Beats Luquesi i Buonadonna, OFS

 

BEATS LUQUESI I BUONADONA, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 28 d'abril.

Beats Luquesi i Buonadonna de Poggibonsi. Prototerciaris Franciscans.

· Luquesi i Buonadonna (Gaggiano, Siena, Toscana, 1181 - Poggibonsi, 28 d'abril, abans de 1251) foren un matrimoni que, volent seguir Sant Francesc d'Assís, es convertiren en els primers terciaris franciscans. Ambdós són venerats com a beats per l'Església Catòlica.

• Martirologi Romà: A Poggibonsi, a la regió de Toscana, beat Luquesi, que, primer àvid de riqueses, en convertir-se va vestir l'hàbit del Tercer Orde dels Penitents de Sant Francesc, va vendre els seus béns i els va distribuir als pobres, servint Déu i el proïsme amb pobresa i humilitat segons l'esperit de l'Evangeli.

+++++++++++++++++++++++++

Luchesio Modestini nasqué a Gaggiano, prop de Poggibonsi; volia seguir la carrera militar i seguí el partit güelf, però durant les lluites entre els bàndols, fou derrotat i hagué de fugir. Instal·lat a Poggibonsi, s'hi feu comerciant i prengué com a esposa Bona, filla de Bencivenni de'Segni, coneguda com a Buonadonna Segni. En poc temps es convertí en un ric comerciant i tant ell com la seva muller, tingueren fama d'avars.

Contemporani de Francesc d'Assís, que havia conegut com a fill del seu col·lega Pietro di Bernardone, va veure'l a Poggibonsi el 1221 i tingué una crisi espiritual. El matrimoni va voler imitar el sant, va desfer-se dels seus béns i començà a fer caritat. D'entrada, la seva esposa va posar en dubte la salut mental del seu marit; segons la llegenda, un cop que el reprenia perquè havia donat tot el pa de la casa als pobres i no n'hi havia, però en obrir el rebost, va trobar-lo ple de pa fet de nou. En veure aquest miracle, donà suport al marit i el seguí en la seva nova vida. Havien perdut els seus dos fills de petits, i es dedicaren a la caritat i la pregària.

Luquesi i Buonadonna van pensar de fer-se Franciscà ell i Clarissa ella, però en trobar Francesc, aquest els digué que eren marit i muller i havien de continuar vivint junts. Per fer-ho, va donar-los una regla de vida perquè visquessin de manera cristiana i segons el carisma franciscà.

El mateix Francesc els donà la túnica de color de cendra i els cenyí el cordó; segons les 𝐹𝑙𝑜𝑟𝑒𝑡𝑒𝑠 els digué: «𝑉𝑖𝑢𝑟𝑒𝑢 𝑎𝑙 𝑚𝑜́𝑛 𝑐𝑜𝑚 𝑎 𝑓𝑟𝑎𝑟𝑒𝑠 𝑝𝑒𝑛𝑖𝑡𝑒𝑛𝑡𝑠, 𝑝𝑒𝑟𝑜̀ 𝑛𝑜 𝑢𝑠 𝑎𝑝𝑎𝑟𝑡𝑎𝑟𝑒𝑢 𝑑𝑒𝑙 𝑚𝑜́𝑛: 𝑓𝑎𝑟𝑒𝑢 𝑜𝑏𝑟𝑒𝑠 𝑝𝑖𝑒𝑠, 𝑑𝑒𝑗𝑢𝑛𝑎𝑟𝑒𝑢 𝑖 𝑝𝑟𝑒𝑑𝑖𝑐𝑎𝑟𝑒𝑢 𝑙𝑎 𝑝𝑎𝑢».

Es convertiren així, sempre segons la tradició, en els primers membres de l’Orde de la Penitència, després Tercer Orde de Sant Francesc; la primera regla d'aquest ordre fou aprovada el 1223 per Honori III. El matrimoni anava amb freqüència a pregar al convent de 𝑆𝑎𝑛𝑡𝑎 𝑀𝑎𝑟𝑖𝑎 a Camaldo, on s'havien establert els franciscans, després anomenat de 𝑆𝑎𝑛 𝐹𝑟𝑎𝑛𝑐𝑒𝑠𝑐𝑜, i segons la tradició, Luquesi hi tenia èxtasis i levitava.

