Etiquetes

Desde el corazón de la Bíblia (7)

DESDE EL CORAZÓN DE LA BIBLIA.

PARA LA REFLEXION PERSONAL.
De José Antonio Pagola, de "Grupos de Jesús".

"Poneos en camino". Lucas 10,1-9

Francisco Javier Conejo, OFS

En aquel tiempo designó el Señor otros setenta y dos, y los mandó por delante, de dos en dos, a todos los pueblos y lugares adonde pensaba ir él. Y les decía:

- ¡Poneos en camino! Mirad que os mando como corderos en medio de lobos. No llevéis talega, ni alforjas, ni sandalias; y no os detengáis a saludar a nadie por el camino. Cuando entréis en una casa, decid primero: “Paz a esta casa”. Y si allí hay gente de paz, descansará sobre ellos vuestra paz; si no volverá a vosotros… Si entráis en un pueblo y os reciben bien, comed lo que os pongan, curad a los enfermos que haya y decid: “Está cerca de vosotros el reino de Dios”.

La misión de colaborar con él en el proyecto del reino de Dios no la confía Jesús solo al pequeño grupo de apóstoles, sino a un número más amplio de setenta y dos discípulos. Este número es significativo, pues, según la tradición judía, son setenta y dos las naciones que hay en el mundo. Podemos decir que las directrices que da Jesús a sus discípulos son las que nos pueden inspirar a todos los evangelizadores de todos los tiempos.

“Ponerse en camino”. Nunca ha imaginado Jesús a sus discípulos como un grupo cerrado: una comunidad preocupada solo de cuidar y desarrollar su propia religión. Los llama para poner en marcha un movimiento profético que viva caminando según la lógica del envío: saliendo de sí mismos para anunciar a todos los pueblos la Buena Noticia de Dios y para abrir caminos a su reino.

Lo sorprendente es que Jesús no está pensando en lo que han de llevar consigo, sino precisamente en lo contrario: lo que no han de llevar, no sea que se distancien demasiado de los más pobres. Para anunciar la Buena Noticia de Dios y abrir caminos al proyecto humanizador del Padre, los medios más adecuados no son el dinero y el poder, sino los medios pobres de los que se sirvió Jesús: la acogida a cada persona, el amor servicial a los más necesitados, la defensa de los últimos, el ofrecimiento del perdón de Dios, la creación de una sociedad más fraterna.

Los cristianos eran conscientes de que las consignas de Jesús a sus discípulos no se podían aplicar en todas las partes y en todas las situaciones de la misma manera. Lucas las recoge porque son una invitación permanente a vivir con radicalidad las exigencias básicas de la tarea evangelizadora. Siempre hemos de revisar nuestros comportamientos para ver cómo traducir en nuestros días el espíritu que alienta las palabras de Jesús.

No caminaremos descalzos y sin dinero, pero nuestro estilo de vida deberá dejar claro que nos identificamos con los pobres e indefensos y no con los ricos y poderosos. No andaremos de casa en casa en casa saludando por la paz, pero no tendrán que ver como hombres y mujeres de paz por nuestra actitud fraterna amistosa con todos, incluso con los adversarios. No utilizaremos el poder del dinero, la prepotencia ni las presiones para evangelizar, sino los medios pobres que Jesús empleaba.

- ¿Vivo en algún momento dedicado a curar la vida y abrir caminos al proyecto humanizador de Dios? ¿Vivo de ordinario encerrado en mis propios intereses personales, familiares, laborales …?

- ¿Soy capaz de asumir riesgos en la tarea evangelizadora? ¿Cuándo me cuesta más ser coherente con mi decisión con seguir a Jesús?

 - ARTICLE ESCRIT PER FRANCISCO JAVIER CONEJO, OFS,
PUBLICAT AL BUTLLETÍ DE L’ORDE FRANCISCÀ SEGLAR DE CATALUNYA.
ANY 30 – MAIG 2025 - NÚM. 287


Beat Gerard Mecatti de Villamagna. O.F.S.

 

Beat Gerard Mecatti de Villamanga. O.F.S.

Lluís Salas Grau, O.F.S.


