Etiquetes

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris COMPROMÍS CRISTIÀ. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris COMPROMÍS CRISTIÀ. Mostrar tots els missatges

Misioneros en la Amazonía: Vicariato de Aguarico

 

MISIONEROS EN LA AMAZONÍA ECUATORIANA

Vicariato de Aguarico

Javier Valbuena, OFS.
Laura Puig.
Javier Conejo, OFS.
Marielo Micó.

Esta Semana Santa, para nosotros, fue una Semana Santa Misionera y no pudo tener mejor comienzo, llegamos a Puerto Francisco de Orellana, Coca, el Domingo de Ramos, en plena entrada triunfal en el Paraíso de uno de los grandes misioneros de la Amazonía: José Miguel Goldáraz, O.F.M.Cap. más conocido por el nombre con el que fue rebautizado por el pueblo Naporuna, Achakaspi. Centenares de personas se acercaron durante absolutamente toda la noche para presentar sus respetos al incansable defensor de la justicia con los más vulnerables, con los sufrientes de la absoluta indiferencia, inexistencia. Que, en la Amazonía, es el pueblo indígena de manera muy especial.

El Lunes Santo tuvimos el privilegio de participar de la despedida de las nacionalidades indígenas en el funeral realizado según las costumbres Naporunas, Waoranis y Shuars; en el idioma que Achakaspi dominaba y al que dedicó varios libros, el Kichwa. Y en el funeral del rito romano que se tornó en una multitudinaria fiesta, porque fue una fiesta real; de celebración del tránsito del hermano Achakaspi en brazos de la hermana muerte corporal, al Paraíso de la Selva, junto al Padre y aquellos que le precedieron. Especialmente los Venerables Monseñor Alejandro Labaka y la Hna. Inés Arango. Compañeros de misión, de vida y de sueños; mártires de la Amazonía. Por fin juntos de nuevo entre abrazos y gozos, Inés, Alejandro y José Miguel; al que el Señor concedió una larga vida de entrega, servicio y denuncia profética.

El martes y miércoles Santos fueron días de peregrinaje, de profundizar en la Amazonía, en su ecosistema, como en su compleja realidad social y medioambiental. Río abajo, por el caudaloso Napo, contemplando paisajes de una belleza inimaginables, dejándonos inundar por la luz especial de la selva.

Pero si la inmensidad y belleza inconmensurable de la Amazonía nos sobrecogen, aún es más trascendente cuando sus gentes van progresivamente descubriéndonos su espiritualidad. El pueblo Naporuna es de espiritualidad profunda, intensa y coherente. Viven la Fe desde el alma, nos atreveríamos a decir, desde la mística.

El Espíritu Santo y el guardián de la fraternidad de Nuevo Rocafuerte (el último núcleo poblado de la selva ecuatoriana en la frontera con Perú) quisieron que se nos fueran encomendadas cuatro comunidades. En tres de ellas contábamos con el soporte de un sacerdote capuchino y en todas estábamos apoyados por los catequistas del lugar.

Iglesia inculturada, Iglesia viva y fecunda a la que con todo respeto y humildad hemos acompañado en el Amor Fraterno y Servicio; en el Calvario y las cruces que nos encontramos en la indiferencia y finalmente en la Gloria del Resucitado, auténtica Esperanza para la Amazonía.

Celebraciones intensas todas, sentidas y vividas por todos y cada uno de los presentes. Especial reflexión y reconocimiento al trabajo de los catequistas, erigidos por la comunidad como Servidores de la Comunidad.

El pueblo Naporuna vive en la actualidad muchas cruces, la más dañina es sin ninguna duda la indiferencia. Una indiferencia que bebe en las fuentes de la privación de dignidad y se convierte en olvido y falta de justa reciprocidad. Los pueblos indígenas de la Amazonía están padeciendo un “etnocidio” tanto cultural como personal para satisfacer la avidez de petróleo, oro y maderas preciosas. Recursos que son expoliados de forma sistemática y sin ningún rubor. Pero al robo, incluso cuando este se ejecuta en un marco legal (inmoral), de los recursos, hay que incorporar el cómo se ejecuta, cómo se lleva a cabo esta actividad legal extractiva. Y es que las empresas implicadas en la explotación de la minería, petróleo, madera y agricultura intensiva, lo hacen sin tener el más mínimo respeto por el entorno y mucho menos a sus gentes.

