Trobada fraterna de l'abril de 2026.

 

TROBADA FRATERNA DE L'ABRIL DEL 2026. 

Les Admonicions de Sant Francesc.

Lluís Salas Grau, OFS.

El passat 12 d’abril, la Fraternitat de l’Orde Franciscà Seglar de Granollers, vam celebrar la nostra Trobada Mensual en una jornada marcada per la pregària, la formació i l’esperit de comunió fraterna, en sintonia amb el camí de l’Església i la família franciscana.

La trobada s’inicià a les 10.00 hores amb la benvinguda del nostre assistent, fra Ángel Mariano. que saludà els germans i germanes assistents. Tot seguit, el germà de formació Fernando Llanillo va dirigir la pregària a l'Esperit Sant, i l'acte va concloure amb la benedicció impartida per fra Àngel.

A continuació, en Francisco Javier Conejo, el nostre ministre, ens va presentar i donar la benvinguda al matrimoni format per la Iolanda, de Polònia, i en Joan, de Catalunya, que avui ens acompanyen per primera vegada i estan interessats a conèixer més Sant Francesc i els Franciscans Seglars.

Seguidament, ens presentà la ponent, sor María Ángeles Gómez-Limón, de Sanlúcar la Mayor, franciscana missionera de la Mare del Diví Pastor. És llicenciada en Història per la Universitat de Lleó i va cursar els estudis de Teologia a la Universitat Pontifícia de Comillas, on va obtenir la llicenciatura en Teologia Espiritual. Actualment orienta la Formació Permanent de les germanes de la seva congregació, col·labora en la formació d'agents de pastoral i acompanya grups cristians de joves i adults. Forma part del govern de la seva congregació com a consellera de la Ministra General.

Ella és autora dels llibres “Ser María. Dimensión mariana de la espiritualidad franciscana”, “Bienaventuranzas franciscanas, sabiduría evangélica de las Admoniciones”  i “Francisco de Asís: el signo de un hermano”.

La seva conferència tractà de les Admonicions de Sant Francesc i, entre altres aspectes, destacà que:

· Tot i que Sant Francesc era un home sense una gran formació cultural, encara avui es conserven els seus escrits. La recopilació dels seus textos es va publicar durant el segle XX.

· Sant Francesc era seglar, tot i que existeix un testimoni indirecte que indica que fou ordenat diaca. Entre els seus avisos espirituals hi ha el de la «veritable alegria», i les Admonicions, que són exhortacions.

· Les Admonicions consten de vint-i-vuit textos molt breus que neixen de reflexions profundes i belles. No només recullen paraules de Sant Francesc, sinó que també reflecteixen el seu ensenyament adreçat als servents de Déu, especialment als germans que viuen en comunitat, però també als cristians del segle XIII, època en què va florir amb força la vocació dels laics.

· Les Admonicions recullen al·locucions seves transcrites pels germans.

· La vida ascètic-espiritual implica una decisió personal sobre la manera de viure la pròpia vocació, tenint present que la llibertat humana està condicionada.

· Ningú no va mostrar inicialment a Sant Francesc quin havia de ser el seu camí, perquè a l'Església encara no existia aquella forma de vida, fins que s'hi va unir el germà Bernat.

· En una de les Admonicions es diu que el servent de Déu coneix que té l'Esperit del Senyor quan, si Déu obra algun bé per mitjà seu, no s'enorgulleix, sinó que es considera més petit i més humil que tots els altres.

· En el franciscanisme no es pot ser menor sense ser germà, ni es pot ser germà sense ser menor. «Jo soc el que soc davant de Déu, i no res més»: fill estimat, criatura fràgil.

· Per a Sant Francesc, tot bé prové de Déu.

· Sovint convertim qualsevol habilitat o qualitat en un àmbit de poder.

Després d’un breu col·loqui entre els assistents, ens vam dirigir a l’església per participar en l’Eucaristia de les 12.30 hores, celebrada amb la comunitat parroquial i preparada per la comissió de litúrgia.

