Convivència fraterna al Monestir de Sant Benet i a l’Abadia de Montserrat.

 

Convivència fraterna al Monestir de 

Sant Benet i a l'Abadia de Montserrat.

Lluís Salas Grau, OFS

Ja feia temps que desitjàvem que la Maria del Mar Albajar, abadessa del Monestir de Sant Benet, a la muntanya de Montserrat, ens pogués oferir una reflexió al voltant de la fe en Crist. Finalment, el dia 18 d’octubre es va concretar la possibilitat que ens impartís una conferència al mateix monestir, adreçada a la nostra fraternitat, als feligresos de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat i a altres membres de la parròquia.

L’autocar va arribar al monestir al voltant de les deu, i vam entrar a l’església, on la Molt Reverenda Mare Maria del Mar Albajar ens va rebre amb gran afabilitat. Tot seguit, va iniciar la conferència titulada «JESÚS I L’ESPERANÇA», de la qual oferim un breu resum: 
 

L’esperança que neix del Crist.

 

Vivim en un temps en què parlar d’esperança pot semblar ingenu. Però, des de la mirada cristiana, l’esperança no és un somni buit ni una espera passiva: és una actitud profunda del cor, una confiança viva que ens obre a allò que Déu vol fer néixer dins nostre.

 

Refiar-nos del batec de Déu.

 

Al fons de cadascun de nosaltres hi ressona un batec suau, un murmuri de Déu que ens parla sense presses. L’esperança comença quan confiem en aquest batec interior i actuem en conseqüència. És un acte de confiança radical: creure que dins nostre hi ha una presència que ens guia, encara que no sempre la puguem comprendre o controlar.

 

La por, en canvi, ens aïlla i ens fa perdre el fil que ens uneix a Déu, als altres i a nosaltres mateixos. Només quan deixem que la confiança ens toqui, l’esperança pot arrelar i transformar la nostra mirada.

 

Esperar no és quedar-se quiet.

 

Esperar no vol dir passivitat. L’esperança és un moviment atent i amorós: posar cura, acompanyar, fer lloc. S’assembla a un embaràs —una vida nova ja present, però que necessita el nostre acompanyament per poder néixer.

 

Esperar en Déu és col·laborar amb Ell, obrir espai perquè la seva promesa trobi camí en nosaltres.

 

Més enllà de l’optimisme.

 

L’esperança no és optimisme. L’optimisme intenta forçar la realitat perquè s’ajusti als nostres desigs; l’esperança, en canvi, s’abandona a la promesa de Déu, sabent que aquesta ens supera i no depèn del nostre control. L’esperança és camí; l’optimisme, recerca de resultat.

 

L’esperançat és qui es deixa afectar per la realitat i viu obert a l’indisponible, a allò que Déu va revelant pas a pas. Aquesta obertura porta a la desapropiació, a deixar d’apropiar-nos del que no és nostre, per viure la llibertat dels fills de Déu.

 

De Maria a Marta: l’esperança feta acció.

 

L’esperança no és quietud: neix de l’escolta, però ens empeny al servei. Com Maria als peus de Jesús, primer deixem que la Paraula ens transformi; i després, com Marta, sortim a servir des del que hem rebut. L’esperança ens fa anar vers els altres i vers la Creació.

 

Jesús, home d’esperança.

 

Jesús mateix va viure com un home ple d’esperança. Quan a l’Evangeli de Marc diu: «El temps s’ha acomplert», el text grec també es pot traduir com «el temps s’ha omplert»: allò que esperàvem ja és aquí. L’esperança, doncs, no és només futur; és present.

 

No es tracta d’un simple carpe diem, sinó d’un “ara” carregat de nova humanitat: el Regne de Déu que s’apropa. Per això Jesús ens convida a la conversió —metanoia, anar més enllà de les nostres categories— perquè la promesa de Déu sempre ens excedeix. I ens demana també de creure en l’Evangeli, és a dir, de confiar. No com una obligació, sinó com una bona notícia que desperta il·lusió i compromís: el somni de Déu caminant en nosaltres.

 

El nom de la nostra esperança.

 

El nom de l’esperança de Jesús és el Regne de Déu: una realitat viva, present, que es revela a qui s’obre a la seva promesa. Jesús hi va lliurar tota la seva vida, confiant en el Pare i obrint-nos a tots el camí d’aquesta esperança que no defrauda.