A la cruz de la indiferencia se suma, como indicábamos anteriormente, la retirada de dignidad de los pueblos originarios. Sin el más mínimo respeto a su milenaria cultura, a su lengua, a su modo de vida, a su organización.

Condenándoles al ostracismo en todos los ámbitos: educativo, sanitario, económico, infraestructuras… 

La cruz de la contaminación de las aguas, de la destrucción del ecosistema, de los derrames de petróleo constantes. La cruz del alcoholismo inducido, pues han sido muchos los años en que distintas compañías extractivas han estado regalando ingentes cantidades de bebidas alcohólicas a los pueblos indígenas. La cruz de los suicidios de los jóvenes indígenas, que perdiendo su centro, perdiendo su identidad se desorientan hasta el punto de terminar con su propia vida. “Suicidio”, palabra que no existe en su vocabulario. La cruz de la falta de esperanza ante la falta a simple vista de futuro. La cruz de algunas partes de la Iglesia que miran hacia otro lado, que no se implican en conciencia con aquellos que más lo necesitan, Párrocos de comodidades, de serenidades y de espacios de confort que ni entienden ni respetan la inculturación del Evangelio.

Todas, absolutamente todas las cruces, se disipan en la Gloria de la Resurrección de Cristo, un Dios con nosotros que se hace uno con cada uno de los pueblos indígenas, que han sido creados por Él, que han desarrollado toda su historia y cultura por Él y que han sido salvados por Él. Una Resurrección que se hace, se construye y se crea a través de los misioneros de hoy y de siempre. También a través del pueblo de Dios que rompe el velo del Templo de la indiferencia y la injusticia. Para, desde la luz de la Resurrección, andar caminos de justicia e igualdad. Una Pascua que, en definitiva, brota de los corazones conversos de cada uno de nosotros, estemos dónde estemos. Porque algo que hemos aprendido es que la misión no se hace caricia de Dios exclusivamente en la ribera del Napo. La Pascua misionera que libera a los más vulnerables de sus cruces se fragua y alcanza desde Granollers, desde Barcelona, desde Madrid o desde Jaén.

Con nuestras propias cruces, solamente seremos verdaderos seguidores de Cristo al genuino estilo de Francisco, si transformamos las cruces de los pueblos indígenas de la Amazonía en rayos de Esperanza. Porque la misión o se hace compartida o no es misión. Al igual que la Pascua o se convierte en acción concreta o no es Pascua.

Los grandes sabios guerreros de las nacionalidades indígenas se convierten en jaguares o pumas. Esto puede ser en vida o en el momento del tránsito a la vida eterna. El Pachayaya (Dios) camina por la selva acompañado de un jaguar, todos en Aguarico sabemos que es el jaguar Achakaspi, velando por sus hermanos, cuidando de su grey. Monseñor Adalberto Jiménez Mendoza, O.F.M.Cap. cuenta con un alma custodio más entre los que le ayudan en su servicio. No queremos olvidarnos de él, que ha sido padre, hermano e inspiración para todos nosotros. Auténtica ternura de Dios en Aguarico.

Y pedimos al Señor que de fuerzas a través de su Espíritu a tantos “locos de Cristo” que hemos conocido: Rafael (diocesano polaco); La comunidad de focolares de Pompeya (Iñaki, Siro y Fabián), las hermanas del Sagrado Corazón, Franciscanas Terciarias, las hermanas Oblatas….

