SANTA CATERINA DE GÈNOVA, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 15 de setembre.
Santa Caterina de Gènova. O.F.S.

· Caterina Fieschi Adorno, al segle, (Gènova, 1447-15 de setembre de 1510) fou una noble i mística cristiana italiana, professa a l’Orde Franciscà Seglar. Fou canonitzada el 1737 pel papa Climent XII.

· Martirologi Romà̀: A Gènova, a la Ligúria d'Itàlia, Santa Caterina Fieschi, vídua, insigne pel menyspreu del món, pels seus freqüents dejunis, amor de Déu i caritat envers els necessitats i malalts. (1510)

 +++++++++++++++++++++

Va néixer a Gènova el 1447 al si d'una família noble, filla de Jacopo Fieschi i Francesca di Negro. Els Fieschi eren una família de renom, dos dels seus membres havien estat papes, Innocenci IV i Adrià V, i el mateix Jacopo havia estat virrei de Nàpols. A l'hagiografia, Caterina és descrita com una nena molt religiosa, practicant de penitències, a més de tranquil·la, senzilla i extremadament obedient. Quan tenia tretze anys volgué entrar en un convent, però les monges ho rebutjaren a causa de la joventut de Caterina. Des d'ençà aleshores deixà aquesta idea de banda, i als setze anys fou casada amb el noble Giuliano Adorno.
 
El matrimoni fou un desastre, el seu marit li era infidel, a més de violent i malbaratador. No hi ha gaires detalls al respecte, però sembla que els primers cinc anys de matrimoni, Caterina romangué en silenci submisa al seu marit, i els cinc següents buscà consol als seus problemes fora de casa. Efectivament, Caterina, després d'haver aguantat moltes infidelitats de part del seu marit, als cinc anys de casada, es va sentir abandonada de tothom i en profunda desolació, fins i tot de Déu. Va bolcar la seva vida a la frivolitat, de festa a festa, mirava de buscar un significat a la seva vida. Però això no la va omplir de pau ni de goig, sinó de desesperació i depressió.
 
El 21 de març de 1473, a la festa de Sant Benet, la seva germana Limbània li va suggerir que anés a parlar amb un sacerdot confessor, i ella va consentir. Es va trobar amb un sant confessor per mitjà del qual el Senyor la va omplir de gran fortalesa i del Seu amor incondicional; va caure en èxtasi i es va sentir incapaç de confessar els seus pecats. En aquell moment el Senyor li va mostrar tota la seva vida com a passada en una pel·lícula; va poder veure la traïció que ella havia fet a l'amor del Senyor, però alhora va poder veure a través de les Sagrades Nafres de Jesús, la gran misericòrdia del Senyor per ella i per tots els homes, i el contrastant amor de Déu i l'amor del món. Això li va fer repudiar des d'aquell moment el pecat i el món. Aquell mateix dia, estant a casa seva, el Senyor se li va aparèixer, tot ensangonat, carregant la creu, i li va mostrar part de la Seva vida i del Seu sofriment. Ella, plena de l'amor del Senyor i trist pels deu anys que havia desaprofitat no estimant el Senyor, va decidir netejar la seva vida i així, començar una vida nova a Ell.
 

Per mitjà de les seves constants oracions, el seu marit es va convertir i va acceptar de viure en celibat perpetu. 

Caterina va decidir entrar al que avui és l’Orde Franciscà Seglar i es van traslladar del palau a una casa petita a prop de l'hospital, on servien els malalts, ajudant-los a morir en pau.
 
Durant vint-i-cinc anys es dedicà a confessar-se constantment, explicant els episodis de revelacions que tenia a voltes, que foren compilats en les seves Memòries. Finalment quedà vídua el 1497, quan el seu marit mor víctima d'una malaltia contagiosa.  Després es dedicà a tenir cura dels malalts del gran Hospital de Gènova, on fou gerent i tresorera. Als pobres els sorprenia que no només els proporcionés auxili, sinó també els assistís quan estaven malalts als hospitals.

Caterina morí el 15 de setembre de 1510, segons es diu extenuada de la feina física i espiritual. Fou beatificada el 1675 per Climent X i canonitzada el 1737 per Climent XII després d'examinar els seus escrits, que contenien doctrina suficient per provar la seva santedat.
 
