SANT AMAT RONCONI,O.F.S.

Lluís Salas Grau, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 8 de maig.

Sant Amat Ronconi, O.F.S.

 

· Amat Ronconi (1225 - 8 de maig de 1292) va ser un ciutadà de Saludecio, al Piceno, a l’actual Itàlia; profés de l'Orde Franciscà Seglar, que va voler seguir els passos de Sant Francesc d'Assís. Va viure una vida de penitència i va dedicar-se als pobres construint capelles i hospitals, un hospital dels quals encara funciona a la seva casa de Rímini. Va tenir fama de santedat malgrat les falses acusacions que va rebre d'una cunyada que el van perseguir molts anys. El papa Pius VI el va beatificar el 17 d'abril de 1776 i el papa Francesc el va canonitzar el 23 de novembre de 2014 a la plaça de Sant Pere.

 

· Martirologi Romà: A Saludecio, del Piceno, a Itàlia, Sant Amat Ronconi, que es va distingir per la seva dedicació a l'hospitalitat i l'atenció espiritual dels pelegrins ( † fi s. XIII).

 

+++++++++++++++

 

Va néixer en una família noble i rica. Va quedar orfe de petit i el va cuidar el seu germà gran Giacomo i va passar la seva infantesa i adolescència creixent a casa del seu germà. Tenia almenys una germana que es deia Chiara.

 

La cunyada volia que trobés una dona i que es casés, i esperava que ho fes amb la seva germana petita amb l'objectiu de mantenir intacta la seva propietat. Ronconi va decidir fer-se ermità i la cunyada es va enfadar. Li va demanar al seu marit que fes canviar d'opinió el seu germà i aquest, en no aconseguir-ho, va lliurar una part de les terres perquè renunciés a l'herència. Ronconi les va dedicar als pobres, cosa que va enfurismar encara més la seva cunyada. Per venjar-se va difondre rumors sobre unes falses relacions incestuoses amb la seva germana, Chiara. Després d'una investigació es va demostrar la falsedat de les acusacions.

 

Va dedicar la seva vida a atendre les necessitats dels pobres i ajudar els pelegrins i, en fer-ho, va deixar totes les seves possessions que va transmetre a la gent pobra de la zona. Es va incorporar a l'Orde Franciscà Seglar i va adoptar una vida d'ermita per seguir l'exemple de Francesc d'Assís. Posteriorment va sortir de la seva ermita i va construir diverses capelles i refugis per als pelegrins; alguns d'aquests llocs encara existeixen actualment, incloent un hospital a Rimini. També va fer quatre pelegrinatges a Galicia, a Sant Jaume de Compostel·la. Va fer aquests pelegrinatges per créixer en santedat personal i visitar la tomba de l'apòstol.

 

Quan va intentar fer un cinquè pelegrinatge, però, un àngel se li va aparèixer i li va dir que no ho aconseguiria perquè aviat moriria, de manera que havia de tornar a casa seva. En tornar es va aturar al convent benedictí de San Giuliano, a Rimini, on va donar la resta de les seves possessions el 10 de gener de 1292. Ronconi va morir el 1292. Les seves restes es troben a l'església de San Biagio, a la seva ciutat natal, Saludecio, després de ser traslladades el maig de 1330 perquè el primer lloc on fou enterrat va ser arrasat a causa d'un incendi.

 

Pius VI el va beatificar el 17 d'abril de 1776 mentre renunciava al requisit de dos miracles atribuïts a la seva intercessió. La causa es va reobrir molt de temps després, quan la postulació va enviar el dossier a la Congregació per a les Causes dels Sants de Roma el 2010, on aquesta última va fer que els historiadors discutissin i aprovessin la causa el 27 d'abril de 2010. Els teòlegs van aprovar la causa l'11 de gener de 2013, igual que el Vaticà el 24 de setembre de 2013.

