Fra Josep
Maria Segarra, ofmcap.
Ah, com
me'ls estimo, aquests bons barbuts. Tot i els anys que han passat i els canvis
que hem viscut, encara ara, no em sé imaginar un frare caputxí sense barba. Amb
aquestes amables i afectuoses paraules, l'Abbé Gilbert Perritaz, terciari
franciscà, encapçala el seu llibre de memòries Entre diable et bon Dieu
(Edicions La Sarine, 2018)), on aplega una colla dels seus articles, escrits
amb l'agudesa i el bon estil periodístic que el caracteritzen, i publicats en
diverses revistes franceses. El pobre hàbit marró coronat per la gran caputxa i
les modestes sandàlies, donaven ales a la meva imaginació d'infant. Cada
octubre, un cop passada la festa de sant Francesc, els frares venien al nostre
poble a demanar almoina, i jo no els perdia de vista. El rector els acollia
molt bé i des de la trona esperonava els feligresos a ser generosos amb ells.
Quan
arribava el gran dia, el meu pare i jo anàvem a recollir los a la rectoria amb
el carro de casa. Els frares captaven vi i formatge a Valais, algunes
garrafetes de suc de poma a la Glâne i estipendis per a celebrar misses de
difunts. Quan anàvem a ciutat passàvem per davant del convent de Bulle, on els
bons religiosos distribuïen la sopa a tots els qui ho demanaven. Els dies de
mercat la filera de captaires augmentava considerablement. Els frares no
tancaven mai la porta a ningú, ni tan sols a la pagesa que després d'haver
venut els llegums i els ous al mercat, acudia, amb les butxaques ben plenes, a
demanar la “sopa dels pobres”. I els frares ho sabien perquè la coneixien molt
bé.... Avui, poca gent ho recorda. Fins i tot te'n trobes algun que en parla
amb una barreja d'ironia i amarg ressentiment. Quan jo ja era rector a
Vuippens, fra Jérôme m'ho comentava entristit: “Ara és molt diferent d'abans.
Et tanquen la porta als nassos mentre et diuen que si vull menjar vagi a
treballar com tothom, critiquen els frares i capellans...”. Però Jérôme els
disculpava: “Hi ha poca feina i la gent s'ho passa malament. Han d'abandonar el
camp per anar a caure mig morts de fam a les grans ciutats on malviuen
amuntegats en petits apartaments, enyorant el seu poblet i la terra on han
nascut”.
Mentre vaig
poder, cada estiu, tornava a visitar els frares del convent de Bulle, on el
pare guardià em feia seure al seu costat, a l'antic i auster refetor. En acabar
de dinar, fra Adolphe m'oferia una cigarreta, el pare Samuel em parlava del
llibre que estava enllestint sobre la mística terciària franciscana Marguerite
Bays, i els joves frares Christian, Charles i Benjamin, discutien sobre
pastoral rural.
Ara, el
convent de Bulle ja no existeix. Les vocacions a la vida sacerdotal i religiosa
escassegen dolorosament i els caputxins, com tots els altres, han hagut de tancar
diverses comunitats, però el bé que durant tots aquests segles han fet en el
món rural, ha estat enorme.
Fins aquí,
les paraules del bon capellà terciari i amic dels caputxins. L'Abbé Perritaz ha
exercit durant molts anys com a rector de poble, (Darrerament, d'uns quants
pobles alhora), i capellà obrer, consiliari de moviments especialitzats,
sobretot de pastoral universitària. Serveixi aquest senzill i fratern homenatge
de l'Abbé Perritaz, en record i agraïment pels molts almoiners de la família
franciscana que havien recorregut, sovint a peu, els nostres pobles al llarg i
ample de Catalunya, atents sempre a les necessitats espirituals i materials
dels nostres pagesos; frares de fina sensibilitat, de mirada tendra i
franciscana, que arribaven al cor de molta gent. Sovint, la gent te'n parla,
fins i tot a Barcelona, però sobretot quan visitem les fraternitats de fora.
Persones que d'infants o de joves havien conegut els “germans almoiners”.
Alguns
d'aquests frares els hem tractat força, ens han acompanyat en els nostres
pelegrinatges, especialment a Montserrat, han transcorregut els darrers anys de
la seva vida al nostre convents de Granollers, Santaló o Sarrià. I d'això no fa
pas gaire temps. Frares amb una fe i una vocació franciscana de pedra picada.
El p. Josep Maria Massana, del convent de Santaló, els ha dedicat tot un
llibre, editat fa uns anys. Segur que us pot interessar molt i fins us podreu
trobar amb alguna figura coneguda.
Aquests
frares almoiners van ser uns excel·lents propagadors d'un franciscanisme
pràctic i viscut, que captà moltes vocacions a l'Orde franciscà seglar i també
com a religiosos i religioses.
- ARTICLE ESCRIT PER FRA JOSEP
MARIA SEGARRA, OFMCAP.
PUBLICAT AL BUTLLETÍ
DE L’ORDE FRANCISCÀ SEGLAR DE CATALUNYA.
ANY 24 – SETEMBRE 2019 - NÚM. 225.