EZ 18, 21-28
“US PENSEU QUE M'AGRADA LA MORT
DEL MALVAT? DE CAP MANERA. JO, EL SENYOR, DÉU SOBIRÀ, US HO ASSEGURO: EL QUE JO
VULL ÉS QUE ABANDONI ELS MALS CAMINS I QUE VISQUI.”
Masses vegades ens imaginem o en
han fet imaginar a Déu com si fos una barreja de policia i jutge alhora. Algú
que constantment ens vigila i que te fam i set de castigar als dolents...
Jesús, Déu-amb-nosaltres, s’hi va
deixar la pell i s’hi jugà la vida per fer-nos conèixer la paternitat
misericordiosa de Déu. Bo i sabent-ho, hores d’ara no ens sabem avenir d’aquest
Déu que s’afecta i entristeix quan els seus fills i filles malbaratem les
nostres forces i energies fent el mal: ferint, enganyant, estafant... els
altres. Encara avui, tot i que sabem que Jesús fou condemnat a mort per
haver-nos mostrat Déu que no vol res més que l’ésser humà es salvi i visqui...
Malgrat això se’ns fa difícil aquest Déu, Pare/Mare, que confia en nosaltres,
que espera en nosaltres... Que davant el fill que fuig de casa somnia sempre
amb el seu retorn...
Jesús, oh Crist, Tu ets el Déu
viu que estima la vida.
Tu saps prou per quins camins m’he perdut...,
Tu saps
prou on sóc, per on camino...
Tu, Crist-Senyor, ets flama encesa dins el meu
cor perquè m’hi vegi i pugui tornar a casa i saber-me als teus braços.
Tu, Amor
més enllà de tot amor, quan em saps perdut esdevens ma estesa perquè m’hi agafi
fort, i m’ofereixes sempre el consol de la teva abraçada... Gràcies!
(Moltes gràcies,
Sílvia)