SANTA MARGARIDA DE CORTONA, O.F.S.

Lluís Salas Grau, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 16 de maig.
Santa Margarida de Cortona, O.F.S. 

• Santa Margarida de Cortona (Laviano, 1247 – Cortona, 22 de febrer de 1297) fou una seglar italiana, pertanyent al que a hores d’ara és l’Orde Franciscà Secular. El 1728 va ser proclamada santa pel papa Benet XIII.
 
• Martirologi Romà: A Cortona, a la Toscana, Santa Margarida, que profundament commoguda per la mort del seu amant, va esborrar els pecats de la seva joventut amb una penitència saludable, ja que rebuda al Tercer Orde de Sant Francesc, es va lliurar a la contemplació de Déu i va ser afavorida per especials carismes (†1297).
 

++++++++++++

 
Margarida va néixer de pares pagesos a Laviano, una petita ciutat de la diòcesi de Chiusi. Als set anys, la mare de Margarida va morir i el seu pare es va tornar a casar. La madrastra i la fillastra no es van agradar. A mesura que va créixer, Margarida es va tornar més independent i temerària, i la seva reputació a la ciutat va patir. Als 17 anys va conèixer un jove, segons alguns relats, el fill de Gugliemo di Pecora, senyor de Valiano, i va fugir amb ell. Aviat Margarida es va trobar instal·lada al castell, no com a esposa del seu amo, perquè la convenció no ho permetria mai, sinó com la seva amant, que era més fàcilment tolerable. Durant deu anys, va viure amb ell a prop de Montepulciano i li va donar un fill.
 
Quan un dia el seu amant no va poder tornar a casa d’un viatge, Margarida es va preocupar. El retorn no acompanyat del seu gos favorit va alarmar Margarida, i el va portar al bosc fins al seu cos assassinat. Aquell crim va commoure Margarida fins cercar una vida de pregària i penitència. Margarida va retornar a la seva família tots els regals que li havia fet i va sortir de casa seva. Amb el seu fill, va tornar a casa del seu pare, però la seva madrastra no la volia tenir. Margarida i el seu fill van anar a les hores al convent franciscà de Cortona, on el seu fill finalment va esdevenir un frare. Allà, ella va dejunar i evitar la carn, subsistint amb pa i verdures.
 
El 1277, després de tres anys de llibertat condicional, Margarida es va unir al Tercer Orde de Sant Francesc i va optar per viure en la pobresa. Seguint l'exemple de Francesc d'Assís, va suplicar pa i aliment. Va seguir una vida d’oració i penitència a Cortona i allà va establir un hospital per a malalts, sense llar i empobrits. Per assegurar infermeres a l'hospital, va instituir una congregació de germanes terciàries, coneguda com le poverelle (les pobretes).
 
Margarida va relatar que, mentre pregava, va escoltar les paraules: "Quin és el teu desig, pobreta?", I ella va respondre: "No cerco ni desitjo res més que Tu, el meu Senyor Jesús". També va establir un orde dedicat a la Mare de Déu de la Mercè on, els membres, es van obligar a donar suport a l'hospital i ajudar els més necessitats.
 
En diverses ocasions, Margarida va participar en assumptes públics. Dues vegades, reclamant el comandament diví, va desafiar el bisbe d'Arezzo, Guglielmo Ubertini Pazzi, a la diòcesi de la qual es trobava Cortona, perquè vivia i lluitava com un príncep.
 
Es va traslladar a l'església en ruïnes de Basili de Cesarea, ara Santa Margherita, i va passar-hi els anys restants; morint-hi el 22 de febrer de 1297, a l’edat de 50 anys.
 
Després de la seva mort, l'església de Santa Margherita de Cortona va ser reconstruïda en el seu honor. El seu cos, que es va trobar incorrupte fins i tot després de 400 anys, es conserva en una arqueta de plata dins de l'església. Margarida va ser canonitzada pel papa Benet XIII el 16 de maig de 1728.

Tot i que el Martirologi Romà fixa la data del 22 de febrer per a la seva memòria litúrgica, tots els ordes franciscans la recordem el 16 de maig, dia de la seva canonització.

10 i 11 de maig 2025. Convivència Fraterna a Castell d’Aro. Reportage gràfic.

10 i 11 MAIG 2025. Reportatge gràfic de la Convivència Fraterna a CASTELL D'ARO.

DISSABTE 10

DIUMENGE 11

(Crèdit de les fotografies a varis germans de les diverses fraternitats).

 

SANT AMAT RONCONI,O.F.S.

Lluís Salas Grau, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 8 de maig.

Sant Amat Ronconi, O.F.S.

