SANTA MARIA JOSEPA ROSSELLO. O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 7 de desembre.
Santa Maria Josepa Rossello, O.F.S.

· Santa Maria Josepa Rossello (Al segle Beneta Rossello Dedone), fundadora de l’Institut de les Filles de Nostra Senyora de la Misericòrdia, va néixer a Albissola Marina, Savona, el 27 de maig de 1811 i va morir el 7 de desembre de 1880.

· Martirologi Romà: A Savona, Santa Maria Josepa (Benedetta) Rossello, verge, que va fundar l'Institut de les Filles de Nostra Senyora de la Misericòrdia, i es va dedicar amb fervor a la salvació de les ànimes, confiant només en Déu.

+++++++++++++++++

Va néixer a Albisola, Savona, el 27 de maig de 1811, sent la quarta filla d'una família de deu germans. Va ser batejada el mateix dia amb el nom de Beneta. Els seus pares, Bartolomé Rossello i María Dedone, eren uns modestos terrissers.

Des de petita, va aprendre a modelar l'argila i es va fer càrrec dels seus germans menors, permetent així que la seva mare es dediqués a les seves nombroses ocupacions.

Cap a l'any 1830 va ingressar al Tercer Orde Franciscà. Als dinou anys va entrar a treballar com a minyona, a casa de la família Monleone, a Savona, on hi va romandre set anys, des del 1830 al 1837.

Va sol·licitar ingressar en un Institut de caritat com a religiosa. Va presentar la seva petició a l'Institut de les Filles de Nostra Senyora de les Neus, però va ser rebutjada. La seva família era molt pobre i no podia donar-li la suma de diners que calia pel dot, condició indispensable per a ser acceptada.

L'any 1837, responent a una crida del bisbe de la diòcesi, monsenyor Agustí De Mari (1835-1940), qui buscava persones que es dediquessin a l'educació de joves pobres. Beneta, als seus vint-i-set anys, es va presentar al prelat i va oferir els seus serveis.

El bisbe Agustí es va encarregar de buscar un lloc i Beneta de buscar companyes que s'oferissin com a voluntàries per iniciar la primera escola. Al projecte de Beneta s'hi van incorporar Ángela i Doménica Pescio i Paulina Barla. Les tres primeres vocacions van arribar d'Albisola. Per a la seu de l'obra monsenyor De Mari va llogar una modesta casa propietat de la "commenda" de Malta.

La fundació es va realitzar el 10 d'agost de 1837. Àngela Pescio, la de major edat, va ser triada Superiora, i a Beneta se li va encomanar el càrrec de Mestra de novícies, Vicària i Ecònoma. Un crucifix, una petita imatge de la Mare de Déu de la Misericòrdia i cinc lires van formar el capital i tota la riquesa que posseïen.

El dia 22 d'octubre de 1837 es duu a terme la primera presa d'hàbits i Beneta va rebre del Bisbe el nom de Sor Maria Josepa, alhora que l'Institut era anomenat oficialment de les Filles de Nostra Senyora de la Misericòrdia, i consagrat a la Verge del Santuari de Savona. El 2 d'agost de 1839, les religioses pronuncia els seus vots perpetus. Per a l'any 1840 les germanes professes ja eren set, i quatre novícies. Aquest any Sor María Josepa va ser triada superiora per unanimitat, càrrec que va mantenir durant prop de quaranta anys, fins a la seva mort.

El 14 de desembre de 1840 mort monsenyor De Mari, qui ja havia realitzat un esbós de les regles. El text definitiu va ser confiat al Pare carmelita Innocenci Rosciano, per a la seva finalització. Aquest document va ser enllestit el 4 de febrer de 1846, pel nou bisbe de Savona i després arquebisbe de Torí, Monsenyor Alexandre O. Riccardi (1841-1866).

La finalitat principal del nou Institut va ser dedicar-se a la instrucció i l'educació de les dones joves pobres, i a l'assistència als malalts. Sota la direcció de Sor Maria Josepa, l'Institut va començar a difondre's a Ligúria, durant el període entre 1842 i 1855.