Del Martirologi Romà del dia 25 de maig.
Beat Gerard Mecatti de Villamagna. Orde Franciscà Seglar.


Gherardo di Villamagna o Gherardo Mecatti (Villamagna, Bagno a Ripoli, Toscana, ca. 1174 - † ca. 1245) fou un eremita italià, membre del Tercer Orde de Sant Francesc, actual O.F.S. És venerat com a beat per l'Església Catòlica.
 
• Martirologi Romà̀: A Villamagna, prop de Florència, a Toscana (Itàlia), commemoració del Beat Gerard Mecatti, qui, seguint les empremtes de Sant Francesc, va distribuir els seus béns entre els pobres i es va retirar a un indret desert, on, per amor de Crist, es va dedicar a acollir pelegrins i a ajudar malalts. († c.1245).
 
+++++++++++++
 
Gherardo Mecatti nasqué a Villamagna (prop de Florència) en 1245, en una família de pagesos. Orfe als dotze anys, se'n feu càrrec una família noble coneguda dels seus pares. Un dels membres de la família s'enrolà a l'exèrcit i participà en la Primera Croada, on portà Gerard com a escuder i esdevindria cavaller de l'Orde de Sant Joan de Jerusalem. En 1195, Gerard fou a la conquesta de Jerusalem, però poc després fou pres presoner pels musulmans.
 
En ésser alliberat, visità els Sants Llocs i, mort el cavaller, tornà a la seva terra; es retirà a Villamagna a fer vida eremítica, al lloc on actualment hi ha 𝑙'𝑂𝑟𝑎𝑡𝑜𝑟𝑖𝑜 𝑑𝑒𝑙 𝐵𝑒𝑎𝑡𝑜 𝐺ℎ𝑒𝑟𝑎𝑟𝑑𝑜, capella on reposen les seves relíquies. Passats dotze anys, un altre cavaller que volia anar-hi li demanà que l'acompanyés i embarcaren cap a Síria; el vaixell fou assaltat per pirates, però, comandats per Gerard, la tripulació s'hi resistí i els derrotaren. A Terra Santa es dedicà a la pregària i a ajudar i assistir malalts durant set anys, en els que es va fer popular per la seva pietat i virtut. Sembla que fou llavors que ingressà a l'Orde de Sant Joan, dedicada a l'assistència a l'hospital de Jerusalem.


Tornà a Itàlia i conegué Sant Francesc d'Assís, qui el va acollir al seu orde com a terciari laic, l'actual O.F.S. A Incontro, lloc proper a Bagno a Ripoli, Gerard construí una nova ermita, dedicada a la Mare de Déu, i que es convertí en l'església de 𝑆𝑎𝑛 𝐹𝑟𝑎𝑛𝑐𝑒𝑠𝑐𝑜 𝑎𝑙𝑙'𝐼𝑛𝑐𝑜𝑛𝑡𝑟𝑜. En 1700, s'hi afegí un convent fundat per Lleonard de Porto Maurizio.
 
Mentre fou eremita, sempre conservà en l'hàbit la creu blanca de l'Orde de l'Hospital. La seva fama de santedat feia que fos visitat per tota mena de persones i pelegrins que li demanaven consell i oracions. Cada setmana visitava en pelegrinatge tres esglésies: el dilluns, una en sufragi de les Ànimes del Purgatori; els dimecres, una per obtenir el perdó dels seus pecats; el divendres, una pel perdó dels pecats d'altri i per la conversió dels infidels. Tingué fama de taumaturg i de profeta. El seu miracle més conegut fou que fes créixer cireres en ple hivern per satisfer el desig d'un malalt, o que, quan havia de transportar unes pedres per construir la seva tomba, els pagesos no li volgueren deixar els bous i Gerard ordenà de fer-ho a dos vedells salvatges, que, amansits, portaren les pedres on digué.
 

A Florència, ajudà Filippo Benizi en la fundació d'una confraria mariana. Poc abans de morir, profetitzà el dia que ho faria. No se sap del cert la data de la seva mort: el 13 de maig o el 25, del 1242, 1245, 1254 o, menys probablement, 1276.
 
El seu funeral fou multitudinari, ja que morí en llaor de santedat. Amb les almoines deixades pels assistents, es construí una església al lloc on hi havia hagut la seva ermita, i hi fou sebollit.
 
