Beat Francesc Zanferdini, OFS

BEAT FRANCESC ZANFERDINI, OFS.

Del Martirologi Romà del dia 5 d’agost.
BEAT FRANCESC ZANFERDINI (Cecco de Pesaro), eremita. 
Tercer Orde de Sant Francesc (actual OFS).

Lluís Salas Grau, O.F.S

· Cecco da Pesaro, també conegut com Francesco Zanferdini (Pesaro, vers 1270 - Montegranaro, 5 d'agost de 1350), va ser un franciscà seglar. El seu culte com a beat va ser confirmat pel papa Pius IX l'any 1859.

· Martirologi Romà: A Montegranaro, a les Marques, el Beat Francesco Zamfredini, conegut com a Cecco de Pesaro, del Tercer Orde de Sant Francesc, que, distribuïts tots els seus béns als pobres, va ser durant prop de cinquanta anys model de penitència, oració i bones obres en l'eremitori per ell construït. (c.1270-1350).

+++++++++++++++++++++

Francesc Zanferdini va néixer a Pesaro, i va ser batejat amb el nom de Joan; en perdre els seus pares sent jove, després de distribuir als pobres els seus béns, va seguir la regla del Tercer Orde Franciscà. Primer va viure un temps a l'eremitori de Montegranaro, en oració i penitència; després, desitjós de difondre el culte a la Verge, va tornar a Pesaro i va construir una petita capella en honor de la Mare de Déu, el Santuario di Santa Maria del Ponte Metauro, prop de Fano, on hi va col·locar una imatge de Maria, que fou molt venerada. Va construir una segona capella a Montegranaro i després va fundar un convent al turó d'Accio, on va passar la major part de la seva vida dedicant-se a la penitència i a les obres de caritat, i on hi va rebre altres persones com ell desitjoses de perfecció.

Com un abrandat Franciscà Seglar, no només practicava la penitència, sinó que es dedicava a les obres de caritat, recollia almoines per ajudar els pobres, per restaurar esglésies i hospitals, i per ajudar els seus cogermans.

Curat d'una greu malaltia, va voler mostrar el seu agraïment a Déu, tot anant en pelegrinatge a Assís per guanyar la indulgència de la Porciúncula. El 1347, en tornar a Pesaro, sempre més desitjós de prodigar-se pel proïsme, va fundar amb la seva conciutadana la beata Miguelina Metelli, també ella del Tercer Orde, la Scola (Confraria) de la Santissima Anunziata per a l'assistència als malalts i la sepultura dels morts. 

Tanmateix, atret per l'apostolat de la caritat envers els que pateixen i els humils, de tant en tant es reposaria al primitiu eremitori de Montegranaro, on el 5 d’agost de 1350, als 80 anys, va expirar serenament, deixant els seus deixebles com a testament espiritual precioses ensenyaments.

La notícia de la seva mort es va difondre ràpidament a la ciutat i als camps, i es va reunir al voltant del seu cadàver una multitud de devots en demostració de l'alt concepte que tenien de la seva santedat. La seva tomba ben aviat es va convertir en meta de pelegrinatges de fidels que l'invocaven i obtenien favors. Després de no gaire temps, per voluntat dels mateixos ciutadans, el seu cos va ser traslladat solemnement a la catedral de Pesaro i sebollit sota l'altar major.

El seu culte va ser aprovat pel papa Pius IX el 31 de març de 1859.

 

SANT JOAN MARIA VIANNEY, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 4 d’agost.

Sant Joan Maria Vianney, prevere. 

Tercer Orde de Sant Francesc (actual OFS).

Lluís Salas Grau, O.F.S

· Jean-Marie Vianney, conegut com el capellà d'Ars (Dardilly, 1786 - † Ars-sur-Formans, 1859), va ser un prevere francès i membre del Tercer Orde de Sant Francesc, l'actual O.F.S., canonitzat el 1925 i posteriorment proclamat patró de tots els rectors de parròquia del món.

