Fotografies de la jornada fraterna a PORT DE LA SELVA. 15.07.2023

15.07.2023 - PORT DE LA SELVA. 

Fotografies de la jornada fraterna de 

convivència, per acomiadar el curs 2022/2023. 

TROBADA FRATERNA A CASTELL D'ARO. 27 i 28 de maig de 2023.

TROBADA FRATERNA AMB ELS GERMANS DE LES FRATERNITATS DE SABADELL, LLEIDA I POMPEIA, A CASTELL D’ARO. 27 i 28 de maig 2023.

Lluís Salas Grau, OFS

Una vegada deixades ben enrere les limitacions de tota mena a les que ens havia obligat la pandèmia de la COVID, per acomiadar el curs ens plaïa molt el fer una trobada fraterna amb germans d’altres fraternitats, que fos a l’hora un recés espiritual al “Centre d’espiritualitat Mariàpolis Loreto”, de grat record.

Així doncs, vam concretar les dates i les condicions amb l’amic Lluís Cendra, del Centre Mariàpolis, per informar a les fraternitats amb les que tenim més relació. No va poder ser amb totes, per la limitació d’habitacions.

• DISSABTE 27 DE MAIG.

A les 10 del matí ens hi vam anar aplegant els germans de les diverses fraternitats. Per Granollers: l’Assistent fra Antonio Royo, Sussi, Manuela, José, Lluís Salas, Fernando, Alexandra, Magdalena, Javi, Marielo i Teresa; per Sabadell: Mª Carmen Aravena, José Luis i Mª Antònia; per Lleida: Josep i Adelaida; per Pompeia: Montserrat Linares i Enric. Una vegada rebuts pel Lluís i la Marta, se’ns va assenyalar la habitació de cadascú, on vam poder descarregar els nostres fatos, i se’ns va servir un cafè i pastes de benvinguda, al tendal del jardí.

Ja tots a la Sala Polivalent, a dos quarts d’onze va començar el que de fet era el recés. Fra Antonio Royo, el nostre assistent, ens fa una completa i plaent explicació del que és la Espiritualitat de la Fraternitat Franciscana, explicant-nos molt bé entre altres punts, com cal que apreciem les qualitats dels altres germans i conreem les nostres, rellevant-nos així entre els uns i els altres les qualitats i enriquint a la Fraternitat.

També ens comenta sobre el capítol 12 de “VOCACIÓ FRANCISCANA”, del Lázaro Iriarte, sobre la gratuïtat evangèlica i com per a Sant Francesc, el primer és ser germans. Fet i fet, als seus escrits parla més de Fraternitat que de vida en comú.

La primera característica, Crist és el centre de la vida en els germans reunits en nom seu. Una altra és la Presència de Crist als germans, als que els uneix l’espiritualitat i, reunits per l’Esperit Sant, la importància de la paraula del germà, l’acceptació recíproca, acceptant a cada germà tal com és. També l’anivellament total entre tots els components del grup, mirant-nos tots com a fills de Déu, i la mútua disponibilitat, atès que a la pobresa la supleix la Caritat. Ens indicà que hi ha més punts a banda d’aquests, est clar, però el principal és l’atenció al germà malalt.

Un costum que a la nostra Fraternitat ja comencem a tenir arrelat és el de que un germà prepari i narri la  biografia d’un sant o d’un beat de l’OFS, en preferència, o del altres ordes franciscans. Així, al voltant de les 11, la germana Alexandra ens va narrar molt bé la vida de Sant Maximilià Maria Kolbe.

A dos quarts de dotze hi va haver la primera part de un videofòrum, preparat pels nostres germans Alexandra i Fernando, amb la visió de la pel·lícula “Otra oportunidad”, basada en una historia real: “En una freda nit del 2007, el cotxe d’un abnegat pare de quatre fills és colpejat per un altre, conduit per un conductor ebri de disset anys. En un instant violent i devastador, cadascú s’enfronta a un futur dràsticament diferent. Però mentre Chris Williams s’asseia en un vehicle destrossat, adonant-se que la seva dona, el seu nadó no nascut, la seva filla de nou anys i el seu fill d’onze acabaven de morir, es compromet a fer una cosa extraordinària: perdonar. La història de Chris Williams és el relat cinematogràfic de com algú pot perdonar malgrat el desig de venjança que brolla als racons foscos del cor humà, demostrant al món que l’esperança, l’amor i el perdó ho poden superar tot quan es deixen emportar”.

