SANTA CATERINA DE GÈNOVA, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 15 de setembre.
Santa Caterina de Gènova. O.F.S.

· Caterina Fieschi Adorno, al segle, (Gènova, 1447-15 de setembre de 1510) fou una noble i mística cristiana italiana, professa a l’Orde Franciscà Seglar. Fou canonitzada el 1737 pel papa Climent XII.

· Martirologi Romà̀: A Gènova, a la Ligúria d'Itàlia, Santa Caterina Fieschi, vídua, insigne pel menyspreu del món, pels seus freqüents dejunis, amor de Déu i caritat envers els necessitats i malalts. (1510)

 +++++++++++++++++++++

Va néixer a Gènova el 1447 al si d'una família noble, filla de Jacopo Fieschi i Francesca di Negro. Els Fieschi eren una família de renom, dos dels seus membres havien estat papes, Innocenci IV i Adrià V, i el mateix Jacopo havia estat virrei de Nàpols. A l'hagiografia, Caterina és descrita com una nena molt religiosa, practicant de penitències, a més de tranquil·la, senzilla i extremadament obedient. Quan tenia tretze anys volgué entrar en un convent, però les monges ho rebutjaren a causa de la joventut de Caterina. Des d'ençà aleshores deixà aquesta idea de banda, i als setze anys fou casada amb el noble Giuliano Adorno.
 
El matrimoni fou un desastre, el seu marit li era infidel, a més de violent i malbaratador. No hi ha gaires detalls al respecte, però sembla que els primers cinc anys de matrimoni, Caterina romangué en silenci submisa al seu marit, i els cinc següents buscà consol als seus problemes fora de casa. Efectivament, Caterina, després d'haver aguantat moltes infidelitats de part del seu marit, als cinc anys de casada, es va sentir abandonada de tothom i en profunda desolació, fins i tot de Déu. Va bolcar la seva vida a la frivolitat, de festa a festa, mirava de buscar un significat a la seva vida. Però això no la va omplir de pau ni de goig, sinó de desesperació i depressió.
 
El 21 de març de 1473, a la festa de Sant Benet, la seva germana Limbània li va suggerir que anés a parlar amb un sacerdot confessor, i ella va consentir. Es va trobar amb un sant confessor per mitjà del qual el Senyor la va omplir de gran fortalesa i del Seu amor incondicional; va caure en èxtasi i es va sentir incapaç de confessar els seus pecats. En aquell moment el Senyor li va mostrar tota la seva vida com a passada en una pel·lícula; va poder veure la traïció que ella havia fet a l'amor del Senyor, però alhora va poder veure a través de les Sagrades Nafres de Jesús, la gran misericòrdia del Senyor per ella i per tots els homes, i el contrastant amor de Déu i l'amor del món. Això li va fer repudiar des d'aquell moment el pecat i el món. Aquell mateix dia, estant a casa seva, el Senyor se li va aparèixer, tot ensangonat, carregant la creu, i li va mostrar part de la Seva vida i del Seu sofriment. Ella, plena de l'amor del Senyor i trist pels deu anys que havia desaprofitat no estimant el Senyor, va decidir netejar la seva vida i així, començar una vida nova a Ell.
 

Per mitjà de les seves constants oracions, el seu marit es va convertir i va acceptar de viure en celibat perpetu. 

Caterina va decidir entrar al que avui és l’Orde Franciscà Seglar i es van traslladar del palau a una casa petita a prop de l'hospital, on servien els malalts, ajudant-los a morir en pau.
 
Durant vint-i-cinc anys es dedicà a confessar-se constantment, explicant els episodis de revelacions que tenia a voltes, que foren compilats en les seves Memòries. Finalment quedà vídua el 1497, quan el seu marit mor víctima d'una malaltia contagiosa.  Després es dedicà a tenir cura dels malalts del gran Hospital de Gènova, on fou gerent i tresorera. Als pobres els sorprenia que no només els proporcionés auxili, sinó també els assistís quan estaven malalts als hospitals.

Caterina morí el 15 de setembre de 1510, segons es diu extenuada de la feina física i espiritual. Fou beatificada el 1675 per Climent X i canonitzada el 1737 per Climent XII després d'examinar els seus escrits, que contenien doctrina suficient per provar la seva santedat.
 
Escrigué en italià un Tractat sobre el purgatori i Diàleg entre l'ànima i el cos, i diverses obres de pietat i devoció.

Lluís Salas Grau, O.F.S

 

 

SANT LLUÍS IX, REI DE FRANÇA, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 25 d’agost.
Sant Lluís IX, rei de França. Patró de l’O.F.S.

· Sant Lluís IX de França (Poissy, prop de París, 25 d’abril de 1214 - Tunis, 25 d’agost de 1270), fou rei de França entre 1226 i 1270. Venerat com a sant per l'Església Catòlica, és el patró de l’actual Orde Franciscà Seglar.

· Martirologi Romà̀: Sant Lluís IX, rei de França, que, tant en temps de pau com durant la guerra per a defensa dels cristians, es va distingir per la seva fe activa, la seva justícia al govern, l'amor als pobres i la paciència en les situacions adverses. Va tenir onze fills en el seu matrimoni, als quals va educar d'una manera immillorable i pietosa, i va gastar els seus béns, forces i la seva vida en l'adoració de la Creu, la Corona i el sepulcre del Senyor, fins que, contagiat de pesta, va morir al campament de Tunis, a la costa d'Àfrica del Nord (1270).

 +++++++++++++++++++++

Sant Lluís IX de França va néixer el 25 d’abril de l'any 1214, pocs anys després que Francesc d'Assís fundés l'Orde Franciscà. Els seus pares eren el monarca francès Lluís VIII i Blanca de Castella, tia del rei de Castella i Lleó Ferran III el Sant. A la mort del seu pare, amb només dotze anys, el jove Lluís va ser coronat rei de França, sota la regència de la mare.

Blanca de Castella va exercir un paper fonamental en l'educació del futur sant: en una època difícil, en què els excessos i la violència caracteritzaven la vida a la cort, la reina es va esforçar per ensenyar al seu fill els deures propis de l'ofici de monarca; però sobretot va procurar educar-ho en els valors i en la pietat cristians. Entre els mestres del jove Lluís hi havia alguns Frares Menors. Amb el temps, el monarca va acabar per professar al Tercer Orde Seglar.

