SANT JOAN BOSCO, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 31 de gener. 
Sant Joan Bosco, prevere. OFS.

• Giovanni Melchiorre Bosco (Castelnuovo Don Bosco, Piemont, Regne d'Itàlia, 16 d'agost de 1815 - Torí, 31 de gener de 1888) fou un eclesiàstic i pedagog piemontès, germà profés de l'actual O.F.S. i fundador de la Congregació Salesiana i la de les Filles de Maria Auxiliadora. Fou conegut com a Don Bosco.

• Martirologi Romà: Memòria de Sant Joan Bosco, prevere. Després d'una dura infantesa, ordenat sacerdot, va dedicar totes les seves forces a l'educació dels adolescents, fundant la Societat Salesiana i, amb la col·laboració de Santa Maria Domenica Mazzarello, l'Institut de la Filles de Maria Auxiliadora, per a la formació dels joves en el treball i en la vida cristiana. Aquest dia a Torí, després d'haver fet moltes obres, va passar piadosament al banquet etern.

+++++++++++++++++++++++++

Va nàixer el dia consagrat a l'Assumpció de Maria al cel de l'any 1815, a Morialdo, un barri de Castelnuovo d'Asti. Fill d'una família de camperols, els seus pares van ser Francesco Bosco i Margarida Occhiena. També vivia amb la seva iaia, els seus germans grans, Antoni i Josep el primer era el major i fill del primer matrimoni de la seva mare, el segon era el germà mitjà i fill del segon matrimoni de la seva mare. El seu pare va morir quan ell tenia dos anys per una pneumònia.

A una edat jove Don Bosco li va caldre anar-se'n de casa, perquè el seu germà Antoni el pegava i la seva mare no volia que allò finalitzés amb algú dels dos malparats. Va passar els seus primers anys treballant com a pastor d'ovelles, i va rebre la seva primera educació del sacerdot de la seva parròquia. El seu afany per aprendre va anar augmentant a mesura que creixia, malgrat que la pobresa de la seva família, però, el va obligar a abandonar l'escola.

Als deu anys ja mostrava el interessos que també tindria d'adult en diverses iniciatives: estudiava el caràcter dels seus companys, per això era volgut i respectat, era el més xicotet d'estatura però tenia força i valor; feia narracions, catecisme, sermons; resaven un Avemaria, el rosari i es santificaven; feia actuacions, funambulisme i malabars. Joan Bosco no deixava participar als que blasfemaven o no volien formar part de les pràctiques religioses. Joan Bosco estalviava tots els diners que li donaven, i sa mare, mamà Margarita, li donava suport en tots els seus projectes.

El 1835, als vint anys, va entrar al seminari, i sis anys després va ser ordenat sacerdot. Va marxar a Torí, on es va dedicar al seu treball com a sacerdot. Realitzant visites a les presons de la ciutat i veient la situació en la qual vivien molts nens que habitaven a la zona, abandonats a males influències, va decidir dedicar la seva vida al rescat dels joves marginats. Joan Bosco va començar a instruir als nois del carrer: aviat els seus alumnes creixerien en nombre, atrets per la bondat del jove sacerdot.

El 1845, el pare Bosco va crear les escoles dominicals i nocturnes, on va implantar un nou model d'educació que va consistir en l'ensenyament d'una única matèria a la setmana, els diumenges. La seva ensenyança es va enfocar sobretot en l'ensenyament del catecisme; raó per la qual va escriure el 1847: “Història Sagrada per a l'ús de les escoles” ("Storia Sacra per uso delle scuole").

El pare Bosco solia impulsar a l'estudi inculcant als seus alumnes el sentit del deure, apreciant sempre fins al més mínim esforç, incentivant-los, no tant que desenvolupessin la seva intel·ligència, sinó que enfortissin la seva voluntat i temperessin el seu caràcter. També els feia veure en què consistia la santedat que ell volia que conreessin. No havien de fer obres extraordinàries, sinó exactitud i fidelitat en el compliment dels propis deures de pietat i estudi, estant sempre alegres. L'alumne més destacat del pare Bosco, fou Domènec Savio, un noi que va arribar a ser sant amb l'ajut del mateix pare Bosco.

