SANT BENET JOSEP LABRE, O.F.S.
Del Martirologi Romà del dia 16 d'abril.
Sant Benet Josep Labre. OFS.
• Benoît-Joseph Labre (Amettes, 25 de març de 1748 - Roma, 16 d'abril de 1783), conegut com el rodamon de Déu, fou un pelegrí i eremita francès, germà profés de l'OFS i exemple de vida virtuosa. És venerat com a sant per l'Església catòlica.
• Martirologi Romà: A Roma, Itàlia, Sant Benet Josep Labre, el qual, desitjós des de la seva adolescència d'una aspra vida penitent, va realitzar peregrinacions a cèlebres santuaris, vestint parracs i acontentant-se amb almoines, donant exemple de pietat i penitència, i tornat a Roma, es va lliurar a una vida de pregària i de pobresa extrema. († 1783)
+++++++++++++++++++++++++
La història d’aquest pelegrí franciscà és la d’una vida radicalment lliurada a Déu, viscuda en la pobresa més absoluta i en una llibertat interior que desconcertava els seus contemporanis. Amb un aspecte descurat i una existència errant, semblava més un captaire que no pas un home consagrat; però darrere aquella imatge s’hi amagava una profunda vida espiritual.
No es preocupava per l’aparença, ni pel lloc on passaria la nit, ni per les comoditats més bàsiques. Com els antics pelegrins, tenia el cel per sostre i els estels per companys. Vestia una senzilla túnica amb escapulari, portava el rosari al coll i el crucifix sempre a prop del cor. A la butxaca, només hi cabien un tros de pa i l’Evangeli.
Nascut en una família nombrosa i humil, va rebre les primeres lletres gràcies a un oncle rector. Des de jove va intentar ingressar en diversos monestirs, inclosos els trapencs i una cartoixa, però mai no va ser admès de manera definitiva. Tot i la seva insistència, no trobava el seu lloc dins els murs monàstics.
L’any 1770, mentre es trobava a Chieri, va comprendre que la seva vocació era una altra: ser pelegrí de Déu, recórrer els camins anunciant l’Evangeli amb la seva pròpia vida. Durant catorze anys va recórrer prop de 30.000 quilòmetres a peu, visitant santuaris d’arreu d’Europa, com Sant Jaume de Compostel·la, Loreto, Assís o Bari. Vivia de l’almoina, que sovint compartia amb altres més necessitats que ell, i dormia als marges dels camins. El seu únic equipatge era un sac amb alguns aliments i llibres de devoció, entre ells l’Evangeli i la Imitació de Crist.
Malgrat els seus intents reiterats, no va aconseguir establir-se en cap comunitat religiosa. Alguns monestirs eren massa pobres per acollir-lo, en d’altres no complia els requisits, i en algun cas hagué de marxar per les fortes temptacions que experimentava. Tot semblava indicar que Déu el volia fora dels murs, vivint una vocació diferent: la d’un frare lliure, pobre i testimoni visible de l’Evangeli.
Finalment es va integrar al Tercer Orde Franciscà, l'actual Orde Franciscà Seglar, abraçant una vida de penitència radical. La seva austeritat arribava a extrems que avui poden sorprendre, com la renúncia a la higiene per mortificació, fet que contribuí a la seva fama de pobresa extrema. En un segle XVIII marcat per la racionalitat de la Il·lustració, la seva manera de viure evocava més aviat els grans pelegrins medievals.
L’any 1777 es va establir a Roma, on va viure sota una de les arcades del Colosseu. Aviat es va estendre la seva fama de santedat, i persones de tota condició —des de captaires fins a nobles i cardenals— s’acostaven a ell per demanar consell espiritua.
Malgrat el seu aspecte miserable, vivia amb una profunda alegria interior. Compartia la vida amb els més pobres, però rebutjava tot allò que considerava superflu. Passava llargues hores en pregària, especialment de nit, a les portes de les esglésies. La seva fe senzilla i profunda es reflecteix en expressions com aquesta: «S’ofèn Déu perquè no se’n coneix la bondat».
Era conegut a Roma amb diversos noms: el pelegrí de la Mare de Déu, el penitent del Colosseu o el pobre de les Quaranta Hores, per la seva presència constant en les esglésies durant aquesta devoció. Freqüentava temples com Santa Maria ai Monti, Santa Maria Maggiore o la Basilica dei Santi XII Apostoli. Alguns testimonis afirmaven haver-lo vist en èxtasi, envoltat de llum o fins i tot elevat del terra en pregària, i se li atribuïren favors i curacions.
Amb el temps, la duresa de la seva vida va afectar la seva salut. Finalment, fou acollit a l’hospici de pelegrins de San Martino ai Monti. El Dimecres Sant de 1783, amb només 35 anys, es va sentir indisposat mentre pregava a Santa Maria ai Monti. Traslladat a una casa propera, la del carnisser Zaccarelli de la Via dei Serpenti, va rebre els sagraments i morí aquella mateixa tarda.
La seva mort va commoure profundament la ciutat de Roma. Una multitud es va congregar per donar-li l’últim adéu, fins al punt que les celebracions de Setmana Santa es van veure alterades per l’afluència de fidels.
Està sebollit a la Basilica de Santa Maria ai Monti.
De seguida, el poble començà a venerar-lo com a sant. La seva fama de santedat es va estendre ràpidament per Europa, i el procés de beatificació s’inicià l’any següent. Finalment, fou beatificat pel papa Pius IX el 20 de maig de 1860 i canonitzat pel papa Lleó XIII el 8 de desembre de 1881.
La seva vida continua essent avui un testimoni colpidor de radicalitat evangèlica, recordant-nos que la veritable riquesa es troba en la pobresa viscuda per amor, i que Déu es deixa trobar en els camins senzills d’una vida entregada.