SANTA MARGARIDA BAYS, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 27 de juny.
Santa Margarida Bays, O.F.S.

• Marguerite Bays (Chavannes-les-Forts, 8 de setembre de 1815 - † 27 de juny de 1879) va ser una modista i mística suïssa, que va professar a l'Orde Franciscà Seglar. Va viure una vida senzilla com a franciscana i va adaptar els principis del carisma de l'orde a la seva pròpia vida i apostolat social, sobretot després de ser curada del càncer de d'intestí el 8 de desembre de 1854. Sant Joan Pau II la beatificar el 1995 i va ser canonitzada pel papa Francesc, el 13 d'octubre de 2019.

• Martirologi Romà: A Friburg, cantó de Suïssa, Santa Margarida Bays, verge, la qual, exercint en família el treball de modista, es va esforçar a atendre les múltiples necessitats del proïsme sense abandonar mai la vida de pregària ( † 1879).

+++++++++++++

Va néixer a La Pierraz, un llogaret de Chavannes-les-Forts, al cantó de Friburg, essent la segona dels set fills de Pierre-Antoine Bays i Josephine Morel. Els seus germans eren Jean, Marie-Marguerite, Joseph, Blaise (mort als 12 anys), Seraphine i Claude. Els seus pares eren devots i eren pagesos. Va ser una bona estudiant a l'escola de Chavannes-les-Forts i es va anar dedicant a la pregària progressivament. A partir del 1830 que va ser aprenent de modista i després es dedicà a la professió anant a diferents llars.

A la seva habitació de casa va fer un petit altar on va col·locar flors i una estàtua de la Mare de Déu, per pregar cada matí abans de sortir de casa. En el seu temps lliure, explicava als nens la vida de Jesús.

Malgrat les urgències dels que l'envoltaven, va rebutjar fer-se religiosa. Tanmateix, volia romandre soltera com a verge per dedicar-se a una vida austera per a Jesucrist. Però el dolor va afectar la seva família i la seva germana Marie-Marguerite es va separar del seu marit; el seu germà Joseph de caràcter violent va complir una condemna a la presó i Claude va tenir un fill fora del matrimoni, François. Claude es va casar amb 47 anys amb Josette, una dona que maltractava la seva cunyada. Però Marguerite, que tenia 17 anys, malgrat això es va ocupar de Josette, la va educar i la va preparar per la mort perquè estava molt malalta.

Durant la seva adolescència alguns pagesos van perdre la feina a causa de la introducció de la mecanització a l'agricultura. Però aquests problemes no van dificultar els seus esforços per servir els pobres, ja que els portava llet i pa, mentre que també els rentava i reparava la roba o fins i tot els donava nous.

La seva dedicació al servei dels pobres la va portar a descobrir l'Orde Franciscà Seglar, i va professar-ne membre. Marguerite assistia amb freqüència a missa malgrat haver de caminat 20 minuts fins al poble de Siviriez i participava a l'adoració eucarística després de la celebració de la missa. També va fer pelegrinatges a santuaris marians.

Va dedicar part del seu temps a ensenyar el catecisme als nens i sovint visitava els que estaven malalts. El 1853 li van diagnosticar càncer d'intestí. Va demanar la curació a la Mare de Déu però, al mateix temps, va demanar que el seu dolor estigués relacionat amb el sofriment de Crist. Va començar a patir marejos i dolor agut a l'estómac, així com nàusees que la feien vomitar sovint. Però ho intentava amagar. El metge que li va fer el diagnòstic va descartar una operació. El 8 de desembre de 1854, quan el papa Pius IX va proclamar el dogma de la Immaculada Concepció, va trobar que estava curada de la seva malaltia i s'ho va prendre com un signe que havia de donar un major servei tant a Déu com al proïsme.

La mare abadessa d'un convent proper, Lutgarde Menétrey i el sacerdot Joseph Schorderet, van consultar-la sovint en la fundació de l'Obra de Sant Pau el 1873, que va ser una iniciativa que va impulsar malgrat l'oposició del bisbe de Fribourg Étienne Marilley.

Va descobrir que tenia els estigmes cap al 1854 i va consultar amb el seu bisbe local per supervisar la verificació de la seva autenticitat. A més, va començar a caure en èxtasis quan sentia el dolor de Crist un cop a la setmana com si revisqués la seva mort. Primer va intentar amagar les ferides, tot i que després es van reconèixer les seves ferides i es van difondre notícies sobre el seu estat.

