Etiquetes

Sant Josep Benet Cottolengo, O.F.S.



SANT JOSEP BENET COTTOLENGO, O.F.S.

Lluís Salas Grau, OFS.


Del Martirologi Romà del dia 30 d’abril.
Sant Josep Benet Cottolengo. Prevere i O.F.S.
 
• Giuseppe Benedetto Cottolengo (Bra, província de Cuneo, Piemont, 3 de maig de 1786 - Chieri província de Torí, Piemont, 30 d'abril de 1842) va ser un prevere italià, fundador de la Petita Casa de la Divina Providència, a partir de la qual se'n van fer d'altres que en honor seu porten el nom de Cottolengo. És venerat com a sant per l'Església Catòlica. La seva obra exemplar va fer que fos declarat venerable el 1877, beat el 1917 per Benet XV i finalment canonitzat el 29 d'abril de 1934 per Pius XI.
 
• Martirologi Romà: A Chieri, prop de Torí, al Piemont, Sant Josep Benet Cottolengo, prevere, que, confiant només en l'auxili de la Divina Providència, va obrir una casa per acollir tota mena de pobres, malalts i abandonats (+1842).
 
++++++++++++++++
 
Josep Benet Cottolengo va néixer el 3 de maig de 1786 a Bra, al Piemont (a les hores al Regne de Sardenya), al si d'una família benestant, de sòlida tradició cristiana, primogènit de dotze fills. Educat per la seva mare a les obres de misericòrdia envers els pobres i malalts. Consagrat sacerdot el 8 de juny de 1811 es va dedicar amb zel al ministeri pastoral com a vicerector, a Corneliano d'Alba.
 
Després a Torí va obtenir la 𝐿𝑎𝑢𝑟𝑒𝑎 en teologia, el Grau; nomenat canonge, es va inscriure al Tercer Orde Franciscà. Semblava destinat a tasques ben diferents de les que havia somiat de petit, de dedicar-se als pobres. Un cas imprevist, el d'una pobra dona francesa, a qui no es van voler obrir les portes de cap hospital, va ser el punt de sortida per a la gran obra en la humilitat i la simplicitat franciscana més genuïna.
 
El 17 de gener de 1828, va obrir una casa a Torí, el “Dipòsit dels Pobres Malalts de Corpus Domini” o “Dipòsit de la Volta Rossa”. Li va caldre tancar-lo el setembre de 1831 per ordre governativa, ja que es temia a una epidèmia de còlera, però va tornar a obrir a Borgo Dora, barriada de Torí, amb el nom de 𝑃𝑖𝑐𝑐𝑜𝑙𝑎 𝐶𝑎𝑠𝑎 𝑑𝑒𝑙𝑙𝑎 𝐷𝑖𝑣𝑖𝑛𝑎 𝑃𝑟𝑜𝑣𝑣𝑖𝑑𝑒𝑛𝑧𝑎 (Petita Casa de la Divina Providència) el 27 d'abril de 1832. El seu objectiu era hostatjar-hi tota mena de pobres o necessitats, independentment de la malaltia que tinguessin. La congregació se sostenia només per les donacions i llegats voluntaris dels particulars. Aviat l'establiment es feu popular i els torinesos el van començar a conèixer com el Cottolengo. Aviat també es convertí en el lloc d'acollida d'alguns malalts que altres hospitals refusaven, com malalts mentals, epilèptics greus, sordmuts, etc. També acollia joves i nens en dificultats, als quals s'educava i preparava perquè poguessin trobar un treball.
 
Els locals van créixer, i més i més, sempre sense un cèntim i sempre llest a pagar a tots els creditors, es va construir una ciutat que acull totes les misèries humanes que els altres no volen o no poden guarir. I aviat va tenir al seu costat grups de joves, dones i homes que van venir a formar les congregacions de caritat, de pregària i d'escola que van omplir el Cottolengo.
 
La preferència a les acceptacions era sempre pels més necessitats i exclosos. Les recomanacions feien més mal que profit.
 
Cada dia visitava els malalts. Per als epilèptics volia parets encoixinades, perquè no es fessin mal. Als babaus, els anomenava “els bons fills”. També va fer miracles, com quan va multiplicar les cireres per poder-los donar a tots. Altres vegades amb una benedicció va guarir malalts, va multiplicar la farina, va donar poders medicinals a l'aigua del pou. Va rebutjar ajudes del rei Carlos Alberto afirmant que la seva obra era sostinguda per la Divina Providència i per la nostra Senyora.
 
