Etiquetes

Misioneros en la Amazonía: Vicariato de Aguarico

 

MISIONEROS EN LA AMAZONÍA ECUATORIANA

Vicariato de Aguarico

Javier Valbuena, OFS.
Laura Puig.
Javier Conejo, OFS.
Marielo Micó.

Esta Semana Santa, para nosotros, fue una Semana Santa Misionera y no pudo tener mejor comienzo, llegamos a Puerto Francisco de Orellana, Coca, el Domingo de Ramos, en plena entrada triunfal en el Paraíso de uno de los grandes misioneros de la Amazonía: José Miguel Goldáraz, O.F.M.Cap. más conocido por el nombre con el que fue rebautizado por el pueblo Naporuna, Achakaspi. Centenares de personas se acercaron durante absolutamente toda la noche para presentar sus respetos al incansable defensor de la justicia con los más vulnerables, con los sufrientes de la absoluta indiferencia, inexistencia. Que, en la Amazonía, es el pueblo indígena de manera muy especial.

El Lunes Santo tuvimos el privilegio de participar de la despedida de las nacionalidades indígenas en el funeral realizado según las costumbres Naporunas, Waoranis y Shuars; en el idioma que Achakaspi dominaba y al que dedicó varios libros, el Kichwa. Y en el funeral del rito romano que se tornó en una multitudinaria fiesta, porque fue una fiesta real; de celebración del tránsito del hermano Achakaspi en brazos de la hermana muerte corporal, al Paraíso de la Selva, junto al Padre y aquellos que le precedieron. Especialmente los Venerables Monseñor Alejandro Labaka y la Hna. Inés Arango. Compañeros de misión, de vida y de sueños; mártires de la Amazonía. Por fin juntos de nuevo entre abrazos y gozos, Inés, Alejandro y José Miguel; al que el Señor concedió una larga vida de entrega, servicio y denuncia profética.

El martes y miércoles Santos fueron días de peregrinaje, de profundizar en la Amazonía, en su ecosistema, como en su compleja realidad social y medioambiental. Río abajo, por el caudaloso Napo, contemplando paisajes de una belleza inimaginables, dejándonos inundar por la luz especial de la selva.

Pero si la inmensidad y belleza inconmensurable de la Amazonía nos sobrecogen, aún es más trascendente cuando sus gentes van progresivamente descubriéndonos su espiritualidad. El pueblo Naporuna es de espiritualidad profunda, intensa y coherente. Viven la Fe desde el alma, nos atreveríamos a decir, desde la mística.

El Espíritu Santo y el guardián de la fraternidad de Nuevo Rocafuerte (el último núcleo poblado de la selva ecuatoriana en la frontera con Perú) quisieron que se nos fueran encomendadas cuatro comunidades. En tres de ellas contábamos con el soporte de un sacerdote capuchino y en todas estábamos apoyados por los catequistas del lugar.

Iglesia inculturada, Iglesia viva y fecunda a la que con todo respeto y humildad hemos acompañado en el Amor Fraterno y Servicio; en el Calvario y las cruces que nos encontramos en la indiferencia y finalmente en la Gloria del Resucitado, auténtica Esperanza para la Amazonía.

Celebraciones intensas todas, sentidas y vividas por todos y cada uno de los presentes. Especial reflexión y reconocimiento al trabajo de los catequistas, erigidos por la comunidad como Servidores de la Comunidad.

El pueblo Naporuna vive en la actualidad muchas cruces, la más dañina es sin ninguna duda la indiferencia. Una indiferencia que bebe en las fuentes de la privación de dignidad y se convierte en olvido y falta de justa reciprocidad. Los pueblos indígenas de la Amazonía están padeciendo un “etnocidio” tanto cultural como personal para satisfacer la avidez de petróleo, oro y maderas preciosas. Recursos que son expoliados de forma sistemática y sin ningún rubor. Pero al robo, incluso cuando este se ejecuta en un marco legal (inmoral), de los recursos, hay que incorporar el cómo se ejecuta, cómo se lleva a cabo esta actividad legal extractiva. Y es que las empresas implicadas en la explotación de la minería, petróleo, madera y agricultura intensiva, lo hacen sin tener el más mínimo respeto por el entorno y mucho menos a sus gentes.

A la cruz de la indiferencia se suma, como indicábamos anteriormente, la retirada de dignidad de los pueblos originarios. Sin el más mínimo respeto a su milenaria cultura, a su lengua, a su modo de vida, a su organización.

Condenándoles al ostracismo en todos los ámbitos: educativo, sanitario, económico, infraestructuras… 

La cruz de la contaminación de las aguas, de la destrucción del ecosistema, de los derrames de petróleo constantes. La cruz del alcoholismo inducido, pues han sido muchos los años en que distintas compañías extractivas han estado regalando ingentes cantidades de bebidas alcohólicas a los pueblos indígenas. La cruz de los suicidios de los jóvenes indígenas, que perdiendo su centro, perdiendo su identidad se desorientan hasta el punto de terminar con su propia vida. “Suicidio”, palabra que no existe en su vocabulario. La cruz de la falta de esperanza ante la falta a simple vista de futuro. La cruz de algunas partes de la Iglesia que miran hacia otro lado, que no se implican en conciencia con aquellos que más lo necesitan, Párrocos de comodidades, de serenidades y de espacios de confort que ni entienden ni respetan la inculturación del Evangelio.

Todas, absolutamente todas las cruces, se disipan en la Gloria de la Resurrección de Cristo, un Dios con nosotros que se hace uno con cada uno de los pueblos indígenas, que han sido creados por Él, que han desarrollado toda su historia y cultura por Él y que han sido salvados por Él. Una Resurrección que se hace, se construye y se crea a través de los misioneros de hoy y de siempre. También a través del pueblo de Dios que rompe el velo del Templo de la indiferencia y la injusticia. Para, desde la luz de la Resurrección, andar caminos de justicia e igualdad. Una Pascua que, en definitiva, brota de los corazones conversos de cada uno de nosotros, estemos dónde estemos. Porque algo que hemos aprendido es que la misión no se hace caricia de Dios exclusivamente en la ribera del Napo. La Pascua misionera que libera a los más vulnerables de sus cruces se fragua y alcanza desde Granollers, desde Barcelona, desde Madrid o desde Jaén.