Blanca es va esforçar a recordar al jove Lluís que ser rei consistia a estar al servei del bé i la prosperitat del seu poble, i que calia acceptar tots els sacrificis que aquest servei impliqués. Un cop assolida la majoria d'edat, Lluís sempre va confiar en els consells de la seva mare, tant en qüestions polítiques com en temes de fe. Fruit d'aquests consells va ser el matrimoni amb la princesa Margarida de Provença que, davant del que solia ser habitual entre els nobles de l'Edat Mitjana, va ser afortunat i feliç.

Com a governant, Lluís va fer sempre el que va creure que era el seu deure, procurant que totes les seves accions fossin a favor de la justícia i buscant la felicitat dels seus súbdits. El seu regnat n'ha estat qualificat d'exemplar. Tant a la política interior com a l'exterior, la seva conducta es va ajustar als principis més estrictes de la moral cristiana. Sempre va buscar que al seu regne imperessin la pau, la justícia i l'harmonia. Administrava justícia personalment diàriament, atenent les queixes dels oprimits i desemparats. També va nomenar comissions especials que van recórrer el regne per informar el monarca dels problemes que afligien els seus súbdits. Sant Lluís es va guanyar així fama de bo i justicier tant a França com als països veïns, des d'on se'l trucava per intervenir com a mediador quan sorgien conflictes.

El rei Lluís va ser també exquisit en les relacions amb el papa i amb l'Església. Li va tocar viure una època difícil, en què les relacions entre l'emperador alemany i el Papat eren tenses, i es començava a qüestionar l'autoritat del Pontífex. En aquest conflicte, el rei monarca francès va assumir el paper de mediador i va defensar en els moments més difícils l'Església. Dins del seu regne, Sant Lluís va protegir les esglésies i els seus sacerdots. Alhora, va intervenir contra els abusos que cometien alguns clergues i es va esforçar per erradicar l'heretgia als seus dominis. També va afavorir la implantació a França dels ordes dels Dominics i dels Franciscans.

Lluís IX va combinar la seva tasca de govern amb una vida de pietat i devoció. Una bona part de la jornada la feia servir en la pregària, comunitària i personal. També assistia a missa diàriament i rebia sovint els sagraments. Escoltava també sovint les predicacions de sacerdots i religiosos. La seva vida ascètica recordava la que es proposava com a ideal als monjos de la seva època.

A més, Lluís costejava les despeses del menjar diari de dos-cents pobres; els dissabtes, el monarca els anava a visitar i fins i tot els rentava a alguns els peus. Gairebé cada dia el rei convidava a la seva taula alguns pobres, a qui en certes ocasions els servia. Va fundar molts monestirs i va construir la famosa Sainte Chapelle, de París, a prop de la catedral, a fi d'allotjar una gran col·lecció de relíquies.

El monarca francès també va cuidar extraordinàriament l'educació dels seus onze fills, a qui va intentar donar-los els millors consells i fer-los viure els mateixos valors.

Però Sant Lluís no es va conformar a portar la vida que hem descrit fins ara. Seguint l'ideal de cavaller cristià de la seva època, va voler donar testimoni de la seva fe prenent part a les croades. Aquells anys havia decaigut molt l'esperit religiós que havia posat en marxa aquestes expedicions per alliberar Terra Santa. Lluís IX, però, va tornar a donar-li nou vigor, en donar-los el sentit primitiu de la creu i del sacrifici.

El 1244, el papa Innocenci IV va tornar a sol·licitar als reis de la Cristiandat l'alliberament de la ciutat de Jerusalem. Tot i l'opinió contrària dels seus consellers, el rei Lluís, que pensava que no estimava prou Crist crucificat i que no havia patit prou per Ell, va decidir acudir amb les seves tropes a la crida del papa. Després d'alguns èxits inicials, l'exèrcit francès, delmat per una epidèmia, va acabar sent derrotat pels musulmans. El mateix Lluís i els seus principals cavallers van caure presoners del sultà d'Egipte. La serenitat i la resignació amb què el rei francès va acceptar el seu captiveri va ser motiu d'admiració, fins i tot entre els seus mateixos enemics. Recobrada la llibertat, Lluís va poder visitar els Llocs Sants abans de tornar a França el 1254.

Però Sant Lluís no va ser capaç d'oblidar la situació crítica que vivien els cristians de Terra Santa i la idea d'alliberar Jerusalem. El 1267, amb més de cinquanta anys, el rei i el seu exèrcit van marxar cap a Tunísia, on el sultà semblava disposat a acollir la fe cristiana. Tot i això, tot va resultar ser un engany, i als croats els va caldre fer front als atacs musulmans. Però l'enemic més gran va ser l'epidèmia que es va propagar entre les tropes franceses com a conseqüència de l'excessiva calor. A conseqüència d'aquesta malaltia moria Sant Lluís en terres tunisianes el 25 agost de 1270, sense haver aconseguit complir el seu objectiu d'alliberar els Sants Llocs.

Lluís IX de França fou considerat un model de monarca cristià i fou canonitzat el 1297 pel Papa Bonifaci VIII. La seva festivitat se celebra el 25 d'agost.

El seu cos va ser enterrat a Tunis, on havia mort: encara se'n conserva l'indret anomenat Tombeau de Saint-Louis. D'allí, una part de les entranyes va ser segellada en una urna i enviada a la catedral de Monreale, de Palerm. L’any 1890, en ocasió de la consagració de la catedral de Saint-Louis, de Cartago, a Tunísia, van ser-hi enviades les relíquies i, finalment, quan Tunísia va independitzar-se de França, les relíquies van ser dipositades a la Sainte Chapelle, de París.

La resta del cos va ser enviat a Europa i, després de ser un temps a San Domenico de Bolonya, i de passar per Lió, arribà a la catedral de Saint-Denis, prop de París. La tomba tenia un monument de llautó daurat fet al segle XIV; durant les guerres de religió del segle XVI va ser fos i les despulles del rei van desaparèixer. Avui, només en queda un dit a Saint-Denis.

