LA PAU: UNA MEDITACIÓ DES DE L'ORACIÓ HOMÒNIMA
L'Oració per la Pau pot ser un bon conductor per meditar sobre la pau :
Feu de mi, Senyor, instrument de la vostra pau.
Que on hi hagi odi hi posi l'amor.
Que on hi hagi ofensa hi posi perdó.
On hi hagi discòrdia, hi posi la unió.
On hi hagi error, hi posi la veritat.
On hi hagi dubte, hi posi la fe.
On hi hagi desesperació, hi posi l'esperança.
On hi hagi tenebres, hi posi la llum.
On hi hagi tristesa, hi posi l'alegria.
Oh Mestre!
Feu que jo vulgui més aviat consolar que ser consolat;
comprendre, que ser comprés,
estimar que ser estimat.
Perquè es donant com es rep,
oblidant que es troba,
perdonant que s'és perdonat,
i morint que es ressuscita a la vida eterna.
Tanmateix, abans d'endinsar-nos en els versets de d'aquesta oració veiem algunes coses que s'han dit sobre la pau:
“Els pacifistes son com ovelles que creuen que el llop es vegetarià”
Yves Montand.
“No hi ha camí per a la pau, la pau és el camí”
“La violència és la por als ideals dels altres”
“El que s'obté amb violència només es pot mantindre amb violència”
Mahatma Gandhi.
“Si no podem posar fi a les nostres diferències, contribuïm a que el mon sigui un lloc apte per a elles”
"Centrem-nos en una pau més pràctica, més fàcil d'assolir, basada no en una sobtada revolució en la naturalesa humana, sinó en una evolució gradual de les institucions humanes"
John F Kennedy
“Faig aquesta afirmació conscient del que Martin Luther King va dir en aquest mateix acte fa anys - "La violència no porta la pau permanent. No resol cap problema social: es limita a crear-ne de nous i més complicats". Com algú que està aquí per conseqüència directa del treball de la vida del Dr King, jo soc un testimoni viu de la força moral de la no violència. Sé que no hi ha res dèbil, res passiu - res ingenu - al credo i la vida de Gandhi i King.”
“Però, com un cap d'Estat que ha jurat protegir i defensar el meu país, no puc guiar-me pels seus exemples únicament. M'enfronto al món tal com és... Dir que la força és a vegades necessària no és una crida al cinisme - és un reconeixement de la història, les imperfeccions de l'home i dels límits de la raó...”
“Els acords entre les nacions. Institucions fortes. Suport als drets humans. Les inversions en el desenvolupament. Tots ells són ingredients vitals per assolir l'evolució de la que el president Kennedy va parlar. I tanmateix, no crec que tinguem la voluntat o el poder persistent per completar aquesta tasca , sense una cosa més - que és la contínua expansió de la nostra imaginació moral, la insistència que hi ha alguna cosa irreductible que tots compartim.”
Barak Obama en el seu discurs de recepció del premi Nobel de la Pau:
“Vivim el somni de la pau europea”
Ramón Tamames.
La cooperació en el Mercat Comú primer i després en la Unió Europea ha acabat amb segles de guerres al nostre continent: un somni es pot fer realitat.
“Si vols fer la pau, no parlis amb el teus amics, parla als teus enemics”.
Moshe Dayan .
“2.308. Tot ciutadà i tot governant estan obligats a entestar-se a evitar les guerres. Tanmateix, “mentre existeixi el risc de guerra i manqui una autoritat internacional competent i proveïda de la força corresponent, una vegada esgotats tots els mitjans d'acord pacífic no es podrà negar als governs el dret a la legítima defensa.”
Catecisme de l'Església Catòlica.
“Jesús, el Crist, Tu has estat home i saps que l’ésser humà aspira a una pau interior. La nostra ànima et demana: dóna’ns la pau interior. I en la nostra obscuritat, encens el foc del teu perdó i de la teva compassió, foc que mai no s’apaga.”
“Hi ha cristians que, sense esperar, ja viuen en comunió els uns amb els altres allà on són, humilment, de manera senzilla.”