En finalitzar, davant el Santíssim a la capella dels Màrtirs, on vam resar la pregària “Victòria i Misericòrdia”.

La jornada va continuar amb el dinar fratern al saló del convent, juntament amb els frares, un signe senzill però profund de la comunió viscuda al llarg del dia.

Enllestit el dinar, la germana Manuela ens va llegir les actes de febrer i març i, el nostre ministre ens va donar varis avisos, entre d’altres que el llibre obsequiat per sor María Ángeles, “Bienaventuranzas franciscanas, sabiduría evangélica de las Admoniciones”, ha quedat dipositat a la biblioteca

Els germans i germanes ens vam acomiadar fins a la propera trobada mensual, amb el desig de continuar caminant junts en l’esperit de l’Evangeli, si Déu vol.

9 i 10 de maig de 2026: Convivència Fraterna a Castell d’Aro.

 

RECÉS FRANCISCÀ A CASTELL D'ARO: 

UN CAP DE SETMANA DE FRATERNITAT I ESPIRITUALITAT.

Lluís Salas Grau, OFS

Els dies 9 i 10 de maig de 2026, un grup de germans i germanes de la Fraternitat de l’Orde Franciscà Seglar de Granollers vam tenir la gràcia de viure un cap de setmana de convivència fraterna inoblidable al Centre d’Espiritualitat Mariàpolis Loreto, a Castell d’Aro. Per cinquè any consecutiu, la Fraternitat de Granollers va organitzar aquest recés, que enguany va comptar també amb la participació de germans i germanes d’altres fraternitats, d’una germana arribada des de Xile i del ministre de la Fraternitat Regional Cartaginense, el germà Andrés Gandolfo, acompanyat de la seva esposa, Raquel.

Dissabte: acollida, formació i germanor.

L’acollida, càlida i plena de somriures, va començar puntualment a les deu del matí. La Núria, sempre amable i atenta, ens va rebre amb la seva cordialitat habitual. Un cop acomodats, ens vam reunir a la sala polivalent, on el nostre ministre, Javier Conejo, va donar la benvinguda a tots els participants. En aquest marc es va fer també el lliurament d’un diploma de reconeixement als germans Maria Isabel Suara i Jordi Jones, de la Fraternitat de Badalona, en agraïment al seu compromís constant i a la seva generosa dedicació al servei de la fraternitat.

La pregària comunitària, preparada pel nostre mestre de formació Fernando Llanillo i guiada pel germà Lluís Salas, ens va ajudar a centrar el cor en la confiança filial en Déu i en la disponibilitat per deixar-nos conduir per l’Esperit Sant durant tota la trobada.  Enllaç al text de la pregària comunitària.

Seguidament, vam gaudir d’una interessant ponència de la germana Maria Antonia Oñate sobre la vida i el testimoni de Santa Joana Francesca de Chantal, una dona de profunda fe que, enmig de les proves i sofriments de la seva vida, va saber respondre amb fidelitat a la crida del Senyor. El seu exemple ens va recordar que la santedat és possible també en la vida quotidiana i enmig de les dificultats.

A continuació, el germà Andrés Gandolfo ens va oferir una conferència profunda i inspiradora sota el lema «Jesús, Tu eres nuestra esperanza», en sintonia amb el camí espiritual de l’Església i amb la vocació pròpia de l’Orde Franciscà Seglar. Amb un estil proper i ple de convicció, ens va convidar a redescobrir Jesucrist com el centre de la nostra existència i l’autèntic fonament de tota esperança cristiana.

La seva reflexió va posar de manifest que l’esperança no és un simple optimisme humà ni una actitud psicològica, sinó una virtut teologal que neix de la trobada personal amb Crist viu. Davant les incerteses, els sofriments i els reptes del món actual, el cristià està cridat a ser signe d’esperança, testimoniant amb la seva vida que Déu continua actuant en la història. La conferència va donar lloc a un diàleg ric i participatiu, en què nombrosos germans i germanes van compartir experiències, inquietuds i reflexions, enriquint encara més el contingut de la sessió i fent visible la riquesa de la nostra fraternitat.