Lluís Salas Grau, O.F.S

SANT ROC DE MONTPELLER, OFS

Del Martirologi Romà del dia 16 d’agost. 
Sant Roc de Montpeller. Tercer Orde de 
Sant Francesc, actual OFS.

· Sant Roc (Montpeller, Regne de Mallorca, 1348  - Voghera, Itàlia, 16 d'agost de 1379) va ser un pelegrí occità, germà profés del Tercer Orde de Sant Francesc, que va anar a Roma i va tenir cura de malalts de pesta. És venerat com a sant per l'Església Catòlica. (No podem estar-ne segurs de les dates, perquè les fonts són molt imprecises. Aquestes són les que coincideixen en més escrits).

· Martirologi Romà̀: A la Llombardia, Sant Roc, que, nascut a Montpeller, del Llenguadoc, va adquirir fama de santedat peregrinant piadosament i guarint per tota Itàlia els afectats de pesta (c. 1379).

++++++++++++++++++++++++++

Les fonts sobre ell no són molt precises i la llegenda les fa més fosques. En pelegrinatge directe a Roma després d'haver donat tots els béns als pobres, s'hauria aturat a Acquapendente, dedicant-se a assistir els malalts de la pesta i a fer guaricions miraculoses que van estendre la seva fama. Peregrinant pel centre d'Itàlia es dedicà a obres de caritat i d'assistència afavorint contínues conversions. Hauria mort a la presó, després de ser detingut per uns soldats, prop de Voghera, sota sospita d'espionatge.

Sant Roc va néixer a Montpeller, d'una família summament rica. Morts els seus pares, ell va vendre totes les seves possessions, va repartir els diners entre els pobres i se'n va anar com un pobre pelegrí cap a Roma a visitar santuaris.

I en aquell temps va esclatar una pesta de tifus i la gent es moria arreu. Roc es va dedicar llavors a atendre els més abandonats. A molts va aconseguir-los la seva curació, només fent-los el senyal de la Santa Creu, sobre el seu front. A d’altres va ajudar a morir bé, i ell mateix els feia la sepultura, perquè ningú no s'atrevia a apropar-se’ls per por del contagi. Amb tots practicava la caritat més exquisida. Així va arribar fins a Roma, i en aquesta ciutat es va dedicar a atendre els més perillosos dels empestats. La gent deia en veure'l: "Aquí va el sant".

I un dia mentre atenia un malalt greu, també es va sentir ell contagiat de la malaltia. El seu cos es va omplir de nafres negres i úlceres. Per a no ser pas cap molèstia per a ningú, es va retirar a un bosc solitari, i al lloc on ell es va refugiar, va néixer una bassa d'aigua cristal·lina, amb la qual es refrescava.

I un dia va passar que, un gos d'una casa important de la ciutat va començar a prendre cada dia un pa de la taula del seu amo i anar-se'n al bosc a endur-se'l a Roc. Després de diversos dies de repetir-se el fet, a l'amo li va entrar curiositat, i va seguir els passos del gos, fins que va trobar al pobre nafrat, al bosc. Aleshores es va emportar Roc a casa seva i el va guarir de les seves nafres i malalties.

Tot just sentir-se curat, el sant va disposar tornar a la seva ciutat de Montpeller. Però en arribar a la ciutat, que estava en guerra, els militars el van confondre amb un espia i el van empresonar. I així va estar 5 anys a la presó, consolant els altres presoners i oferint les seves penes i humiliacions per la salvació de les ànimes.

I un 15 d'agost, de l'any 1379, festa de l'Assumpció de la Mare de Déu Santíssima, va morir com un sant. En preparar-lo per sebollir-lo, van descobrir al seu pit un senyal de la creu que el seu pare li havia traçat de petitó i es van adonar que era fill del que havia estat governador de la ciutat. Tota la gent de Montpeller va anar als seus funerals, i des de llavors va començar a aconseguir de Déu admirables miracles.

Invocat en les campanyes contra les malalties del bestiar i els desastres naturals, el seu culte es va estendre extraordinàriament al nord d'Itàlia, vinculat especialment al seu paper de protector contra la pesta. Gregori XIII va introduir el nom de Roc al Martirologi Romà i, sota el pontificat d'Urbà VIII, la Congregació de Ritus va acordar un Ofici i una missa per a les esglésies construïdes en honor del sant. Finalment, l'any 1694, Innocenci XII va ordenar als Franciscans que celebressin la festa amb un doble ritu major, reforçat per la citació de Sant Roc com a membre del Tercer Orde de Sant Francesc, feta l'any 1547 per Pau IV, a la Butlla Cum a nobis. 

Aquest sant s'ha fet famós al món pels grans favors que aconsegueix pels pobres i malalts. La seva popularitat ha estat veritablement extraordinària, quan han arribat pestes o epidèmies, perquè aconsegueix lliurar de la malaltia i del contagi a moltíssims dels que se l'hi encomanen.

Lluís Salas Grau, O.F.S

Beat Francesc Zanferdini , OFS

BEAT FRANCESC ZANFERDINI, OFS.

Del Martirologi Romà del dia 5 d’agost.
BEAT FRANCESC ZANFERDINI (Cecco de Pesaro), eremita. 
Tercer Orde de Sant Francesc (actual OFS).

Lluís Salas Grau, O.F.S

· Cecco da Pesaro , també conegut com Francesco Zanferdini (Pesaro, vers 1270 - Montegranaro , 5 d'agost de 1350), va ser un franciscà seglar. El seu culte com a beat va ser confirmat pel papa Pius IX l'any 1859.

· Martirologi Romà: A Montegranaro, a les Marques, el Beat Francesco Zamfredini, conegut com a Cecco de Pesaro, del Tercer Orde de Sant Francesc, que, distribuïts tots els seus béns als pobres, va ser durant prop de cinquanta anys model de penitència, oració i bones obres en l'eremitori per ell construït. (c.1270-1350).