Escrigué en italià un Tractat sobre el purgatori i Diàleg entre l'ànima i el cos, i diverses obres de pietat i devoció.

Lluís Salas Grau, O.F.S

 

 

SANT LLUÍS IX, REI DE FRANÇA, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 25 d’agost.
Sant Lluís IX, rei de França. Patró de l’O.F.S.

· Sant Lluís IX de França (Poissy, prop de París, 25 d’abril de 1214 - Tunis, 25 d’agost de 1270), fou rei de França entre 1226 i 1270. Venerat com a sant per l'Església Catòlica, és el patró de l’actual Orde Franciscà Seglar.

· Martirologi Romà̀: Sant Lluís IX, rei de França, que, tant en temps de pau com durant la guerra per a defensa dels cristians, es va distingir per la seva fe activa, la seva justícia al govern, l'amor als pobres i la paciència en les situacions adverses. Va tenir onze fills en el seu matrimoni, als quals va educar d'una manera immillorable i pietosa, i va gastar els seus béns, forces i la seva vida en l'adoració de la Creu, la Corona i el sepulcre del Senyor, fins que, contagiat de pesta, va morir al campament de Tunis, a la costa d'Àfrica del Nord (1270).

 +++++++++++++++++++++

Sant Lluís IX de França va néixer el 25 d’abril de l'any 1214, pocs anys després que Francesc d'Assís fundés l'Orde Franciscà. Els seus pares eren el monarca francès Lluís VIII i Blanca de Castella, tia del rei de Castella i Lleó Ferran III el Sant. A la mort del seu pare, amb només dotze anys, el jove Lluís va ser coronat rei de França, sota la regència de la mare.

Blanca de Castella va exercir un paper fonamental en l'educació del futur sant: en una època difícil, en què els excessos i la violència caracteritzaven la vida a la cort, la reina es va esforçar per ensenyar al seu fill els deures propis de l'ofici de monarca; però sobretot va procurar educar-ho en els valors i en la pietat cristians. Entre els mestres del jove Lluís hi havia alguns Frares Menors. Amb el temps, el monarca va acabar per professar al Tercer Orde Seglar.

Blanca es va esforçar a recordar al jove Lluís que ser rei consistia a estar al servei del bé i la prosperitat del seu poble, i que calia acceptar tots els sacrificis que aquest servei impliqués. Un cop assolida la majoria d'edat, Lluís sempre va confiar en els consells de la seva mare, tant en qüestions polítiques com en temes de fe. Fruit d'aquests consells va ser el matrimoni amb la princesa Margarida de Provença que, davant del que solia ser habitual entre els nobles de l'Edat Mitjana, va ser afortunat i feliç.

Com a governant, Lluís va fer sempre el que va creure que era el seu deure, procurant que totes les seves accions fossin a favor de la justícia i buscant la felicitat dels seus súbdits. El seu regnat n'ha estat qualificat d'exemplar. Tant a la política interior com a l'exterior, la seva conducta es va ajustar als principis més estrictes de la moral cristiana. Sempre va buscar que al seu regne imperessin la pau, la justícia i l'harmonia. Administrava justícia personalment diàriament, atenent les queixes dels oprimits i desemparats. També va nomenar comissions especials que van recórrer el regne per informar el monarca dels problemes que afligien els seus súbdits. Sant Lluís es va guanyar així fama de bo i justicier tant a França com als països veïns, des d'on se'l trucava per intervenir com a mediador quan sorgien conflictes.

El rei Lluís va ser també exquisit en les relacions amb el papa i amb l'Església. Li va tocar viure una època difícil, en què les relacions entre l'emperador alemany i el Papat eren tenses, i es començava a qüestionar l'autoritat del Pontífex. En aquest conflicte, el rei monarca francès va assumir el paper de mediador i va defensar en els moments més difícils l'Església. Dins del seu regne, Sant Lluís va protegir les esglésies i els seus sacerdots. Alhora, va intervenir contra els abusos que cometien alguns clergues i es va esforçar per erradicar l'heretgia als seus dominis. També va afavorir la implantació a França dels ordes dels Dominics i dels Franciscans.