 

· Martirologi Romà: Memòria de Sant Joan Maria Vianney, prevere, que durant més de quaranta anys es va lliurar d'una manera admirable al servei de la parròquia que li va ser encomanada al llogaret d'Ars, a prop de Belley, a França, amb una intensa predicació, oració i exemples de penitència. Diàriament catequitzava nens i adults, reconciliava els penedits i amb la seva ardent caritat, alimentada a la font de l'Eucaristia, va brillar de tal manera, que va difondre els seus consells de llarg a llarg de tota Europa i amb la seva saviesa va portar Déu a moltíssimes ànimes ( † 1859).

 

++++++++++++++++

 

Vianney era el tercer dels sis fills de Matthieu Vianney i Marie Beluze, cristians molt devots. Durant la Revolució francesa, quan els sacerdots van ésser perseguits, els pares continuaven la seva vida religiosa en secret i el nen va començar a veure els sacerdots com a herois. Quan l'Església fou novament permesa, en 1802, Jean-Marie ja havia decidit la seva vocació religiosa, i en fer vint anys el seu pare li donà permís per marxar a estudiar a l'escola d'Écully, on estudià aritmètica, història, geografia i llatí, amb problemes per la poca formació prèvia que tenia.

 

En 1809 va ésser cridat a l'exèrcit de Napoleó I i va deixar els estudis, però dos dies després, a Lió, va emmalaltir i fou hospitalitzat. Quan va guarir fou enviat a Roanne, però es va reunir amb altres desertors a les muntanyes de Les Noës, on visqué durant catorze mesos, amagat sota el nom de Jerome Vincent. En aquest temps va obrir una escola per als nens del poble. En 1810, una amnistia general va permetre que tornés a Ecully i hi acabés els estudis. En 1812 va entrar al seminari menor de Verrieres i en 1813 al de Lió, on va ésser company de Jean-Claude Colin i Marcel·lí Champagnat; estudiant mediocre, fou ordenat sacerdot a Grenoble el 13 d'agost de 1815.

 

En 1818 va ser nomenat rector del poble d'Ars, a l'Ain, petit poble de 230 habitants on romangué durant quaranta anys. Conscient que la Revolució havia provocat una gran ignorància en matèria religiosa, va començar a predicar per reevangelitzar la població. Va ser particularment actiu en l'ensenyament del catecisme i va ser un confessor molt estimat. La seva fama es va estendre aviat, i gent d'altres pobles viatjava a Ars per veure'l o confessar-se amb ell: Vianney passava, els últims deu anys de la seva vida, una mitjana de 16-18 hores confessant. Va difondre la devoció a Santa Filomena de Roma, a qui atribuïa el guariment d'una malaltia greu en 1843.

 

Va viure en la més completa austeritat i només sortí d'Ars en quatre ocasions. Va morir en olor de santedat als 73 anys: encara quan vivia, Ars havia esdevingut un lloc de pelegrinatge.

 

Ja en vida se li havien atribuït miracles i dons com el coneixement del passat i el futur. El 8 d'octubre de 1874 fou declarat venerable per Pius IX i el 8 de gener de 1905 Pius X el beatificà i el posà com a model de rector de parròquia. El 31 de maig de 1925 el va canonitzar Pius XI.

 

Va ésser proclamat sant patró dels rectors de parròquies rurals el 1929. Sant Joan XXIII va publicar el 1959 l'encíclica Sacerdotii Nostri Primordia, sobre l'obra de Vianney.

 

Pel que fa a la seva pertinença al Tercer Orde Franciscà, se sap que fou un germà profés, però no hem trobat més dades ni d’on ni de com.

 

La seva festivitat és el 4 d'agost.

 

SANTA CUNEGUNDA DE POLÒNIA, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 24 de juliol.
Santa Cunegunda de Polònia. O.F.S. i, posteriorment, O.S.C.

· Santa Cunegunda, o Kinga, de Polònia (Esztergom, 5 de març de 1224 -† Stary Sącz, 24 de juliol de 1292), professà al Tercer Orde de Sant Francesc, actual O.F.S. i, posteriorment, a l’Orde de Santa Clara. Va ser reina consort de Polònia i és venerada com a Santa per l'Església Catòlica.

