EL PAPA FRANCESC ÉS EL MEU SANT PARE.

Fra Joaquim Recasens, ofm

Com que es tracta, encara que sigui interna, d'una publicació i els escrits queden, procuraré no dir paraulotes que podrien sonar malament encara que segons qui les rebés els hi anirien com anell al dit o guant a la mà. Estic empipat, més aviat estic indignat. No hi ha dret al que està passant i al que ha passat. No hi ha dret que en la Cúria Vaticana passin certes coses. No hi ha dret que s'aprofitin de la importantíssima figura d'un sant pare emèrit que és ja nonagenari i que en el seu pontificat va rellançar el valor intel·lectual de l'Església, per intentar enfrontar aquesta mateixa l'Església en el seu propi si. Què es pretén? Crear un cisma? Fer l'Església més santa? Però si l'Església no és santa pels seus mèrits... L'Església és santa pel mateix motiu que es divina, perquè Déu forma part de ella. I en l'Església nosaltres participen d'aquesta santedat, però no pels nostres mèrits, ni molt menys, almenys dels meus.

El Papa Francesc és el Sant Pare, és el Sant Pare de la nostra Església, de la meva Església. El Papa Francesc és el "meu" Sant Pare. Jo estic batejat en aquesta Església. La fe en la que he estat pujat i educat a casa, ja de bell antuvi, pels meus pares, la fe dels meus pares, la que jo he heretat per voluntat d'ells i que per a mi ha estat un tret fonamental en la meva existència, està tota continguda en el Credo d'aquesta Església, tant en l'apostòlic com en el constaninoniceà.

En la "meva" Església, el Papa Francesc és el successor de Pere en la seva línia de continuïtat. Està en la mateixa línia successòria que el Papa Honori, el Sant Pare que rebé a Francesc d'Assís i que aprovà la seva Regla i al que Francesc va prometre obeir tant a ell com als seus successors. Per tant, va ser un antecessor del Papa Francesc el que va autoritzar la Regla que jo he professat i que per a mi dona total sentit a la meva vida i vull continuar vivint en ella per molts motius. Perquè el seu missatge em genera una esperança única; perquè m'ofereix quelcom que ningú més m'ofereix ni pot oferir-me; perquè és dipositària de la Paraula de Déu; perquè per a mi és una opció de vida; perquè em vincula íntimament a molta gent que ni conec però amb la que comparteixo part de les seves entranyes; perquè és quelcom que m'ofereix consol i companyia; perquè m'uneix a molts dels meus avantpassats, sang de la meva sang, que professaven la meva mateixa creença i així me’ls sento més a prop; perquè dona sentit a la meva vida i en certa manera la justifica; perquè em sento orgullós d'ella; perquè m'acompanya i em comprèn en els meus pecats i en les meves virtuts; perquè forma part de la meva misèria i de la meva glòria, la poca que jo pugui tenir, si és que en tinc; perquè em projecta d'aquest món a un altre que em confirma en la validesa i que em dona l'alegria de saber que val la pena haver nascut... i, sobretot, per damunt de tot, per egoisme, perquè me l'estimo i la vull per a mi.

Sí, ja sé que les ha fet de l'alçada d'un campanar, del campanar més alt que puguem trobar, no precisament de l'"espadanyeta" de l'esglesiola del meu poble. Està clar que l'Església té misèries. Ho tinc molt clar. I certament que les té. I ho sé segur. Mireu, ¿com no ha de tenir misèries l'Església, si jo formo part d'ella i em conec moltes de les misèries que tinc i segur que en tinc més de les que em conec? Si més no, encara que no en tingui cap més no li queda més remei que arrossegar les meves.