Els estigmes es van notar per primera vegada quan va sentir una ardor intensa i va aparèixer taques vermelles a les mans, als peus i al pit. Marguerite va ser sotmesa a un examen mèdic l'11 d'abril de 1873 i el metge va permetre que la seva neboda fos present per a l'examen. Jules Grangier la va visitar a casa seva per veure els estigmes en algun moment del 1873 després d'emetre una sèrie de sol·licituds per veure-la.

Durant les seves darreres setmanes, va tenir dificultats per menjar i beure i només podia consumir petites quantitats de te d'herbes amb llet i, ocasionalment, una sopa lleugera de pa. El seu estat va empitjorar les setmanes prèvies a la Quaresma del 1879 i va patir un dolor extrem durant aquest període. Es va tornar fràgil i prima i el seu germà Jean va dir que era com una bossa d'ossos quan l'havia d'aixecar. En aquell moment es desconeixia el seu veritable estat i es diu que va romandre en silenci en relació amb el seu nivell de dolor durant aquest període. Se sap que la malaltia genera dolor agut al cap, a la gola i al pit. Va morir a les tres de la tarda del divendres 27 de juny de 1879, festa del Sagrat Cor, després de diverses setmanes de dolor agut. El seu funeral va ser el 30 de juny de 1879. Es diu que hi van assistir centenars de persones. Les seves despulles van ser traslladades posteriorment a l'església parroquial de Siviriez.

El procés de beatificació es va iniciar a Suïssa el 1929 i es va tancar el 1929. Un altre procés local va durar del 1953 al 1955. Els dos processos es van ratificar el 13 de desembre de 1985. Els seus escrits van ser investigats i aprovats el 25 de novembre de 1956. La Positio va ser enviada a la Congregació per a les Causes dels Sants (CCS) el 1986 per a una avaluació posterior. Els teòlegs van aprovar el dossier el 13 de febrer de 1990, igual que els membres del Vaticà el 19 de juny. El papa Sant Joan Pau II va declarar que havia viscut una vida heroica i la va proclamar Venerable el 10 de juliol de 1990. Es va investigar un miracle i es va ratificar el procés el 12 d'abril de 1991. Els experts mèdics van aprovar aquest miracle el 25 de febrer de 1993, igual que els teòlegs el 2 de juliol i el Vaticà el 16 de novembre. Sant Joan Pau II ho va aprovar el 23 de desembre de 1993 i la va beatificar el 29 d'octubre de 1995 a la basílica de Sant Pere. El miracle que va conduir a la seva beatificació va ser la cura de Bernard Pochon el 1940.

Es va investigar un segon miracle i es va tancar el procés el 27 de maig de 2014. Es tracta del cas d’una noia que va sobreviure a un accident de tractor, després que el seu avi invoqués la intercessió de Bays. Els documents del cas es van presentar a Roma. El Vaticà va emetre un decret que va validar aquesta investigació mèdica l'1 d'octubre de 2015. Els experts mèdics de Roma ho van aprovar el 15 de maig de 2018, igual que els teòlegs i els membres del CCS. El papa Francesc va donar el seu consentiment al miracle el 15 de gener de 2019.

Va ser canonitzada al costat de Mariam Thresia Chiramel, John Henry Newman, Irmã Dulce Pontes i Giuditta Vannini a la basílica de Sant Pere el 13 d'octubre de 2019. El postulador d'aquesta causa, va ser Bernard Hodel, OP. 

Lluís Salas Grau, O.F.S.

 

SANT JOSEP CAFASSO, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 23 de juny.
Sant Josep Cafasso, prevere. O.F.S.

• Josep Cafasso (Castelnuovo d'Asti,15 de gener de 1811 - Torí,23 de juny de 1860) sacerdot catòlic piemontès. Va destacar com a confessor de Sant Joan Bosco i altres sacerdots salesians i diocesans. El Pare Cafasso es coneix pel seu lliurament al seu ministeri sacerdotal i pel seu amor a l'Eucaristia, com també, per la seva defensa dels presos condemnats a mort, a qui va tocar administrar la Santa Comunió, abans de les seves execucions a la presó de Torí, de la qual va ser capellà.
 