Con nuestras propias cruces, solamente seremos verdaderos seguidores de Cristo al genuino estilo de Francisco, si transformamos las cruces de los pueblos indígenas de la Amazonía en rayos de Esperanza. Porque la misión o se hace compartida o no es misión. Al igual que la Pascua o se convierte en acción concreta o no es Pascua.

Los grandes sabios guerreros de las nacionalidades indígenas se convierten en jaguares o pumas. Esto puede ser en vida o en el momento del tránsito a la vida eterna. El Pachayaya (Dios) camina por la selva acompañado de un jaguar, todos en Aguarico sabemos que es el jaguar Achakaspi, velando por sus hermanos, cuidando de su grey. Monseñor Adalberto Jiménez Mendoza, O.F.M.Cap. cuenta con un alma custodio más entre los que le ayudan en su servicio. No queremos olvidarnos de él, que ha sido padre, hermano e inspiración para todos nosotros. Auténtica ternura de Dios en Aguarico.

Y pedimos al Señor que de fuerzas a través de su Espíritu a tantos “locos de Cristo” que hemos conocido: Rafael (diocesano polaco); La comunidad de focolares de Pompeya (Iñaki, Siro y Fabián), las hermanas del Sagrado Corazón, Franciscanas Terciarias, las hermanas Oblatas….

En Dikaro han visto estos días al jaguar; Achakaspi camina y nos marca el sendero. Sigamos sus huellas, hagamos camino tras las huellas de Achakaspi. Perseveremos en la justicia, la equidad, el cuidado del medio ambiente y acompañemos en su peregrinar a los Waorani, Shuar y Naporuna.

 
- ARTICLE ESCRIT PER JAVIER VALBUENA, OFS – LAURA PUIG - JAVIER CONEJO, OFS I MARIELO MICÓ.
PUBLICAT AL BUTLLETÍ DE L’ORDE FRANCISCÀ SEGLAR DE CATALUNYA.
ANY 30 – JUNY 2025 - NÚM. 288


Desde el corazón de la Bíblia (-8-)

 

DESDE EL CORAZÓN DE LA BIBLIA.

PARA LA REFLEXION PERSONAL.
De José Antonio Pagola, de "Grupos de Jesús".

"Dios busca a los perdidos". Lucas 15,1-7


Francisco Javier Conejo, OFS

Muchos recaudadores de impuestos y pecadores se acercaban a Jesús para oírlo, de modo que los fariseos y los maestros de la Ley se pusieron a murmurar: «Este hombre recibe a los pecadores y come con ellos».

Él entonces contó esta parábola: «Supongamos que uno de ustedes tiene cien ovejas y pierde una de ellas. ¿No deja las noventa y nueve en el campo y va en busca de la oveja perdida hasta encontrarla?

Y cuando la encuentra, lleno de alegría, la carga en los hombros y vuelve a la casa. Al llegar, reúne a sus amigos y vecinos y les dice: “Alégrense conmigo; ya encontré la oveja que se me había perdido”. Les digo que así es también en el cielo: habrá más alegría por un solo pecador que se arrepienta que por noventa y nueve justos que no necesitan arrepentirse.

Los fariseos y maestros de la ley deberían entender aquellas comidas alegres y festivas que Jesús celebra con los pecadores. Él ha venido de Dios a “buscar y salvar a lo que estaba perdido” (Lucas 19,10). ¿Cómo no entienden que viva acogiendo a pecadores, recaudadores y prostitutas? ¿Cómo no entienden su alegría al poder encontrarse con ellos en una mesa? Todo el pueblo debería sumarse a su alegría, pues nace de la alegría del mismo Dios.

La parábola es breve, pero su mensaje es de gran hondura. ¿De verdad puede este pastor insensato ser metáfora de Dios? Hay algo que todos los que están escuchando a Jesús han de reconocer: los humanos son criaturas de Dios, le pertenecen a él. Pero ¿Puede Dios sentir a los “perdidos” como algo tan suyo y querido?

Tal vez algunos de los que oían a Jesús recordaron lo que había dicho el profeta Ezequiel seis siglos antes: en el pueblo de Dios hay ovejas sin pastor; ovejas “débiles” a las que nadie conforta; ovejas “enfermas” a las que nadie cura; ovejas “heridas” a las que nadie venda. Hay también ovejas “descarriadas” a las que nadie se acerca y ovejas “perdidas” a las que nadie busca. Pues bien, así dice el Señor: “Yo mismo buscaré la oveja perdida, traeré a la descarriada, curaré a la herida, fortaleceré a la enferma…” (Ezequiel 34,16). Ahora pueden ver que Jesús, con su actuación y sus palabras está encarnando en su vida a ese Dios que busca a los “perdidos”.

La parábola se convierte así en una llamada a cambiar. Si Dios no rechaza a los “perdidos", si no que los busca apasionadamente, y si Jesús, lleno del Espíritu de Dios, los acoge y come con ellos… ¿no tendremos que cambiar radicalmente algunas de nuestras posturas? ¿seguiremos discriminando, condenando y despreciando a los que a nosotros nos parecen “perdidos"? ¿A quién queremos seguir?

La parábola tal vez sugiere algo más. La oveja no hace nada para volver al redil. Es el pastor quien la busca incansablemente, la carga sobre sus hombros y la recupera. ¿No está sugiriendo Jesús que el retorno del pecador no se debe a sus esfuerzos por convertirse, sino a la iniciativa de Dios, que irrumpe en su vida con su misericordia insondable? ¿Cómo no nos vamos a alegrar con este Dios de amor infinito y desconcertante? ¿Cómo no vamos a confiar en este Dios cuando nos sintamos perdidos y sin fuerzas para transformar nuestra vida? ¿Cómo no vamos a imitar a Jesús, abriendo nuestro corazón y nuestros brazos a quienes nos parecen alejados?

