Autors anonims
FLORETES DE SANT FRANCESC D'ASSIS
Versió de Francesc Gamissans, o.f.m.
Les floretes de Sant Francesc
· Capítol I
Els dotze primers companys de Sant
Francesc.
Primer
de tot, cal considerar que el gloriós pare Sant Francesc, en tots els fets de
la seva vida, va ser conforme a Crist beneït.
Perquè
així com Crist en el començament de la seva predicació va escollir dotze
apòstols que, menyspreant tot el que és del món, el van seguir en la pobresa i
en les altres virtuts, també Sant Francesc, al començament de la fundació del
seu Orde, va escollir dotze companys que van abraçar la pobresa altíssima.
I
de la mateixa manera que un dels dotze apòstols de Crist, Judes Iscariot, reprovat
per Déu, va acabar per penjar-se, així un dels dotze companys de Sant Francesc,
anomenat fra Joan de la Cappella, apostatà i va acabar penjant-se pel coll.
Això serveix de gran exemple i és motiu d'humilitat i de temor per als elegits,
ja que posa de manifest que ningú no pot estar segur de perseverar fins al
final en la gràcia de Déu.
I
de la mateixa manera que aquells sants apòstols van ser admirats pel món per la
seva santedat i van estar plens de l'Esperit Sant, així també els santíssims
companys de Sant Francesc van ser homes de tanta santedat, que des del temps
dels apòstols no ha conegut el món altres tan admirables i tan sants. En efecte,
algun d'ells fou enlairat fins al tercer cel, com Sant Pau, i aquest fou el
germà Gil; un altre, fra Felip Lungo fou tocat als llavis per l'àngel amb un
carbó encès, com ho havia estat el profeta Isaïes; un altre, el germà
Silvestre, parlava amb Déu com ho fa un amic amb el seu amic, a la manera com
ho feia Moisès; un altre volava per la seva intel·ligència fins a la llum de la
divina saviesa -com l'àliga, és a dir, com Joan Evangelista-, i aquest va ser l'humilíssim
fra Bernat, que explicava amb gran profunditat la Sagrada Escriptura; un altre
va ser santificat per Déu i canonitzat al cel quan encara vivia a la terra, i
aquest va ser el gentilhome d'Assís, fra Rufí.
Semblantment,
tots foren privilegiats d'una singular mostra de santedat, com veurem clarament
tot seguit.
*****************
·
Capítol II
Com
Bernat de Quintavalle, primer company de Sant Francesc, es convertí a la
penitència.
El
primer company de Sant Francesc va ser el germà Bernat d'Assís, la conversió
del qual va ser de la següent manera: Sant Francesc vestia encara de seglar, si
bé ja havia trencat amb el món, i es presentava amb un aspecte menyspreable i
macilent per la penitència; tant que molts el tenien per ximple. Era
escarnit i empaitat amb pedres i fang, tant pels propis parents com per
desconeguts. Enmig de totes aquestes injuries i burles, passava com si fos sord
i mut. Un dia Bernat d'Assis, que era un dels prohoms mes nobles i rics de la
ciutat, començà a considerar assenyadament l'excessiu menyspreu del món de Sant
Francesc, la seva gran paciència en les injuries i com feia dos anys que era
abominat i menystingut per tothom. Es deia a si mateix:
-- No pot ser que el germà Francesc no
tingui una gracia extraordinària de Déu.
I
el va convidar aquell capvespre a sopar i a quedar-se a casa seva. Sant
Francesc s'hi avingué de sopar amb ell i n'accepta l'allotjament per aquella
nit. Francesc, per dissimular la seva virtut, tot just que va haver entrat a la
cambra, es va estirar al llit fent veure que dormia. Igualment, al cap d'una
estona s'ajagué Bernat i començà a roncar fort com si dormis profundament, per
la qual cosa Sant Francesc, creient que Bernat dormia de debò, s'aixeca del
llit al primer son i es posa en oració; va alçar els ulls i les mans al cel i
digué amb gran devoció i fervor:
-- Déu meu! Déu meu! Déu meu!
Va
romandre dient això i plorant fins a la matinada, sempre repetint sense mai
parar: «Déu meu, Déu meu!», i no cap altra cosa. I això deia Sant Francesc
contemplant i admirant l'excel·lència de la divina Majestat, la qual es dignava
a compadir-se del món que es perdia i per mitja del seu servent, el pobret
Francesc, posava remei de salvació a la seva anima i a la dels altres.
Il·luminat per l'esperit de profecia, preveia les grans coses que Déu havia de
fer mitjançant ell i el seu Orde. Considerava la seva insuficiència i poca
virtut, i clamava i pregava Déu que amb la seva pietat i omnipotència -sense la
qual res no pot aconseguir la fragilitat humana- el suplís i l'ajudes a acomplir
tot allò que per ell mateix no podria assolir.
En
veure Bernat, a la claror de la llàntia, els actes de devoció de Sant Francesc,
i, considerant amb atenció les paraules que deia, es va sentir tocat i impulsat
per l'Esperit Sant a mudar de vida. Així va ser que, arribat el dia, va
cridar a Sant Francesc i li va dir:
-- Germà Francesc, jo estic disposat a
abandonar del tot el món, a seguir-te de bon grat i a fer allò que tu em manis.
En
sentir això, Sant Francesc s'alegra en l'esperit i digué:
-- Bernat, el que em dius es cosa tan
gran i difícil, que en aquest punt cal demanar consell a Nostre Senyor
Jesucrist i pregar que li plagui mostrar-nos la seva voluntat i ensenyar-nos
com podem portar-la a bon terme. Per això, anem plegats al bisbat,on hi ha un
bon capellà, i preguem-li que ens digui missa. Desprès estarem en oració fins a
l'hora de tèrcia, demanant a Déu que en obrir tres vegades el missal ens mostri
el camí que li plau que escollim.
Respongué
Bernat que això li plaïa molt. Aleshores se'n van anar tot seguit al bisbat i
quan hagueren oït missa i estaven en oració fins a l'hora de tèrcia, el
capellà, per instància de Sant Francesc, agafà el missal, va fer el senyal de
la creu i l'obri tres vegades, sempre en nom de Nostre Senyor Jesucrist. La primera
vegada s'escaigué aquella paraula que va dir Crist en l'Evangeli al jove que li
demanava el camí de perfecció: Si vols ser perfecte, vés, ven tot el que
tens i dóna-ho als pobres, i després vine i segueix-me (Mt
11,21). La segona vegada va sortir el que Crist va dir als apòstols quan
els va enviar a predicar: No porteu res pel camí, ni bastó, ni calçat,
ni diners (Mt 10,9). Amb això volia ensenyar-los que tot l'afany en el seu
viure l'havien de posar en Déu, i tota la seva intenció en la predicació del
sant Evangeli. La tercera vegada que va obrir el missal va aparèixer aquella
paraula que Crist digué: Qui vulgui venir darrere meu, renunciï a si mateix,
prengui la seva creu i que em segueixi (Mt 16,24). Aleshores
digué Sant Francesc a fra Bernat:
-- Aquí tens el consell que ens dóna
Crist. Camina, doncs, i fes al peu de la lletra allò que has
escoltat; i beneït sigui el nostre Senyor Jesucrist, que s'ha dignat
indicar-nos el seu camí evangèlic.
Havent
sentit això, Bernat se n'anà a vendre tot el que tenia -era molt ric- i amb
gran alegria ho va distribuir entre els pobres, les vídues, els orfes, a les
presons, als monestirs i als hospitals. I en cada cosa Sant Francesc fidelment
i amb generositat l'ajudava. En veure, un que es deia Silvestre, com Sant Francesc
donava tants diners als pobres i feia que els en clonessin, corprès d'avarícia,
va dir a Sant Francesc:-Tu no vas acabar
de pagar aquelles pedres que m'havies comprat per arranjar l'església. Per
tant, ara que tens diners, paga'm. Aleshores Sant Francesc, sorprès de la seva
avarícia, i com que no volia discutir amb ell, com a bon observant de
l'Evangeli ficà les mans a la bossa de Bernat i, plenes de monedes, les posà a
la bossa de Silvestre, bo i dient-li que si més en volia més li'n donaria. Content
Silvestre de la paga, se n'anà a casa seva, però al vespre pensava en el que
havia fet aquell dia i es reprovava per la seva avarícia.
Considerant
el fervor de Bernat i la santedat de Sant Francesc, la nit següent i dues mes
va rebre de Déu aquesta visió: de la boca de Sant Francesc eixia una creu d'or,
la punta de la qual tocava el cel i els braços s'estenien de llevant fins a
ponent. I aquesta visió va fer que donés per amor de Déu tot el que tenia i es
fes framenor. I fou en de tanta santedat i gracia dins l'Orde, que parlava amb
Déu com un amic amb un altre amic. Sant Francesc ho va comprovar moltes vegades
com veurem mes endavant. Igualment, Bernat va rebre de Déu tanta gracia que
molt sovint s'extasiava en la contemplaci6 de les coses divines. I Sant
Francesc deia d'ell que era digne de tota reverencia i que havia fundat l'Orde,
perquè era el primer que havia abandonat el món i no s'havia reservat res, ans
que ho havia donat tot als pobres de Crist; i era el primer també d'adaptar-se
a la pobresa evangèlica, oferint-se nu als braços del Crucificat, el qual sigui
beneït per nosaltres, pels segles dels segles. Amen.
*****************
· CAPITOL III
Com Sant Francesc va anar a parlar a fra
Bernat.
El
servent devotíssim del Crucificat, Sant Francesc, per l'aspror de la penitencia
i el plor sempre amatent, s'havia tornat gairebé invident i hi veia molt poc.
Una vegada, entre d'altres, eixí del lloc on era i anà on es trobava fra Bernat
per parlar amb ell de les coses divines. I en arribar-hi, va trobar que era al
bosc en oració, elevat i unit amb Déu. Aleshores Sant Francesc entra al bosc i
el crida així:-- Vine i parla amb aquest ceguet.
Però
fra Bernat no li responia res, perquè, ates que era home de gran contemplació,
tenia la ment suspesa i elevada cap a Déu. I com que posseïa la gracia singular
de parlar de Déu, com Sant Francesc mateix havia comprovat moltes vegades,
aquest desitjava, malgrat tot, parlar amb ell. Feta una pausa, el va cridar una
segona i una tercera vegada de la mateixa manera, i cap vegada fra Bernat no el
sentí; i per això no responia ni se li acostava, per la qual cosa Sant Francesc
marxà una mica afligit, i s'estranyava i es planyia perquè havia cridat tres
vegades fra Bernat i no se li havia apropat.
Mentre
s'allunyava un tros enllà amb aquests pensaments, Sant Francesc digué al seu
company:
-- Espera'm aquí.
I se'n va anar per aquell voltant a un
indret solitari. Es posa en oració i pregava Déu que li reveles perquè fra
Bernat no li havia respost. I estant així li vingué una veu de Déu, que li va
dir:
-- Pobre
homenet, que et contorba? Cal que l'home deixi Déu per la creatura? Quan tu
cridaves, fra Bernat estava unit amb mi, i per això no podia venir cap a tu ni
respondre't. No et meravelli, doncs, que no et parlés, perquè estava tan fora
de si que no sentia cap de les teves paraules.
Havent
rebut aquesta resposta de Déu, tot seguit Sant Francesc torna on era fra
Bernat, per acusar-se amb humilitat del pensament que havia tingut contra ell.
Quan fra Bernat el va veure venir, li sortí a l'encontre i se li llançà als
peus. Aleshores, Sant Francesc el va aixecar i amb gran humilitat l'assabenta
del pensament i trastorn que havia tingut contra ell i com Déu li n'havia fet
reprensió. I acabà client:
-- Et mano per santa obediència que
facis el que jo et manaré.
Fra
Bernat, tement que Sant Francesc no li manés alguna cosa excessiva, com solia
fer, va voler honestament esquivar aquella obediència, i per això va respondre:
-- Estic disposat a fer el que em manis,
si em promets de fer el que jo també et manaré.
Sant
Francesc li ho va prometre i va dir fra Bernat:
-- Doncs bé, pare, digues el que vols
que faci.