El 1227 vengueren la casa que havia aportat Buonadonna com a dot i donaren els diners a l'hospital de 𝑆𝑎𝑛 𝐺𝑖𝑜𝑣𝑎𝑛𝑛𝑖. Els esposos van viure llavors en una caseta prop d'un camp que Luquesi conreava, i destinar el producte a alimentar els necessitats.

Els dos esposos van morir el mateix dia, el 28 d'abril, abans de 1251, amb poques hores de diferència.

Morts en llaor de santedat, se'ls atribuïren nombrosos miracles. A un moment indeterminat, es va creure que el cos de Luquesi fou portat envers Alemanya, però els franciscans de Poggibonsi se'n quedaren un braç i la mà esquerra, i en conservaren el crani en un reliquiari. El 1274, Gregori X, de pas a Poggibonsi va autoritzar el culte al beat.

El 1581, en unes obres foren trobades les restes de Luquesi i es col·locaren en una urna a l'altar de l'església, amb les de la seva muller.

A un altar pintat per Filippino Lippi per a 𝑆𝑎𝑛 𝑆𝑎𝑙𝑣𝑎𝑡𝑜𝑟𝑒 de Florència (avui a la National Gallery de Washington), apareixen acompanyant Sant Francesc els sants terciaris: Lluís IX de França, Elisabet d'Hongria i Luquesi i Bonadona, la qual cosa confirma l'antiguitat de la seva veneració.

Lluís Salas Grau, OFS.

 

SANT BENET JOSEP LABRE, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 16 d'abril. 
Sant Benet Josep Labre. OFS.

• Benoît-Joseph Labre (Amettes, 25 de març de 1748 - Roma, 16 d'abril de 1783), conegut com el rodamon de Déu, fou un pelegrí i eremita francès, germà profés de l'OFS i exemple de vida virtuosa. És venerat com a sant per l'Església catòlica.

• Martirologi Romà: A Roma, Itàlia, Sant Benet Josep Labre, el qual, desitjós des de la seva adolescència d'una aspra vida penitent, va realitzar peregrinacions a cèlebres santuaris, vestint parracs i acontentant-se amb almoines, donant exemple de pietat i penitència, i tornat a Roma, es va lliurar a una vida de pregària i de pobresa extrema. († 1783)

+++++++++++++++++++++++++

La història d’aquest pelegrí franciscà és la d’una vida radicalment lliurada a Déu, viscuda en la pobresa més absoluta i en una llibertat interior que desconcertava els seus contemporanis. Amb un aspecte descurat i una existència errant, semblava més un captaire que no pas un home consagrat; però darrere aquella imatge s’hi amagava una profunda vida espiritual.

No es preocupava per l’aparença, ni pel lloc on passaria la nit, ni per les comoditats més bàsiques. Com els antics pelegrins, tenia el cel per sostre i els estels per companys. Vestia una senzilla túnica amb escapulari, portava el rosari al coll i el crucifix sempre a prop del cor. A la butxaca, només hi cabien un tros de pa i l’Evangeli.

Nascut en una família nombrosa i humil, va rebre les primeres lletres gràcies a un oncle rector. Des de jove va intentar ingressar en diversos monestirs, inclosos els trapencs i una cartoixa, però mai no va ser admès de manera definitiva. Tot i la seva insistència, no trobava el seu lloc dins els murs monàstics.

L’any 1770, mentre es trobava a Chieri, va comprendre que la seva vocació era una altra: ser pelegrí de Déu, recórrer els camins anunciant l’Evangeli amb la seva pròpia vida. Durant catorze anys va recórrer prop de 30.000 quilòmetres a peu, visitant santuaris d’arreu d’Europa, com Sant Jaume de Compostel·la, Loreto, Assís o Bari. Vivia de l’almoina, que sovint compartia amb altres més necessitats que ell, i dormia als marges dels camins. El seu únic equipatge era un sac amb alguns aliments i llibres de devoció, entre ells l’Evangeli i la Imitació de Crist.

Malgrat els seus intents reiterats, no va aconseguir establir-se en cap comunitat religiosa. Alguns monestirs eren massa pobres per acollir-lo, en d’altres no complia els requisits, i en algun cas hagué de marxar per les fortes temptacions que experimentava. Tot semblava indicar que Déu el volia fora dels murs, vivint una vocació diferent: la d’un frare lliure, pobre i testimoni visible de l’Evangeli.