- ¿Me veo identificado con la oveja perdida?¿Hay momentos en que me siento perdido? ¿Mi pecado, mi error, mi debilidad, mi inconstancia, mi impotencia…? En adelante, cuando me vea perdido ¿recordaré que Dios me está buscando?

- ¿Me gustaría celebrar el reencuentro con Dios de alguna persona - cercana y querida? ¿Puedo ser un humilde pastor para alguien?

- ¿Por qué personas “perdidas” quieres interceder? 


 - ARTICLE ESCRIT PER FRANCISCO JAVIER CONEJO, OFS,
PUBLICAT AL BUTLLETÍ DE L’ORDE FRANCISCÀ SEGLAR DE CATALUNYA.
ANY 30 – JUNY 2025 - NÚM. 288









Beata Maria Teresa Scherer, O.F.S.

 

BEATA MARIA TERESA SCHERER, O.F.S.

Lluís Salas Grau, O.F.S.


Del Martirologi Romà del dia 16 de juny.
.Beata Maria Teresa Scherer, O.F.S. 
i fundadora de la S.C.S.C. (Germanes de la Caritat de la Santa Creu).


• Teresa Scherer, al segle Caterina, (31 d'octubre de 1825 - + Ingenbohl , 16 de juny de 1888) va ser una religiosa suïssa del Tercer Orde de Sant Francesc i cofundadora de les Germanes de la Misericòrdia de la Santa Creu. Va fundar aquest orde al costat del caputxí Teodosi Florentini.
 
• Martirologi Romà: Al territori d'Ingenbohl al cantó de Schwyz a Suïssa, la Beata Maria Teresa (Anna Maria Caterina) Scherer, que va dirigir primer les Germanes de la Caritat de la Santa Creu.
 
+++++++++++++++
 
Anna Maria Katherina Scherer va néixer com la quarta de set fills al si d’una família de pagesos pobres, el 31 d'octubre de 1825. Tenia set anys quan el seu pare va morir el 5 de febrer de 1855. Aleshores, tres fills van romandre amb la seva mare i els altres a casa i càrrec de familiars. Ella es va criar amb els seus cosins, la família Sigrists.
 
Durant un pelegrinatge a Einsiedeln el juliol de 1844, es va adonar que la seva vocació i el veritable propòsit de la vida era la vida religiosa. Als disset anys esdevingué membre del Tercer Orde de Sant Francesc (actual O.F.S.).
 
L'1 de març de 1845 va ingressar a l'institut de les Religioses Ensenyants, que havia fundat feia poc el caputxí Teodosi Florentini. A la tardor d'aquell mateix any va fer els primers vots. Un any després va ser enviada a Baar i després a Oberägeri, com a professora i superiora a les dues comunitats. Va ser un període de dubtes i dificultats, que va superar amb una ascesi austera i l'obediència el director espiritual. L'any 1850, fra Teodor la va cridar a Näfels perquè guiés l'hospici dels pobres i els orfes. Aquest mateix any fra Teodosi va fundar a Coira un petit hospital i va encomanar a Maria Teresa la seva direcció. Ella va acceptar, convençuda que el carisma del fundador abastava l'aspecte escolar-educatiu i el caritatiu.
 
L'any 1856 les “Religioses Ensenyants” es van separar del fundador per continuar el seu apostolat educatiu independentment. Sor Maria Teresa va patir molt per això: va pregar, es va aconsellar i finalment va comprendre que Déu desitjava que s'ocupés en el futur de les obres de misericòrdia espirituals i corporals.
 
El 1857 va ser triada superiora general de les «Religioses al servei de l'escola i dels pobres». Al costat de fra Teodosi va guiar l'institut de les Religioses de la Caritat de la Santa Creu, que es va desenvolupar ràpidament. A Ingenbohl arribaven contínuament peticions, sol·licitant religioses perquè s'ocupessin dels pobres i dels orfes, del servei a cases de correcció i llatzerets: eren tasques àrdues, però estaven en sintonia amb el pensament de sor Maria Teresa. Va obrir hospitals i escoles especialitzades per a invàlids, però no li agradava veure les religioses com a responsables d'empreses. Per això es van crear tensions amb el fundador. Tanmateix, estava persuadida que la intenció de fra Teodosi era resoldre la qüestió obrera amb justícia i solidaritat, per la qual cosa el va ajudar tot el possible, i a l'esperit del qual va romandre fidel fins i tot després de la seva mort, esdevinguda el 15 de febrer de 1865.
 
L'agost de 1872 el caputxí fra Pau va ser nomenat successor de Teodosi i va voler transformar l'institut en un de contemplatiu. Va intentar guanyar-se l'Orde, així com als seus superiors caputxins i als bisbes locals, però, per contra, va sembrar el dubte entre els membres de l'Orde. Teresa Scherer se’n va adonar i el va enfrontar a Paul per informar-li del seu desacord. Va persistir amb la seva idea i ella va escriure al bisbe per informar de la seva renúncia, que va ser acceptada. Els religiosos de l'Orde van escriure al bisbe en nombroses ocasions, tot exigint que Scherer fos reintegrada. El juliol de 1873 es va nomenar un conseller eclesiàstic per examinar el cas, i va trobar que la idea de Pau era inviable, fet que va provocar que Paul fos transferit i que Teresa fos reintegrada.
 

L’any 1887, Teresa va contraure un tumor a l'estómac i va rebre els darrers ritus l'1 de maig de 1888. Va morir després d'un període de gran dolor al vespre del 16 de juny de 1888 al convent d'Ingenbohl, mentre murmurava: "Cel... Cel"!
 
El procés de beatificació es va iniciar a Chur, en un procés informatiu que es va obrir com a mitjà de recollida de documents i testimonis relatius a la vida i el temps de Scherer, al seu institut. Els teòlegs van aprovar els seus escrits el 6 de desembre de 1942. No gaire després es va celebrar un procés apostòlic.
 
La introducció formal al procés es va produir l'11 de desembre de 1949 sota el papat de Pius XII en què se li va concedir el títol pòstum de “Serva de Déu”, la primera etapa oficial del procés.
 