“Amb la seva vida, voldrien fer present el Crist a molts d’altres. Saben que l’Església no existeix només per a ella, sinó per al món, per a dipositar-hi un ferment de pau.”
Germà Roger de Taizé.
Origen de l'Oració per la Pau:
Fra Jack Wintz OFM [1] ens explica l'origen de la pregària per la pau:
Sabem que aquesta pregària no fou composta per Sant Francesc. En realitat, va aparèixer a l'inici del s. XX. Qui i com la va escriure resta un enigma.
El Dr Christian Renoux, de la Universitat d'Orleans, n'explica la gestació [2]:
- El 1912 apareix per primera vegada a una revista espiritual anomenada “La Clochette” sota el títol “Bella Pregaria a Fer Durant la Missa”. Publica aquesta revista l'associació catòlica “La Ligue de la Sainte-Messe” fundada el 1901 pel Pare Esther Bouquerel. La pregària no porta signatura de manera que no se sap del cert qui en va ser l'autor, però podria haver estat el mateix Pare Bouquerel.
- El 1915 s'envia la pregària al Papa Benet XV
- El 1916 la publica el diari catòlic l'Osservatore Romano
- Cap el 1920 un sacerdot franciscà francès la publica amb una imatge de Sant Francesc amb el títol de Pregària per la Pau. No obstant, no l'atribueix al sant.
- Durant el període entre les dues guerres mundials -1920-1939- la pregària circula per Europa.
- El 1936 es publica en anglès al llibre “Living Courageously” de Kirby Page que aquest cop sí, l'atribueix a Sant Francesc.
– Durant la 2ª Guerra Mundial i a la postguerra es fa molt popular i és coneguda com una pregària de Sant Francesc.
Certament el pobrissó d'Assís en la compondre la lletra, però tota ella està amarada per la seva espiritualitat.
Veiem ara que ens suggereixen els versets de l'Oració per la Pau :
Feu de mi, Senyor, instrument de la vostra pau:
Hi ha una pau prèvia que és la fon de la pau del mon.
Diu Ramon Llull en el verset 300 del llibre d'Amic i Amat -Amic que és el creient i Amat que és Déu-:
“Solaç ets Amat, de solaç;
per la qual cosa solaço els meus pensaments amb el teu solaç,
que és solaç i confort dels meus llanguiments
i de les meves tribulacions,
que estan atribolades en el teu solaç,
per tal com no solaces els ignorants amb el teu solaç,
i per tal com els qui coneixen el teu solaç no enamores més fortament
perquè honorin el teus honraments”
El Senyor és la pau. És en Ell que la trobem i és Ell qui ens la dona.
No es la felicitat de les coses d'aquest mon. Ens fa il·lusió una peça de roba o un cotxe nou i al cap de poc hi hem perdut interès. Volem diners i si ens hi obsessionem s'apoderen de nosaltres i no vivim la veritable vida. Estimem les persones i ens traeixen o se'n van. Perdem la salut, ens entra el neguit i sembla que tot s'acaba. Vivim en el mon i el mon té moltes coses bones i també de dolentes, però Déu ens dona la Pau en majúscula, la plenitud. Una plenitud que acompanya i ens dona esperança.
Diu el Senyor:
“Us deixo la pau, us dono la meva pau. Jo us dono la pau que el món no dóna. Que els vostres cors s'asserenin i no temin” (Joan 14, 27).
I encara:
“Us he dit tot això perquè en mi trobeu la pau. En el món passareu tribulacions, però tingueu confiança: jo he vençut el món.” (Joan 16, 33).
I el Senyor que ens dona la pau ens envia a comunicar-la al mon:
“Ell els tornà a dir: --Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.”
(Joan 20, 21)
No ho oblidem el Senyor ens empeny i ens dona la plenitud. Ell proclama:
“Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus!” (Mateu 5, 9)
Així doncs, com Jesús i en Ell tenim per missió portar la pau al mon.
