SANTA CATERINA DE GÈNOVA, O.F.S.
Del Martirologi Romà del dia 15 de setembre.
Santa Caterina de Gènova. O.F.S.
· Caterina
Fieschi Adorno, al segle, (Gènova, 1447-15 de setembre de 1510) fou una noble i
mística cristiana italiana, professa a l’Orde Franciscà Seglar. Fou canonitzada
el 1737 pel papa Climent XII.
· Martirologi Romà̀: A Gènova, a la Ligúria d'Itàlia, Santa Caterina Fieschi, vídua, insigne
pel menyspreu del món, pels seus freqüents dejunis, amor de Déu i caritat
envers els necessitats i malalts. (1510)
+++++++++++++++++++++
Va néixer a Gènova el 1447 al si d'una
família noble, filla de Jacopo Fieschi i Francesca di Negro. Els Fieschi eren
una família de renom, dos dels seus membres havien estat papes, Innocenci IV i
Adrià V, i el mateix Jacopo havia estat virrei de Nàpols. A l'hagiografia, Caterina és descrita com una nena molt religiosa, practicant de penitències, a
més de tranquil·la, senzilla i extremadament obedient. Quan tenia tretze anys
volgué entrar en un convent, però les monges ho rebutjaren a causa de la
joventut de Caterina. Des d'ençà aleshores deixà aquesta idea de banda, i als
setze anys fou casada amb el noble Giuliano Adorno.
El matrimoni fou un desastre, el seu marit li era infidel, a més de violent i malbaratador. No hi ha gaires detalls al respecte, però sembla que els primers cinc anys de matrimoni, Caterina romangué en silenci submisa al seu marit, i els cinc següents buscà consol als seus problemes fora de casa. Efectivament, Caterina, després d'haver aguantat moltes infidelitats de part del seu marit, als cinc anys de casada, es va sentir abandonada de tothom i en profunda desolació, fins i tot de Déu. Va bolcar la seva vida a la frivolitat, de festa a festa, mirava de buscar un significat a la seva vida. Però això no la va omplir de pau ni de goig, sinó de desesperació i depressió.
El 21 de març de 1473, a la festa de Sant Benet, la seva germana Limbània li va suggerir que anés a parlar amb un sacerdot confessor, i ella va consentir. Es va trobar amb un sant confessor per mitjà del qual el Senyor la va omplir de gran fortalesa i del Seu amor incondicional; va caure en èxtasi i es va sentir incapaç de confessar els seus pecats. En aquell moment el Senyor li va mostrar tota la seva vida com a passada en una pel·lícula; va poder veure la traïció que ella havia fet a l'amor del Senyor, però alhora va poder veure a través de les Sagrades Nafres de Jesús, la gran misericòrdia del Senyor per ella i per tots els homes, i el contrastant amor de Déu i l'amor del món. Això li va fer repudiar des d'aquell moment el pecat i el món. Aquell mateix dia, estant a casa seva, el Senyor se li va aparèixer, tot ensangonat, carregant la creu, i li va mostrar part de la Seva vida i del Seu sofriment. Ella, plena de l'amor del Senyor i trist pels deu anys que havia desaprofitat no estimant el Senyor, va decidir netejar la seva vida i així, començar una vida nova a Ell.
Per mitjà de les seves constants oracions, el seu marit es va convertir i va acceptar de viure en celibat perpetu.
El matrimoni fou un desastre, el seu marit li era infidel, a més de violent i malbaratador. No hi ha gaires detalls al respecte, però sembla que els primers cinc anys de matrimoni, Caterina romangué en silenci submisa al seu marit, i els cinc següents buscà consol als seus problemes fora de casa. Efectivament, Caterina, després d'haver aguantat moltes infidelitats de part del seu marit, als cinc anys de casada, es va sentir abandonada de tothom i en profunda desolació, fins i tot de Déu. Va bolcar la seva vida a la frivolitat, de festa a festa, mirava de buscar un significat a la seva vida. Però això no la va omplir de pau ni de goig, sinó de desesperació i depressió.
El 21 de març de 1473, a la festa de Sant Benet, la seva germana Limbània li va suggerir que anés a parlar amb un sacerdot confessor, i ella va consentir. Es va trobar amb un sant confessor per mitjà del qual el Senyor la va omplir de gran fortalesa i del Seu amor incondicional; va caure en èxtasi i es va sentir incapaç de confessar els seus pecats. En aquell moment el Senyor li va mostrar tota la seva vida com a passada en una pel·lícula; va poder veure la traïció que ella havia fet a l'amor del Senyor, però alhora va poder veure a través de les Sagrades Nafres de Jesús, la gran misericòrdia del Senyor per ella i per tots els homes, i el contrastant amor de Déu i l'amor del món. Això li va fer repudiar des d'aquell moment el pecat i el món. Aquell mateix dia, estant a casa seva, el Senyor se li va aparèixer, tot ensangonat, carregant la creu, i li va mostrar part de la Seva vida i del Seu sofriment. Ella, plena de l'amor del Senyor i trist pels deu anys que havia desaprofitat no estimant el Senyor, va decidir netejar la seva vida i així, començar una vida nova a Ell.
Per mitjà de les seves constants oracions, el seu marit es va convertir i va acceptar de viure en celibat perpetu.
Caterina va decidir entrar al que avui és l’Orde Franciscà Seglar i es van
traslladar del palau a una casa petita a prop de l'hospital, on servien els
malalts, ajudant-los a morir en pau.
Durant vint-i-cinc anys es dedicà a confessar-se constantment, explicant els episodis de revelacions que tenia a voltes, que foren compilats en les seves Memòries. Finalment quedà vídua el 1497, quan el seu marit mor víctima d'una malaltia contagiosa. Després es dedicà a tenir cura dels malalts del gran Hospital de Gènova, on fou gerent i tresorera. Als pobres els sorprenia que no només els proporcionés auxili, sinó també els assistís quan estaven malalts als hospitals.
Durant vint-i-cinc anys es dedicà a confessar-se constantment, explicant els episodis de revelacions que tenia a voltes, que foren compilats en les seves Memòries. Finalment quedà vídua el 1497, quan el seu marit mor víctima d'una malaltia contagiosa. Després es dedicà a tenir cura dels malalts del gran Hospital de Gènova, on fou gerent i tresorera. Als pobres els sorprenia que no només els proporcionés auxili, sinó també els assistís quan estaven malalts als hospitals.
Caterina morí el 15 de setembre de 1510, segons es diu extenuada de la feina física i espiritual. Fou beatificada el 1675 per Climent X i canonitzada el 1737 per Climent XII després d'examinar els seus escrits, que contenien doctrina suficient per provar la seva santedat.
Escrigué en italià un Tractat sobre el purgatori i Diàleg entre l'ànima i el cos, i diverses obres de pietat i devoció.
Lluís Salas Grau, O.F.S