SANTA ELISABET DE PORTUGAL, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 4 de juliol.

Santa Elisabet de Portugal. V.O.T. (actual Orde Franciscà Seglar)

 i, al final, sense fer els vots, Orde de Santa Clara.

Lluís Salas Grau, O.F.S

• Elisabet o Isabel de Portugal (Zaragoza o Barcelona, 4 de gener de 1271 - † Estremoz, Portugal, 4 de juliol de 1336) fou infanta d'Aragó i reina consort de Portugal (1282–1325). Molt pietosa i religiosa al final de la seva vida, és venerada com a santa per l'Església Catòlica. Fou professa del V.O.T. (actual O.F.S.) i també, al final, de l’Orde de Santa Clara.
 
• Martirologi Romà: Santa Isabel, reina de Portugal, admirable pel seu afany per aconseguir que reis enfrontats fessin les paus, i per la seva caritat en favor dels pobres. Mort el seu marit, el rei Dionís, va abraçar la vida religiosa al monestir de monges de l’Orde de Santa Clara, d'Estremoz, a Portugal, que ella mateixa havia fundat, i en el qual va morir quan s'esforçava per aconseguir la reconciliació entre un fill i un net seus, que estaven enfrontats († 1336).
 

+++++++++++++++

 
Fou filla del comte-rei Pere II el Gran de la Corona d'Aragó i la seva esposa, Constança de Sicília. Per línia paterna era neta de Jaume I el Conqueridor i Violant d'Hongria, i per línia materna de Manfred I de Sicília i Beatriu de Savoia.
 
Li varen posar el nom d'Elisabet en honor de la germana de la seva àvia Santa Elisabet d'Hongria. Fou germana dels comtes de Barcelona i reis d'Aragó Alfons el Franc i Jaume II el Just, així com de Frederic II de Sicília.
 
La seva formació va ser formidable i ja des de ben petita tenia una pietat notable. Li van ensenyar que, per ser veritablement bona, havia d'unir a la seva pregària, la mortificació dels seus gustos i capricis. Coneixia des de petita la frase: "Tanta més llibertat d'esperit tindràs si més no desitjos de coses inútils o danyoses tinguis". Es va esforçar per ordenar la seva vida a l'amor a Déu i al proïsme, disciplinant els seus hàbits de vida. No menjava res entre hores.
 
El 24 de juny de 1282, amb 12 anys, la varen casar a Barcelona amb el rei Dionís I de Portugal, el qual tenia molt poca moral, sent molt violent i infidel. Del seu matrimoni en nasqueren la infanta Constança de Portugal (1290-1313), casada el 1302 amb Ferran IV de Castella, i l'infant Alfons IV de Portugal (1291-1357), rei de Portugal.
 
Dedicà bona part del seu temps lliure a atendre malalts, vells i captaires, als quals confeccionava roba ella mateixa. Durant el seu regnat va manar construir hospitals, escoles gratuïtes i refugis per a orfes. Així mateix va ordenar la construcció d'un bon nombre de convents. Tot i la poca moral del rei Dionís I, aquest sentia tanta admiració per a la reina que li deixava portar la seva vida cristiana lliurement, fins al punt que la reina regularment distribuïa part de les monedes del Tresor Reial entre els més pobres.
 
En diverses ocasions va partir fins al camp de batalla per aturar les disputes entre el seu marit Dionís I i el seu fill Alfons. Així doncs, se situava enmig dels dos i resava perquè aturessin les seves disputes.
 

En morir el seu marit l'any 1325, va donar la corona al bisbe de Sant Jaume de Compostel·la, on feia el pelegrinatge; va deixar quasi tots els seus béns als pobres i als convents; després va professar al Venerable Tercer Orde (actual Orde Franciscà Seglar)Tercer Orde Franciscà i, finalment,  va ingressar al convent de Santa-Clara-a-Velha de l’Orde de Santa Clara de Coïmbra, convent que ella mateixa havia fundat, on va prendre l'hàbit de les clarisses però sense fer els vots de l’Orde, cosa que li permetia mantenir l’administració de la seva fortuna, que va dedicar a les obres de caritat.
 