 

El papa Francesc va confirmar la seva vida d'heroica virtut el 9 d'octubre de 2013, cosa que permetria la seva canonització alhora que li donava el títol de Venerable. El miracle en qüestió va ser investigat i va rebre la validació del Vaticà el 25 de març de 1994; un consell mèdic ho va aprovar més tard el 5 de desembre de 2013, igual que els teòlegs el 4 de febrer de 2014 i el Vaticà el 15 d'abril de 2014. Francesc va aprovar el miracle necessari per al sant el 15 d'abril de 2014 i va canonitzar Ronconi el 23 de novembre de 2014 a la plaça de Sant Pere.

SANT JOSEP BENET COTTOLENGO, O.F.S.

Lluís Salas Grau, OFS.

Del Martirologi Romà del dia 30 d’abril.

Sant Josep Benet Cottolengo. Prevere i O.F.S.

 

• Giuseppe Benedetto Cottolengo (Bra, província de Cuneo, Piemont, 3 de maig de 1786 - Chieri província de Torí, Piemont, 30 d'abril de 1842) va ser un prevere italià, fundador de la Petita Casa de la Divina Providència, a partir de la qual se'n van fer d'altres que en honor seu porten el nom de Cottolengo. És venerat com a sant per l'Església Catòlica. La seva obra exemplar va fer que fos declarat venerable el 1877, beat el 1917 per Benet XV i finalment canonitzat el 29 d'abril de 1934 per Pius XI.

 

• Martirologi Romà: A Chieri, prop de Torí, al Piemont, Sant Josep Benet Cottolengo, prevere, que, confiant només en l'auxili de la Divina Providència, va obrir una casa per acollir tota mena de pobres, malalts i abandonats (+1842).

 

++++++++++++++++

 

Josep Benet Cottolengo va néixer el 3 de maig de 1786 a Bra, al Piemont (a les hores al Regne de Sardenya), al si d'una família benestant, de sòlida tradició cristiana, primogènit de dotze fills. Educat per la seva mare a les obres de misericòrdia envers els pobres i malalts. Consagrat sacerdot el 8 de juny de 1811 es va dedicar amb zel al ministeri pastoral com a vicerector, a Corneliano d'Alba.

 

Després a Torí va obtenir la 𝐿𝑎𝑢𝑟𝑒𝑎 en teologia, el Grau; nomenat canonge, es va inscriure al Tercer Orde Franciscà. Semblava destinat a tasques ben diferents de les que havia somiat de petit, de dedicar-se als pobres. Un cas imprevist, el d'una pobra dona francesa, a qui no es van voler obrir les portes de cap hospital, va ser el punt de sortida per a la gran obra en la humilitat i la simplicitat franciscana més genuïna.

 

El 17 de gener de 1828, va obrir una casa a Torí, el “Dipòsit dels Pobres Malalts de Corpus Domini” o “Dipòsit de la Volta Rossa”. Li va caldre tancar-lo el setembre de 1831 per ordre governativa, ja que es temia a una epidèmia de còlera, però va tornar a obrir a Borgo Dora, barriada de Torí, amb el nom de 𝑃𝑖𝑐𝑐𝑜𝑙𝑎 𝐶𝑎𝑠𝑎 𝑑𝑒𝑙𝑙𝑎 𝐷𝑖𝑣𝑖𝑛𝑎 𝑃𝑟𝑜𝑣𝑣𝑖𝑑𝑒𝑛𝑧𝑎 (Petita Casa de la Divina Providència) el 27 d'abril de 1832. El seu objectiu era hostatjar-hi tota mena de pobres o necessitats, independentment de la malaltia que tinguessin. La congregació se sostenia només per les donacions i llegats voluntaris dels particulars. Aviat l'establiment es feu popular i els torinesos el van començar a conèixer com el Cottolengo. Aviat també es convertí en el lloc d'acollida d'alguns malalts que altres hospitals refusaven, com malalts mentals, epilèptics greus, sordmuts, etc. També acollia joves i nens en dificultats, als quals s'educava i preparava perquè poguessin trobar un treball.