En Dikaro han visto estos días al jaguar; Achakaspi camina y nos marca el sendero. Sigamos sus huellas, hagamos camino tras las huellas de Achakaspi. Perseveremos en la justicia, la equidad, el cuidado del medio ambiente y acompañemos en su peregrinar a los Waorani, Shuar y Naporuna.

 
- ARTICLE ESCRIT PER JAVIER VALBUENA, OFS – LAURA PUIG - JAVIER CONEJO, OFS I MARIELO MICÓ.
PUBLICAT AL BUTLLETÍ DE L’ORDE FRANCISCÀ SEGLAR DE CATALUNYA.
ANY 30 – JUNY 2025 - NÚM. 288


Beata Maria Teresa Scherer, O.F.S.

 

BEATA MARIA TERESA SCHERER, O.F.S.

Lluís Salas Grau, O.F.S.


Del Martirologi Romà del dia 16 de juny.
.Beata Maria Teresa Scherer, O.F.S. 
i fundadora de la S.C.S.C. (Germanes de la Caritat de la Santa Creu).


• Teresa Scherer, al segle Caterina, (31 d'octubre de 1825 - + Ingenbohl , 16 de juny de 1888) va ser una religiosa suïssa del Tercer Orde de Sant Francesc i cofundadora de les Germanes de la Misericòrdia de la Santa Creu. Va fundar aquest orde al costat del caputxí Teodosi Florentini.
 
• Martirologi Romà: Al territori d'Ingenbohl al cantó de Schwyz a Suïssa, la Beata Maria Teresa (Anna Maria Caterina) Scherer, que va dirigir primer les Germanes de la Caritat de la Santa Creu.
 
+++++++++++++++
 
Anna Maria Katherina Scherer va néixer com la quarta de set fills al si d’una família de pagesos pobres, el 31 d'octubre de 1825. Tenia set anys quan el seu pare va morir el 5 de febrer de 1855. Aleshores, tres fills van romandre amb la seva mare i els altres a casa i càrrec de familiars. Ella es va criar amb els seus cosins, la família Sigrists.
 
Durant un pelegrinatge a Einsiedeln el juliol de 1844, es va adonar que la seva vocació i el veritable propòsit de la vida era la vida religiosa. Als disset anys esdevingué membre del Tercer Orde de Sant Francesc (actual O.F.S.).
 
L'1 de març de 1845 va ingressar a l'institut de les Religioses Ensenyants, que havia fundat feia poc el caputxí Teodosi Florentini. A la tardor d'aquell mateix any va fer els primers vots. Un any després va ser enviada a Baar i després a Oberägeri, com a professora i superiora a les dues comunitats. Va ser un període de dubtes i dificultats, que va superar amb una ascesi austera i l'obediència el director espiritual. L'any 1850, fra Teodor la va cridar a Näfels perquè guiés l'hospici dels pobres i els orfes. Aquest mateix any fra Teodosi va fundar a Coira un petit hospital i va encomanar a Maria Teresa la seva direcció. Ella va acceptar, convençuda que el carisma del fundador abastava l'aspecte escolar-educatiu i el caritatiu.
 
L'any 1856 les “Religioses Ensenyants” es van separar del fundador per continuar el seu apostolat educatiu independentment. Sor Maria Teresa va patir molt per això: va pregar, es va aconsellar i finalment va comprendre que Déu desitjava que s'ocupés en el futur de les obres de misericòrdia espirituals i corporals.
 
El 1857 va ser triada superiora general de les «Religioses al servei de l'escola i dels pobres». Al costat de fra Teodosi va guiar l'institut de les Religioses de la Caritat de la Santa Creu, que es va desenvolupar ràpidament. A Ingenbohl arribaven contínuament peticions, sol·licitant religioses perquè s'ocupessin dels pobres i dels orfes, del servei a cases de correcció i llatzerets: eren tasques àrdues, però estaven en sintonia amb el pensament de sor Maria Teresa. Va obrir hospitals i escoles especialitzades per a invàlids, però no li agradava veure les religioses com a responsables d'empreses. Per això es van crear tensions amb el fundador. Tanmateix, estava persuadida que la intenció de fra Teodosi era resoldre la qüestió obrera amb justícia i solidaritat, per la qual cosa el va ajudar tot el possible, i a l'esperit del qual va romandre fidel fins i tot després de la seva mort, esdevinguda el 15 de febrer de 1865.
 
