SANT JOAN BOSCO, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 31 de gener. 
Sant Joan Bosco, prevere. OFS.

• Giovanni Melchiorre Bosco (Castelnuovo Don Bosco, Piemont, Regne d'Itàlia, 16 d'agost de 1815 - Torí, 31 de gener de 1888) fou un eclesiàstic i pedagog piemontès, germà profés de l'actual O.F.S. i fundador de la Congregació Salesiana i la de les Filles de Maria Auxiliadora. Fou conegut com a Don Bosco.

• Martirologi Romà: Memòria de Sant Joan Bosco, prevere. Després d'una dura infantesa, ordenat sacerdot, va dedicar totes les seves forces a l'educació dels adolescents, fundant la Societat Salesiana i, amb la col·laboració de Santa Maria Domenica Mazzarello, l'Institut de la Filles de Maria Auxiliadora, per a la formació dels joves en el treball i en la vida cristiana. Aquest dia a Torí, després d'haver fet moltes obres, va passar piadosament al banquet etern.

+++++++++++++++++++++++++

Va nàixer el dia consagrat a l'Assumpció de Maria al cel de l'any 1815, a Morialdo, un barri de Castelnuovo d'Asti. Fill d'una família de camperols, els seus pares van ser Francesco Bosco i Margarida Occhiena. També vivia amb la seva iaia, els seus germans grans, Antoni i Josep el primer era el major i fill del primer matrimoni de la seva mare, el segon era el germà mitjà i fill del segon matrimoni de la seva mare. El seu pare va morir quan ell tenia dos anys per una pneumònia.

A una edat jove Don Bosco li va caldre anar-se'n de casa, perquè el seu germà Antoni el pegava i la seva mare no volia que allò finalitzés amb algú dels dos malparats. Va passar els seus primers anys treballant com a pastor d'ovelles, i va rebre la seva primera educació del sacerdot de la seva parròquia. El seu afany per aprendre va anar augmentant a mesura que creixia, malgrat que la pobresa de la seva família, però, el va obligar a abandonar l'escola.

Als deu anys ja mostrava el interessos que també tindria d'adult en diverses iniciatives: estudiava el caràcter dels seus companys, per això era volgut i respectat, era el més xicotet d'estatura però tenia força i valor; feia narracions, catecisme, sermons; resaven un Avemaria, el rosari i es santificaven; feia actuacions, funambulisme i malabars. Joan Bosco no deixava participar als que blasfemaven o no volien formar part de les pràctiques religioses. Joan Bosco estalviava tots els diners que li donaven, i sa mare, mamà Margarita, li donava suport en tots els seus projectes.

El 1835, als vint anys, va entrar al seminari, i sis anys després va ser ordenat sacerdot. Va marxar a Torí, on es va dedicar al seu treball com a sacerdot. Realitzant visites a les presons de la ciutat i veient la situació en la qual vivien molts nens que habitaven a la zona, abandonats a males influències, va decidir dedicar la seva vida al rescat dels joves marginats. Joan Bosco va començar a instruir als nois del carrer: aviat els seus alumnes creixerien en nombre, atrets per la bondat del jove sacerdot.

El 1845, el pare Bosco va crear les escoles dominicals i nocturnes, on va implantar un nou model d'educació que va consistir en l'ensenyament d'una única matèria a la setmana, els diumenges. La seva ensenyança es va enfocar sobretot en l'ensenyament del catecisme; raó per la qual va escriure el 1847: “Història Sagrada per a l'ús de les escoles” ("Storia Sacra per uso delle scuole").

El pare Bosco solia impulsar a l'estudi inculcant als seus alumnes el sentit del deure, apreciant sempre fins al més mínim esforç, incentivant-los, no tant que desenvolupessin la seva intel·ligència, sinó que enfortissin la seva voluntat i temperessin el seu caràcter. També els feia veure en què consistia la santedat que ell volia que conreessin. No havien de fer obres extraordinàries, sinó exactitud i fidelitat en el compliment dels propis deures de pietat i estudi, estant sempre alegres. L'alumne més destacat del pare Bosco, fou Domènec Savio, un noi que va arribar a ser sant amb l'ajut del mateix pare Bosco.

Malauradament, l'èxit del seu treball a l'Oratori (així anomenava el lloc on es reunien els nens) no va durar molt. El pare Bosco es va veure obligat a lliurar els espais utilitzats, i altres obstacles (com per exemple, que ningú volia donar-li un lloc per a estar amb els xics, i que la gent no volia que edifiqués esglésies), es van anar superposant. El sant es va enfrontar a aquests problemes sense donar-se mai. Va continuar la seva labor, mudant l'oratori a diferents llocs. La seva mare se li va unir, venent tot el que tenia: la seva casa així com els seus mobles. Les classes van anar augmentant, i es van anar afegint dormitoris, per aquells que desitgessin viure a l'oratori. Així va néixer la primera Casa Salesiana.

