SANT FERRAN III DE CASTELLA I LLEÓ, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 30 de maig.
Sant Ferran III de Castella i Lleó, O.F.S.

• Sant Ferran III de Castella i Lleó, rei sant i servidor de Déu, fou fill d'Alfons IX, rei de Lleó, i de Berenguela de Castella. Va ser un governador model amb sòlids principis cristians. El 1217, als 18 anys, va heretar Castella, la terra de la seva mare, i el 1230 Lleó, la terra del seu pare. D'aquesta manera va unificar els dos regnes. Germà profés del Tercer Orde de Sant Francesc, actual O.F.S., Ferran també era conegut per la seva profunda devoció a la Mare de Déu i la seva gran humilitat. La història també recorda Ferran per les guerres contra els sarraïns que li van permetre reconquerir els regnes de Còrdova, Sevilla, Jaén i Múrcia. Va morir el 30 de maig de 1252 i fou enterrat a la Catedral de Santa Maria de Sevilla. Va ser canonitzat pel papa Climent X el 4 de febrer de 1671.

• Martirologi Romà: A Sevilla, Sant Ferran III, rei de Castella i Lleó, que va ser un savi administrador del seu regne, erudit en arts i ciències, i diligent en la difusió de la fe.

+++++++++++++++++++

Sant Ferran III va néixer l'any 1198, fill d'Alfons IX de Lleó i de Berenguera de Castella. La seva figura ocupa un lloc privilegiat en la història cristiana, no sols pels seus èxits polítics i militars, sinó sobretot per la seva profunda fe, el seu sentit de la justícia i la seva exemplar vida cristiana.

Sota el seu govern es produí la unió definitiva dels regnes de Castella i Lleó, una fita que es va assolir sense les guerres fratricides que sovint havien acompanyat aquest tipus de processos. Quan el rei Enric I de Castella morí prematurament l'any 1217, la corona passà a la seva germana Berenguera, que, amb gran saviesa i generositat, renuncià al tron en favor del seu fill Ferran. Aquell mateix any fou reconegut com a rei pels nobles castellans. Més endavant, el 1230, després de superar diverses dificultats successòries, heretà també el regne de Lleó, culminant així una unió llargament desitjada.

Aquesta reunificació, preparada amb prudència per la reina Berenguera, afavorida per la jerarquia eclesiàstica i recolzada pels papes Innocenci III i Honori III, contribuí decisivament a la pacificació dels regnes cristians peninsulars i permeté concentrar esforços en la defensa de la fe davant l'expansió musulmana.

Sant Ferran es casà primer amb Beatriu de Suàbia l'any 1219 i, després de quedar vidu, amb Joana de Dammartin, comtessa de Ponthieu, l'any 1237. D'ambdós matrimonis nasqueren tretze fills. Les seves aliances matrimonials reforçaren els vincles de Castella amb les grans cases reials d'Europa i contribuïren al prestigi internacional de la seva corona.

Tanmateix, l'aspecte més destacat del seu regnat fou la Reconquesta. Després d'haver consolidat la unitat dels seus dominis, dedicà bona part de la seva vida a recuperar per a la Cristiandat els territoris ocupats pels musulmans. Durant prop de trenta anys dirigí nombroses campanyes militars que culminaren amb la conquesta de ciutats tan importants com Baeza, Jaén, Còrdova i Sevilla, fet que li valgué el títol de «Conqueridor d'Andalusia».

A cada victòria militar hi seguia una intensa obra de restauració religiosa. Gràcies al seu suport, es reorganitzaren i restauraren les diòcesis de Jaén, Còrdova, Sevilla, Cartagena i Badajoz. El seu compromís amb la defensa de la fe fou reconegut pels papes, que li concediren diversos privilegis destinats a sostenir l'esforç de la Reconquesta. Les indulgències atorgades als combatents i el suport material de l'Església manifestaven que aquella empresa era considerada una autèntica obra al servei de la Cristiandat.

Malgrat la seva fermesa en la defensa de la fe, o potser per això, Sant Ferran es distingí també per la seva magnanimitat. Fou misericordiós amb els vençuts, respectuós amb els jueus i fidel a les orientacions de l'Església. La famosa inscripció de la seva tomba en hebreu, àrab, llatí i castellà simbolitza el respecte que despertà entre pobles de diferents cultures i tradicions.