• Martirologi Romà:  A Torí, Sant Josep Cafasso, un sacerdot, que es va dedicar a la formació espiritual i cultural dels futurs sacerdots i a reconciliar amb Déu, els pobres presoners i els condemnats a mort.
 

+++++++++++++++

 
Josep Cafasso va néixer a Castelnuovo d'Asti, la mateixa ciutat que Sant Joan Bosco, el 15 de gener de 1811. És el tercer de quatre fills. L'última, la seva germana Marianna, serà la mare del beat Josep Allamano, fundador de l’Instituto missioni Consolata.
 
Va néixer al Piemont del segle XIX, caracteritzat per greus problemes socials, però també per molts sants que es van comprometre a posar-hi remei. Estaven units per un amor total a Crist i una profunda caritat cap als més pobres: la gràcia del Senyor sap estendre i multiplicar les llavors de la santedat! Cafasso va completar els seus estudis secundaris i dos anys de filosofia al Col·legi de Chieri i, el 1830, va passar al seminari teològic, on, el 1833, va ser ordenat sacerdot.
 
Quatre mesos després va entrar al lloc que empremtarà la fonamental i única "etapa" de la seva vida sacerdotal: el Convitto ecclesiastico di San Francesco, a Torí. Havent entrat a perfeccionar-se en la pastoral, aquí va posar en bon ús els seus dons de director espiritual i el seu gran esperit de caritat. En algun moment esdevingué membre profés del Tercer Orde de Sant Francesc, actual O.F.S. Al seu paper de professor, mai va descuidar les seves obligacions com a sacerdot i sovint ajudava aquells estudiants en circumstàncies pobres quan els proporcionava llibres i altres coses necessàries perquè acabessin els seus estudis.
 

Sant Josep Cafasso va intentar fer realitat aquest model en la formació de joves sacerdots, perquè, al seu torn, esdevinguessin formadors d'altres sacerdots, religiosos i laics, segons una cadena especial i eficaç. Des de la seva càtedra de teologia moral va ensenyar a ser bons confessors i directors espirituals, preocupats pel veritable bé espiritual de la persona, animats per un gran equilibri per fer sentir la misericòrdia de Déu i, alhora, un sentit agut i viu de la pecat.
 
El seu secret era senzill: ser un home de Déu; fer, en petites accions quotidianes, "allò que pot tornar a la major glòria de Déu i en benefici de les ànimes".
 
Va estimar completament el Senyor, estava animat per una fe ben arrelada, recolzat per una pregària profunda i prolongada, i vivint una caritat sincera envers tots. Coneixia la teologia moral, però també coneixia les situacions i els cors de la gent, pel bé de la qual es feia càrrec, com el bon pastor. Els que tenien la gràcia d'estar a prop seu es transformaven en tants bons pastors i confessors vàlids. Va indicar clarament a tots els sacerdots la santedat que cal assolir precisament en el ministeri pastoral.
 
Però un altre element caracteritza el ministeri del nostre Sant: l'atenció als més petits de l’escala social, en particular als presos, que al Torí del segle XIX vivien en llocs inhumans i deshumanitzadors. Fins i tot en aquest servei delicat, realitzat durant més de vint anys, va ser sempre el bon pastor, comprensiu i compassiu: una qualitat percebuda pels presos, que van acabar sent conquerits per aquell amor sincer, l'origen del qual era Déu mateix.
 

Amb el pas del temps, va privilegiar la catequesi lleugera, realitzada en converses i trobades personals: respectuós amb els fets de cadascú, va afrontar els grans temes de la vida cristiana, parlant de la confiança en Déu, l'adhesió a la seva voluntat, la utilitat de l'oració i els sagraments, el punt d'arribada dels quals és la Confessió, la trobada amb Déu que s'ha convertit en infinita misericòrdia per a nosaltres. Els condemnats a mort eren objecte d'una cura humana i espiritual molt especial. Després de confessar i administrar l'Eucaristia, va acompanyar a la forca 57 condemnats a mort. Els va acompanyar amb un amor profund, fins a l'últim alè de la seva existència terrenal.
 
El 23 de juny de 1860 va morir d’una pneumònia, a Torí, després d'una vida ofert íntegrament al Senyor i consumida pel seu proïsme. Va ser Don Bosco qui va fer l'homilia de la missa del funeral.
 