Aleshores
va respondre Sant Francesc:
-- Et mano, per santa obediència, que en
càstig de la meva presumpció i de la gosadia del meu cor, així que jo m'ajegui
a terra de boca amunt, tu em posis un peu sobre el coli i l'altre sobre la
boca, i que així passis tres vegades d'un costat a l'altre, tot dient-me
blasmes i afronts; i especialment que em diguis: «Jau aquí, miserable, fill de
Pere Bernardone. D'on et ve tanta supèrbia, menyspreable creatura?».
Quan
va sentir això fra Bernat, tot i que li va costar molt fer-ho -tanmateix per
santa obediència i amb la mes gran gentilesa que li fou possible-, acomplí el
que Sant Francesc li havia manat. En acabat digué Sant Francesc:
-- Ara mana'm tu el que vulguis que
faci, perquè t'he promès obediència.
Fra
Bernat contestà:
-- Jo et mano per santa obediència que
cada vegada que estiguem plegats, em renyis i em corregeixis els defectes
asprament.
D'això
Sant Francesc se'n meravella molt, ja que fra Bernat era de tanta santedat que
el tractava amb gran reverència i no el creia reprensible per res.
I
per aquest motiu, des d'aleshores, Sant Francesc es guardava prou d'estar gaire
amb ell, a causa de la dita obediència, a fi que no hagués de dir cap paraula
de correcció contra aquell a qui tenia en tanta opinió de santedat; però quan
desitjava veure'l o sentir-lo parlar de Déu, es separava d'ell tan aviat com
podia i se n'anava. I movia a gran devoció veure amb quina caritat, reverència
i humilitat, el pare Sant Francesc tractava fra Bernat, el seu fill primogènit,
i hi parlava.
A
lloança de Crist. Amen.
*****************
· CAPITOL IV
Com un àngel va arribar a
la porta per parlar a fra Elies.
Al
principi de l'Orde, quan hi havia pocs frares i no eren encara establerts en
llocs o convents, Sant Francesc anà per devoció a Sant Jaume de Galicia amb uns
quants companys, un dels quals era fra Bernat. I tot fent camí plegats, varen
trobar en un indret un pobre malalt. Compadit d'ell Sant Francesc, digué a fra
Bernat:-- Fill meu, vull que et quedis aquí per
servir aquest malalt.
I
fra Bernat, agenollant-se humilment i inclinant el cap, va rebre l'obediència
del seu pare i sant, i va quedar-se en aquell lloc. Sant Francesc i els altres
companys continuaren fent camí cap a Sant Jaume de Galicia. Un cop arribats, i
estant una nit en oració, Déu va revelar a Sant Francesc que havia de fundar
molts convents arreu del món, perquè el seu Orde havia d'estendre's i créixer
fins a ser una gran multitud de framenors. Després d'aquesta revelació, Sant
Francesc va començar a fundar convents en aquelles contrades. De retorn al lloc
d'abans, va trobar fra Bernat, i perfectament guarit el malalt amb qui l'havia
deixat. Això feu que el sant concedís a fra Bernat que l'any vinent pogués anar
ell també a Sant Jaume de Galicia.
Sant
Francesc torna a la vall de Spoleto. I vivia en un lloc desert amb fra Masseo,
fra Elies i alguns altres, tots els quals es guardaven prou de fer nosa o
distreure Sant Francesc en la seva pregaria. I això ho feien per la gran
reverencia que li tenien i perquè sabien que Déu li revelava grans coses en
aquelles avinenteses.
Un
dia esdevení que, estant Sant Francesc en oració al bosc, un jove ben plantat i
amb aparença de pelegrí va trucar a la porta del convent amb tanta pressa i tan
fort i tanta estona, que els frares es van estranyar molt d'aquella manera
desacostumada de trucar. Anà fra Masseo tot seguit, obrí la porta i digué al
jove:
-- D'on vens fill meu? Perquè no sembla
pas que hagis vingut mai aquí, ja que has trucat a la porta d'una manera tan
insòlita.
El
jove respongué:
-- Doncs, com cal trucar?
Fra
Masseo li digué:
-- Pica tres vegades, espaiades i a poc
a poc; en acabat espera fins que el frare hagi dit el Parenostre i vingui a
obrir; i, si en aquesta estona no compareix, truca una altra vegada.
El
jove va dir:
-- Tinc molta pressa i per això he
trucat tan fort; em cal fer un llarg viatge i he vingut per parlar a fra
Francesc. Però ara és al bosc en contemplació i no vull destorbar-lo. Ves,
tanmateix, i fes-me venir fra Elies, que li vull fer una pregunta perquè tinc
entès que es baró assenyat.
Anà
fra Masseo a dir a fra Elies que sortís per rebre el jove, però aquest s'enfada
i no va voler anar-hi, de manera que fra Masseo no sabia que fer ni que
respondre a aquell noi, perquè si deia que fra Elies no podia venir, mentia; i
si deia com s'havia enutjat i que refusava anar-hi, temia donar al jove un mal
exemple. I mentre fra Masseo, amoïnat, ronsejava, el jove pica una altra vegada
com la primera. De seguida fra Masseo torna a la porta i li va dir:
-- No has seguit el meu consell sobre la
manera de trucar.
El
jove li contesta:
-- Fra Elies no em vol rebre, però tu
ves i digues a fra Francesc que he vingut a parlar amb ell; ara bé, com que no
vull destorbar-lo en la seva pregaria, demana-li que m'enviï fra Elies.
Aleshores
fra Masseo va anar cap a Sant Francesc, el qual pregava al bosc amb els ulls
mirant el cel; i li repetí la comanda del jove i la resposta de fra Elies. I
aquell jove era un àngel de Déu amb forma humana.
Aleshores
Sant Francesc, sense moure's del lloc ni abaixar el cap, digué a fra Masseo:
-- Ves i digues a fra Elies que per
obediència vagi tot seguit a rebre el jove.
En
sentir el manament de Sant Francesc, fra Elies anà a la porta enfadat i l'obri
amb una embranzida i molt soroll, i va dir al jove.
-- Que vols?
El
jove li féu:
-- Para compte, germà, i no et torbis,
com sembla que ara fas, perquè la ira va contra a l'esperit i no deixa percebre
la veritat.
Fra
Elies replicà:
-- Digues, que vols de mi?
El
jove respongué:
-- Et pregunto si als observants del
sant Evangeli els es permès menjar tot allò que els sigui posat al davant, com
digué Crist als seus deixebles. I et pregunto també si es lícit a cap home
d'ordenar alguna cosa contraria a aquesta llibertat evangèlica.
Llavors
fra Elies va respondre amb orgull:
-- Ho se prou bé, però no t'ho vull dir;
ves-te'n per les teves.
El
jove li digué:
-- Jo sabria contestar mes bé que tu
aquesta qüestió.
Enfadat,
fra Elies tancà la porta amb fúria i marxà cap a dins. Però desprès va començar
a capficar-se en aquesta qüestió i a dubtar dintre seu; no sabia pas
resoldre-la, perquè ell era vicari de l'Orde i havia manat i establert,
sobrepassant l'Evangeli i contra la Regia de Sant Francesc, que cap germà no
menjaria carn; de manera que aquella pregunta anava dirigida expressament
contra ell. Com que no sabia com sortir-se’n, i considerant la modèstia del
jove i que li havia dit que ell sabria contestar la pregunta millor que ell,
se'n torna a la porta i l'obri per interrogar el jove i demanar-li aclariment sobre l'esmentada qüestió. Però el
jove ja se n'havia anat, perquè la supèrbia de fra Elies el feia indigne de
parlar amb l’Àngel de Déu.
Mentrestant,
Sant Francesc, a qui Déu havia revelat tot això, retorna del bosc i fortament i
amb grans crits renya fra Elies dient-li:
-- Has obrat malament, fra Elies
superbiós, tu que treus de casa nostra els sants àngels que venen a
instruir-nos. Tinc molta por que la supèrbia no et faci acabar fora del nostre
Orde.
I
així s'esdevingué, tal com Sant Francesc li havia predit, perquè fora de l'Orde
mori.
Aquell
mateix dia i a la mateixa hora que l’àngel marxa, s'aparegué de la mateixa
forma a fra Bernat, que tornava de Sant Jaume de Galicia i es trobava a la riba
d'un gran riu. El saludà en la seva llengua dient-li:
-- Que Déu et doni la pau, bon germà.
I
el bon fra Bernat, meravellant-se molt de la bellesa del jove, de la seva
salutació pacifica en la parla de la seva terra, i del seu rostre joiós, li
preguntà:
-- D'on vens tu, bon jove?
L'àngel
va respondre:
-- Vinc de lloc on viu Sant Francesc i
hi anava a parlar amb ell, però no he pogut fer-ho perquè era al bosc
contemplant les coses divines, i no l'he volgut destorbar. I en aquell mateix
indret, viuen fra Masseo, fra Gil i fra Elies. Fra Masseo m'ha ensenyat a
trucar a la porta com fan els frares, però fra Elies no ha volgut respondre la
pregunta que jo li proposava; després se n'ha penedit i em volia veure i
sentir-me, però no ha pogut.
Després
d'aquestes paraules digué encara l'àngel a fra Bernat:
-- Per què no passes a l'altra banda del
riu?
Fra
Bernat contestà:
-- Perquè tinc por del perill, a causa
de la fondària de l'aigua que veig.
L'àngel
li digué:
-- Passem plegats i no tinguis por.
I
agafant-lo de la mà, i en un obrir i tancar d'ulls, el posà a l'altra vora del
riu. Llavors fra Bernat va conèixer que era l'Àngel de Déu i amb gran
reverencia i joia va dir en veu alta:
-- Oh, Àngel beneït del Senyor,
digues-me quin es el teu nom.
I
l'àngel respongué:
-- Per que em preguntes el nom, que és
meravellós?
I
havent dit això, l'àngel va desaparèixer i va deixar fra Bernat tan consolat
que va continuar fent camí amb gran alegria.
I
considerant el dia i l'hora que l'àngel se li havia aparegut, arriba al lloc on
era Sant Francesc amb els companys abans esmentats. I els contà fil per randa
el que havia esdevingut, i llavors van conèixer certament que aquell mateix
àngel, el mateix dia i a la mateixa hora, se'ls havia aparegut a ells i a ell.
I tots plegats en donaren gracies a Déu.
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPITOL V
Com Fra Bernat va fundar un convent a Bolonya.
Com
que Sant Francesc i el seus companys havien estat cridats i elegits per Déu per
portar en el seu cor la creu de Crist i per predicar-la amb la paraula,
semblaven i eren homes crucificats en el seu hàbit i en una vida austera, en
els actes i en les obres. Per això preferien abans suportar ignomínies i
oprobis per l'amor a Crist que no pas obtenir els honors del món, reverències i
vanes lloances. Fins i tot s'alegraven de les injuries, i dels honors
s'entristien. D'aquesta manera anaven pel món com a pelegrins i forasters, i no
portaven res, llevat de Crist crucificat. I com que eren veritables sarments
del veritable cep, es a dir, de Crist, produïen grans i esponerosos fruits en
les animes que guanyaven per a Déu. S'esdevingué
al començ de l'Orde que Sant Francesc va enviar fra Bernat a Bolonya, a fi que,
segons la gracia que el Senyor li havia atorgat, llevés fruits per a Déu. I fra
Bernat, havent fet el senyal de la Santíssima Creu, per santa obediència se
n'anà i arribà a Bolonya. Quan la mainada el veia amb un hàbit extravagant i
vil, es reien d'ell i l'insultaven talment com és costum fer amb un boig. Però
fra Bernat, amb paciència i alegria, suportava tot això per l'amor de Crist.
Més encara: per tal de ser més atropellat, es posava intencionadament assegut
al mig de la plaça de la ciutat. S'hi s'aplegaven molts vailets i gent gran:
l'un li estirava la caputxa per darrere, l'altre per davant; n'hi havia que li
tiraven pols i li llançaven pedres o li donaven empentes d'un costat a l'altre.
I
fra Bernat, sempre tranquil i pacient, amb cara alegre, no es planyia ni es
retreia. Durant molts dies retornava al mateix lloc per sofrir coses semblants
i, com que la paciència es obra de perfecció i una prova de virtut, un savi
doctor en lleis, veient i considerant tanta constància i tanta virtut de fra
Bernat, que res no havia pogut pertorbar-lo en tants dies i per cap molèstia o
injúria, es digué a ell mateix:
-- Per força aquest home es un sant.