Com a governant, demostrà una gran prudència. S'envoltà d'un consell de persones expertes per als afers més importants del regne i impulsà la redacció d'un cos legislatiu que posteriorment completaria el seu fill Alfons X el Savi. També promogué la cultura, les ciències i les arts, afavorint la Universitat de Salamanca i la de Valladolid. Contribuí igualment a la construcció de les catedrals de Lleó, Burgos i Toledo.

La seva estima per l'Església es manifestà també en l'acollida i protecció que dispensà als nous ordes religiosos que començaven a expandir-se per Europa. Franciscans, dominics i trinitaris trobaren en ell un protector generós i un aliat fidel. Aquesta proximitat als frares menors revela la seva sensibilitat evangèlica i el seu desig de veure florir una vida cristiana més profunda entre el poble. Arran d’aquesta proximinat, professà al que avui és l’Orde Franciscà Seglar.

Però la grandesa de Sant Ferran no es troba només en les seves conquestes o en el seu bon govern. La seva autèntica santedat arrela en la seva profunda vida espiritual. Era un home de pregària, molt devot de la Santíssima Mare de Déu i profundament conscient que totes les seves victòries provenien de Déu. Malgrat el seu poder i la seva fama, conservà sempre una sincera humilitat.

En els darrers moments de la seva vida oferí un testimoni commovedor de fe. Mentre rebia el Sant Viàtic, demanà perdó pels seus pecats i volgué rebre el Senyor de genolls, tot i la gravetat de la seva malaltia. Considerava el seu regne un do rebut de Déu i, abans de morir, el 30 de maig de 1252, lliurà la seva ànima al Creador pronunciant unes paraules plenes d'abandó i confiança: «Senyor, nu vaig sortir del ventre de la meva mare, que és la terra, i nu torno a ella. Acolliu la meva ànima entre els vostres servents.»

Tant els cronistes cristians com els musulmans coincidiren a destacar la seva honestedat, prudència, generositat, mansuetud i esperit de servei. Les seves virtuts personals, unides a l'exercici exemplar del govern, el convertiren en un model de sobirà cristià i en una mostra eloqüent que la santedat també pot viure's en l'exercici de les responsabilitats públiques.

El seu culte, inicialment limitat a Sevilla, s'estengué progressivament a tota l'Església. El procés de canonització s'inicià l'any 1629 i culminà amb la seva canonització pel papa Climent X el 4 de febrer de 1671. Avui és venerat com a patró dels enginyers militars i és invocat també pels pobres, els empresonats i els servidors públics.

La iconografia el representa habitualment com un rei jove, coronat i revestit amb les insígnies reials. Sovint apareix portant una imatge de la Mare de Déu, signe de la seva profunda devoció mariana, o bé una clau, record de la conquesta de Sevilla. La seva figura continua essent un exemple lluminós de govern cristià, de fidelitat a l'Església i de confiança absoluta en la providència de Déu.

Lluís Salas Grau, OFS

 

SANTA MARIANA DE JESÚS, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 28 de maig.
Santa Mariana de Jesús, O.F.S.

• Santa Mariana de Jesús, batejada María Ana de Paredes y Flores (Quito, 31 d’octubre del 1618 – 26 de maig de 1645), germana professa de l'OFS, va ser la primera santa equatoriana i és la patrona de la república.

• Martirologi Romà: A Quito, a l’Equador, Santa Mariana de Jesús de Paredes, qui, al Tercer Orde de Sant Francesc, va consagrar la seva vida a Crist i va dedicar la seva força a les necessitats dels pobres i dels negres.

+++++++++++++++++++

Mariana de Jesús de Paredes, coneguda amb gran afecte pel poble fidel com “l’Azucena de Quito”, és presentada per la tradició catòlica com un exemple admirable de santedat laïcal, d’amor ardent a Jesucrist i d’esperit de penitència profundament arrelat en l’Evangeli. La seva vida manifesta com la gràcia de Déu pot transformar una existència aparentment amagada en una poderosa font de renovació espiritual per a tota una ciutat i per a l’Església sencera.