L'agost de 1872 el caputxí fra Pau va ser nomenat successor de Teodosi i va voler transformar l'institut en un de contemplatiu. Va intentar guanyar-se l'Orde, així com als seus superiors caputxins i als bisbes locals, però, per contra, va sembrar el dubte entre els membres de l'Orde. Teresa Scherer se’n va adonar i el va enfrontar a Paul per informar-li del seu desacord. Va persistir amb la seva idea i ella va escriure al bisbe per informar de la seva renúncia, que va ser acceptada. Els religiosos de l'Orde van escriure al bisbe en nombroses ocasions, tot exigint que Scherer fos reintegrada. El juliol de 1873 es va nomenar un conseller eclesiàstic per examinar el cas, i va trobar que la idea de Pau era inviable, fet que va provocar que Paul fos transferit i que Teresa fos reintegrada.
 

L’any 1887, Teresa va contraure un tumor a l'estómac i va rebre els darrers ritus l'1 de maig de 1888. Va morir després d'un període de gran dolor al vespre del 16 de juny de 1888 al convent d'Ingenbohl, mentre murmurava: "Cel... Cel"!
 
El procés de beatificació es va iniciar a Chur, en un procés informatiu que es va obrir com a mitjà de recollida de documents i testimonis relatius a la vida i el temps de Scherer, al seu institut. Els teòlegs van aprovar els seus escrits el 6 de desembre de 1942. No gaire després es va celebrar un procés apostòlic.
 
La introducció formal al procés es va produir l'11 de desembre de 1949 sota el papat de Pius XII en què se li va concedir el títol pòstum de “Serva de Déu”, la primera etapa oficial del procés.
 
L’any 1953, la Congregació de Ritus de Roma va validar aquests processos, però, després d'aquest progrés, es va estancar diverses dècades fins que la postulació va presentar la Positio a la Congregació per a les Causes dels Sants el 1991. El 2 d'abril de 1993 va ser declarada “Venerable” després de que el papa Sant Joan Pau II va confirmar la seva vida de virtut heroica.
 
El miracle requerit per a la seva beatificació es va investigar a la diòcesi on es va originar, i va rebre la validació dels funcionaris romans l'any 1992. El 27 d'abril de 1993 la junta mèdica va aprovar el miracle, i els teòlegs consultants també el van aprovar el 22 de juny de 1993. El CCS també ho va fer el 16 de novembre de 1993, i el papa Sant Joan Pau II va concedir la seva aprovació definitiva el 23 de desembre de 1993.
 
Sant Joan Pau II la va beatificar el 29 d'octubre de 1995, a la plaça de Sant Pere de Roma, juntament amb les seves compatriotes Maria Bernarda Bütler i Marguerite Bays.

 

 

 

 


10 i 11 de maig de 2025: Convivència Fraterna a Castell d’Aro.


UN CAP DE SETMANA DE FRATERNITAT I ESPERIT: 

RECÉS FRANCISCÀ A CASTELL D'ARO.

Lluís Salas Grau, OFS

 
Els dies 10 i 11 de maig de 2025, un grup de germans i germanes de l’Orde Franciscà Seglar (OFS) vam viure un cap de setmana de convivència fraterna inoblidable al Centre d’Espiritualitat Mariàpolis Loreto, a Castell d’Aro. Per quart any consecutiu, la Fraternitat de Granollers va organitzar aquest recés, i enguany, a més dels germans de la casa, també s’hi van sumar membres de les fraternitats de Pompeia, Lleida, Igualada i Badalona, una germana vinguda des de Xile, i el ministre regional de València, José Juan, acompanyat de la seva esposa. També vam comptar amb la presència estimada de fra Mariano Recio, assistent de Catalunya pels conventuals.
 

