UNA PEREGRINACIÓN A ARMENIA.

 FRA FRANCISCO PESQUERA, OFMCONV.

Peregrinar a Armenia durante este verano fue para mí una sorpresa, aunque hacía tiempo que tenía este viaje en mi agenda. Reconozco que siendo un país perdido entre tantas repúblicas ex soviéticas me era indiferente.

Sabía, sin embargo, que los armenios tienen una de tantas capillas del Santo Sepulcro en Jerusalén. Es la de Santa Helena, la madre del emperador Constantino.

Lo primero que uno se encuentra, según se va visitando los diferentes lugares y su historia, es con un pueblo resiliente por su capacidad de adaptarse a las persecuciones y los sacrificios que han tenido que pasar.

Esto se comprueba al visitar el monumento dedicado a las víctimas del genocidio que el pueblo sufrió, por parte de Turquía, desde 1915 al 1922 y a su museo en las afueras de Erevan, su capital. Toda una historia de guerras, deportaciones, exilios que se comprueba a través de los documentos gráficos que allí se muestran. Estos hechos trágicos quedan recordados en la llama mantenida continuamente y rodeada de flores.

Igualmente, doloroso es que el monte Ararat, donde los armenios creen que se posó el Arca de Noé después del diluvio universal. Este monte, venerado por los armenios, se encuentre en la vecina Turquía. Ellos sólo pueden contemplarlo, con sus nieves perpetuas, desde la distancia.

Por estas y otras circunstancias se entiende que en el país vivan tres millones de habitantes y fuera de él ocho. Unos famosos, otros de manera más anónima, aportando sus cualidades en los diversos países que les acogieron.

Pero el pueblo armenio siempre supo sostenerse en la fuerza de su identidad y anclado en su religión, fue el primer pueblo que se convirtió al cristianismo en el año 301. Estas raíces son las que les han hecho, una y otra vez, resurgir de sus problemas sin perder sus orígenes, ni sus ideales.

El símbolo más significativo de su resilencia son los Jachkar, cruces talladas en piedra colocadas como recordatorio de eventos importantes en iglesias, santuarios, cementerios, carreteras, colinas y acantilados. En la base de la cruz se encuentra grabado el símbolo del Sol (La Eternidad) y en el centro del mismo se muestra el símbolo de la crucifixión de Cristo. Muchas Cruces están talladas con hojas de parra y adornos que simbolizan la Resurrección de Cristo y su victoria sobre la muerte...

Bueno sería tener como ejemplo a este pueblo luchador y confiado ante las dificultades. Nos vendría bien en tantas ocasiones que nos encontramos desanimados por nuestros problemas y aprender a confiar en las raíces de nuestra fe que es el mismo Cristo vencedor de la Muerte.

- ARTICLE ESCRIT PER FRA FRANCISCO PESQUERA, OFMCONV.,

PUBLICAT AL BUTLLETÍ DE L’ORDE FRANCISCÀ SEGLAR DE CATALUNYA.

ANY 24 – OCTUBRE 2019 - NÚM. 226.

PRIMERA REUNIÓ FRATERNA 2019/2020

Lluís Salas Grau, OFS

Sense adonar-nos-en, ja ha passat l’estiu i comença el nou curs. Com corre el temps . . .

Aquest any l’entrada del curs ha estat força austera, entranyable i franciscana, tal i com m’agrada. El tercer diumenge de mes, el 22 de setembre de 2019, els germans de la Fraternitat ens vam trobar a la missa de 2/4 d’una, que, com és habitual, va ser celebrada pel nostre assistent fra Gonzalo. Sempre és un goig per l’ànima, l’escoltar les seves homilies i, aquesta vegada, no ha estat una excepció.

A la sortida de l’Eucaristia i ja fora de l’església, ens vam saludar ben fraternalment i vam passar a la sala parroquial, on vam parar taula i compartir les menges que ens havien cuinat alguns germans i germanes a casa seva. Que Déu els beneeixi, per ser tant bona gent.

Havent dinat, ens vam reunir a la Capella dels Màrtirs de Granollers, per a fer una estona d’oració i meditació, a càrrec del germà Luciano, que s’estrenava en aquesta apassionant tasca.

- Amb la capçalera de “UN CAMÍ FET PARAULA”, va començar amb una ambientació on el papa Francesc lloava el deixar-nos llegir per la Paraula, a fi de convertir-nos en transparències vives de la Paraula que salva, testimonis de Jesús, i anunciadors de la seva novetat. Vam continuar amb el salm “LA PARAULA DE VIDA”, un salm engrescador de la Paraula de Déu; la lectura de Joan 1, 1-5 9-11: “Al començament existia la Paraula, i la Paraula estava amb Déu, i la Paraula era Déu…”; la lectura de 1R1 de la Regla no bulada de Francesc; i l’article 9,2 de les Constitucions Generals de l’OFS.