Des de la infantesa, Mariana mostrà una inclinació extraordinària cap a la pregària i la vida interior. La mort prematura dels seus pares no apagà el seu fervor religiós; al contrari, el sofriment contribuí a fer créixer en ella una gran maduresa espiritual. Ja de petita reunia les seves cosines per a resar el rosari, demostrant una devoció mariana precoç i una sensibilitat profunda envers les coses de Déu. Ben aviat feu vot de virginitat, oferint tota la seva vida a Crist amb un amor exclusiu i total, segons l’ideal de les verges consagrades de la tradició cristiana.

La seva espiritualitat estigué marcada per la penitència, la mortificació i el desig constant d’unir-se als sofriments de Jesucrist. Sota la direcció espiritual dels jesuïtes, adoptà pràctiques ascètiques exigents i una intensa vida sacramental. Tanmateix, en no existir una branca femenina de la Companyia de Jesús, ingressà a l'Orde Franciscà Seglar, on trobà un camí adequat per a viure la radicalitat evangèlica sense abandonar el món. Així, Mariana encarnà perfectament l’esperit franciscà de pobresa, humilitat, penitència i amor ardent a Crist crucificat.

Decidí portar una vida retirada i quasi eremítica dins la seva pròpia casa. Sortia només per assistir a la santa missa i dedicava llargues hores a la pregària, a la contemplació i a la penitència. Aquesta vida amagada no la separà dels altres; al contrari, nombroses persones acudien a ella cercant consell, consol i orientació espiritual. Fou considerada una ànima privilegiada, amb fama de discerniment i de profunda unió amb Déu. La tradició també li atribueix dons místics extraordinaris, com el de la profecia i una vivència gairebé miraculosa de l’eucaristia, ja que durant anys hauria viscut pràcticament només alimentant-se de la comunió diària. Això reflecteix la centralitat absoluta que tenia per a ella el Santíssim Sagrament, font i cim de tota la seva vida espiritual.

La caritat heroica de Mariana arribà al seu punt culminant durant les desgràcies que assolaren Quito l’any 1645. Els terratrèmols i les epidèmies provocaren una situació dramàtica de mort i desesperació. En aquell context, durant un sermó, el jesuïta Alonso de Rojas oferí la seva vida perquè cessessin els mals que afligien el poble. Mariana, moguda per un amor immens envers Déu i els seus germans, s’oferí ella mateixa com a víctima de sacrifici. Aquell mateix dia caigué greument malalta i poc després lliurà la seva ànima al Senyor, amb només vint-i-sis anys. El poble interpretà la desaparició dels terratrèmols com un signe de la seva intercessió i començà immediatament a venerar-la com una santa.

La seva figura restà envoltada també d’elements místics i simbòlics que expressen la seva puresa i la seva unió amb Déu. El miracle de l’assutzena nascuda del lloc on fou vessada la seva sang donà origen al sobrenom d’“Azucena de Quito”. Aquesta flor, símbol tradicional de virginitat i innocència, es convertí en el principal atribut iconogràfic de la santa, representant la bellesa espiritual d’una vida completament consagrada a Crist.

L’Església reconegué oficialment la seva santedat quan el papa Pius IX la beatificà l’any 1853, i posteriorment Pius XII la canonitzà el 1950. Amb això, Mariana de Jesús esdevingué la primera santa de l’Equador, model de vida cristiana per a tota Amèrica Llatina i especialment per als laics consagrats i els membres de la família franciscana.

La seva vida continua essent avui un testimoni poderós que la santedat no depèn de grans obres visibles ni de càrrecs importants, sinó d’una entrega absoluta a Déu viscuda en la pregària, la penitència, l’eucaristia i l’amor sacrificat pels altres. Per això, tant l’Església universal com els franciscans la veneren amb especial devoció, celebrant la memòria d’aquesta humil i resplendent “Azucena de Quito”, que amb la seva vida amagada esdevingué llum per al seu poble i exemple de fidelitat evangèlica.

Tot i que l'Església Catòlica celebra la seva memòria el 26 de maig, els Ordes Franciscans ho fem el 28.

Lluís Salas Grau, OFS

 

BEATA JOSEFA HENDRINA STENMANNS, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 20 de maig.
Beata Josefa Hendrina Stenmanns, OFS.

· Hendrina Stenmanns, al segle, (28 de maig de 1852 - 20 de maig de 1903) va ser una religiosa catòlica alemanya que va cofundar les Germanes Missioneres Serventes de l'Esperit Sant, juntament amb Arnold Janssen i Helena Stollenwerk. També va ser germana professa del Tercer Orde de Sant Francesc, actual OFS, des de 1871. Va ser beatificada el 29 de juny de 2008 als Països Baixos.