L'any 1856 Sor Maria Josepa comença a col·laborar en l'obra del rescat dels esclaus d'Àfrica, a la qual ja des de molt de temps enrere es dedicaven dos sacerdots: Nicolau Olivieri (1792-1864) i Blai Verri, i les portes de l'Institut es van obrir per acollir grups de joves dones africanes rescatades.

L'esperit missioner de la santa es va posar de manifest quan l'any 1875 va enviar un primer grup de quinze germanes a Buenos Aires, República Argentina.

Des del 1859 comença a fer noves fundacions. Deu anys després, el 1869, Sor Maria Josepa inicia el petit Seminari per a clergues pobres, a Savona, que va oferir a la Diòcesi excel·lents sacerdots.

L'última obra de l'Institut -realitzada després de la seva mort- va ser la fundació a Savona, l'any 1880, de la Casa de les Penitents, un refugi per a dones joves rescatades de la prostitució.

Una altra de les obres de caràcter social realitzades per María Josepa Rossello, és la fundació de les escoles populars gratuïtes, una absoluta novetat i de necessitat urgent en aquell moment a la Ligúria occidental.

Va finalitzar la seva laboriosa vida als seixanta-nou anys, el 7 de desembre de 1880 a la casa mare de Savona, arran de complicacions cardíaques que havien malmès la seva salut.

Va ser sebollida al cementiri local. Posteriorment, l'any 1887 les restes foren traslladades a la casa mare.

La seva causa de beatificació va ser introduïda a Roma el dia 23 de juliol de 1924. Va ser beatificada el dia 6 de novembre de 1938, després del reconeixement de dos miracles realitzats a dues religioses de l'Institut: Sor Maria de l'Esperit Sant i Sor Paulina Dameri.

Maria Josepa Rossello va ser canonitzada pel papa Pius XII el dia 12 de juny de 1949. En aquesta ocasió van ser probatoris els miracles reconeguts de les prodigioses curacions de Teresa Rocchi i de Pere Molinari.

Quan va morir, l'Institut que va fundar, disposava de seixanta-cinc cases. Avui són 176 cases a Itàlia i a Amèrica; les religioses són prop de mil. Es tracta d'asils de nens, escoles mitjanes i elementals, col·legis, orfenats, hospitals i assistència a presons de dones, cases de protecció a les joves...

Lluís Salas Grau, OFS

 

BEAT PERE PETTINAIO DE SIENA. O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 4 de desembre.
Beat Pere Pettinaio de Siena, O.F.S.

 
Martirologi Romà: A Siena, a la Toscana, el beat Pere Pettinaio, profés del Tercer Orde de Sant Francesc, il·lustre per la seva peculiar caritat envers els pobres i els malalts, i per la seva humilitat i silenci (1289).
 

++++++++++++++++++

 
Pere “Pettinaio” va néixer a la regió del Chianti, província de Siena. De temperament bromista i impulsiu en la seva joventut, es va esmenar després de la seva conversió. Era fabricant i comerciant de pintes, cosa que confirma l’epítet de “pettinaio” que sempre acompanya el seu nom. Va començar a santificar-se en l’exercici de la seva professió. Comprava i venia sempre a un preu just; la qualitat dels seus productes era tan apreciada pels sienesos que ell anava al mercat només després de vespres, per no condemnar a la ruïna els seus competidors. Es va casar, però no va tenir fills, i en comprovar l’esterilitat de la seva dona va fer amb ella el vot de castedat perfecta, però es va mostrar un espòs excel·lent, procurant fer-la sentir còmoda fins i tot en les coses més petites.
 
Però mai arribava tard a les predicacions i als oficis religiosos; ni a les cases dels pobres, als quals portava ajudes juntament amb altres vuit amics; ni a l’hospital de Santa Maria della Scala, on curava els malalts, aplicant remeis i besant les seves nafres.
 
