SANT FERRAN III DE CASTELLA I LLEÓ, O.F.S.
Del Martirologi Romà del dia 30 de maig.
Sant Ferran III de Castella i Lleó, O.F.S.
• Martirologi Romà: A Sevilla, Sant Ferran III, rei de Castella i Lleó, que va ser un savi administrador del seu regne, erudit en arts i ciències, i diligent en la difusió de la fe.
Sota el seu govern es produí la unió definitiva dels regnes de Castella i Lleó, una fita que es va assolir sense les guerres fratricides que sovint havien acompanyat aquest tipus de processos. Quan el rei Enric I de Castella morí prematurament l'any 1217, la corona passà a la seva germana Berenguera, que, amb gran saviesa i generositat, renuncià al tron en favor del seu fill Ferran. Aquell mateix any fou reconegut com a rei pels nobles castellans. Més endavant, el 1230, després de superar diverses dificultats successòries, heretà també el regne de Lleó, culminant així una unió llargament desitjada.
Aquesta reunificació, preparada amb prudència per la reina Berenguera, afavorida per la jerarquia eclesiàstica i recolzada pels papes Innocenci III i Honori III, contribuí decisivament a la pacificació dels regnes cristians peninsulars i permeté concentrar esforços en la defensa de la fe davant l'expansió musulmana.
Sant Ferran es casà primer amb Beatriu de Suàbia l'any 1219 i, després de quedar vidu, amb Joana de Dammartin, comtessa de Ponthieu, l'any 1237. D'ambdós matrimonis nasqueren tretze fills. Les seves aliances matrimonials reforçaren els vincles de Castella amb les grans cases reials d'Europa i contribuïren al prestigi internacional de la seva corona.
Tanmateix, l'aspecte més destacat del seu regnat fou la Reconquesta. Després d'haver consolidat la unitat dels seus dominis, dedicà bona part de la seva vida a recuperar per a la Cristiandat els territoris ocupats pels musulmans. Durant prop de trenta anys dirigí nombroses campanyes militars que culminaren amb la conquesta de ciutats tan importants com Baeza, Jaén, Còrdova i Sevilla, fet que li valgué el títol de «Conqueridor d'Andalusia».
A cada victòria militar hi seguia una intensa obra de restauració religiosa. Gràcies al seu suport, es reorganitzaren i restauraren les diòcesis de Jaén, Còrdova, Sevilla, Cartagena i Badajoz. El seu compromís amb la defensa de la fe fou reconegut pels papes, que li concediren diversos privilegis destinats a sostenir l'esforç de la Reconquesta. Les indulgències atorgades als combatents i el suport material de l'Església manifestaven que aquella empresa era considerada una autèntica obra al servei de la Cristiandat.
Malgrat la seva fermesa en la defensa de la fe, o potser per això, Sant Ferran es distingí també per la seva magnanimitat. Fou misericordiós amb els vençuts, respectuós amb els jueus i fidel a les orientacions de l'Església. La famosa inscripció de la seva tomba en hebreu, àrab, llatí i castellà simbolitza el respecte que despertà entre pobles de diferents cultures i tradicions.
Com a governant, demostrà una gran prudència. S'envoltà d'un consell de persones expertes per als afers més importants del regne i impulsà la redacció d'un cos legislatiu que posteriorment completaria el seu fill Alfons X el Savi. També promogué la cultura, les ciències i les arts, afavorint la Universitat de Salamanca i la de Valladolid. Contribuí igualment a la construcció de les catedrals de Lleó, Burgos i Toledo.
La seva estima per l'Església es manifestà també en l'acollida i protecció que dispensà als nous ordes religiosos que començaven a expandir-se per Europa. Franciscans, dominics i trinitaris trobaren en ell un protector generós i un aliat fidel. Aquesta proximitat als frares menors revela la seva sensibilitat evangèlica i el seu desig de veure florir una vida cristiana més profunda entre el poble. Arran d’aquesta proximinat, professà al que avui és l’Orde Franciscà Seglar.
Però la grandesa de Sant Ferran no es troba només en les seves conquestes o en el seu bon govern. La seva autèntica santedat arrela en la seva profunda vida espiritual. Era un home de pregària, molt devot de la Santíssima Mare de Déu i profundament conscient que totes les seves victòries provenien de Déu. Malgrat el seu poder i la seva fama, conservà sempre una sincera humilitat.
En els darrers moments de la seva vida oferí un testimoni commovedor de fe. Mentre rebia el Sant Viàtic, demanà perdó pels seus pecats i volgué rebre el Senyor de genolls, tot i la gravetat de la seva malaltia. Considerava el seu regne un do rebut de Déu i, abans de morir, el 30 de maig de 1252, lliurà la seva ànima al Creador pronunciant unes paraules plenes d'abandó i confiança: «Senyor, nu vaig sortir del ventre de la meva mare, que és la terra, i nu torno a ella. Acolliu la meva ànima entre els vostres servents.»
Tant els cronistes cristians com els musulmans coincidiren a destacar la seva honestedat, prudència, generositat, mansuetud i esperit de servei. Les seves virtuts personals, unides a l'exercici exemplar del govern, el convertiren en un model de sobirà cristià i en una mostra eloqüent que la santedat també pot viure's en l'exercici de les responsabilitats públiques.
El seu culte, inicialment limitat a Sevilla, s'estengué progressivament a tota l'Església. El procés de canonització s'inicià l'any 1629 i culminà amb la seva canonització pel papa Climent X el 4 de febrer de 1671. Avui és venerat com a patró dels enginyers militars i és invocat també pels pobres, els empresonats i els servidors públics.
La iconografia el representa habitualment com un rei jove, coronat i revestit amb les insígnies reials. Sovint apareix portant una imatge de la Mare de Déu, signe de la seva profunda devoció mariana, o bé una clau, record de la conquesta de Sevilla. La seva figura continua essent un exemple lluminós de govern cristià, de fidelitat a l'Església i de confiança absoluta en la providència de Déu.
Lluís Salas Grau, OFS