· Martirologi Romà: A Steyl, als Països Baixos, la Beata Josefa (al segle Hendrina Stenmanns), alemanya, cofundadora de la Congregació de les Serves de l'Esperit Sant ( † 1903).

+++++++++++++++++++++++++

Va néixer el 28 de maig de 1852 a Issum, a la Baixa Renània (Alemanya). Era la gran de set germans. Ja des de petita mostrà una profunda sensibilitat envers els pobres i els qui patien, als quals visitava juntament amb la seva mare. També tenia cura amb gran responsabilitat dels seus germans més petits. Quan va deixar l’escola, contribuí a l’economia familiar treballant com a teixidora de seda.

En la seva joventut ja començaven a manifestar-se les qualitats que marcarien tota la seva vida: una naturalesa maternal i joiosa, l’amabilitat, la compassió i una gran capacitat d’acollida. Cercava constantment els malalts i els necessitats, i moltes persones acudien a ella buscant consell i consol. Sense saber-ho, Déu estava modelant el caràcter i els dons que necessitaria per a la missió futura que li tenia preparada.

Als dinou anys ingressà al Tercer Orde de Sant Francesc, l’actual OFS. En aquest sòl espiritual tan fecund va desenvolupar una gran senzillesa, tant en la pregària com en el tracte amb el proïsme, així com una profunda confiança en Déu i una gran capacitat de lliurament. El seu desig de consagrar-se plenament al Senyor creixia a mesura que assimilava l’esperit de Sant Francesc. Tanmateix, la Kulturkampf alemanya —que pretenia sotmetre l’Església catòlica al control de l’Estat— va dificultar enormement la vida religiosa, i hagué de posposar els seus plans d’entrar en un convent.

A més, prometé a la seva mare agonitzant que tindria cura del seu pare i dels seus germans. Per a ella, aquell compromís fou un senyal clar que havia de renunciar, almenys temporalment, a la vida religiosa.

Després de diverses visites anuals, el 12 de febrer de 1884 es traslladà als Països Baixos. Allí conegué Arnold Janssen, que es trobava en procés de fundar una casa destinada a la formació de sacerdots missioners. Hendrina se sentí cridada a donar suport a aquella obra, i Janssen acceptà la seva petició de servir a la casa missionera com a cuinera. Aquella decisió implicava, tant per a ella com per a la seva companya Helena Stollenwerk, ocupar el nivell més humil de l’escala social.

Començà així una vida de treball intens i de renúncia silenciosa que s’allargaria durant cinc anys, mentre esperava la fundació femenina. Finalment, el 8 de desembre de 1889 ingressà al postulantat juntament amb altres candidates, posant així els fonaments de l’orde que havia cofundat amb Arnold Janssen i Helena Stollenwerk.

Entrà al noviciat el 17 de gener de 1892 i aquell mateix mes rebé de mans de Janssen l’hàbit blau clar de la congregació. El març de 1894 professà els seus primers vots i rebé el nom religiós de Josefa. Més endavant esdevingué directora de postulants.

Es distingí per la seva gran comprensió de la naturalesa humana i per la seva capacitat d’introduir les joves a la vida religiosa amb saviesa, delicadesa i empatia. Amb el temps, el convent també s’obrí a recessos espirituals per a dones, un apostolat que comportava noves tasques per a les germanes. Aviat s’hi afegiren també l’estudi d’idiomes i la formació pedagògica.

La germana Josefa era coneguda sobretot pel seu profund amor a la pregària. Enmig de les múltiples ocupacions quotidianes, avançava constantment en el silenci interior i en l’autèntica contemplació. El res del rosari i jaculatòries com «Vine, Esperit Sant!» la conduïen a una profunda experiència de la presència de Déu en el seu interior.

L’any 1898, quan la germana Helena passà a la branca de clausura —les Serves de l’Esperit Sant d’Adoració Perpètua—, la germana Josefa assumí la direcció de la comunitat missionera. El 8 de desembre de 1901 professà els seus vots perpetus.

Malgrat el pes de les responsabilitats i les exigències d’una comunitat gran i encara jove, no es deixà absorbir per l’activisme. En el més profund del seu cor romania unida a Déu i conservava una gran pau interior.

