Etiquetes

EL NOSTRE PESSEBRE. TRADICIÓ, HISTÒRIA I SIMBOLISME.


FRA JOSEP MARIA SEGARRA, OFMCAP


Els caputxins de Catalunya i Mallorca han estat uns entusiastes propagadors del pessebrisme popular, especialment durant la represa de la vida religiosa després de les exclaustracions del s. XIX, quan els frares impulsaren la pràctica de construir pessebres, que la tradició catalana ha descrit com un conjunt de figuretes que representen el naixement de Jesucrist i la seva adoració pels pastors.

Aquest volum, El nostre pessebre, aporta una síntesi històrica sobre l’origen del pessebre, que es remunta a l'experiència del Nadal a Greccio viscuda l'any 1223 pel mateix sant Francesc d'Assís. El pessebre, al cap de vuit segles, ha esdevingut una de les principals construccions festives d'art efímer del patrimoni cultural i espiritual del nostre poble.

Amb aquest nou títol de la col·lecció A la caputxina –que ja té alguns volums dedicats a l'aportació dels frares catalans a la cultura popular -, es presenten les peculiaritats dels pessebres impulsats pels frares caputxins, juntament amb una breu presentació de les figures del betlem o pessebre.

L'autor, el caputxí fra Valentí Serra de Manresa, és historiador i arxiver, estudiós de les més destacades tradicions populars i religioses de Catalunya; és també autor de nombrosos llibres i articles de recerca, especialment d'història caputxina.



- ARTICLE ESCRIT PER FRA JOSEP MARIA SEGARRA, OFMCAP

PUBLICAT AL BUTLLETÍ DE L’ORDE FRANCISCÀ SECULAR DE CATALUNYA.
ANY 25 – GENER 2020 - NÚM. 229.

ENCONTRE FRATERN A SANT QUIRZE DEL VALLÈS.


L’encontre fratern d’aquest gener ha estat força especial, i no només pel fet de celebrar-lo el tercer diumenge i no pas el quart, com és habitual. Ara us faig cinc cèntims de tot plegat.

Ja havíem proposat als germans de la Fraternitat de Sabadell, de fer un encontre conjunt a la Residència de Sant Quirze del Vallès, tot compartint la jornada amb els germans i germanes “jubilats” dels Ordes Caputxins, que hi viuen, a fi de que ens inspiressin. No cal afegir que ho van acceptar al moment.

I va ser un encert total el poder gaudir de la experiència de vida d’aquests germans que, tot i estar “jubilats”, segueixen plenament actius en la fe i la vida. A tall d’exemple, quin goig i emoció el retrobar-nos amb la germana Remei García, una de les “alma mater” del que és l’actual Orde Franciscà Secular.


El curs de formació ens l’ha dictat fra Manel Hernández Rodríguez, des de la emoció del recordatori del camí iniciat vers la casa del Pare pel seu antecessor, fra Màxim Àngel García, que ens ha deixat de manera tant sobtada.


Ha tractat amb molta profunditat el tema de les Benaurances, tot situant-les en el context i la època en que havien estat escrites. Cal fer esment de que, pel capbaix, es van escriure passats 60 anys de la mort de Jesús. I que una versió es va dirigir a un entorn majoritàriament jueu i pobre, i l’altra a un entorn hel·lènic, amb força gent rica, no tanta de pobre i, pel damunt de tot, sense una tradició jueva al darrera.

Dit això, és important tenir present la desorientació que ha creat en els segles, el agafar-se fil per randa aquests conceptes, tot depenent de la cultura, la nació i l’idioma. No oblidem que els texts va caldre traduir-los. “Mansos”, “humils”, “dolços”, “tranquils”, “pobres” és com s’ha traduït el mateix concepte a diferents idiomes.

Tot seguit vam passar a la Capella de la Residència, on vam celebrar la santa missa amb molts dels residents, i finalment vam gaudir del goig de un dinar compartit amb els germans d’ambdues fraternitats.

Pau i Bé en el Senyor, a tothom !!.


Lluís Salas Grau, o.f.s.















DESDE MI RINCÓN.


FRANCISCO JAVIER CONEJO, O.F.S.