Després d’un dinar compartit en un ambient d’alegria i germanor, vam reprendre les activitats amb la reflexió preparada per en Xavi Ramos sota el suggeridor lema «Fraternitat i castells». A partir de la construcció simbòlica d’un "castell", ens va ajudar a aprofundir en la identitat de les fraternitats franciscanes seglars. Tal com en un castell cada persona és necessària i té una funció insubstituïble, també en la fraternitat cadascú aporta els seus dons i carismes al servei del conjunt. Va ser una bella metàfora, profundament arrelada a la cultura catalana, que ens va permetre comprendre millor la importància de la unitat, la confiança mútua i la corresponsabilitat.

Després d’una estona de descans i convivència, Javier Conejo ens va proposar un Kahoot sobre els Estatuts i Reglaments de l’Orde Franciscà Seglar, especialment centrat en les darreres revisions i aprovacions. L’activitat, tan formativa com divertida, ens va permetre refrescar coneixements en un ambient distès i participatiu.

Cap al vespre vam compartir una estona d’oració preparada per les germanes Maricarmen Aravena i Maria Isabel Suara, que ens va ajudar a recollir interiorment tot allò viscut durant la jornada i a presentar-ho al Senyor amb gratitud.

Després del sopar, el dia va concloure amb una vetllada plena d’alegria, bon humor i fraternitat. Amb la seva simpatia característica, el germà Javi va animar una estona que va provocar moltes rialles i va demostrar, una vegada més, que l’alegria és també una expressió autèntica de la fe viscuda amb senzillesa i confiança.

Diumenge: lloança, natura i oració.

El diumenge va començar amb la pregària de Laudes, preparada també per la germana Maricarmen. Amb les primeres llums del dia vam elevar la nostra lloança al Senyor, agraint-li el do de la fraternitat i totes les gràcies rebudes durant el recés.

Després d’esmorzar, ens vam acomiadar de Castell d’Aro i vam emprendre camí cap a Begur. Allí vam participar en l’Eucaristia, a l'església de Sant Pere, on vam ser acollits amb gran afecte per mossèn Josep Taberner. La seva cordialitat, proximitat i senzillesa van deixar una profunda empremta en tots nosaltres. La celebració va ser un moment especialment intens de comunió eclesial i d’acció de gràcies, culminació perfecta del cap de setmana viscut.

Acabada la missa, ens vam desplaçar fins a la Cala d’Aiguablava, una de les joies més belles de la Costa Brava. Les seves aigües transparents de color turquesa, la sorra daurada i el paisatge privilegiat ens van oferir un marc incomparable per al passeig, la contemplació i la convivència fraterna. La bellesa de la creació ens convidava espontàniament a lloar el Creador, tal com ens ensenya Sant Francesc d’Assís en el seu Càntic de les Criatures.

Per cloure la trobada, vam compartir el dinar al restaurant del Port Nàutic de Palamós. Entre converses, records i projectes de futur, va arribar l’hora dels comiats. Uns adeus plens de gratitud, conscients que havíem compartit quelcom més que unes simples jornades de convivència: havíem viscut una experiència de fraternitat evangèlica.

Donem gràcies a l’Esperit Sant, que fa brollar la fraternitat, uneix els cors i renova constantment la nostra vocació franciscana. Gràcies a tots els qui, amb esforç, dedicació i estima, vau fer possible aquest cap de setmana tan ric en experiències humanes i tan profund en vivència espiritual. Gràcies també a tots els participants, que amb el seu «sí» generós van contribuir a fer realitat aquesta trobada.

Com ens recordava Sant Francesc, és el Senyor qui ens dona germans. I quan descobrim aquest do, el cor se’ns omple d’una alegria que només pot venir de Déu.

Pau i Bé... i fins l’any vinent, si Déu vol, ja sigui a Castell d’Aro o en qualsevol altre indret on el Senyor vulgui reunir la seva família franciscana.

CONJUNT DE FOTOGRAFIES.