Un cop retirada li va caldre tornar a intervenir, aquest cop, entre el seu fill Alfons IV de Portugal i el seu net Alfons XI de Castella. Així doncs va iniciar un viatge fins al camp de batalla a Castella per posar pau entre els dos familiars. Al seu retorn es va trobar indisposada i va morir a Estremoz el 4 de juliol de 1336.
 
Les seves restes van ser sebollides al seu convent de Santa-Clara-a-Velha, de Coïmbra; però en resultar aquest progressivament negat per les aigües del riu Mondego, al segle XVII va caldre traslladar-les al nou convent de Santa-Clara-a-Nova.
 
Va ser beatificada en 1516 i canonitzada el 1625 pel Papa Urbà VIII. La seva festa se celebra el 4 de juliol, dia de la seva mort.

 

BEAT NAZJU (IGNASI) FALZON, O.F.S.

 Del Martirologi Romà del dia 1 de juliol.
Beat Nazju (Ignasi) Falzon, clergue. O.F.S.

Lluís Salas Grau, O.F.S

• Nazju Falzon (1 de juliol de 1813 - 1 de juliol de 1865) va ser un clergue maltès i membre profés de l'Orde Franciscà Seglar. No va voler-se ordenar sacerdot perquè no es considerava prou adequat per a aquest honor. Es va convertir en un apte catequista i va destacar pel seu compromís amb la instrucció religiosa. La beatificació de Falzon va tenir lloc a mitjans de 2001 a Malta quan el papa Sant Joan Pau II va visitar la nació insular.

· Martirologi Romà: A La Valetta, a l'illa de Malta, el Beat Nazju (Ignasi) Falzon, qui, com a clergue, va consagrar la seva vida a la pregària i a ensenyar la doctrina cristiana, posant gran zel a ajudar els soldats i mariners perquè abracessin la fe catòlica, abans de partir cap a la guerra.
 

+++++++++++++++++++++

 
Nazju Falzon va néixer l'1 de juliol de 1813 a Malta, en una gran casa al carrer Strait, de Francis Joseph Falzon (un jutge) i Maria Teresa Debono (la filla del jutge Calcedonio Debono). Falzon va ser batejat el 2 de juliol a l'església de Porto Salvo amb els noms de "Rocco, Angelo, Sebastiano, Vincenzo, Naju, Rosario, Falzon". Tenia tres germans; tots quatre es van fer advocats i dos dels germans van entrar al sacerdoci. El seu germà Anthony es va convertir en advocat i es va casar, mentre que els seus dos germans Kalcidon i Francis es van convertir ells mateixos en sacerdots.
 
Als 15 anys va professar a l’OFS. Més endavant, va rebre la tonsura i el seu hàbit clerical el 20 de desembre de 1828. El 21 de desembre de 1828 va ser instituït com a clergue en una missa que va presidir monsenyor Publius M. Sant. Falzon va rebre els Ordes Menors, tant el 21 d'agost de 1831 com el 18 de desembre de 1831, però no va voler ser ordenat sacerdot per indignitat malgrat l'encoratjament del bisbe local. Va obtenir el doctorat en dret el 7 de setembre de 1833, In utroque iure (en dret civil i canònic).
 
També va ensenyar catecisme als nens locals primer a l'Institut del Bon Pastor i va arribar a dominar l'anglès amb fluïdesa a causa del fet que els britànics estaven presents a tota l'illa. Falzon també va treballar amb els soldats i mariners britànics que estaven estacionats a Malta, que en aquell moment era un protectorat britànic. Cercava els militars a les seves destinacions i, els que hi estaven interessats, eren portats a casa seva pels serveis. Tant es va interessar en aquest tema, que es va veure obligat a traslladar-se, i aviat va trobar una nova llar per a la seva feina en una església jesuïta a la capital, La Valletta. Els soldats que havien d'anar al camp de batalla li deixaven els seus objectes preuats, sabent que serien tramesos als seus éssers estimats, si morien o desapareixien.