 

· Amat Ronconi (1225 - 8 de maig de 1292) va ser un ciutadà de Saludecio, al Piceno, a l’actual Itàlia; profés de l'Orde Franciscà Secular, que va voler seguir els passos de Sant Francesc d'Assís. Va viure una vida de penitència i va dedicar-se als pobres construint capelles i hospitals, un hospital dels quals encara funciona a la seva casa de Rímini. Va tenir fama de santedat malgrat les falses acusacions que va rebre d'una cunyada que el van perseguir molts anys. El papa Pius VI el va beatificar el 17 d'abril de 1776 i el papa Francesc el va canonitzar el 23 de novembre de 2014 a la plaça de Sant Pere.

 

· Martirologi Romà: A Saludecio, del Piceno, a Itàlia, Sant Amat Ronconi, que es va distingir per la seva dedicació a l'hospitalitat i l'atenció espiritual dels pelegrins ( † fi s. XIII).

 

+++++++++++++++

 

Va néixer en una família noble i rica. Va quedar orfe de petit i el va cuidar el seu germà gran Giacomo i va passar la seva infantesa i adolescència creixent a casa del seu germà. Tenia almenys una germana que es deia Chiara.

 

La cunyada volia que trobés una dona i que es casés, i esperava que ho fes amb la seva germana petita amb l'objectiu de mantenir intacta la seva propietat. Ronconi va decidir fer-se ermità i la cunyada es va enfadar. Li va demanar al seu marit que fes canviar d'opinió el seu germà i aquest, en no aconseguir-ho, va lliurar una part de les terres perquè renunciés a l'herència. Ronconi les va dedicar als pobres, cosa que va enfurismar encara més la seva cunyada. Per venjar-se va difondre rumors sobre unes falses relacions incestuoses amb la seva germana, Chiara. Després d'una investigació es va demostrar la falsedat de les acusacions.

 

Va dedicar la seva vida a atendre les necessitats dels pobres i ajudar els pelegrins i, en fer-ho, va deixar totes les seves possessions que va transmetre a la gent pobra de la zona. Es va incorporar a l'Orde Franciscà Secular i va adoptar una vida d'ermita per seguir l'exemple de Francesc d'Assís. Posteriorment va sortir de la seva ermita i va construir diverses capelles i refugis per als pelegrins; alguns d'aquests llocs encara existeixen actualment, incloent un hospital a Rimini. També va fer quatre pelegrinatges a Galicia, a Sant Jaume de Compostel·la. Va fer aquests pelegrinatges per créixer en santedat personal i visitar la tomba de l'apòstol.

 

Quan va intentar fer un cinquè pelegrinatge, però, un àngel se li va aparèixer i li va dir que no ho aconseguiria perquè aviat moriria, de manera que havia de tornar a casa seva. En tornar es va aturar al convent benedictí de San Giuliano, a Rimini, on va donar la resta de les seves possessions el 10 de gener de 1292. Ronconi va morir el 1292. Les seves restes es troben a l'església de San Biagio, a la seva ciutat natal, Saludecio, després de ser traslladades el maig de 1330 perquè el primer lloc on fou enterrat va ser arrasat a causa d'un incendi.

 

Pius VI el va beatificar el 17 d'abril de 1776 mentre renunciava al requisit de dos miracles atribuïts a la seva intercessió. La causa es va reobrir molt de temps després, quan la postulació va enviar el dossier a la Congregació per a les Causes dels Sants de Roma el 2010, on aquesta última va fer que els historiadors discutissin i aprovessin la causa el 27 d'abril de 2010. Els teòlegs van aprovar la causa l'11 de gener de 2013, igual que el Vaticà el 24 de setembre de 2013.

 

El papa Francesc va confirmar la seva vida d'heroica virtut el 9 d'octubre de 2013, cosa que permetria la seva canonització alhora que li donava el títol de Venerable. El miracle en qüestió va ser investigat i va rebre la validació del Vaticà el 25 de març de 1994; un consell mèdic ho va aprovar més tard el 5 de desembre de 2013, igual que els teòlegs el 4 de febrer de 2014 i el Vaticà el 15 d'abril de 2014. Francesc va aprovar el miracle necessari per al sant el 15 d'abril de 2014 i va canonitzar Ronconi el 23 de novembre de 2014 a la plaça de Sant Pere.

SANT JOSEP BENET COTTOLENGO, O.F.S.

Lluís Salas Grau, OFS.

Del Martirologi Romà del dia 30 d’abril.

Sant Josep Benet Cottolengo. Prevere i O.F.S.

 

• Giuseppe Benedetto Cottolengo (Bra, província de Cuneo, Piemont, 3 de maig de 1786 - Chieri província de Torí, Piemont, 30 d'abril de 1842) va ser un prevere italià, fundador de la Petita Casa de la Divina Providència, a partir de la qual se'n van fer d'altres que en honor seu porten el nom de Cottolengo. És venerat com a sant per l'Església Catòlica. La seva obra exemplar va fer que fos declarat venerable el 1877, beat el 1917 per Benet XV i finalment canonitzat el 29 d'abril de 1934 per Pius XI.