Ideològicament em podré sentir més o menys a prop d'un sant pare o bé d'un altre, però si hi ha quelcom que m'uneix a ell, sigui de la ideologia que sigui i sigui el sant pare que sigui, de manera entranyable i indeleble és la fe catòlica i apostòlica que professem tots dos. Això és inestroncable. I amb aquest papa actual tenim en comú alguna cosa més. La samarreta del Club Atlètic Sant Lorenzo de Almagro -el seu equip-, i la forma de l’escut d'aquest equip coincideixen amb les de la Sociedad Deportiva Huesca, i la capital de la meva província aragonesa té també a Sant Llorenç com a patró.

I insisteixo. No hi ha dret al que ha passat i els creients no tenim perquè veure-ho, viure-ho i suportar-ho. I perquè tots aquells que són pares en la fe per a nosaltres no s'ho mereixen. I això és el més cru, que els qui ens fan patir són germans nostres per imperatiu evangèlic i també tenen dret a dir-li al Déu de Jesucrist: "Pare nostre que esteu en el cel".

- ARTICLE ESCRIT PER FRA JOAQUIM RECASENS, OFM,

PUBLICAT AL BUTLLETÍ DE L’ORDE FRANCISCÀ SECULAR DE CATALUNYA.

ANY 25 – FEBRER 2020 - NÚM. 230.

LA PALABRA DE DIOS GUÍA EN LA VIDA.

FRA FRANCISCO PESQUERA, OFMCONV.

Una vez terminada la Eucaristía, uno de los asistentes habituales pasa a la sacristía y me comenta, que, escuchando el texto del Evangelio recién proclamado, le había llamado la atención un detalle que se le había pasado desapercibido en tantas ocasiones que lo había leído o escuchado.

El texto del Evangelio era el de Zaqueo (Lc 19, 1-10) y el detalle, en el que no había reparado, es el del momento que Jesús le manda a Zaqueo que baje “de prisa” del sicómoro, en el que estaba subido, y el bajar “a toda prisa” de Zaqueo.

Yo había comentado en la homilía, la urgencia de Jesús en sacarle de su vida equivocada en relación a la urgencia que Zaqueo necesitaba salir de ella. Esta actitud nos hace pensar en nuestra ceguera: mientras Jesús espera que bajemos de nuestro “árbol-aptitudes-equivocadas”, nuestra pereza nos impide bajar de él.

Cuantas veces leemos ciertos textos del Evangelio o de otros libros de la Biblia y apenas empezamos su lectura nos la saltamos porque, como la hemos leído o escuchado tantas veces, ya nos basta.

Es una manera de cerrar la puerta a las sorpresas que nos aporta y que, en ocasiones, ayuda a resolver problemas que tenemos enquistados. No nos damos cuenta que, gracias a los detalles, el texto nos puede enriquecer según el momento que estemos pasando en nuestra vida. La Palabra de Dios es siempre viva y actual y tiende a encarnarse en la vida concreta de cada uno de nosotros.

Con razón el Papa Francisco sabiendo del peligro de esta ligereza en leer los textos de la Biblia y preocupado por revitalizar su lectura y reflexión ha declarado el tercer domingo del tiempo ordinario como “Domingo de la Palabra de Dios” para que sean descubiertos como “El espíritu que nos habla y nos guía”, y crear, según el Santo Padre, una familiaridad “religiosa y asidua con la Palabra de Dios”. Esto nos ayudará a descubrir la Biblia no como una colección de libros únicamente para estudiar sino, sobre todo, como “palabra viva para sembrar”.

Sería bueno que este evento nos ayude a leer o escuchar los diversos capítulos de la Biblia cada vez como si fuera la única vez que la leemos para que se nos penetre en todos sus matices ayudándonos a tomar decisiones en la vida no según nuestros impulsos sino según el discernimiento de la palabra.

- ARTICLE ESCRIT PER FRA FRANCISCO PESQUERA, OFMCONV.,

PUBLICAT AL BUTLLETÍ DE L’ORDE FRANCISCÀ SECULAR DE CATALUNYA.

ANY 25 – FEBRER 2020 - NÚM. 230.

