Retiro Cuaresma 2025 - Parróquia OFM Conventual. (22.03.2025)

 

RETIRO PARROQUIAL CUARESMAL 2025.

Crédito a fray Ángel Mariano Guzmán, OFM Conventual.

CUARESMA: Dejándonos llevar.

 

1.      Nos dejamos llevar al desierto.   

"El Espíritu lo fue llevando durante días por el desierto, mientras era tentado por el diablo" (Lc 4, 1-2)

Los desiertos no elegidos_: Una enfermedad, achaques de salud, servicios o tareas que ya no se nos piden a nosotros, pérdida de amigos y familiares, soledad, incomprensiones... Estos momentos de nuestra vida nos hacen las preguntas claves: ¿Sigues confiando en mí? ¿Sigues sintiendo que soy un Dios vivo y presente en tu vida? ¿Todavía soy para ti: roca, baluarte, refugio, morada...?

 

2.      Con Jesús en la Montaña.

"Este es mi Hijo, el predilecto, escuchadlo" (Lc 9,35)

Y le pedimos poder discernir sobre nuestra escucha: A qué voces prestamos atención y a cuáles silenciamos o nos pasan desapercibidas. ¿Qué nos bloquea para tener una escucha sana y atenta? ¿Qué defensas o filtros ponemos para que la Palabra no penetre, como espada de doble filo, en el centro del corazón?

 3.      Jesús nos lleva al huerto.

"Señor, déjala todavía este año y mientras tanto yo cavaré alrededor y le echaré estiércol, a ver si da fruto en adelante, si no la puedes cortar" (Lc 13, 8-9)

Contemplando esta escena se nos invita a conjugar dos actitudes: exigencia y paciencia. Somos muy exigentes y lo queremos todo rápido, ya, ahora; o bien, excesivamente pacientes esperando que el tiempo cure, solucione las carencias por su misma inercia.

 

4.      De comida con Jesús.

"En aquel tiempo, solían acercarse a Jesús todos los publicanos y pecadores a escucharlo. Y los fariseos y los escribas murmuraban diciendo: "Ese acoge a los pecadores y come con ellos" (Lc 15, 1-3)

Dejar que os vengan a la memoria rostros y nombres de tantas personas enfermas, solas, vulnerables... , vidas "pródigas", alejadas, aisladas, rotas. Agradece a Dios las veces que habéis sido cauces de ese amor compasivo, de la acogida y hospitalidad del padre de la parábola. Pero también este Evangelio nos lanza una pregunta sobre nuestra propia vida: ¿Tú tienes padre? ¿Sientes tu vida sostenida, abrazada? ¿Te vives realmente como hijo/a y hermano/a?
 

 

5.      Madrugando al templo con Jesús.

"Al amanecer se presentó de nuevo en el Templo y todo el pueblo acudía a él, y sentándose les enseñaba. Los letrados y fariseos le traen una mujer sorprendida en adulterio..." (Jn 8, 1-3)

Deja resonar en lo más profundo del corazón esa palabra de Jesús que, cara a cara, te dice: "Tampoco yo te condeno. Anda, y en adelante no peques más.”

AMANDO HASTA EL EXTREMO - Maite López.

 

BEAT HIPÒLIT GALANTINI, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 20 de març. 
Beat Hipòlit Galantini, OFS.

Lluís Salas Grau, OFS.

· Ippolito Galantini (Florència, Toscana, 14 d’octubre 1565 – 20 de març 1619) va ésser un mercader toscà, profés de l’actual Orde Franciscà Secular, que va fundar la Congregació de la Doctrina Cristiana, associació de laics dedicada a l’ensenyament dels nens sense recursos. És venerat com a beat Hipòlit Galantini, per l’Església Catòlica. 

· Martirologi Romà: A Florència, el Beat Hipòlit Galantini, que va fundar la Congregació de la Doctrina Cristiana i va treballar assíduament per l'educació catequètica dels nens i de la gent senzilla.