 

• Martirologi Romà: A Chieri, prop de Torí, al Piemont, Sant Josep Benet Cottolengo, prevere, que, confiant només en l'auxili de la Divina Providència, va obrir una casa per acollir tota mena de pobres, malalts i abandonats (+1842).

 

++++++++++++++++

 

Josep Benet Cottolengo va néixer el 3 de maig de 1786 a Bra, al Piemont (a les hores al Regne de Sardenya), al si d'una família benestant, de sòlida tradició cristiana, primogènit de dotze fills. Educat per la seva mare a les obres de misericòrdia envers els pobres i malalts. Consagrat sacerdot el 8 de juny de 1811 es va dedicar amb zel al ministeri pastoral com a vicerector, a Corneliano d'Alba.

 

Després a Torí va obtenir la 𝐿𝑎𝑢𝑟𝑒𝑎 en teologia, el Grau; nomenat canonge, es va inscriure al Tercer Orde Franciscà. Semblava destinat a tasques ben diferents de les que havia somiat de petit, de dedicar-se als pobres. Un cas imprevist, el d'una pobra dona francesa, a qui no es van voler obrir les portes de cap hospital, va ser el punt de sortida per a la gran obra en la humilitat i la simplicitat franciscana més genuïna.

 

El 17 de gener de 1828, va obrir una casa a Torí, el “Dipòsit dels Pobres Malalts de Corpus Domini” o “Dipòsit de la Volta Rossa”. Li va caldre tancar-lo el setembre de 1831 per ordre governativa, ja que es temia a una epidèmia de còlera, però va tornar a obrir a Borgo Dora, barriada de Torí, amb el nom de 𝑃𝑖𝑐𝑐𝑜𝑙𝑎 𝐶𝑎𝑠𝑎 𝑑𝑒𝑙𝑙𝑎 𝐷𝑖𝑣𝑖𝑛𝑎 𝑃𝑟𝑜𝑣𝑣𝑖𝑑𝑒𝑛𝑧𝑎 (Petita Casa de la Divina Providència) el 27 d'abril de 1832. El seu objectiu era hostatjar-hi tota mena de pobres o necessitats, independentment de la malaltia que tinguessin. La congregació se sostenia només per les donacions i llegats voluntaris dels particulars. Aviat l'establiment es feu popular i els torinesos el van començar a conèixer com el Cottolengo. Aviat també es convertí en el lloc d'acollida d'alguns malalts que altres hospitals refusaven, com malalts mentals, epilèptics greus, sordmuts, etc. També acollia joves i nens en dificultats, als quals s'educava i preparava perquè poguessin trobar un treball.

 

Els locals van créixer, i més i més, sempre sense un cèntim i sempre llest a pagar a tots els creditors, es va construir una ciutat que acull totes les misèries humanes que els altres no volen o no poden guarir. I aviat va tenir al seu costat grups de joves, dones i homes que van venir a formar les congregacions de caritat, de pregària i d'escola que van omplir el Cottolengo.

 

La preferència a les acceptacions era sempre pels més necessitats i exclosos. Les recomanacions feien més mal que profit.

 

Cada dia visitava els malalts. Per als epilèptics volia parets encoixinades, perquè no es fessin mal. Als babaus, els anomenava “els bons fills”. També va fer miracles, com quan va multiplicar les cireres per poder-los donar a tots. Altres vegades amb una benedicció va guarir malalts, va multiplicar la farina, va donar poders medicinals a l'aigua del pou. Va rebutjar ajudes del rei Carlos Alberto afirmant que la seva obra era sostinguda per la Divina Providència i per la nostra Senyora.

 

Als peus de l'estàtua de la nostra Senyora va trobar moltes vegades les sumes necessàries pera  pagar els creditors. Sovint els comptes eren saldats misteriosament per una bellíssima senyora. El dimoni va voler moltes vegades obstaculitzar la seva obra, inclusivament apareixent-li. Cottolengo deia: “No tinguin por, la Mare de Déu és amb nosaltres i ens protegeix i defensa”.

 

El dissabte 30 d'abril del 1842 moria a Chieri, als 56 anys. Havia sortit de la seva Caseta de la Divina Providència per deixar l'espai a la nova guàrdia. Però l'obra del seu amor i de la seva fe extraordinària segueix viva i creix segons les seves directives.

 

Sant Josep Benet Cottolengo va ser canonitzat el 19 de març de 1934 per Pius XI, i definit per ell com “un geni del bé”.

 

Font: https://www.fundacioncottolengo.org/patrono/

  

𝐒𝐚𝐧𝐭𝐚 𝐙𝐢𝐭𝐚 𝐝𝐞 𝐋𝐮𝐜𝐜𝐚. O.F.S.