El 1854 amb 39 anys, va comunicar a quatre joves que havia somiat que la Verge Maria li havia dit que havia de fundar una nova congregació. Va decidir que els seus integrants es dirien “Salesians”, en memòria de Sant Francesc de Sales, qui seria el seu model de bondat en el tracte amb els joves. Es va informar sobre les regles de distints ordes religiosos, va demanar consell, i finalment va sotmetre el projecte al Papa Pius IX, que l'aprovaria el 1874.

Molt devot de Sant Francesc d'Assís, va professar al Tercer Orde de Sant Francesc, l'actual Orde Franciscà Seglar, i es va inspirar en la vida del bisbe de Ginebra Sant Francesc de Sales -que a l’hora va prendre com a exemples de vida Sant Francesc d'Assís i Sant Felip Neri-.

Però totes les dificultats que el pare Bosco va haver de superar es veurien més que recompensades per la ràpida expansió del seu orde, que es propagaria per tot el món. L'any 1886 va visitar Barcelona i s'allotjà en una casa dels salesians situada a l'actual passeig de Sant Joan Bosco. El 3 de maig va ser convidat per Lluís Martí-Codolar a visitar la seva finca a la Vall d'Hebron (Horta) on van fer amistat. A la seva mort, Martí-Codolar va donar la finca als salesians.

Després d'aquesta visita Joan Bosco va tornar a casa seva, on va tornar a donar les misses, tot i que va començar a tindre malalties que feien que no pogués fer tot el que volia, que, fins al final de la seva vida va ser ajudar els joves. El sant va morir a Torí el 31 de gener de 1888. El seu cos resta incorrupte a la Basílica de Maria Auxiliadora, a Torí.

El 1890, als dos anys de la seva mort, es va obrir el procés de canonització del pare Bosco. El 2 de juny de 1929, tan sols 39 anys després de la seva mort, Joan Bosco és proclamat beat i l'1 d'abril de 1934 és declarat sant pel Papa Pius XI.

Lluís Salas Grau, OFS.

Beata Bolesława Maria Lament, OFS

 

BEATA BOLESLAWA MARIA LAMENT, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 29 de gener.
Beata Boleslawa Maria Lament, O.F.S.

• Bolesława Maria Lament (3 de juliol de 1862 - 29 de gener de 1946), germana professa del Tercer Orde de Sant Francesc, l’actual Orde Franciscà Seglar, va ser una religiosa catòlica polonesa, fundadora de les Germanes Missioneres de la Sagrada Família.

• Martirologi Romà: A la ciutat de Białystok, a Polònia, la Beata Bolesława Maria Lament, qui, enmig dels trastorns polítics, va fundar la Congregació de les Germanes Missioneres de la Sagrada Família, per a promoure la unitat cristiana, ajudar els indigents i formar les noies a la vida cristiana.

+++++++++++++++++++++++++

Bolesława Maria Lament va néixer el 3 de juliol de 1862 a Łowicz, a Polònia, com la gran de vuit fills de Marcina Lament i Łucji Cyganowskie.

Va assistir a l'escola secundària russa a Łowicz, on es va graduar amb una medalla d'or. A petició dels seus pares, va obtenir els títols de sastreria a Varsòvia i va tornar a la seva ciutat natal per obrir una sastreria amb la seva germana Stanislava, mostrant unes grans habilitats organitzatives, i iniciativa i emprenedoria.

El 1884 va decidir entrar a la vida religiosa i així es va unir a la Congregació de la Família de Maria. Era una monja zelosa. Va treballar en diversos establiments de la congregació a Varsòvia, Sant Petersburg, Odessa, Ilukesz i Simferopol, com a educadora i professora a les escoles primàries. Tanmateix, abans de fer la seva professió perpètua, per consell del seu confessor, va tornar a casa seva a Łowicz.

Després de la mort del seu pare i de tota la família, es va traslladar a Varsòvia, on es va dedicar al treball social: es va fer càrrec de la gestió d'una casa d'allotjament a Praga, tenint cura no només de la seva seguretat material i de les persones sense llar, sinó també de la seva renovació moral.

Durant la seva estada d'onze anys a Varsòvia, va lluitar pel desenvolupament de la seva vida interna sota la guia del pare Honorat Koźmiński. Al voltant del 1900, es va convertir en membre del Tercer Orde de Sant Francesc, l’actual Orde Franciscà Seglar. A proposta del pare Honorat Koźmiński, el 1903 va anar a Bielorússia, a Mogilev, al Dnieper. Allà, l'any 1905, va fundar la Congregació de les Germanes Missioneres de la Sagrada Família, la finalitat de la qual és donar suport a la tasca d'unir els cristians i enfortir els catòlics en la seva fe.

El 1907, Bolesława i tota la comunitat es van traslladar a Sant Petersburg, on va desenvolupar àmplies activitats educatives. En línia amb el seu objectiu, va tenir especial cura de les joves polonesos que hi vivien, per tal de protegir-les de la pèrdua de la fe i de l’oblit de la seva pertinença a la nació polonesa. Ja el 1913, va estendre les activitats de la congregació a Finlàndia, establint un internat per a joves a Vyborg.