Sant Francesc fou certament un instrument de pau. Anà pel mon en pau i demanà als seus frares que hi anessin, en pau. En el capítol 3r de la Regla Segona demana:
“Als meus germans, quan van pel mon els aconsello... en nostre Senyor Jesucrist que evitin els litigis i les discussions i que no judiquin els altres, sinó que siguin bondadosos, pacífics i modestos, plens de mansuetud i d'humilitat... A qualsevol casa que entrin que diguin de primer: La pau en aquesta casa...”
Així doncs, la pau té un fonament que és la nostra plenitud en Crist, en Déu, estimant el Senyor i els germans i essent estimats. Subjectes i objectes d'amor serem instruments de pau. Simplement serem veritablement
Que on hi hagi odi hi posi l'amor:
L'odi mata l'amor. Qui odia viu en una cambra tancada i fosca on munta uns cavallets de fira il·luminats amb tots els colors. La llum del sol i la suavitat de l'aire no hi arriben. Viu fermat en ell mateix.
Diu el Crist:
“Tots els qui obren el mal tenen odi a la llum, i no s'acosten a la llum perquè quedarien al descobert les seves obres” (Joan 3, 20)
I també:
“Però vosaltres, estimeu els vostres enemics, feu bé i presteu sense esperar res a canvi: llavors serà gran la vostra recompensa, i sereu fills de l'Altíssim, que és bo amb els desagraïts i amb els dolents.” (Lluc 6, 35).
Si el Pare estima així, fins i tot als desagraïts i als dolents, no el voldrem seguir nosaltres?
I encara, des de la creu:
“Jesús deia: --Pare, perdona'ls, que no saben el que fan. Després es repartiren els seus vestits i se'ls jugaren als daus.” (Lluc 23, 34)
Un amor tan gran no té espai per a l'odi. El dissol. El sobrepassa. En la seva suavitat un tal amor és molt més fort. Tu que vens a nosaltres, Senyor, i ens dones la teva carn i la teva sang que s'enllacen amb les nostres, fes que respirem el teu amor dins del nostre cor.
Recollint les paraules del Salvador, Francesc diu a la Carta a Tots els Fidels:
“Hem d'estimar els enemics i fer bé als que ens odien”
I aquest sant que de vegades situem dins d'un núvol de sucre, sense oblidar l'ideal que ens ha de moure, afegeix amb realisme:
“Estimem el proïsme com a nosaltres mateixos; i si algú no vol o no pot estimar-lo com a sí mateix, al menys que no li faci cap mal; que cerqui de fer-li sempre el bé.”
L'amor als enemics, el pobrissó d'Assís ho aplicà a les creuades, les guerres desfermades pel papat per conquerir Jerusalem i Terra Santa que havien caigut en mans dels sarraïns. En lloc d'empunyar l'espasa, entrà pacíficament a Egipte, terra de l'islam, per parlar-los de Déu. Es trobà amb el sultà amb qui va compartir un diàleg ple de respecte i bona voluntat. Fins i tot va tornar a Europa lloant la fe que havia vist entre els musulmans.
L'odi es una droga, la terra cremada. L'amor, la pau i la dolça possessió que Déu ens ha parat.
On hi hagi ofensa, hi posi perdó:
Al pare nostre el Senyor ens ensenyà a pregar:
“Perdona les nostres ofenses, així com nosaltres perdonem els qui ens ofenen” (Mateu 6, 12)
Un exemple de la intercessió de Francesc en el perdó de les ofenses ens el dona Fra Tomás Gálvez seguint les fonts franciscanes [3] :
“(Primavera-estiu, 1225). Mentre Francesc jeia greu a Sant Damià, va succeir que el bisbe Guido II va excomunicar al podestà d'Assís i aquest, mitjançant públic pregó, va prohibir comprar, vendre o fer tractes amb el prelat, cosa que va contribuir a augmentar el rancor mutu. "Quina vergonya per a nosaltres-va exclamar el sant en saber-ho-, que ningú es preocupi de restablir la pau i la concòrdia entre tots dos!" Aleshores se li va ocórrer afegir una nova estrofa al Càntic de les Criatures que havia compost feia poc, va convocar al poble, el podestà i al bisbe a anar al bisbat, i va encarregar a dos germans que els cantessin el Càntic, perquè el Senyor els s'estovés els cors.”