Finalment es va integrar al Tercer Orde Franciscà, l'actual Orde Franciscà Seglar, abraçant una vida de penitència radical. La seva austeritat arribava a extrems que avui poden sorprendre, com la renúncia a la higiene per mortificació, fet que contribuí a la seva fama de pobresa extrema. En un segle XVIII marcat per la racionalitat de la Il·lustració, la seva manera de viure evocava més aviat els grans pelegrins medievals.

L’any 1777 es va establir a Roma, on va viure sota una de les arcades del Colosseu. Aviat es va estendre la seva fama de santedat, i persones de tota condició —des de captaires fins a nobles i cardenals— s’acostaven a ell per demanar consell espiritua.

Malgrat el seu aspecte miserable, vivia amb una profunda alegria interior. Compartia la vida amb els més pobres, però rebutjava tot allò que considerava superflu. Passava llargues hores en pregària, especialment de nit, a les portes de les esglésies. La seva fe senzilla i profunda es reflecteix en expressions com aquesta: «S’ofèn Déu perquè no se’n coneix la bondat».

Era conegut a Roma amb diversos noms: el pelegrí de la Mare de Déu, el penitent del Colosseu o el pobre de les Quaranta Hores, per la seva presència constant en les esglésies durant aquesta devoció. Freqüentava temples com Santa Maria ai Monti, Santa Maria Maggiore o la Basilica dei Santi XII Apostoli. Alguns testimonis afirmaven haver-lo vist en èxtasi, envoltat de llum o fins i tot elevat del terra en pregària, i se li atribuïren favors i curacions.

Amb el temps, la duresa de la seva vida va afectar la seva salut. Finalment, fou acollit a l’hospici de pelegrins de San Martino ai Monti. El Dimecres Sant de 1783, amb només 35 anys, es va sentir indisposat mentre pregava a Santa Maria ai Monti. Traslladat a una casa propera, la del carnisser Zaccarelli de la Via dei Serpenti, va rebre els sagraments i morí aquella mateixa tarda.

La seva mort va commoure profundament la ciutat de Roma. Una multitud es va congregar per donar-li l’últim adéu, fins al punt que les celebracions de Setmana Santa es van veure alterades per l’afluència de fidels.

Està sebollit a la Basilica de Santa Maria ai Monti.

De seguida, el poble començà a venerar-lo com a sant. La seva fama de santedat es va estendre ràpidament per Europa, i el procés de beatificació s’inicià l’any següent. Finalment, fou beatificat pel papa Pius IX el 20 de maig de 1860 i canonitzat pel papa Lleó XIII el 8 de desembre de 1881.

La seva vida continua essent avui un testimoni colpidor de radicalitat evangèlica, recordant-nos que la veritable riquesa es troba en la pobresa viscuda per amor, i que Déu es deixa trobar en els camins senzills d’una vida entregada.

Lluís Salas Grau, OFS.

 

 

 

 

Trobada fraterna del gener de 2026.

 

TROBADA FRATERNA DEL GENER DEL 2026. 

L'experiència pasqual de Sant Francesc:

 Francesc d'Assís, una llavor de vida eterna.

Lluís Salas Grau, OFS.

El passat 18 de gener, la Fraternitat de l’Orde Franciscà Seglar de Granollers, vam celebrar la nostra Trobada Mensual en una jornada marcada per la pregària, la formació i l’esperit de comunió fratern, en sintonia amb el camí de l’Església i la família franciscana.

La trobada s’inicià a les 10.00 hores amb la benvinguda del ministre, Francisco Javier Conejo, que saludà els germans i germanes assistents i excusà l’absència d’alguns membres per motius laborals, familiars o per les dificultats de mobilitat a causa de la pluja i de la celebració d’una marató als carrers de Granollers.

En aquest primer moment, també es va fer lliurament d’un petit obsequi als participants en l’exposició de pessebres de la parròquia. El regal consistia en la carta apostòlica El bell signe del pessebre, del papa Francesc, un text que ajuda a aprofundir en el significat i el valor d’aquesta tradició tan arrelada.