Als peus de l'estàtua de la nostra Senyora va trobar moltes vegades les sumes necessàries pera  pagar els creditors. Sovint els comptes eren saldats misteriosament per una bellíssima senyora. El dimoni va voler moltes vegades obstaculitzar la seva obra, inclusivament apareixent-li. Cottolengo deia: “No tinguin por, la Mare de Déu és amb nosaltres i ens protegeix i defensa”.
 
El dissabte 30 d'abril del 1842 moria a Chieri, als 56 anys. Havia sortit de la seva Caseta de la Divina Providència per deixar l'espai a la nova guàrdia. Però l'obra del seu amor i de la seva fe extraordinària segueix viva i creix segons les seves directives.
 
Sant Josep Benet Cottolengo va ser canonitzat el 19 de març de 1934 per Pius XI, i definit per ell com “un geni del bé”.
 



  

𝐒𝐚𝐧𝐭𝐚 𝐙𝐢𝐭𝐚 𝐝𝐞 𝐋𝐮𝐜𝐜𝐚. O.F.S.


SANTA ZITA DE LUCCA, O.F.S.

Lluís Salas Grau, OFS.


Del Martirologi Romà del dia 27 d’abril.
𝐒𝐚𝐧𝐭𝐚 𝐙𝐢𝐭𝐚 𝐝𝐞 𝐋𝐮𝐜𝐜𝐚. O.F.S.
 
• Zita de Lucca (Monsagrati, 1218 - Lucca, 27 d'abril de 1278) va ser una minyona toscana, molt religiosa, i Terciària Franciscana. Fou canonitzada per l'Església Catòlica el 5 de setembre de 1696. El nom Zita és una variant toscana de "cita" o "citta", que significa noia, i per extensió, verge.
 
𝑴𝒂𝒓𝒕𝒊𝒓𝒐𝒍𝒐𝒈𝒊 𝑹𝒐𝒎𝒂̀: A Lucca, a la Toscana, Santa Zita, verge, la qual, nascuda en una llar humil, als dotze anys va entrar a servir la família dels Fatinelli, i va perseverar fins a la mort, amb admirable paciència, en aquest servei domèstic ( † 1278).
 
++++++++++++++
 
Va néixer a Monsagrati, prop de Lucca, a la Toscana, el 1218 i va morir a Lucca el 27 d'abril de 1278. La seva família era pobra i molt devota; la seva germana gran va entrar al convent cistercenc i el seu oncle era ermità, amb fama popular de santedat. No va tenir diners i ni tan sols se sap el seu cognom. Tanmateix, va aconseguir l'únic que cal perquè la vida sigui un veritable èxit: la santedat.
 
A fi de mantenir la seva família, als dotze anys es va fer minyona dels Fatinelli, una família rica de Lucca, i els va servir la resta de la seva vida, per 48 anys.
 
Des de petita va demostrar un gran amor pel proïsme, especialment pels pobres i abandonats. Això no agradava gaire a la família Fatinelli. Però el Senyor va intervenir. Es diu que, una vegada, Zita va anar a donar un cop de mà a un necessitat, deixant una petita estona la seva feina a la cuina. Altres servents ho van dir a la família Fatinelli, però quan aquesta va anar a la cuina a investigar, hi va trobar àngels fent la seva feina. Des d'aquell dia li van permetre més llibertat per a servir els pobres. Tot i això, no van parar els escarnis i els atacs dels altres servents.
 
Quan la gana va flagel·lar la ciutat, Zita tenia el costum de repartir tot el que era seu, fins i tot el seu menjar, amb els pobres. Però la necessitat era molt gran, per la qual cosa també va repartir el rebost de grans de la família. Quan la família va anar a investigar-ho, avisada pels altres criats, va trobar el rebost ple. Van ser molts els incidents miraculosos de la seva vida. La vigília de Nadal, Zita va trobar que a la porta de la Basílica de 𝑆𝑎𝑛 𝐹𝑟𝑒𝑑𝑖𝑎𝑛𝑜, un home que tremolava de fred. Ella va agafar una valuosa capa de la família i li va lliurar, tot advertint-lo que havia de tornar-lo després de la missa, perquè ella pogués tornar-lo al seu amo. Però l'home va desaparèixer. Allò va ser massa pel cap de la família Fatinelli, qui l’endemà treia foc pels queixals contra la Zita. Així estava quan un ancià va venir a la porta i va tornar la capa.
 