I
acostant-se, li pregunta:
-- Qui ets? Per que has vingut aquí?
Per
tota resposta, fra Bernat es ficà la mà a la pitrera i va treure la Regla de
Sant Francesc i la hi donà perquè la llegís. Aquell home, quan ho va haver fet,
considerant el seu altíssim estat de perfecció, amb gran esbalaïment i
meravella es gira cap als seus amics i va dir:
-- Veritablement aquest es el mes alt
estat de religió de que jo he sentit parlar mai. Aquest home i els seus companys
són els mes sants d'aquest món, i qui menysprea aquest home comet un gravíssim
pecat. Caldria honorar-lo amb extrem perquè es un amic veritable de Déu.
I
digué a fra Bernat:
-- Si volguéssiu fundar un convent on
poguéssiu vosaltres servir Déu com cal, jo, per a la salvació de la meva ànima,
us el donaria de bon grat.
Fra
Bernat li va respondre:
-- Senyor meu, jo crec que això us ho ha
inspirat Nostre Senyor Jesucrist; per aquest motiu, accepto de cor la vostra
oferta a honor seu.
Aleshores
el jutge esmentat, amb gran alegria i caritat, portà fra Bernat a casa seva i
li va donar l'estatge promès. Ho arranjà i ho condiciona completament, tot a
les seves despeses. Des d'aleshores esdevingué pare i defensor especial de fra
Bernat i dels seus companys.
I fra
Bernat, per la seva santa vida, començà a ser molt honorat per la gent; tant
fou així que es tenia per feliç qui el podia tocar o veure. Ell, però, com a
veritable deixeble de Crist i de l'humil Francesc, com que temia que l’honor
del món no li lleves la pau i la salut de la seva ànima, partí d'aquell indret
i se'n torna on era Sant Francesc, i li va dir:
-- Pare, ja tenim estatge a la ciutat de
Bolonya. Envia-hi germans a fi de que el sostinguin i s'hi estiguin, perquè jo
no hi feia res de profit; al contrari, per massa honor que m'hi donaven, tinc
por d'haver-hi mes perdut que no pas guanyat.
Llavors
Sant Francesc, parant esment en tot el que havia obrat el Senyor per mitja de
fra Bernat, va donar gracies a Déu, que així començava a multiplicar els pobrissons
deixebles de la creu. I envià frares dels seus a Bolonya i a Llombardia, els
quals van fundar molts convents en diversos indrets.
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPÍTOL VI
Com Sant Francesc va fer oració
perquè fra Bernat triomfés davant les temptacions.
Fra
Bernat era de tanta santedat que Sant Francesc li tenia una gran reverència, i
sovint el lloava. Estant un dia el sant devotament en oració, li fou revelat
per Déu que fra Bernat, per divina permissió, hauria de sostenir molts i forts
combats dels dimonis. A causa d'això, Sant Francesc va tenir gran compassió de
fra Bernat, a qui estimava com a fillet, i pregà molts dies amb llàgrimes, tot
suplicant Déu per ell i recomanant-lo a Jesucrist, per tal que li concedís la
victòria contra el diable.I
mentre orava així Sant Francesc devotament, Déu li va contestar un dia:
-- Francesc, no temis pas, perquè totes
les temptacions que convé que fra Bernat combati, li són permeses per a
exercici de virtut i corona de mèrit; i a la fi vencerà tots els seus enemics
perquè és un dels comensals del Regne del cel.
Sant
Francesc tingué una gran alegria d'aquesta resposta i va donar gràcies a Déu; i
des d'aleshores encara va tenir més amor i reverència a fra Bernat. I bé li
demostrà, no solament en vida ans també en la seva mort, perquè, quan Sant
Francesc estava a punt de morir com el sant patriarca Jacob, i jeia rodejat dels seus devots fills, afligits i colpits
per la partença d'un pare tan estimat, preguntà:
-- On es el meu primogènit? Acosta't,
fill meu, perquè la meva anima et beneeixi abans que jo no mori.
Aleshores
fra Bernat digué en veu baixa a fra Elies, que era vicari de l'Orde:
-- Pare, posa't a la dreta del sant, a
fi de que et beneeixi.
I
havent-se posat fra Elies al seu costat dret, Sant Francesc, el qual havia
perdut la vista de tant plorar, li posà la mà dreta damunt el cap i va dir:
-- Aquest no és pas el cap del meu fill
primogènit fra Bernat.
Aleshores
fra Bernat s'acostà a la seva esquerra; i Sant Francesc, encreuant els braços,
posà la mà dreta damunt el cap de fra Bernat i l'esquerra damunt el cap de fra
Elies, i va dir a fra Bernat:
--
Que et beneeixi Déu, el Pare de Nostre Senyor Jesucrist, amb totes les
benediccions espirituals i celestials, perquè tu ets el primogènit elegit en aquest
Orde sant per donar exemple evangèlic i seguir Crist en la pobresa evangèlica.
Tu no solament vas donar el teu patrimoni i el vas distribuir als pobres amb
generositat, per amor de Crist, sinó que també, tu mateix, et vas oferir a Déu
en aquest Orde, com a sacrifici de suavitat. Beneït siguis, doncs, per Nostre
Senyor Jesucrist i per mi, el pobrissó servent seu, amb benediccions eternes
tant si camines com si reposes, tant si vetlles com si dorms, vivint i morint.
El qui et beneeixi, que sigui ple de benediccions, i el qui et maleeixi, no
quedarà sense càstig. Que siguis el principal de tots els teus germans; que
tots els frares obeeixin el teu manament. Que tinguis facultat de rebre i
d'acomiadar en aquest Orde tothom qui vulguis, i que cap germà no tingui
autoritat damunt teu, per tal que et sigui permès d'anar i de quedar-te allà on
et plagui.
I
desprès de la mort de Sant Francesc, els frares estimaven i reverenciaven fra
Bernat com a venerable pare. En arribar-li l'hora de la mort, molts germans vingueren
a ell de diverses parts del món, entre els quals aquell fra Gil, tan amic dels
àngels i de Déu, el qual, veient fra Bernat, amb gran joia li feu:
-- Amunt els cors, fra Bernat, amunt els
cors!
El
benaurat fra Bernat va dir en veu baixa a un germà que preparés un lloc adient
a la contemplació per a fra Gil. I així ho va fer. Quan es trobava fra Bernat
en el seu darrer moment, es feu redreçar i parlà així als frares que tenia al
davant:
-- Caríssims germans: no us diré pas
gaires paraules, però heu de considerar que l'estat religiós que jo he viscut
es el que viviu vosaltres també, i que la felicitat que ara sento, vosaltres
també l'obtindreu. I veig això en la meva ànima: que per mil móns iguals a
aquest, no voldria pas haver servit altre senyor que Nostre Senyor Jesucrist. I
de tota ofensa que hagi fet, m'acuso i me'n penedeixo davant el meu Salvador
Jesús i de vosaltres. Us prego, germans meus estimadíssims, que us estimeu els
uns als altres.
I
després d'aquestes paraules i d'altres bons consells, tornà a estirar-se al
llit i el seu rostre esdevingué lluent i joiós, de la qual cosa se'n
meravellaren tots els frares. I enmig d'aquella alegria, la seva ànima
santíssima, coronada de glòria, va passar de la vida present a la vida
benaurada dels àngels.
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPÍTOL VII
Com Sant Francesc va fer una Quaresma al llac de Perusa amb la meitat
d'un pa.
El
veritable servent de Déu Sant Francesc, en algunes coses fou gairebé un altre
Crist donat al món per a la salvació dels pobles. Déu Pare volgué fer-lo, en
molts actes, conforme i semblant al seu Fill Jesucrist, com es demostra en el venerable grup dels dotze
companys, en el misteri admirable dels estigmes sagrats i en el continu dejuni
de la santa Quaresma, que ell feu d'aquesta manera.
Quan
es trobava una vegada, el dia de Carnestoltes, prop del llac de Perusa, a casa d'un
devot amic seu on havia passa la nit, Déu li inspira que anés a fer la Quaresma
en una illa del llac. Sant Francesc, doncs, pregà aquest seu devot amic que,
per amor de Crist, el portés amb la seva barqueta a una illa del llac on no hi
hagués ningú; i que això ho fes la nit de Cendra, de manera que ningú no se
n'adonés. I així, per la gran devoció que tenia a Sant Francesc, aquell amic
amatent complí el seu prec i el va conduir a l'illa esmentada.
Sant
Francesc només s'emportà dos panets. Havent arribat a l'illa, quan l'amic se'n
tornava a casa, Sant Francesc li va pregar afectuosament que no revelés a cap
persona que ell era allí, i que no tornès a buscar-lo fins al Dijous Sant.
I
així que aquell home se n'anà, Sant Francesc restà sol. Com que no hi havia cap
estatge on refugiar-se, s'aixoplugà en una bardissa molt espessa, on mates i
arços havien format una mena de cova o cabana; i en aquest lloc es va posar en
oració i a contemplar les coses celestials. S'hi quedà tota la Quaresma, sense
menjar ni beure, llevat de la meitat d'un d'aquells panets, com ho descobrí el
seu devot amic el Dijous Sant, quan tornà a buscar-lo, perquè va trobar un
panet sencer i la meitat de l'altre.
I
es creu que Sant Francesc en menjà mig per reverencia al dejuni de Crist beneït,
el qual dejunà quaranta dies i quaranta nits sense prendre cap aliment
material.
I
d'aquesta manera, amb el mig panet, es va lliurar de la metzina de la
vanaglòria i, a imitació de Crist, dejunà quaranta dies i quaranta nits.
Desprès, en aquell indret on Sant Francesc havia observat una abstinència tan
meravellosa, Déu hi obra molts miracles pels seus mèrits. Per la qual cosa la
gent va començar a edificar-hi cases i a habitar-hi. En poc temps, s'hi va fer
un poblet bonic i un xic mes gran que els altres i el convent dels frares
anomenat convent de l'Illa. I encara avui els homes i les dones d'aquell poble
tenen gran reverència i devoció per aquell lloc, on Sant Francesc passà
l'esmentada Quaresma.
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPITOL VIII
Com Sant Francesc ensenya que, en la paciència, hi ha la perfecta
alegria.
Venia
una vegada Sant Francesc de Perusa a Santa Maria dels Angels amb fra Lleó, en
ple hivern, quan el fred viu el turmentava. Cridà fra Lleó, que anava un tros
mes endavant, i li va dir:
-- Fra Lleó, per bé que els framenors
donin pertot arreu exemple de santedat i de bon exemple, escriu i anota
diligentment que en això no esta la perfecta alegria.
I
caminant una mica més, Sant Francesc el cridà per segona vegada:
-- Oh, fra Lleó, si el framenor donés la
vista als cecs, redrecés els baldats, expulsés els dimonis, tornés l’oïda als
sords i el moviment als coixos, la paraula als muts i, cosa encara mes gran,
ressuscités els morts de quatre dies, escriu que en això no esta la perfecta
alegria.
I
havent avançat una mica més, Sant Francesc cridà fortament:
-- Oh, fra Lleó, si el framenor sabés
totes les llengües i totes les ciències i totes les Escriptures, si arribes a
profetitzar i revelar no
solament les coses futures, ans fins i tot els secrets de les consciències dels
homes, escriu que en això no està la perfecta alegria.
I
havent caminat encara un tros més, Sant Francesc tornà a cridar fortament:
-- Oh, fra Lleó, ovelleta de Déu, per bé
que el framenor parlés les llengües dels àngels i conegués el curs de les
estrelles i les virtuts de les herbes i li fossin revelats tots els tresors de
la terra i distingís les propietats dels ocells, els peixos i tots els animals
i de les pedres i les aigües, escriu que no està en això la perfecta alegria.
I
havent caminat una mica més, Sant Francesc cridà fortament:
-- Oh, fra Lleó, encara que el framenor
sabés predicar tan bé que convertís tots els infidels a la fe de Crist, escriu
que en això no està la perfecta alegria.
I
quan aquesta manera de parlar havia durat ben bé dues milles, fra Lleó, amb
gran meravella, li preguntà:
-- Pare, et prego de part de Déu que em
diguis on és, doncs, la perfecta alegria.
