Santa Maria Francesca de les Nafres de Nostre Senyor Jesucrist, O.F.S.

 

Santa Maria Francesca de les Nafres 

de Nostre Senyor Jesucrist, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 6 d'octubre.
Santa Maria Francesca de les Nafres de Nostre Senyor Jesucrist. O.F.S.

• Anna Maria Gallo, també coneguda com a Santa Maria Francesca de les Cinc Nafres (Nàpols, 25 de març de 1715 – 6 d’octubre de 1791) va ser una Franciscana Seglar napolitana, de vida exemplar i que, com Sant Francesc, va rebre les Nafres de la Passió de Crist.

• Martirologi Romà: A Nàpols, de la Campània, Santa Maria Francesca de les Nafres de Nostre Senyor Jesucrist (Anna Maria) Gallo, verge de l’Orde Franciscà Seglar, que va ser admirable per suportar moltes i contínues proves, mostrant una gran paciència, penitència i amor a Déu i a les ànimes.

+++++++++++++++++++++++

Enmig dels carrerons estrets i plens de vida del Barri Espanyol de Nàpols, va néixer Anna Maria Gallo, el 25 de març de 1715, en una família humil de comerciants de merceria. El seu entorn, marcat per la pobresa i la convivència difícil, va ser alhora bressol de moltes vocacions religioses, ja que els convents i comunitats cristianes hi duien la llum de l’Evangeli a les zones més vulnerables.

Des de ben petita, Anna Maria va mostrar un gran amor per Déu. Freqüentava l’església de Santa Llúcia de la Creu, on era coneguda com “la santarella”, la petita santa. La seva fe sincera i la seva pregària constant ja deixaven entreveure una vida totalment lliurada a Déu.

Quan tenia només 16 anys, el seu pare volia casar-la amb un home ric. Però Anna Maria, que havia consagrat el seu cor a Déu en secret, s’hi va negar. Davant la seva decisió, el pare la va castigar durament, tancant-la i privant-la d’aliments. Tot i això, la jove va transformar el sofriment en pregària i penitència, fins que, mitjançant la intervenció del frare menor alcantarí fra Theophilus, el seu pare finalment li va concedir el permís per entrar a l'Orde. Els frares de Nàpols van formar part de la reforma de Pere d'Alcántara, i ells i els franciscans seglars sota el seu govern eren coneguts pel rigor de les seves vides.

La nostra futura santa va ser rebuda a l'Orde el 8 de setembre de 1731 i va començar a portar el seu hàbit religiós, que en aquella època ja era una pràctica poc comuna. Va adoptar el nom de Maria Francesca de les Cinc Nafres de Nostre Senyos Jesucrist, per la seva devoció a la Santíssima Mare de Déu, Sant Francesc d'Assís i la Passió de Crist.

Va ser assistida pels Frares Menors del convent de Santa Lucia Vergine al Monte, si bé seguia visquent al domicili patern. Allí va prosseguir el règim de vida auster amb dejunis i disciplines que s'infligia amb severitat, incloent flagel·lacions i cilicis, entre d'altres.

Després de la mort de la seva mare, es va traslladar a la casa del pare Giovanni Pessiri, amb una altra franciscana, on va romandre els últims 38 anys de la seva vida, tot servint-lo amb senzillesa.

Aquí va patir malalties i fortes temptacions i atacs del malige, però també va experimentar una profunda comunió amb Crist. La seva fe inamovible i la seva confiança absoluta en Déu la van sostenir fins al final.

Enmig dels seus nombrosos èxtasis, que la deixaven sense sentit, el Nadal del 1741 va viure l'experiència del «desposori místic»; va quedar cega durant 24 hores.

Els fenòmens místics que la van acompanyar en tres ocasions, es manifestaven a l'instant de rebre la comunió, moments en què la Sagrada Forma, bé en mans del consagrant o trobant-se al copó, es posava als seus llavis sense que mà humana la diposités en ells.

Però el més significatiu va ser l'aparició al cos de les cinc nafres de la Passió de Jesús. A més, patia dolors similars als que Crist va patir en tot el procés de la seva Passió.

Malgrat les incomprensions i les murmuracions que aquests fets provocaven, Maria Francesca va mantenir sempre una actitud d’humilitat, paciència i silenci, oferint-ho tot per la conversió dels pecadors i per les ànimes del purgatori.

En aquest procés de discerniment seguit per les autoritats eclesiàstiques per dilucidar quant de veritat hi havia en les seves visions i quant de superxeria, el cardenal arquebisbe Spinelli va determinar que fos dirigida pel sacerdot Ignaci Mostillo, que durant set anys la va sotmetre a severes proves, assegurant-se de l'autenticitat.

El 6 d’octubre de 1791, va morir santament a Nàpols. El seu record va quedar imprès al cor del poble, que va començar a venerar-la immediatament. De fet, la cadira on s’asseia durant els últims anys de la seva vida és encara avui signe d’esperança per a moltes dones que desitgen ser mares.

El seu testimoni de vida, ple de dolçor, penitència i amor per Crist, va ser reconegut per l’Església. Va ser beatificada el 12 de novembre de 1843 pel papa Gregori XVI, i canonitzada el 29 de juny de 1867 pel papa Pius IX, convertint-se així en la primera santa napolitana de la història.

Santa Maria Francesca de les Cinc Nafres ens recorda que la santedat neix en el cor senzill que s’abandona totalment a Déu. La seva vida és una invitació a transformar el sofriment en amor, i a descobrir en cada prova una oportunitat per créixer en la fe.

El seu amor a Déu es feia visible també en les seves paraules: “He patit tot el que una persona pot patir, però tot ha estat per amor a Déu”. 

> “Jesús, Josep i Maria: sigueu el refugi i la força dels qui confien en Vós.” (Oració atribuïda a Santa Maria Francesca)