L’any 1953, la Congregació de Ritus de Roma va validar aquests processos, però, després d'aquest progrés, es va estancar diverses dècades fins que la postulació va presentar la Positio a la Congregació per a les Causes dels Sants el 1991. El 2 d'abril de 1993 va ser declarada “Venerable” després de que el papa Sant Joan Pau II va confirmar la seva vida de virtut heroica.
 
El miracle requerit per a la seva beatificació es va investigar a la diòcesi on es va originar, i va rebre la validació dels funcionaris romans l'any 1992. El 27 d'abril de 1993 la junta mèdica va aprovar el miracle, i els teòlegs consultants també el van aprovar el 22 de juny de 1993. El CCS també ho va fer el 16 de novembre de 1993, i el papa Sant Joan Pau II va concedir la seva aprovació definitiva el 23 de desembre de 1993.
 
Sant Joan Pau II la va beatificar el 29 d'octubre de 1995, a la plaça de Sant Pere de Roma, juntament amb les seves compatriotes Maria Bernarda Bütler i Marguerite Bays.

 

 

 

 


10 i 11 de maig de 2025: Convivència Fraterna a Castell d’Aro.


UN CAP DE SETMANA DE FRATERNITAT I ESPERIT: 

RECÉS FRANCISCÀ A CASTELL D'ARO.

Lluís Salas Grau, OFS

 
Els dies 10 i 11 de maig de 2025, un grup de germans i germanes de l’Orde Franciscà Seglar (OFS) vam viure un cap de setmana de convivència fraterna inoblidable al Centre d’Espiritualitat Mariàpolis Loreto, a Castell d’Aro. Per quart any consecutiu, la Fraternitat de Granollers va organitzar aquest recés, i enguany, a més dels germans de la casa, també s’hi van sumar membres de les fraternitats de Pompeia, Lleida, Igualada i Badalona, una germana vinguda des de Xile, i el ministre regional de València, José Juan, acompanyat de la seva esposa. També vam comptar amb la presència estimada de fra Mariano Recio, assistent de Catalunya pels conventuals.
 

Dissabte: acollida, formació i germanor

L’acollida, càlida i plena de somriures, va començar puntual a les 10 del matí. La Núria, sempre amable, ens va rebre amb la seva simpatia habitual. Un cop acomodats, vam iniciar la jornada a la sala polivalent amb una benvinguda de Javier Conejo, ministre de la fraternitat de Granollers, i la presentació del germà José Juan. 


A continuació, vam gaudir d’una ponència inspiradora a càrrec de la germana Maria Antonia Oñate Gasull, sobre la vida i testimoni del Venerable Andrés Filomeno García Acosta, conegut com a “Fray Andresito”, un exemple viu de santedat franciscana. (Enllaç al PowerPoint)


La pregària comunitària, guiada per Fernando Llanillo i Lluís Salas, ens va centrar en l’amor a la Creació i la importància de la fraternitat, sembrant pau i joia al cor. (Enllaç al PDF de la pregària).

El germà José Juan ens va oferir després un testimoni intens sobre la resposta franciscana davant els estralls de la DANA a la regió de València. Ens va emocionar amb la seva honestedat, la resiliència de la fraternitat i l’agraïment sincer per l’ajuda rebuda des de Catalunya.


 
Després d’un dinar compartit amb alegria, vam treballar en grups heterogenis un taller entorn del “Cant de les Criatures”, que va concloure amb una enriquidora posada en comú. I com a cor espiritual de la jornada, vam viure una Eucaristia emotiva i fraterna, presidida per fra Mariano amb el germà José Juan, que és diaca.

 
El dia va cloure amb una vetllada animada i plena de somriures, amb l’humor i la “màgia franciscana” del germà Javi, demostrant que l’alegria també és expressió de fe.
 
Diumenge: lloança, natura i oració 
Diumenge va començar amb la pregària de Laudes, preparada per la germana Adelayda Rivas, ministra de Lleida, i el seu espòs, Josep Serra. Després d’un bon esmorzar, vam marxar cap a Llafranc, on vam caminar pel far de Sant Sebastià, respirant natura i fraternitat en un entorn de pau, per acabar amb un vermut a tocar de la platja.

 
De retorn al centre, ens esperava un taller d’oració també centrat en el “Cant de les Criatures”, preparat per la germana Carmen Aravena i la seva mare, Maria Antonia Oñate. Aquest moment va ser una veritable ofrena de paraula i silenci, de gratitud i contemplació.

 
Per posar punt final al recés, vam compartir el dinar sota el tendal del jardí, a l’ombra, amb tranquil·litat i molt d’afecte entre germans. Va ser un tancament preciós, on les converses fluïen amb tendresa i agraïment.
 
Gràcies, germanor!
 
Donem gràcies a l’Esperit Sant, que fa brollar la fraternitat i uneix els cors. Gràcies a tots els qui, amb esforç i estima, vau fer possible aquest cap de setmana tan ric en experiències i tan profund en Esperit. Gràcies als qui vau participar amb el vostre sí, senzill i sincer.
 
El Senyor ens dona germans. I el cor se’ns omple d’alegria.

Pau i Bé... i fins l’any vinent, si Déu vol!

Beat Joan Pelingotto, OFS


BEAT JOAN PELINGOTTO, O.F.S.

Lluís Salas Grau, O.F.S.


Del Martirologi Romà del dia 1 de juny.
Beat Joan Pelingotto. O.F.S.


• Giovanni Pelingotto (Urbino 1240 - 1 de juny de 1304) va ser un Terciari Franciscà que va viure la seva vida com a almoiner i ermità. Pelingotto va servir primer en els negocis del seu pare i va oferir tanta almoina com va poder oferir als menys afortunats de la seva zona. Això el va portar a un contacte amb els franciscans que li va servir per  a deixar els negocis i obrir-se a un major pla de servitud a Déu i als pobres.
 