I Sant Francesc li va respondre:
--
Quan arribarem a Santa Maria dels Àngels, xops de la pluja i glaçats de fred,
enfangats de llot i famolencs, i trucarem a la porta del convent i el porter
vindrà enfurismat i ens dirà: «Qui sou vosaltres?» I nosaltres li direm: «Som
dos dels vostres frares», i ell ens dirà: «Mentiders; que no sou sinó dos malvats,
que aneu enganyant el mon i robant les almoines dels pobres; marxeu d'aquí»; i
no ens obrirà i ens farà estar fora, enmig de la neu i sota la pluja amb el
fred i la fam, fins a la nit; aleshores, si nosaltres aguantem tanta injúria i
tanta crueltat i tants insults amb paciència, sense torbament i sense
murmuració, i pensem humilment i amb caritat que aquell porter realment ens
coneix, i que Déu l'ha fet parlar contra nosaltres; oh, fra Lleó, escriu i
anota que en això està la perfecta alegria. I si nosaltres continuem trucant i
ell surt a fora tot aïrat, i com a malfactors importuns ens treu amb injúries i
bufetades dient: «Aneu-vos-en d'aquí, lladregots vilíssims, aneu a l'hospital,
que aquí no trobareu ni menjar ni aixopluc». Si sostenim això amb paciència i
amb joia i amb bon humor, oh, fra Lleó, escriu que aquí hi ha la perfecta
alegria. I si tanmateix nosaltres, obligats pel fred i la fam i la nit, encara
tornem a trucar, i clamem i preguem per l'amor de Déu amb gran plor, que ens
obri i ens doni aixopluc, i ell, més avalotat encara, diu: «Aquests son uns
malfactors importuns; ja els donaré la paga que es mereixen», i surt a fora amb
un garrot nuós, i ens agafa per la caputxa i ens tira a terra i ens arrossega
per la neu, i ens apallissa l'esquena amb el bastó, i nosaltres ho sofrim
pacientment i amb goig, pensant en les penes de Crist -beneït sigui-, les quals
ens cal sofrir pel seu amor, oh, fra Lleó, escriu que en això està la perfecta
alegria. I ara escolta l'acabament, fra Lleó. Sobre totes les gràcies i dons de
l'Esperit Sant que Crist atorga als seus amics, hi ha el de vèncer-se a si
mateix, i de suportar de bon grat les penes, les injúries, els oprobis i
humiliacions per amor de Crist. De tots els altres dons de Déu no ens en podem
gloriar, perquè no són pas nostres sinó de Déu, com diu l'Apòstol: «Què tens tu
que no ho hagis rebut de Déu? I si d'Ell ho has rebut, per què te'n glories com
si vingués de tu mateix?». Però, si en alguna cosa podem gloriar-nos és en la
creu de la tribulació i de l'aflicció. Per això diu l'Apòstol: «No vull
gloriar-me sinó en la creu de Nostre Senyor Jesucrist».
Per
al qual sigui sempre l'honor i la glòria pels segles dels segles. Amén.
*****************
· CAPÍTOL IX
Com Sant Francesc i fra Lleó varen resar Matines sense breviari.
Al
començament de l'Orde, una vegada es trobava Sant Francesc amb fra Lleó, en un
indret on no tenien llibres per a dir l'Ofici diví. Quan va arribar l'hora de
resar Matines, Sant Francesc digué a fra Lleó:--
Caríssim, nosaltres no tenim breviari amb
el qual puguem dir Matines; però, per tal que passem el temps lloant Déu, jo
diré i tu respondràs com t'ensenyaré; i tingues cura de no canviar les paraules
que jo t'ensenyaré. Diré així: «Oh, fra Francesc, tu vas fer tant de mal i
tants pecats en el món, que ets digne de l'infern»; i tu, fra Lleó, respondràs:
«De debò que mereixes l'infern més profund».
-- De bon grat, pare, comencem en nom de
Déu.
Aleshores
Sant Francesc començà, tot dient:
-- Oh, fra Francesc, tu has fet tant de
mal i tants pecats en el món, que ets digne de l'infern.
I
fra Lleó contestà:
-- Déu farà per tu tant de bé que aniràs
al paradís.
I
va dir Sant Francesc:
-- No diguis això, fra Lleó, sinó que,
quan jo diré: «Oh, fra Francesc, has fet tantes coses dolentes contra Déu que mereixes
que Ell et maleeixi», tu respondràs així: «Veritablement, ets digne d'esser
posat entre els maleïts».
I
fra Lleó respongué:
-- Quan vulguis, pare.
Aleshores
Sant Francesc, amb moltes llàgrimes i sospirs, i colpejant-se el pit, digué amb
veu forta:
-- Senyor del cel i de la terra, jo he
comés contra Vós tantes iniquitats i tants pecats, que sóc digne que em maleïu.
I
fra Lleó respongué:
-- Oh, fra Francesc, Déu et farà de
manera que, entre els beneïts, tu seràs singularment beneït.
Sant
Francesc, tot estranyant-se que fra Lleó contestés tot el contrari del que li
havia manat que digués, el renyà d'aquesta manera:
-- Per què no respons com jo t'ensenyo?
Et mano per Santa obediència que responguis tal com t'indicaré. Jo diré així:
«Oh, fra Francesc, miserable, et penses
que Déu tindrà misericòrdia de tu, havent comes tants pecats contra el Pare de
les misericòrdies i Déu de tot consol, que et fas indigne de trobar
misericòrdia?». I tu, fra Lleó, ovelleta
de Déu, respondràs: «De cap manera no ets digne de trobar misericòrdia».
Però
quan Sant Francesc hagué dit: «Oh, fra Francesc, miserable» i el que segueix,
fra Lleó va respondre:
-- Déu Pare, la misericòrdia del qual es
infinita més que el teu pecat, et mostrarà una gran misericòrdia, i a més, t'afegirà
moltes gràcies.
Sant
Francesc, dolçament enutjat i pacientment atabalat per aquesta resposta, digué
a fra Lleó:
-- Per que has tingut la presumpció
d'oposar-te a l'obediència, i has contestat tantes vegades el contrari del que
t'havia manat?.
Fra
Lleó respongué molt humilment i amb reverencia:
-- Déu sap, pare meu, que cada vegada he
fet el pensament de respondre com tu m'havies manat; però Déu m'ha fet parlar
com li plau a Ell, i no tal com em plau a mi.
Es
meravellà, doncs, Sant Francesc, i digué a fra Lleó:
-- Jo et prego de tot cor que aquesta
vegada em responguis tal com jo t'he dit.
I
fra Lleó contestà:
-- Parla en nom de Déu, i de ben segur
que respondré aquesta vegada com tu vols.
I
Sant Francesc, amb llàgrimes als ulls, li digué:
-- Oh, fra Francesc, dissortat, per
ventura et penses que Déu tindrà misericòrdia de tu?.
I
respongué fra Lleó:
-- Oh i tant! Tu rebràs de Déu grans
gràcies i t'exalçarà i et glorificarà en l'eternitat, perquè el qui s’humiliï
serà enaltit. I jo no puc dir altrament, ja que Déu parla per la meva boca.
I
així, en aquesta humil discussió, amb moltes llàgrimes i consolació espiritual,
vetllaren fins que fou de dia.
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPITOL X
Com fra Masseo volgué temptar Sant Francesc.
Una
vegada Sant Francesc vivia en el convent de la Porciúncula amb fra Masseo de
Marignano, home de gran Santedat i discreció i gracia en parlar de Déu, per la
qual cosa Sant Francesc l'estimava molt. Un bon dia, quan Sant Francesc tornava
del bosc on s'havia retirat a fer oració, tot just havia sortit del bosc,
l'esmentat fra Masseo volgué provar la humilitat de Sant Francesc. Anà a
recebre'l i amb un to gairebé de reny li va dir:
-- Per que a tu? Per que a tu? Per que a
tu?.
Li
féu Sant Francesc:
-- Que vols dir amb això?.
I
fra Masseo digué:
-- Dic, per que tothom et va sempre al
darrere, per que tothom vol veure't i s'afanya a sentir-te i obeir-te?. Ben
mirat, tu no ets pas home de bell aspecte, ni home de gran ciència, ni noble.
Doncs, de què ve que tothom et segueixi?.
En
sentir aquestes paraules, Sant Francesc, amb el cor curull de joia, bo i
aixecant la cara al cel, estigué durant una bona estona amb la ment suspesa en
Déu, i en acabat, va tornar en si mateix, s'agenollà i va donar lloances i
gràcies a Déu.
Llavors,
amb gran fervor d'esperit, es girà vers fra Masseo i digué:
--
Vols saber per què a mi?, vols saber per què a mi?, vols saber per què tothom
em ve al darrere?. Sàpigues, doncs, que això prové només dels ulls del Déu altíssim,
que en tot lloc contemplen els bons i els dolents. Entre els pecadors, no ha
trobat ningú més vil, ni més insuficient, ni més gran pecador que jo. Per això
m'ha elegit, per a fer més admirable l'operació meravellosa que Ell volia
acomplir, perquè no ha trobat creatura mes vil damunt la terra. El Senyor
elegeix els febles per a confondre la noblesa i la grandesa i la força i la
bellesa i la saviesa del món, per tal que tothom reconegui que tota virtut i
tot bé provenen nomes d'Ell, i no pas de cap creatura; i així ningú no es pugui
pas gloriar davant seu, sinó que el qui es gloria, que es gloriï en el Senyor,
de qui és tot honor i tota gloria eternament.
Aleshores,
fra Masseo, davant una resposta tan humil, dita amb tant fervor, s'atemorí i li
va caldre reconèixer que, certament, Sant Francesc posseïa la vera humilitat.
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPITOL XI
Com Sant Francesc feu girar moltes vegades fra Masseo sobre si mateix,
per a conèixer el camí per on calia anar.
Tot
fent camí un dia Sant Francesc amb fra Masseo, que anava una mica mes endavant,
quan arribaren a una cruïlla de tres camins, per la qual es podia anar a Siena,
a Florència o a Arezzo, digué fra Masseo:
-- Pare, per quin camí hem de tirar?.
Sant
Francesc va respondre:
-- Per aquell que Déu voldrà.
I
fra Masseo digué:
-- I com sabrem nosaltres la voluntat de
Déu?.
Sant
Francesc va contestar:
-- Pel senyal que jo et mostraré. Per
això et mano pel mèrit de la santa obediència, que en aquesta cruïlla de
camins, al lloc on poses els peus, vagis donant voltes sobre tu mateix com fa
la mainada. I no paris de donar voltes fins que jo et digui prou.
Llavors
fra Masseo començà a donar giravoltes; i tantes en donà, que a causa del
rodament de cap que se sol produir pel volteig, va caure marejat moltes vegades
a terra. Però com que Sant Francesc no li deia res i el volia obeir fidelment,
es tornava a aixecar. Al final, quan més giravoltava, Sant Francesc li va dir:
-- Atura't i no et moguis!.
I
ell restà immòbil. Llavors Sant Francesc li demanà:
-- Cap on estàs encarat?.
-- Cap a Siena.
Sant
Francesc va dir:
-- Aquest es el camí per on vol Déu que
anem.
Tot
fent via, fra Masseo s'estranyava molt que Sant Francesc li hagués manat imitar
els vailets en presencia de la gent que passava. Tanmateix, per reverència, no
gosà dir res a un pare tan sant. En acostar-se a Siena, els veïns de la ciutat,
assabentats que el Sant hi arribava, sortiren a recebre'l i per devoció el van
portar, a ell i al seu company, al bisbat, sense deixar-los tocar de peus a terra.
Justament
aquells dies uns homes de Siena s'estaven barallant entre ells i ja hi havia
hagut dos morts. En arribar-hi, Sant Francesc els predicà tan devotament i
santament, que els va portar tots a la pau, a una gran unió i a la concòrdia
mútua.