· Martirologi Romà̀: A Stary Sacz, de Tarnow, a Polònia, Santa Kinga o Cunegunda, filla del rei d'Hongria i casada amb el príncep Boleslau, la qual, d'acord amb el seu marit, va conservar la seva virginitat i, mort aquest, va professar la vida religiosa sota la Regla de Santa Clara, al monestir fundat per ella mateixa ( † 1292).

+++++++++++++++++

Cunegunda (Kinga) va néixer el 5 de març de 1224, filla de Bela IV rei d'Hongria i de Teodora Laskarysa, i va ser germana de les Beates Iolanda i Margarida. En 1238 va ser donada com a esposa al príncep de Cracòvia, Boleslau el Cast, a qui va induir a fer vot de castedat juntament amb ella. Després es va unir al Tercer Orde de Sant Francesc, actual OFS. Amb el seu dot, va donar suport econòmic, entre d'altres, a nombrosos monestirs benedictins, cistercencs i franciscans. Va ser la fundadora de moltes esglésies i va fer venir a nombroses congregacions religioses. A la cort, Cunegunda va portar una vida mortificada, dedicant el temps lliure a les pregàries i a l'assistència als malalts i als pobres. Amb el marit va promoure la canonització de Sant Estanislau, Bisbe de Cracòvia, assassinat el 1079, la qual cosa va obtenir el 1253.

La mort del rei Boleslau el 1279 va trencar l'únic llaç que la unia al món i, rebutjades totes les propostes de dirigir les destinacions de l'Estat, va ingressar al monestir de les Clarisses a Stary Sacz, fundat per ella amb els béns del seu dot. Allí les seves virtuts van brillar en tota la seva esplendor. Cedint als insistents precs de les germanes, va assumir, tot i que contra el seu desig, les funcions d'abadessa i, tanmateix, es comportava com si fos inferior a totes, donant exemple de humilitat profunda. El descobriment de l'aigua dins del monestir, que altrament havien de portar de lluny, es va atribuir a les seves oracions. A ella també es deu el prodigiós descobriment de sal gemma a Bochnia.

La seva permanència al monestir va durar tretze anys. Dolça i afable amb les cogermanes, obeïa com si fos l'última, escollia per a si les feines més humils, com rentar la vaixella, rentar la casa i assistir els malalts. Quan va entrar al monestir, havia dit a les religioses: “Vinc a vosaltres per ser serva vostra: oblideu el que he estat en el passat i tingueu-me com una humil religiosa més”. 

La pregària i una rigorosa penitència eren la seva contínua aspiració. La meditació de la Passió del Salvador la feia vessar abundants llàgrimes i les nafres de Jesús eren objecte de la seva especial devoció.

Com a abadessa, Cunegunda va dirigir la comunitat amb prudència i caritat veritablement maternals, impulsant les cogermanes a la perfecció, més amb l'exemple que amb les paraules.

Quan el 1287 Polònia va ser envaïda pels tàrtars, a Cunegunda i les seves 70 cogermanes les va caldre abandonar el monestir i refugiar-se al castell de Pyiemin. Els tàrtars van arribar també al nou refugi. Les germanes, espantades, es van llançar als peus de Cunegunda i es va repetir el miracle de Santa Clara d'Assís. També aquí els agressors van ser detinguts per una força invisible. I així, un temps més tard les germanes van poder tornar al seu monestir. Després d'un any de malaltia, confortada amb una aparició de Sant Francesc, Cunegunda va morir el 25 de juliol de 1292, als 68 anys.

Alexandre VIII la va beatificar en 1690 i, el 16 de juny de 1999, va ser canonitzada per Sant Joan Pau II en un dels seus viatges a Polònia. La seva festivitat se celebra el 24 de juliol.

Lluís Salas Grau, OFS

 

 

SANTA BRÍGIDA DE SUÈCIA, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 23 de juliol.
Santa Brígida de Suècia, copatrona d’Europa. O.F.S. i O.S.S.S.