• Martirologi Romà: A Urbino, al Piceno, a Itàlia, Beat Joan Pelingotto, del Tercer Orde de Sant Francesc (OFS), que, sent comerciant primer, procurava afavorir més els altres que a si mateix, i ja vivint reclòs en una cel·la eremítica, només sortia per a atendre pobres i malalts (1304).
 
+++++++++++++++
 
Joan Pelingotto va néixer a Urbino el 1240, fill d'un ric mercader de teles. Va començar a treballar en els negocis del seu pare l'any 1252 però no es va preocupar pels negocis, com el seu pare, ni tampoc no li importava la mundanitat de la riquesa. Tanmateix, va preferir viure com un ermità i es va sentir cridat a ajudar els menys afortunats del món, per la qual cosa va donar als pobres menjar i roba, així com altres aspectes de la seva riquesa. Els esforços empresarials no es van dirigir a la seva pròpia fortuna o per obtenir beneficis sinó pel sosteniment i el benefici d'altres persones. Anava vestit amb parracs apedaçats i portava una corda al coll per indicar que era un pecador que necessitava càstig. Els seus pares es van preocupar per la seva salut i van decidir deixar-lo fer la seva vida, fora de casa.
 
Va vestir l'hàbit del Tercer Orde de la Penitència, a l'església de Santa Maria degli Angeli, la primera església franciscana d'Urbino i, com a fidel imitador del Seràfic Pare, vivia austerament. L'amor pels pobres el movia a privar-se encara del necessari per socórrer-los; humilíssim, en adonar-se que els seus conciutadans el tenien en gran estima intentava passar desapercebut, però com més procurava amagar-se, més manifestes feia Déu les seves virtuts.
 
El 1300 va anar a Roma per guanyar el jubileu decretat per Bonifaci VIII. Era la primera vegada que anava a la ciutat eterna i no era conegut per ningú; tanmateix, un desconegut en trobar-se amb ell, el va assenyalar als seus companys dient:
_ “No és aquest aquell sant home d'Urbino?”.
 
Altres fets van manifestar clarament que el Senyor volia fer conèixer la seva santedat. De tornada a la seva ciutat natal, va intensificar la seva vida espiritual desitjant ansiosament la pàtria celestial. Va ser pres per una gravíssima malaltia que el va reduir aviat a les últimes, i el va fer perdre fins la parla, que va recuperar completament només en els últims dies de la seva vida terrenal. Va saber ser imitador del Seràfic Pare fins i tot en el dolor.
 
El dimoni no parava de molestar, amb horribles temptacions, aquest terciari penitent que sempre havia guardat immaculada la puresa de la seva ànima. Caminava repetint: “Per què em molestes? Per què em retreu coses que mai he comès i en les quals mai he consentit?”. I abandonant-se confiat en els braços de la misericòrdia divina, amb veu forta va dir:
_ “I ara, anem amb tota confiança!”.
Un dels presents va dir: “Pare, on vas?”.
_ “Al Paradís!”, va respondre.



Dit això, la seva cara es va posar bellíssima, els seus membres es van relaxar i, poc després va expirar serenament. Era el primer de juny del 1304; tenia 64 anys.
 
Joan havia demanat que se'l sebollís a l'església de San Francesco, però en un primer temps no es va complir la seva voluntat: va tenir solemnes funerals i va ser sepultat al cementiri franciscà, al claustre del convent. Déu va glorificar ben aviat el seu fidel servidor. Tantes van ser les gràcies que es deien obtingudes per la seva intercessió, tant era el concurs dels fidels al seu sepulcre, que els germans van exhumar les restes i els van portar a l'església de San Francesco. Augmentant-ne els prodigis, es va erigir un altar sobre la seva tomba, on es van celebrar misses en honor seu.
 
La confirmació del "cultus" (o devoció popular) local de Pelingotto el 13 de novembre de 1918 va permetre al papa Benet XV aprovar la seva beatificació.
 

Desde el corazón de la Bíblia (7)

DESDE EL CORAZÓN DE LA BIBLIA.

PARA LA REFLEXION PERSONAL.
De José Antonio Pagola, de "Grupos de Jesús".

"Poneos en camino". Lucas 10,1-9

Francisco Javier Conejo, OFS

En aquel tiempo designó el Señor otros setenta y dos, y los mandó por delante, de dos en dos, a todos los pueblos y lugares adonde pensaba ir él. Y les decía:

- ¡Poneos en camino! Mirad que os mando como corderos en medio de lobos. No llevéis talega, ni alforjas, ni sandalias; y no os detengáis a saludar a nadie por el camino. Cuando entréis en una casa, decid primero: “Paz a esta casa”. Y si allí hay gente de paz, descansará sobre ellos vuestra paz; si no volverá a vosotros… Si entráis en un pueblo y os reciben bien, comed lo que os pongan, curad a los enfermos que haya y decid: “Está cerca de vosotros el reino de Dios”.

La misión de colaborar con él en el proyecto del reino de Dios no la confía Jesús solo al pequeño grupo de apóstoles, sino a un número más amplio de setenta y dos discípulos. Este número es significativo, pues, según la tradición judía, son setenta y dos las naciones que hay en el mundo. Podemos decir que las directrices que da Jesús a sus discípulos son las que nos pueden inspirar a todos los evangelizadores de todos los tiempos.

“Ponerse en camino”. Nunca ha imaginado Jesús a sus discípulos como un grupo cerrado: una comunidad preocupada solo de cuidar y desarrollar su propia religión. Los llama para poner en marcha un movimiento profético que viva caminando según la lógica del envío: saliendo de sí mismos para anunciar a todos los pueblos la Buena Noticia de Dios y para abrir caminos a su reino.

Lo sorprendente es que Jesús no está pensando en lo que han de llevar consigo, sino precisamente en lo contrario: lo que no han de llevar, no sea que se distancien demasiado de los más pobres. Para anunciar la Buena Noticia de Dios y abrir caminos al proyecto humanizador del Padre, los medios más adecuados no son el dinero y el poder, sino los medios pobres de los que se sirvió Jesús: la acogida a cada persona, el amor servicial a los más necesitados, la defensa de los últimos, el ofrecimiento del perdón de Dios, la creación de una sociedad más fraterna.

