BEAT PERE PETTINAIO DE SIENA. O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 4 de desembre.
Beat Pere Pettinaio de Siena, O.F.S.

 
Martirologi Romà: A Siena, a la Toscana, el beat Pere Pettinaio, profés del Tercer Orde de Sant Francesc, il·lustre per la seva peculiar caritat envers els pobres i els malalts, i per la seva humilitat i silenci (1289).
 

++++++++++++++++++

 
Pere “Pettinaio” va néixer a la regió del Chianti, província de Siena. De temperament bromista i impulsiu en la seva joventut, es va esmenar després de la seva conversió. Era fabricant i comerciant de pintes, cosa que confirma l’epítet de “pettinaio” que sempre acompanya el seu nom. Va començar a santificar-se en l’exercici de la seva professió. Comprava i venia sempre a un preu just; la qualitat dels seus productes era tan apreciada pels sienesos que ell anava al mercat només després de vespres, per no condemnar a la ruïna els seus competidors. Es va casar, però no va tenir fills, i en comprovar l’esterilitat de la seva dona va fer amb ella el vot de castedat perfecta, però es va mostrar un espòs excel·lent, procurant fer-la sentir còmoda fins i tot en les coses més petites.
 
Però mai arribava tard a les predicacions i als oficis religiosos; ni a les cases dels pobres, als quals portava ajudes juntament amb altres vuit amics; ni a l’hospital de Santa Maria della Scala, on curava els malalts, aplicant remeis i besant les seves nafres.
 
En quedar vidu, va vendre la vinya de la seva propietat i després la casa, repartint-ho tot als pobres. Conservà només el necessari per viure modestament i se’n va anar a viure a una barraqueta prop de la Porta dell'Ovile. Va professar la regla del Tercer Orde de Sant Francesc (actual OFS) i, després d’haver renunciat a tot, es va esforçar per viure en la més gran pobresa.
 
Era inclinat a la contemplació, i gaudí d’embadaliments i èxtasis, a vegades en presència de companys. Cap al final de la seva vida semblava viure cada vegada més retirat del món. Després d’una greu malaltia, va obtenir permís per viure en una cel·la del convent dels franciscans de Siena, on passava les nits en oració. Mostrava una devoció ardent envers la Mare de Déu, dejunant en el seu honor el dissabte i encomanant-se a ella nit i dia. 

També fou pelegrí: anà a Roma, a Pistoia, a Assís i a la Verna. La seva espiritualitat porta la empremta franciscana. No ens ha deixat escrits, però són famosos els seus silencis. Després de catorze anys d’esforços, va adquirir el do de no parlar sinó per necessitat. Per això sovint és representat en la iconografia amb un dit als llavis i és anomenat el “Sant del silenci”. Però les poques paraules que deia i les moltes coses que feia devien tenir una gran eficàcia.
 
El seu zel incessant per les obres de misericòrdia li va fer adquirir aviat fama de gran santedat entre els seus conciutadans. Els franciscans de Siena el cridaven quan calia discernir sobre la vocació dels seus novicis. Els franciscans més radicals, anomenats “espirituals”, s’inspiraven en ell. El futur predicador dominic beat Ambròs Sansedoni va renunciar a ser bisbe, aconsellat per ell. 

El 1282 li van encarregar que escollís entre els detinguts de les presons cinc homes entre els menys culpables, per ser alliberats. El 1286 el municipi li va confiar la tasca de repartir diners als pobres castigats per la carestia. Alguns traficants van posar a les seves mans els diners que havien defraudat a la ciutat, perquè ell els lliurés a les autoritats.
 
Va morir el 4 de desembre de 1289 (alguns diuen que amb 128 anys d’edat) i les seves darreres paraules van ser una advertència a Siena, Florència i Pistoia, a les quals va predir grans mals. 

El seu cos fou sebollit a l’església de Sant Francesc, de Siena. A partir de llavors, molts dels seus paisans invocaven la seva intercessió i li atribuïren moltes gràcies i prodigis. El municipi el va considerar de seguida com a beat, tot i que la confirmació del culte no arribà fins al 2 de gener de 1802, per obra del papa Pius VII. 

Dante Alighieri exalça l’eficàcia de la seva oració a la Divina Comèdia (Purgatori, cant XIII), explicant al poeta que pels seus pecats hauria d’estar encara al davant del Purgatori, però ho va evitar gràcies a les oracions del sant baró Pier Pettinaio. 

La seva tomba va quedar destruïda després d’un incendi, i del beat només en va quedar el braç, que conserven les clarisses de Siena.

Lluís Salas Grau, O.F.S.