Tot seguit, el ministre informà que, amb motiu dels 800 anys de la mort de Sant Francesc d’Assís, el Sant Pare Lleó XIV ha concedit un jubileu extraordinari amb indulgència plenària, que es pot obtenir en temples jubilares, com l’església de Bellavista i altres esglésies franciscanes.

En aquest context, l’assistent espiritual, fra Ángel Mariano Guzmán, oferí una explicació clara i pedagògica sobre el significat de la indulgència plenària. Recordà que, tot i que en la confessió els pecats són perdonats, poden quedar-ne les conseqüències; la indulgència, en canvi, restaura plenament la persona. Ho il·lustrà amb una imatge senzilla: la confessió treu el clau, però la indulgència també fa desaparèixer el forat.

La fraternitat va unir-se després en la pregària proposada pel Sant Pare amb motiu del VIII Centenari del Trànsit de Sant Francesc, demanant el do de la perfecta alegria.

Després de la lectura i aprovació de l’acta del mes anterior, tingué lloc el moment de formació, conduït per fra Ángel Mariano, sota el títol “L’experiència pasqual de Sant Francesc”, amb el lema “Francesc d’Assís, una llavor de vida eterna”. 

La reflexió va ajudar a aprofundir en el sentit cristià de la mort com a pas a la vida plena, destacant que la manera de morir reflecteix la manera de viure:

A partir de l’experiència de Sant Francesc, es van presentar les quatre grans reconciliacions que marquen el seu camí espiritual: amb Déu, descobert com a Pare; amb ell mateix, alliberat de la necessitat de demostrar res; amb el proïsme, reconeguts com a germà; i amb la creació i la mort, que arriba a anomenar “germana”. La seva vida, viscuda en pobresa i confiança, culmina en una entrega total, fins als seus últims gestos de benedicció i abandó en Déu.

La formació també convidà a la reflexió personal, plantejant preguntes sobre els aferraments, les relacions que cal guarir i la manera de viure el propi camí com a pelegrins. Es va recordar que, pel cristià, la darrera paraula no és la mort, sinó la vida en Crist ressuscitat.

Després d’un breu col·loqui entre els assistents, ens vam dirigir a l’església per participar en l’Eucaristia de les 12.30 hores, celebrada amb la comunitat parroquial i preparada per la comissió de litúrgia.

En finalitzar, es va viure un moment de pregària davant el Santíssim a la capella dels Màrtirs, en un ambient de silenci i adoració.

La jornada va concloure amb el dinar fratern al saló del convent, signe senzill però profund de la comunió viscuda al llarg del dia. Els germans i germanes es van acomiadar fins a la propera trobada mensual, amb el desig de continuar caminant junts en l’esperit de l’Evangeli, si Déu vol.

 

BEATA PIERINA MOROSINI, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 6 d'abril.
Beata Pierina Morosini, O.F.S.

· Pierina Morosini (Fiobbio di Albino, 7 de gener de 1931 <> 6 d'abril de 1957) va ser una catòlica italiana de Bèrgam, de l’Orde Franciscà Secular. Va ser assassinada després que un home intentés violar-la. La seva beatificació es va celebrar el 4 d'octubre de 1987 a la Basílica de Sant Pere, pel papa Sant Joan Pau II.

• Martirologi Romà: A la localitat de Fiobbio di Albino, prop de Bèrgam, a Itàlia, Beata Pierina Morosini, verge i màrtir, que als vint-i-sis anys, quan tornava a casa des de la seva feina, per defensar davant d'un jove la virginitat que hi havia promès a Déu, va ser ferida de mort al cap.

+++++++++++++++++++++++++

Pierina Morosini va néixer el 7 de gener de 1931 a Fiobbio di Albino, a la zona de Bèrgam; va ser batejada l'endemà, amb el nom de Pierina Eugenia. És la més gran d'una família de nou fills. El seu pare, Rocco Morosini, queda discapacitat i guanya alguna cosa treballant com a vigilant nocturn en una fàbrica. La seva mare, Sara Noris, en canvi, no només té cura dels seus propis fills, sinó també dels d’altra gent, només a canvi del pa amb què omplir la boca de la seva mainada.

