Lluc 18, 9-14
<< “DÉU MEU, SIGUES-ME
PROPICI, QUE SÓC UN PECADOR.” >>
Massa temps fa que camino sense
un nord del tot definit.
Vaig, del tot dispers, d’un lloc a Quan m’apropo a
Déu, amb sinceritat de cor, cauen les màscares i les mentides pel seu propi
pes. Àdhuc les meves bones intencions i projectes, prop d’Ell, queden petits...
La nostra capacitat d’estimar és
tan petita al costat de l’Amor de Déu amb el qual ens estima d’una manera
particular a cadascú de nosaltres!
Quan m’apropo a Déu, amb cor
sincer, sense disfresses..., només puc que reconèixer la meva petitesa i... acceptar
el convit que Ell em fa de renovar la meva vida.
Quan penso i pondero la fondària com m’estimes, Senyor... el meu cor
s’estremeix i sols em ve de gust plorar. No! no pas per desesperació, menys
encara per desànim... és perquè el teu amor em torba i em commou... Fa que, amb les llàgrimes, rodolin i caiguin també les mentides damunt les quals he edificat la meva vida i, alhora, es crea un nou espai per la Vida Nova que vols colgar dins meu... Em sé feliç... Em sé estimat...
G R À C I E S!
(Moltes gràcies, Sílvia)