- Seguidament una àmplia lectura de com Francesc, ja vivint a sant Damià, va evolucionant de manera radical pel descobriment de les seves inquietuds i aspiracions, a l’escoltar l’Evangeli de Mateu 10, “l’Evangeli de la missió”. Veu l’Evangeli con un moviment de Déu en igualtat vers el homes. Veu un Jesús pobre i humil, caminant entre homes pobres i sofrents. Francesc decideix que vol viure “segons la forma del sant Evangeli”.

Quan n’és plenament conscient, com ens recorda en Celano, no s’hi pot estar de dir: “Això és el que vull, això és el que cerco, això és el que, al més íntim del meu cor, desitjo posar en pràctica”.

Les seves preguntes a Déu, les seves oracions, no han estat pas vanes. Déu l’ha contestat i, al final d’un intens procés de desapropiació i ruptura, ha germinat a una nova vida, a un autèntic procés de renaixement.

- Es va reflexionar una bona estona al voltant d’aquesta lectura i, qui va voler, va donar la seva opinió o experiència, i, amb el Parenostre i l’oració final vam donar per enllestida aquesta estona.

Tornats a la sala parroquial, en fra Gonzalo ens va dissertar al voltant del que és i significa “SER POBRES D’ESPERIT”. Aquest era un titular controvertit al sí de la Fraternitat, al no tenir clar la definició real del concepte. I fra Gonzalo ens ho va aclarir, emprant paraules i pensaments del papa Francesc:

- Pobre d’esperit és qui, davant de Déu ha assumit els sentiments i les actituds dels pobres, sabent ser dòcils i disponibles a la Gràcia de Déu.

- Benaurats, “feliços”, però no en la condició demandada sinó en la successiva promesa de rebre-la com a do de Déu. No és pas un automatisme, sinó un camí de vida de seguiment del Senyor, pel qual la realitat de dificultat i aflicció es vista amb una nova i experimentada perspectiva, arran de l’actuació de la conversió.

- El Pobre d’Esperit és el cristià que no confia en ell mateix ni en les seves riqueses materials, que no s’obstina en les pròpies opinions ans al contrari, escolta amb respecte i segueix amb goig les decisions dels altres.

- Pel que fa als bens terrenals, la Pobresa d’Esperit és sobrietat, no per força renúncia, sinó capacitat de que ens agradi l’essencial de compartir, de renovar cada dia la meravella per la bondat de les coses, sense enfosquir-nos amb un consumisme ferotge, que mata l’ànima. L’actitud “més tinc, més vull” no porta mai a la felicitat sinó a l’amargor i l’angoixa.

- Pel que fa a Déu, aquesta Pobresa d’Esperit és lloança i reconeixement de que el mon és benedicció, i que l’originà l’amor del Pare. També és obertura a Ell, que és gran, perquè Ell ha volgut el mon per a totes les persones, i per a que siguem feliços.

- Si a les nostres comunitats abundessin els Pobres d’Esperit, hi hauria menys divisions i polèmiques. 
La humilitat és una virtut essencial pel que fa a la convivència a les comunitats cristianes. En aquest context, els pobres es presenten com aquells que tenen desperta la fita del Regne del Cel, gent que prefereix compartir a tenir i, sovint, agafen com a model de vida a la Verge Maria, dòcil a la voluntat del Senyor.

Enllestida la dissertació, vam seguir per la lectura de la darrera acta del curs passat, comentar com havia anat el curs passat, i una primera presa de contacte de com aniria aquest. Properament farem saber el calendari i organització del mateix.

Pau i Bé a tothom.

LA SAVIESA.

Josep M. Garcia-Picola,ofs

                                                                                                         

A continuació us escric uns pensaments savis “franciscans” que no són meus, evidentment:

- La veritable connotació de la humilitat és l’autoanul·lació…. Si als actes d’un aspirant a la salvació o els d’un servidor els manca humilitat o absència d’ego, no hi ha un anhel de salvació o de servei. El servei sense humilitat és egoisme.

- Una vida de servei ha de ser una vida d’humilitat. Qui està disposat a sacrificar la seva vida pels altres difícilment té temps per a reservar se un lloc al sol … la veritable humilitat significa el més enèrgic i constant esforç adreçat completament al servei de la humanitat.