+++++++++++++++++++++

Francesc Zanferdini va néixer a Pesaro, i va ser batejat amb el nom de Joan; en perdre els seus pares sent jove, després de distribuir als pobres els seus béns, va seguir la regla del Tercer Orde Franciscà. Primer va viure un temps a l'eremitori de Montegranaro, en oració i penitència; després, desitjós de difondre el culte a la Verge, va tornar a Pesaro i va construir una petita capella en honor de la Mare de Déu, el Santuario di Santa Maria del Ponte Metauro, prop de Fano, on hi va col·locar una imatge de Maria, que fou molt venerada. Va construir una segona capella a Montegranaro i després va fundar un convent al turó d'Accio, on va passar la major part de la seva vida dedicant-se a la penitència i a les obres de caritat, i on hi va rebre altres persones com ell desitjoses de perfecció.

Com un abrandat Franciscà Seglar, no només practicava la penitència, sinó que es dedicava a les obres de caritat, recollia almoines per ajudar els pobres, per restaurar esglésies i hospitals, i per ajudar els seus cogermans.

Curat d'una greu malaltia, va voler mostrar el seu agraïment a Déu, tot anant en pelegrinatge a Assís per guanyar la indulgència de la Porciúncula. El 1347, en tornar a Pesaro, sempre més desitjós de prodigar-se pel proïsme, va fundar amb la seva conciutadana la beata Miguelina Metelli, també ella del Tercer Orde, la Scola (Confraria) de la Santissima Anunziata per a l'assistència als malalts i la sepultura dels morts. 

Tanmateix, atret per l'apostolat de la caritat envers els que pateixen i els humils, de tant en tant es reposaria al primitiu eremitori de Montegranaro, on el 5 d’agost de 1350, als 80 anys, va expirar serenament, deixant els seus deixebles com a testament espiritual precioses ensenyaments.

La notícia de la seva mort es va difondre ràpidament a la ciutat i als camps, i es va reunir al voltant del seu cadàver una multitud de devots en demostració de l'alt concepte que tenien de la seva santedat. La seva tomba ben aviat es va convertir en meta de pelegrinatges de fidels que l'invocaven i obtenien favors. Després de no gaire temps, per voluntat dels mateixos ciutadans, el seu cos va ser traslladat solemnement a la catedral de Pesaro i sebollit sota l'altar major.

El seu culte va ser aprovat pel papa Pius IX el 31 de març de 1859.

Sant Joan Maria Vianney, OFS.

 
SANT JOAN MARIA VIANNEY, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 4 d’agost.

Sant Joan Maria Vianney, prevere. 

Tercer Orde de Sant Francesc (actual OFS).

Lluís Salas Grau, O.F.S

· Jean-Marie Vianney, conegut com el capellà d'Ars (Dardilly, 1786 - † Ars-sur-Formans, 1859), va ser un prevere francès i membre del Tercer Orde de Sant Francesc, l'actual O.F.S., canonitzat el 1925 i posteriorment proclamat patró de tots els rectors de parròquia del món.

 

· Martirologi Romà: Memòria de Sant Joan Maria Vianney, prevere, que durant més de quaranta anys es va lliurar d'una manera admirable al servei de la parròquia que li va ser encomanada al llogaret d'Ars, a prop de Belley, a França, amb una intensa predicació, oració i exemples de penitència. Diàriament catequitzava nens i adults, reconciliava els penedits i amb la seva ardent caritat, alimentada a la font de l'Eucaristia, va brillar de tal manera, que va difondre els seus consells de llarg a llarg de tota Europa i amb la seva saviesa va portar Déu a moltíssimes ànimes ( † 1859).

 

++++++++++++++++

 

Vianney era el tercer dels sis fills de Matthieu Vianney i Marie Beluze, cristians molt devots. Durant la Revolució francesa, quan els sacerdots van ésser perseguits, els pares continuaven la seva vida religiosa en secret i el nen va començar a veure els sacerdots com a herois. Quan l'Església fou novament permesa, en 1802, Jean-Marie ja havia decidit la seva vocació religiosa, i en fer vint anys el seu pare li donà permís per marxar a estudiar a l'escola d'Écully, on estudià aritmètica, història, geografia i llatí, amb problemes per la poca formació prèvia que tenia.

 

En 1809 va ésser cridat a l'exèrcit de Napoleó I i va deixar els estudis, però dos dies després, a Lió, va emmalaltir i fou hospitalitzat. Quan va guarir fou enviat a Roanne, però es va reunir amb altres desertors a les muntanyes de Les Noës, on visqué durant catorze mesos, amagat sota el nom de Jerome Vincent. En aquest temps va obrir una escola per als nens del poble. En 1810, una amnistia general va permetre que tornés a Ecully i hi acabés els estudis. En 1812 va entrar al seminari menor de Verrieres i en 1813 al de Lió, on va ésser company de Jean-Claude Colin i Marcel·lí Champagnat; estudiant mediocre, fou ordenat sacerdot a Grenoble el 13 d'agost de 1815.

 

En 1818 va ser nomenat rector del poble d'Ars, a l'Ain, petit poble de 230 habitants on romangué durant quaranta anys. Conscient que la Revolució havia provocat una gran ignorància en matèria religiosa, va començar a predicar per reevangelitzar la població. Va ser particularment actiu en l'ensenyament del catecisme i va ser un confessor molt estimat. La seva fama es va estendre aviat, i gent d'altres pobles viatjava a Ars per veure'l o confessar-se amb ell: Vianney passava, els últims deu anys de la seva vida, una mitjana de 16-18 hores confessant. Va difondre la devoció a Santa Filomena de Roma, a qui atribuïa el guariment d'una malaltia greu en 1843.

 

Va viure en la més completa austeritat i només sortí d'Ars en quatre ocasions. Va morir en olor de santedat als 73 anys: encara quan vivia, Ars havia esdevingut un lloc de pelegrinatge.

 

Ja en vida se li havien atribuït miracles i dons com el coneixement del passat i el futur. El 8 d'octubre de 1874 fou declarat venerable per Pius IX i el 8 de gener de 1905 Pius X el beatificà i el posà com a model de rector de parròquia. El 31 de maig de 1925 el va canonitzar Pius XI.

 

Va ésser proclamat sant patró dels rectors de parròquies rurals el 1929. Sant Joan XXIII va publicar el 1959 l'encíclica Sacerdotii Nostri Primordia, sobre l'obra de Vianney.