Malgrat no haver pogut trobar dades més concretes, se sap que fou Terciària Franciscana, el que avui és l’Orde Franciscà Secular.
 
Va morir als 60 anys i immediatament el seu culte es va propagar especialment a Palerm, Sicília, altres parts de l’actual Itàlia, i Anglaterra.
 
Va ser tant l'estima cap a Zita, que a la seva mort va ser sebollida a la Basílica de 𝑆𝑎𝑛 𝐹𝑟𝑒𝑑𝑖𝑎𝑛𝑜, a la ciutat de Lucca. De les hores ençà, va créixer el seu culte i fou convertida en santa patrona de la ciutat. La importància de Santa Zita, a Lucca, va ser tan gran que, de vegades, la mateixa ciutat va ser referida com a Santa Zita; Dante, a la Divina Comèdia, fent referència a un vell magistrat de Lucca, l’esmenta com a “l'ancià de Santa Zita ”.
 
El seu cos incorrupte roman encara en aquest temple, i és objecte de pelegrinatges. El seu culte va ser aprovat el 5 de Setembre de 1696 pel papa Innocenci XII. Santa Zita va ser proclamada patrona de les treballadores domèstiques per Pius XII, i actualment és també patrona dels forners. La seva festivitat és el 27 d'abril.



Desde el corazón de la Bíblia - (6)

 

DESDE EL CORAZÓN DE LA BIBLIA.

PARA LA REFLEXION PERSONAL.
De José Antonio Pagola, de "Grupos de Jesús".

"Id a Galilea"

Francisco Javier Conejo Salvador, OFS


1 Pasado el sábado, María Magdalena, María la madre de Santiago, y Salomé compraron perfumes para perfumar el cuerpo de Jesús.

2 Y el primer día de la semana fueron al sepulcro muy temprano, apenas salido el sol,

3 diciéndose unas a otras:

–¿Quién nos quitará la piedra de la entrada del sepulcro?

4 Pero al mirar vieron que la gran piedra que tapaba la entrada no estaba en su sitio.

5 Y al entrar en el sepulcro vieron, sentado al lado derecho, a un joven vestido con una túnica blanca. Las mujeres se asustaron,

6 pero él les dijo:

–No os asustéis. Estáis buscando a Jesús de Nazaret, el crucificado. Ha resucitado; no está aquí. Mirad el lugar donde lo pusieron.

7 Id y decid a sus discípulos y a Pedro: ‘Él va a ir a Galilea antes que vosotros. Allí le veréis, tal como os dijo. 

Este relato es de una importancia excepcional. No sólo anuncia la Buena noticia de que el crucificado ha sido resucitado por Dios. Además, Marcos explica a los lectores que quieran encontrarse con él el camino que han de recorrer para verlo y seguirlo.

El enviado de Dios les anuncia directamente su mensaje: ¿Buscáis a Jesús de Nazaret, el crucificado?“. Es un error buscarlo en el mundo de la muerte. Jesús no es un difunto más. Está vivo para siempre. El Crucificado está vivo. El Padre lo ha resucitado.

El joven, que se aparece a las mujeres, desea confiar un encargo a las tres mujeres tan fieles a Jesús. Han de salir de aquel lugar de muerte para comunicar a “los discípulos y a Pedro” algo sumamente importante. El mensaje es para todos los discípulos, también para Pedro, el discípulo que ha renegado de Jesús. El mensaje es este: “Él va delante de vosotros a Galilea; allí lo veréis, tal como os dijo”. Sin duda, el mensaje encierra un sentido más profundo más profundo que el meramente geográfico. ¿Por qué hay que ir a Galilea?

En Galilea se escuchó, por vez primera y en toda su pureza, la Buena Noticia de Dios y el proyecto humanizador del Padre. Si no volvemos a escucharlo hoy con corazón sencillo y abierto, nos alimentaremos de tradiciones y doctrinas venerables, pero no conoceremos la alegría del Evangelio, capaz de “resucitar” nuestra vida.