Beatificat l'any 1925 per Pius XI que el va definir com la perla del clergat italià, va ser canonitzat el 22 de juny de 1947 per Pius XII. Pius XII el va presentar com un model de vida sacerdotal, pare dels pobres, consolador dels malalts, suport als presoners, salvació dels condemnats a mort, i el proposarà en la seva encíclica Menti Nostrae, com a model pels sacerdots.

 

Lluís Salas Grau, O.F.S.

Sant Tomàs More, OFS

 

SANT TOMAS MORE, O.F.S. (Martir)

 Del Martirologi Romà del dia 22 de juny.
Sant Tomàs More, màrtir. O.F.S.

• Thomas More (Londres, 7 de febrer de 1478 - † 6 de juliol de 1535) fou un jurista, escriptor i home d'Estat anglès, i membre profés del Tercer Orde de Sant Francesc (actual O.F.S.). Mort per la seva oposició a la separació de l'Església Anglicana, és considerat màrtir i venerat com a sant per l'Església catòlica i per l'anglicanisme. Thomas More va ser un pensador, teòleg, polític, humanista i escriptor anglès, que va ser a més, poeta, traductor, canceller d'Enric VIII, professor de lleis, jutge de negocis civils i advocat.

 

• Martirologi Romà: Sant Tomàs More, màrtir per haver-se oposat al rei Enric VIII a la controvèrsia sobre el seu matrimoni i sobre la primacia del Romà Pontífex, va ser empresonat a la Torre de Londres, a Anglaterra; pare de família de vida integèrrima i president del consell real, per mantenir-se fidel a l'Església Catòlica va morir el dia 6 de juliol, unint-se així al martiri del bisbe Sant Joan Fisher († 1535).

 

+++++++++++++

 

Va néixer a Londres el 7 de febrer de 1478, fill de John More, majordom del Lincoln's Inn, jurista i posteriorment nomenat cavaller i jutge de la cúria reial. El 1486, després de cinc anys d'ensenyament primari al Saint Anthony School, considerada la millor escola de gramàtica de Londres, a més de l'única gratuïta, va ser conduït segons el costum entre les bones famílies al Palau de Lambeth, on va servir com a patge del cardenal John Morton, arquebisbe de Canterbury i lord canceller d'Anglaterra.

 

Amb catorze anys, Thomas More ingressa el 1492 al Canterbury College de la Universitat d'Oxford, on passa dos anys estudiant la doctrina escolàstica que s'hi impartia i perfeccionant la seva retòrica. Tanmateix, More va marxar d'Oxford dos anys després sense graduar-se i el 1494 es va dedicar a estudiar lleis al New Inn de Londres i posteriorment en el Lincoln's Inn, institució en la qual havia treballat el seu pare. Possiblement durant aquesta època va aprendre el francès, necessari tant per a les corts de justícia angleses com per al treball diplomàtic, unint-se aquest idioma a l'anglès i llatí ja apresos durant els seus estudis primaris. Al voltant de 1497, comença a escriure poesies, amb una ironia que li va valer certa fama i reconeixement. En aquesta època té els seus primers partits amb els precursors del Renaixement, coneixent a Erasme de Rotterdam, amb qui entaularia amistat, i a John Skelton.

 

Cap a 1501 va ingressar al Tercer Orde de Sant Francesc (actual O.F.S.), vivint com a laic en un convent cartoixà fins al 1504. Allà es dedicaria a l'estudi religiós i al voltant de 1501 traduiria epigrames grecs al llatí i comentaria De civitate Dei, de Sant Agustí.

 

En abandonar el monestir cartoixà, el 1505, es casa amb Jane Colt i aquell mateix any neix la seva filla Margaret, que seria la seva deixebla. Exerceix com advocat amb èxit, en part gràcies a la seva preocupació per la justícia i l'equitat, més tard seria jutge de plets civils i professor de Dret. El 1506 neix la seva segona filla, Elizabeth. Aquell any tradueix al llatí Luciano en companyia d'Erasme. Un any més tard neix Cecily, la seva tercera filla. Thomas More és pensionat i majordom al Lincoln's Inn, on realitza conferències entre 1511 i 1516. El 1509 neix el seu fill John. More participa en gestions entre grans companyies de Londres i Anvers. Aquell mateix any escriu poemes per a la coronació d'Enric VIII.