 

Els locals van créixer, i més i més, sempre sense un cèntim i sempre llest a pagar a tots els creditors, es va construir una ciutat que acull totes les misèries humanes que els altres no volen o no poden guarir. I aviat va tenir al seu costat grups de joves, dones i homes que van venir a formar les congregacions de caritat, de pregària i d'escola que van omplir el Cottolengo.

 

La preferència a les acceptacions era sempre pels més necessitats i exclosos. Les recomanacions feien més mal que profit.

 

Cada dia visitava els malalts. Per als epilèptics volia parets encoixinades, perquè no es fessin mal. Als babaus, els anomenava “els bons fills”. També va fer miracles, com quan va multiplicar les cireres per poder-los donar a tots. Altres vegades amb una benedicció va guarir malalts, va multiplicar la farina, va donar poders medicinals a l'aigua del pou. Va rebutjar ajudes del rei Carlos Alberto afirmant que la seva obra era sostinguda per la Divina Providència i per la nostra Senyora.

 

Als peus de l'estàtua de la nostra Senyora va trobar moltes vegades les sumes necessàries pera  pagar els creditors. Sovint els comptes eren saldats misteriosament per una bellíssima senyora. El dimoni va voler moltes vegades obstaculitzar la seva obra, inclusivament apareixent-li. Cottolengo deia: “No tinguin por, la Mare de Déu és amb nosaltres i ens protegeix i defensa”.

 

El dissabte 30 d'abril del 1842 moria a Chieri, als 56 anys. Havia sortit de la seva Caseta de la Divina Providència per deixar l'espai a la nova guàrdia. Però l'obra del seu amor i de la seva fe extraordinària segueix viva i creix segons les seves directives.

 

Sant Josep Benet Cottolengo va ser canonitzat el 19 de març de 1934 per Pius XI, i definit per ell com “un geni del bé”.

 

Font: https://www.fundacioncottolengo.org/patrono/

  

SANTA ZITA DE LUCCA, O.F.S.

Lluís Salas Grau, OFS.

Del Martirologi Romà del dia 27 d’abril.
Santa Zita de Lucca, O.F.S.
 
• Zita de Lucca (Monsagrati, 1218 - Lucca, 27 d'abril de 1278) va ser una minyona toscana, molt religiosa, Terciària Franciscana (actual OFS). Fou canonitzada per l'Església Catòlica el 5 de setembre de 1696. El nom Zita és una variant toscana de "cita" o "citta", que significa noia, i per extensió, verge.
 
• Martirologi Romà: A Lucca, a la Toscana, Santa Zita, verge, la qual, nascuda en una llar humil, als dotze anys va entrar a servir la família dels Fatinelli, i va perseverar fins a la mort, amb admirable paciència, en aquest servei domèstic ( † 1278).
 

++++++++++++++++++

 
Va néixer a Monsagrati, prop de Lucca, a la Toscana, el 1218 i va morir a Lucca el 27 d'abril de 1278. La seva família era pobra i molt devota; la seva germana gran va entrar al convent cistercenc i el seu oncle era ermità, amb fama popular de santedat. No va tenir diners i ni tan sols se sap el seu cognom. Tanmateix, va aconseguir l'únic que cal perquè la vida sigui un veritable èxit: la santedat.
 
A fi de mantenir la seva família, als dotze anys es va fer minyona dels Fatinelli, una família rica de Lucca, i els va servir la resta de la seva vida, per 48 anys.
 