- El silenci és un gran ajut per el cercador de la veritat. En l’actitud silenciosa, l’ànima troba el camí cap a una llum més clara ….. La nostra vida és una llarga i àrdua recerca de la Veritat i l’ànima necessita el repòs interior per a trobar tota la seva alçada.

- La lleialtat al Governador dels governadors desbanca totes les altres lleialtats i els hi dona una base intel·ligent.

- El temor no té cap lloc al nostre cor quan ens hem desapropiat de l’afecció a la riquesa, a la família i al cos … Quan deixem d’esdevenir propietaris i ens reduïm a la categoria de servidors, més humils que la pols que trepitgem, totes les pors s’esvaeixen com la boirina.

- El perfecte acompliment de l’ideal de no possessió exigeix que una persona, com els ocells, no tingui cap sostre sobre el cap, cap vestit ni cap reserva de menjar per demà.

- El servei als pobres ha estat el meu desig més profund i sempre m’ha dut enmig d’ells i m’ha permès identificar me amb ells.

A qui devem aquestes perles de saviesa franciscana? A Sant Bonaventura? A Sant Bernardí de Siena? Doncs no, a un personatge més recent, l’aniversari del seu 150 naixement celebrem el 2 d’octubre de 2019, apòstol de la pau i la no-violència, Mahatma Gandhi.

Espero no haver escandalitzat ningú amb les comparacions ecumèniques, però m’ha semblat interessant veure els vasos comunicants entre les tradicions de saviesa de la humanitat i compartir-ho amb els i les germans/es franciscans/es seglars de Catalunya, que segur tenen en bon concepte a Mohandas K.Gandhi.

Potser com a orde, ens podríem plantejar participar en algun dels petits homenatges que li faran al llarg de la propera tardor o programar alguna activitat sobre la seva herència social i espiritual, més en aquests moments en què les idees de resistència passiva, desobediència cívica i no-violència estan tan presents a nostra vida social.

- ARTICLE ESCRIT PER JOSEP M. GARCIA-PICOLA, OFS

PUBLICAT AL BUTLLETÍ DE L’ORDE FRANCISCÀ SEGLAR DE CATALUNYA.

ANY 24 – SETEMBRE 2019 - NÚM. 225.

ALS RECORDATS FRARES ALMOINERS

Fra Josep Maria Segarra, ofmcap.

Ah, com me'ls estimo, aquests bons barbuts. Tot i els anys que han passat i els canvis que hem viscut, encara ara, no em sé imaginar un frare caputxí sense barba. Amb aquestes amables i afectuoses paraules, l'Abbé Gilbert Perritaz, terciari franciscà, encapçala el seu llibre de memòries Entre diable et bon Dieu (Edicions La Sarine, 2018)), on aplega una colla dels seus articles, escrits amb l'agudesa i el bon estil periodístic que el caracteritzen, i publicats en diverses revistes franceses. El pobre hàbit marró coronat per la gran caputxa i les modestes sandàlies, donaven ales a la meva imaginació d'infant. Cada octubre, un cop passada la festa de sant Francesc, els frares venien al nostre poble a demanar almoina, i jo no els perdia de vista. El rector els acollia molt bé i des de la trona esperonava els feligresos a ser generosos amb ells.

Quan arribava el gran dia, el meu pare i jo anàvem a recollir los a la rectoria amb el carro de casa. Els frares captaven vi i formatge a Valais, algunes garrafetes de suc de poma a la Glâne i estipendis per a celebrar misses de difunts. Quan anàvem a ciutat passàvem per davant del convent de Bulle, on els bons religiosos distribuïen la sopa a tots els qui ho demanaven. Els dies de mercat la filera de captaires augmentava considerablement. Els frares no tancaven mai la porta a ningú, ni tan sols a la pagesa que després d'haver venut els llegums i els ous al mercat, acudia, amb les butxaques ben plenes, a demanar la “sopa dels pobres”. I els frares ho sabien perquè la coneixien molt bé.... Avui, poca gent ho recorda. Fins i tot te'n trobes algun que en parla amb una barreja d'ironia i amarg ressentiment. Quan jo ja era rector a Vuippens, fra Jérôme m'ho comentava entristit: “Ara és molt diferent d'abans. Et tanquen la porta als nassos mentre et diuen que si vull menjar vagi a treballar com tothom, critiquen els frares i capellans...”. Però Jérôme els disculpava: “Hi ha poca feina i la gent s'ho passa malament. Han d'abandonar el camp per anar a caure mig morts de fam a les grans ciutats on malviuen amuntegats en petits apartaments, enyorant el seu poblet i la terra on han nascut”.