En este mes de Enero aún resuenan los villancicos y las luces aún no se han apagado. Y el espíritu de la Navidad aún está en cada uno de nosotros. ¡¡Ojalá fuéramos capaces de hacer de cada día del año Navidad!!

Quisiera compartir con vosotros el texto que envié a mis familiares y amigos, cercanos y lejanos para felicitarles la Navidad. Y así que sirva de felicitación para todos vosotros:


Un día, Dios miró a la tierra desde el cielo y vio que el mundo era como un inmenso archipiélago: un mar lleno de islas, millones de islas, nada más que islas.

Y en cada isla, vivía una sola persona, sólo una persona que no se podía comunicar con nadie, por-que las aguas que separaban las islas eran profundas y tumultuosas.

La gente se estaba volviendo loca: no podían saludarse ni hablar con los otros; no podían compartir ni un café ni un pedazo de pan. No es que no hubiera comida en cada isla. Había alimentos, pero faltaba amor, que es tan necesario como el pan.

Y como no había manera de entrar en contacto con los demás, estos solitarios no tenían otra diversión que tirar piedras desde su isla hasta la más próxima. Adquirieron tanta destreza, que las piedras alcanzaban gran velocidad, y, a veces, herían gravemente al habitante de las islas cercanas. De ese modo, el archipiélago se convirtió en una guerra a muerte, en un infierno: todos tirando piedras a todos.

Dijo Dios: − No sé cómo se pudo llegar a esta situación. Hay que encontrar un remedio. Y el Espíritu Santo sugirió: − ¿Por qué no enviamos al Verbo, que es nuestra Sabiduría, para que construya puentes entre las islas? Así, la gente se podría encontrar y saludar, y dejarán de tirarse piedras.

El Verbo estuvo de acuerdo. Y se hizo hombre en el seno de María. Desde entonces, comenzaron a construirse muchos puentes.


La palabra es un puente. Cuando una persona se niega a hablar a otro, es que se ha encerrado en una isla. Necesita un puente. Que vaya y que diga a su vecino: − ¿Cómo amaneció?. Acaba de construir el puente de la palabra.

La sonrisa es un puente. No te aísles en un islote con cara seria. Sonríe a los demás y habrás construido el puente de la sonrisa.

Un regalo es un puente. Te habías alejado de los pobres, pero, de pronto, les llevaste una bolsa de alimentos. Levantase el puente de la solidaridad. Y así es como la Navidad eliminó el inmenso archipiélago de este mundo. Ahora hay puentes por todos lados: puentes de fe, de confianza, puentes de amor, puentes de perdón. Todos tenemos la tarea de ser pontífices, constructores de puentes.

María, cuando le dijo “Sí” al ángel, hizo posible todos estos puentes, porque nos trajo al pontífice por excelencia, que es el niño Jesús. Él comenzó, con su nacimiento, a construir puentes sobre el mar del odio, de las venganzas, de la codicia y el egoísmo.

Pero es mucho trabajo para uno solo. Jesucristo nos pide a todos...” Ayúdenme a construir puentes de alegría y felicidad”. ¿Todavía no has construido ningún puente?

Entonces, sigues encerrado en tu isla. Y no podrás celebrar la Navidad.

Leyenda navideña, publicada en el libro Con ojos de niño (Carlos Bazarra, Venezuela, SAN PABLO, 1994)


¡¡Ojalá fuéramos capaces de hacer de cada día del año Navidad!!

- ARTICLE ESCRIT PER FRANCISCO JAVIER CONEJO, OFS.
PUBLICAT AL BUTLLETÍ DE L’ORDE FRANCISCÀ SECULAR DE CATALUNYA.
ANY 25 – GENER 2020 - NÚM. 229.


RECUERDO AGRADECIDO A JEAN VANIER.

FRA FRANCISCO PESQUERA, OFMCONV.