Los cristianos eran conscientes de que las consignas de Jesús a sus discípulos no se podían aplicar en todas las partes y en todas las situaciones de la misma manera. Lucas las recoge porque son una invitación permanente a vivir con radicalidad las exigencias básicas de la tarea evangelizadora. Siempre hemos de revisar nuestros comportamientos para ver cómo traducir en nuestros días el espíritu que alienta las palabras de Jesús.

No caminaremos descalzos y sin dinero, pero nuestro estilo de vida deberá dejar claro que nos identificamos con los pobres e indefensos y no con los ricos y poderosos. No andaremos de casa en casa en casa saludando por la paz, pero no tendrán que ver como hombres y mujeres de paz por nuestra actitud fraterna amistosa con todos, incluso con los adversarios. No utilizaremos el poder del dinero, la prepotencia ni las presiones para evangelizar, sino los medios pobres que Jesús empleaba.

- ¿Vivo en algún momento dedicado a curar la vida y abrir caminos al proyecto humanizador de Dios? ¿Vivo de ordinario encerrado en mis propios intereses personales, familiares, laborales …?

- ¿Soy capaz de asumir riesgos en la tarea evangelizadora? ¿Cuándo me cuesta más ser coherente con mi decisión con seguir a Jesús?

 - ARTICLE ESCRIT PER FRANCISCO JAVIER CONEJO, OFS,
PUBLICAT AL BUTLLETÍ DE L’ORDE FRANCISCÀ SEGLAR DE CATALUNYA.
ANY 30 – MAIG 2025 - NÚM. 287


Beat Gerard Mecatti de Villamagna. O.F.S.

 

Beat Gerard Mecatti de Villamanga. O.F.S.

Lluís Salas Grau, O.F.S.


Del Martirologi Romà del dia 25 de maig.
Beat Gerard Mecatti de Villamagna. Orde Franciscà Seglar.


Gherardo di Villamagna o Gherardo Mecatti (Villamagna, Bagno a Ripoli, Toscana, ca. 1174 - † ca. 1245) fou un eremita italià, membre del Tercer Orde de Sant Francesc, actual O.F.S. És venerat com a beat per l'Església Catòlica.
 
• Martirologi Romà̀: A Villamagna, prop de Florència, a Toscana (Itàlia), commemoració del Beat Gerard Mecatti, qui, seguint les empremtes de Sant Francesc, va distribuir els seus béns entre els pobres i es va retirar a un indret desert, on, per amor de Crist, es va dedicar a acollir pelegrins i a ajudar malalts. († c.1245).
 
+++++++++++++
 
Gherardo Mecatti nasqué a Villamagna (prop de Florència) en 1245, en una família de pagesos. Orfe als dotze anys, se'n feu càrrec una família noble coneguda dels seus pares. Un dels membres de la família s'enrolà a l'exèrcit i participà en la Primera Croada, on portà Gerard com a escuder i esdevindria cavaller de l'Orde de Sant Joan de Jerusalem. En 1195, Gerard fou a la conquesta de Jerusalem, però poc després fou pres presoner pels musulmans.
 
En ésser alliberat, visità els Sants Llocs i, mort el cavaller, tornà a la seva terra; es retirà a Villamagna a fer vida eremítica, al lloc on actualment hi ha 𝑙'𝑂𝑟𝑎𝑡𝑜𝑟𝑖𝑜 𝑑𝑒𝑙 𝐵𝑒𝑎𝑡𝑜 𝐺ℎ𝑒𝑟𝑎𝑟𝑑𝑜, capella on reposen les seves relíquies. Passats dotze anys, un altre cavaller que volia anar-hi li demanà que l'acompanyés i embarcaren cap a Síria; el vaixell fou assaltat per pirates, però, comandats per Gerard, la tripulació s'hi resistí i els derrotaren. A Terra Santa es dedicà a la pregària i a ajudar i assistir malalts durant set anys, en els que es va fer popular per la seva pietat i virtut. Sembla que fou llavors que ingressà a l'Orde de Sant Joan, dedicada a l'assistència a l'hospital de Jerusalem.


Tornà a Itàlia i conegué Sant Francesc d'Assís, qui el va acollir al seu orde com a terciari laic, l'actual O.F.S. A Incontro, lloc proper a Bagno a Ripoli, Gerard construí una nova ermita, dedicada a la Mare de Déu, i que es convertí en l'església de 𝑆𝑎𝑛 𝐹𝑟𝑎𝑛𝑐𝑒𝑠𝑐𝑜 𝑎𝑙𝑙'𝐼𝑛𝑐𝑜𝑛𝑡𝑟𝑜. En 1700, s'hi afegí un convent fundat per Lleonard de Porto Maurizio.
 
Mentre fou eremita, sempre conservà en l'hàbit la creu blanca de l'Orde de l'Hospital. La seva fama de santedat feia que fos visitat per tota mena de persones i pelegrins que li demanaven consell i oracions. Cada setmana visitava en pelegrinatge tres esglésies: el dilluns, una en sufragi de les Ànimes del Purgatori; els dimecres, una per obtenir el perdó dels seus pecats; el divendres, una pel perdó dels pecats d'altri i per la conversió dels infidels. Tingué fama de taumaturg i de profeta. El seu miracle més conegut fou que fes créixer cireres en ple hivern per satisfer el desig d'un malalt, o que, quan havia de transportar unes pedres per construir la seva tomba, els pagesos no li volgueren deixar els bous i Gerard ordenà de fer-ho a dos vedells salvatges, que, amansits, portaren les pedres on digué.
 

A Florència, ajudà Filippo Benizi en la fundació d'una confraria mariana. Poc abans de morir, profetitzà el dia que ho faria. No se sap del cert la data de la seva mort: el 13 de maig o el 25, del 1242, 1245, 1254 o, menys probablement, 1276.
 
El seu funeral fou multitudinari, ja que morí en llaor de santedat. Amb les almoines deixades pels assistents, es construí una església al lloc on hi havia hagut la seva ermita, i hi fou sebollit.
 