Per
la qual cosa, veient el bisbe de Siena aquella bona obra que acabava de fer
Sant Francesc, l'invità a casa i el va acollir amb gran honor tot aquell dia i
també la nit. L’endemà al matí, Sant Francesc, humil de debò, que en les seves
obres no cercava sinó la glòria de Déu, es llevà d'hora amb el seu company i
partiren sense dir res al bisbe. Però fent camí, fra Masseo murmurava sol i es
deia:
-- Que ha fet aquest bon home?. A mi em
va fer donar voltes com un vailet, i al bisbe, que tant l'ha honorat, no li ha
sabut dir ni tan sols una bona paraula ni un gest d'agraïment.
I
li semblava a fra Masseo que Sant Francesc s'havia portat amb poc seny. Però,
per inspiració divina, reflexionant dintre seu i corregint-se, es deia en el
seu cor:
-- Fra Masseo, ets massa superbiós; tu
judiques les obres divines i ets digne de l'infern pel teu orgull indiscret.
Perquè ahir Francesc va fer obres tan santes que, si les hagués fetes l'Ángel
de Déu, no haurien pas estat mes meravelloses. Si ell, doncs, et manava
apedregar-lo, ho hauries de fer i l'hauries d'obeir, perquè allò que va fer pel
camí procedia d'una inspiració divina, com es veu clar pel bon acabament que en
vingué després, ja que si no hagués posat pau entre aquells homes que es
barallaven, no solament haurien mort a cops de coltell molts cossos -com ja
havia començat a passar-, sinó que també moltes ànimes haurien estat llençades
a l'infern pel dimoni. I per això ets molt neci i orgullós, per murmurar d'això
que, palesament, prové de la voluntat de Déu.
I
totes aquestes coses que fra Masseo es deia en el seu cor caminant mes
endavant, foren revelades per Déu a Sant Francesc.
Se
li va acostar doncs el Sant i li digué:
-- Queda't amb això que penses ara,
perquè es bo i útil i inspirat per Déu; però la murmuració d'abans era cega,
vana i superbiosa, i ficada a la teva anima pel diable.
Aleshores
fra Masseo s'adonà clarament que Sant Francesc sabia els secrets del seu cor i
va comprendre amb certesa que l'esperit de la saviesa divina dirigia aquell
pare Sant en totes les seves obres.
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPITOL XII
Com Sant Francesc va voler humiliar Fra Masseo, perquè no es
vanagloriés.
Sant
Francesc volgué humiliar fra Masseo, per tal que dels nombrosos dons i gràcies
que Déu li atorgava no se'n vanagloriés, sinó que per la virtut de la humilitat
creixés amb ells de virtut en virtut. Una vegada que Sant Francesc s'estava en
un lloc solitari amb aquells primers companys seus, veritablement sants, entre
els quals hi havia l'esmentat fra Masseo, li va dir davant de tots els altres:
-- Be, fra Masseo, tots els teus
companys tenen la gràcia de la contemplació i l'oració, però tu tens la gràcia
de la predicació de la Paraula de Déu amb satisfacció del poble. Per això, per
tal que aquests puguin lliurar-se a la contemplació, vull que tu facis de
porter, d'almoiner i de cuiner. Quan els altres germans menjaran, tu menjaràs
fora de la porta del convent, de manera que els qui hi vindran, abans que no
truquin, els atenguis amb alguna bona paraula de Déu. Així ja no caldrà que cap
altre surti a fora. I això faràs pel mèrit de la santa obediència.
Llavors
fra Masseo es llevà la caputxa i va inclinar el cap i rebé humilment aquesta
ordre i la va complir força dies, fent l'ofici de porter, d'almoiner i de
cuiner. Els companys, homes il·luminats per Déu com eren, van començar a sentir
en !'interior del cor un gran remordiment, perquè consideraven que fra Masseo
era home de gran perfecció com ells i potser més, i en canvi suportava el pes
del convent, i no ells. Per aquesta raó, a l'una, anaren a pregar al pare Sant
Francesc que li plagues distribuir entre ells els oficis, ja que la seva
consciència no podia admetre de cap manera que fra Masseo portes tot sol tantes
fatigues. En sentir això Sant Francesc, s'avingué als seus consells i consentí
el que volien. Cridà fra Masseo i li digué:
-- Fra Masseo, els teus companys volen
prendre part en els oficis que jo t'he assignat, i per això vull que aquestes
feines siguin repartides.
I
fra Masseo amb gran humilitat i paciència va dir:
-- Pare, el que em dius, sigui de fer-ho
tot o en part, ho considero absolutament disposat per Déu.
Aleshores
Sant Francesc, en veure la caritat dels germans i la humilitat de fra Masseo,
els feu una prèdica admirable sobre la santa humilitat. Els va ensenyar que,
com més grans són els dons i les gracies que Déu ens dóna, més ens cal ser
humils, perquè sense la humilitat cap virtut no es acceptada per Déu. I un cop
feta la prèdica, va distribuir els oficis amb gran caritat.
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPITOL XIII
Com Sant Francesc i fra Masseo
posaren sobre una pedra, el pa que havien captat.
El
meravellós servent i seguidor de Crist Sant Francesc, per conformar-se
perfectament a Crist en tot -per la qual cosa, segons el que diu l'Evangeli,
envià el seus deixebles de dos en dos a totes les ciutats i llocs on havia
d'anar-, desprès que, a exemple de Crist, hagué aplegat dotze companys, els va
enviar pel món a predicar de dos en dos. I per donar-los exemple de la
veritable obediència, començà a fer-ho abans d'ensenyar-ho.
Havent,
doncs, assignat als companys les altres parts del món, ell, prenent per company
fra Masseo, es dirigí cap a la província de França. Quan van arribar a un poble
un dia que tenien molta gana, anaren, segons la Regla, a captar pa per l'amor
de Déu. Sant Francesc per un cantó i fra Masseo per un altre. Però, com que
Sant Francesc era un home d'aspecte insignificant i menut d'estatura, i per
això qui no el coneixia el tenia per un pobre menyspreable, només aconseguí
alguns rosegons de pa sec. Però a fra Masseo, com que era un home alt i ben
plantat, li donaren bons trossos de pa i fins i tot algun de sencer.
Un
cop feta la capta, es retiraren junts fora del poble, en un indret on hi havia
una bella font i, al costat, una taula de pedra ampla, damunt la qual cadascú
va posar les almoines que havia arreplegat. I Sant Francesc, veient que els
bocins de pa de fra Masseo eren mes esplèndids i mes grossos que els seus,
tingué una gran alegria i va dir:
-- Oh, fra Masseo, nosaltres no som
dignes d'un tresor tan gran!.
Havent
repetit moltes vegades aquestes paraules, fra Masseo li féu:
-- Pare, com es pot parlar de tresor, on
hi ha tanta pobresa i mancança de les coses mes necessàries?. Aquí no tenim
tovalles, ni ganivets, ni plats, ni gots, ni casa, ni taula, ni servents, ni
serventes.
I
Sant Francesc digué:
-- Justament això tinc per un gran
tresor: que no hi hagi res preparat per la industria humana, i que tot el que
tenim sigui degut a la Providència divina, com es manifesta en el pa captat, en
la taula de pedra tan bella i en la font tan clara. I per això vull que preguem
Déu que ens faci estimar de tot cor el noble tresor de la santa pobresa, que té
per servidor Déu mateix.
Un
cop dites aquestes paraules i feta l'oració i pres el nodriment corporal amb
aquells bocins de pa i aquella aigua, s'aixecaren per fer camí cap a França. En
arribar a una església, Sant Francesc digué al seu company:
-- Entrem en aquesta església a pregar.
I
Sant Francesc se'n va anar davant l'altar i es posà en oració. I en aquesta
pregària, rebé de la divina visita un fervor excessiu que inflamava fortament
la seva ànima d'amor envers la santa pobresa. Pels colors de la cara i els
moviments de la boca, semblava com si llancés flames d'amor. I atansant-se així
tot arborat al seu company, li va dir:
-- Oh, oh, oh, fra Masseo, lliura't a
mi!.
I
això va dir tres vegades i, a la tercera, Sant Francesc aixecà d'un buf fra
Masseo enlaire i el deixà caure davant d'ell un bon tros enllà, de la qual cosa
fra Masseo en tingué un gran esbalaïment. Més tard revelà als companys que, en
aquell alçar-se i ser empès per una alenada de Sant Francesc, sentí tanta
dolcesa espiritual i consolació de l'Esperit Sant, que mai més a la vida no
n'experimentà tanta.
I
després d'això, va dir Sant Francesc:
-- Caríssim company meu, anem a Sant
Pere i a Sant Pau i preguem-los que ens ensenyin i ens ajudin a posseir el
tresor inestimable de la santíssima pobresa. Es un tresor tan insigne i diví,
que no mereixem posseir-lo en els nostres vasos tan vils, puix que aquesta és
la virtut celestial que fa trepitjar totes les coses terrenals i transitòries,
i per ella tot destorb s'esvaeix davant l’ànima, a fi de que ella lliurement
pugui unir-se amb Déu eternal. Aquesta és la virtut que fa que l'ànima, encara
retinguda a la terra, conversi en el cel amb els àngels. Aquesta virtut de la
pobresa es la que va acompanyar Crist a la creu; que amb Crist fou sepultada,
amb Crist ressuscità i amb Crist puja al cel; ella, encara en aquesta vida,
concedeix a les ànimes que d'ella s'enamoren la facilitat de volar cap al cel,
perquè les guarda amb la veritable humilitat i caritat. Preguem, doncs, els
sants apòstols de Crist, que foren perfectes amadors d'aquesta perla
evangèlica, per tal que ens obtinguin aquesta gracia de Nostre Senyor
Jesucrist; que per la seva misericòrdia santíssima ens concedeixin el mèrit de
ser veritables amadors i servidors i humils deixebles de la preciosíssima,
estimadíssima i evangèlica pobresa.
I
amb aquesta conversa arribaren a Roma i van entrar a l'església de Sant Pere.
Sant Francesc es posa a pregar en un raconet del temple i fra Masseo en un
altre. I després de una llarga oració, amb moltes llàgrimes i devoció, els
sants apòstols Pere i Pau es varen aparèixer a Sant Francesc amb una gran
resplendor, i li van dir:
-- Ja que tu demanes i desitges observar
allò que Crist i els sants apòstols observaren, Nostre Senyor Jesucrist ens
envia per anunciar-te que la teva pregària ha estat escoltada i que Déu us ha
concedit, a tu i als teus seguidors, perfectíssimament, el tresor de la santa
pobresa. I encara més et diem de part d'Ell: que qualsevol qui, a exemple teu,
segueixi perfectament aquest desig, té assegurada la benaurança de la vida
eterna. I tu i tots els qui et segueixin sereu beneïts per Déu.
I
dites aquestes paraules, van desaparèixer i deixaren Sant Francesc ple d'un
gran consol. Alçant-se de l'oració, se n'anà on era el seu company i li
preguntà si Déu li havia revelat alguna cosa. Fra Masseo respongué que no.
Aleshores Sant Francesc li va dir com els sants apòstols se li havien aparegut
i el que li havien revelat. Per això, plens d'alegria l'un i l'altre,
determinaren retornar a la vall de Spoleto i deixar de banda l'anada a França.
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPITOL XIV
Com Crist es va aparèixer a Sant
Francesc i als seus companys.
Al començament de l'Orde, estant Sant Francesc reunit amb els seus companys
parlant de Crist, enfervorit espiritualment, manà a un d'ells que, en nom de
Déu obrís la boca i parlés de Déu com l'Esperit Sant li inspires. I en haver
acomplert el framenor l'ordre i haver parlat meravellosament de Déu, Sant
Francesc li imposà silenci i va manar el mateix a un altre germà.
Aquest
obeí i va parlar de Déu d'una manera molt subtil; Sant Francesc li imposà
igualment silenci. Manà a un tercer que parlés de Déu, i també començà a parlar
tan profundament de les coses secretes de Déu, que Sant Francesc va conèixer
amb tota certesa que, com els altres dos, parlava mogut per l'Esperit Sant.
Tot
això es demostrà amb un clar senyal, perquè durant aquesta conversa el Crist
beneït va aparèixer enmig d'ells amb figura d'un jove bellíssim; i els beneïa i
els omplia de tanta dolcesa i gràcia que tots foren arrabassats fora de si
mateixos, i jeien com morts, sense sentir res d'aquest món. Després, tornant en
si, Sant Francesc els digué:
-- Germans meus caríssims, doneu gràcies
a Déu, que ha volgut revelar per boca dels senzills els tresors de la divina
saviesa; perquè Déu és el qui obre la boca als muts i fa parlar amb saviesa les
llengües dels humils.