La difícil situació de la congregació després de la Revolució d'Octubre de 1917 va obligar Bolesława el 1921 a abandonar Sant Petersburg i tornar a Polònia.

Després de gestionar el treball de les germanes a Volínia durant diversos mesos, el 1922 va fundar una casa a Chełmno, a Pomerània.

Des de 1925 fins a 1935 va romandre al convent de Ratowo i després va renunciar com a Superiora General del seu Orde. Per decisió de la nova superiora, la mare Bolesława va ser traslladada de Ratów a Białystok, on en quatre anys va obrir dues llars d'infants, una escola professional i una escola secundària.

La Segona Guerra Mundial va comportar greus pèrdues a les activitats de la Congregació. La majoria de les institucions van ser tancades, i en les que van quedar, la mare Bolesława, com a superiora, va canviar les formes de treball, adaptant-les a les necessitats de l'època. Una de les cases de la Congregació a Białystok la va destinar a nens sense llar. També va organitzar una escola polonesa secreta, que va dirigir amb el pretext de preparar els nens per a la confessió i la Sagrada Comunió.

El 1941, Bolesława va quedar paralitzada. Va morir el 29 de gener de 1946 a Białystok, als 84 anys. El seu cos va ser portat al monestir de Ratowo i sebollit a la cripta sota l'església de Sant Antoni.

El procés de beatificació es va obrir el 5 d'abril de 1975, sota el papat de Sant Pau VI, i va ser nomenada Serva de Déu, mentre que el procés diocesà es va dur a terme a Vilnius, des del 22 d'octubre de 1976 fins al 8 de novembre de 1979; la Congregació per a les Causes dels Sants va validar aquest procés el 25 de novembre de 1983 i va rebre la Positio de la postulació l'any 1989.

Els teòlegs van aprovar la Positio el 5 d'octubre de 1990 i la CCS el 4 de desembre de 1990. El papa Sant Joan Pau II va confirmar la seva virtut heroica, i el 22 de gener de 1991, la va nomenar Venerable.

El miracle de la beatificació es va investigar al lloc on es va originar i el CCS el va validar el 8 de maig de 1987, abans que una junta mèdica l'aprovés poc després, el 21 de març de 1991; els teòlegs el van aprovar el 19 d'abril de 1991, igual que el CCS el 10 de maig de 1991. El 14 de maig de 1991, Sant Joan Pau II va confirmar que el miracle es devia a la seva intercessió i va beatificar Lament, el 5 de juny de 1991, durant la seva visita apostòlica a Polònia.

Lluís Salas Grau, OFS

 

SANTA ÀNGELA MERICI, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 27 de gener.
Santa Àngela Merici, O.F.S.

• Santa Àngela Merici (Desenzano del Garda, 21 de març de 1474 - Brescia, 27 de gener de 1540) fou una religiosa llombarda, del que ara és l’Orde Franciscà Seglar i fundadora de la Companyia de Santa Úrsula. Fou canonitzada el 1807, per l'Església Catòlica.

• Martirologi Romà: Santa Àngela Merici, que primer va prendre l'hàbit del Tercer Orde de Sant Francesc i va reunir les dones joves per ser educades en obres de caritat; per això, va instituir un Orde femení amb el nom de Santa Úrsula, a qui va confiar la tasca de buscar la perfecció de la vida en el món i d'educar les adolescents en els camins del Senyor. Finalment, a Brescia, va donar la seva ànima a Déu.

++++++++++++++++++++++++

Va néixer a Desenzano, a la vora del llac de Garda (Llombardia), llavors part de la República de Venècia. Va quedar òrfena als deu anys i anà a viure amb un oncle seu a la propera ciutat de Saló. La seva germana petita hi morí sobtadament, sense haver rebut els últims sagraments, la qual cosa va angoixar la jove Àngela, fent que s'aboqués a la pràctica religiosa. Va professar al Tercer Orde de Sant Francesc (actual OFS) i va fer penitència per la pau de l'ànima de la seva germana.

Quan va fer els vint anys, el seu oncle va morir i ella tornà a la casa pairal de Desenzano. Mentrestant, havia arribat a la convicció que la més greu mancança del seu temps era la falta d'instrucció que tenien les noies, tant en primeres lletres com en qüestions religioses; per això va convertir casa seva en una escola on, en dates acordades, reunia les noies del poble i els ensenyava els fonaments de la fe catòlica.

Atès els bons resultats de l'escola de Desenzano, va ser convidada a fundar-ne una de similar a la ciutat veïna de Brescia, on anà el 1516.

En 1525, amb ocasió del jubileu, anà a Roma i el papa Climent VII, que n'havia sentit a parlar com a educadora, la convidà a quedar-se a Roma i obrir-hi escoles. Àngela, però, que no volia fama, va tornar a Brescia. Finalment, el 25 de novembre de 1535, Àngela trià 28 noies i posà els fonaments de l'Orde de les Ursulines a una casa vora l'església de Santa Afra, a Brescia. La Regla de l'Orde va ser aprovada el 8 d'agost de 1536 per Lorenzo Muzio, vicari general del bisbe de la ciutat. L'any següent, Àngela va ser elegida superiora i mare general vitalícia.