El culte a Mecatti fou confirmat per Gregori XVI el 18 de maig de 1833. La seva festa és inscrita al martirologi franciscà el 25 de maig, i en altres, el 13 de maig. La devoció és particularment gran a Villamagna i la seva comarca, on és el sant patró i és invocat contra les malalties i els desastres naturals.
 
En record seu i del miracle de les cireres, fins al segle XIX, cada tres anys es feia a Villamagna la processó de les relíquies del beat, el 13 de maig, al final de la qual es repartien entre els assistents les cireres beneïdes que s'havien pres del cirerer.

Un vespre franciscà pel cor: Conferència de fra Mariano Recio.


Un vespre franciscà pel cor: 

CONFERÈNCIA DE FRA MARIANO RECIO.

Lluís Salas Grau, O.F.S.

Al marc de la Setmana Parroquial, celebrada a la nostra estimada parròquia de la Mare de Déu de Montserrat i Sant Antoni de Pàdua, vam viure una trobada molt especial. L’objectiu d’aquesta setmana era clar: conèixer-nos, estimar-nos com a germans i reconèixer-nos com a família en la fe. I dimarts 29 d’abril, ho vam fer realitat d’una manera molt significativa.

Aquell vespre vam tenir el goig d’escoltar fra Mariano Recio, Assistent de l’OFS de Catalunya per l’Orde dels Frares Menors Conventuals, acompanyat per la germana Montserrat Linares, Ministra de l’OFS de Catalunya. La seva presència ja era, en si mateixa, un regal.

La vetllada va començar amb una presentació càlida i plena de complicitat a càrrec de fra Àngel Mariano, Guardià del convent, que ens va regalar un moment entranyable compartint anècdotes viscudes amb el conferenciant. Un inici que va obrir els cors i va fer somriure a tothom.

La conferència, titulada “¿Quién eres Tú…? ¿Y quién soy yo…?”, ens va transportar, gairebé sense adonar-nos-en, al Mont La Verna, on Sant Francesc es retirava a pregar. Amb un estil proper, participatiu i profundament espiritual, fra Mariano ens va guiar per un camí de reflexió i pregària, ajudant-nos a mirar dins nostre i a redescobrir la presència viva de Déu en les nostres vides.


Va ser molt més que una conferència. Va ser un moment d’encontre amb nosaltres mateixos, amb Déu, i amb l’esperit franciscà que ens convida a la senzillesa, a la fraternitat i a l’amor.

Gràcies, fra Mariano, per compartir amb nosaltres aquesta estona tan inspiradora. I gràcies a tots els que vau venir i vau fer que aquell vespre fos tan especial. Seguim caminant junts, com a germans, com a fraternitat.

Sant Iu de Kermartin, o Ivó de Bretanya. Prevere i OFS.

 

Sant Iu de Kermartin o Ivó de Bretanya. Prevere i germà de l'Orde Franciscà Seglar.

Lluís Salas Grau, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 19 de maig.
Sant Iu de Kermartin, o Ivó de Bretanya.  Prevere i OFS. 

• Yves Hélory de Kermartin o, en bretó, Erwan Helory, més conegut com a Sant Iu o Sant Ivó (mas de Kermartin, Minihy-Tréguier, 17 d'octubre de 1253 - Louannec, 19 de maig de 1303) fou un religiós bretó, sant patró dels advocats i dels nens abandonats. També és el sant patró de la Bretanya. La seva festa se celebra el 19 de maig. 

• Martirologi Romà: En un castell proper a Tréguier, a la Bretanya Menor, Sant Iu, prevere, que per l'amor de Crist va exercir la justícia sense distinció de persones, va afavorir la concòrdia, va defensar les causes dels orfes, vídues i pobres, i va acollir a casa seva els desafavorits. 

++++++++++++++ 

Sant Ivo Hélory, patró dels juristes, va néixer a Kermartin, prop de Tréguier de Bretanya, on el seu pare era senyor feudal. Als catorze anys, Ivó va anar a estudiar a París. Deu anys després, ja havia obtingut títols en filosofia, teologia i dret canònic a les millors escoles. Aleshores es va traslladar a Orleans a estudiar dret civil sota la direcció del cèlebre jurista Pere de la Chapelle. Des dels seus anys d'estudiant, Sant Ivó va començar a practicar la mortificació, i les austeritats van augmentar amb el temps. Vestia una camisa de truges, s'abstenia de la carn i del vi, dejunava a pa i aigua durant la quaresma, l'advent i altres períodes de penitència i, les poques hores que consagrava al descans, les passava recolzat en un matalàs de palla, amb una pedra per coixí. 

Sant Iu havia rebut a Rennes els ordes menors; en 1284, va ser ordenat sacerdot i va ser designat "oficial", (títol donat a un jutge eclesiàstic), de l'arxideganat de Rennes (1280); mentrestant va estudiar les Sagrades Escriptures, i hi ha fortes raons per a creure que algun temps després es va unir al Tercer Orde de Sant Francesc (actual O.F.S,), a Guingamp. 

Al cap de poc temps, el bisbe de Tréguier, Alan de Bruc, va reclamar els serveis del sant, que va tornar a la seva terra natal per tornar a exercir l'ofici de jutge. La seva bondat li va guanyar el títol d'«advocat dels pobres». No content de fer-los justícia al seu propi districte, Ivó es traslladava amb freqüència a d’altres tribunals, a defensar-los, sovint pagava les despeses dels seus clients i els visitava a la presó. 

Malgrat que existia el costum de fer costosos regals als jutges, el sant es va negar sempre a acceptar-los. Feia el possible per reconciliar els enemics i els exhortava a dirimir les seves querelles, sense recórrer a la cort; així va aconseguir evitar que moltes persones haguessin de pagar les despeses tan costoses dels processos. 