Acabada la conferència, vam gaudir d’una estona d’esbarjo que vam aprofitar per visitar la botiga del monestir i l’exposició «Les 12 dones de l’evangeli», una mostra de ceràmiques creades per Regina Goberna i el taller del monestir. El projecte —que inclou una exposició i un llibre— presenta dotze dones de l’Evangeli, com Magdalena, Marta o Maria.

Cap a tres quarts d’una tornàrem a l’església per participar de l’Eucaristia, presidida pel nostre assistent, fra Àngel Mariano, i concelebrada per fra Esteban Lomas. Després, vam tenir el goig de pregar l’Hora Sexta amb la comunitat monàstica.

Un cop acomiadats de l’abadessa, l’autocar ens va portar fins a la cafeteria de Montserrat, on cadascú va dinar el que havia portat de casa, compartint conversa i fraternitat.

A les quatre de la tarda vam retornar a la porta de la Basílica per dirigir-nos a la Cripta. Allà vam pregar diverses oracions preparades pel nostre mestre de formació, el germà Fernando Llanillo, i la germana Conxi Escartín ens va oferir una breu explicació sobre Santa Isabel de Portugal, santa franciscana.

Després de pujar al cambril de la Mare de Déu per pregar, al voltant de les cinc de la tarda, una noia d’una generositat extraordinària ens va fer unes fotografies de grup a la plaça de la Basílica. Vam acomiadar-nos cantant i ballant «L’hora dels adeus», i finalment l’autocar ens va portar de nou al convent de Granollers.

 

 

SANTA MARIA JOSEPA ROSSELLO. O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 7 de desembre.
Santa Maria Josepa Rossello, O.F.S.

· Santa Maria Josepa Rossello (Al segle Beneta Rossello Dedone), fundadora de l’Institut de les Filles de Nostra Senyora de la Misericòrdia, va néixer a Albissola Marina, Savona, el 27 de maig de 1811 i va morir el 7 de desembre de 1880.

· Martirologi Romà: A Savona, Santa Maria Josepa (Benedetta) Rossello, verge, que va fundar l'Institut de les Filles de Nostra Senyora de la Misericòrdia, i es va dedicar amb fervor a la salvació de les ànimes, confiant només en Déu.

+++++++++++++++++

Va néixer a Albisola, Savona, el 27 de maig de 1811, sent la quarta filla d'una família de deu germans. Va ser batejada el mateix dia amb el nom de Beneta. Els seus pares, Bartolomé Rossello i María Dedone, eren uns modestos terrissers.

Des de petita, va aprendre a modelar l'argila i es va fer càrrec dels seus germans menors, permetent així que la seva mare es dediqués a les seves nombroses ocupacions.

Cap a l'any 1830 va ingressar al Tercer Orde Franciscà. Als dinou anys va entrar a treballar com a minyona, a casa de la família Monleone, a Savona, on hi va romandre set anys, des del 1830 al 1837.

Va sol·licitar ingressar en un Institut de caritat com a religiosa. Va presentar la seva petició a l'Institut de les Filles de Nostra Senyora de les Neus, però va ser rebutjada. La seva família era molt pobre i no podia donar-li la suma de diners que calia pel dot, condició indispensable per a ser acceptada.

L'any 1837, responent a una crida del bisbe de la diòcesi, monsenyor Agustí De Mari (1835-1940), qui buscava persones que es dediquessin a l'educació de joves pobres. Beneta, als seus vint-i-set anys, es va presentar al prelat i va oferir els seus serveis.

El bisbe Agustí es va encarregar de buscar un lloc i Beneta de buscar companyes que s'oferissin com a voluntàries per iniciar la primera escola. Al projecte de Beneta s'hi van incorporar Ángela i Doménica Pescio i Paulina Barla. Les tres primeres vocacions van arribar d'Albisola. Per a la seu de l'obra monsenyor De Mari va llogar una modesta casa propietat de la "commenda" de Malta.