Dissabte: acollida, formació i germanor

L’acollida, càlida i plena de somriures, va començar puntual a les 10 del matí. La Núria, sempre amable, ens va rebre amb la seva simpatia habitual. Un cop acomodats, vam iniciar la jornada a la sala polivalent amb una benvinguda de Javier Conejo, ministre de la fraternitat de Granollers, i la presentació del germà José Juan. 


A continuació, vam gaudir d’una ponència inspiradora a càrrec de la germana Maria Antonia Oñate Gasull, sobre la vida i testimoni del Venerable Andrés Filomeno García Acosta, conegut com a “Fray Andresito”, un exemple viu de santedat franciscana. (Enllaç al PowerPoint)


La pregària comunitària, guiada per Fernando Llanillo i Lluís Salas, ens va centrar en l’amor a la Creació i la importància de la fraternitat, sembrant pau i joia al cor. (Enllaç al PDF de la pregària).

El germà José Juan ens va oferir després un testimoni intens sobre la resposta franciscana davant els estralls de la DANA a la regió de València. Ens va emocionar amb la seva honestedat, la resiliència de la fraternitat i l’agraïment sincer per l’ajuda rebuda des de Catalunya.


 
Després d’un dinar compartit amb alegria, vam treballar en grups heterogenis un taller entorn del “Cant de les Criatures”, que va concloure amb una enriquidora posada en comú. I com a cor espiritual de la jornada, vam viure una Eucaristia emotiva i fraterna, presidida per fra Mariano amb el germà José Juan, que és diaca.

 
El dia va cloure amb una vetllada animada i plena de somriures, amb l’humor i la “màgia franciscana” del germà Javi, demostrant que l’alegria també és expressió de fe.
 
Diumenge: lloança, natura i oració 
Diumenge va començar amb la pregària de Laudes, preparada per la germana Adelayda Rivas, ministra de Lleida, i el seu espòs, Josep Serra. Després d’un bon esmorzar, vam marxar cap a Llafranc, on vam caminar pel far de Sant Sebastià, respirant natura i fraternitat en un entorn de pau, per acabar amb un vermut a tocar de la platja.

 
De retorn al centre, ens esperava un taller d’oració també centrat en el “Cant de les Criatures”, preparat per la germana Carmen Aravena i la seva mare, Maria Antonia Oñate. Aquest moment va ser una veritable ofrena de paraula i silenci, de gratitud i contemplació.

 
Per posar punt final al recés, vam compartir el dinar sota el tendal del jardí, a l’ombra, amb tranquil·litat i molt d’afecte entre germans. Va ser un tancament preciós, on les converses fluïen amb tendresa i agraïment.
 
Gràcies, germanor!
 
Donem gràcies a l’Esperit Sant, que fa brollar la fraternitat i uneix els cors. Gràcies a tots els qui, amb esforç i estima, vau fer possible aquest cap de setmana tan ric en experiències i tan profund en Esperit. Gràcies als qui vau participar amb el vostre sí, senzill i sincer.
 
El Senyor ens dona germans. I el cor se’ns omple d’alegria.

Pau i Bé... i fins l’any vinent, si Déu vol!

Un vespre franciscà pel cor: Conferència de fra Mariano Recio.


Un vespre franciscà pel cor: 

CONFERÈNCIA DE FRA MARIANO RECIO.

Lluís Salas Grau, O.F.S.

Al marc de la Setmana Parroquial, celebrada a la nostra estimada parròquia de la Mare de Déu de Montserrat i Sant Antoni de Pàdua, vam viure una trobada molt especial. L’objectiu d’aquesta setmana era clar: conèixer-nos, estimar-nos com a germans i reconèixer-nos com a família en la fe. I dimarts 29 d’abril, ho vam fer realitat d’una manera molt significativa.

