Etiquetes

Sant Ausiàs de Sabran i Beata Delfina de Sinhe, esposos. O.F.S.

 


SANT AUSIÀS DE SABRAN i BEATA DELFINA DE SINHE, O.F.S.

Del Martirologi Romà del dia 27 de setembre.

Sant Ausiàs de Sabran i Beata Delfina de Sinhe (esposos). O.F.S.


· Ausiàs de Sabran —de l'occità, Auzias, al seu torn del llatí Ausiàsius— (Sant Joan de Robians, Cabrièras d'Egues, Provença, 1285 - † París, França, 27 de setembre de 1323), baró d'Ansoís, comte d'Ariano, fou un noble i militar, profés del que avui és l’Orde Franciscà Seglar. És venerat com a sant per l'Església Catòlica.

· Martirologi Romà: A París, a França, Sant Ausiàs de Sabran, comte d'Arian, que vivint la virginitat i totes les virtuts amb la seva dona, la Beata Delfina, va morir a la flor de l'edat.

 
· Delfina de Sinhe (Puimichel, c. 1285  - † Ate, a la Valclusa, 26 de novembre de 1360). Amb Ausiàs de Sabran, foren un matrimoni blanc. Com ell, fou professa del que avui és l’Orde Franciscà Seglar, ben bé tota la seva vida. És venerada con a beata per l’Església Catòlica.

· Martirologi Romà: A Ate, de la Provença, Beata Delfina, esposa de Sant Ausiàs de Sabran, amb el qual va prometre guardar la castedat, i després de la seva mort va romandre en la pobresa i en la pregària.
 
++++++++++++++++++
 
Ausiàs de Sabran va néixer al castell de Sant Joan de Robians, prop de Cabrièras d'Egues: ni el castell ni la localitat de Robians existeixen avui dia. El cognom familiar es vincula a Sabran, vila propera a Nimes, al Llenguadoc. Era cosí de la beata Rosalina de Vilanova.
 
En la seva joventut, Ausiàs va rebre una sòlida formació cristiana, així com en les ciències sota la supervisió del seu oncle, Guillem de Sabran, abat de Sant Víctor de Marsella. En arribar a l'edat apropiada, va accedir al desig del rei Carles II de Nàpols i es va casar amb Delfina de Glandèves (Delfina de Sinhe) (1284-1358).
 
Aquesta, amb una forta convicció cristiana, demanà a Ausiàs que li concedís el permís per fer un vot perpetu de castedat dins la seva vida marital. Tot i que ell tenia el dret de fer-li abandonar aquest compromís, va optar per respectar el seu desig i, com ella, va decidir de viure en la virginitat. Tots dos es feren membres que avui és l’Orde Franciscà Seglar i dugueren una vida de pietat i de penitència. Això no impedí Ausiàs d'acomplir amb la seva obligació de noble al servei del rei i va prendre part en les guerres del centre i sud d'Itàlia contra l'emperador Enric VII del Sacre Imperi Romanogermànic.
 
En morir son pare en 1309, se'n va anar als seus nous dominis a Itàlia. Allí es va guanyar la confiança i el suport dels seus súbdits, que havien estat fins llavors menyspreats pels conqueridors normands. L'any 1312, va marxar a Roma al capdavant de l'exèrcit del rei Robert de Nàpols, que es va mobilitzar per ajudar a expulsar l'emperador Enric VII, que havia ocupat la ciutat. Ausiàs posà setge a Ariano, ciutat de la Campània, i la conquerí, fet que li valgué el títol de comte d'Ariano. En tornar a la Provença després de la guerra, va continuar vivint en la pietat i la pràctica fidel de la fe catòlica.
 
L'any 1317, tornà a Nàpols per convertir-se en el tutor del duc Carles, fill del rei Robert. Més tard, quan Carles va esdevenir vicari general del regne de Sicília, Ausiàs n'esdevingué el castellà. Va ser enviat com a ambaixador a Paris al 1323 per negociar amb el rei el matrimoni de Carles amb alguna de les seves filles.
 
A París, el 27 de setembre de 1323, quan només tenia trenta-vuit anys, moria Ausiàs. El rei de França Carles IV enviava ràpidament un correu que donés la notícia a la seva esposa. Però ja ella l'havia conegut misteriosament. Sense vacil·lar un moment, Delfina va abandonar la cort del rei i es va tornar a les terres.

La seva vida fou considerada exemplar i, l'any 1369, el Papa Gregori XI el canonitzà, fixant el 27 de setembre per a la seva festa.
 
La fama del sant s'escampà per tot el que avui és França i aviat tingué devots que batejaren algun del seus fills amb el nom d'Ausiàs, sobretot dins la Provença. Abans que Pere March, comte de Ribagorça, de Dènia i de Gandia, diplomàtic i poeta, escollís el nom del sant comte de Sabran per al seu fill, el poeta Ausiàs March, aquest antropònim era pràcticament desconegut dins tots els regnes que formaven la Corona d'Aragó.
 
Delfina de Sinhe era filla i hereva del comte de Puy-Michel. Quan restà òrfena a la seva infància, va ser posada sota la tutela dels seus oncles i va ser educada sota la direcció de la seva tia, que era l'abadessa del convent de Santa Caterina de Sorps, a Bauduen. De jove, va fer un vot de virginitat que va mantenir fins al final de la seva vida.
 
Malgrat el seu vot, a l'edat de dotze anys es va casar amb Ausiàs, comte de Sabran, de deu anys. Es van casar tres anys després al castell de Puimichel. Després d'haver crescut junts, es consideraven com a germans, més que com a matrimoni. Inspirat pel seu exemple, el seu marit també va fer un vot de celibat, que tots dos van respectar al llarg de la seva vida matrimonial. La parella, havent rebut tots dos l'hàbit del, aleshores, Tercer Orde de Sant Francesc, vivien junts al seu castell d'Ansouis en la pràctica de l'oració, la penitència i la caritat cap als pobres. Després de set anys, es van traslladar a Puimichel. Quan Ausiàs va haver d'anar a Nàpols per fer-se càrrec d'alguns béns heretats, van mantenir una correspondència regular.
 