A dos quarts de dues ens vam dirigir tots plegats a la capella, petita i recollida, per assistir a l’Eucaristia de dissabte, presidida per fra Antonio.

Puntuals a les dues, vam anar al menjador on, beneïda la taula per fra Antonio, vam gaudir d’un exquisit dinar, preparat pel matrimoni del Lluís i la Marta i d’altres col·laboradors. Va esser una estona força distesa i agradable, a la que s’hi va afegir el germà Xavier Lluch, de la Fraternitat d’Igualada, tot i que no s’hi va poder quedar a la tarda.

Després de la sobretaula, vam tenir una estona lliure fins les quatre, quan vam retrobar-nos a la Sala Polivalent. Allà, el psicòleg i terapeuta Joan Contreras, ens va fer una xerrada al voltant de la “ESPIRITUALITAT FRANCISCANA I SOCIETAT ACTUAL”. En una pissarra, ens va fer un esquema, per a poder fer-se més entenedor: Cos, Emocions, Ment, Consciència i Fe.
Dins del context, ens va remarcar la necessitat de suport als joves, atès que són molt sensibles a totes les influències alienes, per la seva marca de formació i vivències. Entre d’altres punts, ens comentà que els creients hem de sembrar llavors, per arribar a la fe. Varis estudis han demostrat que la taxa de suïcidis és força més alta als no creients que als creients. La gent no religiosa té molta més probabilitat de suïcidar-se.

Els creients estem fets per a tenir una línia de fe, que ens dona sentit a tota la nostra existència, i que ens ha de servir per a poder donar control als fills. L’esfera de l’espiritualitat, afecta a poc a poc diferents capes socials. Les persones no creients, estan en un continu conflicte amb elles mateixes. La persona està feta per a tenir una creença religiosa, a fi de poder evolucionar una consciència que la porta a la fe. Si som conscients de la nostra fe, no ens enganyen tan fàcilment. Els adolescents, com a tals, en general rebutgen tot el que necessiten i qualsevol desconegut pot ser un amic per conèixer.

Ja era un quart de set quan, acomiadat l’orador, passem tots els germans a la capella a fer la pregària de l’Exposició del Santíssim Sagrament, fenomenalment preparada per Carmen Aravena i Mª Antònia, germanes de la Fraternitat de Sabadell, amb l’ajut de fra Antonio.

I a les set, la segona part del Videofòrum. Reunits tots al tendal del jardí vam encetar un col·loqui força amè i sincer, fora de qualssevol costumisme. Vam parlar a bastament sobre si ens sentíem identificats amb algun personatge i, molt especialment, si, en anàlogues circumstàncies, faríem el mateix que el protagonista. Val a dir que no va sorprendre la varietat i sinceritat de les respostes.

Desprès d’un dia força intens, a dos quarts de nou vam passar al menjador a sopar, i seguidament, vam tornar al jardí, a esbargir-nos amb la màgia franciscana del germà Javi i amb una distesa vetllada, a les que s’hi va afegir el germà Xavier d’Igualada. Acabada la vetllada, es van acomiadar germans d’algunes fraternitats, mentre que la resta ens vam retirar a les nostres habitacions.

• DIUMENGE 28 DE MAIG.

A les 9 del matí ens retrobarem tots els germans al menjador, per esmorzar en un ambient relaxat i distés. Tot seguit, una estona de temps lliure fins les 10. Aquí se'ns uneixen els germans Josep Mª García, Carmen Gómez i Marta Oriola de la fraternitat de Granollers, que no havien pogut pujar dissabte.

A les 10,00 hores, passem a la Sala Polivalent per a fer la Pregària, preparada pel germans Fernando Llanillo, Mestre de Formació, i Lluis Salas, sobre la Festa de Pentecosta “Vine Esperit Diví”, amb Ambientació, Oració inicial; el Salm “Déu ho sap tot”, que fem a dos cors; un breu silenci; Text Bíblic: Actes dels apòstols 2,1-4; Text Franciscà: 2a Carta de Santa Clara a Santa Agnès; lectura del Capítol II, 4 de la Regla de l’OFS. I com a SIGNE, amb la projecció de les set estampes, es van llegir els Set Dons de l’Esperit Sant: Saviesa, Enteniment, Consell, Fortalesa, Ciència, Pietat i Temor de Déu, finalitzant amb la oració “AMEN” https://www.youtube.com/watch?v=fKLpfFvfTKE cantada. Desprès d’una estona personal, al voltant de les 11 hores projectem un audiovisual preparat i editat per Javi Conejo i Joan Contreras, amb la història de les diferents Fraternitats Locals de Catalunya.