A orillas del lago de Galilea empezó Jesús a llamar a sus primeros seguidores y seguidoras para enseñarles a vivir con su estilo de vida y colaborar con él en la gran tarea de hacer la vida más humana. Hoy Jesús sigue llamando.

Por los caminos de Galilea se fue gestando la primera comunidad de seguidores de Jesús. Junto a él vivieron una experiencia única. Con el fueron aprendiendo a vivir acogiendo, perdonando, aliviando el sufrimiento, curando la vida y despertando la confianza de todos en el amor insondable de Dios.

Ir a Galilea tras el Resucitado es vivir siempre caminando. No nos podemos detener, no podemos vivir mirando al pasado, pues el Resucitado “va por delante”. Los discípulos de Jesús no somos solo miembros de una gran institución religiosa; somos seguidores del Resucitado. Él va también hoy “delante de nosotros”.

- ¿Qué es para mí creer en la Resurrección de Jesús? ¿Qué es para mí experimentar que Cristo vive en mí?

- ¿Dónde busco yo a Cristo Resucitado? ¿En el mundo de la muerte o en el mundo de la vida? 


- ARTICLE ESCRIT PER FRANCISCO JAVIER CONEJO SALVADOR, OFS,
PUBLICAT AL BUTLLETÍ DE L’ORDE FRANCISCÀ SECULAR DE CATALUNYA.
ANY 30 – ABRIL 2025 - NÚM. 286 



Sant Josep Sebastià Pelczar.


SANT JOSEP SEBASTIÀ PELCZAR.

Lluís Salas Grau, OFS.


Del Martirologi Romà del dia 28 de març.
Sant Josep Sebastià Pelczar. Bisbe. O.F.S.
 
• Józef Sebastian Pelczar també conegut com Josep Sebastià Pelczar (17 de gener de 1842 - 28 de març de 1924) va ser un bisbe catòlic polonès, 𝒑𝒓𝒐𝒇𝒆́𝒔 𝒅𝒆 𝒍'𝑶𝑭𝑺, i també cofundador de les Serves del Sagrat Cor de Jesús, que havia establert el 1894 amb Ludwika Szczęsna. També va servir en diversos llocs episcopals i es va exercir com a bisbe de Przemyśl. A la quarta visita a Polònia, el papa Sant Joan Pau II va beatificar Pelczar el 1991 i va presidir la seva canonització el 2003.
 
• 𝑴𝒂𝒓𝒕𝒊𝒓𝒐𝒍𝒐𝒈𝒊 𝑹𝒐𝒎𝒂̀: A Przemyśl a Polònia, Sant Josep Sebastian Pelczar, bisbe, fundador de la Congregació de les Serves del Sagrat Cor de Jesús i mestre distingit de la vida espiritual.

 +++++++++++++++++++++

Józef Sebastian Pelczar va néixer a Polònia el 1842, d'Adalbert i Marianna Mięsowicz. De nen va sentir una forta crida a servir Déu i per això una vegada va escriure al seu diari: "Els ideals terrenals s'estan esvaint. Veig l'ideal de la vida al sacrifici i l'ideal del sacrifici al sacerdoci".
 
Pelczar va estudiar a Rzeszow i després, el 1860, va començar els seus estudis pel sacerdoci a Przemyśl. A l'edat de 16 anys es va convertir en membre de la 𝑆𝑜𝑐𝑖𝑒𝑡𝑎𝑡 𝑑𝑒 𝑆𝑎𝑛𝑡 𝑉𝑖𝑐𝑒𝑛𝑐̧ 𝑑𝑒 𝑃𝑎𝑢̈𝑙 i de l'organització coneguda com a 𝐸𝑑𝑢𝑐𝑎𝑐𝑖𝑜́ 𝑃𝑜𝑝𝑢𝑙𝑎𝑟. Un cop finalitzats els seus estudis, va ser ordenat sacerdot el 17 de juliol de 1864. Va ser designat rector a Sambir. Més tard va ser traslladat a Roma el 1866 per continuar els seus estudis i va estudiar a l'Institut de Sant Apol·linar i al “𝐶𝑜𝑙𝑙𝑒𝑔𝑖𝑢𝑚 𝑅𝑜𝑚𝑎𝑛𝑢𝑚”. Va obtenir un doctorat tant en estudis teològics com en dret canònic. També es va exercir com a professor des de 1869 fins a 1877 i va exercir aquest càrrec tant a Przemyśl com a Cracòvia, des del 1882 fins al 1883.
 