 

BEAT PERE GAMBACORTA o PERE DE PISA, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 17 de juny.
Beat Pere Gambacorts o Pere de Pisa, OFS i fundador de l'Orde dels Pobres Eremites de Sant Jeroni.

• Pere Gambacorta o Pere de Pisa (Pisa, República de Pisa, 1355 - Venècia, 17 de juny de 1435) fou un eremita italià, germà profés del Tercer Orde de Sant Francesc i cofundador de l'Orde dels Pobres Eremites de Sant Jeroni. És venerat com a Beat per l'Església Catòlica Romana.

• Martirologi Romà: A Venècia, el Beat Pere Gambacorta, fundador de l'Orde dels Pobres Eremites de Sant Jeroni, els primers seguidors del qual van ser uns bandolers que va convertir.

+++++++++++++++++++++++++++++

Pietro, nascut a Pisa o Lucca en una família aristòcrata i rica, els Gambacorta di Pisa; el seu pare, Pietro, havia estat governant de Pisa. Als 25 anys, després d'una joventut de disbauxa, va decidir renunciar a la vida acomodada i fer vida eremítica. Va fugir en secret de la cort, amb la disfressa d'un pelegrí i es va refugiar a les soledats de Montebello, a Umbria. Allà va professar al Tercer Orde de Sant Francesc, tot subsistint amb les almoines que li donaven a les poblacions veïnes.

Allà hi va fundar, al costat de la seva petita ermita, el monestir anomenat de Montebello (Isola del Piano, Úmbria) el primer eremitori de l'Orde. Es diu que havia convertit dotze lladres que l'havien assaltat, i que, penedits, imitaren l'ermità i ells mateixos es feren eremites, formant una comunitat i donant origen a una congregació que prengué el nom de Pobres Eremites de Sant Jeroni.

Pere condicionà dotze cel·les i trià Sant Jeroni d'Estridó com a patró, per la vida d'anacoreta que havia portat i per la devoció que hi havia envers el sant en la seva família. Va prescriure la regla de vida, molt austera, amb períodes anuals de dejuni de quaranta dies, i dejunis cada dilluns, dimecres i divendres, com també les hores de pregària individual i d'assistència a l'ofici diví. La congregació fou aprovada per Martí V en 1421. En poc temps, l'orde s'estengué per Itàlia, especialment al Ducat d'Urbino, avui les Marques: Pesaro, Urbino, Fano, Rímini, Venècia, Pàdua i Ferrara. Tots aquests monestirs foren fundats pel beat.

Quan el seu pare i dos germans van ésser assassinats en 1393 pel seu secretari, Pere estigué temptat de marxar i venjar-los, però restà a la cel·la i continuà amb la seva vida religiosa; com la seva cosina, també religiosa, la Beata Clara Gambacorta, perdonà els criminals.

En 1425 anà a Roma com a pelegrí i hi va conèixer Nicola da Forca Palena, un altre eremita que havia fundat un eremitori similar al seu, al mont Gianicolo, llavors encara anomenat Monte Ventoso i de difícil accés. Els dos van unir les seves ermites en una sola Congregació com ens informa una butlla del papa Eugeni IV de 1446. La nova congregació va comptar amb l'aprovació tant de Martí V l'any 1420 com d'Eugeni IV, que la dotaven de privilegis.

Pere Gambacorta va morir a Venècia, on era de viatge per assumptes de l'Orde, el 12 de juny de 1435, al monestir de San Girolamo, de les Monges Agustines, on era hostatjat; fou sebollit a l'església d'aquest monestir. Va ésser beatificat per Innocenci XII en 1693.

Pel que fa a l'Orde, però, fou suprimit per Pius XI el 12 de gener de 1933, ja que havia quedat obsolet en el context de l'Església.

Lluís Salas Grau, OFS

 

SANT FERRAN III DE CASTELLA I LLEÓ, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 30 de maig.
Sant Ferran III de Castella i Lleó, O.F.S.

