CONVIVÈNCIA FRATERNA AMB LA "COMUNITAT DE JESÚS", A TARRÉS.

Lluís Salas Grau, OFS

A la Fraternitat de l’Orde Franciscà Seglar Sant Francesc d’Assís de Granollers mantenim viva la tradició de celebrar dues vegades l’any, pel capbaix, unes jornades de convivència fraterna que ens ajuden a enfortir la pregària, la comunió i el camí compartit. Una d’aquestes trobades acostuma a tenir lloc al Centre d’Espiritualitat Mariàpolis Loreto, de Castell d’Aro, mentre que l’altra varia segons el curs pastoral.

Enguany, gràcies a la iniciativa del nostre benvolgut germà Josep Maria, la fraternitat va organitzar una sortida fins a Tarrés, el dia 21 de març, per visitar la Comunitat de Jesús, inspirada en l’espiritualitat de sant Charles de Foucauld.

La jornada va començar a les deu amb l’arribada a Tarrés, on diversos membres de la Comunitat de Jesús ens van rebre amb una acollida càlida i profundament fraterna. Des del primer moment ens vam sentir com a casa, units per aquella senzillesa evangèlica que neix quan els germans comparteixen la fe i la pregària.

Després de la benvinguda, ens vam dirigir a la capella per participar en una pregària per la pau, en sintonia amb la intenció del papa Lleó XIV pel mes de març, dedicada al desarmament i a la reconciliació entre els pobles.

Posteriorment, a la sala d’actes, Josep Calvet i Josep Dalmases ens van oferir una detallada explicació sobre la història i la realitat actual de la Comunitat de Jesús. Ens van compartir com la seva experiència espiritual neix de la voluntat de viure l’Evangeli en comunitat, seguint el testimoni de sant Charles de Foucauld i sota l’acompanyament inicial d’un monjo de Montserrat. Tarrés, juntament amb Montserrat, s’ha convertit en un dels principals espais de vida i acollida de la comunitat.

Durant la trobada, els germans de l’OFS vam descobrir nombrosos paral·lelismes entre sant Charles de Foucauld i sant Francesc d’Assís. Tots dos van viure una joventut marcada per les inquietuds mundanes abans de la seva conversió; tots dos van situar l’Eucaristia al centre de la seva vida; i tots dos van voler acostar-se als qui eren diferents, amb esperit de diàleg i fraternitat. Si Foucauld va conviure amb el món musulmà al desert, sant Francesc es trobà amb el soldà Malik al-Kamil durant la cinquena croada. Tant l’un com l’altre van entendre que el camí de l’Evangeli passa per la fraternitat, la pobresa, la proximitat als més vulnerables i la vida compartida.

Els germans van explicar també la profunda influència espiritual de sant Charles de Foucauld, que va viure entre els pobles del desert algerià amb una actitud de fraternitat universal, proximitat i servei silenciós. Foucauld es va fer estimar per la població musulmana per la seva caritat i per la defensa dels més vulnerables. A Tamanrasset, on havia fundat una petita ermita, va arribar a construir un recinte per protegir la població dels atacs de bandolers. Finalment, fou assassinat l’1 de desembre de 1916 a la porta de la seva ermita, mentre continuava fidel a la seva missió de pau i fraternitat.

La Comunitat de Jesús ens va mostrar també com aquesta espiritualitat continua avui viva, obrint-se al diàleg amb comunitats musulmanes i marroquines, i oferint espais de pregària, recés i trobada.

Afegim els enllaços als PDF de les conferències dels dos Joseps. Us recomanem molt fermament la seva lectura, atès que el contingut d’ambdós texts són excepcionals:

La humanitat de un sant (Josep Calvet).

La humanitat de un sant (Josep Dalmases).

Després de les exposicions, es va obrir un interessant col·loqui entre els membres de la fraternitat i els germans de la comunitat, en un clima de gran proximitat i escolta mútua.

Més tard vam tornar a la capella per celebrar l’Eucaristia, presidida pel nostre assistent espiritual, fra Ángel Mariano Guzmán. La celebració va ser un moment profund de comunió i acció de gràcies per la jornada compartida.

Ja passades les dues del migdia, vam gaudir d’un dinar fratern amb els germans de la Comunitat de Jesús. Posteriorment ens van mostrar alguns espais seus, del poble, entre ells una petita ermita habilitada en un antic paller i la casa d’acollida on reben grups de pregària i recessos.