Sant Iu va construir un hospital, on assistia personalment els malalts. Sovint es desposseïa de la roba per donar-les als pobres. En una ocasió, va saber que un rodamon havia passat tota la nit arraulit al costat de la porta de casa seva; a la nit següent, Sant Iu va cedir al rodamon el seu llit i se'n va anar a dormir al costat de la porta. Es mostrava tan sol·lícit del benestar temporal dels seus feligresos, com del benestar espiritual i no perdia l'ocasió d'instruir-los. Amb freqüència predicava en altres esglésies, a més de la seva i ho feia en tres llengües: llatí, francès i bretó. 

Immediatament després de la collita, Sant Iu repartia entre els pobres el gra que havia recollit, o una quantitat de diners equivalent al seu valor. Una vegada, algú li va aconsellar que emmagatzemés la collita per obtenir més tard un preu més gran; però el sant va replicar: «Ningú m'assegura que viuré tant de temps». 

A principis de la quaresma del 1303, la salut d'Ivó es va començar a debilitar, però no va deixar de practicar les mortificacions acostumades. La vigília de l'Ascensió, va predicar encara i va celebrar la missa, malgrat que ja estava tan feble, que va caldre que el recolzessin. Després de la missa, el sant es va enllitar i va rebre els últims sagraments. Va morir el 19 de maig de 1303, als cinquanta anys. 

Va ser sebollit a Tréguier, i fou canonitzat el juny de 1347 per Climent VI. La seva festa se celebra el 19 de maig. A la seva tomba va ser inscrit en llatí:

SANCTUS IVO ERAT BRITO / ADVOCATUS ET NON LATRO / RES MIRANDA POPULO

La seva traducció aproximada és: "SANT IU ERA BRETÓ / ADVOCAT I NO LLABRE / COSA ADMIRABLE PEL POBLE". 

L'església de Sant'Ivo alla Sapienza, a Roma, li està dedicada, així com la Porta de Sant Iu, de la catedral de Barcelona. Poèticament se'l coneix com "l'advocat dels pobres".



Santa Margarida de Cortona. O.F.S.

SANTA MARGARIDA DE CORTONA, O.F.S.

Lluís Salas Grau, O.F.S.


Del Martirologi Romà del dia 16 de maig.
Santa Margarida de Cortona, O.F.S. 

• Santa Margarida de Cortona (Laviano, 1247 – Cortona, 22 de febrer de 1297) fou una seglar italiana, pertanyent al que a hores d’ara és l’Orde Franciscà Secular. El 1728 va ser proclamada santa pel papa Benet XIII.
 
Martirologi Romà: A Cortona, a la Toscana, Santa Margarida, que profundament commoguda per la mort del seu amant, va esborrar els pecats de la seva joventut amb una penitència saludable, ja que rebuda al Tercer Orde de Sant Francesc, es va lliurar a la contemplació de Déu i va ser afavorida per especials carismes (†1297).
 
++++++++++++
 
Margarida va néixer de pares pagesos a Laviano, una petita ciutat de la diòcesi de Chiusi. Als set anys, la mare de Margarida va morir i el seu pare es va tornar a casar. La madrastra i la fillastra no es van agradar. A mesura que va créixer, Margarida es va tornar més independent i temerària, i la seva reputació a la ciutat va patir. Als 17 anys va conèixer un jove, segons alguns relats, el fill de Gugliemo di Pecora, senyor de Valiano, i va fugir amb ell. Aviat Margarida es va trobar instal·lada al castell, no com a esposa del seu amo, perquè la convenció no ho permetria mai, sinó com la seva amant, que era més fàcilment tolerable. Durant deu anys, va viure amb ell a prop de Montepulciano i li va donar un fill.
 
Quan un dia el seu amant no va poder tornar a casa d’un viatge, Margarida es va preocupar. El retorn no acompanyat del seu gos favorit va alarmar Margarida, i el va portar al bosc fins al seu cos assassinat. Aquell crim va commoure Margarida fins cercar una vida de pregària i penitència. Margarida va retornar a la seva família tots els regals que li havia fet i va sortir de casa seva. Amb el seu fill, va tornar a casa del seu pare, però la seva madrastra no la volia tenir. Margarida i el seu fill van anar a les hores al convent franciscà de Cortona, on el seu fill finalment va esdevenir un frare. Allà, ella va dejunar i evitar la carn, subsistint amb pa i verdures.
 
El 1277, després de tres anys de llibertat condicional, Margarida es va unir al Tercer Orde de Sant Francesc i va optar per viure en la pobresa. Seguint l'exemple de Francesc d'Assís, va suplicar pa i aliment. Va seguir una vida d’oració i penitència a Cortona i allà va establir un hospital per a malalts, sense llar i empobrits. Per assegurar infermeres a l'hospital, va instituir una congregació de germanes terciàries, coneguda com le poverelle (les pobretes).
 
Margarida va relatar que, mentre pregava, va escoltar les paraules: "Quin és el teu desig, pobreta?", I ella va respondre: "No cerco ni desitjo res més que Tu, el meu Senyor Jesús". També va establir un orde dedicat a la Mare de Déu de la Mercè on, els membres, es van obligar a donar suport a l'hospital i ajudar els més necessitats.
 
En diverses ocasions, Margarida va participar en assumptes públics. Dues vegades, reclamant el comandament diví, va desafiar el bisbe d'Arezzo, Guglielmo Ubertini Pazzi, a la diòcesi de la qual es trobava Cortona, perquè vivia i lluitava com un príncep.
 
Es va traslladar a l'església en ruïnes de Basili de Cesarea, ara Santa Margherita, i va passar-hi els anys restants; morint-hi el 22 de febrer de 1297, a l’edat de 50 anys.
 
Després de la seva mort, l'església de 
Santa Margherita de Cortona va ser reconstruïda en el seu honor. El seu cos, que es va trobar incorrupte fins i tot després de 400 anys, es conserva en una arqueta de plata dins de l'església. Margarida va ser canonitzada pel papa Benet XIII el 16 de maig de 1728.

Tot i que el Martirologi Romà fixa la data del 22 de febrer per a la seva memòria litúrgica, tots els ordes franciscans la recordem el 16 de maig, dia de la seva canonització.