Aquell vespre vam tenir el goig d’escoltar fra Mariano Recio, Assistent de l’OFS de Catalunya per l’Orde dels Frares Menors Conventuals, acompanyat per la germana Montserrat Linares, Ministra de l’OFS de Catalunya. La seva presència ja era, en si mateixa, un regal.

La vetllada va començar amb una presentació càlida i plena de complicitat a càrrec de fra Àngel Mariano, Guardià del convent, que ens va regalar un moment entranyable compartint anècdotes viscudes amb el conferenciant. Un inici que va obrir els cors i va fer somriure a tothom.

La conferència, titulada “¿Quién eres Tú…? ¿Y quién soy yo…?”, ens va transportar, gairebé sense adonar-nos-en, al Mont La Verna, on Sant Francesc es retirava a pregar. Amb un estil proper, participatiu i profundament espiritual, fra Mariano ens va guiar per un camí de reflexió i pregària, ajudant-nos a mirar dins nostre i a redescobrir la presència viva de Déu en les nostres vides.


Va ser molt més que una conferència. Va ser un moment d’encontre amb nosaltres mateixos, amb Déu, i amb l’esperit franciscà que ens convida a la senzillesa, a la fraternitat i a l’amor.

Gràcies, fra Mariano, per compartir amb nosaltres aquesta estona tan inspiradora. I gràcies a tots els que vau venir i vau fer que aquell vespre fos tan especial. Seguim caminant junts, com a germans, com a fraternitat.

VIA CRUCIS 2025.

 



 EL VIA CRUCIS: 

Un camí de reflexió i espiritualitat.

Lluís Salas Grau, OFS


El Via Crucis, o "Camí de la Creu", és molt més que una simple tradició religiosa. És un camí d’oració que ens convida a endinsar-nos en la Passió de Jesucrist, acompanyant-lo en el seu trajecte cap al Calvari. És un moment per aturar-nos, reflexionar i connectar amb la nostra fe d’una manera profunda i personal.

Un Camí Antic amb un Significat Etern.

Des de fa segles, els cristians han volgut reviure aquesta experiència espiritual. Ja al segle IV, quan l’emperador Constantí va afavorir la difusió del cristianisme, els primers pelegrins que arribaven a Jerusalem recorrien els mateixos passos que Jesús va fer en el seu camí al Gòlgota. Però no tothom podia viatjar a Terra Santa, i per això, amb el temps, es van establir Estacions del Via Crucis en molts santuaris d’Europa, fins a arribar a esglésies i comunitats d’arreu del món.

No es coneix amb exactitud quan es van fixar les Estacions tal com les coneixem avui, però la seva difusió està estretament lligada als franciscans, als quals se’ls va concedir la custòdia dels llocs sagrats de Terra Santa el 1342. Per ajudar els fidels a viure aquesta experiència espiritual, sense necessitat de viatjar, el papa Inocenci XI, l’any 1686, va concedir a l’orde franciscà el dret d’erigir Estacions a les seves esglésies i d’obtenir les mateixes indulgències que es concedien als pelegrins que visitaven els llocs de la Passió de Crist.

Una Experiència Espiritual Compartida.

Aquest any, hem tingut l’oportunitat de caminar el Via Crucis, a l’església de la Mare de Déu de Montserrat i Sant Antoni de Pàdua, de l’Orde dels Frares Menors Conventuals. Va ser un moment especial, compartit amb germanor, just després d’haver celebrat el nostre Capítol Electiu.

Aquest camí no és només un record del sofriment de Crist, sinó també una invitació a reflexionar sobre els nostres propis camins, els nostres reptes i la manera com vivim la fe en el dia a dia. Cada estació és una oportunitat per connectar amb el missatge de l’amor, el sacrifici i l’esperança.

Recórrer el Via Crucis no és només mirar enrere, sinó mirar endavant, cap a una fe més viva, cap a una relació més profunda amb Déu i cap a una vida més compromesa amb els altres.

Que aquest camí ens ajudi a trobar llum en els moments foscos i força per continuar endavant!






