Fra Joaquim Recasens, ofm
Com que es tracta, encara que sigui interna, d'una publicació
i els escrits queden, procuraré no dir paraulotes que podrien sonar malament
encara que segons qui les rebés els hi anirien com anell al dit o guant a la
mà. Estic empipat, més aviat estic indignat. No hi ha dret al que està passant
i al que ha passat. No hi ha dret que en la Cúria Vaticana passin certes coses.
No hi ha dret que s'aprofitin de la importantíssima figura d'un sant pare
emèrit que és ja nonagenari i que en el seu pontificat va rellançar el valor
intel·lectual de l'Església, per intentar enfrontar aquesta mateixa l'Església
en el seu propi si. Què es pretén? Crear un cisma? Fer l'Església més santa?
Però si l'Església no és santa pels seus mèrits... L'Església és santa pel
mateix motiu que es divina, perquè Déu forma part de ella. I en l'Església
nosaltres participen d'aquesta santedat, però no pels nostres mèrits, ni molt
menys, almenys dels meus.
El Papa Francesc és el Sant Pare, és el Sant Pare de la
nostra Església, de la meva Església. El Papa Francesc és el "meu"
Sant Pare. Jo estic batejat en aquesta Església. La fe en la que he estat pujat
i educat a casa, ja de bell antuvi, pels meus pares, la fe dels meus pares, la
que jo he heretat per voluntat d'ells i que per a mi ha estat un tret
fonamental en la meva existència, està tota continguda en el Credo d'aquesta
Església, tant en l'apostòlic com en el constaninoniceà.
En la "meva" Església, el Papa Francesc és el
successor de Pere en la seva línia de continuïtat. Està en la mateixa línia
successòria que el Papa Honori, el Sant Pare que rebé a Francesc d'Assís i que
aprovà la seva Regla i al que Francesc va prometre obeir tant a ell com als
seus successors. Per tant, va ser un antecessor del Papa Francesc el que va
autoritzar la Regla que jo he professat i que per a mi dona total sentit a la
meva vida i vull continuar vivint en ella per molts motius. Perquè el seu
missatge em genera una esperança única; perquè m'ofereix quelcom que ningú més
m'ofereix ni pot oferir-me; perquè és dipositària de la Paraula de Déu; perquè
per a mi és una opció de vida; perquè em vincula íntimament a molta gent que ni
conec però amb la que comparteixo part de les seves entranyes; perquè és
quelcom que m'ofereix consol i companyia; perquè m'uneix a molts dels meus
avantpassats, sang de la meva sang, que professaven la meva mateixa creença i
així me’ls sento més a prop; perquè dona sentit a la meva vida i en certa
manera la justifica; perquè em sento orgullós d'ella; perquè m'acompanya i em
comprèn en els meus pecats i en les meves virtuts; perquè forma part de la meva
misèria i de la meva glòria, la poca que jo pugui tenir, si és que en tinc;
perquè em projecta d'aquest món a un altre que em confirma en la validesa i que
em dona l'alegria de saber que val la pena haver nascut... i, sobretot, per
damunt de tot, per egoisme, perquè me l'estimo i la vull per a mi.
Sí, ja sé que les ha fet de l'alçada d'un campanar, del
campanar més alt que puguem trobar, no precisament de l'"espadanyeta"
de l'esglesiola del meu poble. Està clar que l'Església té misèries. Ho tinc
molt clar. I certament que les té. I ho sé segur. Mireu, ¿com no ha de tenir
misèries l'Església, si jo formo part d'ella i em conec moltes de les misèries
que tinc i segur que en tinc més de les que em conec? Si més no, encara que no
en tingui cap més no li queda més remei que arrossegar les meves.
Ideològicament em podré sentir més o menys a prop d'un sant
pare o bé d'un altre, però si hi ha quelcom que m'uneix a ell, sigui de la
ideologia que sigui i sigui el sant pare que sigui, de manera entranyable i
indeleble és la fe catòlica i apostòlica que professem tots dos. Això és
inestroncable. I amb aquest papa actual tenim en comú alguna cosa més. La
samarreta del Club Atlètic Sant Lorenzo de Almagro -el seu equip-, i la forma
de l’escut d'aquest equip coincideixen amb les de la Sociedad Deportiva Huesca,
i la capital de la meva província aragonesa té també a Sant Llorenç com a
patró.
I insisteixo. No hi ha dret al que ha passat i els creients
no tenim perquè veure-ho, viure-ho i suportar-ho. I perquè tots aquells que són
pares en la fe per a nosaltres no s'ho mereixen. I això és el més cru, que els
qui ens fan patir són germans nostres per imperatiu evangèlic i també tenen
dret a dir-li al Déu de Jesucrist: "Pare nostre que esteu en el cel".
- ARTICLE ESCRIT PER
FRA JOAQUIM RECASENS, OFM,
PUBLICAT AL BUTLLETÍ DE
L’ORDE FRANCISCÀ SECULAR DE CATALUNYA.
ANY 25 – FEBRER 2020 - NÚM.
230.