 +++++++++++++++++++++

Ippolito Galantini era fill d'un teixidor i ell mateix va treballar a l'obrador familiar; de fet, durant la seva vida va continuar ajudant el seu pare en el treball, a banda de dedicar-se a altres activitats. La seva vocació per la catequesi el va portar, ja de jove, a instruir els seus companys en qüestions de fe, creant un grup de fidels al voltant seu. El bisbe de Florència, Alessandro de Mèdici, veient la seva activitat el va nomenar mestre de doctrina cristiana, malgrat la seva joventut i ser seglar, a l'església de Santa Lucia al Prato.

Als disset anys volgué ingressar a l'Orde dels Caputxins, però no el van acceptar per tenir una salut molt feble; així que va ser terciari franciscà durant la resta de la seva vida. Va ensenyar a la Congregazione di Santa Lucia i a la del Santissimo Salvatore. Feia una vida molt austera i sacrificada, amb dejunis i pregàries continuades, que aixecaren l'admiració dels que el coneixien.

Els franciscans d'Ognissanti li concediren un terreny que formava part del seu convent i, amb unes donacions de la família dels grans ducs i de l'arquebisbe, hi feu construir un oratori, que començà a edificar-se el 14 d'octubre de 1602. La idea era que s'hi dugués a terme la catequesi, sense dependre d'altres entitats com esglésies o convents. Galantini volia que les capes més modestes de la societat rebessin instrucció i aprenguessin els principis de la fe i a llegir. Un cop obert l'oratori, el 1604, va fundar la Congregació de Sant Francesc de la Doctrina Cristiana, per ampliar les activitats de catequesi. Va tenir un considerable èxit des del començament, i altres ciutats toscanes van imitar-ne el model. Alguns seguidors de Galantini foren enviats a altres llocs per difondre l'obra.

Galantini va explicar la seva experiència d'apostolat en una obra, Esercizi delle scuole di spirito. Va sobreviure la pesta i una caiguda a l'Arno. Finalment, morí el 1619 a Florència, amb fama de santedat.

VENERACIÓ:

Ja en vida, va tenir fama de santedat i se li atribuïren guariments; quan morí, el 20 de març de 1619, va començar a ser venerat pel poble, que volia tocar-lo, fins el punt que el bisbe que oficiava la missa va amenaçar amb l’excomunió a qui el toqués. El seu sepulcre va ser un destí de pelegrinatge. El 1756 Benet XIV el proclamà Venerable i el 19 de juny de 1825 Lleó XII el proclamà Beat. Encara avui, a la Toscana, gaudeix d’una gran devoció.

Domenico_pugliani,_morte_del_beato_ippolito_galantini,_1639-40,_03

 

BEATA ÀNGELA SALAWA.

Lluís Salas Grau, OFS.

Del Martirologi Romà del dia 12 de març.

Beata Àngela Salawa. O.F.S.

 

• Àngela Salawa (9 de setembre de 1881 - 12 de març de 1922) va ser una dona polonesa que va treballar en hospitals a la Primera Guerra Mundial. Era l'onzena filla i va viure en una família molt religiosa. Es va fer membre de l'Orde Franciscà Secular i va treballar a diferents hospitals durant la Primera Guerra Mundial. Arran d’això, va acabar contagiant-se i va emmalaltir per treballar al costat dels malalts i va morir el 1922. El Papa Sant Joan Pau II la va beatificar el 1991.

 

• Martirologi Romà: A Cracòvia, Polònia, la Beata Àngela Salawa, de l’Orde Franciscà Secular, que va optar per passar tota la vida treballant com a minyona. Va viure humilment entre els servents i va emigrar al Senyor en la pobresa absoluta.