En quedar vidu, va vendre la vinya de la seva propietat i després la casa, repartint-ho tot als pobres. Conservà només el necessari per viure modestament i se’n va anar a viure a una barraqueta prop de la Porta dell'Ovile. Va professar la regla del Tercer Orde de Sant Francesc (actual OFS) i, després d’haver renunciat a tot, es va esforçar per viure en la més gran pobresa.
 
Era inclinat a la contemplació, i gaudí d’embadaliments i èxtasis, a vegades en presència de companys. Cap al final de la seva vida semblava viure cada vegada més retirat del món. Després d’una greu malaltia, va obtenir permís per viure en una cel·la del convent dels franciscans de Siena, on passava les nits en oració. Mostrava una devoció ardent envers la Mare de Déu, dejunant en el seu honor el dissabte i encomanant-se a ella nit i dia. 

També fou pelegrí: anà a Roma, a Pistoia, a Assís i a la Verna. La seva espiritualitat porta la empremta franciscana. No ens ha deixat escrits, però són famosos els seus silencis. Després de catorze anys d’esforços, va adquirir el do de no parlar sinó per necessitat. Per això sovint és representat en la iconografia amb un dit als llavis i és anomenat el “Sant del silenci”. Però les poques paraules que deia i les moltes coses que feia devien tenir una gran eficàcia.
 
El seu zel incessant per les obres de misericòrdia li va fer adquirir aviat fama de gran santedat entre els seus conciutadans. Els franciscans de Siena el cridaven quan calia discernir sobre la vocació dels seus novicis. Els franciscans més radicals, anomenats “espirituals”, s’inspiraven en ell. El futur predicador dominic beat Ambròs Sansedoni va renunciar a ser bisbe, aconsellat per ell. 

El 1282 li van encarregar que escollís entre els detinguts de les presons cinc homes entre els menys culpables, per ser alliberats. El 1286 el municipi li va confiar la tasca de repartir diners als pobres castigats per la carestia. Alguns traficants van posar a les seves mans els diners que havien defraudat a la ciutat, perquè ell els lliurés a les autoritats.
 
Va morir el 4 de desembre de 1289 (alguns diuen que amb 128 anys d’edat) i les seves darreres paraules van ser una advertència a Siena, Florència i Pistoia, a les quals va predir grans mals. 

El seu cos fou sebollit a l’església de Sant Francesc, de Siena. A partir de llavors, molts dels seus paisans invocaven la seva intercessió i li atribuïren moltes gràcies i prodigis. El municipi el va considerar de seguida com a beat, tot i que la confirmació del culte no arribà fins al 2 de gener de 1802, per obra del papa Pius VII. 

Dante Alighieri exalça l’eficàcia de la seva oració a la Divina Comèdia (Purgatori, cant XIII), explicant al poeta que pels seus pecats hauria d’estar encara al davant del Purgatori, però ho va evitar gràcies a les oracions del sant baró Pier Pettinaio. 

La seva tomba va quedar destruïda després d’un incendi, i del beat només en va quedar el braç, que conserven les clarisses de Siena.

Lluís Salas Grau, O.F.S.

 

BEATA TERESA MANGANIELLO. O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 4 de novembre.
Beata Teresa Manganiello. O.F.S.

• Teresa Manganiello (Montefusco, 1 de gener de 1849 - † 4 de novembre de 1876) va ser una italiana que es va convertir en membre de l'Orde Franciscà Seglar. Ella desitjava establir una nova congregació religiosa, però va morir abans que la idea pogués arribar a bon port.

• Martirologi Romà:  A Montefusco, Itàlia, la Beata Teresa Manganiello, laica, del Tercer Orde de Sant Francesc ( † 1876).

 +++++++++++++++++++++++

Teresa Manganiello, natural de Montefusco, a la província d'Avellino, a Itàlia, encara adolescent va expressar el desig de consagrar la seva vida al Senyor.