Des d’aquestes línies volem expressar novament el nostre agraïment sincer a la Comunitat de Jesús per la seva hospitalitat, proximitat i testimoni evangèlic. Ens hem sentit acollits amb una fraternitat autèntica i senzilla, d’aquelles que deixen petjada al cor i fan visible la presència del Senyor entre els germans. Abans del comiat, la fraternitat va convidar els germans de Tarrés a visitar Granollers en la celebració de santa Elisabet d’Hongria, patrona de l’Orde Franciscà Seglar.

En acabar la convivència, el grup ens vam dirigir a Montblanc, on es va fer una breu parada per visitar l’església dels franciscans, actualment en obres. A la porta del temple vam aprofitar per fer-nos una fotografia de grup. Posteriorment ens vam acostar també a l’església de Santa Maria la Major, tot i que no vam poder visitar-la perquè era l’hora de tancament. Sens dubte, quedarà pendent per a una futura visita.

 

REPORTATGE GRÀFIC.

Conferencia de Josep Maria Esquirol: La inspiración franciscana de mi pensamiento.

 

CAPÍTOL DE LES ESTORES – BARCELONA 2026.
Conferencia de JOSEP MARIA ESQUIROL: 

La inspiración franciscana de mi pensamiento.

Carmen Aravena Oñate, OFS

Josep Maria Esquirol Calaf (Mediona, 1963) es filósofo, ensayista y catedrático de filosofía de la Universidad de Barcelona. Dirige el grupo de investigación Aporía, cuyo campo de estudio se centra en la filosofía contemporánea y, más concretamente, en la relación entre filosofía y psiquiatría. Es autor de múltiples libros reconocidos en este campo, los cuales conforman su propuesta filosófica; es destacable La resistencia íntima, libro por el cual obtuvo el Premio Ciudad de Barcelona (2015), y también el Premio Nacional de Ensayo (2016), concedido por el Ministerio de Educación, Cultura y Deporte. Josep Maria Esquirol ha elaborado una propuesta filosófica propia que ha distinguido como 'filosofía de la proximidad'. Se trata de una antropología filosófica con resonancias socráticas y franciscanas, expresada mediante un lenguaje muy próximo a la experiencia, y en intenso diálogo con autores contemporáneos.

 

PRESENTACION DE LA CONFERENCIA.

En este primer día de la semana, al inicio de este domingo, tengo el regalo de presentar a un hermano y a un amigo: Josep María Esquirol. Muchos de vosotros lo conocéis, no solo por su nombre o por su reconocimiento público, sino —que es lo verdaderamente importante— por su persona: por lo que piensa, por lo que vive y por lo que ha escrito. Muchos habéis frecuentado sus libros, y por eso no resulta extraño que, en un encuentro franciscano, un pensador como él venga a compartir con nosotros su pensamiento, tan profundamente enraizado en horizontes franciscanos.

Josep María Esquirol nació en el mismo pueblo en el que vive, o vive en el pueblo en el que nació, algo muy significativo de su manera de pensar y de vivir. Es catedrático de la Universidad de Barcelona y ha dedicado su vida a la docencia y al pensamiento entendido como un arte inseparable del arte de vivir.

De su abundante obra, basta mencionar cuatro títulos recientes que expresan con claridad su proyecto intelectual y vital, tan cercano a nuestra espiritualidad: La resistencia íntima, La penúltima bondad, Humano, más humano y La escuela del alma. Son títulos que se encadenan como las piedras de un camino, construyendo un lugar habitable para el tránsito de la existencia.

Josep María es para mí un hermano y un amigo, y doy gracias por poder compartir hoy con vosotros su palabra.

 

RESUMEN DE LA CONFERENCIA.

Josep Maria Esquirol comenzó su intervención señalando que quizá la mejor manera de explicar una vida no sea narrar hechos cronológicos, sino describir los encuentros verdaderos que la han ido configurando. Él mismo recordó cómo, con diecinueve años, al iniciar sus estudios de Filosofía en la Universidad de Barcelona, un compañero —Agustín— interrumpió la carrera para entrar en el noviciado franciscano. A partir de ese momento comenzó su cercanía al mundo franciscano, no tanto por los textos como por la manera de vivir de los frailes, una experiencia que ha marcado toda su vida y su pensamiento.