El culte a Mecatti fou confirmat per Gregori XVI el 18 de maig de 1833. La seva festa és inscrita al martirologi franciscà el 25 de maig, i en altres, el 13 de maig. La devoció és particularment gran a Villamagna i la seva comarca, on és el sant patró i és invocat contra les malalties i els desastres naturals.
 
En record seu i del miracle de les cireres, fins al segle XIX, cada tres anys es feia a Villamagna la processó de les relíquies del beat, el 13 de maig, al final de la qual es repartien entre els assistents les cireres beneïdes que s'havien pres del cirerer.

Un vespre franciscà pel cor: Conferència de fra Mariano Recio.


Un vespre franciscà pel cor: 

CONFERÈNCIA DE FRA MARIANO RECIO.

Lluís Salas Grau, O.F.S.

Al marc de la Setmana Parroquial, celebrada a la nostra estimada parròquia de la Mare de Déu de Montserrat i Sant Antoni de Pàdua, vam viure una trobada molt especial. L’objectiu d’aquesta setmana era clar: conèixer-nos, estimar-nos com a germans i reconèixer-nos com a família en la fe. I dimarts 29 d’abril, ho vam fer realitat d’una manera molt significativa.

Aquell vespre vam tenir el goig d’escoltar fra Mariano Recio, Assistent de l’OFS de Catalunya per l’Orde dels Frares Menors Conventuals, acompanyat per la germana Montserrat Linares, Ministra de l’OFS de Catalunya. La seva presència ja era, en si mateixa, un regal.

La vetllada va començar amb una presentació càlida i plena de complicitat a càrrec de fra Àngel Mariano, Guardià del convent, que ens va regalar un moment entranyable compartint anècdotes viscudes amb el conferenciant. Un inici que va obrir els cors i va fer somriure a tothom.

La conferència, titulada “¿Quién eres Tú…? ¿Y quién soy yo…?”, ens va transportar, gairebé sense adonar-nos-en, al Mont La Verna, on Sant Francesc es retirava a pregar. Amb un estil proper, participatiu i profundament espiritual, fra Mariano ens va guiar per un camí de reflexió i pregària, ajudant-nos a mirar dins nostre i a redescobrir la presència viva de Déu en les nostres vides.


Va ser molt més que una conferència. Va ser un moment d’encontre amb nosaltres mateixos, amb Déu, i amb l’esperit franciscà que ens convida a la senzillesa, a la fraternitat i a l’amor.

Gràcies, fra Mariano, per compartir amb nosaltres aquesta estona tan inspiradora. I gràcies a tots els que vau venir i vau fer que aquell vespre fos tan especial. Seguim caminant junts, com a germans, com a fraternitat.

Sant Iu de Kermartin, o Ivó de Bretanya. Prevere i OFS.

 

Sant Iu de Kermartin o Ivó de Bretanya. Prevere i germà de l'Orde Franciscà Seglar.

Lluís Salas Grau, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 19 de maig.
Sant Iu de Kermartin, o Ivó de Bretanya.  Prevere i OFS. 

• Yves Hélory de Kermartin o, en bretó, Erwan Helory, més conegut com a Sant Iu o Sant Ivó (mas de Kermartin, Minihy-Tréguier, 17 d'octubre de 1253 - Louannec, 19 de maig de 1303) fou un religiós bretó, sant patró dels advocats i dels nens abandonats. També és el sant patró de la Bretanya. La seva festa se celebra el 19 de maig. 

• Martirologi Romà: En un castell proper a Tréguier, a la Bretanya Menor, Sant Iu, prevere, que per l'amor de Crist va exercir la justícia sense distinció de persones, va afavorir la concòrdia, va defensar les causes dels orfes, vídues i pobres, i va acollir a casa seva els desafavorits. 