 

+++++++++++++

 

Àngela Salawa procedia del poble de Siepraw, prop de Cracòvia, Polònia. Va néixer el 1881, filla de Bartłomiej Salawa i Ewa Bochenek. A la seva família hi havia dotze fills, sent Salawa l'onzè. El seu pare, Bartłomiej, era ferrer. Salawa va ser batejada quatre dies després del seu naixement. La família era pobra, i com que era feble i malaltissa, Salawa no podia ajudar a les tasques tant com els seus germans més robustos físicament. Era una nena obedient que s'esforçava per ajudar la família. Des de molt jove va sentir la crida de Jesucrist al seu cor.

 

Als 16 anys, Salawa va deixar casa seva per treballar com a minyona, a Cracòvia. Allí es va dedicar a activitats mundanes i el seu fervor religiós va disminuir. Li va afectar molt la mort de la seva germana Teresa, que havia demanat a Salawa que reconsiderés els seus valors mundans. Mentre ballava en un banquet de noces, Salawa va percebre Crist dret a prop, preguntant-li com podia preferir ballar a seguir-lo. L'experiència va ser un punt d'inflexió a la seva vida. Immediatament es va dirigir a una església per pregar i es va dedicar a adorar Crist al Santíssim Sagrament.

 

Salawa va considerar la possibilitat d'una vocació religiosa, però la seva feble salut física va ser un impediment. Va decidir romandre al món, fent vots privats de puresa i virtut el 1900. Va continuar treballant com a minyona, però va patir per la ruptura entre ella i la seva família i per les falses acusacions del seu ocupador.

 

El 1912, Salawa es va fer membre de l'Orde Franciscà Secular. Sentia afinitat amb Sant Francesc d'Assís, que, com la mateixa Salawa, havia trencat amb la seva família.

 

Quan va esclatar la Primera Guerra Mundial el 1914, Salawa va romandre a Cracòvia, cuidant els soldats. La seva pròpia salut s'estava deteriorant, però ningú no es va adonar del seu patiment. El 1916, el seu ocupador la va acusar de robar i va perdre la feina. Es va quedar sense casa, adolorida i malalta, però va ser donada d'alta de l'hospital perquè semblava que estava bé. Finalment es va quedar sola al món, vivint en una habitació del soterrani, abandonada per la seva família, amics i veïns.

 

Va morir el 12 de març de 1922.

 

El 30 de març de 1981 es va introduir la causa de beatificació que li va atorgar el títol de Servent de Déu. La Positio sobre la seva vida de virtut heroica, va ser remesa a la Congregació per a les Causes dels Sants el 1987, fet que va donar lloc a la declaració de la seva virtut heroica per part del papa Sant Joan Pau II qui, el 23 d'octubre de 1987 li va concedir el títol de Venerable.

 

El 1990, a Nowy Targ, a Polònia, un jove va patir una greu lesió cerebral. Es va demanar la intercessió d'Àngela Salawa per ajudar el nen, que es va recuperar completament. El fet va ser investigat i posteriorment validat el 12 d'abril de 1991. El mateix Sant Joan Pau II va aprovar el miracle el 6 de juliol de 1991 i la va beatificar el 13 d'agost de 1991.

 

Desde el corazón de la Bíblia (5)

DESDE EL CORAZÓN DE LA BIBLIA.

PARA LA REFLEXION PERSONAL.
De José Antonio Pagola, de "Grupos de Jesús".

"¡Ábrete!" Marcos 7,31-37.

Jesús sana a un sordomudo.

Francisco Javier Conejo Salvador, OFS

31 Volviendo a salir de la región de Tiro, vino por Sidón al mar de Galilea, pasando por la región de Decápolis. 32 Y le trajeron un sordo y tartamudo, y le rogaron que le pusiera la mano encima. 33 Y tomándole aparte de la gente, metió los dedos en las orejas de él, y escupiendo, tocó su lengua; 34 y levantando los ojos al cielo, gimió, y le dijo: Effatá, es decir: Sé abierto. 35 Al momento fueron abiertos sus oídos, y se desató la ligadura de su lengua, y hablaba bien. 36 Y les mandó que no lo dijesen a nadie; pero cuanto más les mandaba, tanto más y más lo divulgaban. 37 Y en gran manera se maravillaban, diciendo: bien lo ha hecho todo; hace a los sordos oír, y a los mudos hablar.