Pelczar va establir diverses biblioteques, va fer conferències gratuïtes i va publicar un munt de llibres. Escriuria tant sobre temes històrics com sobre dret canònic. Va començar una escola per als qui eren servents. El 1891 va fundar la 𝐹𝑟𝑎𝑡𝑒𝑟𝑛𝑖𝑡𝑎𝑡 𝑑𝑒 𝑁𝑜𝑠𝑡𝑟𝑎 𝑆𝑒𝑛𝑦𝑜𝑟𝑎, 𝑅𝑒𝑖𝑛𝑎 𝑑𝑒 𝑙𝑎 𝐶𝑜𝑟𝑜𝑛𝑎 𝑑𝑒 𝑃𝑜𝑙𝑜̀𝑛𝑖𝑎 amb l'objectiu de cuidar els pobres i orfes, els malalts i els aturats.
 
El 18 de abril de 1893 va fer la professió al 𝑻𝒆𝒓𝒄𝒆𝒓 𝑶𝒓𝒅𝒆 𝑭𝒓𝒂𝒏𝒄𝒊𝒔𝒄𝒂̀ a Assís, davant la tomba de Sant Francesc. Tornat a Cracòvia, va conèixer Ludwika Szczęsna i, el 15 d'abril de 1894, tots dos van fundar la 𝐶𝑜𝑛𝑔𝑟𝑒𝑔𝑎𝑐𝑖𝑜́ 𝑑𝑒 𝑙𝑒𝑠 𝑆𝑒𝑟𝑣𝑒𝑠 𝑑𝑒𝑙 𝑆𝑎𝑔𝑟𝑎𝑡 𝐶𝑜𝑟 𝑑𝑒 𝐽𝑒𝑠𝑢́𝑠, amb l'objectiu de treballar amb dones.
 
El papa Lleó XIII, el 17 de desembre de 1900, va nomenar Pelczar com a bisbe de Przemyśl i es va instal·lar el 1901. Va fer freqüents visites a totes les parròquies dins de la diòcesi i va recolzar a tots els ordes religiosos. També va dur a terme tres reunions episcopals per discutir temes diocesans, i va treballar per reformar seminaris per promoure una millor educació i un accés més gran de recursos per a aquests. A més d'això, també va construir i restaurar esglésies, va establir escoles bressol, cuines, refugis per a persones sense llar i escoles. Es va assegurar que la implementació de la doctrina social descrita als escrits de Lleó XIII, com l'encíclica papal 𝑅𝑒𝑟𝑢𝑚 𝑁𝑜𝑣𝑎𝑟𝑢𝑚, fos una prioritat màxima.
 
Pelczar també va ser un dels coconsagradors en la consagració d'Achille Ratti, el futur papa Pius XI, el 28 d'octubre de 1919.
 
Pelczar va morir el 28 de març del 1924 amb una sòlida reputació de santedat i va ser aclamat com un pastor que va prestar molta atenció a les qüestions pastorals. Es diu que va morir en olor de santedat.

El procés de santedat es va introduir formalment el 25 de gener de 1983 malgrat que el procés local s'havia obert i la posició havia estat sotmesa a avaluació. El procés local es va estendre des del 26 de març de 1954 fins a 1957, i va atorgar a Pelczar el títol pòstum de Servent de Déu. La 𝑃𝑜𝑠𝑖𝑡𝑖𝑜 -documentació i biografia- va ser enviada a la Congregació per a les Causes dels Sants en 1982.
 
El papa Sant Joan Pau II va aprovar que Pelczar havia viscut una vida de virtuts heroiques i, el 18 de febrer de 1989, el va declarar Venerable.
 
El miracle requerit per a la beatificació de Pelczar va ser investigat i ratificat el 23 de juny de 1989. El papa Sant Joan Pau II va aprovar el miracle el 10 de juliol de 1990 i el va beatificar el 2 de juny de 1991, a la seva visita a Polònia. 

El mateix papa també va aprovar el segon miracle requerit per a la canonització, i la va presidir el 18 de maig de 2003.