 

El 1509, amb l'arribada al tron d'Enric VIII, protector de l'humanisme i de les ciències, More va entrar al seu servei i es va convertir en membre del seu Consell Privat. El 1510 és nomenat membre del parlament i vice-sheriff de Londres. Un any més tard mor la seva esposa Jane i es casa amb Alice Middleton, vídua set anys més gran que More i amb una filla, Alice.

 

Enric VIII es va aprofitar de la seva eficaç diplomàcia i tacte, i li confià algunes missions diplomàtiques en països europeus. També li encarregà la tasca de tresorer, i finalment el 1529 de Lord Canceller. Va ser el primer canceller laic després de diversos segles.

 

El 1521 va ser condecorat amb el títol de knight (cavaller). El 1524 va ser nomenat High Steward (censor i patró) de la Universitat d'Oxford, de la qual havia estat alumne. El 1525 va ser nomenat també High Steward de la Universitat de Cambridge.

 

El rei Enric VIII es va enemistar amb Thomas More quan va voler divorciar-se de la seva esposa Caterina d'Aragó i Tomàs, com a Canceller, no ho va aprovar. Enric VIII havia demanat al Papa la concessió del divorci i la negativa d'aquest va suposar la ruptura d'Anglaterra amb l'Església Catòlica Romana.

 

Les successives negatives de Thomas More a acceptar alguns dels desitjos del rei, van acabar per provocar la rancúnia d'Enric VIII. Després de la ruptura amb Roma, el 1530 no signa la carta de nobles i prelats que demana al Papa l'anul·lació del matrimoni reial. El 1532 renuncia al seu càrrec de canceller. El 1534 es nega a signar l'Acta de Supremacia que representa repudi a la supremacia papal i el reconeixement d'Enric VIII com a cap suprem de l'Església d'Anglaterra. L'Acta estableix condemna als que no l'acceptin i el 17 d'abril del mateix any és empresonat a la Torre de Londres.

 

Finalment el rei, enutjat, va fer jutjar More qui, en judici sumari, fou acusat d'alta traïció i condemnat a mort (ja havia estat condemnat a cadena perpètua anteriorment). Altres dirigents europeus com el Papa o l'emperador Carles V, que veia en ell el millor pensador del moment, van pressionar perquè se li perdonés la vida i li fos commutada la pena per cadena perpètua o exili, però no va servir de res i va ser decapitat una setmana després, el 6 de juliol del 1535.

 

Els seus darrers moments van tenir la ironia graciosa que concedeixen els màrtirs. Quan va anar a pujar al cadafal li va dir gentilment al botxí: "Sir, em voldria ajudar a pujar? Per baixar pensaré sol". Dirigint-se al mateix botxí, li va dir: "Coratge amic meu, no tinguis por. Sobretot recorda que tinc el coll curt. Posa-hi atenció, que hi va el teu honor!" i després en posar el cap al cep, la va alçar per acomodar-se la barba i va dir: "aquesta no ha traït, per tant no ha de tallar-se". Va morir sense rancúnia. "Pregueu Déu pel rei, perquè ho il·lumini i ho inspiri".

 

El cos fou sebollit per la seva filla, Margaret Roper, i Margaret Clements a la capella de Saint Peter ad Vincula, de la Torre de Londres, amb el permís del lloctinent de la presó. Per evitar el culte a More, la despulla fou llençada a una fossa comuna. El cap fou clavat durant un mes, en una pica, a l'entrada del Pont de Londres. Per evitar que fos llençat al riu, Margaret Roper va subornar el sentinella i se l'endugué a casa seva. Cromwell va fer citar-la davant el Consell Reial acusant-la de guardar el cap com a relíquia, però fou deixada en llibertat i amb permís per enterrar el cap.

 

Thomas More va ser beatificat juntament amb altres cinquanta-tres màrtirs britànics per raó de la persecució anglicana, entre ells John Fisher, pel papa Lleó XIII el 1886, i finalment proclamat sant per l'Església Catòlica el 19 de maig de 1935 (juntament amb John Fisher), pel Papa Pius XI.

Lluís Salas Grau, OFS

Misioneros en la Amazonía: Vicariato de Aguarico

 

MISIONEROS EN LA AMAZONÍA ECUATORIANA

Vicariato de Aguarico

Javier Valbuena, OFS.