Retiro Cuaresma 2025 - Parróquia OFM Conventual. (22.03.2025)

 


RETIRO PARROQUIAL CUARESMAL 2025.

Crédito a fray Ángel Mariano Guzmán, OFM Conventual.


CUARESMA: Dejándonos llevar.


 

1.      Nos dejamos llevar al desierto.   

"El Espíritu lo fue llevando durante días por el desierto, mientras era tentado por el diablo" (Lc 4, 1-2)
Los desiertos no elegidos: Una enfermedad, achaques de salud, servicios o tareas que ya no se nos piden a nosotros, pérdida de amigos y familiares, soledad, incomprensiones... Estos momentos de nuestra vida nos hacen las preguntas claves: ¿Sigues confiando en mí? ¿Sigues sintiendo que soy un Dios vivo y presente en tu vida? ¿Todavía soy para ti: roca, baluarte, refugio, morada...?


 
2.      Con Jesús en la Montaña.
"Este es mi Hijo, el predilecto, escuchadlo" (Lc 9,35)
Y le pedimos poder discernir sobre nuestra escucha: A qué voces prestamos atención y a cuáles silenciamos o nos pasan desapercibidas. ¿Qué nos bloquea para tener una escucha sana y atenta? ¿Qué defensas o filtros ponemos para que la Palabra no penetre, como espada de doble filo, en el centro del corazón?



 3.      Jesús nos lleva al huerto.
"Señor, déjala todavía este año y mientras tanto yo cavaré alrededor y le echaré estiércol, a ver si da fruto en adelante, si no la puedes cortar" (Lc 13, 8-9)
Contemplando esta escena se nos invita a conjugar dos actitudes: exigencia y paciencia. Somos muy exigentes y lo queremos todo rápido, ya, ahora; o bien, excesivamente pacientes esperando que el tiempo cure, solucione las carencias por su misma inercia.

 

4.     
De comida con Jesús.
"En aquel tiempo, solían acercarse a Jesús todos los publicanos y pecadores a escucharlo. Y los fariseos y los escribas murmuraban diciendo: "Ese acoge a los pecadores y come con ellos" (Lc 15, 1-3)
Dejar que os vengan a la memoria rostros y nombres de tantas personas enfermas, solas, vulnerables... , vidas "pródigas", alejadas, aisladas, rotas. Agradece a Dios las veces que habéis sido cauces de ese amor compasivo, de la acogida y hospitalidad del padre de la parábola. Pero también este Evangelio nos lanza una pregunta sobre nuestra propia vida: ¿Tú tienes padre? ¿Sientes tu vida sostenida, abrazada? ¿Te vives realmente como hijo/a y hermano/a?
 
 

5.     
Madrugando al templo con Jesús.
"Al amanecer se presentó de nuevo en el Templo y todo el pueblo acudía a él, y sentándose les enseñaba. Los letrados y fariseos le traen una mujer sorprendida en adulterio..." (Jn 8, 1-3)
Deja resonar en lo más profundo del corazón esa palabra de Jesús que, cara a cara, te dice: "Tampoco yo te condeno. Anda, y en adelante no peques más.”





AMANDO HASTA EL EXTREMO - Maite López.






Conxita Ripoll, D.E.P.

CONXITA RIPOLL es llamada a la Casa del Padre


El pasado día 31 de marzo Conxita Ripoll fue llamada a la casa del Padre.

Entró en la Fraternitat de Sant Francesc de Assís de Granollers, el día 1 de mayo de 1974 e hizo la profesión en la Orden Franciscana Secular el 22 de junio de 1975.

De nuestra hermana se pueden destacar muchas virtudes, pero sobre todo la disponibilidad, el servicio, el sentido de pertenencia y mucho amor a la Orden.

Ha prestado servicio en la fraternidad como ministra y durante muchos años responsable de formación.

Pedimos que la tengáis presente en vuestras oraciones.