Definiendo su filosofía, Esquirol habló de una “filosofía de la proximidad”, de raíz socrática y franciscana. Una filosofía que parte siempre de lo concreto: de las personas concretas, únicas e irrepetibles. La abstracción es necesaria, pero nunca debe desconectarse de lo concreto; cuando esto ocurre, el pensamiento se vuelve frío y confuso, especialmente en el mundo académico.

La proximidad no es un concepto estático, sino un verbo: aproximarse. Es el ser humano quien crea proximidad al aproximarse al otro y convertirlo en prójimo. Esta capacidad de generar cercanía funda la fraternidad y transforma nuestra relación con las personas y con las cosas, que dejan de ser objetos para convertirse en algo propio y querido.

Otro eje central es la horizontalidad. Cada persona es una pequeña vertical precaria, asentada sobre una misma tierra común. Nadie está por encima de nadie. Esta imagen expresa bien la minoridad franciscana: no como disminución del ser, sino como una forma de estar en el mundo que evita la dominación y la subordinación. Vivimos unos junto a otros, sosteniéndonos mediante vínculos.

Estos vínculos —las “junturas”— no fusionan ni confunden, sino que unen respetando la singularidad. Nadie se sostiene solo: sin vínculos no hay vida humana verdadera. Por eso, la cultura nace del encuentro y de la relación.

Esquirol subrayó también la importancia de la mansedumbre, la dulzura y la amabilidad, no como técnicas aprendidas, sino como una manera de ser que se contagia. Francisco de Asís no enseñaba métodos de pacificación: encarnaba una forma pacífica de estar en el mundo. Sin personas que testimonien una determinada manera de vivir, las técnicas por sí solas no transforman la sociedad.

Por último, reflexionó sobre la violencia, entendida como una manera de ser que no deja ser. Frente a ella, propuso una forma de ser que deja espacio al otro, que permite al otro existir. La minoridad no disminuye el ser, sino que lo incrementa, porque hace posible el bien y la convivencia.

Su pensamiento y su vida —concluyó— están profundamente marcados por el franciscanismo, no solo por los libros, sino por los encuentros con personas concretas. De esos encuentros nace la gratitud y la certeza de formar parte de una misma conspiración de humanidad compartida.

 

 

Beats Luquesi i Buonadonna, OFS

 

BEATS LUQUESI I BUONADONA, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 28 d'abril.

Beats Luquesi i Buonadonna de Poggibonsi. Prototerciaris Franciscans.

· Luquesi i Buonadonna (Gaggiano, Siena, Toscana, 1181 - Poggibonsi, 28 d'abril, abans de 1251) foren un matrimoni que, volent seguir Sant Francesc d'Assís, es convertiren en els primers terciaris franciscans. Ambdós són venerats com a beats per l'Església Catòlica.

• Martirologi Romà: A Poggibonsi, a la regió de Toscana, beat Luquesi, que, primer àvid de riqueses, en convertir-se va vestir l'hàbit del Tercer Orde dels Penitents de Sant Francesc, va vendre els seus béns i els va distribuir als pobres, servint Déu i el proïsme amb pobresa i humilitat segons l'esperit de l'Evangeli.

+++++++++++++++++++++++++

Luchesio Modestini nasqué a Gaggiano, prop de Poggibonsi; volia seguir la carrera militar i seguí el partit güelf, però durant les lluites entre els bàndols, fou derrotat i hagué de fugir. Instal·lat a Poggibonsi, s'hi feu comerciant i prengué com a esposa Bona, filla de Bencivenni de'Segni, coneguda com a Buonadonna Segni. En poc temps es convertí en un ric comerciant i tant ell com la seva muller, tingueren fama d'avars.

Contemporani de Francesc d'Assís, que havia conegut com a fill del seu col·lega Pietro di Bernardone, va veure'l a Poggibonsi el 1221 i tingué una crisi espiritual. El matrimoni va voler imitar el sant, va desfer-se dels seus béns i començà a fer caritat. D'entrada, la seva esposa va posar en dubte la salut mental del seu marit; segons la llegenda, un cop que el reprenia perquè havia donat tot el pa de la casa als pobres i no n'hi havia, però en obrir el rebost, va trobar-lo ple de pa fet de nou. En veure aquest miracle, donà suport al marit i el seguí en la seva nova vida. Havien perdut els seus dos fills de petits, i es dedicaren a la caritat i la pregària.