EL NOSTRE PESSEBRE. TRADICIÓ, HISTÒRIA I SIMBOLISME.

FRA JOSEP MARIA SEGARRA, OFMCAP

Els caputxins de Catalunya i Mallorca han estat uns entusiastes propagadors del pessebrisme popular, especialment durant la represa de la vida religiosa després de les exclaustracions del s. XIX, quan els frares impulsaren la pràctica de construir pessebres, que la tradició catalana ha descrit com un conjunt de figuretes que representen el naixement de Jesucrist i la seva adoració pels pastors.

Aquest volum, El nostre pessebre, aporta una síntesi històrica sobre l’origen del pessebre, que es remunta a l'experiència del Nadal a Greccio viscuda l'any 1223 pel mateix sant Francesc d'Assís. El pessebre, al cap de vuit segles, ha esdevingut una de les principals construccions festives d'art efímer del patrimoni cultural i espiritual del nostre poble.

Amb aquest nou títol de la col·lecció A la caputxina –que ja té alguns volums dedicats a l'aportació dels frares catalans a la cultura popular -, es presenten les peculiaritats dels pessebres impulsats pels frares caputxins, juntament amb una breu presentació de les figures del betlem o pessebre.

L'autor, el caputxí fra Valentí Serra de Manresa, és historiador i arxiver, estudiós de les més destacades tradicions populars i religioses de Catalunya; és també autor de nombrosos llibres i articles de recerca, especialment d'història caputxina.

- ARTICLE ESCRIT PER FRA JOSEP MARIA SEGARRA, OFMCAP

PUBLICAT AL BUTLLETÍ DE L’ORDE FRANCISCÀ SECULAR DE CATALUNYA.

ANY 25 – GENER 2020 - NÚM. 229.

ENCONTRE FRATERN A SANT QUIRZE DEL VALLÈS.

L’encontre fratern d’aquest gener ha estat força especial, i no només pel fet de celebrar-lo el tercer diumenge i no pas el quart, com és habitual. Ara us faig cinc cèntims de tot plegat.

Ja havíem proposat als germans de la Fraternitat de Sabadell, de fer un encontre conjunt a la Residència de Sant Quirze del Vallès, tot compartint la jornada amb els germans i germanes “jubilats” dels Ordes Caputxins, que hi viuen, a fi de que ens inspiressin. No cal afegir que ho van acceptar al moment.

I va ser un encert total el poder gaudir de la experiència de vida d’aquests germans que, tot i estar “jubilats”, segueixen plenament actius en la fe i la vida. A tall d’exemple, quin goig i emoció el retrobar-nos amb la germana Remei García, una de les “alma mater” del que és l’actual Orde Franciscà Secular.

El curs de formació ens l’ha dictat fra Manel Hernández Rodríguez, des de la emoció del recordatori del camí iniciat vers la casa del Pare pel seu antecessor, fra Màxim Àngel García, que ens ha deixat de manera tant sobtada.

Ha tractat amb molta profunditat el tema de les Benaurances, tot situant-les en el context i la època en que havien estat escrites. Cal fer esment de que, pel capbaix, es van escriure passats 60 anys de la mort de Jesús. I que una versió es va dirigir a un entorn majoritàriament jueu i pobre, i l’altra a un entorn hel·lènic, amb força gent rica, no tanta de pobre i, pel damunt de tot, sense una tradició jueva al darrera.

Dit això, és important tenir present la desorientació que ha creat en els segles, el agafar-se fil per randa aquests conceptes, tot depenent de la cultura, la nació i l’idioma. No oblidem que els texts va caldre traduir-los. “Mansos”, “humils”, “dolços”, “tranquils”, “pobres” és com s’ha traduït el mateix concepte a diferents idiomes.

Tot seguit vam passar a la Capella de la Residència, on vam celebrar la santa missa amb molts dels residents, i finalment vam gaudir del goig de un dinar compartit amb els germans d’ambdues fraternitats.