I ja deixada la Sala, vam baixar tots a la capella, on fra Antonio Royo va celebrar la Eucaristia del Diumenge de Pentecosta. Una celebració en petit comitè, íntima, intensa, molt viscuda, on vam rebre tots el cos i la sang de Crist.

Desprès del dinar fratern hi va haver uns avisos del nostre Ministre, el seu reconeixement a tots els germans que havíem compartit el recés i, molt especialment, l’agraïment més sincer a l’Assistent fra Antonio Royo pel gran privilegi que hem tingut, a l’honrar-nos el cap de setmana amb la seva presència, atès que sabem la gran quantitat de tasques que té.

I l’hora dels adeus, donant gràcies a l’Esperit Sant pel do dels germans. Tant de bo que ho puguem tornar a fer l’any que ve.

FORMACIÓN: ACOMPAÑAR PARA VIVIR - La figura del Acompañante Espiritual - EL ACOMPAÑANTE, TESTIGO DEL AMOR DE DIOS. (2)

FORMACIÓN: ACOMPAÑAR PARA VIVIR
La figura del Acompañante Espiritual
EL ACOMPAÑANTE, TESTIGO DEL AMOR DE DIOS.

Francisco Javier Conejo Salvador, OFS

b). Rasgos del acompañante

Para desempeñar estas tareas es necesario que el acompañante desarrolle tres rasgos espirituales que condicionan la manera de acompañar.

1.-Espíritu de gratuidad

Para ser acompañante hay que aprender a ser gratuito, dejar espacio a Dios Padre, a Jesucristo y al Espíritu para que su amor trabaje al acompañado. El acompañante no puede ser la persona central ni tampoco puede serlo su ritmo, ni su pensamiento. Cuando no sabe retirarse, se transforma en un obstáculo más que una ayuda, en una pantalla que perturba el encuentro de Dios y el acompañado. Es indispensable ir más allá de toda posesividad. La gratuidad es aprender a no poseer nada ni a nadie. Saber no hacerse indispensable y superar toda dependencia e imposición. "Sólo atrae el que deja de ser el centro. Sólo ilumina el que llega a ser pura transparencia, la vida divina se transmite cuando yo disminuyo".

2.-Espíritu fraternal

El acompañante es un compañero de camino del acompañado, ni mejor ni superior, sólo distinto. Es necesario saber, creer y vivir que sólo Dios es Padre y nosotros todos somos hermanos. Nuestra ayuda es una función pasajera para que el acompañado llegue a ser más libre, más de Dios y de los hombres, con la libertad de los hijos de Dios.

3.- Espíritu de servicio

En la Iglesia toda capacidad nos es dada para hacer de ella un servicio de amor. "Aquél que la verdad ha hecho libre, la caridad lo hace esclavo". San Agustín.

Necesitamos evangelizar nuestras habilidades para no considerarnos superiores sino como bienes por compartir, una deuda que tenemos que saldar con nuestros hermanos. Son los dones los que nos hacen pequeños. El acompañamiento es un servicio delicado. Es el servicio de la compasión, de vivir con el acompañado los altos y bajos de su vida; es el servicio de la paciencia, mientras el acompañado adquiere la sensibilidad y el gusto por la obra de Dios y toma conciencia de esta realidad novedosa y delicada de cómo Dios opera; es el servicio de la ternura de Dios para los hombres, de manera que el acompañado se sienta querido y cuidado con fuerza y delicadeza.

(“Acompañar para vivir” de Fray Buiza)

- ARTICLE ESCRIT PER FRANCISCO JAVIER CONEJO, OFS,
PUBLICAT AL BUTLLETÍ DE L’ORDE FRANCISCÀ SECULAR DE CATALUNYA.
ANY 28 – JUNY 2023 - NÚM. 267.

 RECÉS DE QUARESMA 2023.

Lluís Salas Grau, OFS

La Quaresma és el període de quaranta dies d'abans de Pasqua, que el calendari litúrgic cristià assenyala per a preparar-nos per a la Setmana Santa. Atès que l’objectiu de la Quaresma és establir un període de reflexió i penitència, a fi de què tots els cristians tinguin temps de preparar-nos per la celebració de Pasqua, una de les maneres d’ajudar en aquest objectiu és fer un recés, el Recés de Quaresma.