Luquesi i Buonadonna van pensar de fer-se Franciscà ell i Clarissa ella, però en trobar Francesc, aquest els digué que eren marit i muller i havien de continuar vivint junts. Per fer-ho, va donar-los una regla de vida perquè visquessin de manera cristiana i segons el carisma franciscà.

El mateix Francesc els donà la túnica de color de cendra i els cenyí el cordó; segons les 𝐹𝑙𝑜𝑟𝑒𝑡𝑒𝑠 els digué: «𝑉𝑖𝑢𝑟𝑒𝑢 𝑎𝑙 𝑚𝑜́𝑛 𝑐𝑜𝑚 𝑎 𝑓𝑟𝑎𝑟𝑒𝑠 𝑝𝑒𝑛𝑖𝑡𝑒𝑛𝑡𝑠, 𝑝𝑒𝑟𝑜̀ 𝑛𝑜 𝑢𝑠 𝑎𝑝𝑎𝑟𝑡𝑎𝑟𝑒𝑢 𝑑𝑒𝑙 𝑚𝑜́𝑛: 𝑓𝑎𝑟𝑒𝑢 𝑜𝑏𝑟𝑒𝑠 𝑝𝑖𝑒𝑠, 𝑑𝑒𝑗𝑢𝑛𝑎𝑟𝑒𝑢 𝑖 𝑝𝑟𝑒𝑑𝑖𝑐𝑎𝑟𝑒𝑢 𝑙𝑎 𝑝𝑎𝑢».

Es convertiren així, sempre segons la tradició, en els primers membres de l’Orde de la Penitència, després Tercer Orde de Sant Francesc; la primera regla d'aquest ordre fou aprovada el 1223 per Honori III. El matrimoni anava amb freqüència a pregar al convent de 𝑆𝑎𝑛𝑡𝑎 𝑀𝑎𝑟𝑖𝑎 a Camaldo, on s'havien establert els franciscans, després anomenat de 𝑆𝑎𝑛 𝐹𝑟𝑎𝑛𝑐𝑒𝑠𝑐𝑜, i segons la tradició, Luquesi hi tenia èxtasis i levitava.

El 1227 vengueren la casa que havia aportat Buonadonna com a dot i donaren els diners a l'hospital de 𝑆𝑎𝑛 𝐺𝑖𝑜𝑣𝑎𝑛𝑛𝑖. Els esposos van viure llavors en una caseta prop d'un camp que Luquesi conreava, i destinar el producte a alimentar els necessitats.

Els dos esposos van morir el mateix dia, el 28 d'abril, abans de 1251, amb poques hores de diferència.

Morts en llaor de santedat, se'ls atribuïren nombrosos miracles. A un moment indeterminat, es va creure que el cos de Luquesi fou portat envers Alemanya, però els franciscans de Poggibonsi se'n quedaren un braç i la mà esquerra, i en conservaren el crani en un reliquiari. El 1274, Gregori X, de pas a Poggibonsi va autoritzar el culte al beat.

El 1581, en unes obres foren trobades les restes de Luquesi i es col·locaren en una urna a l'altar de l'església, amb les de la seva muller.

A un altar pintat per Filippino Lippi per a 𝑆𝑎𝑛 𝑆𝑎𝑙𝑣𝑎𝑡𝑜𝑟𝑒 de Florència (avui a la National Gallery de Washington), apareixen acompanyant Sant Francesc els sants terciaris: Lluís IX de França, Elisabet d'Hongria i Luquesi i Bonadona, la qual cosa confirma l'antiguitat de la seva veneració.

Lluís Salas Grau, OFS.

 

SANT BENET JOSEP LABRE, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 16 d'abril. 
Sant Benet Josep Labre. OFS.

• Benoît-Joseph Labre (Amettes, 25 de març de 1748 - Roma, 16 d'abril de 1783), conegut com el rodamon de Déu, fou un pelegrí i eremita francès, germà profés de l'OFS i exemple de vida virtuosa. És venerat com a sant per l'Església catòlica.

• Martirologi Romà: A Roma, Itàlia, Sant Benet Josep Labre, el qual, desitjós des de la seva adolescència d'una aspra vida penitent, va realitzar peregrinacions a cèlebres santuaris, vestint parracs i acontentant-se amb almoines, donant exemple de pietat i penitència, i tornat a Roma, es va lliurar a una vida de pregària i de pobresa extrema. († 1783)

+++++++++++++++++++++++++

La història d’aquest pelegrí franciscà és la d’una vida radicalment lliurada a Déu, viscuda en la pobresa més absoluta i en una llibertat interior que desconcertava els seus contemporanis. Amb un aspecte descurat i una existència errant, semblava més un captaire que no pas un home consagrat; però darrere aquella imatge s’hi amagava una profunda vida espiritual.

