BENAURAT
EL SERVENT QUE AL CEL TRESOREJA ELS BÉNS QUE EL SENYOR LI MOSTRA I NO MIRA DE
MANIFESTAR-LOS ALS HOMES AMB EL DELIT DEL GUANY...(Admonició XXVIII de sant Francesc).
Fra Josep Maria Segarra, ofmcap
En
la darrera eucaristia que mensualment celebrem amb els germans terciaris de la
residència Assís, de Sant Quirze, pocs dies abans del confinament, el Senyor
ens va concedir el regal encara de la companyia de dues germanes molt
estimades: la Remei Garcia i la Otília Torner, i també la d’un germà, antic
“terciari aïllat” que exercia com a sagristà-escolà de la residència, en Josep
Muixench, un dels que ens deixà en els primers dies. La Otília ja feia temps
que estava ingressada a la infermeria del centre. La vam anar a recollir amb la
cadira de rodes, i el seu rostre, com sempre, estava radiant de felicitat,
traspuava l’alegria del retrobament amb els germans. Ja gairebé no se l’entenia,
però el seu somriure ho deia tot. Què tal, Otília?. I ella responia
invariablement: Bé, molt bé, gràcies a Déu. Que n’era de bonic veure com
la Remei i la Otília, participaven de l’eucaristia. Escoltaven la Paraula, se
la feien seva. Quan parlaves de sant Francesc, els ulls se’ls il·luminaven.
Havien entès molt bé el que significa ser franciscà seglar. I ho vivien,
cadascuna d’elles amb el seu tarannà i les seves aptituds, però ambdues, amb
una infinita fidelitat a la vocació franciscana.
La
Otília, junt amb la seva germana, Maria Ràpita, traspassada ja fa alguns anys,
formaven part de la fraternitat de Pompeia, on eren molt conegudes i estimades.
Provenien de Sant Carles de la Ràpita i parlaven entre elles aquell bell català
tan característic que a mi em recordava la meva família materna, especialment,
la meva àvia tortosina. Eren d’aquelles persones que sempre estaven a punt, que
sabies que podies comptar amb elles per al que fos. Tenies el seu “sí”
assegurat. I sense fer mai soroll, sempre des de l’ombra, sense cap mena de
protagonisme ni de voler sobresortir en cap moment. Eren dones cultes. En la
seva joventut, cosa no massa freqüent en l’època, i menys entre les noies,
havien cursat estudis universitaris. Jo ho vaig “descobrir” quan comentava amb
elles el que visitàvem en els pelegrinatges a Assís i als llocs franciscans.
Les precisions històriques que feien i que gairebé els havies d’arrencar a la
força, així com els seus coneixements de l’espiritualitat cristiana i, no
diguem, franciscana, anaven molt enllà del que hauríem pensat mai. I què bé que
s’ho passaven en les festetes de les fraternitats i en els esbarjos dels finals
de jornada de les excursions i convivències dels terciaris!
Gràcies, Otília!
Gràcies, Maria Ràpita! La vostra vida va ser un regal de Déu a les nostres
fraternitats, sobretot a la de Pompeia, al nostre Orde, a l’Església i al
nostre món. Vau passar sense fer gens de soroll però deixant una petjada
profunda d’Evangeli, de fraternitat. Ajudeu-nos a respondre a la nostra vocació
de laics i frares franciscans amb la vostra mateixa senzillesa i transparència,
a ser “germans i germanes menors” de debò, al vostre estil.
- ARTICLE ESCRIT PER FRA JOSEP MARIA SEGARRA,
OFMCAP
PUBLICAT AL BUTLLETÍ DE L’ORDE FRANCISCÀ SECULAR DE
CATALUNYA.
ANY 25 – MAIG 2020 - NÚM. 233.