Amb unes premisses semblants la Pierina creix, aprenent de seguida a arxivar els somnis sense massa penediments: ha de deixar d'estudiar per a graduar-se de mestre; ha de renunciar a entrar entre les “Germanetes dels Pobres de Bèrgam”, malgrat que tothom trobi la seva vocació sòlida i fonamentada; també ha de renunciar al somni missioner, el mateix pensament del qual li fa bategar el cor com si fos el seu primer amor.

Als quinze anys, de fet, ja és treballadora de la cotonera Honegger, d'Albino: aquest sou és l'única renda fixa amb la qual pot comptar la seva família. Treballa al primer torn i li cal despertar-se a les quatre de la matinada, però invariablement encara troba temps per escoltar un "trosset" de missa i sobretot per fer la Comunió, que l'acompanyarà durant tot el dia. La Pierina prega pel camí, prega quan està al teler, resa quan aconsegueix escapar-se uns minuts a l'església, resa...

Animadora missionera, zelosa de seminari, franciscana seglar, tot això, sí, però, és sobretot directora parroquial d'Acció Catòlica i molt activa a la parròquia, el seu àmbit específic d'apostolat. Així troba en la seva família el convent al qual va haver de renunciar; a la fàbrica, l'escola on havia esperat fer classes; a la seva parròquia, la missió a la qual havia somiat anar.

Es dona una regulació de la vida i sobretot esbossa unes resolucions que, en la seva senzillesa, donen la mesura d'aquesta ànima enamorada de Déu. Entre altres coses, proposa “mantenir la pau en la família”, “mostrar-se sempre alegre” i ”intentar no saber què fan els altres”. Entre les seves notes destaca una frase en què es condensa tota la seva vida: «Amor meu, Déu crucificat; la meva força, la Santa Comunió; l'hora preferent, la de missa; el meu uniforme; no ser res; el meu objectiu, el cel».

El 1947 va ser a Roma per a la beatificació de Maria Goretti i va quedar fascinada per ella. A la nova Beata i futura Santa va "robar" el secret que la portava als altars, deixant-lo madurar lentament dins seu, i deu anys més tard confiava a un dels seus germans: «Abans que cometre un pecat, em deixo matar».

Que això no és només una il·lusió es mostra només un mes després de dir aquesta frase. Pierina, en la frescor dels seus 26 anys, encara que estigui vestida deliberadament de manera modesta, no pot amagar el seu atractiu, que encén desitjos bojos en una ment malalta. El 4 d'abril de 1957, pocs minuts abans de les 3 de la tarda, la Pierina torna del seu torn a la fàbrica. Pels camins solitaris del mont Misna, és atacada pel violador, a la castanyeda que sol creuar dos cops al dia durant onze anys per anar a treballar. El seu intent d'escapolir-se és inútil, perquè l'home li trenca el crani amb cops de pedra. Trobada pel seu germà i transportada a l'hospital de Bèrgam, hi va morir dos dies després, sense recuperar la consciència.

És massa fàcil per a la gent veure en ella una nova Maria Goretti; i de fet és precisament la seva gent la que impedeix que Pierina es mantingui durant molt de temps a la clandestinitat i que el seu assassinat sigui simplement arxivat com un tràgic fet de notícia criminal. Així, mentre la justícia humana segueix el seu curs contra el tal Albino, identificat com l'assassí, l'Església, en canvi, comença a interessar-se per ella.

El bisbe de Bèrgam, Clemente Gaddi, el 8 de desembre de 1975 va iniciar el procés per a la causa de beatificació. Havent obtingut l'autorització de la Santa Seu el 17 de novembre de 1979, el procés de cognició va tenir lloc del 7 d'abril de 1980 al 28 de maig de 1983, a la diòcesi de Bèrgam. El decret que validava els actes del procés cognitiu porta la data del 17 de febrer de 1984.

La "Positio super martyrio", transmesa l'any 1986, va ser examinada el 13 de gener de 1987 pels Consultors Teològics de la Congregació per a les Causes dels Sants i, el 17 de març de 1987, pels cardenals i bisbes membres de la mateixa Congregació. Ambdós cossos es van pronunciar a favor del martiri "in defensum castitatis", fruit de la fe de la Serva de Déu.

El 3 de juliol de 1987, doncs, el papa Sant Joan Pau II va autoritzar la promulgació del decret pel qual l'assassinat de Pierina Morosini calia considerar-se un autèntic martiri.