No es preocupava per l’aparença, ni pel lloc on passaria la nit, ni per les comoditats més bàsiques. Com els antics pelegrins, tenia el cel per sostre i els estels per companys. Vestia una senzilla túnica amb escapulari, portava el rosari al coll i el crucifix sempre a prop del cor. A la butxaca, només hi cabien un tros de pa i l’Evangeli.

Nascut en una família nombrosa i humil, va rebre les primeres lletres gràcies a un oncle rector. Des de jove va intentar ingressar en diversos monestirs, inclosos els trapencs i una cartoixa, però mai no va ser admès de manera definitiva. Tot i la seva insistència, no trobava el seu lloc dins els murs monàstics.

L’any 1770, mentre es trobava a Chieri, va comprendre que la seva vocació era una altra: ser pelegrí de Déu, recórrer els camins anunciant l’Evangeli amb la seva pròpia vida. Durant catorze anys va recórrer prop de 30.000 quilòmetres a peu, visitant santuaris d’arreu d’Europa, com Sant Jaume de Compostel·la, Loreto, Assís o Bari. Vivia de l’almoina, que sovint compartia amb altres més necessitats que ell, i dormia als marges dels camins. El seu únic equipatge era un sac amb alguns aliments i llibres de devoció, entre ells l’Evangeli i la Imitació de Crist.

Malgrat els seus intents reiterats, no va aconseguir establir-se en cap comunitat religiosa. Alguns monestirs eren massa pobres per acollir-lo, en d’altres no complia els requisits, i en algun cas hagué de marxar per les fortes temptacions que experimentava. Tot semblava indicar que Déu el volia fora dels murs, vivint una vocació diferent: la d’un frare lliure, pobre i testimoni visible de l’Evangeli.

Finalment es va integrar al Tercer Orde Franciscà, l'actual Orde Franciscà Seglar, abraçant una vida de penitència radical. La seva austeritat arribava a extrems que avui poden sorprendre, com la renúncia a la higiene per mortificació, fet que contribuí a la seva fama de pobresa extrema. En un segle XVIII marcat per la racionalitat de la Il·lustració, la seva manera de viure evocava més aviat els grans pelegrins medievals.

L’any 1777 es va establir a Roma, on va viure sota una de les arcades del Colosseu. Aviat es va estendre la seva fama de santedat, i persones de tota condició —des de captaires fins a nobles i cardenals— s’acostaven a ell per demanar consell espiritua.

Malgrat el seu aspecte miserable, vivia amb una profunda alegria interior. Compartia la vida amb els més pobres, però rebutjava tot allò que considerava superflu. Passava llargues hores en pregària, especialment de nit, a les portes de les esglésies. La seva fe senzilla i profunda es reflecteix en expressions com aquesta: «S’ofèn Déu perquè no se’n coneix la bondat».

Era conegut a Roma amb diversos noms: el pelegrí de la Mare de Déu, el penitent del Colosseu o el pobre de les Quaranta Hores, per la seva presència constant en les esglésies durant aquesta devoció. Freqüentava temples com Santa Maria ai Monti, Santa Maria Maggiore o la Basilica dei Santi XII Apostoli. Alguns testimonis afirmaven haver-lo vist en èxtasi, envoltat de llum o fins i tot elevat del terra en pregària, i se li atribuïren favors i curacions.

Amb el temps, la duresa de la seva vida va afectar la seva salut. Finalment, fou acollit a l’hospici de pelegrins de San Martino ai Monti. El Dimecres Sant de 1783, amb només 35 anys, es va sentir indisposat mentre pregava a Santa Maria ai Monti. Traslladat a una casa propera, la del carnisser Zaccarelli de la Via dei Serpenti, va rebre els sagraments i morí aquella mateixa tarda.

La seva mort va commoure profundament la ciutat de Roma. Una multitud es va congregar per donar-li l’últim adéu, fins al punt que les celebracions de Setmana Santa es van veure alterades per l’afluència de fidels.

Està sebollit a la Basilica de Santa Maria ai Monti.