Quan Teresa tenia uns divuit anys, va arribar al convent caputxí de Sant'Egidio, on el pare Lodovico da Pietradefusi (també conegut com Antonio Acernese), que va establir el Tercer Orde Franciscà̀ a Montefusco pel despertar de la vida cristiana a la ciutat i en els districtes veïns. La noia es va sentir fortament atreta per l'ideal franciscà i de seguida va córrer a matricular-se: el 15 de maig de 1870 es va convertir en la primera terciària de Montefusco.

El pare Lodovico, a qui va triar com a confessor i director espiritual, va saber captar en ella tots els aspectes més especials de la seva ànima i la va designar, per la seva manera d'encarnar l'estil franciscà, primer Consellera i després Mestre de novícies.

L'any següent, el 15 de maig de 1871, Teresa va fer els seus tres vots religiosos, prenent el nom de germana Maria Lluïsa. El papa Pius IX la va rebre en audiència privada el 1873 i la va beneir per la seva missió que era establir una nova congregació religiosa, cosa que no va poder veure feta atès que va morir a final de 1876, a l’edat de 27 anys, d'una malaltia sobtada. Tanmateix, el seu treball va portar aviat a l'establiment de les Germanes Franciscanes Immaculatines, que va fundar el pare Ludovico Acernese. Es considera que ella va ser la pedra angular espiritual d'aquesta congregació.

Just quan el pare caputxí pensava posar la jove terciària al capdavant de la nova família religiosa i ell havia començat a escriure per a ella la "Petita Regla", la seva salut va començar a decaure. El 14 de febrer de 1874, mentre resava a l'església de Sant'Egidio, va tenir la primera hemoptisi. Va continuar amb pujades i baixades de la malaltia fins que, l'estiu de 1876, finalment li va caldre fer llit: la tuberculosi va venir acompanyada d'una forma severa d'artritis. A cadascun dels molts sacerdots i fidels que la van anar a visitar, va regalar el seu meravellós somriure, tot abandonant-se a les mans i voluntat del Senyor i de la Mare de Déu, mentre resava fervorosament.

El 4 d'octubre de 1876 va rebre la Unció dels Malalts. Va morir un mes després, el 4 de novembre, als 27 anys, i va ser sebollida al cementiri de Montefusco.

La causa de beatificació va començar el 23 d'abril de 1991 amb la declaració de nihil obstat (res en contra) sota el papat de Sant Joan Pau II, que li va concedir el títol de Serva de Déu. El procés va començar a nivell diocesà l'any 1991, amb la validació del procés l'any 1992. La Positio va ser presentada a la Congregació per a les Causes dels Sants l'any 1999, i va culminar amb la declaració de la seva vida de virtut heroica el 3 de juliol de 2009. Això va permetre que Benet XVI la declarés Venerable.

Un miracle atribuït a la seva intercessió es va investigar l'any 2002, amb la validació d'aquest procés conclosa l'any 2003. Benet XVI va signar el decret del miracle el 19 de desembre de 2009, fet que va permetre la seva beatificació. El cardenal Angelo Amato -en nom del Papa- la va beatificar el 22 de maig de 2010.

Lluís Salas Grau, O.F.S.

 

BEAT CONTARD FERRINI. O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 17 d'octubre.
Beat Contard Ferrini. O.F.S.

• Contard Ferrini (5 d'abril de 1859 - 17 d'octubre de 1902) va ser un reconegut jurista i erudit legal italià. Fou un fervent catòlic, que va viure una vida devota d'oració i servei als pobres i que va acabant professant al que avui és l’Orde Franciscà Seglar. El dia 13 d’abril de 1947 va ser beatificat al Vaticà pel papa Pius XII.

• Martirologi Romà: A Suna, prop del llac Maggiore, el beat Contard Ferrini que, tot educant els joves, amb el seu exemple de fe i vida cristiana va anar molt més enllà del coneixement humà.