“Quan el podestà va sentir cantar: "Lloat sies, Senyor, per aquells que perdonen pel teu amor, i suporten malaltia i tribulació ...", va trencar a plorar i públicament va perdonar i demanar perdó al bisbe," a qui hauria de reconèixer com a meu senyor ", i es va llançar als seus peus, prometent reparar el dany i les ofenses. El bisbe, al seu torn, va reconèixer el seu mal caràcter i la seva falta d'humilitat, mentre tots dos es fonien en una abraçada. Aquella reconciliació els va semblar a tots un veritable miracle.”
“Les causes de la discòrdia no eren purament personals. El podestà, en rebel lia contra el papa, havia reprès l'aliança amb els nobles de Perusa i ja començava a prendre mesures per a un conflicte armat que es veia venir. Per això va recaure sobre ell l'excomunió del bisbe. La intervenció de Francesc, per tant, va evitar una nova guerra contra la ciutat veïna.”
“Aquest és només un botó de mostra de la tasca pacificadora que Francesc i els seus germans realitzades en aquella Itàlia revolta i enfrontada en dues faccions, la dels güelfs contra els gibelins, i
és per això que tots el consideren "el Sant de la Pau ".
On hi hagi discòrdia, hi posi la unió:
Diu el Senyor:
“Per això, si en el moment de presentar la teva ofrena a l'altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena.” (Mateu 5, 23-24)
Sant Pau ens parla d'unitat a les seves cartes:
“També nosaltres, que som molts, units a Crist formem un sol cos i som membres els uns dels altres.
(Romans 12, 5)
“Per ell, uns i altres, units en un sol Esperit, tenim accés al Pare.”
(Efessis 2, 18)
En l'admonició 24 Francesc dona exemples d'estimació que fomenten un clima d'unió:
“Sortós el servent que estima al seu germà malalt, que no li pot ser útil, amb el mateix amor que l'estimava estant bo, quan li podia fer servei! Benaurat el frare que estima i respecta el germà absent com si fos present, i que no diu mai darrera d'ell, allò que amb caritat no gosaria dir en la seva presència”
On hi hagi error, hi posi la veritat:
El Crist ens diu ara mateix des de l'evangeli:
“He vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa! Haig de rebre un baptisme, i com desitjo que això es compleixi! ¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. He vingut a portar-hi divisió.” (Lluc 12, 49- 51)
Aquest Jesús és el que Ansel Grün, seguint al franciscà americà Richard Rohr, qualifica com “l'home agrest” [4]. L'home agrest és un home lliure i ple de força que no s'adapta ni afalaga a la gent. Que diu el que sent fins i tot amb indignació. Però una indignació que en Jesús no és fruit de la reacció a una ofensa personal, sinó que és divina, clama contra l'abús i utilitza paraules dures per provocar a la gent i descobrir la veritat de cada persona.
Un exemple de l'actuació decidida del Crist es aquest:
“...Hi havia allí un home que tenia la mà paralitzada. Ells l'espiaven per veure si el curaria en dissabte i així poder-lo acusar. Llavors els pregunta: Què és permès en dissabte: fer el bé o fer el mal, salvar una vida o deixar-la perdre? Però ells callaven... Jesús se'ls anà mirant, indignat i entristit per l'enduriment del seu cor, i digué a aquell home: --Estén la mà. Ell la va estendre, i la mà recobrà el moviment. Els fariseus sortiren i llavors mateix, juntament amb els partidaris d'Herodes, començaren a fer plans contra Jesús per fer-lo morir. (Marc 3, 1-6)
Grün ens diu que aquesta imatge de Jesús cal posar-la sempre al costat del Crist guaridor i amatent que darrera Anselm de Canterbury, anomena “mare nostra”. En cas contrari ens faríem una idea unilateral del Salvador.