 Fraternitat de Sant Francesc de Assís, Granollers.



- ARTICLE PUBLICAT AL BUTLLETÍ DE L’ORDE FRANCISCÀ SECULAR DE CATALUNYA.

ANY 29 – MAIG 2024 - NÚM. 276


22 al 28 d'abril - Setmana Parroquial – Dimarts 23.

 

DIMARTS 23 D'ABRIL:  DIADA DE SANT JORDI

Ofrena d’aliments per a CARITAS.

 

Lluís Salas Grau, OFS.


Tot seguint amb la “Setmana Parroquial” organitzada per la nostra parròquia de la Mare de Déu de Montserrat i Sant Antoni de Pàdua, amb la idea de que tots els feligresos ens coneguem, ens estimem com a germans, i ens reconeguem com a família, a la Missa de 2/4 de vuit (19:30) de dimarts, Diada de Sant Jordi, patró secundari de Catalunya, hi va haver una significativa ofrena d’aliments per a CARITAS, dels diferents grups parroquials, d’alguns feligresos i de la nostra fraternitat.


En acabar la Eucaristia, al saló parroquial vam participar d’una dinàmica grupal força interessant, que ens va permetre conèixer-nos millor tots plegats.

I com que els benvolguts frares no ens volien deixar marxar amb la panxa buida, ens van convidar a xocolata a la tassa i melindros.

Homenatge a un llarg temps de servei, ... i la continuïtat amb noves vocacions.

HOMENATGE A UN LLARG TEMPS DE SERVEI,
... I LA CONTINUÏTAT AMB NOVES VOCACIONS.

Lluís Salas Grau, OFS.

Hi ha persones que deixen petjades inesborrables als nostres cors i, una d’aquestes persones, és la germana Conxita Ripoll. Ella és una veterana de la nostra Fraternitat, de la qual, fins i tot, havia estat Ministre. És una persona molt generosa, sempre a punt a col·laborar amb el que fos, molt pietosa i amb un clar carisma franciscà: una gran germana per a tothom.

Malgrat el llast que l’edat li va deixant al seu cos, encara és prou valenta per a sortir cada dia fins la parròquia de Sant Esteve i per a fer petites compres a les botigues properes a casa seva, però li cal ajuda per a desplaçar-se més lluny. Això fa que sigui molt cara de veure a les nostres reunions, tot i no perdre mai el contacte amb la Fraternitat.

Quan els membres del Consell preparàvem el nou curs, se’ns va plantejar fer-li un homenatge que fos una sorpresa per ella, i tots hi vam donar el vistiplau, força il·lusionats.

Finalment, ahir, diumenge 29 d’octubre, un germà la va anar a buscar a casa seva i la va apropar fins la sala d’actes del convent. Hi érem presents ben bé tots els germans de Fraternitat, la germana Margarita, de la Fraternitat de Belalcázar, el nostre Assistent fra Antonio i un vell conegut seu, fra Mariano Recio, l’actual Assistent dels Conventuals al Consell de la Zona de la Mare de Déu de Montserrat. Se li van dir unes paraules de reconeixement a la seva llarga tasca i se li va entregar un diploma de OFS España. Ella ens va dirigir a tots unes paraules molt sentides, tot fent-nos cinc cèntims de tots els seus records. Va ser molt emotiu.






De la experiència, passem a la continuïtat de l’Orde; a les noves vocacions. Després dels temps establerts al títol II de les nostres Constitucions, els germans Conxi Escartín i José Calero havien sol·licitat ser admesos a l’Orde Franciscà Secular. El Consell, una vegada escoltats el seu Mestre de Formació, Fernando, i l’Assistent, fra Antonio, inspirats per l’Esperit Sant, els vam acceptar amb gran alegria.

I enllestit l’homenatge esmentat, recolzats per tots els germans presents, la Conxi i en José van fer el ritual d’Admissió, davant del Ministre, el Mestre de Formació i l’Assistent.







Ahir va ser un gran diumenge.