Lluís IX va combinar la seva tasca de govern amb una vida de pietat i devoció. Una bona part de la jornada la feia servir en la pregària, comunitària i personal. També assistia a missa diàriament i rebia sovint els sagraments. Escoltava també sovint les predicacions de sacerdots i religiosos. La seva vida ascètica recordava la que es proposava com a ideal als monjos de la seva època.

A més, Lluís costejava les despeses del menjar diari de dos-cents pobres; els dissabtes, el monarca els anava a visitar i fins i tot els rentava a alguns els peus. Gairebé cada dia el rei convidava a la seva taula alguns pobres, a qui en certes ocasions els servia. Va fundar molts monestirs i va construir la famosa Sainte Chapelle, de París, a prop de la catedral, a fi d'allotjar una gran col·lecció de relíquies.

El monarca francès també va cuidar extraordinàriament l'educació dels seus onze fills, a qui va intentar donar-los els millors consells i fer-los viure els mateixos valors.

Però Sant Lluís no es va conformar a portar la vida que hem descrit fins ara. Seguint l'ideal de cavaller cristià de la seva època, va voler donar testimoni de la seva fe prenent part a les croades. Aquells anys havia decaigut molt l'esperit religiós que havia posat en marxa aquestes expedicions per alliberar Terra Santa. Lluís IX, però, va tornar a donar-li nou vigor, en donar-los el sentit primitiu de la creu i del sacrifici.

El 1244, el papa Innocenci IV va tornar a sol·licitar als reis de la Cristiandat l'alliberament de la ciutat de Jerusalem. Tot i l'opinió contrària dels seus consellers, el rei Lluís, que pensava que no estimava prou Crist crucificat i que no havia patit prou per Ell, va decidir acudir amb les seves tropes a la crida del papa. Després d'alguns èxits inicials, l'exèrcit francès, delmat per una epidèmia, va acabar sent derrotat pels musulmans. El mateix Lluís i els seus principals cavallers van caure presoners del sultà d'Egipte. La serenitat i la resignació amb què el rei francès va acceptar el seu captiveri va ser motiu d'admiració, fins i tot entre els seus mateixos enemics. Recobrada la llibertat, Lluís va poder visitar els Llocs Sants abans de tornar a França el 1254.

Però Sant Lluís no va ser capaç d'oblidar la situació crítica que vivien els cristians de Terra Santa i la idea d'alliberar Jerusalem. El 1267, amb més de cinquanta anys, el rei i el seu exèrcit van marxar cap a Tunísia, on el sultà semblava disposat a acollir la fe cristiana. Tot i això, tot va resultar ser un engany, i als croats els va caldre fer front als atacs musulmans. Però l'enemic més gran va ser l'epidèmia que es va propagar entre les tropes franceses com a conseqüència de l'excessiva calor. A conseqüència d'aquesta malaltia moria Sant Lluís en terres tunisianes el 25 agost de 1270, sense haver aconseguit complir el seu objectiu d'alliberar els Sants Llocs.

Lluís IX de França fou considerat un model de monarca cristià i fou canonitzat el 1297 pel Papa Bonifaci VIII. La seva festivitat se celebra el 25 d'agost.

El seu cos va ser enterrat a Tunis, on havia mort: encara se'n conserva l'indret anomenat Tombeau de Saint-Louis. D'allí, una part de les entranyes va ser segellada en una urna i enviada a la catedral de Monreale, de Palerm. L’any 1890, en ocasió de la consagració de la catedral de Saint-Louis, de Cartago, a Tunísia, van ser-hi enviades les relíquies i, finalment, quan Tunísia va independitzar-se de França, les relíquies van ser dipositades a la Sainte Chapelle, de París.

La resta del cos va ser enviat a Europa i, després de ser un temps a San Domenico de Bolonya, i de passar per Lió, arribà a la catedral de Saint-Denis, prop de París. La tomba tenia un monument de llautó daurat fet al segle XIV; durant les guerres de religió del segle XVI va ser fos i les despulles del rei van desaparèixer. Avui, només en queda un dit a Saint-Denis.

