Etiquetes

Sant Joan XXIII, Papa. O.F.S.

SANT JOAN XXIII, "el Papa bo". O.F.S.


Del Martirologi Romà del dia 11 d'octubre.
Sant Joan XXIII, "el Papa bo"
. O.F.S.


· Sant Joan XXIII, nascut Giuseppe Angelo Roncalli, (Sotto il Monte, 25 de novembre de 1881 – † Ciutat del Vaticà, 3 de juny de 1963) va ser el 261è bisbe de Roma i Papa de l'Església Catòlica (el 260è successor de Pere, Primat d'Itàlia i tercer sobirà de l'estat de la Ciutat del Vaticà. Va professar una gran devoció a Sant Francesc d'Assís i va ser Terciari Franciscà̀. Malgrat convocar-lo, no va viure per veure la finalització del Concili Vaticà II. Va morir de càncer d'estómac, el 3 de juny de 1963, quatre anys i mig després de la seva elecció i dos mesos després de la finalització de la seva darrera i famosa encíclica, Pacem in Terris.
 
· Martirologi Romà: A Roma, Sant Joan XXIII, Papa, la vida i l'activitat del qual van estar plenes d'una singular humanitat. Es va esforçar a manifestar la caritat cristiana vers tothom i va treballar per la unió fraterna dels pobles. Sol·lícit per l'eficàcia pastoral de l'Església de Crist a tota la terra, va convocar el Concili Ecumènic Vaticà II. ( † 1963)
 
++++++++++++++++++++++
 
Angelo Giuseppe Roncalli va néixer a Soto il Monte (Bèrgam) l'any 1881 en el si d'una modesta família camperola.
 
Va rebre la confirmació i la primera comunió el 1889 i el 1892 va ingressar al Seminari de Bèrgam, on va estudiar humanitats, filosofia i, fins al segon any, de teologia. Allà, amb catorze anys, va començar a redactar uns apunts espirituals que el van acompanyar, d'una manera o altra, al llarg de la seva vida, i que van ser recollits a "Diario de un alma". També des de llavors practicava amb assiduïtat la direcció espiritual. L'1 de març de 1896, el pare espiritual del Seminari de Bèrgam, don Luigi Isacchi, el va admetre a l'Orde Franciscà Seglar, la regla del qual va professar el 23 de maig de 1897. Posteriorment va ser alumne del Pontifici Seminari Romà, on va rebre l'ordenació sacerdotal el 1904.
 
Va ser secretari del seu bisbe GM Tedeschi fins que, el 1921, va iniciar el seu servei a la Santa Seu en les Obres Pontifícies de la Propagació de la Fe. Després el Papa el va nomenar representant de la Santa Seu a Bulgària, a Turquia i Grècia, el 1944 Nunci Apostòlic a França i el 1953 Patriarca de Venècia.
 
Va ser elegit Papa el 28 d'octubre de 1958, a la mort de Pius XXII, i en menys de cinc anys de pontificat va revifar l'impuls evangelitzador de l'Església universal. Durant el seu pontificat va convocar el Sínode Romà, va instituir la Comissió per a la revisió de el Codi de Dret Canònic i, sobretot, va convocar el Concili Vaticà II. 
 
El Papa Sant Joan XXIII va sorprendre als que esperaven que fos un Papa conservador quan convocà l'històric Concili Vaticà II (1962-1965), inaugurat l'11 d'octubre de 1962. Els seus punts de vista apassionats sobre la igualtat es resumeixen en la seva famosa declaració: «Nosaltres tots van ser fets a imatge de Déu, i per tant, tots som segons Déu per igual». Sant Joan XXIII va fer molts discursos apassionats durant el seu pontificat, un dels quals era el dia en què es va obrir el Concili Vaticà II en meitat de la nit a la multitud reunida a la Plaça de Sant Pere: «Estimats fills, quan torneu a casa, us trobareu els nens: doneu-los una abraçada i digueu-los: aquesta és una abraçada del Papa!».
 
El Papa Sant Joan XXIII no va viure per veure el Concili Vaticà II fins a la seva finalització. Va morir de càncer d'estómac, el 3 de juny de 1963, quatre anys i mig després de la seva elecció i dos mesos després de la finalització de la seva darrera i famosa encíclica, Pacem in terris.
 