Des de petita va demostrar un gran amor pel proïsme, especialment pels pobres i abandonats. Això no agradava gaire a la família Fatinelli. Però el Senyor va intervenir. Es diu que, una vegada, Zita va anar a donar un cop de mà a un necessitat, deixant una petita estona la seva feina a la cuina. Altres servents ho van dir a la família Fatinelli, però quan aquesta va anar a la cuina a investigar, hi va trobar àngels fent la seva feina. Des d'aquell dia li van permetre més llibertat per a servir els pobres. Tot i això, no van parar els escarnis i els atacs dels altres servents.
 
Quan la gana va flagel·lar la ciutat, Zita tenia el costum de repartir tot el que era seu, fins i tot el seu menjar, amb els pobres. Però la necessitat era molt gran, per la qual cosa també va repartir el rebost de grans de la família. Quan la família va anar a investigar-ho, avisada pels altres criats, va trobar el rebost ple. Van ser molts els incidents miraculosos de la seva vida. La vigília de Nadal, Zita va trobar que a la porta de la Basílica de San Frediano, un home que tremolava de fred. Ella va agafar una valuosa capa de la família i li va lliurar, tot advertint-lo que havia de tornar-lo després de la missa, perquè ella pogués tornar-lo al seu amo. Però l'home va desaparèixer. Allò va ser massa pel cap de la família Fatinelli, qui l’endemà treia foc pels queixals contra la Zita. Així estava quan un ancià va venir a la porta i va tornar la capa.
 
Malgrat no haver pogut trobar dades més concretes, se sap que fou Terciària Franciscana, el que avui és l’Orde Franciscà Seglar.
 
Va morir als 60 anys i immediatament el seu culte es va propagar especialment a Palerm, Sicília, altres parts de l’actual Itàlia, i Anglaterra.
 
Va ser tant l'estima cap a Zita, que a la seva mort va ser sebollida a la Basílica de San Frediano, a la ciutat de Lucca. De les hores ençà, va créixer el seu culte i fou convertida en santa patrona de la ciutat. La importància de Santa Zita, a Lucca, va ser tan gran que, de vegades, la mateixa ciutat va ser referida com a Santa Zita; Dante, a la Divina Comèdia, fent referència a un vell magistrat de Lucca, l’esmenta com a “l'ancià de Santa Zita ”.
 
El seu cos incorrupte roman encara en aquest temple, i és objecte de pelegrinatges. El seu culte va ser aprovat el 5 de Setembre de 1696 pel papa Innocenci XII. Santa Zita va ser proclamada patrona de les treballadores domèstiques per Pius XII, i actualment és també patrona dels forners. La seva festivitat és el 27 d'abril.

Desde el corazón de la Bíblia - (6)

 

DESDE EL CORAZÓN DE LA BIBLIA.

PARA LA REFLEXION PERSONAL.
De José Antonio Pagola, de "Grupos de Jesús".

"Id a Galilea"

Francisco Javier Conejo Salvador, OFS

1 Pasado el sábado, María Magdalena, María la madre de Santiago, y Salomé compraron perfumes para perfumar el cuerpo de Jesús.

2 Y el primer día de la semana fueron al sepulcro muy temprano, apenas salido el sol,

3 diciéndose unas a otras:

–¿Quién nos quitará la piedra de la entrada del sepulcro?

4 Pero al mirar vieron que la gran piedra que tapaba la entrada no estaba en su sitio.

5 Y al entrar en el sepulcro vieron, sentado al lado derecho, a un joven vestido con una túnica blanca. Las mujeres se asustaron,

6 pero él les dijo:

–No os asustéis. Estáis buscando a Jesús de Nazaret, el crucificado. Ha resucitado; no está aquí. Mirad el lugar donde lo pusieron.

7 Id y decid a sus discípulos y a Pedro: ‘Él va a ir a Galilea antes que vosotros. Allí le veréis, tal como os dijo. 

Este relato es de una importancia excepcional. No sólo anuncia la Buena noticia de que el crucificado ha sido resucitado por Dios. Además, Marcos explica a los lectores que quieran encontrarse con él el camino que han de recorrer para verlo y seguirlo.