• Sant Ferran III de Castella i Lleó, rei sant i servidor de Déu, fou fill d'Alfons IX, rei de Lleó, i de Berenguela de Castella. Va ser un governador model amb sòlids principis cristians. El 1217, als 18 anys, va heretar Castella, la terra de la seva mare, i el 1230 Lleó, la terra del seu pare. D'aquesta manera va unificar els dos regnes. Germà profés del Tercer Orde de Sant Francesc, actual O.F.S., Ferran també era conegut per la seva profunda devoció a la Mare de Déu i la seva gran humilitat. La història també recorda Ferran per les guerres contra els sarraïns que li van permetre reconquerir els regnes de Còrdova, Sevilla, Jaén i Múrcia. Va morir el 30 de maig de 1252 i fou enterrat a la Catedral de Santa Maria de Sevilla. Va ser canonitzat pel papa Climent X el 4 de febrer de 1671.

• Martirologi Romà: A Sevilla, Sant Ferran III, rei de Castella i Lleó, que va ser un savi administrador del seu regne, erudit en arts i ciències, i diligent en la difusió de la fe.

+++++++++++++++++++

Sant Ferran III va néixer l'any 1198, fill d'Alfons IX de Lleó i de Berenguera de Castella. La seva figura ocupa un lloc privilegiat en la història cristiana, no sols pels seus èxits polítics i militars, sinó sobretot per la seva profunda fe, el seu sentit de la justícia i la seva exemplar vida cristiana.

Sota el seu govern es produí la unió definitiva dels regnes de Castella i Lleó, una fita que es va assolir sense les guerres fratricides que sovint havien acompanyat aquest tipus de processos. Quan el rei Enric I de Castella morí prematurament l'any 1217, la corona passà a la seva germana Berenguera, que, amb gran saviesa i generositat, renuncià al tron en favor del seu fill Ferran. Aquell mateix any fou reconegut com a rei pels nobles castellans. Més endavant, el 1230, després de superar diverses dificultats successòries, heretà també el regne de Lleó, culminant així una unió llargament desitjada.

Aquesta reunificació, preparada amb prudència per la reina Berenguera, afavorida per la jerarquia eclesiàstica i recolzada pels papes Innocenci III i Honori III, contribuí decisivament a la pacificació dels regnes cristians peninsulars i permeté concentrar esforços en la defensa de la fe davant l'expansió musulmana.

Sant Ferran es casà primer amb Beatriu de Suàbia l'any 1219 i, després de quedar vidu, amb Joana de Dammartin, comtessa de Ponthieu, l'any 1237. D'ambdós matrimonis nasqueren tretze fills. Les seves aliances matrimonials reforçaren els vincles de Castella amb les grans cases reials d'Europa i contribuïren al prestigi internacional de la seva corona.

Tanmateix, l'aspecte més destacat del seu regnat fou la Reconquesta. Després d'haver consolidat la unitat dels seus dominis, dedicà bona part de la seva vida a recuperar per a la Cristiandat els territoris ocupats pels musulmans. Durant prop de trenta anys dirigí nombroses campanyes militars que culminaren amb la conquesta de ciutats tan importants com Baeza, Jaén, Còrdova i Sevilla, fet que li valgué el títol de «Conqueridor d'Andalusia».

A cada victòria militar hi seguia una intensa obra de restauració religiosa. Gràcies al seu suport, es reorganitzaren i restauraren les diòcesis de Jaén, Còrdova, Sevilla, Cartagena i Badajoz. El seu compromís amb la defensa de la fe fou reconegut pels papes, que li concediren diversos privilegis destinats a sostenir l'esforç de la Reconquesta. Les indulgències atorgades als combatents i el suport material de l'Església manifestaven que aquella empresa era considerada una autèntica obra al servei de la Cristiandat.

Malgrat la seva fermesa en la defensa de la fe, o potser per això, Sant Ferran es distingí també per la seva magnanimitat. Fou misericordiós amb els vençuts, respectuós amb els jueus i fidel a les orientacions de l'Església. La famosa inscripció de la seva tomba en hebreu, àrab, llatí i castellà simbolitza el respecte que despertà entre pobles de diferents cultures i tradicions.