Lluís Salas Grau, O.F.S

SANT ROC DE MONTPELLER, OFS

Del Martirologi Romà del dia 16 d’agost. 
Sant Roc de Montpeller. Tercer Orde de 
Sant Francesc, actual OFS.

· Sant Roc (Montpeller, Regne de Mallorca, 1348  - Voghera, Itàlia, 16 d'agost de 1379) va ser un pelegrí occità, germà profés del Tercer Orde de Sant Francesc, que va anar a Roma i va tenir cura de malalts de pesta. És venerat com a sant per l'Església Catòlica. (No podem estar-ne segurs de les dates, perquè les fonts són molt imprecises. Aquestes són les que coincideixen en més escrits).

· Martirologi Romà̀: A la Llombardia, Sant Roc, que, nascut a Montpeller, del Llenguadoc, va adquirir fama de santedat peregrinant piadosament i guarint per tota Itàlia els afectats de pesta (c. 1379).

++++++++++++++++++++++++++

Les fonts sobre ell no són molt precises i la llegenda les fa més fosques. En pelegrinatge directe a Roma després d'haver donat tots els béns als pobres, s'hauria aturat a Acquapendente, dedicant-se a assistir els malalts de la pesta i a fer guaricions miraculoses que van estendre la seva fama. Peregrinant pel centre d'Itàlia es dedicà a obres de caritat i d'assistència afavorint contínues conversions. Hauria mort a la presó, després de ser detingut per uns soldats, prop de Voghera, sota sospita d'espionatge.

Sant Roc va néixer a Montpeller, d'una família summament rica. Morts els seus pares, ell va vendre totes les seves possessions, va repartir els diners entre els pobres i se'n va anar com un pobre pelegrí cap a Roma a visitar santuaris.

I en aquell temps va esclatar una pesta de tifus i la gent es moria arreu. Roc es va dedicar llavors a atendre els més abandonats. A molts va aconseguir-los la seva curació, només fent-los el senyal de la Santa Creu, sobre el seu front. A d’altres va ajudar a morir bé, i ell mateix els feia la sepultura, perquè ningú no s'atrevia a apropar-se’ls per por del contagi. Amb tots practicava la caritat més exquisida. Així va arribar fins a Roma, i en aquesta ciutat es va dedicar a atendre els més perillosos dels empestats. La gent deia en veure'l: "Aquí va el sant".

I un dia mentre atenia un malalt greu, també es va sentir ell contagiat de la malaltia. El seu cos es va omplir de nafres negres i úlceres. Per a no ser pas cap molèstia per a ningú, es va retirar a un bosc solitari, i al lloc on ell es va refugiar, va néixer una bassa d'aigua cristal·lina, amb la qual es refrescava.

I un dia va passar que, un gos d'una casa important de la ciutat va començar a prendre cada dia un pa de la taula del seu amo i anar-se'n al bosc a endur-se'l a Roc. Després de diversos dies de repetir-se el fet, a l'amo li va entrar curiositat, i va seguir els passos del gos, fins que va trobar al pobre nafrat, al bosc. Aleshores es va emportar Roc a casa seva i el va guarir de les seves nafres i malalties.

Tot just sentir-se curat, el sant va disposar tornar a la seva ciutat de Montpeller. Però en arribar a la ciutat, que estava en guerra, els militars el van confondre amb un espia i el van empresonar. I així va estar 5 anys a la presó, consolant els altres presoners i oferint les seves penes i humiliacions per la salvació de les ànimes.

I un 15 d'agost, de l'any 1379, festa de l'Assumpció de la Mare de Déu Santíssima, va morir com un sant. En preparar-lo per sebollir-lo, van descobrir al seu pit un senyal de la creu que el seu pare li havia traçat de petitó i es van adonar que era fill del que havia estat governador de la ciutat. Tota la gent de Montpeller va anar als seus funerals, i des de llavors va començar a aconseguir de Déu admirables miracles.