Pau i Bé en el Senyor, a tothom !!.

Lluís Salas Grau, o.f.s.

DESDE MI RINCÓN.

FRANCISCO JAVIER CONEJO, O.F.S.

En este mes de Enero aún resuenan los villancicos y las luces aún no se han apagado. Y el espíritu de la Navidad aún está en cada uno de nosotros. ¡¡Ojalá fuéramos capaces de hacer de cada día del año Navidad!!

Quisiera compartir con vosotros el texto que envié a mis familiares y amigos, cercanos y lejanos para felicitarles la Navidad. Y así que sirva de felicitación para todos vosotros:

Un día, Dios miró a la tierra desde el cielo y vio que el mundo era como un inmenso archipiélago: un mar lleno de islas, millones de islas, nada más que islas.

Y en cada isla, vivía una sola persona, sólo una persona que no se podía comunicar con nadie, por-que las aguas que separaban las islas eran profundas y tumultuosas.

La gente se estaba volviendo loca: no podían saludarse ni hablar con los otros; no podían compartir ni un café ni un pedazo de pan. No es que no hubiera comida en cada isla. Había alimentos, pero faltaba amor, que es tan necesario como el pan.

Y como no había manera de entrar en contacto con los demás, estos solitarios no tenían otra diversión que tirar piedras desde su isla hasta la más próxima. Adquirieron tanta destreza, que las piedras alcanzaban gran velocidad, y, a veces, herían gravemente al habitante de las islas cercanas. De ese modo, el archipiélago se convirtió en una guerra a muerte, en un infierno: todos tirando piedras a todos.

Dijo Dios: − No sé cómo se pudo llegar a esta situación. Hay que encontrar un remedio. Y el Espíritu Santo sugirió: − ¿Por qué no enviamos al Verbo, que es nuestra Sabiduría, para que construya puentes entre las islas? Así, la gente se podría encontrar y saludar, y dejarán de tirarse piedras.

El Verbo estuvo de acuerdo. Y se hizo hombre en el seno de María. Desde entonces, comenzaron a construirse muchos puentes.

La palabra es un puente. Cuando una persona se niega a hablar a otro, es que se ha encerrado en una isla. Necesita un puente. Que vaya y que diga a su vecino: − ¿Cómo amaneció?. Acaba de construir el puente de la palabra.

La sonrisa es un puente. No te aísles en un islote con cara seria. Sonríe a los demás y habrás construido el puente de la sonrisa.

Un regalo es un puente. Te habías alejado de los pobres, pero, de pronto, les llevaste una bolsa de alimentos. Levantase el puente de la solidaridad. Y así es como la Navidad eliminó el inmenso archipiélago de este mundo. Ahora hay puentes por todos lados: puentes de fe, de confianza, puentes de amor, puentes de perdón. Todos tenemos la tarea de ser pontífices, constructores de puentes.

María, cuando le dijo “Sí” al ángel, hizo posible todos estos puentes, porque nos trajo al pontífice por excelencia, que es el niño Jesús. Él comenzó, con su nacimiento, a construir puentes sobre el mar del odio, de las venganzas, de la codicia y el egoísmo.

Pero es mucho trabajo para uno solo. Jesucristo nos pide a todos...” Ayúdenme a construir puentes de alegría y felicidad”. ¿Todavía no has construido ningún puente?

Entonces, sigues encerrado en tu isla. Y no podrás celebrar la Navidad.

Leyenda navideña, publicada en el libro Con ojos de niño (Carlos Bazarra, Venezuela, SAN PABLO, 1994)

¡¡Ojalá fuéramos capaces de hacer de cada día del año Navidad!!

- ARTICLE ESCRIT PER FRANCISCO JAVIER CONEJO, OFS.

PUBLICAT AL BUTLLETÍ DE L’ORDE FRANCISCÀ SECULAR DE CATALUNYA.

ANY 25 – GENER 2020 - NÚM. 229.