Mentre vaig poder, cada estiu, tornava a visitar els frares del convent de Bulle, on el pare guardià em feia seure al seu costat, a l'antic i auster refetor. En acabar de dinar, fra Adolphe m'oferia una cigarreta, el pare Samuel em parlava del llibre que estava enllestint sobre la mística terciària franciscana Marguerite Bays, i els joves frares Christian, Charles i Benjamin, discutien sobre pastoral rural.

Ara, el convent de Bulle ja no existeix. Les vocacions a la vida sacerdotal i religiosa escassegen dolorosament i els caputxins, com tots els altres, han hagut de tancar diverses comunitats, però el bé que durant tots aquests segles han fet en el món rural, ha estat enorme.

Fins aquí, les paraules del bon capellà terciari i amic dels caputxins. L'Abbé Perritaz ha exercit durant molts anys com a rector de poble, (Darrerament, d'uns quants pobles alhora), i capellà obrer, consiliari de moviments especialitzats, sobretot de pastoral universitària. Serveixi aquest senzill i fratern homenatge de l'Abbé Perritaz, en record i agraïment pels molts almoiners de la família franciscana que havien recorregut, sovint a peu, els nostres pobles al llarg i ample de Catalunya, atents sempre a les necessitats espirituals i materials dels nostres pagesos; frares de fina sensibilitat, de mirada tendra i franciscana, que arribaven al cor de molta gent. Sovint, la gent te'n parla, fins i tot a Barcelona, però sobretot quan visitem les fraternitats de fora. Persones que d'infants o de joves havien conegut els “germans almoiners”.

Alguns d'aquests frares els hem tractat força, ens han acompanyat en els nostres pelegrinatges, especialment a Montserrat, han transcorregut els darrers anys de la seva vida al nostre convents de Granollers, Santaló o Sarrià. I d'això no fa pas gaire temps. Frares amb una fe i una vocació franciscana de pedra picada. El p. Josep Maria Massana, del convent de Santaló, els ha dedicat tot un llibre, editat fa uns anys. Segur que us pot interessar molt i fins us podreu trobar amb alguna figura coneguda.

Aquests frares almoiners van ser uns excel·lents propagadors d'un franciscanisme pràctic i viscut, que captà moltes vocacions a l'Orde franciscà seglar i també com a religiosos i religioses.

- ARTICLE ESCRIT PER FRA JOSEP MARIA SEGARRA, OFMCAP.

PUBLICAT AL BUTLLETÍ DE L’ORDE FRANCISCÀ SEGLAR DE CATALUNYA.

ANY 24 – SETEMBRE 2019 - NÚM. 225.

DESDE MI RINCON.

Francisco Javier Conejo, ofs 

LIBRO DEL APOCALIPSIS.

(Algunos datos para poder entender mejor el libro del Apocalipsis).

Contexto histórico

Muchas de las interpretaciones que se han hecho históricamente de esta obra adolecen de no tener en cuenta suficientemente la situación en que se encontraban las comunidades cristianas en las que surge este escrito. El Apocalipsis fue escrito a finales del siglo I o principios del siglo II, cuando las persecuciones romanas contra los cristianos se hicieron más cruentas, en tiempos del emperador Domiciano.

Hemos de tener en cuenta que el Apocalipsis fue escrito para consolar y animar a los cristianos que sufrían las persecuciones y atrocidades del imperio romano.

El Apocalipsis no pretende dar una discusión anticipada de los acontecimientos del futuro, sino presentar una misma realidad bajo varios símbolos diferentes.

Así el Apocalipsis se hace actual en los cristianos perseguidos hoy en día por el mundo: En Corea del Norte, Afganistán, Pakistán, Nigeria… Durante 2017, Open Doors, registró un total de 3066 cristianos muertos por causa directa relacionada con su fe y 793 iglesias atacadas.

El autor

Es el mismo autor el que nos proporciona su nombre: Juan (1,1-2,4), señalando que, como siervo de Dios, ha sido un receptor privilegiado de unas revelaciones divinas que ha de comunicar a las iglesias.

Género literario

En el texto hace referencia a la literatura apocalíptica. En el libro del Apocalipsis aparecen también el género profético y epistolar. Y también el género literario apocalíptico: revelación. Se puede definir al texto apocalíptico al conjunto de expresiones literarias surgidas en la cultura hebrea y cristiana durante el período helénico y romano (siglos II y I a. C. hasta mediados del siglo II) y que expresan, por medio de símbolos y complejas metáforas, la situación de sufrimiento del pueblo judío o de seguidores de Cristo y su esperanza en una intervención mesiánica salvadora.