 

Pel que fa a la seva pertinença al Tercer Orde Franciscà, se sap que fou un germà profés, però no hem trobat més dades ni d’on ni de com.

 

La seva festivitat és el 4 d'agost.

 

SANTA CUNEGUNDA DE POLÒNIA, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 24 de juliol.
Santa Cunegunda de Polònia. O.F.S. i, posteriorment, O.S.C.

Lluís Salas Grau, O.F.S

· Santa Cunegunda, o Kinga, de Polònia (Esztergom, 5 de març de 1224 -† Stary Sącz, 24 de juliol de 1292), professà al Tercer Orde de Sant Francesc, actual O.F.S. i, posteriorment, a l’Orde de Santa Clara. Va ser reina consort de Polònia i és venerada com a Santa per l'Església Catòlica.

· Martirologi Romà̀: A Stary Sacz, de Tarnow, a Polònia, Santa Kinga o Cunegunda, filla del rei d'Hongria i casada amb el príncep Boleslau, la qual, d'acord amb el seu marit, va conservar la seva virginitat i, mort aquest, va professar la vida religiosa sota la Regla de Santa Clara, al monestir fundat per ella mateixa ( † 1292).

+++++++++++++++++

Cunegunda (Kinga) va néixer el 5 de març de 1224, filla de Bela IV rei d'Hongria i de Teodora Laskarysa, i va ser germana de les Beates Iolanda i Margarida. En 1238 va ser donada com a esposa al príncep de Cracòvia, Boleslau el Cast, a qui va induir a fer vot de castedat juntament amb ella. Després es va unir al Tercer Orde de Sant Francesc, actual OFS. Amb el seu dot, va donar suport econòmic, entre d'altres, a nombrosos monestirs benedictins, cistercencs i franciscans. Va ser la fundadora de moltes esglésies i va fer venir a nombroses congregacions religioses. A la cort, Cunegunda va portar una vida mortificada, dedicant el temps lliure a les pregàries i a l'assistència als malalts i als pobres. Amb el marit va promoure la canonització de Sant Estanislau, Bisbe de Cracòvia, assassinat el 1079, la qual cosa va obtenir el 1253.

La mort del rei Boleslau el 1279 va trencar l'únic llaç que la unia al món i, rebutjades totes les propostes de dirigir les destinacions de l'Estat, va ingressar al monestir de les Clarisses a Stary Sacz, fundat per ella amb els béns del seu dot. Allí les seves virtuts van brillar en tota la seva esplendor. Cedint als insistents precs de les germanes, va assumir, tot i que contra el seu desig, les funcions d'abadessa i, tanmateix, es comportava com si fos inferior a totes, donant exemple de humilitat profunda. El descobriment de l'aigua dins del monestir, que altrament havien de portar de lluny, es va atribuir a les seves oracions. A ella també es deu el prodigiós descobriment de sal gemma a Bochnia.

La seva permanència al monestir va durar tretze anys. Dolça i afable amb les cogermanes, obeïa com si fos l'última, escollia per a si les feines més humils, com rentar la vaixella, rentar la casa i assistir els malalts. Quan va entrar al monestir, havia dit a les religioses: “Vinc a vosaltres per ser serva vostra: oblideu el que he estat en el passat i tingueu-me com una humil religiosa més”. 

La pregària i una rigorosa penitència eren la seva contínua aspiració. La meditació de la Passió del Salvador la feia vessar abundants llàgrimes i les nafres de Jesús eren objecte de la seva especial devoció.

Com a abadessa, Cunegunda va dirigir la comunitat amb prudència i caritat veritablement maternals, impulsant les cogermanes a la perfecció, més amb l'exemple que amb les paraules.

Quan el 1287 Polònia va ser envaïda pels tàrtars, a Cunegunda i les seves 70 cogermanes les va caldre abandonar el monestir i refugiar-se al castell de Pyiemin. Els tàrtars van arribar també al nou refugi. Les germanes, espantades, es van llançar als peus de Cunegunda i es va repetir el miracle de Santa Clara d'Assís. També aquí els agressors van ser detinguts per una força invisible. I així, un temps més tard les germanes van poder tornar al seu monestir. Després d'un any de malaltia, confortada amb una aparició de Sant Francesc, Cunegunda va morir el 25 de juliol de 1292, als 68 anys.

Alexandre VIII la va beatificar en 1690 i, el 16 de juny de 1999, va ser canonitzada per Sant Joan Pau II en un dels seus viatges a Polònia. La seva festivitat se celebra el 24 de juliol.

 

 

SANTA BRÍGIDA DE SUÈCIA, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 23 de juliol.
Santa Brígida de Suècia, copatrona d’Europa. O.F.S. i O.S.S.S.

Lluís Salas Grau, O.F.S

· Brígida de Suècia (Finsta, Suècia, 3 de juny de 1303 - † Roma, 23 de juliol de 1373) va ser una religiosa i mística sueca, membre profés del Tercer Orde de Sant Francesc (actual OFS) i fundadora de l'Orde del Santíssim Salvador. Va ser proclamada santa per Bonifaci IX el 1391. El 1999,  Sant Joan Pau II la va declarar copatrona d'Europa, juntament amb Santa Caterina de Siena i Santa Teresa de la Creu.

· Martirologi Romà: Santa Brígida, religiosa, nascuda a Suècia, que va contreure matrimoni amb el noble Ulf, del qual va tenir vuit fills, als quals va educar piadosament, aconseguint alhora amb els seus consells i amb el seu exemple que el seu marit portés una vida de pietat. Mort aquest, va peregrinar a molts santuaris i va deixar diversos escrits, en què parla de la necessitat de reforma, tant del cap com dels membres de l'Església. Posats els fonaments de l'Orde del Santíssim Salvador, a Roma va passar d'aquest món al cel ( † 1373).

+++++++++++++++++++

Santa Brígida va néixer al voltant de 1303 , segons una molt antiga tradició, a la finca de Finsta, a l'oest de la ciutat de Norrtälje , a la província d' Uppland , i va pertànyer durant un temps (encara que no quan va néixer Brígida) al seu pare Birger Persson. El seu pare era jutge d'Uppland, i el seu avi patern, el seu avi matern i el seu germà també van exercir aquesta professió. El seu marit també seria jutge, i tindria un fill que exerciria la mateixa activitat. La seva mare va ser Ingeborg Bengtsdotter, i va ser la segona esposa del seu pare. El seu avi matern era cosí de Magnus Ladulás, de manera que Brígida tenia parentiu amb la família reial sueca.