Aquest any, amb la generosa i càlida col·laboració de la Congregació de les Germanes Franciscanes Missioneres de la Mare del Diví Pastor, l’hem fet a la casa natal de Maria Anna Mogas Fontcuberta, fundadora de la congregació, al carrer de Corró, ben a prop del convent dels nostres germans de l’OFM Conventual.

Hi va haver unes paraules de salutació del nostre Ministre i del nostre Frare Assistent i, tot seguit, la germana Clara Fernández, del Convent de Vilobí d'Onyar de l'O. S. C., ens va dissertar al voltant del PERDÓ, vist des de la perspectiva cristiana, est clar, i específicament de la franciscana.

 

«Aleshores Pere preguntà a Jesús:

--Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades?

Jesús li respon:

--No et dic set vegades, sinó setanta vegades set».

(Mateu 18, 21-22)

 

Enllestida la dissertació, els germans de la Fraternitat ens vam dirigir al pati de la casa, per a fer el Viacrucis Franciscà amb les quinze actuals Estacions, dirigit també per sor Clara Fernández.

El “Via Crucis” o “Camí de la Creu”, és un camí d’oració que cerca facilitar-nos la meditació de la Passió de Jesucrist al seu camí al Calvari. És molt probable que el costum de pregar les Estacions de la Creu comencés ja a Jerusalem, d’ençà el segle IV, durant l’època de l’emperador Constantí, quan es convertí en una fita pels peregrins a Terra Santa.

És ben cert que, per un munt de motius,  ben poca gent podia anar a Terra Santa. Així doncs, es van establir aquestes Estacions del Via Crucis a molts santuaris d’Europa i, amb el temps, a determinats indrets de les diòcesis. No hi ha certesa de quan van sorgir les Estacions tal i com les coneixem avui, ni quan es va començar a concedir indulgències, però tot ens porta a pensar en l’Orde Franciscà, atès que a ells se’ls va concedir la custòdia dels indrets més preuats de Terra Santa, l’any 1342.

Ja veient les grans dificultats per a peregrinar-hi, l’any 1686, el papa Inocenci XI va concedir a l’Orde Franciscà el dret d’erigir Estacions a les seves esglésies i va declarar que totes les indulgències que fins a les hores es rebien per visitar els llocs de passió de Jesucrist, les podrien guanyar també els franciscans i els afiliats a l’orde, “fent” les Estacions a les seves pròpies esglésies. I des de les hores fins a dia d’avui, amb la seva natural evolució.

 

«Déu altíssim i gloriós! Il·lumineu les tenebres del meu cor i doneu-me una fe resta, una esperança certa i una caritat perfecta; seny i coneixement, oh Senyor, per tal que jo acompleixi el nostre sant i veritable manament. Que la força abrusadora i mel·líflua del vostre amor, absorbeixi el meu esperit per damunt de tot el que hi ha sota el cel, perquè jo mori per amor del vostre amor, oh Vos, que us vau dignar morir per amor del meu amor».

 

El Recés va continuar amb l’Eucaristia a l’església del convent, i el posterior dinar de fraternitat.

- ARTICLE ESCRIT PER LLUIS SALAS GRAU, OFS,
PUBLICAT AL BUTLLETÍ DE L’ORDE FRANCISCÀ SECULAR DE CATALUNYA.
ANY 28 – MAIG 2023 - NÚM. 266.

FORMACIÓN: ACOMPAÑAR PARA VIVIR - La figura del Acompañante Espiritual - EL ACOMPAÑANTE, TESTIGO DEL AMOR DE DIOS.

FORMACIÓN: ACOMPAÑAR PARA VIVIR 

La figura del Acompañante Espiritual

EL ACOMPAÑANTE, TESTIGO DEL AMOR DE DIOS.

Tareas específicas del acompañante.

 

Francisco Javier Conejo Salvador, OFS

 

El acompañante está llamado a ser un maestro, con todo lo hermoso y lo complejo que esto conlleva. Cada uno de nosotros tiene rasgos de maestro pero nos cuesta hacernos cargo de ello, nos juzgamos duramente y esos juicios nos instalan en la duda y la inseguridad acerca de nosotros mismos.