Va ser sebollit a les grutes vaticanes, sota de la basílica de Sant Pere, el 6 de juny de 1963, i la seva causa de canonització va ser oberta el 18 de novembre 1965 pel seu successor, el papa Sant Pau VI, qui el va declarar Servent de Déu. A més de ser nomenat Venerable el 20 de desembre de 1999, va ser beatificat el 3 de setembre de 2000 pel papa Sant Joan Pau II, juntament amb el papa Pius IX i tres persones més. Després de la seva beatificació, el seu cos va ser traslladat el 3 de juny de 2001 a l'altar de Sant Jeroni, on podia ser vist pels fidels.


El 5 de juliol de 2013, el papa Francesc - sense esperar pel segon miracle que tradicionalment es requereix - va declarar Sant a Joan XXIII, després de comú acord, per un consistori, o reunió, del Col·legi de Cardenals, basat en el fet que es considera que ha viscut un virtuós estil de vida modèlic, i a causa de la bé per a l'Església, que havia vingut del seu haver obert el Concili Vaticà II.
 
Va ser canonitzat juntament amb el papa Sant Joan Pau II el 27 d'abril de 2014. Sant Joan XXIII avui és conegut afectuosament com "el Papa bo" i en italià, "il Papa Buono".
 
L'Església Catòlica celebra la seva festa no en la data de la seva mort, el 3 de juny, com és habitual, ni tan sols en el dia de la seva presa de possessió papal (com de vegades es fa amb els papes que són sants, com amb Joan Pau II) sinó l'11 d'octubre, el dia de la primera sessió del Concili Vaticà II. Això és comprensible, atès que la idea era seva i va ser ell qui el va convocar. El dijous 11 de setembre de 2014, Francesc va afegir la seva memòria lliure al mundial calendari romà general dels dies de festa dels Sants, en resposta a les sol·licituds globals.
 
És commemorat en la data de la seva mort, 3 de juny, per l'Església Evangèlica Luterana a Amèrica i l'endemà, 4 de juny, per l'Església Anglicana del Canadà i per l'Església Episcopal dels Estats Units d'Amèrica.
 

Santa Maria Francesca de les Nafres de Nostre Senyor Jesucrist, O.F.S.

 

Santa Maria Francesca de les Nafres 

de Nostre Senyor Jesucrist, O.F.S.


Del Martirologi Romà del dia 6 d'octubre.
Santa Maria Francesca de les Nafres 
de Nostre Senyor Jesucrist. O.F.S.


• Anna Maria Gallo, també coneguda com a Santa Maria Francesca de les Cinc Nafres (Nàpols, 25 de març de 1715 – 6 d’octubre de 1791) va ser una Franciscana Seglar napolitana, de vida exemplar i que, com Sant Francesc, va rebre les Nafres de la Passió de Crist.

• Martirologi Romà: A Nàpols, de la Campània, Santa Maria Francesca de les Nafres de Nostre Senyor Jesucrist (Anna Maria) Gallo, verge de l’Orde Franciscà Seglar, que va ser admirable per suportar moltes i contínues proves, mostrant una gran paciència, penitència i amor a Déu i a les ànimes.

+++++++++++++++++++++++

Enmig dels carrerons estrets i plens de vida del Barri Espanyol de Nàpols, va néixer Anna Maria Gallo, el 25 de març de 1715, en una família humil de comerciants de merceria. El seu entorn, marcat per la pobresa i la convivència difícil, va ser alhora bressol de moltes vocacions religioses, ja que els convents i comunitats cristianes hi duien la llum de l’Evangeli a les zones més vulnerables.

Des de ben petita, Anna Maria va mostrar un gran amor per Déu. Freqüentava l’església de Santa Llúcia de la Creu, on era coneguda com “la santarella”, la petita santa. La seva fe sincera i la seva pregària constant ja deixaven entreveure una vida totalment lliurada a Déu.

Quan tenia només 16 anys, el seu pare volia casar-la amb un home ric. Però Anna Maria, que havia consagrat el seu cor a Déu en secret, s’hi va negar. Davant la seva decisió, el pare la va castigar durament, tancant-la i privant-la d’aliments. Tot i això, la jove va transformar el sofriment en pregària i penitència, fins que, mitjançant la intervenció del frare menor alcantarí fra Theophilus, el seu pare finalment li va concedir el permís per entrar a l'Orde. Els frares de Nàpols van formar part de la reforma de Pere d'Alcántara, i ells i els franciscans seglars sota el seu govern eren coneguts pel rigor de les seves vides.

La nostra futura santa va ser rebuda a l'Orde el 8 de setembre de 1731 i va començar a portar el seu hàbit religiós, que en aquella època ja era una pràctica poc comuna. Va adoptar el nom de Maria Francesca de les Cinc Nafres de Nostre Senyos Jesucrist, per la seva devoció a la Santíssima Mare de Déu, Sant Francesc d'Assís i la Passió de Crist.