+++++++++++++++++++

El papa Pius XI ens ho ha descrit: «Era d'estatura mitjana, plena de solidesa, d'harmonia, d'elegància de línies; el pas ràpid, però ferm; el pas d'un caminant que té costum i sap on va; la ploma, sempre a punt i plena de saviesa; la paraula, cuidada i persuasiva; a la cara, un aire de simpatia sempre igual, i que mai el va abandonar fins a la mateixa vigília de la seva mort; però pel damunt de tot, sobre aquesta cara brillava una llustre de puresa i d'amable joventut. La seva mirada tenia tota la dolçor de la bondat, excel·lent cor; els seus ulls, el seu ampli front, portaven el reflex d'una intel·ligència veritablement sobirana». Els retrats que en conservem afegeixen a aquesta descripció feta pel Papa una barba densa, un bigoti ben poblat i un pèl curt i fort.

Contard Ferrini va néixer el 5 d'abril de 1859 a Milà, Itàlia, fill de Rinaldo Ferrini i Luigia Buccellati. Després de rebre la Primera Comunió als dotze anys, va ingressar a la Confraria del Santíssim Sagrament.

Rinaldo Ferrini, professor de matemàtiques i ciències, va ensenyar al seu fill des de ben petit. Contard va aprendre a parlar diversos idiomes. El seu amor per la fe catòlica va fer que els seus amics li posessin el sobrenom de "Sant Lluís" (en honor a Lluís Gonzaga). 

Per explicar-nos tot el seu valor cal fer-nos càrrec primer de l'ambient de tensió religiosa i de fermentació intel·lectual que travessava Itàlia a la segona meitat del segle XIX. Plantejada la unitat italiana, estava posat en difícil conflicte el catòlic, que d'una banda havia de desitjar la unificació de la seva pàtria, i de l'altra, el triomf de la Santa Seu; obertes les intel·ligències i els cors als corrents ideològics més avançats, una vida catòlica normal, no diguem revestida d'heroica santedat com la de Contard, resultava extraordinàriament difícil. I molt més quan s'havia de desenvolupar en el carregadíssim ambient de les universitats.

I, tanmateix, Contard, de naturalesa tímida, de caràcter retret, passarà llargs anys de professorat universitari vivint amb tanta intensitat el seu catolicisme que arribem a veure'l als altars. És veritat que havia nascut en una família cristianíssima el 4 d'abril del 1859, un any exactament després del casament dels seus pares Rinaldo Ferrini i Luigia Buccellati. Però l'educació rebuda allà es va poder malmetre. Almenys ocasions no van faltar. Contard va resultar des del primer moment un superdotat, alumne de memòria prodigiosa, hàbil versificador, intel·ligència agudíssima per captar les coses més abstractes. Quan encara estava fent l'ensenyament mitjà es va presentar un bon dia a monsenyor Ceriani, prefecte de la cèlebre biblioteca Ambrosiana, per demanar-li lliçons d'hebreu. Après l'hebreu, va començar amb el siríac. I després va continuar amb el sànscrit i el copte. Aquesta preparació portava quan als disset anys anava a la Universitat de Pavia, el 1876, per emprendre la carrera de Dret.

Va ingressar a la Universitat de Pavia als disset anys i, dos anys més tard, va ser nomenat degà d'estudiants. Als vint-i-un anys es va doctorar en dret a la universitat. La seva tesi doctoral, que relacionava el Dret Penal amb la poesia homèrica, va ser la base per a què se li atorgués una beca a la Universitat de Berlín, on es va especialitzar en dret romà-bizantí, un camp en què va ser reconegut internacionalment com a expert.