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPITOL XV
Com la gent d'Assis va córrer a Santa
Maria dels Àngels a apagar foc.
Sant
Francesc, quan era a Assís, sovint visitava Santa Clara per a donar-li sants
ensenyaments. Ella tenia grandíssims desitjos de menjar un dia amb ell, i li ho
havia demanat moltes vegades, però ell no va voler donar-li aquest gust. Els
seus companys, adonant-se del desig de Santa Clara, van dir a Sant Francesc:
-- Pare, a nosaltres no ens sembla escaient
a la caritat divina aquesta rigidesa de no concedir mai a la germana Clara,
verge Santa, benvolguda de Déu, una cosa tan petita com és menjar amb tu;
sobretot tenint en compte que per la teva predicació abandonà les riqueses i
les pompes del món. I en veritat, si ella et demanava una gràcia més gran que
no pas aquesta, bé hauries de concedir-la a la teva planteta espiritual.
Aleshores
Sant Francesc va respondre:
-- Us sembla, doncs, que he
d'escoltar-la?.
I
els seus companys van dir:
-- Sí, pare; digna és que li donis
aquest gust.
Llavors
digué Sant Francesc:
-- Ja que a vosaltres us sembla bé això,
també m'ho sembla a mi. Tanmateix, perquè ella en tingui mes satisfacció, vull
que aquest dinar es faci a Santa Maria dels Àngels, perquè ja fa molt temps que
està reclosa a Sant Damià i, així, li plaurà de tornar veure el convent de
Santa Maria, on li fou tallada la cabellera i fou feta esposa de Jesucrist.
Allà menjarem plegats en nom de Déu.
En
arribar, doncs, el dia convingut, Santa Clara sortí del monestir amb una
companya i, seguida de companys de Sant Francesc, arriba a Santa Maria dels
Àngels. I havent saludat devotament la Verge Maria davant l'altar on li havia
estat tallada la cabellera i havia rebut el vel, la van conduir a visitar el
convent fins a l'hora de dinar. Mentrestant, Sant Francesc va fer parar taula
damunt la terra nua, com tenia costum.
I,
arribada l'hora de dinar, s'assegueren plegats Sant Francesc i Santa Clara; un
dels companys de Sant Francesc amb la companya de Santa Clara, i després tots
els altres germans es van posar humilment a taula.
Com
a primer plat, Sant Francesc començà a parlar de Déu amb tan alta, suau i
meravellosa veu que, davallant sobre ells l'abundor de la gracia divina, foren
tots arrabassats en Déu.
I
mentre estaven amb les miracles i les mans alçades al cel, els homes d'Assís,
de Bettona i de la contrada, veien que Santa Maria dels Àngels i tot el convent
i el bosc que hi havia aleshores a prop, tot era voltat de gran resplendor i
semblava que s'hagués calat un gran foc a l'església, al convent i al bosc a la
vegada. Per això, doncs, tots els veïns d'Assís, adelerats, van córrer a apagar
l'incendi, fermament convençuts de que tot cremava.
Arribats,
però, al convent i com que no van veure senyals de foc, van entrar dins i
trobaren Sant Francesc amb Santa Clara i tota la companyia, arrabassats en Déu
per la contemplació, asseguts al voltant d'aquella taula humil.
Aleshores
van comprendre certament que el foc havia estat diví i no pas material,
disposat per Déu miraculosament per a mostrar i significar el foc de l'amor
diví, ardent en les ànimes d'aquells sants frares i d'aquelles santes verges.
Així és que se'n van tornar amb el cor ple de consol i santament edificats.
Després,
al cap de molta estona, tornant en si Sant Francesc, Santa Clara i tots els
altres, com que es sentien prou confortats pel nodriment espiritual, poc cabal
van fer del menjar del cos. Acabat aquell dinar beneït, Santa Clara, ben
acompanyada, retornà a Sant Damià, de la qual cosa tingueren les germanes
gran
alegria, perquè temien que Sant Francesc no l'hagués enviat a regir algun altre
monestir, com ja havia enviat sor Agnès, germana de Santa Clara, a governar el
monestir de Monticelli, a Florència. I algun cop havia dit Sant Francesc a
Santa Clara:
-- Estigues a punt, per si calgués
enviar-te a algun convent.
I
ella, com a filla de santa obediència, havia respost:
-- Pare, jo estaria sempre a punt d'anar
on tu m'enviessis.
I
per això, les germanes es van alegrar en gran manera en tornar-la a veure, i
Santa Clara des d'aleshores restà molt consolada.
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPITOL XVI
Com Sant Francesc dubtava si havia
d'anar a predicar o lliurar-se a la contemplació, i de la seva
prèdica als ocells.
L'humil
servidor de Crist Sant Francesc, poc temps després de la seva conversió, i quan
havia ja reunit i rebut a l'Orde molts companys, dubtava profundament sobre què
havia de fer: lliurar-se nomes a l'oració o a predicar alguna vegada. I sobre
això desitjava en alt grau conèixer la voluntat de Déu. l atès que la seva gran
humilitat no li permetia fiar-se d'ell mateix ni de les seves pregaries, pensà
a cercar la voluntat divina mitjançant les pregàries dels altres. Va fer venir,
doncs, fra Masseo i li digué:
-- Vés a veure la germana Clara i
digues-li de part meva que, amb algunes de les seves companyes més espirituals,
pregui devotament Déu perquè em vulgui mostrar què seria millor, que em
dediqués a predicar o bé només a pregar. I després vés a dir el mateix a fra
Silvestre.
Aquest
havia estat en el món aquell senyor Silvestre que havia vist sorgir de la boca
de Sant Francesc una creu d'or, alta fins al cel i ampla fins a l'extrem de la
terra. I era tan devot i tan sant, que tot el que demanava era escoltat per Déu
i ho obtenia. Sovint parlava amb Déu, per la qual cosa sant Francesc li tenia
una gran confiança.
Així,
doncs, fra Masseo, segons el manament de Sant Francesc, se'n va anar i portà
l'encàrrec primer a Santa Clara i després a fra Silvestre, el qual, tot just
rebre el missatge, es posà en oració. I, tot pregant, va tenir la resposta
divina. Anà després a fra Masseo i li va dir:
-- Això diu el Senyor, i tu ho
comunicaràs a fra Francesc: que Déu no l'ha cridat a aquest estat només per a
si mateix, sinó perquè doni fruit a les ànimes i perquè molts siguin salvats
per mitjà d'ell.
Obtinguda
aquesta resposta, fra Masseo tornà cap a Santa Clara a fi de saber que li havia
manifestat Déu. Va respondre que ella i les altres germanes, havien tingut de
Déu la mateixa resposta que havia rebut fra Silvestre.
Llavors
fra Masseo retornà on era Sant Francesc, que el va acollir amb gran caritat. Li
rentà els peus i li preparà dinar. Després d'haver menjat, Sant Francesc cridà
fra Masseo al bosc, es va agenollar davant d'ell, es va treure la caputxa i,
encreuant el braços, li digué:
-- Què em demana que faci el meu Senyor
Jesucrist?.
Fra
Masseo li va respondre:
-- A fra Silvestre, així com a la
germana Clara i a les altres germanes, Crist ha respost i ha revelat que la
seva voluntat és que vagis pel mon a predicar, perquè no t'ha elegit per a tu
solament, sinó també per a la salvació dels altres.
Aleshores,
quan Sant Francesc hagué escoltat aquesta resposta i hagué conegut per ella la
voluntat de Jesucrist, es va aixecar amb gran fervor i digué:
-- Anem-hi, en nom de Déu.
I
va prendre per companys fra Masseo i fra Àngel, homes molt virtuosos. Caminant
amb impetuositat espiritual, a l'atzar, arribaren a un poblet anomenat Cannara.
Sant Francesc es va posar a predicar, manant primer a les orenetes, que feien
cridadissa, que callessin fins que hagués acabat de parlar ell. I les orenetes
l'obeïren. I predicà amb tant fervor que tots els homes i dones de Cannara
volien, per devoció, seguir-lo i abandonar el poble. Però Sant Francesc no els
ho consentí, i per això els va dir:
-- No tingueu pressa ni marxeu de casa
vostra. Jo us diré el que heu de fer per salvar les vostres ànimes.
És
llavors quan va pensar a formar el Terç Orde per a bé espiritual de tothom. I
deixant-los d'aquesta manera molt consolats i ben disposats a la penitència,
partí d'allà i se'n va anar a un lloc entre Cannara i Bevagno.
Mentre
caminava amb fervor, aixecà els ulls i veié alguns arbres vora el camí, damunt
els quals hi havia una gran munió d'ocells. Sant Francesc se'n meravellà molt i
va dir als seus companys:
-- Espereu-me aquí al camí, que jo aniré
a predicar als meus germans, els ocells.
Entrà
al camp i començà a predicar als que hi havia a terra. Tot d'una, els que eren
a les branques dels arbres, van volar cap a ell i es posaren al seu costat
sense moure's gens, fins que Sant Francesc hagué acabat de predicar; i no se
n'anaren, fins que els hagué donat la benedicció. I, segons el que va referir
després fra Masseo a fra Jaume de Massa, Sant Francesc caminava enmig d'ells i
els fregava amb l'hàbit, i ni un de sol no es movia. El resum de la prèdica de
Sant Francesc es aquest:
-- Ocells, germans meus, vosaltres esteu
molt obligats envers el vostre Creador. Sempre i en tot lloc heu de lloar-lo,
perquè us ha donat la llibertat de volar pertot arreu i un vestit doblat i
triplicat. Després, perquè va reservar llavor vostra a l'arca de Noè, a fi de
que la vostra espècie no vingués a menys. I li esteu obligats també per l'aire
que ha destinat per a vosaltres; i a més d'això, vosaltres mai no sembreu ni
colliu, i Déu us nodreix i us dona els rius i les fonts per a beure, i les
muntanyes i les valls pel vostre recer, i els arbres de gran alçària perquè hi
feu niu. I, com que no sabeu filar ni cosir, Déu us vesteix a vosaltres i als
vostres fillets. Molt us estima, doncs, el vostre Creador, ja que us dóna tants
beneficis. Per això, guardeu-vos, germans meus, del pecat d'ingratitud, i
apliqueu-vos sempre a lloar Déu.
Mentre
Sant Francesc els deia aquestes paraules, tots aquells ocells començaven a
obrir el bec, allargaven el coll, batien les ales i inclinaven amb reverència
el cap fins a terra. I, amb moviments i refilets, demostraven tots molta
alegria. I el Pare Sant s'alegrava i es delectava amb ells, i es meravellà molt
de tanta multitud d'ocells, de la seva bellesa i gran varietat, i de la seva
atenció i bona companyia. Per això, lloava devotament en ells el Creador.
Acabada la prèdica, Sant Francesc feu damunt d'ells el senyal de la creu i els
donà permís d'anar-se'n. Aleshores, tot l'esbart d'ocells se'n va anar pels
aires amb meravellosos cants. Finalment, segons la creu que els havia fet Sant
Francesc, els ocells es dividiren en quatre direccions: un estol volà cap a
llevant, un altre cap a ponent, un altre cap a migdia i l'altre cap al nord;
cadascun d'ells se n'anà tot refilant meravellosament.
Amb
això es significava que, així com Sant Francesc, banderer de la creu de Crist,
els havia predicat i havia fet damunt seu el senyal de la creu -la figura amb
la qual es van esbargir tot cantant per les quatre parts del món-, de la
mateixa manera ell i els seus germans havien de predicar per tot el món la creu
de Crist, la mateixa creu rejovenida per Sant Francesc. Els framenors, com les
aus del cel, no han de posseir res com a propi en aquesta terra i han
d'encomanar la vida només a la providència de Déu.
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPITOL XVII
Com un noi va veure parlar Sant
Francesc amb Crist i la Mare de Déu.
Un
noiet, molt pur i innocent, fou rebut a l'Orde mentre vivia encara Sant
Francesc; i s'estava en un convent petit, on els frares per necessitat dormien
a terra. Va venir una vegada Sant Francesc a aquest lloc, i al vespre, dites
les Completes, se n'anà a dormir a fi de poder-se aixecar a la nit, a resar,
quan els altres frares dormirien, tal com tenia costum de fer.