Laura Puig.

Javier Conejo, OFS.

Marielo Micó.

Esta Semana Santa, para nosotros, fue una Semana Santa Misionera y no pudo tener mejor comienzo, llegamos a Puerto Francisco de Orellana, Coca, el Domingo de Ramos, en plena entrada triunfal en el Paraíso de uno de los grandes misioneros de la Amazonía: José Miguel Goldáraz, O.F.M.Cap. más conocido por el nombre con el que fue rebautizado por el pueblo Naporuna, Achakaspi. Centenares de personas se acercaron durante absolutamente toda la noche para presentar sus respetos al incansable defensor de la justicia con los más vulnerables, con los sufrientes de la absoluta indiferencia, inexistencia. Que, en la Amazonía, es el pueblo indígena de manera muy especial.

El Lunes Santo tuvimos el privilegio de participar de la despedida de las nacionalidades indígenas en el funeral realizado según las costumbres Naporunas, Waoranis y Shuars; en el idioma que Achakaspi dominaba y al que dedicó varios libros, el Kichwa. Y en el funeral del rito romano que se tornó en una multitudinaria fiesta, porque fue una fiesta real; de celebración del tránsito del hermano Achakaspi en brazos de la hermana muerte corporal, al Paraíso de la Selva, junto al Padre y aquellos que le precedieron. Especialmente los Venerables Monseñor Alejandro Labaka y la Hna. Inés Arango. Compañeros de misión, de vida y de sueños; mártires de la Amazonía. Por fin juntos de nuevo entre abrazos y gozos, Inés, Alejandro y José Miguel; al que el Señor concedió una larga vida de entrega, servicio y denuncia profética.

El martes y miércoles Santos fueron días de peregrinaje, de profundizar en la Amazonía, en su ecosistema, como en su compleja realidad social y medioambiental. Río abajo, por el caudaloso Napo, contemplando paisajes de una belleza inimaginables, dejándonos inundar por la luz especial de la selva.

Pero si la inmensidad y belleza inconmensurable de la Amazonía nos sobrecogen, aún es más trascendente cuando sus gentes van progresivamente descubriéndonos su espiritualidad. El pueblo Naporuna es de espiritualidad profunda, intensa y coherente. Viven la Fe desde el alma, nos atreveríamos a decir, desde la mística.

El Espíritu Santo y el guardián de la fraternidad de Nuevo Rocafuerte (el último núcleo poblado de la selva ecuatoriana en la frontera con Perú) quisieron que se nos fueran encomendadas cuatro comunidades. En tres de ellas contábamos con el soporte de un sacerdote capuchino y en todas estábamos apoyados por los catequistas del lugar.

Iglesia inculturada, Iglesia viva y fecunda a la que con todo respeto y humildad hemos acompañado en el Amor Fraterno y Servicio; en el Calvario y las cruces que nos encontramos en la indiferencia y finalmente en la Gloria del Resucitado, auténtica Esperanza para la Amazonía.

Celebraciones intensas todas, sentidas y vividas por todos y cada uno de los presentes. Especial reflexión y reconocimiento al trabajo de los catequistas, erigidos por la comunidad como Servidores de la Comunidad.

El pueblo Naporuna vive en la actualidad muchas cruces, la más dañina es sin ninguna duda la indiferencia. Una indiferencia que bebe en las fuentes de la privación de dignidad y se convierte en olvido y falta de justa reciprocidad. Los pueblos indígenas de la Amazonía están padeciendo un “etnocidio” tanto cultural como personal para satisfacer la avidez de petróleo, oro y maderas preciosas. Recursos que son expoliados de forma sistemática y sin ningún rubor. Pero al robo, incluso cuando este se ejecuta en un marco legal (inmoral), de los recursos, hay que incorporar el cómo se ejecuta, cómo se lleva a cabo esta actividad legal extractiva. Y es que las empresas implicadas en la explotación de la minería, petróleo, madera y agricultura intensiva, lo hacen sin tener el más mínimo respeto por el entorno y mucho menos a sus gentes.

A la cruz de la indiferencia se suma, como indicábamos anteriormente, la retirada de dignidad de los pueblos originarios. Sin el más mínimo respeto a su milenaria cultura, a su lengua, a su modo de vida, a su organización.