Malauradament, l'èxit del seu treball a l'Oratori (així anomenava el lloc on es reunien els nens) no va durar molt. El pare Bosco es va veure obligat a lliurar els espais utilitzats, i altres obstacles (com per exemple, que ningú volia donar-li un lloc per a estar amb els xics, i que la gent no volia que edifiqués esglésies), es van anar superposant. El sant es va enfrontar a aquests problemes sense donar-se mai. Va continuar la seva labor, mudant l'oratori a diferents llocs. La seva mare se li va unir, venent tot el que tenia: la seva casa així com els seus mobles. Les classes van anar augmentant, i es van anar afegint dormitoris, per aquells que desitgessin viure a l'oratori. Així va néixer la primera Casa Salesiana.

El 1854 amb 39 anys, va comunicar a quatre joves que havia somiat que la Verge Maria li havia dit que havia de fundar una nova congregació. Va decidir que els seus integrants es dirien “Salesians”, en memòria de Sant Francesc de Sales, qui seria el seu model de bondat en el tracte amb els joves. Es va informar sobre les regles de distints ordes religiosos, va demanar consell, i finalment va sotmetre el projecte al Papa Pius IX, que l'aprovaria el 1874.

Molt devot de Sant Francesc d'Assís, va professar al Tercer Orde de Sant Francesc, l'actual Orde Franciscà Seglar, i es va inspirar en la vida del bisbe de Ginebra Sant Francesc de Sales -que a l’hora va prendre com a exemples de vida Sant Francesc d'Assís i Sant Felip Neri-.

Però totes les dificultats que el pare Bosco va haver de superar es veurien més que recompensades per la ràpida expansió del seu orde, que es propagaria per tot el món. L'any 1886 va visitar Barcelona i s'allotjà en una casa dels salesians situada a l'actual passeig de Sant Joan Bosco. El 3 de maig va ser convidat per Lluís Martí-Codolar a visitar la seva finca a la Vall d'Hebron (Horta) on van fer amistat. A la seva mort, Martí-Codolar va donar la finca als salesians.

Després d'aquesta visita Joan Bosco va tornar a casa seva, on va tornar a donar les misses, tot i que va començar a tindre malalties que feien que no pogués fer tot el que volia, que, fins al final de la seva vida va ser ajudar els joves. El sant va morir a Torí el 31 de gener de 1888. El seu cos resta incorrupte a la Basílica de Maria Auxiliadora, a Torí.

El 1890, als dos anys de la seva mort, es va obrir el procés de canonització del pare Bosco. El 2 de juny de 1929, tan sols 39 anys després de la seva mort, Joan Bosco és proclamat beat i l'1 d'abril de 1934 és declarat sant pel Papa Pius XI.

Lluís Salas Grau, OFS.

Beata Bolesława Maria Lament, OFS

 

BEATA BOLESLAWA MARIA LAMENT, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 29 de gener.
Beata Boleslawa Maria Lament, O.F.S.

• Bolesława Maria Lament (3 de juliol de 1862 - 29 de gener de 1946), germana professa del Tercer Orde de Sant Francesc, l’actual Orde Franciscà Seglar, va ser una religiosa catòlica polonesa, fundadora de les Germanes Missioneres de la Sagrada Família.

• Martirologi Romà: A la ciutat de Białystok, a Polònia, la Beata Bolesława Maria Lament, qui, enmig dels trastorns polítics, va fundar la Congregació de les Germanes Missioneres de la Sagrada Família, per a promoure la unitat cristiana, ajudar els indigents i formar les noies a la vida cristiana.

+++++++++++++++++++++++++

Bolesława Maria Lament va néixer el 3 de juliol de 1862 a Łowicz, a Polònia, com la gran de vuit fills de Marcina Lament i Łucji Cyganowskie.

Va assistir a l'escola secundària russa a Łowicz, on es va graduar amb una medalla d'or. A petició dels seus pares, va obtenir els títols de sastreria a Varsòvia i va tornar a la seva ciutat natal per obrir una sastreria amb la seva germana Stanislava, mostrant unes grans habilitats organitzatives, i iniciativa i emprenedoria.