En 1539 va dictar els Legati i els Ricordi, que van ser un testament espiritual per a les monges de l'Orde.

Va morir el 27 de gener de 1540, quan la companyia ja tenia unes 150 membres. Va ser sebollida a Santa Afra, a Brescia, església on anava sovint a pregar davant les relíquies dels sants màrtirs que hi havia i on va voler descansar per estar-hi a prop.

Beatificada en 1768 per Climent XIII, va ser canonitzada el 1807 per Pius VII. La seva festivitat va ser inclosa al calendari litúrgic el 1861, el dia 31 de maig, ja que el 27 de gener era el dia de Sant Joan Crisòstom. El 1955 va ser traslladada al dia 1 de juny fins que, el 1969, Sant Pau VI la va posar el 27 de gener, com a festivitat memorial.

Durant la Segona Guerra Mundial, el 2 de març de 1945, un bombardeig va destruir l’església. Va ser reconstruïda i posada sota l’advocació de Santa Àngela Merici, mentre que la parròquia de Santa Afra es va traslladar a la veïna església de Santa Eufémia.

Lluís Salas Grau, OFS

 

BEATA PAULA GAMBARA COSTA, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 24 de gener.
Beata Paula Gambara Costa, O.F.S.

· Paula Gambara Costa (Verolanuova , 3 de març de 1463 - Binasco, 24 de gener de 1515) va ser una noble llombarda, membre del Tercer Orde de Sant Francesc.

· Martirologi Romà: A Binaco, a prop de Milà, a la Llombardia (avui Itàlia), beata Paula Gambara Costa, vídua, que va pertànyer al Tercer Orde de Sant Francesc i es va distingir per la paciència amb què va suportar el seu violent marit fins a aconseguir la seva conversió, així com per la caritat exquisida que va demostrar vers els pobres.

++++++++++++++++++++++++++++++

Paula Gambara Costa va néixer a Brescia (Itàlia) l’any 1463, en el si d’una família noble i cristiana, i fou educada en la pietat i les bones obres. Tot i sentir inclinació per la vida religiosa, per obediència als seus pares es va casar molt jove amb el comte Ludovico Antonio Costa, home mundà i poc sensible a la vida espiritual. Durant un temps, Paula es va deixar arrossegar per aquest ambient, però la providència divina la va conduir a una profunda conversió gràcies a la predicació del Beat Àngel de Clavasio.

Sota la seva direcció espiritual, Paula va ingressar al Tercer Orde de Sant Francesc i va reprendre amb gran fervor una vida de pregària, penitència i caritat, dedicant-se especialment als pobres, als malalts i als qui patien. El seu testimoni cristià va anar acompanyat d’un llarg sofriment dins el matrimoni: va suportar amb paciència humiliacions, maltractaments i incomprensions, oferint-ho tot a Déu amb humilitat evangèlica.

 

La seva constància, mansuetud i caritat acabaren tocant el cor del seu marit, que es va convertir i va adoptar un estil de vida més cristià, vivint amb ella uns anys de veritable harmonia espiritual. Després de la mort del comte, Paula es va lliurar encara més intensament a la vida interior i a les obres de misericòrdia, esdevenint un exemple viu de santedat per a tota la comunitat de Binasco.

Va morir santament el 24 de gener de 1515. El seu culte popular, mantingut fidelment al llarg dels segles, fou reconegut oficialment pel papa Gregori XVI, que en confirmà la beatificació l’any 1845. 

La Beata Paula Gambara Costa és venerada com a model de fidelitat conjugal, paciència cristiana i caritat franciscana enmig del món.

 Lluís Salas Grau, OFS

 

SANT VICENÇ PALLOTTI, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 22 de gener. 
Sant Vicenç Pallotti, prevere. OFS.

• Sant Vicenç Pallotti (1795 – 1850), fou un sacerdot italià, fundador de la Societat de l'Apostolat Catòlic, congregació coneguda com els “Pares Palotins” o directament “Palotins”. Està considerat com el precursor de l'Acció Catòlica Mundial.

• Martirologi Romà: A Roma, Sant Vicenç Pallotti, prevere. Fundador de la Societat de l'Apostolat Catòlic, amb els seus escrits i obres va sol·licitar la vocació de tots els batejats en Crist, per a treballar generosament per l'Església.

+++++++++++++++++++++++++

Va néixer a Roma en una casa del barri de Parione, el tercer de deu fills, de Pietro Paolo i de Maria Maddalena. Va ser batejat l'endemà, a l'església de San Lorenzo in Damaso.

Va estudiar primer a l'escola San Pantaleo i, més tard, al Collegio Romano i a l'Archiginnasio. Des de ben petit, va mostrar amor per la pregària, la disciplina, el dejuni i la dura penitència.