Va ser assistida pels Frares Menors del convent de Santa Lucia Vergine al Monte, si bé seguia visquent al domicili patern. Allí va prosseguir el règim de vida auster amb dejunis i disciplines que s'infligia amb severitat, incloent flagel·lacions i cilicis, entre d'altres.

Després de la mort de la seva mare, es va traslladar a la casa del pare Giovanni Pessiri, amb una altra franciscana, on va romandre els últims 38 anys de la seva vida, tot servint-lo amb senzillesa.

Aquí va patir malalties i fortes temptacions i atacs del malige, però també va experimentar una profunda comunió amb Crist. La seva fe inamovible i la seva confiança absoluta en Déu la van sostenir fins al final.

Enmig dels seus nombrosos èxtasis, que la deixaven sense sentit, el Nadal del 1741 va viure l'experiència del «desposori místic»; va quedar cega durant 24 hores.

Els fenòmens místics que la van acompanyar en tres ocasions, es manifestaven a l'instant de rebre la comunió, moments en què la Sagrada Forma, bé en mans del consagrant o trobant-se al copó, es posava als seus llavis sense que mà humana la diposités en ells.

Però el més significatiu va ser l'aparició al cos de les cinc nafres de la Passió de Jesús. A més, patia dolors similars als que Crist va patir en tot el procés de la seva Passió.

Malgrat les incomprensions i les murmuracions que aquests fets provocaven, Maria Francesca va mantenir sempre una actitud d’humilitat, paciència i silenci, oferint-ho tot per la conversió dels pecadors i per les ànimes del purgatori.

En aquest procés de discerniment seguit per les autoritats eclesiàstiques per dilucidar quant de veritat hi havia en les seves visions i quant de superxeria, el cardenal arquebisbe Spinelli va determinar que fos dirigida pel sacerdot Ignaci Mostillo, que durant set anys la va sotmetre a severes proves, assegurant-se de l'autenticitat.

El 6 d’octubre de 1791, va morir santament a Nàpols. El seu record va quedar imprès al cor del poble, que va començar a venerar-la immediatament. De fet, la cadira on s’asseia durant els últims anys de la seva vida és encara avui signe d’esperança per a moltes dones que desitgen ser mares.


El seu testimoni de vida, ple de dolçor, penitència i amor per Crist, va ser reconegut per l’Església. Va ser beatificada el 12 de novembre de 1843 pel papa Gregori XVI, i canonitzada el 29 de juny de 1867 pel papa Pius IX, convertint-se així en la primera santa napolitana de la història.

Santa Maria Francesca de les Cinc Nafres ens recorda que la santedat neix en el cor senzill que s’abandona totalment a Déu. La seva vida és una invitació a transformar el sofriment en amor, i a descobrir en cada prova una oportunitat per créixer en la fe.

El seu amor a Déu es feia visible també en les seves paraules: “He patit tot el que una persona pot patir, però tot ha estat per amor a Déu”. 

> “Jesús, Josep i Maria: sigueu el refugi i la força dels qui confien en Vós.” (Oració atribuïda a Santa Maria Francesca)
 




 

 

Beat Antoni Chevrier, OFS

 

BEAT ANTONI CHEVRIER, O.F.S

Del Martirologi Romà del dia 2 d’octubre.
Beat Antoni Chevrier, prevere. O.F.S.


Martirologi Romà: A Lió, a França, el Beat Antoni Chevrier, prevere, que va instituir l'Obra de la Providència del Prado, per preparar sacerdots destinats a ensenyar la doctrina cristiana a joves pobres (1879).

+++++++++++++++

Se l’anomena el «Sant Francesc d’Assís de l'era industrial».

Va néixer a la Pasqua el 16 d'abril de 1825. Va ser l’únic fill dels seus pares, i va rebre el bateig el 18 d'abril següent. Del seu pare va heretar un humil esperit i gentilesa i, de la seva mare, una disposició apassionada i enèrgica. Va rebre la seva Primera Comunió el 1837.

El 1840 -a l'edat de catorze anys- el rector de la parròquia li va preguntar si volia convertir-se en capellà. Chevrier no ho havia pensat mai, però va dir que li agradaria. Només pensar-hi, s’hi va sentir feliç i va decidir convertir-se en sacerdot, començant els seus estudis de sacerdoci a l'edat de disset anys el 1842. Va rebre la sotana a l'octubre de 1846 i va rebre la tonsura el 1847.