El 1884 va decidir entrar a la vida religiosa i així es va unir a la Congregació de la Família de Maria. Era una monja zelosa. Va treballar en diversos establiments de la congregació a Varsòvia, Sant Petersburg, Odessa, Ilukesz i Simferopol, com a educadora i professora a les escoles primàries. Tanmateix, abans de fer la seva professió perpètua, per consell del seu confessor, va tornar a casa seva a Łowicz.

Després de la mort del seu pare i de tota la família, es va traslladar a Varsòvia, on es va dedicar al treball social: es va fer càrrec de la gestió d'una casa d'allotjament a Praga, tenint cura no només de la seva seguretat material i de les persones sense llar, sinó també de la seva renovació moral.

Durant la seva estada d'onze anys a Varsòvia, va lluitar pel desenvolupament de la seva vida interna sota la guia del pare Honorat Koźmiński. Al voltant del 1900, es va convertir en membre del Tercer Orde de Sant Francesc, l’actual Orde Franciscà Seglar. A proposta del pare Honorat Koźmiński, el 1903 va anar a Bielorússia, a Mogilev, al Dnieper. Allà, l'any 1905, va fundar la Congregació de les Germanes Missioneres de la Sagrada Família, la finalitat de la qual és donar suport a la tasca d'unir els cristians i enfortir els catòlics en la seva fe.

El 1907, Bolesława i tota la comunitat es van traslladar a Sant Petersburg, on va desenvolupar àmplies activitats educatives. En línia amb el seu objectiu, va tenir especial cura de les joves polonesos que hi vivien, per tal de protegir-les de la pèrdua de la fe i de l’oblit de la seva pertinença a la nació polonesa. Ja el 1913, va estendre les activitats de la congregació a Finlàndia, establint un internat per a joves a Vyborg.

La difícil situació de la congregació després de la Revolució d'Octubre de 1917 va obligar Bolesława el 1921 a abandonar Sant Petersburg i tornar a Polònia.

Després de gestionar el treball de les germanes a Volínia durant diversos mesos, el 1922 va fundar una casa a Chełmno, a Pomerània.

Des de 1925 fins a 1935 va romandre al convent de Ratowo i després va renunciar com a Superiora General del seu Orde. Per decisió de la nova superiora, la mare Bolesława va ser traslladada de Ratów a Białystok, on en quatre anys va obrir dues llars d'infants, una escola professional i una escola secundària.

La Segona Guerra Mundial va comportar greus pèrdues a les activitats de la Congregació. La majoria de les institucions van ser tancades, i en les que van quedar, la mare Bolesława, com a superiora, va canviar les formes de treball, adaptant-les a les necessitats de l'època. Una de les cases de la Congregació a Białystok la va destinar a nens sense llar. També va organitzar una escola polonesa secreta, que va dirigir amb el pretext de preparar els nens per a la confessió i la Sagrada Comunió.

El 1941, Bolesława va quedar paralitzada. Va morir el 29 de gener de 1946 a Białystok, als 84 anys. El seu cos va ser portat al monestir de Ratowo i sebollit a la cripta sota l'església de Sant Antoni.

El procés de beatificació es va obrir el 5 d'abril de 1975, sota el papat de Sant Pau VI, i va ser nomenada Serva de Déu, mentre que el procés diocesà es va dur a terme a Vilnius, des del 22 d'octubre de 1976 fins al 8 de novembre de 1979; la Congregació per a les Causes dels Sants va validar aquest procés el 25 de novembre de 1983 i va rebre la Positio de la postulació l'any 1989.

Els teòlegs van aprovar la Positio el 5 d'octubre de 1990 i la CCS el 4 de desembre de 1990. El papa Sant Joan Pau II va confirmar la seva virtut heroica, i el 22 de gener de 1991, la va nomenar Venerable.

El miracle de la beatificació es va investigar al lloc on es va originar i el CCS el va validar el 8 de maig de 1987, abans que una junta mèdica l'aprovés poc després, el 21 de març de 1991; els teòlegs el van aprovar el 19 d'abril de 1991, igual que el CCS el 10 de maig de 1991. El 14 de maig de 1991, Sant Joan Pau II va confirmar que el miracle es devia a la seva intercessió i va beatificar Lament, el 5 de juny de 1991, durant la seva visita apostòlica a Polònia.