La "cova de les oracions" (construïda al segle XX) es troba sempre oberta als visitants. Segons la tradició, s'hi va aparèixer Santa Brígida per primera vegada. A les rodalies de Finsta es troba l'església de Skederid, el temple de la infància de Brígida.

S'explica que des de la nena Brígida va tenir visions. Un cop va veure la Verge Maria col·locar-li una corona al cap. En una altra ocasió va veure davant seu Jesucrist, torturat i mort a la creu. Aquests dos dilemes, la profunda devoció a Maria i les meditacions sobre el patiment de Crist, marcarien tota la vida de Brígida, qui, a més, a un moment de la seva vida, fou membre profés del Tercer Orde de Sant Francesc (actual OFS).

Quan la Brígida tenia uns 3 anys va morir la seva mare. El seu pare es va considerar incapaç per donar-li una educació com la que mereixia una nena de la seva condició social, per la qual cosa la va enviar a casa de la seva cunyada Catalina Bengtsdotter a Aspanäs, al costat del llac Sommen, a Östergötland.

Alguns anys després, quan Brígida tenia al voltant de 15 anys, va ser donada en matrimoni, contra la seva voluntat, a Ulf Gudmarsson. Va ser mare de vuit fills entre ells, Catalina de Suècia. Se la relacionava amb Santa Caterina de Siena però no tenen res a veure quant a parentiu familiar, pel fet que Caterina neix a Siena el 25 de març de 1347, però sí que la creu una persona molt propera a Santa Brígida quan aquesta s'instal·la a Roma el 1350.

El seu marit, era alt oficial de la cort i l'ajudarà tant en la gestió dels seus béns com en aspectes legislatius. Ella també va tenir el seu paper a la Cort com a dama d'honor de la Reina.

La devoció de Brígida també va influir en el seu marit. Entre altres viatges, els esposos van realitzar peregrinacions a Nídaros (actual Trondheim ) i a Sant Jaume de Compostel·la. Pel camí, a la ciutat francesa d'Arras, Ulf va caure malalt. Quan es temia el pitjor, el sant francès Sant Dionís es va aparèixer davant Brígida i li va prometre que el seu marit no moriria en aquella ocasió.

De retorn a Suècia, Brígida i Ulf es van establir al costat del convent d'Alvastra, on Ulf va morir en  1344  aproximadament.  Aleshores Brígida va repartir els seus béns entre els seus hereus i els pobres, per a ella viure de manera senzilla als voltants del convent d'Alvastra. En aquell temps va augmentar el nombre de visions, que representen, fins a la partida a Roma, la major part de les aparicions que va tenir Brígida. A les aparicions, Brígida va rebre la missió de portar missatges tant a polítics com a líders religiosos. També va tenir diàlegs amb sants i morts.

Brígida va viatjar a Roma l'any 1350 amb el propòsit de prendre part en la celebració del jubileu de 1350, i per obtenir el permís del papa de fundar un nou orde religiós. Els problemes amb què es va enfrontar Brígida era que el papa residia llavors a Avinyó, i que l'Església havia prohibit l'establiment de més ordes. L'absència del pontífex no va desanimar Brígida, ja que sabia, a causa d'una visió que havia tingut, que ella veuria el papa i l'emperador al trobar-se a Roma.

A Roma va residir primer prop de la basílica de San Lorenzo in Panisperna. Va ser testimoni del decaïment espiritual de la ciutat després de la partida del papa. Durant la seva estada a la ciutat, va escriure cartes al papa, on li suplicava que tornés a Roma, i es va dedicar a visitar les esglésies que contenien tombes de sants. A l'església de San Lorenzo in Panisperna, al turó del Viminal, va demanar als vianants, almoines pels necessitats. També va aprofitar per viatjar en peregrinació a  santuaris d'Assís, Nàpols i Itàlia del sud.

El 1368, el papa Urbà V va tornar a Roma i el 21 d'octubre es va entrevistar amb l'emperador Carles IV. Aleshores Brígida va poder lliurar les regles del seu Orde al papa, que s'encarregaria d'examinar-les. Les regles van ser acceptades amb diverses revisions i forts canvis amb què probablement Brígida no va estar res d'acord. A més, el papa va prendre la decisió de deixar Itàlia novament per motius de seguretat, situació amb què Brígida tampoc no estava d'acord. Ella va profetitzar que el papa rebria un fort cop de Déu, i als dos mesos d'haver tornat a Avinyó, Urbà va morir.

Només ser proclamat Gregori XI el 1371, li va augurar una mort prematura si romania lluny de Roma. També es va queixar amargament de la mundanitat del papat, contraposant-la a la humilitat de Pere. Va arribar a escriure a Gregori que «en aquesta cúria regnen l'arrogància, la cobdícia insaciable i la luxúria execrable. És el més profund abisme d'una horrible simonia».

En 1371 , quan comptava amb uns 68 anys, Brígida va fer un viatge a Terra Santa , amb un itinerari que passava per Nàpols i Xipre. A Nàpols va morir el seu fill Carles Ulvsson, cosa que li va portar a Brígida grans preocupacions. Quan va tornar a Roma l'estiu de 1373, una malaltia la va afeblir, i finalment va morir a l'actual Plaça Farnese. D'acord a la seva pròpia voluntat, les seves restes mortals van ser traslladades a Suècia, específicament al convent de Vadstena, després d'haver estat enterrats a l'església romana de San Lorenzo in Panisperna. En 1377, per ordre del bisbe de Jaén, Alfonso Pecha de Vadaterra, amic i confessor de Brígida, va sortir a la llum la primera edició de les seves "Aparicions Celestials".

El 1378, es va dur a terme una altra aprovació sobre les regles de l'orde religiós de Brígida, i el 1384 es va consagrar el convent de Vadstena.

El procés de canonització de Brígida va començar el 1377 i va culminar el 1391. El 1999, Sant Joan Pau II va declarar Santa Brígida, a l’hora que amb Santa Caterina de Siena i Santa Teresa de la Creu, copatrona d'Europa.