Condenándoles al ostracismo en todos los ámbitos: educativo, sanitario, económico, infraestructuras… 

La cruz de la contaminación de las aguas, de la destrucción del ecosistema, de los derrames de petróleo constantes. La cruz del alcoholismo inducido, pues han sido muchos los años en que distintas compañías extractivas han estado regalando ingentes cantidades de bebidas alcohólicas a los pueblos indígenas. La cruz de los suicidios de los jóvenes indígenas, que perdiendo su centro, perdiendo su identidad se desorientan hasta el punto de terminar con su propia vida. “Suicidio”, palabra que no existe en su vocabulario. La cruz de la falta de esperanza ante la falta a simple vista de futuro. La cruz de algunas partes de la Iglesia que miran hacia otro lado, que no se implican en conciencia con aquellos que más lo necesitan, Párrocos de comodidades, de serenidades y de espacios de confort que ni entienden ni respetan la inculturación del Evangelio.

Todas, absolutamente todas las cruces, se disipan en la Gloria de la Resurrección de Cristo, un Dios con nosotros que se hace uno con cada uno de los pueblos indígenas, que han sido creados por Él, que han desarrollado toda su historia y cultura por Él y que han sido salvados por Él. Una Resurrección que se hace, se construye y se crea a través de los misioneros de hoy y de siempre. También a través del pueblo de Dios que rompe el velo del Templo de la indiferencia y la injusticia. Para, desde la luz de la Resurrección, andar caminos de justicia e igualdad. Una Pascua que, en definitiva, brota de los corazones conversos de cada uno de nosotros, estemos dónde estemos. Porque algo que hemos aprendido es que la misión no se hace caricia de Dios exclusivamente en la ribera del Napo. La Pascua misionera que libera a los más vulnerables de sus cruces se fragua y alcanza desde Granollers, desde Barcelona, desde Madrid o desde Jaén.

Con nuestras propias cruces, solamente seremos verdaderos seguidores de Cristo al genuino estilo de Francisco, si transformamos las cruces de los pueblos indígenas de la Amazonía en rayos de Esperanza. Porque la misión o se hace compartida o no es misión. Al igual que la Pascua o se convierte en acción concreta o no es Pascua.

Los grandes sabios guerreros de las nacionalidades indígenas se convierten en jaguares o pumas. Esto puede ser en vida o en el momento del tránsito a la vida eterna. El Pachayaya (Dios) camina por la selva acompañado de un jaguar, todos en Aguarico sabemos que es el jaguar Achakaspi, velando por sus hermanos, cuidando de su grey. Monseñor Adalberto Jiménez Mendoza, O.F.M.Cap. cuenta con un alma custodio más entre los que le ayudan en su servicio. No queremos olvidarnos de él, que ha sido padre, hermano e inspiración para todos nosotros. Auténtica ternura de Dios en Aguarico.

Y pedimos al Señor que de fuerzas a través de su Espíritu a tantos “locos de Cristo” que hemos conocido: Rafael (diocesano polaco); La comunidad de focolares de Pompeya (Iñaki, Siro y Fabián), las hermanas del Sagrado Corazón, Franciscanas Terciarias, las hermanas Oblatas….

En Dikaro han visto estos días al jaguar; Achakaspi camina y nos marca el sendero. Sigamos sus huellas, hagamos camino tras las huellas de Achakaspi. Perseveremos en la justicia, la equidad, el cuidado del medio ambiente y acompañemos en su peregrinar a los Waorani, Shuar y Naporuna.

 

- ARTICLE ESCRIT PER JAVIER VALBUENA, OFS – LAURA PUIG - JAVIER CONEJO, OFS I MARIELO MICÓ.
PUBLICAT AL BUTLLETÍ DE L’ORDE FRANCISCÀ SEGLAR DE CATALUNYA.
ANY 30 – JUNY 2025 - NÚM. 288

Desde el corazón de la Bíblia (-8-)

 

DESDE EL CORAZÓN DE LA BIBLIA.

PARA LA REFLEXION PERSONAL.
De José Antonio Pagola, de "Grupos de Jesús".