El 1805 va rebre la primera comunió i se li va concedir el privilegi, inusual per a l'època, de repetir-la cada dia. Als dotze anys va ser posat sota la direcció espiritual del sacerdot Bernardino Fazzini.

El 10 de setembre de 1817 esdevingué diaca i el 1818 fou ordenat sacerdot i, tot i que pertanyia al clergat seglar, s'inscriu en tres ordes religiosos, com a Terciari Dominic, Mínim i Terciari Franciscà. Va celebrar la seva primera missa a l'església de 𝐺𝑒𝑠𝑢̀, a Frascati.

Influït per l'exemple dels seus pares en la pràctica de la fe i en la profunda devoció, els primers anys del sacerdoci es van caracteritzar per la pregària i la caritat segons el lema paulí Charitas Christi urget nos.

El 1818 va fundar una “Lliga Antidemoníaca”, amb l'objectiu de destruir objectes considerats per l'Església catòlica "escandalosos i deshonestos"; es va comprometre a difondre la devoció a la Preciosa Sang, divulgada per Gaspare del Bufalo i abraçada per Vicenç des de 1817; sol·licitat pel bisbe Cristaldi, rector de l'Archiginnasio, va animar cercles dogmàtics i l'educació teològica a l'Acadèmia de Teologia per a joves estudiants. Va prestar servei al sagrament de la Confessió, especialment a l'Església de Santa Maria del Suffragio a partir de 1827, com a director espiritual del Seminari Romà, i el 1833 del Pontificio Collegio Urbano di Propaganda Fide.

En la intenció de Vicenç, totes aquestes activitats formaven part d'una obra més gran de restauració cristiana, a realitzar amb el suport dels laics, cadascun segons la seva disponibilitat o capacitat, en l'associació amb la missió sacerdotal del clergat. En aquest sentit va intentar establir una relació profunda amb els joves, perquè tot i que va practicar la mortificació ascètica de l'esperit i la carn, mai no va considerar la mortificació com un fi en si mateix, una pràctica àrida de penitència, sinó que la seva finalitat principal era la pràctica de l'amor a Déu.

Per concretar la seva visió de la restauració i combatre l'expansió de les sectes, que es reunien en els deambulatoris del Coliseu, Vicenç va concebre una «Societat de l'Apostolat Catòlic» ad salvandas animas et ad destruendum peccatum.

Va cridar homes i dones de totes les condicions i estats, des dels membres del patriciat romà fins als comerciants, des dels professionals fins als obrers, ja que estava convençut que tothom podia ser “apòstol”.

Al principi la Congregació es va centrar especialment en les missions com a objectiu, però després Vicenç es va adonar que, a fi de portar els fidels a la tasca de les missions, calia renovar la fe en ells i revifar l'amor de Jesucrist. Per tant, va decidir que l'objectiu principal de la Societat fos la promoció de la creació de col·legis per a la preparació dels missioners.

L'activitat externa de la companyia no es va limitar a una àrea particular de la fe. La seva pròpia fesomia característica va consistir en la catolicitat (universalitat) de les obres i dels membres, capaços d'adaptar-se a les necessitats dels diversos llocs i temps.

En 1846, durant un període de descans a Camaldoli, Vicenç va organitzar la disciplina de la Congregació, basada fins llavors en "pràctiques piadoses", i va elaborar la regla en un compendi de trenta punts, en homenatge al nombre d'anys de Crist i com una advertiment a la seva imitació.

Ràpidament la Societat i la Congregació que la dirigia, es va difondre per tot el món, primer a Londres, i després de la mort de Vicenç, a l'Àfrica, Amèrica, Alemanya, Polònia, Austràlia i l'Índia. Es va afegir, a més, la contribució de la branca de les dones, les Germanes Palotines.

Vicenç va morir a Roma el 22 de gener de 1850, després d'una breu agonia, recitant les paraules del salm In Te Domine speravi; no confundar in aertenum. Alguns diaris de l'època titulaven: «El sant, l'apòstol de Roma, ha mort. El pare dels pobres ha mort». Les seves restes, privades dels cilis i les cadenes, que portava fins i tot al punt de la mort, van ser exposades a San Salvatore, a Onda, on encara descansa sota l'altar major, incorrupte i visible per a tothom. Durant tres dies, es va reunir una munió de fidels, prop del seu taüt.

El 13 de gener de 1887 l'Església Catòlica en va declarar la Virtut Heroica. Posteriorment, el 22 de gener de 1950 va ser beatificat pel papa Pius XII, primera beatificació d'aquell any sant. Finalment fou canonitzat pel papa Sant Joan XXIII, el 20 de gener de 1963.

Lluís Salas Grau, OFS

 

SANTA ISABEL D'HONGRIA 2025.

Jornades del Franciscà Seglar.

Lluís Salas Grau, OFS.

