El papa Pius XI ens ho ha descrit: «Era d'estatura mitjana, plena de solidesa, d'harmonia, d'elegància de línies; el pas ràpid, però ferm; el pas d'un caminant que té costum i sap on va; la ploma, sempre a punt i plena de saviesa; la paraula, cuidada i persuasiva; a la cara, un aire de simpatia sempre igual, i que mai el va abandonar fins a la mateixa vigília de la seva mort; però pel damunt de tot, sobre aquesta cara brillava una llustre de puresa i d'amable joventut. La seva mirada tenia tota la dolçor de la bondat, excel·lent cor; els seus ulls, el seu ampli front, portaven el reflex d'una intel·ligència veritablement sobirana». Els retrats que en conservem afegeixen a aquesta descripció feta pel Papa una barba densa, un bigoti ben poblat i un pèl curt i fort.
Contard Ferrini va néixer el 5 d'abril de 1859 a Milà, Itàlia, fill de Rinaldo Ferrini i Luigia Buccellati. Després de rebre la Primera Comunió als dotze anys, va ingressar a la Confraria del Santíssim Sagrament.
Rinaldo Ferrini, professor de matemàtiques i ciències, va ensenyar al seu fill des de ben petit. Contard va aprendre a parlar diversos idiomes. El seu amor per la fe catòlica va fer que els seus amics li posessin el sobrenom de "Sant Lluís" (en honor a Lluís Gonzaga).
Per explicar-nos tot el seu valor cal fer-nos càrrec primer de l'ambient de tensió religiosa i de fermentació intel·lectual que travessava Itàlia a la segona meitat del segle XIX. Plantejada la unitat italiana, estava posat en difícil conflicte el catòlic, que d'una banda havia de desitjar la unificació de la seva pàtria, i de l'altra, el triomf de la Santa Seu; obertes les intel·ligències i els cors als corrents ideològics més avançats, una vida catòlica normal, no diguem revestida d'heroica santedat com la de Contard, resultava extraordinàriament difícil. I molt més quan s'havia de desenvolupar en el carregadíssim ambient de les universitats.
I, tanmateix, Contard, de naturalesa tímida, de caràcter retret, passarà llargs anys de professorat universitari vivint amb tanta intensitat el seu catolicisme que arribem a veure'l als altars. És veritat que havia nascut en una família cristianíssima el 4 d'abril del 1859, un any exactament després del casament dels seus pares Rinaldo Ferrini i Luigia Buccellati. Però l'educació rebuda allà es va poder malmetre. Almenys ocasions no van faltar. Contard va resultar des del primer moment un superdotat, alumne de memòria prodigiosa, hàbil versificador, intel·ligència agudíssima per captar les coses més abstractes. Quan encara estava fent l'ensenyament mitjà es va presentar un bon dia a monsenyor Ceriani, prefecte de la cèlebre biblioteca Ambrosiana, per demanar-li lliçons d'hebreu. Après l'hebreu, va començar amb el siríac. I després va continuar amb el sànscrit i el copte. Aquesta preparació portava quan als disset anys anava a la Universitat de Pavia, el 1876, per emprendre la carrera de Dret.
Va ingressar a la Universitat de Pavia als disset anys i, dos anys més tard, va ser nomenat degà d'estudiants. Als vint-i-un anys es va doctorar en dret a la universitat. La seva tesi doctoral, que relacionava el Dret Penal amb la poesia homèrica, va ser la base per a què se li atorgués una beca a la Universitat de Berlín, on es va especialitzar en dret romà-bizantí, un camp en què va ser reconegut internacionalment com a expert.
L'ambient del col·legi Borromeo, on s'allotjaria, era un ambient difícil. Els seus companys vivien contínuament entre converses impures, a les quals ell tenia horror. Contard preferia quedar-se sol, a la cel·la gelada, abans que baixar a les sales d'estudi a compartir la conversa amb els companys. L'hivern és fred i humit a Pavia, i sembla que ho va ser d'una manera especial en aquella ocasió. Però la delicadíssima virtut de Contard, que moltes vegades va arribar fins a l'escrúpol, preferia passar per tot abans que posar en perill la seva puresa o fe. L'estiu de 1881, amb el consell previ del seu director espiritual, va fer vot de castedat. Moltíssimes vegades durant la seva vida se li oferirien partits brillants i esplèndides ocasions de casar-se. Però ell va morir solter i fidel al vot fet llavors.
Enllestits els estudis, Ferrini va ser professor a les universitats de Messina, Mòdena i Pavia. Va rebre la seva primera càtedra a la jove edat de vint-i-sis anys. Contard va intentar discernir la seva vocació, ja fos com a sacerdot secular, membre d'un orde religiós o com a persona casada. Finalment, va complir la seva vocació com a laic solter. Es va comprometre amb Déu, el 1886 va ingressar al Tercer Orde de Sant Francesc (actual Orde Franciscà Seglar) i també va ser membre de la Societat de Sant Vicenç de Paül, a la qual l'havia presentat el seu pare, membre de la Societat.