L'ambient del col·legi Borromeo, on s'allotjaria, era un ambient difícil. Els seus companys vivien contínuament entre converses impures, a les quals ell tenia horror. Contard preferia quedar-se sol, a la cel·la gelada, abans que baixar a les sales d'estudi a compartir la conversa amb els companys. L'hivern és fred i humit a Pavia, i sembla que ho va ser d'una manera especial en aquella ocasió. Però la delicadíssima virtut de Contard, que moltes vegades va arribar fins a l'escrúpol, preferia passar per tot abans que posar en perill la seva puresa o fe. L'estiu de 1881, amb el consell previ del seu director espiritual, va fer vot de castedat. Moltíssimes vegades durant la seva vida se li oferirien partits brillants i esplèndides ocasions de casar-se. Però ell va morir solter i fidel al vot fet llavors.

Enllestits els estudis, Ferrini va ser professor a les universitats de Messina, Mòdena i Pavia. Va rebre la seva primera càtedra a la jove edat de vint-i-sis anys. Contard va intentar discernir la seva vocació, ja fos com a sacerdot secular, membre d'un orde religiós o com a persona casada. Finalment, va complir la seva vocació com a laic solter. Es va comprometre amb Déu, el 1886 va ingressar al Tercer Orde de Sant Francesc (actual Orde Franciscà Seglar) i també va ser membre de la Societat de Sant Vicenç de Paül, a la qual l'havia presentat el seu pare, membre de la Societat.

Feu de la seva consagració a l'estudi i a l'ensenyament un veritable sacerdoci. Al principi les seves classes eren pesades, plenes de referències i cites. Amb el temps van anar aclarint-se i simplificant-se, fins a arribar a ser veritablement models de pedagogia. Els alumnes sabien que podien comptar amb ell a tota hora, segurs de trobar sempre un conseller lleial i un professor amic d'ajudar-los. Independentment del compliment escrupolós dels seus deures de catedràtic, va portar tota la seva vida al més íntim del seu cor un apassionat amor a la investigació científica. En vint anys va publicar prop de dos-cents treballs. Però no es tractava de fàcils improvisacions, ni escrits lleugers de vulgarització. 

Un cop més escoltem Pius XI descriure la seva obra d'investigador: «El treball! Un treball científic en molt grau; un treball de recerca, reflexió, ensenyament. Un treball que Ferrini realitzava amb zel apassionat, però que pot molt bé classificar-se entre els més àrids, per desenvolupar-se gairebé completament sobre textos antics, sobre escriptures difícils de desxifrar i més difícils encara de comprendre. Ens mateix l'hem vist més d'una vegada feta la feina, amb la seva intel·ligència sobirana. Llegia a primera vista els textos embrollats, ocults sota les escriptures indesxifrables dels segles antics: en llatí, en grec, en siríac, perquè ell passava amb la facilitat més gran d'una llengua a una altra. Llegia els textos, i al primer cop de vista en captava el sentit i, a vola ploma, donava la traducció llatina o italiana. Labor fatigosíssima, essencialment difícil i àrdua, i que només pot apreciar el que en té l'experiència; una tasca que assembla a un veritable i llarg cilici portat durant tota la vida».

El judici de Contard sobre el protestantisme és severíssim: «Certament hi ha virtut entre els protestants, hi ha sincers admiradors de l'Home-Déu, hi ha flors que s'embelleixen amb la rosada celestial i que Déu no rebutjarà; però tot el que hi ha de bo queda imperfecte, privat d'aquella eficàcia que tindria del Déu viu a l'ombra dels altars catòlics. El protestantisme ens dona persones honrades, que a la nostra religió immaculada serien sants».

Va gaudir, en canvi, immensament en contacte amb els catòlics alemanys. Era un catolicisme seriós, ple de coratge i entusiasme, depurat per les proves del Kulturkampf. Característiques totes que anaven molt bé amb la seva manera de ser.

És llàstima que no puguem recollir trets encantadors de la vida que s'han conservat. La seva modèstia excessiva, sense consentir mai que lloessin a la seva presència algunes de les seves obres científiques; el seu sentit viu de la litúrgia i el seu amor apassionat per la santa missa; la seva encantadora submissió als seus pares, als quals obeïa com un nen, sent ja catedràtic respectable; la figura d'excepcional alpinista; la seva devoció a Sant Francesc d'Assís, de qui era terciari; el seu esperit de pobresa, veritablement extraordinari; la seva irradiació apostòlica, dins la qual molt bé es pot englobar una altra figura, posterior, però també molt important del catolicisme italià i que aviat esperem veure als altars: Vico Necchi.