 
Va importar textos senzills en diverses llengües vernacles i els va distribuir als soldats per a que els  llegissin. També va ser escriptor i va ser responsable de "El consol de l'ànima cristiana". Es va convertir en mentor dels que es van quedar a l'illa, on els va servir de pastor, tot realitzant matrimonis, batejos i funerals. Tenia una forta devoció a l'Adoració Eucarística, la Mare de Déu, Sant Josep, l'Arcàngel Rafael, Sant Ignasi de Loiola i Sant Benet-Joseph Labre.
 
Falzon va morir el 1865 a causa d'un atac de cor. Val a dir que va experimentar espasmes cardíacs durant una llarga durada. Actualment està sebollit en una tomba familiar a la Capella de la Immaculada Concepció, a l'església franciscana de Santa Maria de Jesús, dels Frares Menors, a la capital de Malta, La Valletta. El sacerdot franciscà Marjan Vella va escriure un relat biogràfic del difunt clergue titulat Glorja tal-Kleru Malti (“Glòria del Clergat Maltés”).

 
La causa de beatificació es va obrir en un procés informatiu que va allargar-se des del 1882 fins al seu tancament el 1889, moment en què Falzon va ser nomenat Servent de Déu el 13 d'abril de 1904, sota el pontificat de Pius X. Els teòlegs van donar la seva aprovació a la causa després de reunir-se el 10 de febrer de 1987, mentre que la Congregació per a les Causes dels Sants també ho va fer el 6 d'octubre de 1987. Falzon va ser nomenat Venerable el 23 d'octubre de 1987, després que el papa Sant Joan Pau II confirmés que el difunt clergue maltès va portar una vida de virtut heroica.
 
El procés per un miracle va tenir lloc a la diòcesi del seu origen i va concloure el 28 de juny de 1999 abans que la CCS validés el procés el 5 de febrer de 2000. Una junta mèdica ho va aprovar el 19 de febrer de 2001 i la CCS també van donar suport. Sant Joan Pau II va aprovar aquest miracle i va beatificar Falzon en la seva visita a Malta el 9 de maig de 2001. El miracle de beatificació va implicar la curació de 1981 d'un home afectat de càncer. El postulador actual d'aquesta causa és fra Giovangiuseppe Califano.

 

BEAT RAMON LLULL, O.F.S.

 Del Martirologi Romà del dia 30 de juny.
Beat Ramon Llull, O.F.S.

Lluís Salas Grau, O.F.S

• Ramon Llull (Mallorca, c. 1232 - † 1316 ), també conegut com Raimundo Lulio en castellà, Raimundus o Raymundus Lullus en llatí, com رامون لول en àrab, com Raymond Lully pels anglesos, Raimon pels italians o com Raymond Lulle pels francesos, va ser un profés a l’Orde Tercer de Sant Francesc, filòsof, poeta, místic, teòleg i missioner mallorquí. Se'l considera un dels primers escriptors a utilitzar llengües neollatines, el català i l’occità, per expressar coneixements filosòfics, científics i tècnics, a més de textos novel·lístics, a més del llatí i l’àrab. Se li atribueix la invenció de la “rosa dels vents” i del “nocturlabi”. Va ser declarat beat per «culte immemorial» i no per les vies oficials, confirmat el 1847 pel Papa Pius IX. Tot i que la seva festa es commemora el 27 de novembre, la Família Franciscana ho fem el 30 de juny.
 
• Martirologi Romà: En una nau davant de les costes de l'illa de Mallorca, Beat Ramon Llull, religiós del Tercer Orde de Sant Francesc, el qual, home de gran cultura i il·luminada doctrina, per propagar l'Evangeli de Crist va establir un diàleg fratern amb els sarraïns. ( † 1316)
 

++++++++++++++++

 
Va néixer a Palma, la capital del Regne de Mallorca que el rei Jaume I acabava de conquerir. No es coneix la data exacta del seu naixement, però va haver de ser entre finals de 1232 i començaments de 1233. Ramon era fill de Ramon Amat Llull i Isabel d'Erill, membres d'una important família de Barcelona.
 
Segons Umberto Eco, el lloc de naixement va ser determinant per a Llull, ja que Mallorca era una «encreuament a l'època de les tres cultures, cristiana, islàmica i jueva, fins al punt que la major part de les seves 280 obres reconegudes van ser escrites inicialment a català i en àrab».
 