Com a governant, demostrà una gran prudència. S'envoltà d'un consell de persones expertes per als afers més importants del regne i impulsà la redacció d'un cos legislatiu que posteriorment completaria el seu fill Alfons X el Savi. També promogué la cultura, les ciències i les arts, afavorint la Universitat de Salamanca i la de Valladolid. Contribuí igualment a la construcció de les catedrals de Lleó, Burgos i Toledo.

La seva estima per l'Església es manifestà també en l'acollida i protecció que dispensà als nous ordes religiosos que començaven a expandir-se per Europa. Franciscans, dominics i trinitaris trobaren en ell un protector generós i un aliat fidel. Aquesta proximitat als frares menors revela la seva sensibilitat evangèlica i el seu desig de veure florir una vida cristiana més profunda entre el poble. Arran d’aquesta proximinat, professà al que avui és l’Orde Franciscà Seglar.

Però la grandesa de Sant Ferran no es troba només en les seves conquestes o en el seu bon govern. La seva autèntica santedat arrela en la seva profunda vida espiritual. Era un home de pregària, molt devot de la Santíssima Mare de Déu i profundament conscient que totes les seves victòries provenien de Déu. Malgrat el seu poder i la seva fama, conservà sempre una sincera humilitat.

En els darrers moments de la seva vida oferí un testimoni commovedor de fe. Mentre rebia el Sant Viàtic, demanà perdó pels seus pecats i volgué rebre el Senyor de genolls, tot i la gravetat de la seva malaltia. Considerava el seu regne un do rebut de Déu i, abans de morir, el 30 de maig de 1252, lliurà la seva ànima al Creador pronunciant unes paraules plenes d'abandó i confiança: «Senyor, nu vaig sortir del ventre de la meva mare, que és la terra, i nu torno a ella. Acolliu la meva ànima entre els vostres servents.»

Tant els cronistes cristians com els musulmans coincidiren a destacar la seva honestedat, prudència, generositat, mansuetud i esperit de servei. Les seves virtuts personals, unides a l'exercici exemplar del govern, el convertiren en un model de sobirà cristià i en una mostra eloqüent que la santedat també pot viure's en l'exercici de les responsabilitats públiques.

El seu culte, inicialment limitat a Sevilla, s'estengué progressivament a tota l'Església. El procés de canonització s'inicià l'any 1629 i culminà amb la seva canonització pel papa Climent X el 4 de febrer de 1671. Avui és venerat com a patró dels enginyers militars i és invocat també pels pobres, els empresonats i els servidors públics.

La iconografia el representa habitualment com un rei jove, coronat i revestit amb les insígnies reials. Sovint apareix portant una imatge de la Mare de Déu, signe de la seva profunda devoció mariana, o bé una clau, record de la conquesta de Sevilla. La seva figura continua essent un exemple lluminós de govern cristià, de fidelitat a l'Església i de confiança absoluta en la providència de Déu.

Lluís Salas Grau, OFS

 

SANTA MARIANA DE JESÚS, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 28 de maig.
Santa Mariana de Jesús, O.F.S.

• Santa Mariana de Jesús, batejada María Ana de Paredes y Flores (Quito, 31 d’octubre del 1618 – 26 de maig de 1645), germana professa de l'OFS, va ser la primera santa equatoriana i és la patrona de la república.

• Martirologi Romà: A Quito, a l’Equador, Santa Mariana de Jesús de Paredes, qui, al Tercer Orde de Sant Francesc, va consagrar la seva vida a Crist i va dedicar la seva força a les necessitats dels pobres i dels negres.

+++++++++++++++++++

Mariana de Jesús de Paredes, coneguda amb gran afecte pel poble fidel com “l’Azucena de Quito”, és presentada per la tradició catòlica com un exemple admirable de santedat laïcal, d’amor ardent a Jesucrist i d’esperit de penitència profundament arrelat en l’Evangeli. La seva vida manifesta com la gràcia de Déu pot transformar una existència aparentment amagada en una poderosa font de renovació espiritual per a tota una ciutat i per a l’Església sencera.