Aquell
noi desitjava i es proposava espiar les passes de Sant Francesc, per a poder
conèixer la seva santedat, i especialment per a poder saber que feia de nit
quan es llevava. I perquè la son no el vencés, el noi s'ajagué al costat de
Sant Francesc i lligà el seu cordó amb el del Sant per tal de sentir-Io quan es
llevés; i d'això Sant Francesc no se n'adonà. Però a la nit, durant el primer
son, quan tots els altres germans dormien, es llevà Sant Francesc i trobà el
seu cordó fermat d'aquella manera; el desnuà a poc a poc a fi de que el noiet
no ho notés. I Sant Francesc, tot sol, se n'anà al bosc que hi havia prop del
convent i entrà en una cova i es posà en oració.
AI
cap de poca estona, el noi es va despertar i, en trobar el seu cordó desnuat i
que Sant Francesc s'havia llevat, s'aixecà de puntetes per anar a buscar-lo on
fos. Com que va trobar oberta la porta que donava al bosc, pensà que Sant
Francesc seria allà, i hi féu cap. Quan va arribar a l'indret on Sant Francesc
pregava, sentí una llarga conversa. Acostant-se més per a veure d'on venia la
veu, el va sorprendre una llum admirable que envoltava Sant Francesc i, al mig,
veié Jesucrist i la Verge Maria, Sant Joan Baptista i Sant Joan Evangelista i
una munió d'àngels que parlaven amb Sant Francesc. I en veure i sentir tot
això, el noi caigué a terra desmaiat.
Acabat
el misteri d'aquella aparició, quan Sant Francesc tornava al convent,
s'entrebancà els peus amb el noiet, que jeia com si fos mort. Compadit, el va
aixecar, el prengué en braços i el reclinà de nou al seu jaç, com fa el bon
pastor amb les seves ovelletes. Desprès, en assabentar-se pel mateix noi de com
havia presenciat aquella visió, li manà de no dir-ho a ningú mentre ell fos
viu. Més endavant, el noi va créixer en gracia de Déu i en devoció a Sant
Francesc i fou un home notable en l'Orde. Després de la mort de Sant Francesc
va revelar als frares l'esmentada visió.
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPÍTOL
XVIII
Com Sant Francesc va convocar Capítol general a Assis,
on assistiren mes de cinc mil frares.
El
fidelíssim servent de Crist, Sant Francesc, convocà una vegada Capítol General
a Santa Maria dels Àngels, en que es van reunir mes de cinc mil frares. Hi va venir
Sant Domènec, cap i fundador de l'Orde dels Frares Predicadors, el qual anava
de Borgonya a Roma.
Assabentat
de l'assemblea del capítol que Sant Francesc havia convocat a la plana de Santa
Maria dels Àngels, Sant Domènec l'anà a veure amb set frares del seu Orde.
Assistí també al susdit capítol un cardenal molt devot de Sant Francesc, al
qual havia profetitzat que seria papa, i així fou després. Aquest cardenal
havia vingut expressament de Perusa, on hi havia la cort, a Assís. Cada dia
venia a veure Sant Francesc i els seus frares, i alguna vegada cantava la missa
i altres vegades predicava als germans reunits en capítol. I aquell cardenal
rebia gran consol i devoció quan visitava l'esmentat capítol, perquè veia en
aquella plana al voltant de Santa Maria dels Àngels, els frares asseguts a
terra en colles de quaranta, de cent, de dos-cents i de tres-cents, tots
ocupats a parlar de Déu, en oració, en llàgrimes i en exercicis de caritat; i
es captenien amb tant silenci i modèstia que no es sentia pas cap remor ni
agitació. Meravellat Sant Domènec d'una multitud tan gran i tan ben ordenada,
amb gran devoció i llàgrimes deia:
--
Veritablement aquest es el camp de l'exèrcit dels cavallers de Déu.
Per
bé que era tan gran aquella multitud, no es sentia cap paraula vana ni de
burla, sinó que, arreu on s'aplegava un colla de germans o be pregaven, o deien
l'Ofici Diví, o ploraven els seus pecats i els dels seus benefactors, o
conversaven sobre la salvació de les ànimes.
Havien
arranjat en aquella plana cabanes de vímet i d'estores, agrupades d'acord amb
les províncies diverses d'on eren els germans; i per això aquell capítol rebé
el nom de “Capítol de les estores”.
Per
llit tenien la terra nua, i el qui tenia més tenia una mica de palla; i per
coixí, una pedra o un tronc de fusta. Per aquest motiu feien néixer tanta
devoció en qui els veia o sentia. La fama de santedat era tan gran que, de la
cort del papa, que aleshores era a Perusa, i de les altres terres de la vall
d’Spoleto, venien molts comtes, barons, cavallers i altres gentilhomes i molta
gent del poble, i cardenals, bisbes i abats amb altres clergues, per veure un
aplec, alhora tan sant i humil, d'homes reunits, com mai no s'havia vist en el
món. I venien
principalment a veure el cap, el pare bondadós de tota aquella gent santa, el
qual havia aconseguit en el món una conquesta tan bella i havia aplegat un
ramat tan bonic i devot, per a seguir les petjades del veritable pastor,
Jesucrist.
Quan
es trobava reunit, doncs, el Capítol General, el pare sant de tots i ministre
general, Sant Francesc, amb fervor d'esperit, exposà la Paraula de Déu i
predicà en veu alta allò que l'Esperit Sant li feia dir. I per tema del
sermó va proposar aquestes idees:
-- Fills meus,
grans coses hem promès a Déu; però molt més grans són les que Déu ens ha promès
a nosaltres. Complim les que hem promès i esperem amb fe les que ens han estat
promeses. Breu és el goig del món, però la pena que el segueix és eterna. Petit
és el sofriment d'aquesta vida, però infinita la gloria de l'altra.
I
predicant aquestes paraules molt devotament, confortava tots els germans, els
induïa a l'obediència i la reverència de la santa Mare Església i a la caritat
fraterna, a pregar Déu per tot el poble, a tenir paciència en les adversitats
del món i temprança en la prosperitat, a mantenir la netedat i la puresa
angèliques, a estar en pau i concòrdia amb Déu i amb els homes i amb la pròpia
consciència, i en l'amor i l'observança de l'altíssima pobresa. I un cop
arribat a aquest punt, els digué:
-- Us mano, pel
mèrit de la santa obediència, a tots els qui us heu aplegat aquí, que cap de
vosaltres no tingui cura ni afany de cap cosa de menjar ni de beure, ni de les
coses necessàries al cos, sinó que solament s'esmerci a pregar i a lloar Déu; i tota sol·licitud del vostre
cos confieu-la-hi, perquè Ell té cura especial de vosaltres.
I
tots varen rebre aquest manament amb cor joiós i cara alegre; i, acabat el
sermó de Sant Francesc, es van posar tots en oració.
Però
Sant Domènec, que es trobava present en tot això, es va meravellar molt del
manament de Sant Francesc, i el considerava faltat de discreció, ja que no
podia entendre com una tan gran multitud podia mantenir-se sense cap cura ni
sol·licitud de les coses necessàries pel cos. Però el pastor principal, Crist
beneït, volent mostrar com s'ocupa de les seves ovelles i el singular amor que
té pels seus pobres, inspirà immediatament la gent de Perusa, d’Spoleto, de
Foligno, d’Spello i d'Assís i de
tota la comarca, que portessin menjar i beure a aquella santa assemblea. I heus aquí que,
de sobte, vingueren d'aquelles contrades homes amb someres, cavalls i carros
carregats de pa i vi, de faves i formatge i altres coses per menjar, segons la
necessitat dels pobrissons de Crist. A més d'això, portaven tovalles, olles,
plats, bols i altres estris que calien per a tanta gent. I es consideraven
sortosos els qui més coses podien portar i servir amb més sol·licitud. Tant fou
així que, fins els cavallers, els barons i els gentilhomes que venien a
tafanejar, servien els germans amb gran humilitat i devoció.
Per
la qual cosa Sant Domènec, en veure-ho i conèixer realment que la providència
divina s'ocupava d'ells, reconegué humilment que havia jutjat erròniament i que
havia tingut per indiscret el manament de Sant Francesc. Anà davant d'ells,
s'agenollà, confessà amb humilitat la seva culpa i va afegir:
-- De debò que
Déu té cura especial d'aquests sants pobrissons, i poc ho sabia. En endavant
prometo observar la pobresa santa i evangèlica. I maleeixo de part de Déu tots els frares del meu Orde que
intentin tenir coses com a pròpies.
D'aquesta
manera, Sant Domènec quedà molt edificat per la fe del santíssim Francesc, per
l'obediència i la pobresa en un tan gran i ordenat capítol, per la providència
divina i per la copiosa abundància de béns.
En
aquell mateix capítol fou dit a Sant Francesc que molts germans portaven
cilicis i cèrcols de
ferro damunt les carns, i que molts emmalaltien, alguns morien i d'altres
quedaven impedits de fer oració. Sant Francesc, doncs, com a pare discretíssim,
manà per santa obediència que, qualsevol qui tingués cilici o cèrcols de ferro,
se'l tragués i el portés al seu davant. I així ho feren. I es van poder comptar ben bé cinc-cents cilicis i molts més
cèrcols de ferro, entre els de braços i els de cintura. De manera que en feren
una gran pila i Sant Francesc els feu deixar tots allà.
Desprès,
acabat el capítol, Sant Francesc els va encoratjar tots al bé i els advertí de
guardar-se del pecat en aquest món pervers. Amb la benedicció de Déu i la seva,
els va enviar de bell nou a les seves províncies, consolats per una gran
alegria espiritual.
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPÍTOL XIX
Com Déu revelà a Sant Francesc que posseiria el paradís a
l'hora de la partença.
Estant
una vegada Sant Francesc greument malalt del ulls, Hugolí, cardenal protector
de l'Orde, pel gran amor que li professava, li va escriure que vingués a ell, a
Rieti, on hi havia metges oculistes de molta fama.
Aleshores,
rebuda la lletra del cardenal, Sant Francesc se n'anà primer a Sant Damià, on
hi havia Santa Clara, devotíssima esposa de Crist, per donar-li algun consol i
desprès anar cap al cardenal. La nit de l'endemà de trobar-se a Sant Damià,
empitjorà tant que gairebé no veia res. Com que no podia, doncs, marxar, Santa
Clara li feu una petita cabana de canyes en la qual pogués reposar millor. Però
el pare sant, entre el dolor de la malaltia i la munió de rates que li donaven
murga, no podia descansar gota, ni de nit ni de dia. I suportant aquesta pena i
tribulació, començà a pensar i a conèixer que allò era un flagell de Déu, a
causa dels seus pecats. Es posà a donar gràcies a Déu amb tot el cor i amb els
llavis. Clamava en veu alta, dient:
-- Senyor Déu
meu, digne sóc d'això i de coses pitjors!. Senyor meu Jesucrist, bon pastor,
que us serviu de les penes i afliccions corporals per a comunicar-nos la vostra
misericòrdia a nosaltres pecadors, concediu-me la gràcia i la virtut a mi, la
vostra ovelleta: que per cap malaltia, angoixa o dolor no em separi mai de Vos.
I
feta aquesta pregària, li vingué del cel una veu que li va dir:
-- Francesc,
respon-me. Si tota la terra fos d'or, i totes les mars, les fonts i els rius de
bàlsam, i totes les muntanyes, les carenes i els turons fossin de pedres
precioses, i tu trobessis un altre tresor més noble que aquestes coses -atès
que l'or és més noble que la terra, el bàlsam que l'aigua, i les pedres
precioses que les muntanyes i les roques- i aquest tresor et fos donat a través
d'aquesta malaltia, oi que n'hauries d'estar content i joiós?.
Sant
Francesc va respondre:
-- Senyor, jo
no soc pas digne d'un tresor tan preciós.
I
la veu de Déu li digué:
-- Alegra't,
Francesc, perquè aquest és el tresor de la vida eterna, que et reservo, i des
d'ara te'n faig do. Aquesta malaltia i aflicció és la paga i senyal d'aquest
benaurat tresor.