Veo en una revista que recuerdan a Jean Vanier fallecido el 7 de mayo de este año. Me viene a la mente una etapa de mi vida en la que me encontré con su libro: “Comunidad: Lugar de perdón y fiesta”, escrito a base de los temores, los fracasos y las alegrías de una vida corriente compartida día a día en sus comunidades. Fue un aire nuevo en la vida espiritual para muchos que en la generación de los años ochenta nos sirvió como revulsivo en nuestro crecimiento. Por eso, ese sentimiento de agradecimiento por su vitalidad, por esa experiencia profunda que él tenía de la vida comunitaria.

Jean Vanier fue un laico preocupado por las personas con discapacidad intelectual que le llevaron a crear las “Comunidades del Arca” en el año 1964 y “Fe y Luz” en 1971. De sus acogidos aprendió y experimentó la vida en común: “La pobreza de esos hombres que habían sido excluidos le hacían gritar: ¿Me amas? Esto es lo que me ha impresionado siempre de las personas más débiles“.


En “Jesús vulnerable”, libro escrito como fruto de unos ejercicios espirituales durante la Semana Santa del 2010, trató de descubrir la vulnerabilidad de Jesús para que todos acojamos nuestras propias vulnerabilidades. En este libro J.Vanier dice sobre su experiencia en las diversas comunidades en las que vivió: “Abrieron mi corazón, lo sosegaron y me condujeron a vivir lo esencial del amor.” Enriqueciéndose él en esta experiencia nos enriqueció a nosotros por medio de sus libros y sus conferencias.

De la reflexión de San Pablo: ”Dios ha elegido lo que el mundo considera necio para avergonzar a los sabios, y ha tomado lo que es débil en este mundo para confundir a los fuertes” (1Cor1,27), emana su convicción de que todo ser humano, sin importar sus capacidades, es digno y merecedor de ser amado por los demás y por Dios, quien se hace vulnerable por nosotros para destruir el muro que nos creamos y poder así caminar hacía la plenitud de nuestro ser.

En la vida no debemos desaprovechar personas como estas que han vivido experiencias especiales, han superado pruebas y fracasos personales, han tenido que perdonar y les han tenido que perdonar, pero han llegado a sentir en lo profundo de ellos la alegría de la fiesta.

- ARTICLE ESCRIT PER FRA FRANCISCO PESQUERA, OFMCONV., 
PUBLICAT AL BUTLLETÍ DE L’ORDE FRANCISCÀ SECULAR DE CATALUNYA.
ANY 25 – GENER 2020 - NÚM. 229.

VISITA FRATERNAL DEL MINISTRE PROVINCIAL DE L’OFMCONV.


Pau i Bé a tothom !!.


El dilluns dia 13 de gener, els membres del Consell de la nostra Fraternitat vam tenir el goig de rebre la visita fraterna de Fra Àngel Mariano, Ministre de la Província de la Mare de Déu de Montserrat, de l’Orde Franciscà Menor Conventual, al marc de la visita regular que realitza als convents de l'OFMCONV, a fi de copsar els aspectes relatius a la relació fraterna.

A banda d’interessar-se de manera molt positiva en aquesta relació, també va acomiadar-se del càrrec de servei als germans, abans del proper Capítol que el seu Orde farà el proper mes de maig.

Des d’aquí, transmetem als Germans Menors Conventuals, el desig de que sant Francesc i santa Clara els inspiri en la tria del nou Consell.

Lluís Salas Grau, o.f.s.

DECESO FRAY MÁXIMO ÁNGEL GARCIA HERNÁNDEZ


Paz y bien hermanos, de la Orden Franciscana Secular. 

Os comunicamos la inesperada y triste noticia del fallecimiento de Fray Máximo, Asistente de nuestra Fraternidad de Sabadell y Rector de la Parroquia.

Te has ido demasiado pronto, pero con tu humildad y humanidad, has hecho crecer nuestros corazones y dejado la huella de Dios. Gracias por haber compartido con todos los hermanos de la fraternidad y parroquianos de nuestra Iglesia, cuatro años de tu vida. Con tu sencillez, siempre dispuesto a ayudar a todos los que te pedían ayuda, tan activo, te has ganado el aprecio de muchas personas en nuestra ciudad, con tu humanidad tan cercana a todos, en las residencias que visitabas, incluida la Eucaristía de los viernes. Has hecho crecer nuestros corazones y dejado la huella de Dios allá donde han tenido la suerte de contar con tu presencia.