El evangelista Marcos sitúa el episodio en la orilla oriental del lago de Galilea, en una región habitada mayoritariamente por paganos. Su objetico no es solo recoger los recuerdos que se conservan entre los seguidores de Jesús sobre la curación de un sordomudo. El relato sugiere algo más.

Los profetas de Israel usaban con frecuencia la “ceguera” y la “sordera” como metáforas para hablar de la cerrazón y la resistencia del pueblo a su Dios. A pesar de vivir su religión como una “alianza” estrecha con Dios, Israel es un pueblo que “tiene ojos, pero no ve” lo que Dios quiere hacer con él; “tiene oídos, pero no oye” lo que Dios le está diciendo. Por eso un profeta invita en nombre de Dios a al pueblo con estas palabras: “Sordos, escuchad y oíd. Ciegos, mirad y ved” (Isaías 42,18)

El sordo sale de su aislamiento. Se deja trabajar por Jesús. Y en el momento en que Jesús y el enfermo se funden en una misma fe y se abren a la acción de Dios, amigo de la vida, la curación se hace realidad. Por primera vez, aquel hombre enfermo empieza a conocer lo que es vivir escuchando a los demás y conversando abiertamente con todos. He escuchado la orden de Jesús, se ha abierto y ahora es capaz de vivir escuchando la Buena Noticia y comunicándola a otros. ¿No es esta la experiencia que necesitamos vivir nosotros?

Hemos de dejarnos trabajar por él para ser sus discípulos y seguidores. Si vivimos sordos a su mensaje, si no entendemos bien su proyecto ni captamos su amor a los que sufren, no escucharemos la vida como la escuchaba él ni llegará hasta a nosotros el clamor de los que sufren como llegaba hasta el fondo de su corazón. Si nos mantenemos “sordos” a las palabras de Jesús, seremos como “tartamudos” al anunciar su Buena Noticia.

Al parecer en algunas comunidades cristianas se leía e interpretaba la vida y la actuación de Jesús a la luz de las promesas recogidas en el libro de Isaías. En una de sus páginas podemos leer estas palabras: “Ánimo no temáis; mirad a vuestro Dios… viene en persona a salvaros… los oídos del sordo se abrirán… la lengua del mudo cantará”. (Isaías 35, 4-6) . Esta salvación nos ha llegado en Jesús.

- ¿Tengo la impresión de vivir sin escuchar desde el fondo de mí ser la voz de Jesús? ¿Qué es lo que más impide estar abierto a su Evangelio y a su espíritu?

- ¿Sé confesar mi fe en Jesucristo con mi palabra y con mi estilo de vivir o soy un cristiano mudo? ¿Callo y oculto a veces mi identidad cristiana? ¿Por qué?

- Habla con Jesús acerca de tus resistencias a su llamada.

- ARTICLE ESCRIT PER FRANCISCO JAVIER CONEJO SALVADOR, OFS,
PUBLICAT AL BUTLLETÍ DE L’ORDE FRANCISCÀ SECULAR DE CATALUNYA.
ANY 30 – MARÇ 2025 - NÚM. 285 

 

SANTA COLETA DE CORBIE.

Lluís Salas Grau, OFS.

Del Martirologi Romà del dia 6 de març.
𝐒𝐚𝐧𝐭𝐚 𝐂𝐨𝐥𝐞𝐭𝐚 𝐝𝐞 𝐂𝐨𝐫𝐛𝐢𝐞. O.F.S. i O.S.C. Col.
 
• Coleta de Corbie, al segle Nicolette Boellet (Corbie, 13 de gener de 1381 – Gant, Flandes, 6 de març de 1447), va ser una religiosa francesa, germana professa del Tercer Orde de Sant Francesc (actual O.F.S.) i reformadora de l'Orde de Santa Clara, que donà origen a l'Orde de les Clarisses Coletines. És venerada com a santa per l'Església Catòlica.
 