· Brígida de Suècia (Finsta, Suècia, 3 de juny de 1303 - † Roma, 23 de juliol de 1373) va ser una religiosa i mística sueca, membre profés del Tercer Orde de Sant Francesc (actual OFS) i fundadora de l'Orde del Santíssim Salvador. Va ser proclamada santa per Bonifaci IX el 1391. El 1999,  Sant Joan Pau II la va declarar copatrona d'Europa, juntament amb Santa Caterina de Siena i Santa Teresa de la Creu.

· Martirologi Romà: Santa Brígida, religiosa, nascuda a Suècia, que va contreure matrimoni amb el noble Ulf, del qual va tenir vuit fills, als quals va educar piadosament, aconseguint alhora amb els seus consells i amb el seu exemple que el seu marit portés una vida de pietat. Mort aquest, va peregrinar a molts santuaris i va deixar diversos escrits, en què parla de la necessitat de reforma, tant del cap com dels membres de l'Església. Posats els fonaments de l'Orde del Santíssim Salvador, a Roma va passar d'aquest món al cel ( † 1373).

+++++++++++++++++++

Santa Brígida va néixer al voltant de 1303 , segons una molt antiga tradició, a la finca de Finsta, a l'oest de la ciutat de Norrtälje , a la província d' Uppland , i va pertànyer durant un temps (encara que no quan va néixer Brígida) al seu pare Birger Persson. El seu pare era jutge d'Uppland, i el seu avi patern, el seu avi matern i el seu germà també van exercir aquesta professió. El seu marit també seria jutge, i tindria un fill que exerciria la mateixa activitat. La seva mare va ser Ingeborg Bengtsdotter, i va ser la segona esposa del seu pare. El seu avi matern era cosí de Magnus Ladulás, de manera que Brígida tenia parentiu amb la família reial sueca.

La "cova de les oracions" (construïda al segle XX) es troba sempre oberta als visitants. Segons la tradició, s'hi va aparèixer Santa Brígida per primera vegada. A les rodalies de Finsta es troba l'església de Skederid, el temple de la infància de Brígida.

S'explica que des de la nena Brígida va tenir visions. Un cop va veure la Verge Maria col·locar-li una corona al cap. En una altra ocasió va veure davant seu Jesucrist, torturat i mort a la creu. Aquests dos dilemes, la profunda devoció a Maria i les meditacions sobre el patiment de Crist, marcarien tota la vida de Brígida, qui, a més, a un moment de la seva vida, fou membre profés del Tercer Orde de Sant Francesc (actual OFS).

Quan la Brígida tenia uns 3 anys va morir la seva mare. El seu pare es va considerar incapaç per donar-li una educació com la que mereixia una nena de la seva condició social, per la qual cosa la va enviar a casa de la seva cunyada Catalina Bengtsdotter a Aspanäs, al costat del llac Sommen, a Östergötland.

Alguns anys després, quan Brígida tenia al voltant de 15 anys, va ser donada en matrimoni, contra la seva voluntat, a Ulf Gudmarsson. Va ser mare de vuit fills entre ells, Catalina de Suècia. Se la relacionava amb Santa Caterina de Siena però no tenen res a veure quant a parentiu familiar, pel fet que Caterina neix a Siena el 25 de març de 1347, però sí que la creu una persona molt propera a Santa Brígida quan aquesta s'instal·la a Roma el 1350.

El seu marit, era alt oficial de la cort i l'ajudarà tant en la gestió dels seus béns com en aspectes legislatius. Ella també va tenir el seu paper a la Cort com a dama d'honor de la Reina.

La devoció de Brígida també va influir en el seu marit. Entre altres viatges, els esposos van realitzar peregrinacions a Nídaros (actual Trondheim ) i a Sant Jaume de Compostel·la. Pel camí, a la ciutat francesa d'Arras, Ulf va caure malalt. Quan es temia el pitjor, el sant francès Sant Dionís es va aparèixer davant Brígida i li va prometre que el seu marit no moriria en aquella ocasió.