Capítol Electiu i Via Crucis 2025 - Material gràfic.


CAPITOL ELECTIU I VIA CRUCIS. 

24 de març de 2025. 

MATERIAL GRÀFIC.































 

VIA CRUCIS 2025.

 



 EL VIA CRUCIS: 

Un camí de reflexió i espiritualitat.

Lluís Salas Grau, OFS


El Via Crucis, o "Camí de la Creu", és molt més que una simple tradició religiosa. És un camí d’oració que ens convida a endinsar-nos en la Passió de Jesucrist, acompanyant-lo en el seu trajecte cap al Calvari. És un moment per aturar-nos, reflexionar i connectar amb la nostra fe d’una manera profunda i personal.

Un Camí Antic amb un Significat Etern.

Des de fa segles, els cristians han volgut reviure aquesta experiència espiritual. Ja al segle IV, quan l’emperador Constantí va afavorir la difusió del cristianisme, els primers pelegrins que arribaven a Jerusalem recorrien els mateixos passos que Jesús va fer en el seu camí al Gòlgota. Però no tothom podia viatjar a Terra Santa, i per això, amb el temps, es van establir Estacions del Via Crucis en molts santuaris d’Europa, fins a arribar a esglésies i comunitats d’arreu del món.

No es coneix amb exactitud quan es van fixar les Estacions tal com les coneixem avui, però la seva difusió està estretament lligada als franciscans, als quals se’ls va concedir la custòdia dels llocs sagrats de Terra Santa el 1342. Per ajudar els fidels a viure aquesta experiència espiritual, sense necessitat de viatjar, el papa Inocenci XI, l’any 1686, va concedir a l’orde franciscà el dret d’erigir Estacions a les seves esglésies i d’obtenir les mateixes indulgències que es concedien als pelegrins que visitaven els llocs de la Passió de Crist.

Una Experiència Espiritual Compartida.

Aquest any, hem tingut l’oportunitat de caminar el Via Crucis, a l’església de la Mare de Déu de Montserrat i Sant Antoni de Pàdua, de l’Orde dels Frares Menors Conventuals. Va ser un moment especial, compartit amb germanor, just després d’haver celebrat el nostre Capítol Electiu.

Aquest camí no és només un record del sofriment de Crist, sinó també una invitació a reflexionar sobre els nostres propis camins, els nostres reptes i la manera com vivim la fe en el dia a dia. Cada estació és una oportunitat per connectar amb el missatge de l’amor, el sacrifici i l’esperança.

Recórrer el Via Crucis no és només mirar enrere, sinó mirar endavant, cap a una fe més viva, cap a una relació més profunda amb Déu i cap a una vida més compromesa amb els altres.

Que aquest camí ens ajudi a trobar llum en els moments foscos i força per continuar endavant!






Capítol Electiu 2025.

 


CAPÍTOL ELECTIU 2025.

Lluís Salas Grau, OFS.


Renovació del Consell: un nou trienni al servei de la fraternitat.

Fins i tot les tasques més boniques tenen un final, i així ha estat amb el servei del Consell de la nostra fraternitat. Sense gairebé adonar-nos-en, han passat tres anys des del darrer Capítol Electiu i, tal com marquen les nostres Constitucions Generals, ha arribat el moment de renovar el Consell.

A la tarda del diumenge 23 de març, es va constituir el nou Capítol, presidit per la germana Montserrat Linares, ministre del Consell de la Zona de Catalunya; el germà Enric Aroca, tresorer del Consell de Zona i per fra Mariano Recio, assistent espiritual pel Conventuals.

Com acostuma a ser habitual, el Capítol es va desenvolupar de manera amena, amb una participació molt alta.

Vam començar amb mitja hora de pregària, centrada amb el lema “UNA VIDA DE MISSIÓ”, preparada pel nostre mestre de formació, el germà Fernando Llanillo.

Tot seguit, amb una gran emoció, es va fer el ritual d’imposició de la CREU MISIONERA als nostres germans Francisco Javier Conejo i Marielo Micó, els quals acompanyaran durant dues setmanes d’abril als germans Javier Valbuena i la seva esposa, de Fundación Pondera, en la selva de l’Equador.