El enviado de Dios les anuncia directamente su mensaje: “¿Buscáis a Jesús de Nazaret, el crucificado?“. Es un error buscarlo en el mundo de la muerte. Jesús no es un difunto más. Está vivo para siempre. El Crucificado está vivo. El Padre lo ha resucitado.

El joven, que se aparece a las mujeres, desea confiar un encargo a las tres mujeres tan fieles a Jesús. Han de salir de aquel lugar de muerte para comunicar a “los discípulos y a Pedro” algo sumamente importante. El mensaje es para todos los discípulos, también para Pedro, el discípulo que ha renegado de Jesús. El mensaje es este: “Él va delante de vosotros a Galilea; allí lo veréis, tal como os dijo”. Sin duda, el mensaje encierra un sentido más profundo más profundo que el meramente geográfico. ¿Por qué hay que ir a Galilea?

En Galilea se escuchó, por vez primera y en toda su pureza, la Buena Noticia de Dios y el proyecto humanizador del Padre. Si no volvemos a escucharlo hoy con corazón sencillo y abierto, nos alimentaremos de tradiciones y doctrinas venerables, pero no conoceremos la alegría del Evangelio, capaz de “resucitar” nuestra vida.

A orillas del lago de Galilea empezó Jesús a llamar a sus primeros seguidores y seguidoras para enseñarles a vivir con su estilo de vida y colaborar con él en la gran tarea de hacer la vida más humana. Hoy Jesús sigue llamando.

Por los caminos de Galilea se fue gestando la primera comunidad de seguidores de Jesús. Junto a él vivieron una experiencia única. Con el fueron aprendiendo a vivir acogiendo, perdonando, aliviando el sufrimiento, curando la vida y despertando la confianza de todos en el amor insondable de Dios.

Ir a Galilea tras el Resucitado es vivir siempre caminando. No nos podemos detener, no podemos vivir mirando al pasado, pues el Resucitado “va por delante”. Los discípulos de Jesús no somos solo miembros de una gran institución religiosa; somos seguidores del Resucitado. Él va también hoy “delante de nosotros”.

- ¿Qué es para mí creer en la Resurrección de Jesús? ¿Qué es para mí experimentar que Cristo vive en mí?

- ¿Dónde busco yo a Cristo Resucitado? ¿En el mundo de la muerte o en el mundo de la vida? 

- ARTICLE ESCRIT PER FRANCISCO JAVIER CONEJO SALVADOR, OFS,
PUBLICAT AL BUTLLETÍ DE L’ORDE FRANCISCÀ SECULAR DE CATALUNYA.
ANY 30 – ABRIL 2025 - NÚM. 286 

SANT JOSEP SEBASTIÀ PELCZAR, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 19 de gener.
Sant Josep Sebastià Pelczar, bisbe. O.F.S.

• Józef Sebastian Pelczar també conegut com Josep Sebastià Pelczar (17 de gener de 1842 - 28 de març de 1924) va ser un bisbe catòlic polonès, profés de l'OFS, i també cofundador de les Serves del Sagrat Cor de Jesús, que havia establert el 1894 amb Ludwika Szczęsna. També va servir en diversos llocs episcopals i es va exercir com a bisbe de Przemyśl. A la quarta visita a Polònia, el papa Sant Joan Pau II va beatificar Pelczar el 1991 i va presidir la seva canonització el 2003.

 

• Martirologi Romà: A Przemyśl a Polònia, Sant Josep Sebastian Pelczar, bisbe, fundador de la Congregació de les Serves del Sagrat Cor de Jesús i mestre distingit de la vida espiritual.

 +++++++++++++++++++++

Józef Sebastian Pelczar va néixer a Polònia el 1842, d'Adalbert i Marianna Mięsowicz. De nen va sentir una forta crida a servir Déu i per això una vegada va escriure al seu diari: "Els ideals terrenals s'estan esvaint. Veig l'ideal de la vida al sacrifici i l'ideal del sacrifici al sacerdoci".