Sigue brillando por nosotros hasta que nos veamos en el Cielo. ¡¡¡Gracias, P. Máximo!!! 

(Sabadell 28 noviembre 2019).




El Consejo aprovecha esta misiva para comunicaros que ya tenemos designado nuevo Asistente. Será Fray Manuel Hernández Rodríguez, que lo habíamos tenido tiempo atrás. Damos gracias a Dios y al Padre San Francisco por volver a contar con su ayuda y consejo y les pedimos, que lo iluminen en su camino de Servicio a la Orden Franciscana Secular.



- ARTICLE ESCRIT PER CARMEN PÉREZ, OFS
PUBLICAT AL BUTLLETÍ DE L’ORDE FRANCISCÀ SECULAR DE CATALUNYA.

 ANY 25 – GENER 2020 - NÚM. 229. 


FELIÇOS...!

Lluís Salas Grau, O.F.S.

Pau i Bé a tothom!!.

El diumenge dia 22 de desembre vam tenir l'acostumada trobada fraterna del quart diumenge, avançada aquest mes al tercer.

La jornada va començar amb l'habitual Santa Missa a l'Església del convent dels Frares Menors Conventuals, celebrada per fra Gonzalo Fernández. Va ser un goig escoltar-lo parlar d'Isaïes, i de la Primera Carta de Pau als Romans, i aprofundir a l'Evangeli de Mateu al voltant de la generació de Crist, ressaltant especialment la gran responsabilitat i amor a Déu i a Maria, amb que va actuar Josep en aquella situació tant complicada per a ell.

Acabada la Missa, vam compartir el dinar, durant el qual vam felicitar els aniversaris, tant de la germana Carmen com de la germana Alexandra, i els 35 anys de matrimoni catòlic de la germana Sílvia.


















Després de dinar, vam anar a pregar a la Capella dels màrtirs, amb el lema "EL NADAL ÉS AMOR I FRATERNITAT", dirigides les oracions pel germà Javier i la col·laboració de fra Josep Manel Vallejo.





I finalment vam gaudir del RECÉS D'ADVENT al voltant de les Benaurances, a càrrec del notable místic fra Josep Manel Vallejo, qui no va decebre les nostres expectatives:

- És força clarificador situar l'entorn i el tarannà dels destinataris a qui anaven dirigides, tant les de Mateu (a l'entorn jueu) com les de Lluc (a l'entorn grec).
- Tant un com l'altre les van escriure entre els anys 70 i 80, força anys després de la mort terrenal de Jesús. 
- Lluc les dirigia a la comunitat hel·lènica, no jueva i amb molts rics i alguns pobres. Anuncia el consol escatològic pels pobres, pels que tenen fam, pels perseguits, i afegia malaurances contra els rics i els qui s'ho passen bé.
- Mateu les dirigia a un entorn de majoria jueva, molt més pobre, anunciant el goig als que viuen amb pobresa d'esperit, mansuetud, compassió i netedat de cor.

POBRE EN L'ESPERIT és qui se sap humil, que depèn de Déu, i que no té res sense Déu. I en aquest context, quan tot va bé, el contacte amb Déu disminueix en freqüència i intensitat. És quan van maldades, que resem molt més sovint i intensament.

Jesús lloa l'actitud del publicà de la paràbola, que s'humilia i suplica, conscient de la seva feblesa, i critica al fariseu, que llueix constantment el que creu que són els seus mèrits davant de Déu malparlant als que no fan com ell. Aquest, el fariseu, al no caldre-li Déu, és fràgilment cec.

Els pobres a la Bíblia, els anomenats anawim, són els humiliats, els humils, que suporten un pes amb paciència, que sols confien en Déu i s'hi adrecen suplicants perquè saben que no es poden salvar a si mateixos.

I Jesús no parla dins una pobresa teòrica, ni fa un sermó perquè el compleixin els altres, no, Ell ho sap per experiència perquè és pobre, humil, net de cor, misericordiós, compassiu ... Ell és el primer a viure les Benaurances.

Tal com diu Maria: "La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva".




.