I aquí va començar pròpiament la celebració del Capítol Electiu. Tot els germans capitulars vam votar tots els oficis i, una vegada fet els recomptes, el nou Consell va quedar constituït així:

Ministre: FRANCISCO JAVIER CONEJO.

Viceministre: ALEXANDRA GÓMEZ.

Mestre de Formació: FERNANDO LLANILLO.

Secretària: MANUELA REDONDO.

Tresorera: ASSUMPCIÓ CURNIELLAS.

Vocal de Comunicació: LLUÍS SALAS.

Vocal de Dinamització Fraterna: JOSEP Mª GARCÍA.

Un cop tots els germans elegits van acceptar els seus oficis, la ministre de la nostra Zona, la germana Montserrat Linares, va confirmar oficialment la nova elecció, seguint el Ritual. Finalment, fra Mariano Recio, en la seva Visita Fraterna, ens va dedicar unes paraules molt maques i plenes d’encoratjament.

Aquesta nova etapa comença amb il·lusió i esperem que, amb l’ajuda de l’Esperit Sant, el nou Consell pugui continuar servint la fraternitat amb entrega i estima.












 

 


Retiro Cuaresma 2025 - Parróquia OFM Conventual. (22.03.2025)

 


RETIRO PARROQUIAL CUARESMAL 2025.

Crédito a fray Ángel Mariano Guzmán, OFM Conventual.


CUARESMA: Dejándonos llevar.


 

1.      Nos dejamos llevar al desierto.   

"El Espíritu lo fue llevando durante días por el desierto, mientras era tentado por el diablo" (Lc 4, 1-2)
Los desiertos no elegidos: Una enfermedad, achaques de salud, servicios o tareas que ya no se nos piden a nosotros, pérdida de amigos y familiares, soledad, incomprensiones... Estos momentos de nuestra vida nos hacen las preguntas claves: ¿Sigues confiando en mí? ¿Sigues sintiendo que soy un Dios vivo y presente en tu vida? ¿Todavía soy para ti: roca, baluarte, refugio, morada...?


 
2.      Con Jesús en la Montaña.
"Este es mi Hijo, el predilecto, escuchadlo" (Lc 9,35)
Y le pedimos poder discernir sobre nuestra escucha: A qué voces prestamos atención y a cuáles silenciamos o nos pasan desapercibidas. ¿Qué nos bloquea para tener una escucha sana y atenta? ¿Qué defensas o filtros ponemos para que la Palabra no penetre, como espada de doble filo, en el centro del corazón?



 3.      Jesús nos lleva al huerto.
"Señor, déjala todavía este año y mientras tanto yo cavaré alrededor y le echaré estiércol, a ver si da fruto en adelante, si no la puedes cortar" (Lc 13, 8-9)
Contemplando esta escena se nos invita a conjugar dos actitudes: exigencia y paciencia. Somos muy exigentes y lo queremos todo rápido, ya, ahora; o bien, excesivamente pacientes esperando que el tiempo cure, solucione las carencias por su misma inercia.

 

4.     
De comida con Jesús.
"En aquel tiempo, solían acercarse a Jesús todos los publicanos y pecadores a escucharlo. Y los fariseos y los escribas murmuraban diciendo: "Ese acoge a los pecadores y come con ellos" (Lc 15, 1-3)
Dejar que os vengan a la memoria rostros y nombres de tantas personas enfermas, solas, vulnerables... , vidas "pródigas", alejadas, aisladas, rotas. Agradece a Dios las veces que habéis sido cauces de ese amor compasivo, de la acogida y hospitalidad del padre de la parábola. Pero también este Evangelio nos lanza una pregunta sobre nuestra propia vida: ¿Tú tienes padre? ¿Sientes tu vida sostenida, abrazada? ¿Te vives realmente como hijo/a y hermano/a?
 
 

5.     
Madrugando al templo con Jesús.
"Al amanecer se presentó de nuevo en el Templo y todo el pueblo acudía a él, y sentándose les enseñaba. Los letrados y fariseos le traen una mujer sorprendida en adulterio..." (Jn 8, 1-3)
Deja resonar en lo más profundo del corazón esa palabra de Jesús que, cara a cara, te dice: "Tampoco yo te condeno. Anda, y en adelante no peques más.”





AMANDO HASTA EL EXTREMO - Maite López.