De retorn a Suècia, Brígida i Ulf es van establir al costat del convent d'Alvastra, on Ulf va morir al voltant de l'any 1344, aproximadament.  Aleshores Brígida va repartir els seus béns entre els seus hereus i els pobres, per a ella viure de manera senzilla als voltants del convent d'Alvastra. En aquell temps va augmentar el nombre de visions, que representen, fins a la partida a Roma, la major part de les aparicions que va tenir Brígida. A les aparicions, Brígida va rebre la missió de portar missatges tant a polítics com a líders religiosos. També va tenir diàlegs amb sants i morts.

Brígida va viatjar a Roma l'any 1350 amb el propòsit de prendre part en la celebració del jubileu de 1350, i per obtenir el permís del papa de fundar un nou orde religiós. Els problemes amb què es va enfrontar Brígida era que el papa residia llavors a Avinyó, i que l'Església havia prohibit l'establiment de més ordes. L'absència del pontífex no va desanimar Brígida, ja que sabia, a causa d'una visió que havia tingut, que ella veuria el papa i l'emperador al trobar-se a Roma.

A Roma va residir primer prop de la basílica de San Lorenzo in Panisperna. Va ser testimoni del decaïment espiritual de la ciutat després de la partida del papa. Durant la seva estada a la ciutat, va escriure cartes al papa, on li suplicava que tornés a Roma, i es va dedicar a visitar les esglésies que contenien tombes de sants. A l'església de San Lorenzo in Panisperna, al turó del Viminal, va demanar als vianants, almoines pels necessitats. També va aprofitar per viatjar en peregrinació a  santuaris d'Assís, Nàpols i Itàlia del sud.

El 1368, el papa Urbà V va tornar a Roma i el 21 d'octubre es va entrevistar amb l'emperador Carles IV. Aleshores Brígida va poder lliurar les regles del seu Orde al papa, ue s'encarregaria d'examinar-les. Les regles van ser acceptades amb diverses revisions i forts canvis amb què probablement Brígida no va estar res d'acord. A més, el papa va prendre la decisió de deixar Itàlia novament per motius de seguretat, situació amb què Brígida tampoc no estava d'acord. Ella va profetitzar que el papa rebria un fort cop de Déu, i als dos mesos d'haver tornat a Avinyó, Urbà va morir.

Només ser proclamat Gregori XI el 1371, li va augurar una mort prematura si romania lluny de Roma. També es va queixar amargament de la mundanitat del papat, contraposant-la a la humilitat de Pere. Va arribar a escriure a Gregori que «en aquesta cúria regnen l'arrogància, la cobdícia insaciable i la luxúria execrable. És el més profund abisme d'una horrible simonia».

En 1371, al voltant dels 68 anys, Brígida va fer un viatge a Terra Santa, amb un itinerari que passava per Nàpols i Xipre. A Nàpols va morir el seu fill Carles Ulvsson, cosa que va portar a Brígida unes grans preocupacions. Quan va tornar a Roma l'estiu de 1373, una malaltia la va afeblir, i finalment va morir a l'actual Plaça Farnese. D'acord a la seva pròpia voluntat, les seves restes mortals van ser traslladades a Suècia, específicament al convent de Vadstena, després d'haver estat enterrats a l'església romana de San Lorenzo in Panisperna. En 1377, per ordre del bisbe de Jaén, Alfonso Pecha de Vadaterra, amic i confessor de Brígida, va sortir a la llum la primera edició de les seves "Aparicions Celestials".

El 1378, es va dur a terme una altra aprovació sobre les regles de l'orde religiós de Brígida, i el 1384 es va consagrar el convent de Vadstena.

El procés de canonització de Brígida va començar el 1377 i va culminar el 1391. El 1999, Sant Joan Pau II va declarar Santa Brígida, a l’hora que amb Santa Caterina de Siena i Santa Teresa de la Creu, copatrona d'Europa.

L'Orde de Santa Brígida perdura fins als nostres dies amb el nom de l'Orde del Sant Salvador. Les restes de Santa Brígida es troben al convent de Vadstena.

Lluís Salas Grau, OFS.