Lluís Salas Grau, OFS

 

SANTA ÀNGELA MERICI, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 27 de gener.
Santa Àngela Merici, O.F.S.

• Santa Àngela Merici (Desenzano del Garda, 21 de març de 1474 - Brescia, 27 de gener de 1540) fou una religiosa llombarda, del que ara és l’Orde Franciscà Seglar i fundadora de la Companyia de Santa Úrsula. Fou canonitzada el 1807, per l'Església Catòlica.

• Martirologi Romà: Santa Àngela Merici, que primer va prendre l'hàbit del Tercer Orde de Sant Francesc i va reunir les dones joves per ser educades en obres de caritat; per això, va instituir un Orde femení amb el nom de Santa Úrsula, a qui va confiar la tasca de buscar la perfecció de la vida en el món i d'educar les adolescents en els camins del Senyor. Finalment, a Brescia, va donar la seva ànima a Déu.

++++++++++++++++++++++++

Va néixer a Desenzano, a la vora del llac de Garda (Llombardia), llavors part de la República de Venècia. Va quedar òrfena als deu anys i anà a viure amb un oncle seu a la propera ciutat de Saló. La seva germana petita hi morí sobtadament, sense haver rebut els últims sagraments, la qual cosa va angoixar la jove Àngela, fent que s'aboqués a la pràctica religiosa. Va professar al Tercer Orde de Sant Francesc (actual OFS) i va fer penitència per la pau de l'ànima de la seva germana.

Quan va fer els vint anys, el seu oncle va morir i ella tornà a la casa pairal de Desenzano. Mentrestant, havia arribat a la convicció que la més greu mancança del seu temps era la falta d'instrucció que tenien les noies, tant en primeres lletres com en qüestions religioses; per això va convertir casa seva en una escola on, en dates acordades, reunia les noies del poble i els ensenyava els fonaments de la fe catòlica.

Atès els bons resultats de l'escola de Desenzano, va ser convidada a fundar-ne una de similar a la ciutat veïna de Brescia, on anà el 1516.

En 1525, amb ocasió del jubileu, anà a Roma i el papa Climent VII, que n'havia sentit a parlar com a educadora, la convidà a quedar-se a Roma i obrir-hi escoles. Àngela, però, que no volia fama, va tornar a Brescia. Finalment, el 25 de novembre de 1535, Àngela trià 28 noies i posà els fonaments de l'Orde de les Ursulines a una casa vora l'església de Santa Afra, a Brescia. La Regla de l'Orde va ser aprovada el 8 d'agost de 1536 per Lorenzo Muzio, vicari general del bisbe de la ciutat. L'any següent, Àngela va ser elegida superiora i mare general vitalícia.

En 1539 va dictar els Legati i els Ricordi, que van ser un testament espiritual per a les monges de l'Orde.

Va morir el 27 de gener de 1540, quan la companyia ja tenia unes 150 membres. Va ser sebollida a Santa Afra, a Brescia, església on anava sovint a pregar davant les relíquies dels sants màrtirs que hi havia i on va voler descansar per estar-hi a prop.

Beatificada en 1768 per Climent XIII, va ser canonitzada el 1807 per Pius VII. La seva festivitat va ser inclosa al calendari litúrgic el 1861, el dia 31 de maig, ja que el 27 de gener era el dia de Sant Joan Crisòstom. El 1955 va ser traslladada al dia 1 de juny fins que, el 1969, Sant Pau VI la va posar el 27 de gener, com a festivitat memorial.

Durant la Segona Guerra Mundial, el 2 de març de 1945, un bombardeig va destruir l’església. Va ser reconstruïda i posada sota l’advocació de Santa Àngela Merici, mentre que la parròquia de Santa Afra es va traslladar a la veïna església de Santa Eufémia.

Lluís Salas Grau, OFS

 

BEATA PAULA GAMBARA COSTA, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 24 de gener.
Beata Paula Gambara Costa, O.F.S.