++++++++++++++ 

Sant Ivo Hélory, patró dels juristes, va néixer a Kermartin, prop de Tréguier de Bretanya, on el seu pare era senyor feudal. Als catorze anys, Ivó va anar a estudiar a París. Deu anys després, ja havia obtingut títols en filosofia, teologia i dret canònic a les millors escoles. Aleshores es va traslladar a Orleans a estudiar dret civil sota la direcció del cèlebre jurista Pere de la Chapelle. Des dels seus anys d'estudiant, Sant Ivó va començar a practicar la mortificació, i les austeritats van augmentar amb el temps. Vestia una camisa de truges, s'abstenia de la carn i del vi, dejunava a pa i aigua durant la quaresma, l'advent i altres períodes de penitència i, les poques hores que consagrava al descans, les passava recolzat en un matalàs de palla, amb una pedra per coixí. 

Sant Iu havia rebut a Rennes els ordes menors; en 1284, va ser ordenat sacerdot i va ser designat "oficial", (títol donat a un jutge eclesiàstic), de l'arxideganat de Rennes (1280); mentrestant va estudiar les Sagrades Escriptures, i hi ha fortes raons per a creure que algun temps després es va unir al Tercer Orde de Sant Francesc (actual O.F.S,), a Guingamp. 

Al cap de poc temps, el bisbe de Tréguier, Alan de Bruc, va reclamar els serveis del sant, que va tornar a la seva terra natal per tornar a exercir l'ofici de jutge. La seva bondat li va guanyar el títol d'«advocat dels pobres». No content de fer-los justícia al seu propi districte, Ivó es traslladava amb freqüència a d’altres tribunals, a defensar-los, sovint pagava les despeses dels seus clients i els visitava a la presó. 

Malgrat que existia el costum de fer costosos regals als jutges, el sant es va negar sempre a acceptar-los. Feia el possible per reconciliar els enemics i els exhortava a dirimir les seves querelles, sense recórrer a la cort; així va aconseguir evitar que moltes persones haguessin de pagar les despeses tan costoses dels processos. 

Sant Iu va construir un hospital, on assistia personalment els malalts. Sovint es desposseïa de la roba per donar-les als pobres. En una ocasió, va saber que un rodamon havia passat tota la nit arraulit al costat de la porta de casa seva; a la nit següent, Sant Iu va cedir al rodamon el seu llit i se'n va anar a dormir al costat de la porta. Es mostrava tan sol·lícit del benestar temporal dels seus feligresos, com del benestar espiritual i no perdia l'ocasió d'instruir-los. Amb freqüència predicava en altres esglésies, a més de la seva i ho feia en tres llengües: llatí, francès i bretó. 

Immediatament després de la collita, Sant Iu repartia entre els pobres el gra que havia recollit, o una quantitat de diners equivalent al seu valor. Una vegada, algú li va aconsellar que emmagatzemés la collita per obtenir més tard un preu més gran; però el sant va replicar: «Ningú m'assegura que viuré tant de temps». 

A principis de la quaresma del 1303, la salut d'Ivó es va començar a debilitar, però no va deixar de practicar les mortificacions acostumades. La vigília de l'Ascensió, va predicar encara i va celebrar la missa, malgrat que ja estava tan feble, que va caldre que el recolzessin. Després de la missa, el sant es va enllitar i va rebre els últims sagraments. Va morir el 19 de maig de 1303, als cinquanta anys. 

Va ser sebollit a Tréguier, i fou canonitzat el juny de 1347 per Climent VI. La seva festa se celebra el 19 de maig. A la seva tomba va ser inscrit en llatí:

SANCTUS IVO ERAT BRITO / ADVOCATUS ET NON LATRO / RES MIRANDA POPULO

La seva traducció aproximada és: "SANT IU ERA BRETÓ / ADVOCAT I NO LLABRE / COSA ADMIRABLE PEL POBLE". 

L'església de Sant'Ivo alla Sapienza, a Roma, li està dedicada, així com la Porta de Sant Iu, de la catedral de Barcelona. Poèticament se'l coneix com "l'advocat dels pobres".



Santa Margarida de Cortona. O.F.S.

SANTA MARGARIDA DE CORTONA, O.F.S.

Lluís Salas Grau, O.F.S.


Del Martirologi Romà del dia 16 de maig.
Santa Margarida de Cortona, O.F.S. 

