JO 5, 17-30
“...NO BUSCO DE FER LA MEVA PRÒPIA VOLUNTAT, SINÓ LA DEL QUI
M’HA ENVIAT.”
Créixer, fer-se adult, ser lliure..., tot plegat demana,
exigeix, deslliurar-se de les pròpies “dependències”: els mecanismes, les
persones, les institucions que ens vulguin lligar de mans i peus i, dominar i
manipular el cor i la consciència; caldrà deslliurar-nos de tot allò i de tots aquells que vulguin fer de
nosaltres uns titelles.. ¿I Déu? ¿és, o no, dins aquesta xarxa de la que necessito
desfer-me per poder sentir-me lliure?
Tal vegada sigui por al
compromís, potser per egoisme... No ho sé! Sovint, però, tinc més ganes de fer
tot el contrari del que em demanes i no pas el que em proposes.
Senyor, Oh Crist, prou
sé que Tu no em prens res, ni tens cap intenció de fer-ho... Tu, no em vols pas
prendre res d’allò que em fa veritablement persona, veritable ésser humà. Tot
el contrari!
Tu, Bon Déu, no vols
més que potenciar tot allò de bo que el teu amor a colgat dins meu.
Tu, Déu de
Misericòrdia, no pretens res més que donar-me totes les oportunitats que em
calguin i encara alguna més...
Tu, Tendresa i Bondat
infinites, aconsegueixes de fer eixir el millor de jo mateix... És per això,
perquè tinc consciència que el pensar-te i sentir-te no fa res més que
ajudar-me a mostrar la millor versió de mi mateix, és per això que malgrat les
meves indecisions i malfiances, no puc deixar de creure en Tu i d’intentar,
cada dia, de oferir-te el que sóc i lliurar-te la vida.
(Moltes gràcies, Sílvia)