SANT VICENÇ PALLOTTI, O.F.S.
Del Martirologi Romà del dia 22 de gener.
Sant Vicenç Pallotti, prevere. OFS.
• Sant Vicenç Pallotti (1795 – 1850), fou un sacerdot italià, fundador de la Societat de l'Apostolat Catòlic, congregació coneguda com els “Pares Palotins” o directament “Palotins”. Està considerat com el precursor de l'Acció Catòlica Mundial.
• Martirologi Romà: A Roma, Sant Vicenç Pallotti, prevere. Fundador de la Societat de l'Apostolat Catòlic, amb els seus escrits i obres va sol·licitar la vocació de tots els batejats en Crist, per a treballar generosament per l'Església.
+++++++++++++++++++++++++
Va néixer a Roma en una casa del barri de Parione, el tercer de deu fills, de Pietro Paolo i de Maria Maddalena. Va ser batejat l'endemà, a l'església de San Lorenzo in Damaso.
Va estudiar primer a l'escola San Pantaleo i, més tard, al Collegio Romano i a l'Archiginnasio. Des de ben petit, va mostrar amor per la pregària, la disciplina, el dejuni i la dura penitència.
El 1805 va rebre la primera comunió i se li va concedir el privilegi, inusual per a l'època, de repetir-la cada dia. Als dotze anys va ser posat sota la direcció espiritual del sacerdot Bernardino Fazzini.
El 10 de setembre de 1817 esdevingué diaca i el 1818 fou ordenat sacerdot i, tot i que pertanyia al clergat seglar, s'inscriu en tres ordes religiosos, com a Terciari Dominic, Mínim i Terciari Franciscà. Va celebrar la seva primera missa a l'església de 𝐺𝑒𝑠𝑢̀, a Frascati.
Influït per l'exemple dels seus pares en la pràctica de la fe i en la profunda devoció, els primers anys del sacerdoci es van caracteritzar per la pregària i la caritat segons el lema paulí Charitas Christi urget nos.
El 1818 va fundar una “Lliga Antidemoníaca”, amb l'objectiu de destruir objectes considerats per l'Església catòlica "escandalosos i deshonestos"; es va comprometre a difondre la devoció a la Preciosa Sang, divulgada per Gaspare del Bufalo i abraçada per Vicenç des de 1817; sol·licitat pel bisbe Cristaldi, rector de l'Archiginnasio, va animar cercles dogmàtics i l'educació teològica a l'Acadèmia de Teologia per a joves estudiants. Va prestar servei al sagrament de la Confessió, especialment a l'Església de Santa Maria del Suffragio a partir de 1827, com a director espiritual del Seminari Romà, i el 1833 del Pontificio Collegio Urbano di Propaganda Fide.
En la intenció de Vicenç, totes aquestes activitats formaven part d'una obra més gran de restauració cristiana, a realitzar amb el suport dels laics, cadascun segons la seva disponibilitat o capacitat, en l'associació amb la missió sacerdotal del clergat. En aquest sentit va intentar establir una relació profunda amb els joves, perquè tot i que va practicar la mortificació ascètica de l'esperit i la carn, mai no va considerar la mortificació com un fi en si mateix, una pràctica àrida de penitència, sinó que la seva finalitat principal era la pràctica de l'amor a Déu.
Per concretar la seva visió de la restauració i combatre l'expansió de les sectes, que es reunien en els deambulatoris del Coliseu, Vicenç va concebre una «Societat de l'Apostolat Catòlic» ad salvandas animas et ad destruendum peccatum.
Va cridar homes i dones de totes les condicions i estats, des dels membres del patriciat romà fins als comerciants, des dels professionals fins als obrers, ja que estava convençut que tothom podia ser “apòstol”.
Al principi la Congregació es va centrar especialment en les missions com a objectiu, però després Vicenç es va adonar que, a fi de portar els fidels a la tasca de les missions, calia renovar la fe en ells i revifar l'amor de Jesucrist. Per tant, va decidir que l'objectiu principal de la Societat fos la promoció de la creació de col·legis per a la preparació dels missioners.
L'activitat externa de la companyia no es va limitar a una àrea particular de la fe. La seva pròpia fesomia característica va consistir en la catolicitat (universalitat) de les obres i dels membres, capaços d'adaptar-se a les necessitats dels diversos llocs i temps.
En 1846, durant un període de descans a Camaldoli, Vicenç va organitzar la disciplina de la Congregació, basada fins llavors en "pràctiques piadoses", i va elaborar la regla en un compendi de trenta punts, en homenatge al nombre d'anys de Crist i com una advertiment a la seva imitació.
Ràpidament la Societat i la Congregació que la dirigia, es va difondre per tot el món, primer a Londres, i després de la mort de Vicenç, a l'Àfrica, Amèrica, Alemanya, Polònia, Austràlia i l'Índia. Es va afegir, a més, la contribució de la branca de les dones, les Germanes Palotines.
Vicenç va morir a Roma el 22 de gener de 1850, després d'una breu agonia, recitant les paraules del salm In Te Domine speravi; no confundar in aertenum. Alguns diaris de l'època titulaven: «El sant, l'apòstol de Roma, ha mort. El pare dels pobres ha mort». Les seves restes, privades dels cilis i les cadenes, que portava fins i tot al punt de la mort, van ser exposades a San Salvatore, a Onda, on encara descansa sota l'altar major, incorrupte i visible per a tothom. Durant tres dies, es va reunir una munió de fidels, prop del seu taüt.
El 13 de gener de 1887 l'Església Catòlica en va declarar la Virtut Heroica. Posteriorment, el 22 de gener de 1950 va ser beatificat pel papa Pius XII, primera beatificació d'aquell any sant. Finalment fou canonitzat pel papa Sant Joan XXIII, el 20 de gener de 1963.
Lluís Salas Grau, OFS