• Santa Margarida de Cortona (Laviano, 1247 – Cortona, 22 de febrer de 1297) fou una seglar italiana, pertanyent al que a hores d’ara és l’Orde Franciscà Secular. El 1728 va ser proclamada santa pel papa Benet XIII.
 
Martirologi Romà: A Cortona, a la Toscana, Santa Margarida, que profundament commoguda per la mort del seu amant, va esborrar els pecats de la seva joventut amb una penitència saludable, ja que rebuda al Tercer Orde de Sant Francesc, es va lliurar a la contemplació de Déu i va ser afavorida per especials carismes (†1297).
 
++++++++++++
 
Margarida va néixer de pares pagesos a Laviano, una petita ciutat de la diòcesi de Chiusi. Als set anys, la mare de Margarida va morir i el seu pare es va tornar a casar. La madrastra i la fillastra no es van agradar. A mesura que va créixer, Margarida es va tornar més independent i temerària, i la seva reputació a la ciutat va patir. Als 17 anys va conèixer un jove, segons alguns relats, el fill de Gugliemo di Pecora, senyor de Valiano, i va fugir amb ell. Aviat Margarida es va trobar instal·lada al castell, no com a esposa del seu amo, perquè la convenció no ho permetria mai, sinó com la seva amant, que era més fàcilment tolerable. Durant deu anys, va viure amb ell a prop de Montepulciano i li va donar un fill.
 
Quan un dia el seu amant no va poder tornar a casa d’un viatge, Margarida es va preocupar. El retorn no acompanyat del seu gos favorit va alarmar Margarida, i el va portar al bosc fins al seu cos assassinat. Aquell crim va commoure Margarida fins cercar una vida de pregària i penitència. Margarida va retornar a la seva família tots els regals que li havia fet i va sortir de casa seva. Amb el seu fill, va tornar a casa del seu pare, però la seva madrastra no la volia tenir. Margarida i el seu fill van anar a les hores al convent franciscà de Cortona, on el seu fill finalment va esdevenir un frare. Allà, ella va dejunar i evitar la carn, subsistint amb pa i verdures.
 
El 1277, després de tres anys de llibertat condicional, Margarida es va unir al Tercer Orde de Sant Francesc i va optar per viure en la pobresa. Seguint l'exemple de Francesc d'Assís, va suplicar pa i aliment. Va seguir una vida d’oració i penitència a Cortona i allà va establir un hospital per a malalts, sense llar i empobrits. Per assegurar infermeres a l'hospital, va instituir una congregació de germanes terciàries, coneguda com le poverelle (les pobretes).
 
Margarida va relatar que, mentre pregava, va escoltar les paraules: "Quin és el teu desig, pobreta?", I ella va respondre: "No cerco ni desitjo res més que Tu, el meu Senyor Jesús". També va establir un orde dedicat a la Mare de Déu de la Mercè on, els membres, es van obligar a donar suport a l'hospital i ajudar els més necessitats.
 
En diverses ocasions, Margarida va participar en assumptes públics. Dues vegades, reclamant el comandament diví, va desafiar el bisbe d'Arezzo, Guglielmo Ubertini Pazzi, a la diòcesi de la qual es trobava Cortona, perquè vivia i lluitava com un príncep.
 
Es va traslladar a l'església en ruïnes de Basili de Cesarea, ara Santa Margherita, i va passar-hi els anys restants; morint-hi el 22 de febrer de 1297, a l’edat de 50 anys.
 
Després de la seva mort, l'església de 
Santa Margherita de Cortona va ser reconstruïda en el seu honor. El seu cos, que es va trobar incorrupte fins i tot després de 400 anys, es conserva en una arqueta de plata dins de l'església. Margarida va ser canonitzada pel papa Benet XIII el 16 de maig de 1728.

Tot i que el Martirologi Romà fixa la data del 22 de febrer per a la seva memòria litúrgica, tots els ordes franciscans la recordem el 16 de maig, dia de la seva canonització.



10 i 11 de maig 2025. Convivència Fraterna a Castell d’Aro. Reportage gràfic.


10 i 11 MAIG 2025. Reportatge gràfic de la Convivència Fraterna a CASTELL D'ARO.

DISSABTE 10

































DIUMENGE 11











(Crèdit de les fotografies a varis germans de les diverses fraternitats).