Els darrers mesos de la seva vida estigueren marcats per una greu i dolorosa malaltia. Ja al llit de mort, enmig d’un fort atac d’asma, deixà a les germanes el seu testament espiritual: que cada respiració d’una Serventa de l’Esperit Sant fos una invocació constant: «Vine, Esperit Sant!».

Josefa Hendrina Stenmanns morí a Steyl, als Països Baixos l’any 1903. La seva mort, causada per una malaltia pulmonar, fou inesperada per a la congregació. Durant els darrers temps havia patit hidropesia i forts atacs d’asma.

El procés de beatificació s’obrí l’any 1950 a Roermond, en un procés informatiu iniciat pel bisbe Jozef Hubertus Willem Lemmens. La presentació formal de la causa tingué lloc el 2 d’abril de 1982, després que la Congregació per a les Causes dels Sants aprovés l’obertura del procés.

La Congregació rebé la Positio l’any 1985 i la sotmeté a l’estudi dels teòlegs consultors el 23 d’octubre de 1990. Posteriorment, la mateixa Congregació aprovà la causa el 26 de març de 1991. El papa Sant Joan Pau II la proclamà Venerable el 14 de maig de 1991, després de reconèixer que havia viscut les virtuts cristianes de manera heroica.

El procés per investigar el miracle necessari per a la beatificació es dugué a terme al Brasil, arran de la curació miraculosa, l’any 1985, d’un home afectat per un càncer avançat de còlon. El miracle rebé la validació de la Congregació el 4 de febrer de 2005. Posteriorment, fou aprovat per un consell mèdic el 24 de novembre de 2005, pels teòlegs consultors el 31 de maig de 2006 i finalment per la Congregació el 6 de febrer de 2007. El papa Benet XVI autoritzà oficialment la beatificació l’1 de juny de 2007.

La nostra germana Josefa Hendrina Stenmanns fou beatificada el 29 de juny de 2008 als Països Baixos, en una cerimònia presidida pel cardenal José Saraiva Martins.

L’actual postuladora de la causa és sor Ortrud Stegmaier.

Lluís Salas Grau, OFS

 

CONVIVÈNCIA FRATERNA AMB LA "COMUNITAT DE JESÚS", A TARRÉS.

Lluís Salas Grau, OFS

A la Fraternitat de l’Orde Franciscà Seglar Sant Francesc d’Assís de Granollers mantenim viva la tradició de celebrar dues vegades l’any, pel capbaix, unes jornades de convivència fraterna que ens ajuden a enfortir la pregària, la comunió i el camí compartit. Una d’aquestes trobades acostuma a tenir lloc al Centre d’Espiritualitat Mariàpolis Loreto, de Castell d’Aro, mentre que l’altra varia segons el curs pastoral.

Enguany, gràcies a la iniciativa del nostre benvolgut germà Josep Maria, la fraternitat va organitzar una sortida fins a Tarrés, el dia 21 de març, per visitar la Comunitat de Jesús, inspirada en l’espiritualitat de sant Charles de Foucauld.

La jornada va començar a les deu amb l’arribada a Tarrés, on diversos membres de la Comunitat de Jesús ens van rebre amb una acollida càlida i profundament fraterna. Des del primer moment ens vam sentir com a casa, units per aquella senzillesa evangèlica que neix quan els germans comparteixen la fe i la pregària.

Després de la benvinguda, ens vam dirigir a la capella per participar en una pregària per la pau, en sintonia amb la intenció del papa Lleó XIV pel mes de març, dedicada al desarmament i a la reconciliació entre els pobles.

Posteriorment, a la sala d’actes, Josep Calvet i Josep Dalmases ens van oferir una detallada explicació sobre la història i la realitat actual de la Comunitat de Jesús. Ens van compartir com la seva experiència espiritual neix de la voluntat de viure l’Evangeli en comunitat, seguint el testimoni de sant Charles de Foucauld i sota l’acompanyament inicial d’un monjo de Montserrat. Tarrés, juntament amb Montserrat, s’ha convertit en un dels principals espais de vida i acollida de la comunitat.