Després de la mort del seu marit, Delfina va vendre tots els seus béns en benefici dels pobres i es va retirar primer a Nàpols i després a Cabrières, que era el lloc del castell on havia nascut el seu marit. Finalment va tornar a Ate on havia estat enterrat el seu marit.
 
Va morir a Calfières, el 26 de novembre de 1358. Finalment, als 74 anys, va poder reclinar el seu cap, serena i feliç per a l'etern descans. Va ser sebollida amb ell a l'església dels Frares Menors d'allà, vestint l'hàbit de l'Orde.
 
Delfina fou beatificada el 24 de juliol de 1694 pel Papa Innocenci XII. 

La festivitat de Sant Ausiàs és el 27 de setembre i se celebra juntament amb la de la seva esposa, el 26 de setembre.

Lluís Salas Grau, O.F.S

 




Santa Caterina de Gènova, O.F.S.

 

SANTA CATERINA DE GÈNOVA, O.F.S.


Del Martirologi Romà del dia 15 de setembre.
Santa Caterina de Gènova. O.F.S.


· Caterina Fieschi Adorno, al segle, (Gènova, 1447-15 de setembre de 1510) fou una noble i mística cristiana italiana, professa a l’Orde Franciscà Seglar. Fou canonitzada el 1737 pel papa Climent XII.

· Martirologi Romà̀: A Gènova, a la Ligúria d'Itàlia, Santa Caterina Fieschi, vídua, insigne pel menyspreu del món, pels seus freqüents dejunis, amor de Déu i caritat envers els necessitats i malalts. (1510)

 +++++++++++++++++++++

Va néixer a Gènova el 1447 al si d'una família noble, filla de Jacopo Fieschi i Francesca di Negro. Els Fieschi eren una família de renom, dos dels seus membres havien estat papes, Innocenci IV i Adrià V, i el mateix Jacopo havia estat virrei de Nàpols. A l'hagiografia, Caterina és descrita com una nena molt religiosa, practicant de penitències, a més de tranquil·la, senzilla i extremadament obedient. Quan tenia tretze anys volgué entrar en un convent, però les monges ho rebutjaren a causa de la joventut de Caterina. Des d'ençà aleshores deixà aquesta idea de banda, i als setze anys fou casada amb el noble Giuliano Adorno.
 
El matrimoni fou un desastre, el seu marit li era infidel, a més de violent i malbaratador. No hi ha gaires detalls al respecte, però sembla que els primers cinc anys de matrimoni, Caterina romangué en silenci submisa al seu marit, i els cinc següents buscà consol als seus problemes fora de casa. Efectivament, Caterina, després d'haver aguantat moltes infidelitats de part del seu marit, als cinc anys de casada, es va sentir abandonada de tothom i en profunda desolació, fins i tot de Déu. Va bolcar la seva vida a la frivolitat, de festa a festa, mirava de buscar un significat a la seva vida. Però això no la va omplir de pau ni de goig, sinó de desesperació i depressió.
 
El 21 de març de 1473, a la festa de Sant Benet, la seva germana Limbània li va suggerir que anés a parlar amb un sacerdot confessor, i ella va consentir. Es va trobar amb un sant confessor per mitjà del qual el Senyor la va omplir de gran fortalesa i del Seu amor incondicional; va caure en èxtasi i es va sentir incapaç de confessar els seus pecats. En aquell moment el Senyor li va mostrar tota la seva vida com a passada en una pel·lícula; va poder veure la traïció que ella havia fet a l'amor del Senyor, però alhora va poder veure a través de les Sagrades Nafres de Jesús, la gran misericòrdia del Senyor per ella i per tots els homes, i el contrastant amor de Déu i l'amor del món. Això li va fer repudiar des d'aquell moment el pecat i el món. Aquell mateix dia, estant a casa seva, el Senyor se li va aparèixer, tot ensangonat, carregant la creu, i li va mostrar part de la Seva vida i del Seu sofriment. Ella, plena de l'amor del Senyor i trist pels deu anys que havia desaprofitat no estimant el Senyor, va decidir netejar la seva vida i així, començar una vida nova a Ell.
 

Per mitjà de les seves constants oracions, el seu marit es va convertir i va acceptar de viure en celibat perpetu. 

Caterina va decidir entrar al que avui és l’Orde Franciscà Seglar i es van traslladar del palau a una casa petita a prop de l'hospital, on servien els malalts, ajudant-los a morir en pau.
 
Durant vint-i-cinc anys es dedicà a confessar-se constantment, explicant els episodis de revelacions que tenia a voltes, que foren compilats en les seves Memòries. Finalment quedà vídua el 1497, quan el seu marit mor víctima d'una malaltia contagiosa.  Després es dedicà a tenir cura dels malalts del gran Hospital de Gènova, on fou gerent i tresorera. Als pobres els sorprenia que no només els proporcionés auxili, sinó també els assistís quan estaven malalts als hospitals.


Caterina morí el 15 de setembre de 1510, segons es diu extenuada de la feina física i espiritual. Fou beatificada el 1675 per Climent X i canonitzada el 1737 per Climent XII després d'examinar els seus escrits, que contenien doctrina suficient per provar la seva santedat.
 
Escrigué en italià un Tractat sobre el purgatori i Diàleg entre l'ànima i el cos, i diverses obres de pietat i devoció.

Lluís Salas Grau, O.F.S