La fundació es va realitzar el 10 d'agost de 1837. Àngela Pescio, la de major edat, va ser triada Superiora, i a Beneta se li va encomanar el càrrec de Mestra de novícies, Vicària i Ecònoma. Un crucifix, una petita imatge de la Mare de Déu de la Misericòrdia i cinc lires van formar el capital i tota la riquesa que posseïen.

El dia 22 d'octubre de 1837 es duu a terme la primera presa d'hàbits i Beneta va rebre del Bisbe el nom de Sor Maria Josepa, alhora que l'Institut era anomenat oficialment de les Filles de Nostra Senyora de la Misericòrdia, i consagrat a la Verge del Santuari de Savona. El 2 d'agost de 1839, les religioses pronuncia els seus vots perpetus. Per a l'any 1840 les germanes professes ja eren set, i quatre novícies. Aquest any Sor María Josepa va ser triada superiora per unanimitat, càrrec que va mantenir durant prop de quaranta anys, fins a la seva mort.

El 14 de desembre de 1840 mort monsenyor De Mari, qui ja havia realitzat un esbós de les regles. El text definitiu va ser confiat al Pare carmelita Innocenci Rosciano, per a la seva finalització. Aquest document va ser enllestit el 4 de febrer de 1846, pel nou bisbe de Savona i després arquebisbe de Torí, Monsenyor Alexandre O. Riccardi (1841-1866).

La finalitat principal del nou Institut va ser dedicar-se a la instrucció i l'educació de les dones joves pobres, i a l'assistència als malalts. Sota la direcció de Sor Maria Josepa, l'Institut va començar a difondre's a Ligúria, durant el període entre 1842 i 1855.

L'any 1856 Sor Maria Josepa comença a col·laborar en l'obra del rescat dels esclaus d'Àfrica, a la qual ja des de molt de temps enrere es dedicaven dos sacerdots: Nicolau Olivieri (1792-1864) i Blai Verri, i les portes de l'Institut es van obrir per acollir grups de joves dones africanes rescatades.

L'esperit missioner de la santa es va posar de manifest quan l'any 1875 va enviar un primer grup de quinze germanes a Buenos Aires, República Argentina.

Des del 1859 comença a fer noves fundacions. Deu anys després, el 1869, Sor Maria Josepa inicia el petit Seminari per a clergues pobres, a Savona, que va oferir a la Diòcesi excel·lents sacerdots.

L'última obra de l'Institut -realitzada després de la seva mort- va ser la fundació a Savona, l'any 1880, de la Casa de les Penitents, un refugi per a dones joves rescatades de la prostitució.

Una altra de les obres de caràcter social realitzades per María Josepa Rossello, és la fundació de les escoles populars gratuïtes, una absoluta novetat i de necessitat urgent en aquell moment a la Ligúria occidental.

Va finalitzar la seva laboriosa vida als seixanta-nou anys, el 7 de desembre de 1880 a la casa mare de Savona, arran de complicacions cardíaques que havien malmès la seva salut.

Va ser sebollida al cementiri local. Posteriorment, l'any 1887 les restes foren traslladades a la casa mare.

La seva causa de beatificació va ser introduïda a Roma el dia 23 de juliol de 1924. Va ser beatificada el dia 6 de novembre de 1938, després del reconeixement de dos miracles realitzats a dues religioses de l'Institut: Sor Maria de l'Esperit Sant i Sor Paulina Dameri.

Maria Josepa Rossello va ser canonitzada pel papa Pius XII el dia 12 de juny de 1949. En aquesta ocasió van ser probatoris els miracles reconeguts de les prodigioses curacions de Teresa Rocchi i de Pere Molinari.

Quan va morir, l'Institut que va fundar, disposava de seixanta-cinc cases. Avui són 176 cases a Itàlia i a Amèrica; les religioses són prop de mil. Es tracta d'asils de nens, escoles mitjanes i elementals, col·legis, orfenats, hospitals i assistència a presons de dones, cases de protecció a les joves...

Lluís Salas Grau, OFS

 

BEAT PERE PETTINAIO DE SIENA. O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 4 de desembre.
Beat Pere Pettinaio de Siena, O.F.S.

 
Martirologi Romà: A Siena, a la Toscana, el beat Pere Pettinaio, profés del Tercer Orde de Sant Francesc, il·lustre per la seva peculiar caritat envers els pobres i els malalts, i per la seva humilitat i silenci (1289).
 