Abans de casar-se, va ingressar a la cort del rei d'Aragó en qualitat de patge del seu fill segon Jaume, futur Jaume II de Mallorca. Aviat els nobles van ser conscients de la brillant intel·ligència de Ramon i el van convertir en preceptor de l'infant Jaume, fill de Jaume I.
 
Durant els seus anys a la cort, Ramon es va dedicar a portar una vida mundana, llicenciosa i alegre, gaudint del luxe amb gran ostentació i tenint amors amb donzelles, fins i tot adulteris declarats. En aquest període l'obra de Llull es redueix a cançons d'amor, picaresques i divertides, aptes per ser cantades pels trobadors.
 
Cap al 1267, als seus 30 anys, la vida de Ramon va patir un tomb transcendental: ell mateix descriu com va tenir una sèrie de cinc visions de Crist crucificat en cinc nits consecutives. La profunda impressió que li van causar aquestes visions el va portar a vendre les seves propietats i patrimoni per avançar l'herència de la seva dona i fills, als quals va abandonar per sentir-se cridat per Déu per predicar als camins.
 
La seva etapa de nou anys de formació teològica i moral va durar fins al 1275: a la Ciutat de Mallorca va conèixer i va comprar un esclau musulmà de qui es va servir com a mestre per aprendre l'àrab. Després es va retirar a una cova a la Muntanya de Randa (Mallorca) on es va lliurar a la meditació i la contemplació, i finalment va entrar al monestir cistercenc de Santa Maria de La Real, on els monjos li van ensenyar llatí, gramàtica i filosofia —tant islàmica com catòlica—.
 
El 1274 l'infant Jaume (que regnaria com Jaume II de Mallorca), antic alumne de Llull, el va cridar al seu castell de Montpeller, on, sota el mecenatge del príncep, l'estudiós va poder escriure la seva Ars demostrativa, obra que li va valer ser recompensat amb uns diners que va invertir immediatament en la construcció del monestir de Miramar a la seva illa natal. L'objectiu d'aquest monestir era educar missioners per cristianitzar els àrabs, ensenyant-los tècniques missioneres, mètodes per desautoritzar la filosofia islàmica, ensenyament de l'àrab, etc.
 
La combinació exclusivament llul·liana d'estudis lingüístics i teològics perquè els missioners poguessin evangelitzar fidels d'altres religions i idiomes va encantar el papa Joan XXI, que va felicitar públicament Ramon el 1276.
 
El papa següent, Nicolau IV, va escoltar les exigències de Llull per a la convocatòria a una nova croada sobre territoris dominats pels musulmans, però el pontífex es va mostrar remís. L'estudiós va decidir, llavors, emprendre la seva pròpia croada personal, que ho portaria a Europa ( Alemanya, França i Itàlia ), Terra Santa, Àsia Menor i el Magrib. Li interessava en gran manera convertir els musulmans i jueus d'aquestes regions, per la qual cosa no dubtava a predicar a les portes de les mesquites i sinagogues, el que, òbviament, no sempre era rebut de bon grat pels fidels d'aquests temples. Durant aquests viatges va escriure una gran quantitat d'obres, destinades principalment a assenyalar els errors dels filòsofs i teòlegs de les altres religions. Va intentar fundar, així mateix, nous monestirs catòlics a les zones que visitava.
 
El 1287 va viatjar a Roma per sotmetre a pontífexs i dignataris els seus projectes de reforma de l'Església, però, una vegada més, ningú ho el va escoltar, perquè sol·licitaria finançament per a la Croada que ambicionava per poder convertir tots els infidels de Terra Santa.
 
Veient que els seus precs no obtenien el ressò que esperava, va ingressar el 1295 a l’Orde Franciscà, professant al Tercer Orde de Sant Francesc.
 
El 1299, el seu antic deixeble, el rei de Mallorca Jaume II, el va autoritzar per predicar a les mesquites i sinagogues del seu regne. Serà la primera vegada que Ramon Llull pugui creuar els llindars dels temples per expressar les seves idees davant dels no cristians.

