Etiquetes

Un vespre franciscà pel cor: Conferència de fra Mariano Recio.


Un vespre franciscà pel cor: 

CONFERÈNCIA DE FRA MARIANO RECIO.

Lluís Salas Grau, O.F.S.

Al marc de la Setmana Parroquial, celebrada a la nostra estimada parròquia de la Mare de Déu de Montserrat i Sant Antoni de Pàdua, vam viure una trobada molt especial. L’objectiu d’aquesta setmana era clar: conèixer-nos, estimar-nos com a germans i reconèixer-nos com a família en la fe. I dimarts 29 d’abril, ho vam fer realitat d’una manera molt significativa.

Aquell vespre vam tenir el goig d’escoltar fra Mariano Recio, Assistent de l’OFS de Catalunya per l’Orde dels Frares Menors Conventuals, acompanyat per la germana Montserrat Linares, Ministra de l’OFS de Catalunya. La seva presència ja era, en si mateixa, un regal.

La vetllada va començar amb una presentació càlida i plena de complicitat a càrrec de fra Àngel Mariano, Guardià del convent, que ens va regalar un moment entranyable compartint anècdotes viscudes amb el conferenciant. Un inici que va obrir els cors i va fer somriure a tothom.

La conferència, titulada “¿Quién eres Tú…? ¿Y quién soy yo…?”, ens va transportar, gairebé sense adonar-nos-en, al Mont La Verna, on Sant Francesc es retirava a pregar. Amb un estil proper, participatiu i profundament espiritual, fra Mariano ens va guiar per un camí de reflexió i pregària, ajudant-nos a mirar dins nostre i a redescobrir la presència viva de Déu en les nostres vides.


Va ser molt més que una conferència. Va ser un moment d’encontre amb nosaltres mateixos, amb Déu, i amb l’esperit franciscà que ens convida a la senzillesa, a la fraternitat i a l’amor.

Gràcies, fra Mariano, per compartir amb nosaltres aquesta estona tan inspiradora. I gràcies a tots els que vau venir i vau fer que aquell vespre fos tan especial. Seguim caminant junts, com a germans, com a fraternitat.

Sant Iu de Kermartin, o Ivó de Bretanya. Prevere i OFS.

 

Sant Iu de Kermartin o Ivó de Bretanya. Prevere i germà de l'Orde Franciscà Seglar.

Lluís Salas Grau, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 19 de maig.
Sant Iu de Kermartin, o Ivó de Bretanya, prevere. OFS. 

• Yves Hélory de Kermartin o, en bretó, Erwan Helory, més conegut com a Sant Iu o Sant Ivó (mas de Kermartin, Minihy-Tréguier, 17 d'octubre de 1253 - Louannec, 19 de maig de 1303) fou un religiós bretó, germà profés de l'OFS, sant patró dels advocats i dels nens abandonats. També és el sant patró de la Bretanya. La seva festa se celebra el 19 de maig. 

• Martirologi Romà: En un castell proper a Tréguier, a la Bretanya Menor, Sant Iu, prevere, que per l'amor de Crist va exercir la justícia sense distinció de persones, va afavorir la concòrdia, va defensar les causes dels orfes, vídues i pobres, i va acollir a casa seva els desafavorits. 

++++++++++++++ 

Sant Ivo Hélory, patró dels juristes, va néixer a Kermartin, prop de Tréguier de Bretanya, on el seu pare era senyor feudal. Als catorze anys, Ivó va anar a estudiar a París. Deu anys després, ja havia obtingut títols en filosofia, teologia i dret canònic a les millors escoles. Aleshores es va traslladar a Orleans a estudiar dret civil sota la direcció del cèlebre jurista Pere de la Chapelle. Des dels seus anys d'estudiant, Sant Ivó va començar a practicar la mortificació, i les austeritats van augmentar amb el temps. Vestia una camisa de truges, s'abstenia de la carn i del vi, dejunava a pa i aigua durant la quaresma, l'advent i altres períodes de penitència i, les poques hores que consagrava al descans, les passava recolzat en un matalàs de palla, amb una pedra per coixí. 