L'Orde de Santa Brígida perdura fins als nostres dies amb el nom de l'Orde del Sant Salvador. Les restes de Santa Brígida es troben al convent de Vadstena.

 

BEAT PERE CRISCI DE FOLIGNO, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 19 de juliol.

Beat Pere Crisci de Foligno, O.F.S.

Lluís Salas Grau, O.F.S

• Pere Crisci va néixer a Foligno (Umbria) cap al 1243. Quan tenia 30 anys, després de repartir tots els seus béns entre els pobres, es va dedicar al servei de la catedral, vivint en el forat del campanar, i emprant el temps entre la pregària i el dejuni. Fou un franciscà secular d'alta contemplació, severa penitència i evangèlica simplicitat. Molt popular entre el poble, tothom l’anomenava Pietrillo i, quan va morir el 19 de juliol del 1323, ja el consideraven sant. El 1400 el papa Bonifaci IX va concedí indulgències el dia de la seva festa.

• Martirologi Romà: A Foligno, de la Umbria, Beat Pere Crisci, el qual, distribuïts tots els seus béns entre els pobres, es va posar al servei de la catedral i va portar vida humil i penitent a la torre del campanar.
 

++++++++++++++++++

 
Vet aquí una figura d'eremita urbà a la Umbria cristiana. Pere Crisci, anomenat popularment “Pietrillo”, va néixer a Foligno, en data incerta però que es pot aproximar a l'any 1243, d'un tal Pere de la família dels Crisci. A l'edat de 30 anys, després d'una joventut turbulenta, es va convertir de manera radical a Déu; va vendre tots els béns heretats del seu pare, va distribuir el producte entre els pobres, i se'n va anar a viure al servei de la catedral de Foligno, dormint en un petit forat del campanar, en oració i dejuni. Fou un franciscà secular d'alta contemplació, severa penitència i evangèlica simplicitat.
 
No era estrany trobar en aquelles èpoques persones penitents que decidien viure a l'empara d'un temple, oferint els seus serveis quan calien, sostenint-se amb l'almoina, i portant una vida gairebé eremítica en el context de la ciutat. Com que el Beat Pere Crisci va viure immers en el context dels moviments religiosos ombrívols de la primera meitat del segle XIV, va ser acusat i investigat per la Inquisició. La seva espiritualitat és propera a la d'Àngela de Foligno o a la de Santa Clara de Montefalco, dedicades a la més aspra penitència. Va realitzar a més, diverses vegades, peregrinacions a Roma i Assís.
 
Pere va morir a Foligno el 19 de juliol de 1323 en fama de santedat; el pare dominic Giovanni Gorini di San Geminiano va rebre del bisbe Agneletti de Foligno, l'encàrrec d'escriure la «Vita» o «Llegenda» del sant, que és al present l'única font biogràfica que posseïm. El sant va ser molt venerat durant tota l’edat mitjana, i fins i tot al segle XIV els estatuts de Foligno van inserir la seva memòria com a festiu, i eclesiàsticament, de precepte; la fira del 19 de juliol encara subsisteix en aquesta comuna. El maig del 1400 el papa Bonifaci IX va concedir indulgència als qui aquell dia o els tres següents visitessin la Cattedralle di San Feliciano, a Foligno, on es trobaven les relíquies del beat. Actualment el seu cos, en una urna de fusta tallada, es venera a la catedral de Foligno, en una capella dedicada a ell, restaurada el 1870.

Tot i que, per l'aprovació del culte i per la pròpia inscripció al Martirologi, li correspon el títol de beat, és comú anomenar-lo com a sant, i fins i tot l'esmentada butlla del 1400 així ho nomena, malgrat que no ha estat mai canonitzat formalment.
 
El Beat Pere Crisci ha estat representat, des dels primers anys després de la seva mort, vestit amb un gruixut costal, agenollat amb les mans alçades cap al sol i l'aurèola sobre el seu cap; a la «Vita» abans esmentada, es diu que quan pregava, aixecava la mirada cap al sol, i en aquell moment tenia el regal d'entreveure en el globus ardent, el veritable sol, que és Crist i que per la seva gràcia ell va poder mirar, la enlluernadora llum, sense patir cap mena de danys als ulls.
 

 

 

 

SANTA MARIA MAGDALENA POSTEL, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 16 de juliol.
Santa Maria Magdalena Postel, Orde Franciscà Seglar i fundadora de la Congregació de les Germanes de les Escoles Cristianes de la Misericòrdia.

Lluís Salas Grau, O.F.S

• Marie-Madeleine Postel, nascuda Julie-Françoise-Cathérine (Barfleur, Normandia, 28 de novembre de 1756 - Saint-Sauveur-le-Vicomte, 16 de juliol de 1846) fou una religiosa normanda, fundadora de la congregació religiosa de les Germanes de les Escoles Cristianes de la Misericòrdia, i germana professa a l’Orde Franciscà Secular. És venerada com a santa per l'Església Catòlica.
 
• Martirologi Romà: A Saint-Sauveur-le-Vicomte, poble de Normandia, a França, Santa Maria Magdalena Postel, verge, la qual, durant la mateixa revolució, en haver estat expulsats tots els sacerdots, va prestar tota mena de serveis als malalts i, en general, a tots els fidels. Tornada la pau, va fundar en la més completa pobresa la Congregació de les Filles de la Misericòrdia, per a la formació de les joves pobres (1846).
 

++++++++++++++++

 
Va néixer a Barfleur, a la Normandia francesa, el 28 de novembre de 1756. Als nou anys va prendre la Primera Comunió; pocs anys després van morir els pares, Jean Postel i Thérèse Levallois, uns humils pescadors.
 
S'educà al monestir de les monges benedictines de Valognes i tornà al poble el 1776; llavors, hi obrí una escola gratuïta per a noies joves, perquè aquestes també hi poguessin aprendre.
 