Des de la infantesa, Mariana mostrà una inclinació extraordinària cap a la pregària i la vida interior. La mort prematura dels seus pares no apagà el seu fervor religiós; al contrari, el sofriment contribuí a fer créixer en ella una gran maduresa espiritual. Ja de petita reunia les seves cosines per a resar el rosari, demostrant una devoció mariana precoç i una sensibilitat profunda envers les coses de Déu. Ben aviat feu vot de virginitat, oferint tota la seva vida a Crist amb un amor exclusiu i total, segons l’ideal de les verges consagrades de la tradició cristiana.

La seva espiritualitat estigué marcada per la penitència, la mortificació i el desig constant d’unir-se als sofriments de Jesucrist. Sota la direcció espiritual dels jesuïtes, adoptà pràctiques ascètiques exigents i una intensa vida sacramental. Tanmateix, en no existir una branca femenina de la Companyia de Jesús, ingressà a l'Orde Franciscà Seglar, on trobà un camí adequat per a viure la radicalitat evangèlica sense abandonar el món. Així, Mariana encarnà perfectament l’esperit franciscà de pobresa, humilitat, penitència i amor ardent a Crist crucificat.

Decidí portar una vida retirada i quasi eremítica dins la seva pròpia casa. Sortia només per assistir a la santa missa i dedicava llargues hores a la pregària, a la contemplació i a la penitència. Aquesta vida amagada no la separà dels altres; al contrari, nombroses persones acudien a ella cercant consell, consol i orientació espiritual. Fou considerada una ànima privilegiada, amb fama de discerniment i de profunda unió amb Déu. La tradició també li atribueix dons místics extraordinaris, com el de la profecia i una vivència gairebé miraculosa de l’eucaristia, ja que durant anys hauria viscut pràcticament només alimentant-se de la comunió diària. Això reflecteix la centralitat absoluta que tenia per a ella el Santíssim Sagrament, font i cim de tota la seva vida espiritual.

La caritat heroica de Mariana arribà al seu punt culminant durant les desgràcies que assolaren Quito l’any 1645. Els terratrèmols i les epidèmies provocaren una situació dramàtica de mort i desesperació. En aquell context, durant un sermó, el jesuïta Alonso de Rojas oferí la seva vida perquè cessessin els mals que afligien el poble. Mariana, moguda per un amor immens envers Déu i els seus germans, s’oferí ella mateixa com a víctima de sacrifici. Aquell mateix dia caigué greument malalta i poc després lliurà la seva ànima al Senyor, amb només vint-i-sis anys. El poble interpretà la desaparició dels terratrèmols com un signe de la seva intercessió i començà immediatament a venerar-la com una santa.

La seva figura restà envoltada també d’elements místics i simbòlics que expressen la seva puresa i la seva unió amb Déu. El miracle de l’assutzena nascuda del lloc on fou vessada la seva sang donà origen al sobrenom d’“Azucena de Quito”. Aquesta flor, símbol tradicional de virginitat i innocència, es convertí en el principal atribut iconogràfic de la santa, representant la bellesa espiritual d’una vida completament consagrada a Crist.

L’Església reconegué oficialment la seva santedat quan el papa Pius IX la beatificà l’any 1853, i posteriorment Pius XII la canonitzà el 1950. Amb això, Mariana de Jesús esdevingué la primera santa de l’Equador, model de vida cristiana per a tota Amèrica Llatina i especialment per als laics consagrats i els membres de la família franciscana.

La seva vida continua essent avui un testimoni poderós que la santedat no depèn de grans obres visibles ni de càrrecs importants, sinó d’una entrega absoluta a Déu viscuda en la pregària, la penitència, l’eucaristia i l’amor sacrificat pels altres. Per això, tant l’Església universal com els franciscans la veneren amb especial devoció, celebrant la memòria d’aquesta humil i resplendent “Azucena de Quito”, que amb la seva vida amagada esdevingué llum per al seu poble i exemple de fidelitat evangèlica.

Tot i que l'Església Catòlica celebra la seva memòria el 26 de maig, els Ordes Franciscans ho fem el 28.

Lluís Salas Grau, OFS