De seguida, el poble començà a venerar-lo com a sant. La seva fama de santedat es va estendre ràpidament per Europa, i el procés de beatificació s’inicià l’any següent. Finalment, fou beatificat pel papa Pius IX el 20 de maig de 1860 i canonitzat pel papa Lleó XIII el 8 de desembre de 1881.

La seva vida continua essent avui un testimoni colpidor de radicalitat evangèlica, recordant-nos que la veritable riquesa es troba en la pobresa viscuda per amor, i que Déu es deixa trobar en els camins senzills d’una vida entregada.

Lluís Salas Grau, OFS.

 

 

 

 

Trobada fraterna del gener de 2026.

 

TROBADA FRATERNA DEL GENER DEL 2026. 

L'experiència pasqual de Sant Francesc:

 Francesc d'Assís, una llavor de vida eterna.

Lluís Salas Grau, OFS.

El passat 18 de gener, la Fraternitat de l’Orde Franciscà Seglar de Granollers, vam celebrar la nostra Trobada Mensual en una jornada marcada per la pregària, la formació i l’esperit de comunió fratern, en sintonia amb el camí de l’Església i la família franciscana.

La trobada s’inicià a les 10.00 hores amb la benvinguda del ministre, Francisco Javier Conejo, que saludà els germans i germanes assistents i excusà l’absència d’alguns membres per motius laborals, familiars o per les dificultats de mobilitat a causa de la pluja i de la celebració d’una marató als carrers de Granollers.

En aquest primer moment, també es va fer lliurament d’un petit obsequi als participants en l’exposició de pessebres de la parròquia. El regal consistia en la carta apostòlica El bell signe del pessebre, del papa Francesc, un text que ajuda a aprofundir en el significat i el valor d’aquesta tradició tan arrelada.

Tot seguit, el ministre informà que, amb motiu dels 800 anys de la mort de Sant Francesc d’Assís, el Sant Pare Lleó XIV ha concedit un jubileu extraordinari amb indulgència plenària, que es pot obtenir en temples jubilares, com l’església de Bellavista i altres esglésies franciscanes.

En aquest context, l’assistent espiritual, fra Ángel Mariano Guzmán, oferí una explicació clara i pedagògica sobre el significat de la indulgència plenària. Recordà que, tot i que en la confessió els pecats són perdonats, poden quedar-ne les conseqüències; la indulgència, en canvi, restaura plenament la persona. Ho il·lustrà amb una imatge senzilla: la confessió treu el clau, però la indulgència també fa desaparèixer el forat.

La fraternitat va unir-se després en la pregària proposada pel Sant Pare amb motiu del VIII Centenari del Trànsit de Sant Francesc, demanant el do de la perfecta alegria.

Després de la lectura i aprovació de l’acta del mes anterior, tingué lloc el moment de formació, conduït per fra Ángel Mariano, sota el títol “L’experiència pasqual de Sant Francesc”, amb el lema “Francesc d’Assís, una llavor de vida eterna”. 

La reflexió va ajudar a aprofundir en el sentit cristià de la mort com a pas a la vida plena, destacant que la manera de morir reflecteix la manera de viure:

A partir de l’experiència de Sant Francesc, es van presentar les quatre grans reconciliacions que marquen el seu camí espiritual: amb Déu, descobert com a Pare; amb ell mateix, alliberat de la necessitat de demostrar res; amb el proïsme, reconeguts com a germà; i amb la creació i la mort, que arriba a anomenar “germana”. La seva vida, viscuda en pobresa i confiança, culmina en una entrega total, fins als seus últims gestos de benedicció i abandó en Déu.

La formació també convidà a la reflexió personal, plantejant preguntes sobre els aferraments, les relacions que cal guarir i la manera de viure el propi camí com a pelegrins. Es va recordar que, pel cristià, la darrera paraula no és la mort, sinó la vida en Crist ressuscitat.

Després d’un breu col·loqui entre els assistents, ens vam dirigir a l’església per participar en l’Eucaristia de les 12.30 hores, celebrada amb la comunitat parroquial i preparada per la comissió de litúrgia.

En finalitzar, es va viure un moment de pregària davant el Santíssim a la capella dels Màrtirs, en un ambient de silenci i adoració.

La jornada va concloure amb el dinar fratern al saló del convent, signe senzill però profund de la comunió viscuda al llarg del dia. Els germans i germanes es van acomiadar fins a la propera trobada mensual, amb el desig de continuar caminant junts en l’esperit de l’Evangeli, si Déu vol.