 
La caiguda de les restes del regne de Jerusalem (Sant Joan d'Acre, 1291 i Arwad, 1302) va sacsejar les consciències de molts cristians, que només podien explicar-se el desastre a causa de pecats o vicis col·lectius de la cristiandat que calia erradicar amb profundes reformes. Dins d’aquest context, el 1305 va proposar la seva segona versió sobre com recuperar Terra Santa: el projecte Rex Bellator, d'unificació dels ordes militars sota el poder d'un príncep cristià, solter o vidu. La conquesta s'efectuaria partint d' Almeria, Granada, el nord d'Àfrica i Egipte, sota la protecció d'una flota. Sembla clar el paper que en tot això hauria de jugar el rei Jaume II d'Aragó, que acabava de conquerir Múrcia i que havia establert contactes per a mercaders de la Corona d'Aragó a Alexandria. Finalment, però, res no es va dur a terme, excepte una expedició fracassada de Jaume II sobre Almeria.
 
Al Concili de Viena (Viena del Delfinat, no la Viena austríaca), una de les propostes presentades pel franciscà Ramon Llull, la de crear col·legis per ensenyar als missioners l'idioma hebreu, l'àrab i les llengües orientals va ser acceptada, mentre que l'altra (marxar a una nova croada) va ser rebutjada.
 
Acabat el Concili, Ramon va viatjar a Tunísia per continuar missionant. L'any 1307 es troba documentat a Bugia debatent amb el muftí de la ciutat, cosa que provocà nous aldarulls populars en els quals estigué a punt de perdre la vida, ja que fou colpejat i apedregat. Finalment el detingueren i passà sis mesos a la presó, on escrigué en àrab l'obra de controvèrsia Disputatio Raymundi christiani cum Hamar sarraceno. Després d'això fou desterrat, però la nau en què anava embarcat naufragà davant les costes de Pisa. Es va salvar agafat a una fusta, però hi va perdre els seus llibres, que va refer més tard de memòria.
 
Durant l'any 1308 va romandre a la ciutat escrivint, entre d'altres, els llibres perduts al naufragi i aconseguint suports al seu projecte de croada. Va obtenir-ne poc després a la ciutat de Gènova, on certes dames li oferiren trenta-cinc mil florins de subvenció, i poc més tard va tenir un nou encoratjament de Jaume II de Mallorca, a Montpeller. Amb aquests avals es tornà a presentar davant Climent V, amb els mateixos mals resultats que l'ocasió anterior.
 
Malgrat tot, Llull s'adonà aviat que res d'allò que acordà el concili es duria a terme i, una vegada conclòs, retornà a Mallorca, on caigué malalt i dictà el seu testament, el 26 d'abril de 1313. En ell prenia les disposicions necessàries per preservar la seva obra dipositant-la en tres llocs: la cartoixa de Vauvert, la casa del seu amic genovès Perceval Spinola i la casa del seu gendre Pere de Sanmenat. Feliçment, va recuperar-se i més tard s'embarcaria de nou cap a Sicília, interessat per l'espiritualitat de Frederic II de Sicília. A Messina es dedicà a predicar entre les comunitats jueves i a escriure una quarantena d'obres.
 
L'any següent retornà a Mallorca per adreçar-se novament cap a Tunísia, on va seguir escrivint frenèticament. Jaume II d'Aragó li donà suport amb cartes de recomanació i ajudants per transcriure els seus llibres en vulgar al llatí. El mes de desembre de 1315 hi signa la seva darrera obra coneguda, Liber de maiori fine intelectus amoris et honoris. Degué morir molt poc després, bé en aquesta ciutat, bé a Mallorca, o bé a la travessia que les uneix. Ramon Llull està sebollit a l'església de Sant Francesc de la ciutat de Palma.
 
La declaració de Beat per «culte immemorial», va ser confirmada el 1847 pel Papa Pius IX.
 
Tot i que la seva festa es commemora el 27 de novembre, la Família Franciscana ho fem el 30 de juny.
 