Pau i Bé. Santa Isabel d’Hongria és la nostra patrona i també la del Tercer Orde Regular (TOR). Amb la voluntat d’honorar-la en la seva festivitat, la nostra Fraternitat ha tornat a organitzar les Jornades del Franciscà Secular, celebrades al llarg de tres dies plens de vida fraterna, pregària i formació.

Dimecres 12 de novembre.

Després de l’Eucaristia de dos quarts de vuit del vespre, els germans i germanes ens vam aplegar al saló parroquial, on la nostra germana Terencia ens va commoure profundament amb el testimoni sincer i viu de la seva vocació com a franciscana seglar.

Divendres 14 de novembre.

Un cop finalitzada l’Eucaristia del vespre, a partir de les 20.15 h vam celebrar la Vetlla del Franciscà Seglar, amb la participació també de diversos feligresos de la parròquia. Va ser un temps intens de pregària compartida, viscut amb profund sentit de comunió.

Diumenge 16 de novembre: la “festa gran”.

La celebració central va tenir lloc el diumenge 16 de novembre, amb una trobada fraterna dedicada plenament a Santa Isabel d’Hongria, patrona del nostre Orde.

Acollida fraterna, a càrrec del nostre ministre, el germà Javier, i lectura de l’acta anterior per part de la germana Manuela, la eficient secretària de la Fraternitat.

Conferència formativa, a càrrec de la germana Terencia, que ens va oferir una acurada exposició sobre la vida profundament cristiana i extraordinàriament generosa de Sant Joan Maria Vianney, prevere francès, membre del Tercer Orde de Sant Francesc —l’actual OFS—, canonitzat l’any 1925 i posteriorment proclamat patró de tots els rectors de parròquia del món. És conegut popularment com el rector d’Ars.

La germana Maria Pin ens va presentar Marité Ferrada Escanilla, infermera ambiental i fundadora de MYCELIUM_PW, que tot seguit ens va oferir una conferència molt amena i dinàmica sota el títol: «¿Qué puedo hacer yo para mejorar el medioambiente?»

Ens va parlar de la necessitat de viure de manera sostenible; d’un desenvolupament que satisfaci les necessitats del present sense comprometre les de les generacions futures; de com reduir de manera eficient la producció dels nostres residus quotidians; de la pèrdua de biodiversitat; dels hàbits de consum i de l’impacte real de la fast fashion (moda ràpida). També ens va introduir les conegudes “7 R”: Repensar, Rebutjar, Reduir, Reutilitzar, Reparar, Recuperar i Reciclar. La conferència va concloure amb un interessant torn de preguntes, aportacions i reflexions compartides.

 PRESENTACIÓ AMB POWERPOINT.

A dos quarts d’una, celebració de l’Eucaristia, presidida per fra Àngel Mariano, amb la participació litúrgica de la nostra Fraternitat. Va ser una celebració especialment significativa, en la qual la germana Conxi Escartín va fer la seva professió i la resta de germans professos vam renovar els nostres compromisos.

A la capella dels Màrtirs, conduïts pel mestre de formació, l’assistent i el ministre, vam celebrar el Ritus d’Iniciació de la germana Isabel, seguit d’una estona de pregària amb Exposició del Santíssim Sagrament.

Finalment, vam compartir el dinar fraternal, al qual vam convidar els germans de l’OFM Conventual del convent i algunes persones usuàries del "cafè franciscà". Va ser un àpat senzill, joiós i ple de germanor, on vam compartir tant els aliments com les vivències i els pensaments.

Donem gràcies a tots els germans i germanes per la vostra participació i implicació.

El Senyor ens dona germans.

 

BEATA EUROSIA FABRIS, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 8 de gener.
Beata Eurosia Fabris, O.F.S.

• Eurosia Fabris Barban (Quinto Vicentino, 27 de setembre de 1866 - Marola, 8 de gener de 1932) va ser una mare de família italiana, proclamada Beata per l'Església Catòlica el 6 de novembre de 2005 a la catedral de Vicenza, sota el pontificat de Benet XVI. També coneguda com a Mamma Rosa, és venerada com a model de santedat en la vida quotidiana d'una família catòlica. El 14 de maig de 2017 va ser proclamada patrona de l’Orde Franciscà Seglar del Vèneto.

• Martirologi Romà: A prop de Vicenza, Itàlia, la Beata Eurosia Fabris, mare de família i membre de l'Orde Franciscà Seglar (1932).

++++++++++++++++++++++++++++++++

El que se sap de la vida d'Eurosia Fabris prové dels testimonis donats per persones conegudes, tal com ha elaborat la comissió d'investigació del seu procés de beatificació.

Eurosia Fabris va néixer el 27 de setembre de 1866 al sí d’una família pagesa, a Quinto Vicentino, una petita zona agrícola prop de la ciutat italiana de Vicenza.