Sant Iu havia rebut a Rennes els ordes menors; en 1284, va ser ordenat sacerdot i va ser designat "oficial", (títol donat a un jutge eclesiàstic), de l'arxideganat de Rennes (1280); mentrestant va estudiar les Sagrades Escriptures, i hi ha fortes raons per a creure que algun temps després es va unir al Tercer Orde de Sant Francesc (actual O.F.S,), a Guingamp. 

Al cap de poc temps, el bisbe de Tréguier, Alan de Bruc, va reclamar els serveis del sant, que va tornar a la seva terra natal per tornar a exercir l'ofici de jutge. La seva bondat li va guanyar el títol d'«advocat dels pobres». No content de fer-los justícia al seu propi districte, Ivó es traslladava amb freqüència a d’altres tribunals, a defensar-los, sovint pagava les despeses dels seus clients i els visitava a la presó. 

Malgrat que existia el costum de fer costosos regals als jutges, el sant es va negar sempre a acceptar-los. Feia el possible per reconciliar els enemics i els exhortava a dirimir les seves querelles, sense recórrer a la cort; així va aconseguir evitar que moltes persones haguessin de pagar les despeses tan costoses dels processos. 

Sant Iu va construir un hospital, on assistia personalment els malalts. Sovint es desposseïa de la roba per donar-les als pobres. En una ocasió, va saber que un rodamon havia passat tota la nit arraulit al costat de la porta de casa seva; a la nit següent, Sant Iu va cedir al rodamon el seu llit i se'n va anar a dormir al costat de la porta. Es mostrava tan sol·lícit del benestar temporal dels seus feligresos, com del benestar espiritual i no perdia l'ocasió d'instruir-los. Amb freqüència predicava en altres esglésies, a més de la seva i ho feia en tres llengües: llatí, francès i bretó. 

Immediatament després de la collita, Sant Iu repartia entre els pobres el gra que havia recollit, o una quantitat de diners equivalent al seu valor. Una vegada, algú li va aconsellar que emmagatzemés la collita per obtenir més tard un preu més gran; però el sant va replicar: «Ningú m'assegura que viuré tant de temps». 

A principis de la quaresma del 1303, la salut d'Ivó es va començar a debilitar, però no va deixar de practicar les mortificacions acostumades. La vigília de l'Ascensió, va predicar encara i va celebrar la missa, malgrat que ja estava tan feble, que va caldre que el recolzessin. Després de la missa, el sant es va enllitar i va rebre els últims sagraments. Va morir el 19 de maig de 1303, als cinquanta anys. 

Va ser sebollit a Tréguier, i fou canonitzat el juny de 1347 per Climent VI. La seva festa se celebra el 19 de maig. A la seva tomba va ser inscrit en llatí:

SANCTUS IVO ERAT BRITO / ADVOCATUS ET NON LATRO / RES MIRANDA POPULO

La seva traducció aproximada és: "SANT IU ERA BRETÓ / ADVOCAT I NO LLABRE / COSA ADMIRABLE PEL POBLE". 

L'església de Sant'Ivo alla Sapienza, a Roma, li està dedicada, així com la Porta de Sant Iu, de la catedral de Barcelona. Poèticament se'l coneix com "l'advocat dels pobres".



Santa Margarida de Cortona. O.F.S.

SANTA MARGARIDA DE CORTONA, O.F.S.

Lluís Salas Grau, O.F.S.


Del Martirologi Romà del dia 16 de maig.
Santa Margarida de Cortona, O.F.S. 

• Santa Margarida de Cortona (Laviano, 1247 – Cortona, 22 de febrer de 1297) fou una seglar italiana, pertanyent al que a hores d’ara és l’Orde Franciscà Seglar. El 1728 va ser proclamada santa pel papa Benet XIII.
 
• Martirologi Romà: A Cortona, a la Toscana, Santa Margarida, que profundament commoguda per la mort del seu amant, va esborrar els pecats de la seva joventut amb una penitència saludable, ja que rebuda al Tercer Orde de Sant Francesc, es va lliurar a la contemplació de Déu i va ser afavorida per especials carismes (†1297).
 