Invocat en les campanyes contra les malalties del bestiar i els desastres naturals, el seu culte es va estendre extraordinàriament al nord d'Itàlia, vinculat especialment al seu paper de protector contra la pesta. Gregori XIII va introduir el nom de Roc al Martirologi Romà i, sota el pontificat d'Urbà VIII, la Congregació de Ritus va acordar un Ofici i una missa per a les esglésies construïdes en honor del sant. Finalment, l'any 1694, Innocenci XII va ordenar als Franciscans que celebressin la festa amb un doble ritu major, reforçat per la citació de Sant Roc com a membre del Tercer Orde de Sant Francesc, feta l'any 1547 per Pau IV, a la Butlla Cum a nobis. 

Aquest sant s'ha fet famós al món pels grans favors que aconsegueix pels pobres i malalts. La seva popularitat ha estat veritablement extraordinària, quan han arribat pestes o epidèmies, perquè aconsegueix lliurar de la malaltia i del contagi a moltíssims dels que se l'hi encomanen.

Lluís Salas Grau, O.F.S

Beat Francesc Zanferdini , OFS

BEAT FRANCESC ZANFERDINI, OFS.

Del Martirologi Romà del dia 5 d’agost.
BEAT FRANCESC ZANFERDINI (Cecco de Pesaro), eremita. 
Tercer Orde de Sant Francesc (actual OFS).

Lluís Salas Grau, O.F.S

· Cecco da Pesaro , també conegut com Francesco Zanferdini (Pesaro, vers 1270 - Montegranaro , 5 d'agost de 1350), va ser un franciscà seglar. El seu culte com a beat va ser confirmat pel papa Pius IX l'any 1859.

· Martirologi Romà: A Montegranaro, a les Marques, el Beat Francesco Zamfredini, conegut com a Cecco de Pesaro, del Tercer Orde de Sant Francesc, que, distribuïts tots els seus béns als pobres, va ser durant prop de cinquanta anys model de penitència, oració i bones obres en l'eremitori per ell construït. (c.1270-1350).

+++++++++++++++++++++

Francesc Zanferdini va néixer a Pesaro, i va ser batejat amb el nom de Joan; en perdre els seus pares sent jove, després de distribuir als pobres els seus béns, va seguir la regla del Tercer Orde Franciscà. Primer va viure un temps a l'eremitori de Montegranaro, en oració i penitència; després, desitjós de difondre el culte a la Verge, va tornar a Pesaro i va construir una petita capella en honor de la Mare de Déu, el Santuario di Santa Maria del Ponte Metauro, prop de Fano, on hi va col·locar una imatge de Maria, que fou molt venerada. Va construir una segona capella a Montegranaro i després va fundar un convent al turó d'Accio, on va passar la major part de la seva vida dedicant-se a la penitència i a les obres de caritat, i on hi va rebre altres persones com ell desitjoses de perfecció.

Com un abrandat Franciscà Seglar, no només practicava la penitència, sinó que es dedicava a les obres de caritat, recollia almoines per ajudar els pobres, per restaurar esglésies i hospitals, i per ajudar els seus cogermans.

Curat d'una greu malaltia, va voler mostrar el seu agraïment a Déu, tot anant en pelegrinatge a Assís per guanyar la indulgència de la Porciúncula. El 1347, en tornar a Pesaro, sempre més desitjós de prodigar-se pel proïsme, va fundar amb la seva conciutadana la beata Miguelina Metelli, també ella del Tercer Orde, la Scola (Confraria) de la Santissima Anunziata per a l'assistència als malalts i la sepultura dels morts. 

Tanmateix, atret per l'apostolat de la caritat envers els que pateixen i els humils, de tant en tant es reposaria al primitiu eremitori de Montegranaro, on el 5 d’agost de 1350, als 80 anys, va expirar serenament, deixant els seus deixebles com a testament espiritual precioses ensenyaments.

La notícia de la seva mort es va difondre ràpidament a la ciutat i als camps, i es va reunir al voltant del seu cadàver una multitud de devots en demostració de l'alt concepte que tenien de la seva santedat. La seva tomba ben aviat es va convertir en meta de pelegrinatges de fidels que l'invocaven i obtenien favors. Després de no gaire temps, per voluntat dels mateixos ciutadans, el seu cos va ser traslladat solemnement a la catedral de Pesaro i sebollit sota l'altar major.

El seu culte va ser aprovat pel papa Pius IX el 31 de març de 1859.

Sant Joan Maria Vianney, OFS.

 
SANT JOAN MARIA VIANNEY, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 4 d’agost.