 

BEAT PERE CRISCI DE FOLIGNO, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 19 de juliol.

Beat Pere Crisci de Foligno, O.F.S.

• Pere Crisci va néixer a Foligno (Umbria) cap al 1243. Quan tenia 30 anys, després de repartir tots els seus béns entre els pobres, es va dedicar al servei de la catedral, vivint en el forat del campanar, i emprant el temps entre la pregària i el dejuni. Fou un franciscà seglar d'alta contemplació, severa penitència i evangèlica simplicitat. Molt popular entre el poble, tothom l’anomenava Pietrillo i, quan va morir el 19 de juliol del 1323, ja el consideraven sant. El 1400 el papa Bonifaci IX va concedí indulgències el dia de la seva festa.

• Martirologi Romà: A Foligno, de la Umbria, Beat Pere Crisci, el qual, distribuïts tots els seus béns entre els pobres, es va posar al servei de la catedral i va portar vida humil i penitent a la torre del campanar.
 

++++++++++++++++++

 
Vet aquí una figura d'eremita urbà a la Umbria cristiana. Pere Crisci, anomenat popularment “Pietrillo”, va néixer a Foligno, en data incerta però que es pot aproximar a l'any 1243, d'un tal Pere de la família dels Crisci. A l'edat de 30 anys, després d'una joventut turbulenta, es va convertir de manera radical a Déu; va vendre tots els béns heretats del seu pare, va distribuir el producte entre els pobres, i se'n va anar a viure al servei de la catedral de Foligno, dormint en un petit forat del campanar, en oració i dejuni. Fou un franciscà secular d'alta contemplació, severa penitència i evangèlica simplicitat.
 
No era estrany trobar en aquelles èpoques persones penitents que decidien viure a l'empara d'un temple, oferint els seus serveis quan calien, sostenint-se amb l'almoina, i portant una vida gairebé eremítica en el context de la ciutat. Com que el Beat Pere Crisci va viure immers en el context dels moviments religiosos ombrívols de la primera meitat del segle XIV, va ser acusat i investigat per la Inquisició. La seva espiritualitat és propera a la d'Àngela de Foligno o a la de Santa Clara de Montefalco, dedicades a la més aspra penitència. Va realitzar a més, diverses vegades, peregrinacions a Roma i Assís.
 
Pere va morir a Foligno el 19 de juliol de 1323 en fama de santedat; el pare dominic Giovanni Gorini di San Geminiano va rebre del bisbe Agneletti de Foligno, l'encàrrec d'escriure la «Vita» o «Llegenda» del sant, que és al present l'única font biogràfica que posseïm. El sant va ser molt venerat durant tota l’edat mitjana, i fins i tot al segle XIV els estatuts de Foligno van inserir la seva memòria com a festiu, i eclesiàsticament, de precepte; la fira del 19 de juliol encara subsisteix en aquesta comuna. El maig del 1400 el papa Bonifaci IX va concedir indulgència als qui aquell dia o els tres següents visitessin la Cattedralle di San Feliciano, a Foligno, on es trobaven les relíquies del beat. Actualment el seu cos, en una urna de fusta tallada, es venera a la catedral de Foligno, en una capella dedicada a ell, restaurada el 1870.

Tot i que, per l'aprovació del culte i per la pròpia inscripció al Martirologi, li correspon el títol de beat, és comú anomenar-lo com a sant, i fins i tot l'esmentada butlla del 1400 així ho nomena, malgrat que no ha estat mai canonitzat formalment.
 
El Beat Pere Crisci ha estat representat, des dels primers anys després de la seva mort, vestit amb un gruixut costal, agenollat amb les mans alçades cap al sol i l'aurèola sobre el seu cap; a la «Vita» abans esmentada, es diu que quan pregava, aixecava la mirada cap al sol, i en aquell moment tenia el regal d'entreveure en el globus ardent, el veritable sol, que és Crist i que per la seva gràcia ell va poder mirar, la enlluernadora llum, sense patir cap mena de danys als ulls.

Lluís Salas Grau, OFS