· Paula Gambara Costa (Verolanuova , 3 de març de 1463 - Binasco, 24 de gener de 1515) va ser una noble llombarda, membre del Tercer Orde de Sant Francesc.

· Martirologi Romà: A Binaco, a prop de Milà, a la Llombardia (avui Itàlia), beata Paula Gambara Costa, vídua, que va pertànyer al Tercer Orde de Sant Francesc i es va distingir per la paciència amb què va suportar el seu violent marit fins a aconseguir la seva conversió, així com per la caritat exquisida que va demostrar vers els pobres.

++++++++++++++++++++++++++++++

Paula Gambara Costa va néixer a Brescia (Itàlia) l’any 1463, en el si d’una família noble i cristiana, i fou educada en la pietat i les bones obres. Tot i sentir inclinació per la vida religiosa, per obediència als seus pares es va casar molt jove amb el comte Ludovico Antonio Costa, home mundà i poc sensible a la vida espiritual. Durant un temps, Paula es va deixar arrossegar per aquest ambient, però la providència divina la va conduir a una profunda conversió gràcies a la predicació del Beat Àngel de Clavasio.

Sota la seva direcció espiritual, Paula va ingressar al Tercer Orde de Sant Francesc i va reprendre amb gran fervor una vida de pregària, penitència i caritat, dedicant-se especialment als pobres, als malalts i als qui patien. El seu testimoni cristià va anar acompanyat d’un llarg sofriment dins el matrimoni: va suportar amb paciència humiliacions, maltractaments i incomprensions, oferint-ho tot a Déu amb humilitat evangèlica.

 

La seva constància, mansuetud i caritat acabaren tocant el cor del seu marit, que es va convertir i va adoptar un estil de vida més cristià, vivint amb ella uns anys de veritable harmonia espiritual. Després de la mort del comte, Paula es va lliurar encara més intensament a la vida interior i a les obres de misericòrdia, esdevenint un exemple viu de santedat per a tota la comunitat de Binasco.

Va morir santament el 24 de gener de 1515. El seu culte popular, mantingut fidelment al llarg dels segles, fou reconegut oficialment pel papa Gregori XVI, que en confirmà la beatificació l’any 1845. 

La Beata Paula Gambara Costa és venerada com a model de fidelitat conjugal, paciència cristiana i caritat franciscana enmig del món.

 Lluís Salas Grau, OFS

 

SANT VICENÇ PALLOTTI, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 22 de gener. 
Sant Vicenç Pallotti, prevere. OFS.

• Sant Vicenç Pallotti (1795 – 1850), fou un sacerdot italià, fundador de la Societat de l'Apostolat Catòlic, congregació coneguda com els “Pares Palotins” o directament “Palotins”. Està considerat com el precursor de l'Acció Catòlica Mundial.

• Martirologi Romà: A Roma, Sant Vicenç Pallotti, prevere. Fundador de la Societat de l'Apostolat Catòlic, amb els seus escrits i obres va sol·licitar la vocació de tots els batejats en Crist, per a treballar generosament per l'Església.

+++++++++++++++++++++++++

Va néixer a Roma en una casa del barri de Parione, el tercer de deu fills, de Pietro Paolo i de Maria Maddalena. Va ser batejat l'endemà, a l'església de San Lorenzo in Damaso.

Va estudiar primer a l'escola San Pantaleo i, més tard, al Collegio Romano i a l'Archiginnasio. Des de ben petit, va mostrar amor per la pregària, la disciplina, el dejuni i la dura penitència.

El 1805 va rebre la primera comunió i se li va concedir el privilegi, inusual per a l'època, de repetir-la cada dia. Als dotze anys va ser posat sota la direcció espiritual del sacerdot Bernardino Fazzini.

El 10 de setembre de 1817 esdevingué diaca i el 1818 fou ordenat sacerdot i, tot i que pertanyia al clergat seglar, s'inscriu en tres ordes religiosos, com a Terciari Dominic, Mínim i Terciari Franciscà. Va celebrar la seva primera missa a l'església de 𝐺𝑒𝑠𝑢̀, a Frascati.