Els pacificadors, com el mateix Senyor corren el risc de patir persecució -penso ara en Monsenyor Romero o el Pare Ellacuría, ambdós assassinats-. Havent patit Ell mateix la repressió, Crist va ressuscitar de la mort a la creu obrint-nos el camí:
“Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d'ells és el Regne del cel! “ (Mateu 5, 10)
Ara bé, Jesús ens recomana:
“Mireu, jo us envio com ovelles enmig de llops: sigueu astuts com les serps i innocents com els coloms.” (Mateu 10, 16)
I és que la pau duradora necessita sovint de superar obstacles molt difícils i no s'aconsegueix amb una ingenuïtat imprudent. Crist tampoc desitja el sacrifici gratuït. I tanmateix ens demana de conservar a l'ensems la puresa d'intenció.
Francesc ha estat presentat i sens dubte va ser un home alegre, afable, d'humilitat treballada, de tracte suau. Però en la seva vida hi ha el punt de trempera de l'home agrest, amb fets que son veritables signes profètics.
Ho veiem quan el seu pare que el vol desheretar, li reclama els diners que ha obtingut venent teixits del negoci patern al mercat de Foligno i que el sant vol esmerçar en la reconstrucció de l'església de Sant Damià. Davant de tots Francesc fa un senyal molt clar de canvi d'estat: es despulla per tornar-li els vestits al pare terrenal que deixa enrera i s'encomana al Pare del Cel.
Tornem a percebre la seva força quan té cura dels leprosos als que la gent te pànic d'acostar-se i recorre la seva ciutat d'Assís, on és ben conegut, mendicant. Quan mana als seus companys dormir amb els porcs després d'haver estat tractats com a tals amb ocasió dels tràmits per l'aprovació de la regla no butllada. I als capítols del primer orde, quan fa cremar els cilicis del frares o s'enfila a la taulada de l'edifici que havien bastit a la Pociúncula en la seva absència per desmuntar-la i mantenir la pobresa.
Éloi Leclerc ha dit que Francesc recull els ideals d'igualtat i fraternitat dels moviments comunals de la Itàlia del seu temps i els porta a la plenitud, doncs les comunes, llevat el jou del nobles, acaben dominades pels burgesos rics, mentre que el pobre d'Assís realitza l'ideal de germanor identificant-se amb el més desvalguts.
On hi hagi dubte, hi posi la fe:
Quan el Senyor baixa de la barca i camina sobre les aigües, Pere el segueix. De de sobte aparta la mirada del Crist, la fixa al mar i s'enfonsa, Jesús li estén la mà per agafar-lo i li diu::
“Home de poca fe! Per què has dubtat?” (Mateu 14, 31)
Fra Jack Wintz explica que “com un home jove, Francesc, es va trobar immers en la boira del dubte quant a la naturalesa del que Déu li demanava. Francesc va buscar el rostre de Déu mitjançant l'oració en llocs solitaris. Déu li va obrir els ulls de la fe. El sant va tenir una visió del Crist mirant-lo des de la creu amb tant d'amor que Francesc va sentir que la seva “ànima es fonia”, per utilitzar les paraules del seu biògraf, Sant Bonaventura. La boira del dubte va escampar i Francesc anà lliure pel món alliberant als altres de la incertesa.”
La fe ens dona la força que necessitem per superar els dubtes i treballar per la pau. Dos apòstols de la no violència com Martin Luther King i Gandhi no haurien pogut lluitar pacíficament pels seus ideals i fer-los triomfar sense una immensa fe.
On hi hagi desesperació, hi posi l'esperança; On hi hagi tenebres, llum:
“Vosaltres sou la llum del món. No es pot amagar un poble posat dalt d'una muntanya” (Mateu 5, 14).
Fra Wintz ens proposa pensar que “Sant Francesc va abraçar amb amor als leprosos i els va rentar les nafres. Sens dubte, moltes d'aquestes ànimes que patien van sentir una onada interior d'esperança i de retrobament de la dignitat humana quan van experimentar l'atenció de Francesc.”