Abans de fer-se sacerdot, volia unir-se a les missions estrangeres, però la seva mare s’hi va oposar i li va dir: "Ets un ingrat, senyor, un mal fill. Creus que t’he criat i pujat perquè acabis sent menjat per salvatges?. Et pots aletejar a Lió! Si malgrat tot hi vas, et repudiaré com a fill meu".

Va ser ordenat sacerdot el 25 de maig de 1850, pel cardenal Louis Jacques Maurice de Bonald, i va ser enviat a Saint-André de la Guillotière com a ajudant de sacerdot. Allà es va obsessionar per les condicions miserables dels pobres que trobava. Pel que fa el patiment, va escriure: "Sabeu què és el que fa els homes? Patiment, penúries, mortificacions. L'home que no ha patit no en sap res; és un fideu coix".

En un sermó, al voltant de la qüestió dels pobres va dir: "Sempre que els grans de la terra s'enriqueixin, sempre que la riquesa del món es mantingui tancada a les mans cobdicioses dels pocs que la busquen, augmenten la pobresa, disminueixen les oportunitats laborals i els salaris es mantenen sense pagar. Veiem que els treballadors pobres treballen des de la matinada del dia fins a la nit, gairebé no guanyen prou amb el seu pa i el dels seus fills ".

A mitjanit del 31 de maig de 1856, una gran tempesta va provocar inundacions. Va rescatar diverses víctimes malgrat el perill per a la seva pròpia vida.

La Nit de Nadal el 1856 va meditar davant el pessebre i allà va adonar-se que la seva veritable missió de sacerdot era evangelitzar als pobres, sí, però també ajudar als pobres als carrers, tot formant una congregació religiosa per tots els que eren pobres. Aquesta experiència va ser gairebé com una "conversió" sobtada. A Ars-sur-Formans, el gener de 1857, va consultar amb Sant Joan Baptista Maria Vianney. Va demanar abandonar la seva parròquia per perseguir aquest objectiu i una reunió amb el laic Camille Rambaud el juny de 1857 va afavorir-ho. De vegades, els pares li enviaven els seus fills delinqüents i altres li demanaven que tragués els fills de la presó i els portés a viure amb ell per una vida millor.


El 1859 es va convertir en un membre profés del Tercer Orde de Sant Francesc, l’actual O.F.S.

El 10 de desembre de 1860 va comprar una sala de ball en desús amb l'objectiu d'establir una capella i un refugi per a nens pobres i els de les perifèries per proporcionar-los una educació cristiana. Durant la seva vida va rebre al voltant de 2400 adolescents masculins. El 1866 va obrir una escola clerical - que va créixer en el seu institut masculí - per als aspirants a clergues.

El primer lot va ser ordenat a Roma el 1876. La branca femenina del seu Orde - les Germanes de Prado - es va obrir no molt després de la seva primera creació. Els disturbis socials van amenaçar Lió i París el 1871, però el conflicte a Lió es va detenir quan Chevrier va celebrar la Festa del Corpus Christi i va desfilar amb l'Eucaristia pels carrers; els manifestants no es van atrevir a interrompre la celebració. 

Chevrier també va ser escriptor i va escriure tant el "Deixeble de Jesucrist" com "Déu envia Revolucions". En aquest últim va criticar els sacerdots que perseguien l'avarícia i la seva excessiva afecció als béns materials.

Va caure malalt a la primavera de 1874, començant el seu llarg període de malalties, que no el van deixar ja fins a la seva mort. Es va mig recuperar i va fer una visita de quatre mesos a Roma per estar amb els seus futurs sacerdots. Però un es va fer membre dels trapencs, mentre que els altres –ordenats al maig de 1877– es van resistir a tornar amb Chevrier a la congregació.

El setembre de 1879 sabia que s’acostava la mort, a causa de la seva malaltia. Chevrier va morir el 2 d'octubre de 1879 després de patir una llarga malaltia.

 
Al voltant de 10000 persones van assistir al seu funeral. El seu Orde va ser aprovat per dret diocesà el 1924, i va ser agregat als Frares Menors Convencionals el 1930. L'Orde va rebre el decret papal d'elogi del papa Sant Joan XXIII el 28 d'octubre de 1959.
 
Antoni Chevrier fou beatificat per Sant Joan Pau II, durant el seu pelegrinatge apostòlic a Lió, el 4 d'octubre del 1986.

 Lluís Salas Grau, O.F.S