El 1870, a l'edat de quatre anys, ella i la seva família es van traslladar a Marola, un poble proper, on va viure la resta de la seva vida. Només va poder assistir a l'escola durant dos anys, entre 1872 i 1874, perquè calia que ajudés els seus pares amb les feines de la granja i les tasques domèstiques. Tot i això, encara va poder aprendre prou per llegir diversos textos religiosos en la seva joventut, especialment la Bíblia, el Catecisme, la història de l'Església Catòlica Romana, la Filotea de Francesc de Sales i les Massime Eterne d'Alfons de Liguori.

Quan Eurosia tenia dotze anys va fer la seva Primera Comunió, i des d'aleshores va rebre l' Eucaristia tantes vegades com se li permetia, que només era en els dies de festa religiosa, ja que la comunió diària només estava permesa a la majoria dels catòlics després d'un decret del papa Pius X, el 1905.

Eurosia es va unir a l'Associació de les Filles de Maria, a l'església parroquial de Marola, i en va ser un membre devot. Va observar fidelment les pràctiques del grup i, amb el pas del temps, va anar creixent fins a expressar un gran amor a Maria, la mare de Jesús. Les seves devocions preferides eren l'Esperit Sant, l’Infant Jesús, la Creu de Crist, l'Eucaristia i la Mare de Déu, i la pregària per les ànimes al Purgatori. Era coneguda com a agent de bona voluntat a la seva família, entre els seus amics i a la seva parròquia, on feia classes de catecisme i costura, als nens i nenes que venien a casa seva.

Eurosia, de divuit anys, coneguda comunament com "Rosina", va rebre diverses propostes de matrimoni, ja que es va observar que era una dona dedicada, piadosa i treballadora. Tanmateix, Eurosia les va rebutjar, ja que en aquell moment no es considerava cridada al matrimoni. L'any 1885, però, es va produir un tràgic esdeveniment que canviaria la seva vida per sempre. Prop de casa seva, una dona jove casada va morir deixant tres filles petites. Una d'elles va morir poc després de la seva mare. Les altres dues, Chiara Àngela i Itàlia, només tenien 20 mesos i 2 mesos, respectivament. El pare dels fills, Carlo Barban, estava fora cuidant familiars malalts. Eurosia anava cada matí a casa d'aquests nens durant sis mesos, per cuidar-los i mantenir la seva llar.

Després d'aquest acte de caritat, Eurosia va contemplar els fets a través de la pregària i, seguint el consell dels seus familiars i el del rector, va decidir casar-se amb el pare de les nenes. Eurosia Fabris i Carlo Barban es van casar el 5 de maig de 1886. Va considerar el matrimoni en termes dels sacrificis que faria i va acceptar-ho com la voluntat de Déu, a qui ara sentia que la cridava, a través de la seva experiència de cura vers els dos nadons, per abraçar una nova missió. Eurosia era coneguda per l'amor i el respecte que mostrava cap al seu nou marit, que la considerava una confident i consellera.

Eurosia va adoptar les dues noies òrfenes i va tenir nou fills més. També va mantenir la seva casa oberta a d’altres nens, que la coneixien com "Mamma Rosa". Va dedicar la vida a la seva família, ensenyant als seus fills a resar, a obeir, a respectar la "voluntat de Déu" i a practicar les virtuts cristianes, sacrificant les seves pròpies necessitats per a fer-ho. El seu èxit en aquestes tasques és testificat per l'ordenació de tres dels seus fills com a sacerdots, entre ells el franciscà fra Bernardino, que es convertiria en el seu primer biògraf.

Eurosia va viure una vida intensa de pregària. Va emular les dones fortes de la Bíblia fins convertir-se en un tresor per a la seva família. A les seves biografies s'informa que, fins i tot en temps de crisi, va aconseguir equilibrar el pressupost familiar, alhora que exercia una gran caritat amb els pobres, especialment amb els orfes de la Primera Guerra Mundial. Va cuidar els malalts i els va prestar assistència contínua, especialment durant la malaltia terminal i la mort del seu marit Carlo, el 1930.

Eurosia esdevingué Franciscana Seglar, assistint fidelment a totes les seves reunions, però especialment intentant viure les regles franciscanes de "pobresa i treball abnegat en la causa de Crist". Això ho va fer intentant mantenir un esperit de pobresa i alegria a casa seva, enmig del seu treball i pregària diàries. Era coneguda per les seves maneres gentils amb tothom, i lloava Déu com el "Creador i font de tot el bé i el donador de tota esperança".

Eurosia va morir el 8 de gener de 1932 i va ser sebollida a l'església de Marola.

Va ser proclamada Venerable el 7 de juliol de 2003, pel papa Sant Joan Pau II. L'any 2004, l'Església Catòlica va reconèixer oficialment un miracle com a resultat de la seva intervenció; va curar una dona malalta que els metges pensaven que no es podia recuperar. El 7 de febrer de 2005 s'inicià el procés de canonització a la cúria diocesana de Pàdua, després d'algunes dificultats inicials per a promoure la causa. Va ser ascendida el novembre de 2005 a l'estatus de Beata, el següent pas en el camí de la Santedat.

Lluís Salas Grau, OFS.

SANTA ÀNGELA DE FOLIGNO, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 4 de gener.
Santa Àngela de Foligno, O.F.S.