• 𝑴𝒂𝒓𝒕𝒊𝒓𝒐𝒍𝒐𝒈𝒊 𝑹𝒐𝒎𝒂̀: A Gant, a Flandes, Santa Coleta Boellet, que després de tres anys d’una vida molt austera, tancada en una petita ermita al costat de l'església de Corbie, esdevingué professa sota el govern de sant Francesc. Va reconduir molts monestirs de Clarisses al model primitiu de vida, tot restablint d'una manera especial l'esperit de pobresa i penitència.
 
++++++++++++++
 
Va néixer a Calcye, prop de Corbie (Picardia, França), en una família humil: el seu pare era fuster a l'abadia benedictina del lloc. Va voler fer-se benedictina, però no va poder. Llavors, va regalar les seves possessions als pobres i va entrar al 𝑇𝑒𝑟𝑐𝑒𝑟 𝑂𝑟𝑑𝑒 𝐹𝑟𝑎𝑛𝑐𝑖𝑠𝑐𝑎̀. Als 21 anys es va retirar a una petita ermita al costat de l'església de Corbie, on va viure amb gran austeritat en oració i contemplació. Molts anaven a veure-la per rebre'n consell. Va tenir somnis i visions en els quals sant Francesc d'Assís se li apareixia i li demanava que restaurés la primera observança de la Regla de Santa Clara. De fet, les 𝐶𝑙𝑎𝑟𝑖𝑠𝑠𝑒𝑠 𝑈𝑟𝑏𝑎𝑛𝑖𝑠𝑡𝑒𝑠, branca predominant de l'Orde de Santa Clara, s'havien anat allunyant de l'esperit primigeni de l'Orde i havien abandonat la pobresa prescrita per la regla.
 
Animada pel seu director espiritual, Enric de la Beaume, va deixar l'ermita el 1406. Va provar d'explicar la seva missió a dos convents, però no li van fer cas: no hi havia cap autoritat que l'avalés. Va anar descalça i vestida amb un hàbit apedaçat fins a Niça, on hi havia llavors el papa Benet XIII d'Avinyó (El papa Lluna), reconegut pels francesos i la Corona d'Aragó, entre d'altres. Benet XIII la va rebre, impressionat per la seva voluntat, li donà l'autorització per reformar els monestirs de clarisses i ésser-ne superiora de tots els convents menors que reformés o fundés.

 

Amb l'ajut de la comtessa de Ginebra i Henri de la Beaume, va començar la seva tasca a Beaume, sense èxit. Poc després va obrir el primer convent reformat a Besançon, en un antic convent de clarisses urbanistes. Després van seguir les cases d'Auxonne (1410), Poligny, Gant (1412), Heidelberg (1444), Amiens, etc., fins a disset convents, essent l'últim el de Pont-à-Mousson (Lorena). D'acord amb l'esperit reformat, la pobresa als convents era absoluta, les monges anaven descalces i s'hi feia dejuni i abstinència perpetus.
 
També va iniciar una reforma entre els frares franciscans, els Coletins, branca observant dels frares menors diferent, però, a la dels Franciscans Observants, ja que els seus membres romanien sota l'obediència al provincial dels Franciscans Conventuals.
 
Va ajudar Sant Vicenç Ferrer en els seus esforços per acabar amb el Cisma d'Occident. Va fundar un total de disset nous convents i en va reformar molts més, fins i tot algunes cases de frares franciscans. Va morir al seu convent a Gant l'any 1447, als 67 anys.
 
S'hi van atribuir nombrosos miracles. Sebollida a Gant, el seu cos va ser traslladat, arran de la supressió dels monestirs de Flandes, sota el regnat de Josep II del Sacre Imperi Romanogermànic, al monestir de Poligny (Jura), on és actualment.
 
Va ser beatificada el 23 de gener de 1740 per Climent XII i canonitzada el 24 de maig de 1807, per Pius VII.