Durant la trobada, els germans de l’OFS vam descobrir nombrosos paral·lelismes entre sant Charles de Foucauld i sant Francesc d’Assís. Tots dos van viure una joventut marcada per les inquietuds mundanes abans de la seva conversió; tots dos van situar l’Eucaristia al centre de la seva vida; i tots dos van voler acostar-se als qui eren diferents, amb esperit de diàleg i fraternitat. Si Foucauld va conviure amb el món musulmà al desert, sant Francesc es trobà amb el soldà Malik al-Kamil durant la cinquena croada. Tant l’un com l’altre van entendre que el camí de l’Evangeli passa per la fraternitat, la pobresa, la proximitat als més vulnerables i la vida compartida.

Els germans van explicar també la profunda influència espiritual de sant Charles de Foucauld, que va viure entre els pobles del desert algerià amb una actitud de fraternitat universal, proximitat i servei silenciós. Foucauld es va fer estimar per la població musulmana per la seva caritat i per la defensa dels més vulnerables. A Tamanrasset, on havia fundat una petita ermita, va arribar a construir un recinte per protegir la població dels atacs de bandolers. Finalment, fou assassinat l’1 de desembre de 1916 a la porta de la seva ermita, mentre continuava fidel a la seva missió de pau i fraternitat.

La Comunitat de Jesús ens va mostrar també com aquesta espiritualitat continua avui viva, obrint-se al diàleg amb comunitats musulmanes i marroquines, i oferint espais de pregària, recés i trobada.

Afegim els enllaços als PDF de les conferències dels dos Joseps. Us recomanem molt fermament la seva lectura, atès que el contingut d’ambdós texts són excepcionals:

La humanitat de un sant (Josep Calvet).

La humanitat de un sant (Josep Dalmases).

Després de les exposicions, es va obrir un interessant col·loqui entre els membres de la fraternitat i els germans de la comunitat, en un clima de gran proximitat i escolta mútua.

Més tard vam tornar a la capella per celebrar l’Eucaristia, presidida pel nostre assistent espiritual, fra Ángel Mariano Guzmán. La celebració va ser un moment profund de comunió i acció de gràcies per la jornada compartida.

Ja passades les dues del migdia, vam gaudir d’un dinar fratern amb els germans de la Comunitat de Jesús. Posteriorment ens van mostrar alguns espais seus, del poble, entre ells una petita ermita habilitada en un antic paller i la casa d’acollida on reben grups de pregària i recessos.

Des d’aquestes línies volem expressar novament el nostre agraïment sincer a la Comunitat de Jesús per la seva hospitalitat, proximitat i testimoni evangèlic. Ens hem sentit acollits amb una fraternitat autèntica i senzilla, d’aquelles que deixen petjada al cor i fan visible la presència del Senyor entre els germans. Abans del comiat, la fraternitat va convidar els germans de Tarrés a visitar Granollers en la celebració de santa Elisabet d’Hongria, patrona de l’Orde Franciscà Seglar.

En acabar la convivència, el grup ens vam dirigir a Montblanc, on es va fer una breu parada per visitar l’església dels franciscans, actualment en obres. A la porta del temple vam aprofitar per fer-nos una fotografia de grup. Posteriorment ens vam acostar també a l’església de Santa Maria la Major, tot i que no vam poder visitar-la perquè era l’hora de tancament. Sens dubte, quedarà pendent per a una futura visita.

 

REPORTATGE GRÀFIC.

Conferencia de Josep Maria Esquirol: La inspiración franciscana de mi pensamiento.

 

CAPÍTOL DE LES ESTORES – BARCELONA 2026.
Conferencia de JOSEP MARIA ESQUIROL: 

La inspiración franciscana de mi pensamiento.

Carmen Aravena Oñate, OFS

Josep Maria Esquirol Calaf (Mediona, 1963) es filósofo, ensayista y catedrático de filosofía de la Universidad de Barcelona. Dirige el grupo de investigación Aporía, cuyo campo de estudio se centra en la filosofía contemporánea y, más concretamente, en la relación entre filosofía y psiquiatría. Es autor de múltiples libros reconocidos en este campo, los cuales conforman su propuesta filosófica; es destacable La resistencia íntima, libro por el cual obtuvo el Premio Ciudad de Barcelona (2015), y también el Premio Nacional de Ensayo (2016), concedido por el Ministerio de Educación, Cultura y Deporte. Josep Maria Esquirol ha elaborado una propuesta filosófica propia que ha distinguido como 'filosofía de la proximidad'. Se trata de una antropología filosófica con resonancias socráticas y franciscanas, expresada mediante un lenguaje muy próximo a la experiencia, y en intenso diálogo con autores contemporáneos.