La simbología

El autor de la Apocalipsis usa el “instrumento” de los símbolos para que captemos algunos aspectos de la revelación divina. El símbolo tiene un carácter irreductible que le permite expresar ciertas realidades que superan el nivel racional. Las imágenes simbólicas del Apocalipsis pertenecen al ambiente cultural del Antiguo Testamento. Todo simbolismo ha de ser advertido, asimilado, descifrado y casi traducido a un equivalente realista.

Pero después de su «traducción», hay que volver al simbolismo, y dejar que la fuerza del símbolo nos transmita toda su fuerza expresiva. El símbolo tiene un carácter irreductible que le permite expresar ciertas realidades que superan el nivel racional. Las equivalencias realistas son simples indicadores. Es la elaboración completa realizada por el lector-oyente la que logrará la síntesis intuitiva de la comprensión del símbolo.

No son nunca citas explícitas, sino elaboradas, transformadas y utilizadas espontáneamente con una gran creatividad.

El simbolismo teromórfico: el simbolismo de las formas de animales salvajes o teromórfico reenvía a la percepción de un nivel de realidad heterogéneo, obscuramente superior al nivel humano. Su acción ejerce un influjo sobre la vida de los seres humanos y sobre su historia, aunque bajo el control de Dios. Expresan una fuerza, unas veces positiva y otras negativas, que se introduce en la historia y la lleva hacia la conclusión escatológica. En la Jerusalén celestial desaparecen todos los animales, y nada más queda el cordero.

El simbolismo antropológico: el Apocalipsis se preocupa de los sufrimientos humanos, las relaciones injustas en el comercio, etc. (18,11-13.17).

Toma al ser humano como metáfora, con respecto a sus aspectos relacionales: el amor (noble y prostituido), el matrimonio, la fecundidad, el parto...; y sus posiciones: estar derecho, sentando...; insiste en las partes del cuerpo: la cabeza, la frente, el rostro, la mano, el pie, los dientes, los cabellos, la voz, etc.

El simbolismo cromático: el rojo, color de la sangre, símbolo de la crueldad (6,4; 12,3). El negro, como signo de algo negativo: el sol se vuelve negro (6,12); el caballo negro (6,5) imagen, seguramente, de la injusticia social...

El blanco, color de positividad, de pureza... (3,4; 4,4; 6,11; etc.). Los cabellos blancos como la nieve (1,14), imagen de la trascendencia; el caballo blanco (6,2), como fuerza mesiánica.

El color pálido del cuarto caballo (6,8) simboliza la muerte, la caducidad de la vida.

El simbolismo aritmético: en la base del simbolismo aritmético está la creencia de que la realidad (tanto en el nivel humano como en el trascendente) se puede medir y determinarse, ya que sigue un orden.

Por ejemplo, el número 7, y todos sus múltiplos, indican totalidad. La mitad del 7, es decir 3,5, indica sólo una parte, o sea algo que no llega a la totalidad y es, por tanto, limitado.

En los dos casos (42 meses y 1.260 días) son tres años y medio, por tanto, un tiempo limitado y que tiene un fin.

Tanto en hebreo como en griego, a cada letra del alfabeto le corresponde un número. Y resulta que la suma del valor numérico de las consonantes de Nerón Cesar es 666. Miríadas de miríadas es un número que indica una dimensión más allá de lo imaginable.

El número 1000 indica la totalidad propia de Dios y la acción de Cristo. Durante mil años el mal será controlado y, por tanto, toda la realidad está bajo el reinado de Dios (20,1-6). El 12 y sus múltiplos están relacionados tanto con Israel como con el grupo de los «Doce» más íntimos de Jesús.

Los 24 ancianos (12 + 12) aluden a los doce patriarcas (de donde provienen las 12 tribus de Israel) y a los doce apóstoles (4,2.10; 5,8.14; 11,16; 19,4).

Los 144.000 (12 x 12 x 1.000) representan la plenitud del Pueblo de Dios. Los que serán salvados pertenecen tanto a las doce tribus de Israel (7,4), como al nuevo pueblo de Dios, representado por los doce apóstoles (14,1.3).

Las visiones del futuro del Apocalipsis, su escatología, representan el principio y el fin, el tema más recurrente de toda la mitología: la lucha del bien contra el mal... bajo la clara visión de la interpretación bíblica de la historia: al final el bien vence al mal.

- ARTICLE ESCRIT PER FRANCISCO JAVIER CONEJO, OFS

PUBLICAT AL BUTLLETÍ DE L’ORDE FRANCISCÀ SEGLAR DE CATALUNYA.

ANY 24 – SETEMBRE 2019 - NÚM. 225.