Las tareas de un maestro son:

1) - Ser testigo del desarrollo del acompañado.

Todo hombre necesita de alguien que sea capaz de mirarlo en su ser y de reflejar lo que ve. El acompañante busca y contempla en el acompañado cómo surge el hombre nuevo y adquiere la madurez en Cristo. Es un testigo de las consolaciones y desolaciones, de cómo la Gracia opera de una manera única en esa persona, recreándola. El acompañante es un contemplativo de la historia vital de un hermano en su encuentro con Dios. Es indispensable aprender a mirar largamente y esto nos cuesta, somos hombres y mujeres de juicio rápido: "esto es bueno", "aquello es malo". Nos cuesta darnos tiempo y cercanía para discernir, preferimos aplicar preferentemente la inteligencia para aconsejar.

2) - Invitar a la vida.

Es fundamental que el acompañado se sienta invitado a vivir, a conocerse con verdad, a querer con libertad. Para ello tiene que descubrir la trama de su vida, las motivaciones profundas que lo llevan a ser y a actuar de su manera propia, sus habilidades y dificultades tanto en el orden intelectual como en lo afectivo, en lo religioso, etc. Invitar a continuar el camino a pesar de los cansancios y caídas, animar y robustecer en los caminos nuevos emprendidos. ¿Cómo habita en nosotros esta capacidad de animar? - ¿cuándo la ejercemos? - ¿con quién? Si en la vida corriente no la practicamos, tampoco lo haremos en el acompañamiento.

3) - Saber discernir.

Discernir es reconocer, distinguir, elucidar la manera como el Espíritu de Dios actúa en el acompañado. Es reconocer lo que hay en él de verdadero, bueno, hermoso, y descubrir cómo el dinamismo de Dios opera en el corazón del hombre. Sólo así podremos invitarlo a ser fiel al Espíritu. Discernir el espíritu de Dios y el espíritu del maligno, cómo se está dando la lucha, el combate espiritual en nuestros acompañados, es fundamental. A veces creemos que sólo son trabas históricas o psicológicas las que perturban el crecimiento y maduración de un alma. Cada persona tiene un camino único, una vocación completamente original y en el acompañamiento tiene que salir a luz esa vocación, ese estilo propio de vivir y de seguir a Jesucristo. Hay tantas vocaciones como personas y por tanto el discernimiento es indispensable. El acompañado hace el camino, siendo fiel a la orientación profunda de su vida, al dinamismo que Dios le da. La tarea del acompañante es respetar las decisiones y elecciones que hace el acompañado.

4) - Poder enseñar.

Es la capacidad de ayudar al acompañado a que se introduzca en el misterio de Dios y pueda saborear y reconocer las insinuaciones del Espíritu.

El acompañante requiere un cierto cuerpo de conocimientos de cómo Dios trabaja la historia, el presente y el futuro de una persona. A menudo tenemos que sugerir medios adecuados para abordar algunos momentos espirituales del acompañado y para ello son necesarios conocimientos y experiencia personal.

¿Qué caminos recorrer en la purificación del alma? ¿Conveniencia de la disciplina y la penitencia?

5) - Prescribir.

Hay momentos en el proceso del acompañamiento en que se hace necesario ordenar, mandar, decidir. El acompañante tiene que contribuir a la formación de la conciencia del acompañado y, en ocasiones, es importante afirmar que esto o aquello no puede hacerse o es necesario vivirlo de manera distinta (conductas económicas, sexuales, etc.).

La prescripción es muy importante en tres situaciones:

1. Con personas en estados depresivos.

2. En áreas infantilizadas del acompañado.

3. Cuando hay desviaciones importantes o ignorancias intelectuales, morales o religiosas.

En estas situaciones es indispensable prescribir y para ello hay que tener peso de vida y autoridad: "vas a hacer tal o cual cosa dos veces por semana".

Estas cinco tareas propias del acompañamiento se alternan y se suceden unas a otras. Es conveniente evaluar cómo el acompañante las desempeña, cuándo se hacen y la conveniencia al momento del acompañado.

(De “Acompañar para vivir”, de Fray Buiza).

- ARTICLE ESCRIT PER FRANCISCO JAVIER CONEJO, OFS,
PUBLICAT AL BUTLLETÍ DE L’ORDE FRANCISCÀ SECULAR DE CATALUNYA.
ANY 28 – ABRIL 2023 - NÚM. 265.