++++++++++++
 
Margarida va néixer de pares pagesos a Laviano, una petita ciutat de la diòcesi de Chiusi. Als set anys, la mare de Margarida va morir i el seu pare es va tornar a casar. La madrastra i la fillastra no es van agradar. A mesura que va créixer, Margarida es va tornar més independent i temerària, i la seva reputació a la ciutat va patir. Als 17 anys va conèixer un jove, segons alguns relats, el fill de Gugliemo di Pecora, senyor de Valiano, i va fugir amb ell. Aviat Margarida es va trobar instal·lada al castell, no com a esposa del seu amo, perquè la convenció no ho permetria mai, sinó com la seva amant, que era més fàcilment tolerable. Durant deu anys, va viure amb ell a prop de Montepulciano i li va donar un fill.
 
Quan un dia el seu amant no va poder tornar a casa d’un viatge, Margarida es va preocupar. El retorn no acompanyat del seu gos favorit va alarmar Margarida, i el va portar al bosc fins al seu cos assassinat. Aquell crim va commoure Margarida fins cercar una vida de pregària i penitència. Margarida va retornar a la seva família tots els regals que li havia fet i va sortir de casa seva. Amb el seu fill, va tornar a casa del seu pare, però la seva madrastra no la volia tenir. Margarida i el seu fill van anar a les hores al convent franciscà de Cortona, on el seu fill finalment va esdevenir un frare. Allà, ella va dejunar i evitar la carn, subsistint amb pa i verdures.
 
El 1277, després de tres anys de llibertat condicional, Margarida es va unir al Tercer Orde de Sant Francesc i va optar per viure en la pobresa. Seguint l'exemple de Sant Francesc d'Assís, va suplicar pa i aliment. Va seguir una vida d’oració i penitència a Cortona i allà va establir un hospital per a malalts, sense llar i empobrits. Per assegurar infermeres a l'hospital, va instituir una congregació de germanes terciàries, coneguda com le poverelle (les pobretes).
 
Margarida va relatar que, mentre pregava, va escoltar les paraules: "Quin és el teu desig, pobreta?", I ella va respondre: "No cerco ni desitjo res més que Tu, el meu Senyor Jesús". També va establir un orde dedicat a la Mare de Déu de la Mercè on, els membres, es van obligar a donar suport a l'hospital i ajudar els més necessitats.
 
En diverses ocasions, Margarida va participar en assumptes públics. Dues vegades, reclamant el comandament diví, va desafiar el bisbe d'Arezzo, Guglielmo Ubertini Pazzi, a la diòcesi de la qual es trobava Cortona, perquè vivia i lluitava com un príncep.
 
Es va traslladar a l'església en ruïnes de Basili de Cesarea, ara Santa Margherita, i va passar-hi els anys restants; morint-hi el 22 de febrer de 1297, a l’edat de 50 anys.
 
Després de la seva mort, l'església de 
Santa Margherita de Cortona va ser reconstruïda en el seu honor. El seu cos, que es va trobar incorrupte fins i tot després de 400 anys, es conserva en una arqueta de plata dins de l'església. Margarida va ser canonitzada pel papa Benet XIII el 16 de maig de 1728.

Tot i que el Martirologi Romà fixa la data del 22 de febrer per a la seva memòria litúrgica, tots els ordes franciscans la recordem el 16 de maig, dia de la seva canonització.



10 i 11 de maig 2025. Convivència Fraterna a Castell d’Aro. Reportage gràfic.


10 i 11 MAIG 2025. Reportatge gràfic de la Convivència Fraterna a CASTELL D'ARO.

DISSABTE 10

































DIUMENGE 11











(Crèdit de les fotografies a varis germans de les diverses fraternitats).













Sant Amat Ronconi, OFS

 

SANT AMAT RONCONI,O.F.S.

Lluís Salas Grau, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 8 de maig.
Sant Amat Ronconi, O.F.S.
 