Resulta encantador veure'l tornar a la nit a casa de la seva germana, a tres quilòmetres de Pavia, sopar allà amb el matrimoni, jugar, per complaure'ls, una partida de cartes, resar el rosari en família, i anar a dormir per emprendre l'endemà, a dos quarts de sis de la matinada, la seva nova jornada universitària.

Així fins al 17 d'octubre del 1902. Una febre tifoide el va portar ràpidament al sepulcre a Suma (Novara). La fama de santedat el va envoltar molt aviat. El 1909, el papa Pius X va autoritzar el cardenal Andrea Carlo Ferrari, arquebisbe de Milà, a obrir un procés per promoure la canonització de Ferrini. Posteriorment, va ser declarat Venerable pel papa Pius XI i beatificat pel papa Pius XII el 13 d'abril de 1947. 

La seva tomba es troba avui a la Universitat Catòlica del Sagrat Cor, de Milà, que no va arribar a conèixer, però que sí que podem dir que va pressentir i va estimar anticipadament. En aquella recollidíssima capella, professors i alumnes aprenen, freqüentant-la, a viure l'autèntic ideal de l'universitari catòlic.

 Lluís Salas Grau, O.F.S

Sant Joan XXIII, Papa. O.F.S.

SANT JOAN XXIII, "el Papa bo". O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 11 d'octubre.
Sant Joan XXIII, "el Papa bo". O.F.S.

· Sant Joan XXIII, nascut Giuseppe Angelo Roncalli, (Sotto il Monte, 25 de novembre de 1881 – † Ciutat del Vaticà, 3 de juny de 1963) va ser el 261è bisbe de Roma i Papa de l'Església Catòlica (el 260è successor de Pere, Primat d'Itàlia i tercer sobirà de l'estat de la Ciutat del Vaticà. Va professar una gran devoció a Sant Francesc d'Assís i va ser Terciari Franciscà̀. Malgrat convocar-lo, no va viure per veure la finalització del Concili Vaticà II. Va morir de càncer d'estómac, el 3 de juny de 1963, quatre anys i mig després de la seva elecció i dos mesos després de la finalització de la seva darrera i famosa encíclica, Pacem in Terris.
 
· Martirologi Romà: A Roma, Sant Joan XXIII, Papa, la vida i l'activitat del qual van estar plenes d'una singular humanitat. Es va esforçar a manifestar la caritat cristiana vers tothom i va treballar per la unió fraterna dels pobles. Sol·lícit per l'eficàcia pastoral de l'Església de Crist a tota la terra, va convocar el Concili Ecumènic Vaticà II. ( † 1963)
 

++++++++++++++++++++++

 
Angelo Giuseppe Roncalli va néixer a Soto il Monte (Bèrgam) l'any 1881 en el si d'una modesta família camperola.
 
Va rebre la confirmació i la primera comunió el 1889 i el 1892 va ingressar al Seminari de Bèrgam, on va estudiar humanitats, filosofia i, fins al segon any, de teologia. Allà, amb catorze anys, va començar a redactar uns apunts espirituals que el van acompanyar, d'una manera o altra, al llarg de la seva vida, i que van ser recollits a "Diario de un alma". També des de llavors practicava amb assiduïtat la direcció espiritual. L'1 de març de 1896, el pare espiritual del Seminari de Bèrgam, don Luigi Isacchi, el va admetre a l'Orde Franciscà Seglar, la regla del qual va professar el 23 de maig de 1897. Posteriorment va ser alumne del Pontifici Seminari Romà, on va rebre l'ordenació sacerdotal el 1904.
 