++++++++++++++++

· I PEL QUE FA A LA FALSA MORT PER MARTIRI:

Durant el segle XVII, dins el procés de canonització, es va situar la seva mort com a màrtir a Bugia el 1315. La documentació en què es basava era una suposada carta de Llull als Jurats de Mallorca enviada des de Bugia aquell any. Tanmateix, en realitat es tractava d'una falsificació feta amb la intenció d'afegir elements probatoris a l'examen de les restes mortals de Llull feta el 1611. Sense tenir coneixement de les obres escrites per Llull el 1315 a Tunísia, els falsificadors varen utilitzar els incidents de 1307 situant-los uns anys més enrere.

 .

 

SANTA VICENTA GEROSA, O.F.S.

 Del Martirologi Romà del dia 28 de juny.
Santa Vicenta Gerosa. O.F.S.

Lluís Salas Grau, O.F.S

• Vicenta Gerosa, al segle Caterina, (Lovere , 29 d'octubre de 1784 - † Lovere, 20 de juny de 1847) va ser una monja italiana, germana professa de l’OFS, cofundadora (juntament amb Bartolomea Capitanio) de la Congregació de les Germanes de la Caritat. Va ser proclamada santa pel papa Pius XII l'any 1950.

 

• Martirologi Romà: A Lovere, a Llombardia (Itàlia), Santa Vicenta Gerosa, verge, que va fundar, juntament amb Santa Bartolomea Capitanio, la Congregació de Germanes de la Caritat. († 1847)
 

++++++++++++++++++

 
Caterina Gerosa va néixer a Lovere l'any 1784 en el si d'una família benestant, en la qual també viuen els seus oncles paterns, vinculats al comerç de la pell, amb els seus pares Gianantonio i Giacomina Macario. La primera de quatre germanes, aviat s'involucra en els negocis, on revela diligència i habilitats agudes.
 
Criada en un context profundament cristià, cultiva amb entusiasme la seva vida de fe, revelant una gran passió pel Crucifix, d’on treu força i serenor per afrontar les contradiccions i les proves familiars. De fet, aviat perd el seu pare i més tard la seva mare és retirada de casa pels seus oncles, potser per incompatibilitat de caràcter.
 

Era de gran profit per a la seva ànima la presència de dos preveres sants, desitjosos de desenvolupar les obres de caritat. Li va arribar un nou impuls amb l'arribada de Bartolomea Capitanio. Aviat Vicenta va ser atreta pel seu entusiasme, i va acceptar fundar amb ella una Congregació consagrada a la caritat envers els necessitats i particularment els malalts. Amb anterioritat havia professat al Tercer Orde Franciscà, l’actual Orde Franciscà Seglar, i del franciscanisme havia après un esperit profundament evangèlic.

Amb només 26 anys el 1833 mor Bartolomea Capitanio. La seva mort va semblar comprometre-ho tot, però Vicenta va rebre consells per continuar i va anar així com superant una a una les dificultats de les diverses aprovacions del govern austríac i de l'Església, el 25 de març de 1835 es va poder procedir a la vestició al nou Institut. Des de llavors, l'Institut es difonia i les cases es multiplicaven. La gran prova del còlera el 1836 va revelar al poble aquelles noves germanes com a veritables àngels de caritat.
 
Vicenta Gerosa ve a ser la primera a l'Institut de les Germanes de la Caritat de Maria Nena. No va voler assumir el títol de superiora, sinó de germana gran. Va redactar amb particular saviesa les Constitucions de l'Institut pensant en la formació espiritual i intel·lectual de les noves germanes. Sense grans dots d’enginy, sense gran cultura, Sor Vicenta Gerosa va ser una meravellosa directora d’esperit i una hàbil organitzadora.

Ella coneixia el Crucificat, és a dir, coneixia el secret del sacrifici, de la paciència, per la qual cosa la serenitat i la confiança l'acompanyaven constantment.

El 1840 una carta apostòlica de Gregori XVI aprovava l'Institut de Lovere. A la mort de la Germana Gran, als 63 anys el 20 de juny de 1847, ja es comptaven 24 cases de l'Institut de les Germanes de la Caritat de Maria Nena escampades per tot el món, des de Terra Santa fins a Amèrica. Les deixà amb aquest lliurament: "Estimeu-vos els uns als altres i tindreu la benedicció de Déu".