La pau no és un concepte dels llibres de ciència política ni uns fets llunyans del llibres d'història o els diaris. La pau és per a l'home. Som instruments de pau per tornar l'esperança a les víctimes, a la dona i l'home concrets.
On hi ha tristesa, hi posi l'alegria:
“Els setanta-dos van tornar plens d'alegria i deien: --Senyor, fins els dimonis se'ns sotmeten pel poder del teu nom.” (Lluc 10, 17)
El secret de l'esperit alegre de Sant Francesc era la seva fe en un Déu viu, bondadós i ple d'amor. El pobrissó estava tan enamorat de Déu, que com explica el seu biògraf Tomàs de Celano [5]:
“Altres vegades -com jo he vist amb els meus propis ulls - recollia un tronc, el recolzava sobre el braç esquerra i, agafant amb la dreta un altre tronc en forma d'arquet encorbat i amb un fil lligat a les puntes , movia el cos al ritme dels arqueigs sobre l'instrument improvisat, al mateix temps que cantava en fiancés lloes al Senyor. Tota aquesta plètora d'alegria gairebé sempre acabava en llàgrimes, o la joia es mudava en contemplació dolorosa de la Passió de Crist. Deixant-se anar en sospirs i gemecs prolongats, s'oblidava del que tenia entre mans i quedava absort en les coses del cel”
La “Llegenda de Perusa” [6] ens explica com Francesc volia que els seus frares cantessin amb alegria per encendre els cors dels homes:
“I va compondre per aquesta lloança una melodia que va ensenyà al seus companys per a que la cantessin... I afegia: <<¿Què son els servents de Déu sinó trobadors que han de moure els cors per conduir-los a les alegries de l'eperit>>”
Breus apunts sobre la pau:
Amb el ressò dels fets i les paraules de Jesucrist i de Francesc, voldríem formular uns breus apunts:
– Socialment, la pau no és l'absència de conflicte sinó la manera no violenta i constructiva
de superar les diferències.
– No hi ha veritable pau sense justícia, dignitat, respecte de la identitat, educació i
desenvolupament.
– La violència sempre passa per la deshumanització de l'altre o la seva apropiació.
l'alienem i ja no és com nosaltres. Reconeguem al germà en l'adversari, la seva dignitat, i
trobarem la pau.
– “L'home és un llop per a l'home” deia el filòsof anglès Hobbes. Tenim amb nosaltres
tot el potencial del bé al que Déu ens crida i el del mal que arrosseguem. Quan la guerra i
la violència esclaten es desferma una màquina infernal molt difícil d'aturar. Treballem per
a que no engegui.
– La pau interior ens dona la força moral i la perseverança per acabar amb la violència.
No sols guareix, la sentim quan som a casa, la casa del Pare del Cel.
La pau a la regla del terç orde seglar:
Donat que som terciaris, creiem oportú recordar el Capítol II, 19 de la regla de l'orde franciscà seglar:
“Com a portadors de pau que son, i tot recordant que cal construir-la a cada moment, cerquin els camins de la unitat i de la concòrdia fraterna, per mitjà del diàleg, confiats en la presència del germen diví que hi ha en l'home i en la força transformadora de l'amor i del perdó.”
Després d'aquest recorregut en el que ens ha guiat l'Oració per la Pau, no se'ns acut res millor per acabar que els seus versets finals:
Perquè és donant com es rep,
oblidant que es troba,
perdonant que s'és perdonat,
i morint que es ressuscita a la vida eterna.
Barcelona, 19 de Desembre de 2009
Notes:
[1] (http://www.americancatholic.org/e-News/FriarJack/fj093009.asp)
[2] “La priere pour la paix attribuee a Saint Francois. Une enigme a resoudre” 2001.
[3] “La Paz y las Criaturas. Vida de San Francisco de Asís “
http:www.fratefrancesco.org/vida/392.cantico.htm. ; “Llegenda de Perusa”, 84
[4]“Imatges de Jesús” Barcelona, 2003)
[5] “Vida Segona”, 115
[6] “Llegenda de Perusa”, 83