Va ser secretari del seu bisbe GM Tedeschi fins que, el 1921, va iniciar el seu servei a la Santa Seu en les Obres Pontifícies de la Propagació de la Fe. Després el Papa el va nomenar representant de la Santa Seu a Bulgària, a Turquia i Grècia, el 1944 Nunci Apostòlic a França i el 1953 Patriarca de Venècia.
 
Va ser elegit Papa el 28 d'octubre de 1958, a la mort de Pius XXII, i en menys de cinc anys de pontificat va revifar l'impuls evangelitzador de l'Església universal. Durant el seu pontificat va convocar el Sínode Romà, va instituir la Comissió per a la revisió de el Codi de Dret Canònic i, sobretot, va convocar el Concili Vaticà II. 
 
El Papa Sant Joan XXIII va sorprendre als que esperaven que fos un Papa conservador quan convocà l'històric Concili Vaticà II (1962-1965), inaugurat l'11 d'octubre de 1962. Els seus punts de vista apassionats sobre la igualtat es resumeixen en la seva famosa declaració: «Nosaltres tots van ser fets a imatge de Déu, i per tant, tots som segons Déu per igual». Sant Joan XXIII va fer molts discursos apassionats durant el seu pontificat, un dels quals era el dia en què es va obrir el Concili Vaticà II en meitat de la nit a la multitud reunida a la Plaça de Sant Pere: «Estimats fills, quan torneu a casa, us trobareu els nens: doneu-los una abraçada i digueu-los: aquesta és una abraçada del Papa!».
 
El Papa Sant Joan XXIII no va viure per veure el Concili Vaticà II fins a la seva finalització. Va morir de càncer d'estómac, el 3 de juny de 1963, quatre anys i mig després de la seva elecció i dos mesos després de la finalització de la seva darrera i famosa encíclica, Pacem in terris.
 
Va ser sebollit a les grutes vaticanes, sota de la basílica de Sant Pere, el 6 de juny de 1963, i la seva causa de canonització va ser oberta el 18 de novembre 1965 pel seu successor, el papa Sant Pau VI, qui el va declarar Servent de Déu. A més de ser nomenat Venerable el 20 de desembre de 1999, va ser beatificat el 3 de setembre de 2000 pel papa Sant Joan Pau II, juntament amb el papa Pius IX i tres persones més. Després de la seva beatificació, el seu cos va ser traslladat el 3 de juny de 2001 a l'altar de Sant Jeroni, on podia ser vist pels fidels.

El 5 de juliol de 2013, el papa Francesc - sense esperar pel segon miracle que tradicionalment es requereix - va declarar Sant a Joan XXIII, després de comú acord, per un consistori, o reunió, del Col·legi de Cardenals, basat en el fet que es considera que ha viscut un virtuós estil de vida modèlic, i a causa de la bé per a l'Església, que havia vingut del seu haver obert el Concili Vaticà II.
 
Va ser canonitzat juntament amb el papa Sant Joan Pau II el 27 d'abril de 2014. Sant Joan XXIII avui és conegut afectuosament com "el Papa bo" i en italià, "il Papa Buono".
 
L'Església Catòlica celebra la seva festa no en la data de la seva mort, el 3 de juny, com és habitual, ni tan sols en el dia de la seva presa de possessió papal (com de vegades es fa amb els papes que són sants, com amb Joan Pau II) sinó l'11 d'octubre, el dia de la primera sessió del Concili Vaticà II. Això és comprensible, atès que la idea era seva i va ser ell qui el va convocar. El dijous 11 de setembre de 2014, Francesc va afegir la seva memòria lliure al mundial calendari romà general dels dies de festa dels Sants, en resposta a les sol·licituds globals.
 
És commemorat en la data de la seva mort, 3 de juny, per l'Església Evangèlica Luterana a Amèrica i l'endemà, 4 de juny, per l'Església Anglicana del Canadà i per l'Església Episcopal dels Estats Units d'Amèrica.

 

 Lluís Salas Grau, O.F.S