La beatificació té lloc el diumenge 7 de maig de 1933, al marc de l’Any Sant de la Redempció desitjat pel papa Pius XI. 

El 18 de maig de 1950, per tant durant un altre Any Sant, el papa Pius XII la va canonitzar, juntament amb Bartolomea Capitanio.

 

 
 

 

SANTA MARGARIDA BAYS, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 27 de juny.
Santa Margarida Bays O.F.S.

Lluís Salas Grau, O.F.S.

• Marguerite Bays (Chavannes-les-Forts, 8 de setembre de 1815 - † 27 de juny de 1879) va ser una modista i mística suïssa, que va professar a l'Orde Franciscà Seglar. Va viure una vida senzilla com a franciscana i va adaptar els principis del carisma de l'orde a la seva pròpia vida i apostolat social, sobretot després de ser curada del càncer de d'intestí el 8 de desembre de 1854. Sant Joan Pau II la beatificar el 1995 i va ser canonitzada pel papa Francesc, el 13 d'octubre de 2019.

• Martirologi Romà: A Friburg, cantó de Suïssa, Santa Margarida Bays, verge, la qual, exercint en família el treball de modista, es va esforçar a atendre les múltiples necessitats del proïsme sense abandonar mai la vida de pregària ( † 1879).

+++++++++++++

Va néixer a La Pierraz, un llogaret de Chavannes-les-Forts, al cantó de Friburg, essent la segona dels set fills de Pierre-Antoine Bays i Josephine Morel. Els seus germans eren Jean, Marie-Marguerite, Joseph, Blaise (mort als 12 anys), Seraphine i Claude. Els seus pares eren devots i eren pagesos. Va ser una bona estudiant a l'escola de Chavannes-les-Forts i es va anar dedicant a la pregària progressivament. A partir del 1830 que va ser aprenent de modista i després es dedicà a la professió anant a diferents llars.

A la seva habitació de casa va fer un petit altar on va col·locar flors i una estàtua de la Mare de Déu, per pregar cada matí abans de sortir de casa. En el seu temps lliure, explicava als nens la vida de Jesús.

Malgrat les urgències dels que l'envoltaven, va rebutjar fer-se religiosa. Tanmateix, volia romandre soltera com a verge per dedicar-se a una vida austera per a Jesucrist. Però el dolor va afectar la seva família i la seva germana Marie-Marguerite es va separar del seu marit; el seu germà Joseph de caràcter violent va complir una condemna a la presó i Claude va tenir un fill fora del matrimoni, François. Claude es va casar amb 47 anys amb Josette, una dona que maltractava la seva cunyada. Però Marguerite, que tenia 17 anys, malgrat això es va ocupar de Josette, la va educar i la va preparar per la mort perquè estava molt malalta.

Durant la seva adolescència alguns pagesos van perdre la feina a causa de la introducció de la mecanització a l'agricultura. Però aquests problemes no van dificultar els seus esforços per servir els pobres, ja que els portava llet i pa, mentre que també els rentava i reparava la roba o fins i tot els donava nous.

La seva dedicació al servei dels pobres la va portar a descobrir l'Orde Franciscà Seglar, i va professar-ne membre. Marguerite assistia amb freqüència a missa malgrat haver de caminat 20 minuts fins al poble de Siviriez i participava a l'adoració eucarística després de la celebració de la missa. També va fer pelegrinatges a santuaris marians.

Va dedicar part del seu temps a ensenyar el catecisme als nens i sovint visitava els que estaven malalts. El 1853 li van diagnosticar càncer d'intestí. Va demanar la curació a la Mare de Déu però, al mateix temps, va demanar que el seu dolor estigués relacionat amb el sofriment de Crist. Va començar a patir marejos i dolor agut a l'estómac, així com nàusees que la feien vomitar sovint. Però ho intentava amagar. El metge que li va fer el diagnòstic va descartar una operació. El 8 de desembre de 1854, quan el papa Pius IX va proclamar el dogma de la Immaculada Concepció, va trobar que estava curada de la seva malaltia i s'ho va prendre com un signe que havia de donar un major servei tant a Déu com al proïsme.