 

PRESENTACION DE LA CONFERENCIA.

En este primer día de la semana, al inicio de este domingo, tengo el regalo de presentar a un hermano y a un amigo: Josep María Esquirol. Muchos de vosotros lo conocéis, no solo por su nombre o por su reconocimiento público, sino —que es lo verdaderamente importante— por su persona: por lo que piensa, por lo que vive y por lo que ha escrito. Muchos habéis frecuentado sus libros, y por eso no resulta extraño que, en un encuentro franciscano, un pensador como él venga a compartir con nosotros su pensamiento, tan profundamente enraizado en horizontes franciscanos.

Josep María Esquirol nació en el mismo pueblo en el que vive, o vive en el pueblo en el que nació, algo muy significativo de su manera de pensar y de vivir. Es catedrático de la Universidad de Barcelona y ha dedicado su vida a la docencia y al pensamiento entendido como un arte inseparable del arte de vivir.

De su abundante obra, basta mencionar cuatro títulos recientes que expresan con claridad su proyecto intelectual y vital, tan cercano a nuestra espiritualidad: La resistencia íntima, La penúltima bondad, Humano, más humano y La escuela del alma. Son títulos que se encadenan como las piedras de un camino, construyendo un lugar habitable para el tránsito de la existencia.

Josep María es para mí un hermano y un amigo, y doy gracias por poder compartir hoy con vosotros su palabra.

 

RESUMEN DE LA CONFERENCIA.

Josep Maria Esquirol comenzó su intervención señalando que quizá la mejor manera de explicar una vida no sea narrar hechos cronológicos, sino describir los encuentros verdaderos que la han ido configurando. Él mismo recordó cómo, con diecinueve años, al iniciar sus estudios de Filosofía en la Universidad de Barcelona, un compañero —Agustín— interrumpió la carrera para entrar en el noviciado franciscano. A partir de ese momento comenzó su cercanía al mundo franciscano, no tanto por los textos como por la manera de vivir de los frailes, una experiencia que ha marcado toda su vida y su pensamiento.

Definiendo su filosofía, Esquirol habló de una “filosofía de la proximidad”, de raíz socrática y franciscana. Una filosofía que parte siempre de lo concreto: de las personas concretas, únicas e irrepetibles. La abstracción es necesaria, pero nunca debe desconectarse de lo concreto; cuando esto ocurre, el pensamiento se vuelve frío y confuso, especialmente en el mundo académico.

La proximidad no es un concepto estático, sino un verbo: aproximarse. Es el ser humano quien crea proximidad al aproximarse al otro y convertirlo en prójimo. Esta capacidad de generar cercanía funda la fraternidad y transforma nuestra relación con las personas y con las cosas, que dejan de ser objetos para convertirse en algo propio y querido.

Otro eje central es la horizontalidad. Cada persona es una pequeña vertical precaria, asentada sobre una misma tierra común. Nadie está por encima de nadie. Esta imagen expresa bien la minoridad franciscana: no como disminución del ser, sino como una forma de estar en el mundo que evita la dominación y la subordinación. Vivimos unos junto a otros, sosteniéndonos mediante vínculos.

Estos vínculos —las “junturas”— no fusionan ni confunden, sino que unen respetando la singularidad. Nadie se sostiene solo: sin vínculos no hay vida humana verdadera. Por eso, la cultura nace del encuentro y de la relación.

Esquirol subrayó también la importancia de la mansedumbre, la dulzura y la amabilidad, no como técnicas aprendidas, sino como una manera de ser que se contagia. Francisco de Asís no enseñaba métodos de pacificación: encarnaba una forma pacífica de estar en el mundo. Sin personas que testimonien una determinada manera de vivir, las técnicas por sí solas no transforman la sociedad.

Por último, reflexionó sobre la violencia, entendida como una manera de ser que no deja ser. Frente a ella, propuso una forma de ser que deja espacio al otro, que permite al otro existir. La minoridad no disminuye el ser, sino que lo incrementa, porque hace posible el bien y la convivencia.

Su pensamiento y su vida —concluyó— están profundamente marcados por el franciscanismo, no solo por los libros, sino por los encuentros con personas concretas. De esos encuentros nace la gratitud y la certeza de formar parte de una misma conspiración de humanidad compartida.