 

Pelczar va estudiar a Rzeszow i després, el 1860, va començar els seus estudis pel sacerdoci a Przemyśl. A l'edat de 16 anys es va convertir en membre de la Societat de Sant Vicenç de Paül i de l'organització coneguda com a Educació Popular. Un cop finalitzats els seus estudis, va ser ordenat sacerdot el 17 de juliol de 1864. Va ser designat rector a Sambir. Més tard va ser traslladat a Roma el 1866 per continuar els seus estudis i va estudiar a l'Institut de Sant Apol·linar i al “Collegium Romanum”. Va obtenir un doctorat tant en estudis teològics com en dret canònic. També es va exercir com a professor des de 1869 fins a 1877 i va exercir aquest càrrec tant a Przemyśl com a Cracòvia, des del 1882 fins al 1883.

 

Pelczar va establir diverses biblioteques, va fer conferències gratuïtes i va publicar un munt de llibres. Escriuria tant sobre temes històrics com sobre dret canònic. Va començar una escola per als qui eren servents. El 1891 va fundar la Fraternitat de Nostra Senyora, Reina de la Corona de Polònia amb l'objectiu de cuidar els pobres i orfes, els malalts i els aturats.

 

El 18 de abril de 1893 va fer la professió al Tercer Orde Franciscà,̀ a Assís, davant la tomba de Sant Francesc. Tornat a Cracòvia, va conèixer Ludwika Szczęsna i, el 15 d'abril de 1894, tots dos van fundar la Congregació de les Serves del Sagrat Cor de Jesús, amb l'objectiu de treballar amb dones.

 

El papa Lleó XIII, el 17 de desembre de 1900, va nomenar Pelczar com a bisbe de Przemyśl i es va instal·lar el 1901. Va fer freqüents visites a totes les parròquies dins de la diòcesi i va recolzar a tots els ordes religiosos. També va dur a terme tres reunions episcopals per discutir temes diocesans, i va treballar per reformar seminaris per promoure una millor educació i un accés més gran de recursos per a aquests. A més d'això, també va construir i restaurar esglésies, va establir escoles bressol, cuines, refugis per a persones sense llar i escoles. Es va assegurar que la implementació de la doctrina social descrita als escrits de Lleó XIII, com l'encíclica papal Rerum Novarum, fos una prioritat màxima.

 

Pelczar també va ser un dels coconsagradors en la consagració d'Achille Ratti, el futur papa Pius XI, el 28 d'octubre de 1919.

 

Pelczar va morir el 28 de març del 1924 amb una sòlida reputació de santedat i va ser aclamat com un pastor que va prestar molta atenció a les qüestions pastorals. Es diu que va morir en olor de santedat.

El procés de santedat es va introduir formalment el 25 de gener de 1983 malgrat que el procés local s'havia obert i la posició havia estat sotmesa a avaluació. El procés local es va estendre des del 26 de març de 1954 fins a 1957, i va atorgar a Pelczar el títol pòstum de Servent de Déu. La Positio -documentació i biografia- va ser enviada a la Congregació per a les Causes dels Sants en 1982.

 

El papa Sant Joan Pau II va aprovar que Pelczar havia viscut una vida de virtuts heroiques i, el 18 de febrer de 1989, el va declarar Venerable.

 

El miracle requerit per a la beatificació de Pelczar va ser investigat i ratificat el 23 de juny de 1989. El papa Sant Joan Pau II va aprovar el miracle el 10 de juliol de 1990 i el va beatificar el 2 de juny de 1991, a la seva visita a Polònia. 

El mateix papa també va aprovar el segon miracle requerit per a la canonització, i la va presidir el 18 de maig de 2003. La seva memòria se celebra cada 19 de gener.

Lluís Salas Grau, OFS.