SANTA ELISABET DE PORTUGAL, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 4 de juliol.

Santa Elisabet de Portugal. V.O.T. (actual Orde Franciscà Seglar)

 i, al final, sense fer els vots, Orde de Santa Clara.

Lluís Salas Grau, O.F.S

• Elisabet o Isabel de Portugal (Zaragoza o Barcelona, 4 de gener de 1271 - † Estremoz, Portugal, 4 de juliol de 1336) fou infanta d'Aragó i reina consort de Portugal (1282–1325). Molt pietosa i religiosa al final de la seva vida, és venerada com a santa per l'Església Catòlica. Fou professa del V.O.T. (actual O.F.S.) i també, al final, de l’Orde de Santa Clara.
 
• Martirologi Romà: Santa Isabel, reina de Portugal, admirable pel seu afany per aconseguir que reis enfrontats fessin les paus, i per la seva caritat en favor dels pobres. Mort el seu marit, el rei Dionís, va abraçar la vida religiosa al monestir de monges de l’Orde de Santa Clara, d'Estremoz, a Portugal, que ella mateixa havia fundat, i en el qual va morir quan s'esforçava per aconseguir la reconciliació entre un fill i un net seus, que estaven enfrontats († 1336).
 

+++++++++++++++

 
Fou filla del comte-rei Pere II el Gran de la Corona d'Aragó i la seva esposa, Constança de Sicília. Per línia paterna era neta de Jaume I el Conqueridor i Violant d'Hongria, i per línia materna de Manfred I de Sicília i Beatriu de Savoia.
 
Li varen posar el nom d'Elisabet en honor de la germana de la seva àvia Santa Elisabet d'Hongria. Fou germana dels comtes de Barcelona i reis d'Aragó Alfons el Franc i Jaume II el Just, així com de Frederic II de Sicília.
 
La seva formació va ser formidable i ja des de ben petita tenia una pietat notable. Li van ensenyar que, per ser veritablement bona, havia d'unir a la seva pregària, la mortificació dels seus gustos i capricis. Coneixia des de petita la frase: "Tanta més llibertat d'esperit tindràs si més no desitjos de coses inútils o danyoses tinguis". Es va esforçar per ordenar la seva vida a l'amor a Déu i al proïsme, disciplinant els seus hàbits de vida. No menjava res entre hores.
 
El 24 de juny de 1282, amb 12 anys, la varen casar a Barcelona amb el rei Dionís I de Portugal, el qual tenia molt poca moral, sent molt violent i infidel. Del seu matrimoni en nasqueren la infanta Constança de Portugal (1290-1313), casada el 1302 amb Ferran IV de Castella, i l'infant Alfons IV de Portugal (1291-1357), rei de Portugal.
 
Dedicà bona part del seu temps lliure a atendre malalts, vells i captaires, als quals confeccionava roba ella mateixa. Durant el seu regnat va manar construir hospitals, escoles gratuïtes i refugis per a orfes. Així mateix va ordenar la construcció d'un bon nombre de convents. Tot i la poca moral del rei Dionís I, aquest sentia tanta admiració per a la reina que li deixava portar la seva vida cristiana lliurement, fins al punt que la reina regularment distribuïa part de les monedes del Tresor Reial entre els més pobres.
 
En diverses ocasions va partir fins al camp de batalla per aturar les disputes entre el seu marit Dionís I i el seu fill Alfons. Així doncs, se situava enmig dels dos i resava perquè aturessin les seves disputes.
 

En morir el seu marit l'any 1325, va donar la corona al bisbe de Sant Jaume de Compostel·la, on feia el pelegrinatge; va deixar quasi tots els seus béns als pobres i als convents; després va professar al Venerable Tercer Orde (actual Orde Franciscà Seglar)Tercer Orde Franciscà i, finalment,  va ingressar al convent de Santa-Clara-a-Velha de l’Orde de Santa Clara de Coïmbra, convent que ella mateixa havia fundat, on va prendre l'hàbit de les clarisses però sense fer els vots de l’Orde, cosa que li permetia mantenir l’administració de la seva fortuna, que va dedicar a les obres de caritat.
 
Un cop retirada li va caldre tornar a intervenir, aquest cop, entre el seu fill Alfons IV de Portugal i el seu net Alfons XI de Castella. Així doncs va iniciar un viatge fins al camp de batalla a Castella per posar pau entre els dos familiars. Al seu retorn es va trobar indisposada i va morir a Estremoz el 4 de juliol de 1336.
 
Les seves restes van ser sebollides al seu convent de Santa-Clara-a-Velha, de Coïmbra; però en resultar aquest progressivament negat per les aigües del riu Mondego, al segle XVII va caldre traslladar-les al nou convent de Santa-Clara-a-Nova.
 
Va ser beatificada en 1516 i canonitzada el 1625 pel Papa Urbà VIII. La seva festa se celebra el 4 de juliol, dia de la seva mort.