++++++++++++++++++

 
Pere “Pettinaio” va néixer a la regió del Chianti, província de Siena. De temperament bromista i impulsiu en la seva joventut, es va esmenar després de la seva conversió. Era fabricant i comerciant de pintes, cosa que confirma l’epítet de “pettinaio” que sempre acompanya el seu nom. Va començar a santificar-se en l’exercici de la seva professió. Comprava i venia sempre a un preu just; la qualitat dels seus productes era tan apreciada pels sienesos que ell anava al mercat només després de vespres, per no condemnar a la ruïna els seus competidors. Es va casar, però no va tenir fills, i en comprovar l’esterilitat de la seva dona va fer amb ella el vot de castedat perfecta, però es va mostrar un espòs excel·lent, procurant fer-la sentir còmoda fins i tot en les coses més petites.
 
Però mai arribava tard a les predicacions i als oficis religiosos; ni a les cases dels pobres, als quals portava ajudes juntament amb altres vuit amics; ni a l’hospital de Santa Maria della Scala, on curava els malalts, aplicant remeis i besant les seves nafres.
 
En quedar vidu, va vendre la vinya de la seva propietat i després la casa, repartint-ho tot als pobres. Conservà només el necessari per viure modestament i se’n va anar a viure a una barraqueta prop de la Porta dell'Ovile. Va professar la regla del Tercer Orde de Sant Francesc (actual OFS) i, després d’haver renunciat a tot, es va esforçar per viure en la més gran pobresa.
 
Era inclinat a la contemplació, i gaudí d’embadaliments i èxtasis, a vegades en presència de companys. Cap al final de la seva vida semblava viure cada vegada més retirat del món. Després d’una greu malaltia, va obtenir permís per viure en una cel·la del convent dels franciscans de Siena, on passava les nits en oració. Mostrava una devoció ardent envers la Mare de Déu, dejunant en el seu honor el dissabte i encomanant-se a ella nit i dia. 

També fou pelegrí: anà a Roma, a Pistoia, a Assís i a la Verna. La seva espiritualitat porta la empremta franciscana. No ens ha deixat escrits, però són famosos els seus silencis. Després de catorze anys d’esforços, va adquirir el do de no parlar sinó per necessitat. Per això sovint és representat en la iconografia amb un dit als llavis i és anomenat el “Sant del silenci”. Però les poques paraules que deia i les moltes coses que feia devien tenir una gran eficàcia.
 
El seu zel incessant per les obres de misericòrdia li va fer adquirir aviat fama de gran santedat entre els seus conciutadans. Els franciscans de Siena el cridaven quan calia discernir sobre la vocació dels seus novicis. Els franciscans més radicals, anomenats “espirituals”, s’inspiraven en ell. El futur predicador dominic beat Ambròs Sansedoni va renunciar a ser bisbe, aconsellat per ell. 

El 1282 li van encarregar que escollís entre els detinguts de les presons cinc homes entre els menys culpables, per ser alliberats. El 1286 el municipi li va confiar la tasca de repartir diners als pobres castigats per la carestia. Alguns traficants van posar a les seves mans els diners que havien defraudat a la ciutat, perquè ell els lliurés a les autoritats.
 
Va morir el 4 de desembre de 1289 (alguns diuen que amb 128 anys d’edat) i les seves darreres paraules van ser una advertència a Siena, Florència i Pistoia, a les quals va predir grans mals. 

El seu cos fou sebollit a l’església de Sant Francesc, de Siena. A partir de llavors, molts dels seus paisans invocaven la seva intercessió i li atribuïren moltes gràcies i prodigis. El municipi el va considerar de seguida com a beat, tot i que la confirmació del culte no arribà fins al 2 de gener de 1802, per obra del papa Pius VII. 

Dante Alighieri exalça l’eficàcia de la seva oració a la Divina Comèdia (Purgatori, cant XIII), explicant al poeta que pels seus pecats hauria d’estar encara al davant del Purgatori, però ho va evitar gràcies a les oracions del sant baró Pier Pettinaio. 

La seva tomba va quedar destruïda després d’un incendi, i del beat només en va quedar el braç, que conserven les clarisses de Siena.

Lluís Salas Grau, O.F.S.