Feu de la seva consagració a l'estudi i a l'ensenyament un veritable sacerdoci. Al principi les seves classes eren pesades, plenes de referències i cites. Amb el temps van anar aclarint-se i simplificant-se, fins a arribar a ser veritablement models de pedagogia. Els alumnes sabien que podien comptar amb ell a tota hora, segurs de trobar sempre un conseller lleial i un professor amic d'ajudar-los. Independentment del compliment escrupolós dels seus deures de catedràtic, va portar tota la seva vida al més íntim del seu cor un apassionat amor a la investigació científica. En vint anys va publicar prop de dos-cents treballs. Però no es tractava de fàcils improvisacions, ni escrits lleugers de vulgarització.
Un cop més escoltem Pius XI descriure la seva obra d'investigador: «El treball! Un treball científic en molt grau; un treball de recerca, reflexió, ensenyament. Un treball que Ferrini realitzava amb zel apassionat, però que pot molt bé classificar-se entre els més àrids, per desenvolupar-se gairebé completament sobre textos antics, sobre escriptures difícils de desxifrar i més difícils encara de comprendre. Ens mateix l'hem vist més d'una vegada feta la feina, amb la seva intel·ligència sobirana. Llegia a primera vista els textos embrollats, ocults sota les escriptures indesxifrables dels segles antics: en llatí, en grec, en siríac, perquè ell passava amb la facilitat més gran d'una llengua a una altra. Llegia els textos, i al primer cop de vista en captava el sentit i, a vola ploma, donava la traducció llatina o italiana. Labor fatigosíssima, essencialment difícil i àrdua, i que només pot apreciar el que en té l'experiència; una tasca que assembla a un veritable i llarg cilici portat durant tota la vida».
El judici de Contard sobre el protestantisme és severíssim: «Certament hi ha virtut entre els protestants, hi ha sincers admiradors de l'Home-Déu, hi ha flors que s'embelleixen amb la rosada celestial i que Déu no rebutjarà; però tot el que hi ha de bo queda imperfecte, privat d'aquella eficàcia que tindria del Déu viu a l'ombra dels altars catòlics. El protestantisme ens dona persones honrades, que a la nostra religió immaculada serien sants».
Va gaudir, en canvi, immensament en contacte amb els catòlics alemanys. Era un catolicisme seriós, ple de coratge i entusiasme, depurat per les proves del Kulturkampf. Característiques totes que anaven molt bé amb la seva manera de ser.
És llàstima que no puguem recollir trets encantadors de la vida que s'han conservat. La seva modèstia excessiva, sense consentir mai que lloessin a la seva presència algunes de les seves obres científiques; el seu sentit viu de la litúrgia i el seu amor apassionat per la santa missa; la seva encantadora submissió als seus pares, als quals obeïa com un nen, sent ja catedràtic respectable; la figura d'excepcional alpinista; la seva devoció a Sant Francesc d'Assís, de qui era terciari; el seu esperit de pobresa, veritablement extraordinari; la seva irradiació apostòlica, dins la qual molt bé es pot englobar una altra figura, posterior, però també molt important del catolicisme italià i que aviat esperem veure als altars: Vico Necchi.
Resulta encantador veure'l tornar a la nit a casa de la seva germana, a tres quilòmetres de Pavia, sopar allà amb el matrimoni, jugar, per complaure'ls, una partida de cartes, resar el rosari en família, i anar a dormir per emprendre l'endemà, a dos quarts de sis de la matinada, la seva nova jornada universitària.
Així fins al 17 d'octubre del 1902. Una febre tifoide el va portar ràpidament al sepulcre a Suma (Novara). La fama de santedat el va envoltar molt aviat. El 1909, el papa Pius X va autoritzar el cardenal Andrea Carlo Ferrari, arquebisbe de Milà, a obrir un procés per promoure la canonització de Ferrini. Posteriorment, va ser declarat Venerable pel papa Pius XI i beatificat pel papa Pius XII el 13 d'abril de 1947.
La seva tomba es troba avui a la Universitat Catòlica del Sagrat Cor, de Milà, que no va arribar a conèixer, però que sí que podem dir que va pressentir i va estimar anticipadament. En aquella recollidíssima capella, professors i alumnes aprenen, freqüentant-la, a viure l'autèntic ideal de l'universitari catòlic.
Lluís Salas Grau, O.F.S
.JPG/800px-Santa_Maria_Francesca_of_the_Five_Stigmata_(cropped).JPG)