SANTA ZITA DE LUCCA, O.F.S.

Lluís Salas Grau, OFS.

Del Martirologi Romà del dia 27 d’abril.
𝐒𝐚𝐧𝐭𝐚 𝐙𝐢𝐭𝐚 𝐝𝐞 𝐋𝐮𝐜𝐜𝐚. O.F.S.
 
• Zita de Lucca (Monsagrati, 1218 - Lucca, 27 d'abril de 1278) va ser una minyona toscana, molt religiosa, i Terciària Franciscana. Fou canonitzada per l'Església Catòlica el 5 de setembre de 1696. El nom Zita és una variant toscana de "cita" o "citta", que significa noia, i per extensió, verge.
 
• 𝑴𝒂𝒓𝒕𝒊𝒓𝒐𝒍𝒐𝒈𝒊 𝑹𝒐𝒎𝒂̀: A Lucca, a la Toscana, Santa Zita, verge, la qual, nascuda en una llar humil, als dotze anys va entrar a servir la família dels Fatinelli, i va perseverar fins a la mort, amb admirable paciència, en aquest servei domèstic ( † 1278).
 

++++++++++++++

 
Va néixer a Monsagrati, prop de Lucca, a la Toscana, el 1218 i va morir a Lucca el 27 d'abril de 1278. La seva família era pobra i molt devota; la seva germana gran va entrar al convent cistercenc i el seu oncle era ermità, amb fama popular de santedat. No va tenir diners i ni tan sols se sap el seu cognom. Tanmateix, va aconseguir l'únic que cal perquè la vida sigui un veritable èxit: la santedat.
 
A fi de mantenir la seva família, als dotze anys es va fer minyona dels Fatinelli, una família rica de Lucca, i els va servir la resta de la seva vida, per 48 anys.
 
Des de petita va demostrar un gran amor pel proïsme, especialment pels pobres i abandonats. Això no agradava gaire a la família Fatinelli. Però el Senyor va intervenir. Es diu que, una vegada, Zita va anar a donar un cop de mà a un necessitat, deixant una petita estona la seva feina a la cuina. Altres servents ho van dir a la família Fatinelli, però quan aquesta va anar a la cuina a investigar, hi va trobar àngels fent la seva feina. Des d'aquell dia li van permetre més llibertat per a servir els pobres. Tot i això, no van parar els escarnis i els atacs dels altres servents.
 
Quan la gana va flagel·lar la ciutat, Zita tenia el costum de repartir tot el que era seu, fins i tot el seu menjar, amb els pobres. Però la necessitat era molt gran, per la qual cosa també va repartir el rebost de grans de la família. Quan la família va anar a investigar-ho, avisada pels altres criats, va trobar el rebost ple. Van ser molts els incidents miraculosos de la seva vida. La vigília de Nadal, Zita va trobar que a la porta de la Basílica de 𝑆𝑎𝑛 𝐹𝑟𝑒𝑑𝑖𝑎𝑛𝑜, un home que tremolava de fred. Ella va agafar una valuosa capa de la família i li va lliurar, tot advertint-lo que havia de tornar-lo després de la missa, perquè ella pogués tornar-lo al seu amo. Però l'home va desaparèixer. Allò va ser massa pel cap de la família Fatinelli, qui l’endemà treia foc pels queixals contra la Zita. Així estava quan un ancià va venir a la porta i va tornar la capa.
 
Malgrat no haver pogut trobar dades més concretes, se sap que fou Terciària Franciscana, el que avui és l’Orde Franciscà Secular.
 
Va morir als 60 anys i immediatament el seu culte es va propagar especialment a Palerm, Sicília, altres parts de l’actual Itàlia, i Anglaterra.
 
Va ser tant l'estima cap a Zita, que a la seva mort va ser sebollida a la Basílica de 𝑆𝑎𝑛 𝐹𝑟𝑒𝑑𝑖𝑎𝑛𝑜, a la ciutat de Lucca. De les hores ençà, va créixer el seu culte i fou convertida en santa patrona de la ciutat. La importància de Santa Zita, a Lucca, va ser tan gran que, de vegades, la mateixa ciutat va ser referida com a Santa Zita; Dante, a la Divina Comèdia, fent referència a un vell magistrat de Lucca, l’esmenta com a “l'ancià de Santa Zita ”.
 
El seu cos incorrupte roman encara en aquest temple, i és objecte de pelegrinatges. El seu culte va ser aprovat el 5 de Setembre de 1696 pel papa Innocenci XII. Santa Zita va ser proclamada patrona de les treballadores domèstiques per Pius XII, i actualment és també patrona dels forners. La seva festivitat és el 27 d'abril.