Influït per l'exemple dels seus pares en la pràctica de la fe i en la profunda devoció, els primers anys del sacerdoci es van caracteritzar per la pregària i la caritat segons el lema paulí Charitas Christi urget nos.

El 1818 va fundar una “Lliga Antidemoníaca”, amb l'objectiu de destruir objectes considerats per l'Església catòlica "escandalosos i deshonestos"; es va comprometre a difondre la devoció a la Preciosa Sang, divulgada per Gaspare del Bufalo i abraçada per Vicenç des de 1817; sol·licitat pel bisbe Cristaldi, rector de l'Archiginnasio, va animar cercles dogmàtics i l'educació teològica a l'Acadèmia de Teologia per a joves estudiants. Va prestar servei al sagrament de la Confessió, especialment a l'Església de Santa Maria del Suffragio a partir de 1827, com a director espiritual del Seminari Romà, i el 1833 del Pontificio Collegio Urbano di Propaganda Fide.

En la intenció de Vicenç, totes aquestes activitats formaven part d'una obra més gran de restauració cristiana, a realitzar amb el suport dels laics, cadascun segons la seva disponibilitat o capacitat, en l'associació amb la missió sacerdotal del clergat. En aquest sentit va intentar establir una relació profunda amb els joves, perquè tot i que va practicar la mortificació ascètica de l'esperit i la carn, mai no va considerar la mortificació com un fi en si mateix, una pràctica àrida de penitència, sinó que la seva finalitat principal era la pràctica de l'amor a Déu.

Per concretar la seva visió de la restauració i combatre l'expansió de les sectes, que es reunien en els deambulatoris del Coliseu, Vicenç va concebre una «Societat de l'Apostolat Catòlic» ad salvandas animas et ad destruendum peccatum.

Va cridar homes i dones de totes les condicions i estats, des dels membres del patriciat romà fins als comerciants, des dels professionals fins als obrers, ja que estava convençut que tothom podia ser “apòstol”.

Al principi la Congregació es va centrar especialment en les missions com a objectiu, però després Vicenç es va adonar que, a fi de portar els fidels a la tasca de les missions, calia renovar la fe en ells i revifar l'amor de Jesucrist. Per tant, va decidir que l'objectiu principal de la Societat fos la promoció de la creació de col·legis per a la preparació dels missioners.

L'activitat externa de la companyia no es va limitar a una àrea particular de la fe. La seva pròpia fesomia característica va consistir en la catolicitat (universalitat) de les obres i dels membres, capaços d'adaptar-se a les necessitats dels diversos llocs i temps.

En 1846, durant un període de descans a Camaldoli, Vicenç va organitzar la disciplina de la Congregació, basada fins llavors en "pràctiques piadoses", i va elaborar la regla en un compendi de trenta punts, en homenatge al nombre d'anys de Crist i com una advertiment a la seva imitació.

Ràpidament la Societat i la Congregació que la dirigia, es va difondre per tot el món, primer a Londres, i després de la mort de Vicenç, a l'Àfrica, Amèrica, Alemanya, Polònia, Austràlia i l'Índia. Es va afegir, a més, la contribució de la branca de les dones, les Germanes Palotines.

Vicenç va morir a Roma el 22 de gener de 1850, després d'una breu agonia, recitant les paraules del salm In Te Domine speravi; no confundar in aertenum. Alguns diaris de l'època titulaven: «El sant, l'apòstol de Roma, ha mort. El pare dels pobres ha mort». Les seves restes, privades dels cilis i les cadenes, que portava fins i tot al punt de la mort, van ser exposades a San Salvatore, a Onda, on encara descansa sota l'altar major, incorrupte i visible per a tothom. Durant tres dies, es va reunir una munió de fidels, prop del seu taüt.

El 13 de gener de 1887 l'Església Catòlica en va declarar la Virtut Heroica. Posteriorment, el 22 de gener de 1950 va ser beatificat pel papa Pius XII, primera beatificació d'aquell any sant. Finalment fou canonitzat pel papa Sant Joan XXIII, el 20 de gener de 1963.

Lluís Salas Grau, OFS