Convivència fraterna al Monestir de Sant Benet i a l’Abadia de Montserrat.

 

Convivència fraterna al Monestir de 

Sant Benet i a l'Abadia de Montserrat.

Lluís Salas Grau, OFS

Ja feia temps que desitjàvem que la Maria del Mar Albajar, abadessa del Monestir de Sant Benet, a la muntanya de Montserrat, ens pogués oferir una reflexió al voltant de la fe en Crist. Finalment, el dia 18 d’octubre es va concretar la possibilitat que ens impartís una conferència al mateix monestir, adreçada a la nostra fraternitat, als feligresos de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat i a altres membres de la parròquia.

L’autocar va arribar al monestir al voltant de les deu, i vam entrar a l’església, on la Molt Reverenda Mare Maria del Mar Albajar ens va rebre amb gran afabilitat. Tot seguit, va iniciar la conferència titulada «JESÚS I L’ESPERANÇA», de la qual oferim un breu resum: 
 

L’esperança que neix del Crist.

 

Vivim en un temps en què parlar d’esperança pot semblar ingenu. Però, des de la mirada cristiana, l’esperança no és un somni buit ni una espera passiva: és una actitud profunda del cor, una confiança viva que ens obre a allò que Déu vol fer néixer dins nostre.

 

Refiar-nos del batec de Déu.

 

Al fons de cadascun de nosaltres hi ressona un batec suau, un murmuri de Déu que ens parla sense presses. L’esperança comença quan confiem en aquest batec interior i actuem en conseqüència. És un acte de confiança radical: creure que dins nostre hi ha una presència que ens guia, encara que no sempre la puguem comprendre o controlar.

 

La por, en canvi, ens aïlla i ens fa perdre el fil que ens uneix a Déu, als altres i a nosaltres mateixos. Només quan deixem que la confiança ens toqui, l’esperança pot arrelar i transformar la nostra mirada.

 

Esperar no és quedar-se quiet.

 

Esperar no vol dir passivitat. L’esperança és un moviment atent i amorós: posar cura, acompanyar, fer lloc. S’assembla a un embaràs —una vida nova ja present, però que necessita el nostre acompanyament per poder néixer.

 

Esperar en Déu és col·laborar amb Ell, obrir espai perquè la seva promesa trobi camí en nosaltres.

 

Més enllà de l’optimisme.

 

L’esperança no és optimisme. L’optimisme intenta forçar la realitat perquè s’ajusti als nostres desigs; l’esperança, en canvi, s’abandona a la promesa de Déu, sabent que aquesta ens supera i no depèn del nostre control. L’esperança és camí; l’optimisme, recerca de resultat.

 

L’esperançat és qui es deixa afectar per la realitat i viu obert a l’indisponible, a allò que Déu va revelant pas a pas. Aquesta obertura porta a la desapropiació, a deixar d’apropiar-nos del que no és nostre, per viure la llibertat dels fills de Déu.

 

De Maria a Marta: l’esperança feta acció.

 

L’esperança no és quietud: neix de l’escolta, però ens empeny al servei. Com Maria als peus de Jesús, primer deixem que la Paraula ens transformi; i després, com Marta, sortim a servir des del que hem rebut. L’esperança ens fa anar vers els altres i vers la Creació.

 

Jesús, home d’esperança.

 

Jesús mateix va viure com un home ple d’esperança. Quan a l’Evangeli de Marc diu: «El temps s’ha acomplert», el text grec també es pot traduir com «el temps s’ha omplert»: allò que esperàvem ja és aquí. L’esperança, doncs, no és només futur; és present.

 

No es tracta d’un simple carpe diem, sinó d’un “ara” carregat de nova humanitat: el Regne de Déu que s’apropa. Per això Jesús ens convida a la conversió —metanoia, anar més enllà de les nostres categories— perquè la promesa de Déu sempre ens excedeix. I ens demana també de creure en l’Evangeli, és a dir, de confiar. No com una obligació, sinó com una bona notícia que desperta il·lusió i compromís: el somni de Déu caminant en nosaltres.

 

El nom de la nostra esperança.

 

El nom de l’esperança de Jesús és el Regne de Déu: una realitat viva, present, que es revela a qui s’obre a la seva promesa. Jesús hi va lliurar tota la seva vida, confiant en el Pare i obrint-nos a tots el camí d’aquesta esperança que no defrauda.

Acabada la conferència, vam gaudir d’una estona d’esbarjo que vam aprofitar per visitar la botiga del monestir i l’exposició «Les 12 dones de l’evangeli», una mostra de ceràmiques creades per Regina Goberna i el taller del monestir. El projecte —que inclou una exposició i un llibre— presenta dotze dones de l’Evangeli, com Magdalena, Marta o Maria.

Cap a tres quarts d’una tornàrem a l’església per participar de l’Eucaristia, presidida pel nostre assistent, fra Àngel Mariano, i concelebrada per fra Esteban Lomas. Després, vam tenir el goig de pregar l’Hora Sexta amb la comunitat monàstica.

Un cop acomiadats de l’abadessa, l’autocar ens va portar fins a la cafeteria de Montserrat, on cadascú va dinar el que havia portat de casa, compartint conversa i fraternitat.

A les quatre de la tarda vam retornar a la porta de la Basílica per dirigir-nos a la Cripta. Allà vam pregar diverses oracions preparades pel nostre mestre de formació, el germà Fernando Llanillo, i la germana Conxi Escartín ens va oferir una breu explicació sobre Santa Isabel de Portugal, santa franciscana.

Després de pujar al cambril de la Mare de Déu per pregar, al voltant de les cinc de la tarda, una noia d’una generositat extraordinària ens va fer unes fotografies de grup a la plaça de la Basílica. Vam acomiadar-nos cantant i ballant «L’hora dels adeus», i finalment l’autocar ens va portar de nou al convent de Granollers.