· Amat Ronconi (1225 - 8 de maig de 1292) va ser un ciutadà de Saludecio, al Piceno, a l’actual Itàlia; profés de l'Orde Franciscà Seglar, que va voler seguir els passos de Sant Francesc d'Assís. Va viure una vida de penitència i va dedicar-se als pobres construint capelles i hospitals, un hospital dels quals encara funciona a la seva casa de Rímini. Va tenir fama de santedat malgrat les falses acusacions que va rebre d'una cunyada que el van perseguir molts anys. El papa Pius VI el va beatificar el 17 d'abril de 1776 i el papa Francesc el va canonitzar el 23 de novembre de 2014 a la plaça de Sant Pere.
 
· Martirologi Romà: A Saludecio, del Piceno, a Itàlia, Sant Amat Ronconi, que es va distingir per la seva dedicació a l'hospitalitat i l'atenció espiritual dels pelegrins ( † fi s. XIII).
 
+++++++++++++++
 
Va néixer en una família noble i rica. Va quedar orfe de petit i el va cuidar el seu germà gran Giacomo i va passar la seva infantesa i adolescència creixent a casa del seu germà. Tenia almenys una germana que es deia Chiara.
 
La cunyada volia que trobés una dona i que es casés, i esperava que ho fes amb la seva germana petita amb l'objectiu de mantenir intacta la seva propietat. Ronconi va decidir fer-se ermità i la cunyada es va enfadar. Li va demanar al seu marit que fes canviar d'opinió el seu germà i aquest, en no aconseguir-ho, va lliurar una part de les terres perquè renunciés a l'herència. Ronconi les va dedicar als pobres, cosa que va enfurismar encara més la seva cunyada. Per venjar-se va difondre rumors sobre unes falses relacions incestuoses amb la seva germana, Chiara. Després d'una investigació es va demostrar la falsedat de les acusacions.
 
Va dedicar la seva vida a atendre les necessitats dels pobres i ajudar els pelegrins i, en fer-ho, va deixar totes les seves possessions que va transmetre a la gent pobra de la zona. Es va incorporar a l'Orde Franciscà Seglar i va adoptar una vida d'ermita per seguir l'exemple de Francesc d'Assís. Posteriorment va sortir de la seva ermita i va construir diverses capelles i refugis per als pelegrins; alguns d'aquests llocs encara existeixen actualment, incloent un hospital a Rimini. També va fer quatre pelegrinatges a Galicia, a Sant Jaume de Compostel·la. Va fer aquests pelegrinatges per créixer en santedat personal i visitar la tomba de l'apòstol.
 
Quan va intentar fer un cinquè pelegrinatge, però, un àngel se li va aparèixer i li va dir que no ho aconseguiria perquè aviat moriria, de manera que havia de tornar a casa seva. En tornar es va aturar al convent benedictí de San Giuliano, a Rimini, on va donar la resta de les seves possessions el 10 de gener de 1292. Ronconi va morir el 1292. Les seves restes es troben a l'església de San Biagio, a la seva ciutat natal, Saludecio, després de ser traslladades el maig de 1330 perquè el primer lloc on fou enterrat va ser arrasat a causa d'un incendi.
 
Pius VI el va beatificar el 17 d'abril de 1776 mentre renunciava al requisit de dos miracles atribuïts a la seva intercessió. La causa es va reobrir molt de temps després, quan la postulació va enviar el dossier a la Congregació per a les Causes dels Sants de Roma el 2010, on aquesta última va fer que els historiadors discutissin i aprovessin la causa el 27 d'abril de 2010. Els teòlegs van aprovar la causa l'11 de gener de 2013, igual que el Vaticà el 24 de setembre de 2013.
 
El papa Francesc va confirmar la seva vida d'heroica virtut el 9 d'octubre de 2013, cosa que permetria la seva canonització alhora que li donava el títol de Venerable. El miracle en qüestió va ser investigat i va rebre la validació del Vaticà el 25 de març de 1994; un consell mèdic ho va aprovar més tard el 5 de desembre de 2013, igual que els teòlegs el 4 de febrer de 2014 i el Vaticà el 15 d'abril de 2014. Francesc va aprovar el miracle necessari per al sant el 15 d'abril de 2014 i va canonitzar Ronconi el 23 de novembre de 2014 a la plaça de Sant Pere.