La mare abadessa d'un convent proper, Lutgarde Menétrey i el sacerdot Joseph Schorderet, van consultar-la sovint en la fundació de l'Obra de Sant Pau el 1873, que va ser una iniciativa que va impulsar malgrat l'oposició del bisbe de Fribourg Étienne Marilley.

Va descobrir que tenia els estigmes cap al 1854 i va consultar amb el seu bisbe local per supervisar la verificació de la seva autenticitat. A més, va començar a caure en èxtasis quan sentia el dolor de Crist un cop a la setmana com si revisqués la seva mort. Primer va intentar amagar les ferides, tot i que després es van reconèixer les seves ferides i es van difondre notícies sobre el seu estat.

Els estigmes es van notar per primera vegada quan va sentir una ardor intensa i va aparèixer taques vermelles a les mans, als peus i al pit. Marguerite va ser sotmesa a un examen mèdic l'11 d'abril de 1873 i el metge va permetre que la seva neboda fos present per a l'examen. Jules Grangier la va visitar a casa seva per veure els estigmes en algun moment del 1873 després d'emetre una sèrie de sol·licituds per veure-la.

Durant les seves darreres setmanes, va tenir dificultats per menjar i beure i només podia consumir petites quantitats de te d'herbes amb llet i, ocasionalment, una sopa lleugera de pa. El seu estat va empitjorar les setmanes prèvies a la Quaresma del 1879 i va patir un dolor extrem durant aquest període. Es va tornar fràgil i prima i el seu germà Jean va dir que era com una bossa d'ossos quan l'havia d'aixecar. En aquell moment es desconeixia el seu veritable estat i es diu que va romandre en silenci en relació amb el seu nivell de dolor durant aquest període. Se sap que la malaltia genera dolor agut al cap, a la gola i al pit. Va morir a les tres de la tarda del divendres 27 de juny de 1879, festa del Sagrat Cor, després de diverses setmanes de dolor agut. El seu funeral va ser el 30 de juny de 1879. Es diu que hi van assistir centenars de persones. Les seves despulles van ser traslladades posteriorment a l'església parroquial de Siviriez.

El procés de beatificació es va iniciar a Suïssa el 1929 i es va tancar el 1929. Un altre procés local va durar del 1953 al 1955. Els dos processos es van ratificar el 13 de desembre de 1985. Els seus escrits van ser investigats i aprovats el 25 de novembre de 1956. La Positio va ser enviada a la Congregació per a les Causes dels Sants (CCS) el 1986 per a una avaluació posterior. Els teòlegs van aprovar el dossier el 13 de febrer de 1990, igual que els membres del Vaticà el 19 de juny. El papa Sant Joan Pau II va declarar que havia viscut una vida heroica i la va proclamar Venerable el 10 de juliol de 1990. Es va investigar un miracle i es va ratificar el procés el 12 d'abril de 1991. Els experts mèdics van aprovar aquest miracle el 25 de febrer de 1993, igual que els teòlegs el 2 de juliol i el Vaticà el 16 de novembre. Sant Joan Pau II ho va aprovar el 23 de desembre de 1993 i la va beatificar el 29 d'octubre de 1995 a la basílica de Sant Pere. El miracle que va conduir a la seva beatificació va ser la cura de Bernard Pochon el 1940.

Es va investigar un segon miracle i es va tancar el procés el 27 de maig de 2014. Es tracta del cas d’una noia que va sobreviure a un accident de tractor, després que el seu avi invoqués la intercessió de Bays. Els documents del cas es van presentar a Roma. El Vaticà va emetre un decret que va validar aquesta investigació mèdica l'1 d'octubre de 2015. Els experts mèdics de Roma ho van aprovar el 15 de maig de 2018, igual que els teòlegs i els membres del CCS. El papa Francesc va donar el seu consentiment al miracle el 15 de gener de 2019.

Va ser canonitzada al costat de Mariam Thresia Chiramel, John Henry Newman, Irmã Dulce Pontes i Giuditta Vannini a la basílica de Sant Pere el 13 d'octubre de 2019. El postulador d'aquesta causa, va ser Bernard Hodel, OP.