"Dios busca a los perdidos". Lucas 15,1-7

Francisco Javier Conejo, OFS

Muchos recaudadores de impuestos y pecadores se acercaban a Jesús para oírlo, de modo que los fariseos y los maestros de la Ley se pusieron a murmurar: «Este hombre recibe a los pecadores y come con ellos».

Él entonces contó esta parábola: «Supongamos que uno de ustedes tiene cien ovejas y pierde una de ellas. ¿No deja las noventa y nueve en el campo y va en busca de la oveja perdida hasta encontrarla?

Y cuando la encuentra, lleno de alegría, la carga en los hombros y vuelve a la casa. Al llegar, reúne a sus amigos y vecinos y les dice: “Alégrense conmigo; ya encontré la oveja que se me había perdido”. Les digo que así es también en el cielo: habrá más alegría por un solo pecador que se arrepienta que por noventa y nueve justos que no necesitan arrepentirse.

Los fariseos y maestros de la ley deberían entender aquellas comidas alegres y festivas que Jesús celebra con los pecadores. Él ha venido de Dios a “buscar y salvar a lo que estaba perdido” (Lucas 19,10). ¿Cómo no entienden que viva acogiendo a pecadores, recaudadores y prostitutas? ¿Cómo no entienden su alegría al poder encontrarse con ellos en una mesa? Todo el pueblo debería sumarse a su alegría, pues nace de la alegría del mismo Dios.

La parábola es breve, pero su mensaje es de gran hondura. ¿De verdad puede este pastor insensato ser metáfora de Dios? Hay algo que todos los que están escuchando a Jesús han de reconocer: los humanos son criaturas de Dios, le pertenecen a él. Pero ¿Puede Dios sentir a los “perdidos” como algo tan suyo y querido?

Tal vez algunos de los que oían a Jesús recordaron lo que había dicho el profeta Ezequiel seis siglos antes: en el pueblo de Dios hay ovejas sin pastor; ovejas “débiles” a las que nadie conforta; ovejas “enfermas” a las que nadie cura; ovejas “heridas” a las que nadie venda. Hay también ovejas “descarriadas” a las que nadie se acerca y ovejas “perdidas” a las que nadie busca. Pues bien, así dice el Señor: “Yo mismo buscaré la oveja perdida, traeré a la descarriada, curaré a la herida, fortaleceré a la enferma…” (Ezequiel 34,16). Ahora pueden ver que Jesús, con su actuación y sus palabras está encarnando en su vida a ese Dios que busca a los “perdidos”.

La parábola se convierte así en una llamada a cambiar. Si Dios no rechaza a los “perdidos", si no que los busca apasionadamente, y si Jesús, lleno del Espíritu de Dios, los acoge y come con ellos… ¿no tendremos que cambiar radicalmente algunas de nuestras posturas? ¿seguiremos discriminando, condenando y despreciando a los que a nosotros nos parecen “perdidos"? ¿A quién queremos seguir?

La parábola tal vez sugiere algo más. La oveja no hace nada para volver al redil. Es el pastor quien la busca incansablemente, la carga sobre sus hombros y la recupera. ¿No está sugiriendo Jesús que el retorno del pecador no se debe a sus esfuerzos por convertirse, sino a la iniciativa de Dios, que irrumpe en su vida con su misericordia insondable? ¿Cómo no nos vamos a alegrar con este Dios de amor infinito y desconcertante? ¿Cómo no vamos a confiar en este Dios cuando nos sintamos perdidos y sin fuerzas para transformar nuestra vida? ¿Cómo no vamos a imitar a Jesús, abriendo nuestro corazón y nuestros brazos a quienes nos parecen alejados?

- ¿Me veo identificado con la oveja perdida?¿Hay momentos en que me siento perdido? ¿Mi pecado, mi error, mi debilidad, mi inconstancia, mi impotencia…? En adelante, cuando me vea perdido ¿recordaré que Dios me está buscando?

- ¿Me gustaría celebrar el reencuentro con Dios de alguna persona - cercana y querida? ¿Puedo ser un humilde pastor para alguien?

- ¿Por qué personas “perdidas” quieres interceder? 

 - ARTICLE ESCRIT PER FRANCISCO JAVIER CONEJO, OFS,
PUBLICAT AL BUTLLETÍ DE L’ORDE FRANCISCÀ SEGLAR DE CATALUNYA.
ANY 30 – JUNY 2025 - NÚM. 288