A l’esclatar la Revolució i ser dissolts els ordes religiosos, li fou encomanada la missió de custodiar i administrar el Pa Eucarístic i guardar els gots i ornaments sagrats. Durant més de deu anys va donar asil a sacerdots perseguits, als que va ajudar a marxar a Anglaterra per a refugiar-se, va organitzar una comunitat clandestina de fidels i va continuar a la clandestinitat la seva tasca catequística; per això, arran de la seva caritat i pels dons especials que hi radicaven, va ser nomenada «la Verge sacerdot».
 
En 1798 va entrar al Tercer Orde Franciscà Secular (actual O.F.S.), prenent el nom de Maria Magdalena.

Després de 1801, ja aprovat el concordat entre França i la Santa Seu, va tornar a crear escoles cristianes, inspirades en el model dels lasal·lians. A partir d'aquesta tasca, l’any 1807 va formar una congregació religiosa dedicada a l'ensenyament: les Germanes de les Escoles Cristianes de la Misericòrdia, (avui anomenada, en honor seu, Congregació de les Germanes de Santa Maria Magdalena Postel, i dividida en dues branques, la francesa i la alemanya).

 
Establí la casa mare a l'antiga abadia benedictina de Saint-Sauveur-le-Vicomte, a Cherburg, que prèviament havia fet restaurar. Allà hi visqué, fins que hi morí el 16 de juliol de 1846.
 
Pius X la beatificà el 17 de maig de 1908. Posteriorment, fou canonitzada el 24 de maig de 1925 per Pius XI.
 
La seva festivitat és el 16 de juliol.

 

SANTA ELISABET DE PORTUGAL, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 4 de juliol.

Santa Elisabet de Portugal. V.O.T. (actual Orde Franciscà Seglar)

 i, al final, sense fer els vots, Orde de Santa Clara.

Lluís Salas Grau, O.F.S

• Elisabet o Isabel de Portugal (Zaragoza o Barcelona, 4 de gener de 1271 - † Estremoz, Portugal, 4 de juliol de 1336) fou infanta d'Aragó i reina consort de Portugal (1282–1325). Molt pietosa i religiosa al final de la seva vida, és venerada com a santa per l'Església Catòlica. Fou professa del V.O.T. (actual O.F.S.) i també, al final, de l’Orde de Santa Clara.
 
• Martirologi Romà: Santa Isabel, reina de Portugal, admirable pel seu afany per aconseguir que reis enfrontats fessin les paus, i per la seva caritat en favor dels pobres. Mort el seu marit, el rei Dionís, va abraçar la vida religiosa al monestir de monges de l’Orde de Santa Clara, d'Estremoz, a Portugal, que ella mateixa havia fundat, i en el qual va morir quan s'esforçava per aconseguir la reconciliació entre un fill i un net seus, que estaven enfrontats († 1336).
 

+++++++++++++++

 
Fou filla del comte-rei Pere II el Gran de la Corona d'Aragó i la seva esposa, Constança de Sicília. Per línia paterna era neta de Jaume I el Conqueridor i Violant d'Hongria, i per línia materna de Manfred I de Sicília i Beatriu de Savoia.
 
Li varen posar el nom d'Elisabet en honor de la germana de la seva àvia Santa Elisabet d'Hongria. Fou germana dels comtes de Barcelona i reis d'Aragó Alfons el Franc i Jaume II el Just, així com de Frederic II de Sicília.
 
La seva formació va ser formidable i ja des de ben petita tenia una pietat notable. Li van ensenyar que, per ser veritablement bona, havia d'unir a la seva pregària, la mortificació dels seus gustos i capricis. Coneixia des de petita la frase: "Tanta més llibertat d'esperit tindràs si més no desitjos de coses inútils o danyoses tinguis". Es va esforçar per ordenar la seva vida a l'amor a Déu i al proïsme, disciplinant els seus hàbits de vida. No menjava res entre hores.
 
El 24 de juny de 1282, amb 12 anys, la varen casar a Barcelona amb el rei Dionís I de Portugal, el qual tenia molt poca moral, sent molt violent i infidel. Del seu matrimoni en nasqueren la infanta Constança de Portugal (1290-1313), casada el 1302 amb Ferran IV de Castella, i l'infant Alfons IV de Portugal (1291-1357), rei de Portugal.
 
Dedicà bona part del seu temps lliure a atendre malalts, vells i captaires, als quals confeccionava roba ella mateixa. Durant el seu regnat va manar construir hospitals, escoles gratuïtes i refugis per a orfes. Així mateix va ordenar la construcció d'un bon nombre de convents. Tot i la poca moral del rei Dionís I, aquest sentia tanta admiració per a la reina que li deixava portar la seva vida cristiana lliurement, fins al punt que la reina regularment distribuïa part de les monedes del Tresor Reial entre els més pobres.
 
En diverses ocasions va partir fins al camp de batalla per aturar les disputes entre el seu marit Dionís I i el seu fill Alfons. Així doncs, se situava enmig dels dos i resava perquè aturessin les seves disputes.
 

En morir el seu marit l'any 1325, va donar la corona al bisbe de Sant Jaume de Compostel·la, on feia el pelegrinatge; va deixar quasi tots els seus béns als pobres i als convents; després va professar al Venerable Tercer Orde (actual Orde Franciscà Seglar)Tercer Orde Franciscà i, finalment,  va ingressar al convent de Santa-Clara-a-Velha de l’Orde de Santa Clara de Coïmbra, convent que ella mateixa havia fundat, on va prendre l'hàbit de les clarisses però sense fer els vots de l’Orde, cosa que li permetia mantenir l’administració de la seva fortuna, que va dedicar a les obres de caritat.
 
Un cop retirada li va caldre tornar a intervenir, aquest cop, entre el seu fill Alfons IV de Portugal i el seu net Alfons XI de Castella. Així doncs va iniciar un viatge fins al camp de batalla a Castella per posar pau entre els dos familiars. Al seu retorn es va trobar indisposada i va morir a Estremoz el 4 de juliol de 1336.
 
Les seves restes van ser sebollides al seu convent de Santa-Clara-a-Velha, de Coïmbra; però en resultar aquest progressivament negat per les aigües del riu Mondego, al segle XVII va caldre traslladar-les al nou convent de Santa-Clara-a-Nova.
 
Va ser beatificada en 1516 i canonitzada el 1625 pel Papa Urbà VIII. La seva festa se celebra el 4 de juliol, dia de la seva mort.