El mateix Pontífex va celebrar la seva beatificació el 4 d'octubre de 1987, durant l'assemblea del Sínode dels Bisbes dedicada al tema "Vocació i missió dels laics a l'Església i al món", proposant-la com una autèntica icona d'un laïcat madur i coherent, fins i tot a costa de la pròpia vida.

El 10 d'abril de 1983, les despulles mortals de Pierina havien estat traslladades del cementiri de Fiobbio a l'església parroquial, dedicada a Sant Antoni de Pàdua, i col·locades en un sarcòfag de marbre blanc, situat prop del banc on s'agenollava habitualment per a resar. Després de la beatificació, van ser col·locades sota l'altar major de l'església de Sant'Antonio di Padova, a Fiobbio.

Lluís Salas Grau, OFS.

"El Transito de San Francisco" - Fray Luís Esteban Larra, OFM Conventual.

 

FORMACION "ON LINE" OFS ESPAÑA.

Resumen de "EL TRANSITO DE SAN FRANCISCO".

Fray Luís Esteban Larra, OFM Conventuales.

1. Sentido general

La muerte de Francisco, en el contexto del Año Jubilar, no se presenta como final biográfico, sino como acontecimiento espiritual. Las fuentes muestran que Francisco celebró su muerte, y que en ella se transparenta su camino entero de conversión.

2. Su muerte: un tránsito luminoso

Francisco muere como vivió: pobre, fraterno, alegre y unido a Cristo. Organiza su propio tránsito con gestos que expresan su identidad espiritual:

·       Desnudez sobre la tierra: humildad y retorno al origen.

·       Hermanos reunidos: fraternidad hasta el final.

·       Lectura del Evangelio de Juan: centro de su espiritualidad.

·       Pan compartido: última comunión fraterna.

·       Señora Jacoba y sus dulces: ternura y libertad interior.

·       Canto a la “hermana muerte”: acogida confiada.

Su último acto es bendecir y perdonar, entregando su vida como misión cumplida. Su muerte es pascua, no ruptura.

3. Su visión de la muerte en los escritos

Aunque no es teólogo sistemático, Francisco ofrece una comprensión profunda:

· Muerte primera y muerte segunda: la física y la separación de Dios; distinción que llama a la responsabilidad.

· La vida como don breve: vivir con verdad y conversión continua.

· La muerte dulce: fruto de una vida en Dios.

· La muerte de Jesús ilumina la nuestra: la Eucaristía, la Palabra y la fraternidad vencen el miedo.

· Muerte activa y pasiva: conversión y sufrimientos; ambas pueden ser camino de vida.

4. Las “diez micro‑pascuas”

Francisco no murió solo una vez: vivió múltiples muertes interiores que lo transformaron. Entre ellas:

1.  Prisión de Perusa: muere su sueño de gloria.

2.  Enfermedad: nace la pregunta vocacional.

3.  Encuentro con el leproso: muere la repugnancia.

4.  San Damián: descubre que Dios quiere que sea, no que haga.

5.  Ruptura con su padre: nace la libertad evangélica.

6.  Cambio de proyecto: llamado a ser hermano.

7.  Crisis fraterna: muere su modo propio de ver.

8.  Renuncia al gobierno: obediencia y desapropiación.

9.  Verdadera alegría: muere la búsqueda de reconocimiento.

10.   Enfermedad final: transforma el dolor en luz.

Estas muertes prepararon su tránsito final, que pudo vivir cantando.

5. La oración de los primeros hermanos

Celano conserva una oración que expresa dolor, gratitud y confianza: Francisco ha pasado a la luz, pero sigue cuidando de sus hermanos. Es memoria viva de su presencia espiritual.

6. Conclusión: el legado del tránsito

El tránsito no es solo su paso al Padre, sino la entrega de su legado: bendición, fraternidad, misericordia, paz y unidad. Por eso el lema del centenario afirma: “San Francisco vive”: vive donde su espíritu sigue inspirando caminos de Evangelio.

 - ARTICLE PUBLICAT AL BUTLLETÍ DE L’ORDE FRANCISCÀ SEGLAR DE CATALUNYA.
ANY 31 – MARÇ 2026 - NÚM. 296