Sant Joan Maria Vianney, prevere. 

Tercer Orde de Sant Francesc (actual OFS).

Lluís Salas Grau, O.F.S

· Jean-Marie Vianney, conegut com el capellà d'Ars (Dardilly, 1786 - † Ars-sur-Formans, 1859), va ser un prevere francès i membre del Tercer Orde de Sant Francesc, l'actual O.F.S., canonitzat el 1925 i posteriorment proclamat patró de tots els rectors de parròquia del món.

 

· Martirologi Romà: Memòria de Sant Joan Maria Vianney, prevere, que durant més de quaranta anys es va lliurar d'una manera admirable al servei de la parròquia que li va ser encomanada al llogaret d'Ars, a prop de Belley, a França, amb una intensa predicació, oració i exemples de penitència. Diàriament catequitzava nens i adults, reconciliava els penedits i amb la seva ardent caritat, alimentada a la font de l'Eucaristia, va brillar de tal manera, que va difondre els seus consells de llarg a llarg de tota Europa i amb la seva saviesa va portar Déu a moltíssimes ànimes ( † 1859).

 

++++++++++++++++

 

Vianney era el tercer dels sis fills de Matthieu Vianney i Marie Beluze, cristians molt devots. Durant la Revolució francesa, quan els sacerdots van ésser perseguits, els pares continuaven la seva vida religiosa en secret i el nen va començar a veure els sacerdots com a herois. Quan l'Església fou novament permesa, en 1802, Jean-Marie ja havia decidit la seva vocació religiosa, i en fer vint anys el seu pare li donà permís per marxar a estudiar a l'escola d'Écully, on estudià aritmètica, història, geografia i llatí, amb problemes per la poca formació prèvia que tenia.

 

En 1809 va ésser cridat a l'exèrcit de Napoleó I i va deixar els estudis, però dos dies després, a Lió, va emmalaltir i fou hospitalitzat. Quan va guarir fou enviat a Roanne, però es va reunir amb altres desertors a les muntanyes de Les Noës, on visqué durant catorze mesos, amagat sota el nom de Jerome Vincent. En aquest temps va obrir una escola per als nens del poble. En 1810, una amnistia general va permetre que tornés a Ecully i hi acabés els estudis. En 1812 va entrar al seminari menor de Verrieres i en 1813 al de Lió, on va ésser company de Jean-Claude Colin i Marcel·lí Champagnat; estudiant mediocre, fou ordenat sacerdot a Grenoble el 13 d'agost de 1815.

 

En 1818 va ser nomenat rector del poble d'Ars, a l'Ain, petit poble de 230 habitants on romangué durant quaranta anys. Conscient que la Revolució havia provocat una gran ignorància en matèria religiosa, va començar a predicar per reevangelitzar la població. Va ser particularment actiu en l'ensenyament del catecisme i va ser un confessor molt estimat. La seva fama es va estendre aviat, i gent d'altres pobles viatjava a Ars per veure'l o confessar-se amb ell: Vianney passava, els últims deu anys de la seva vida, una mitjana de 16-18 hores confessant. Va difondre la devoció a Santa Filomena de Roma, a qui atribuïa el guariment d'una malaltia greu en 1843.

 

Va viure en la més completa austeritat i només sortí d'Ars en quatre ocasions. Va morir en olor de santedat als 73 anys: encara quan vivia, Ars havia esdevingut un lloc de pelegrinatge.

 

Ja en vida se li havien atribuït miracles i dons com el coneixement del passat i el futur. El 8 d'octubre de 1874 fou declarat venerable per Pius IX i el 8 de gener de 1905 Pius X el beatificà i el posà com a model de rector de parròquia. El 31 de maig de 1925 el va canonitzar Pius XI.

 

Va ésser proclamat sant patró dels rectors de parròquies rurals el 1929. Sant Joan XXIII va publicar el 1959 l'encíclica Sacerdotii Nostri Primordia, sobre l'obra de Vianney.

 

Pel que fa a la seva pertinença al Tercer Orde Franciscà, se sap que fou un germà profés, però no hem trobat més dades ni d’on ni de com.

 

La seva festivitat és el 4 d'agost.