• Àngela de Foligno (Foligno, 1248 - 4 de gener de 1309) va ser una mística i terciària franciscana italiana, que va ser beatificada en 1693 pel Papa Innocenci XII i canonitzada pel Papa Francesc el 9 d'octubre de 2013.

• Martirologi Romà: A Foligno, a Umbria, Santa Àngela, que després de la mort del seu marit i els seus fills, seguint les petjades de Sant Francesc, es va entregar completament a Déu i va confiar les seves profundes vivències de vida mística, a la seva pròpia autobiografia.

+++++++++++++++++++++++++

Àngela va néixer al si d'una família noble de Foligno, ciutat de la regió d'Umbría (Itàlia), propera a Assís. Durant els primers anys va portar la vida corrent d'una dona de la seva època, dedicada al seu marit i als seus vuit fills, i amb escàs interès per la religiositat cristiana. Són poques les dades que es conserven d’aquesta època.

El 1285 Àngela va patir una crisi interior. En això va tenir influència la vida del Beat Pedro Crisci, noble de Foligno que va vendre les seves propietats i es va dedicar a la penitència dins del Tercer Orde de Sant Francesc. La reacció dels seus contemporanis va ser l’insult i la burla. Però Àngela va acabar impressionada pel seu comportament i va decidir encomanar-se a Sant Francesc d'Assís per trobar un bon confessor i iniciar una nova vida. En somnis va tenir una visió del sant on li comunicava que li concedia. L'endemà del somni es va apropar a la catedral de Foligno per confessar-se amb el bisbe. Allí es va trobar amb fra Arnaldo, franciscà, parent seu i capellà del bisbe. Va acabar confessant-se amb ell i iniciant amb això una nova etapa de la seva vida.

Àngela va fer promesa de castedat perpètua i va començar a portar una vida de penitència, regalant els seus millors vestits i privant-se del menjar mitjançant dejunis. Aquesta nova actitud li va comportar xerrameques entre la gent. Va patir a més doloroses pèrdues, morint primer la seva mare, i progressivament el seu marit i els seus vuit fills, en breu temps.

Poc després va peregrinar a Roma i, a la tornada, va renunciar a tots els seus béns i es va associar amb una companya anomenada Masazuola. Elles es van dedicar a obres de caritat, especialment l'atenció als leprosos. El 1290 va ingressar al Tercer Orde de Sant Francesc.

Arran de la seva conversió, Àngela va tenir intenses experiències místiques, especialment visions al voltant de la Passió de Crist.

Són poques les dades que es conserven de la vida d'Àngela, des del 1296 fins a la seva mort. Al voltant de la seva persona es va constituir un grup espiritual que es va denominar Cenacle, entre els quals es trobava Ubertino da Casale. Va desenvolupar una forta activitat epistolar en la qual responia a qüestions teològiques i a problemes de direcció espiritual. Aquesta activitat li va valer el títol honorífic de “Mestra de teòlegs”. Alguns d'aquests escrits i cartes es van recopilar donant lloc a les Instruccions.

Per verificar les seves experiències místiques van començar a confiar en un fra A., parent seu i conseller espiritual (la tradició només posa la A., anomenant-lo fra Arnaldo). Va redactar un Memorial, que es presentarà als experts, inclòs el cardenal Giacomo Colonna, que el va aprovar abans de 1297. Aquesta "autobiografia espiritual" mostra les «trenta passes» que fa l'ànima, per tal d’arribar a la comunió íntima amb Déu, mitjançant la meditació dels misteris de Crist, l'Eucaristia, temptacions i penitència.

Àngela va emmalaltir abans de morir. Es desconeix quin tipus de malaltia va ser. Preveient la seva mort, va enviar una darrera carta als seus fills espirituals. Això va reunir al seu voltant els seus deixebles, per acompanyar-la en l'últim moment de la seva vida. Àngela va dictar unes últimes paraules, a tall de testament per als seus deixebles. Aquest testament espiritual de la Beata pot condensar-se en aquesta frase: «Us deixo tota la meva herència, és a dir, la vida de Crist: pobresa, dolor i menyspreu».

Envoltada dels seus fills espirituals, va morir el 4 de gener de 1309. El seu cos va ser sebollit a l'ecclesia di San Francesco, del convent franciscà de Foligno. Immediatament va ser venerada com a santa pel poble i l'Orde Franciscà.

El 1547 Pau III la va inscriure al santoral del Tercer Orde de Sant Francesc, amb el títol de santa. Innocenci XII, en 1693 va aprovar el seu culte a l'Orde Franciscà, només com a beata, establint com a dia de festa el 30 de març. El 30 d'abril de 1707, Climent XI va aprovar el seu culte públic de beata a tota l'Església Catòlica, establint el 4 de gener com a dia de la seva festa.

El papa Francesc va ampliar el culte a tota l'Església i la va proclamar santa, el 9 d'octubre del 2013.

Lluís Salas Grau, OFS.