Aleshores
Sant Francesc, amb gran alegria per una tan gloriosa promesa, va dir al seu
company:
-- Anem a veure
el cardenal.
I
havent consolat primer Santa Clara amb santes paraules i acomiadant-se d’ella
humilment, va fer camí cap a Rieti. Quan ja era a prop, sortí a recebre'l una
multitud tan gran que, per aquest motiu, no volgué entrar a la ciutat, i se'n
va anar a una església que distava unes dues milles d'allà. Quan ho van saber
els ciutadans, hi concorregueren en tanta colla per veure'l, que malmetien tota
la vinya d'aquella església i en robaven els raïms.
D'això,
el capellà se'n dolia en el seu cor i es penedia d'haver rebut Sant Francesc a
la seva església. Quan Déu li va haver revelat el pensament del prevere,
Francesc el feu cridar i li va dir:
-- Pare
caríssim, quantes cargues de vi us dóna aquesta vinya, l'any que us rendeix
més?.
Ell
va respondre que dotze.
I
Sant Francesc li feu:
-- Jo us prego,
pare, que tingueu paciència en la meva estada aquí per uns quants dies, perquè
hi trobo molt repòs; deixeu collir a tothom raïm de la vostra vinya, per l'amor
de Déu i d'aquest pobrissó. Jo us prometo, de part del meu Senyor Jesucrist,
que la vinya us donarà enguany vint cargues.
I
Sant Francesc va romandre allí pel gran fruit de les ànimes que veia que es
feia a la gent que hi acudia, ja que molts se'n tornaren embriagats d'amor diví
i abandonaren el món.
El
capellà es refià de la promesa de Sant Francesc i va deixar lliure pas als
visitants que acudien a la vinya. Quina meravella! La vinya va quedar
completament malmesa i despullada, de manera que amb prou feines hi restaren
alguns petits penjolls de raïm. Arribat el temps de la verema, el capella els
recollí, els ficà al cup i els trepitjà, i, segons la promesa de Sant Francesc,
recollí vint cargues de vi excel·lent. Aquest miracle donà a entendre
palesament que, així com pels mèrits de Sant Francesc, la vinya despullada de
raïms havia abundat de vi, així el poble cristià, estèril de virtuts per causa
del pecat, gràcies als mèrits i la doctrina de Sant Francesc, abundava sovint
en bons fruits de penitència.
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPÍTOL XX
Com un novici
fou temptat de sortir de l'Orde.
Un
jove noble i molt delicat vingué a l'Orde de Sant Francesc. Al cap de pocs
dies, per la instigació del dimoni, començà a avorrir tant l'hàbit que duia,
que li semblava que anava vestit amb un sac vilíssim: li feien horror les
manegues, detestava la caputxa, i la seva llargada i l'aspror li semblaven una
càrrega insuportable. I com que augmentava en ell el desplaer de l'Orde, va
determinar finalment deixar l'hàbit i retornar al món.
Havia
pres costum -com li havia ensenyat el seu mestre-, cada vegada que passava
davant l'altar del convent, on es conservava el Cos de Crist, d'agenollar-se
amb gran reverència, treure's la caputxa i inclinar-se amb els braços en creu.
S'esdevingué que la nit que havia determinat marxar i sortir de l'Orde, havia
de passar davant l'altar del convent; i tot passant-hi, tot d'una fou
arrabassat en esperit, i Déu li mostrà una visió meravellosa, perquè va veure
una gran multitud de sants, de dos en dos, a manera de processó, tots ells
abillats amb vestits preciosos de tela fina; les seves cares i les seves mans
resplendien com el sol, i avançaven amb cants i amb musica d'àngels. Entre
aquests sants n'hi havia dos de més noblement vestits i adornats que els
altres, i els envoltava tanta resplendor que produïen una gran admiració a qui
els mirava; i quasi al final de la processó en va veure un envoltat de tanta
glòria que semblava un novell cavaller, mes honorat que els altres. Aquest
jove, contemplant la visió, es meravellava i poc sabia que volia dir aquella
processó, i com que no gosava demanar-ho a ningú, estava esbalaït de dolçor.
Però,
passada tota la processó, prengué coratge, anà corrents cap als últims de la
fila i els va preguntar amb certa temença:
-- Estimats
meus, us prego que em vulgueu dir qui són aquells sants tan meravellosos que
van en aquesta processó tan venerable.
Li
respongueren:
-- Sàpigues,
fill, que tots nosaltres som framenors que venim ara de la gloria del paradís.
I
ell els va demanar:
-- Qui són
aquells dos que resplendeixen més que els altres?.
I
li feren:
-- Són Sant
Francesc i Sant Antoni, i aquest darrer que tu has vist tan ornat es un sant
frare que mori fa poc. Com que va combatre amb vigoria contra les temptacions i
perseverà fins a la fi, nosaltres el portem triomfalment a la glòria del
paradís. Aquests vestits de tela fina tan formosos que portem, ens han estat
donats per Déu en comptes de les túniques aspres que portàvem amb paciència en
l'Orde. I la gloriosa lluentor que veus en nosaltres, Déu ens la dóna per la
santa pobresa, l'obediència i la castedat que hem observat amb humilitat fins
al final. Així doncs, fill, que no et sembli mai pesat de portar el sac de
l'Orde tan profitós, perquè si amb el sac de Sant Francesc, per amor de Crist,
menysprees el món, mortifiques la carn i lluites amb coratge contra el diable,
tindràs amb nosaltres vestits semblants i una resplendor de glòria.
Desprès
d'aquestes paraules, el jove recobrà els sentits i, confortat per la visió,
foragità d'ell tota temptació, reconegué la seva culpa davant el guardià i els
altres germans, i des d'aleshores va desitjar sempre l'aspror de la penitencia
i la dels vestits; i va acabar la vida en l'Orde amb gran santedat.
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPÍTOL XXI
Com Sant Francesc va alliberar la ciutat de Gubbio d'un llop
ferotgíssim.
En
el temps que Sant Francesc residia a la ciutat de Gubbio, aparegué en aquell
comtat un llop molt gros, terrible i ferotge, que no sols devorava animals,
sinó homes i tot. Això feia que tots els veïns de Gubbio visquessin amb l'ai al
cor, perquè sovint el llop s'acostava a la ciutat. Quan en sortien s'armaven
com si anessin a combatre; i tanmateix ningú no se'n podia defensar anant sol.
Per por d'aquest llop ningú no gosava sortir fora de les muralles.
Per
la qual cosa Sant Francesc, tenint compassió dels homes d'aquella comarca, tot
i que els ciutadans de Gubbio li ho desaconsellaven, va voler sortir a
l'encontre del llop. Va fer el senyal de la Santa Creu i sortí fora de les
muralles amb els seus companys, posant en Déu tota la confiança. I quan els
altres no s'atrevien a anar més enllà, Sant Francesc feu camí tot sol cap a
l'indret on era el llop. I heus aquí que, davant molts ciutadans que havien
vingut a veure aquest miracle, el llop anà a l'encontre de Sant Francesc amb la
boca oberta; i acostant-se-li, Sant Francesc va fer damunt seu el senyal de la
Santa Creu, el cridà i li va dir:
-- Vine aquí,
germà llop; et mano de part de Crist que no em facis mal ni a mi ni a ningú.
Cosa
admirable!. Tot just va haver fet Sant Francesc la creu, el llop ferotge va
tancar la boca i s'aturà; i, obeint el manament, vingué mansoi com un anyell i
es va ajeure als peus de Sant Francesc. Aleshores Sant Francesc li parlà així:
-- Germà llop,
tu has fet molts danys en aquesta terra i has comés grans maldats, perquè has
destruït i matat les creatures de Déu sense el seu permís. No sols has matat i
devorat les bèsties, sinó que també has tingut la gosadia de matar els homes,
fets a imatge de Déu. Per aquest motiu ets mereixedor de la forca com a lladre
i homicida pèssim, i tothom crida i murmura contra tu. Tota aquesta terra t'és
enemiga, però jo vull, germà llop, fer la pau entre tu i aquesta gent, de
manera que si tu no els ofens més, ells et perdonaran tots els ultratges
passats, i ni els homes ni els gossos no et perseguiran més.
Un
cop dites aquestes paraules, el llop, amb moviments de cos, de cua i d'ulls, i
abaixant el cap, manifestava acceptar i voler observar el que Sant Francesc li
deia. Aleshores el sant continuà:
-- Germà llop,
ja que et plau de fer i sostenir aquestes paus, jo et prometo que et faré donar
de la gent d'aquesta terra allò que necessites pel teu manteniment mentre
viuràs, de manera que no pateixis més fam; perquè sé prou que és per la fam,
que has fet tot aquest mal. Però, atès que t'obtinc aquesta gracia, vull, germà
llop, que em prometis de no fer mai més cap mal a cap persona ni a cap animal.
M'ho promets?.
I
el llop, tot inclinant el cap, va fer senyal evident que ho prometia.
I
Sant Francesc li digué:
-- Germà llop,
vull que em donis fe d'aquesta promesa, per tal que me'n pugui ben refiar.
I
quan Sant Francesc allargà la mà per a rebre la seva fe, el llop aixecà la pota
dreta de davant i, manyagament la posà damunt la mà del sant per a donar-li
aquell senyal de fidelitat que ell podia fer.
Aleshores
Sant Francesc va dir:
-- Germà llop,
jo et mano en nom de Jesucrist que ara vinguis amb mi sense cap temença, i
anirem a refermar aquesta pau en nom de Déu.
I
el llop, obedient, se'n va anar amb ell, com un anyell mansoi, de tal manera
que, en veure-ho, els veïns de Gubbio se'n meravellaven molt. I de seguida
aquesta nova va córrer per tota la comarca; i això feu que tota la gent, grans
i petits, homes i dones, joves i vells, vinguessin a la plaça per veure el llop
amb Sant Francesc. I quan es va haver reunit tot el poble, Sant Francesc es
posà a predicar dient-los, entre altres coses, que a causa dels pecats, Déu
permet aquesta mena de mals i pestilències, i que molt més perillosa és la
flama de l'infern, que ha de durar eternament pels condemnats, que no pas la
ràbia del llop que només pot matar el cos.
-- Encara més,
doncs, cal témer la gola de l'infern, si la gola d'un animal posa terror i
esglai a tanta gent!. Retorneu, doncs, a Déu, germans. Feu penitència digna
dels vostres pecats i Déu us alliberarà ara del llop, i en l'esdevenidor del
foc etern.
I
un cop dites aquestes paraules, Sant Francesc els va fer:
-- Escolteu,
estimats meus: el germà llop, que és aquí davant vostre, m'ha promès i m'ha
jurat de fer la pau amb vosaltres i de no ofendre-us més en cap cosa. Vosaltres
li prometeu donar-li cada dia l'aliment que necessiti, i jo em faig fiador que
ell observarà fermament aquest pacte de pau.
Aleshores
tot el poble, amb una sola veu, va prometre de nodrir el llop cada dia. I Sant
Francesc, davant de tots, va dir al llop:
-- I tu, germà
llop, promets observar els pactes de pau, de manera que no ofenguis ni els
homes, ni els animals, ni cap altra creatura?.
I
el llop s'agenollà i inclinà el cap, i amb moviments manyacs de cos, de cua i
d'orelles demostrava, tant com podia, que volia complir amb ells aquell pacte.
I va dir Sant Francesc encara:
-- Germà llop,
vull que, ja que m'has donat fe d'aquesta promesa fora de la muralla, me la
donis també davant el poble i que no m'enganyis en la promesa i la garantia que
he fet jo per tu.
Aleshores
el llop, aixecant la pota dreta, la va posar a la mà de Sant Francesc. Desprès
d'aquest acte i d'altres coses que no s'han esmentat, hi hagué tanta admiració
i alegria en tot el poble -tant per la devoció del sant com per la novetat del
miracle i per la pau del llop- que tots aixecaren les veus al cel, tot lloant i
beneint Déu, que els havia enviat Sant Francesc, el qual, pels seus mèrits, els
havia alliberat de la gola de la bèstia cruel.
Desprès,
el llop va viure dos anys a Gubbio, i entrava familiarment a les cases, de
porta en porta, sense fer mal a ningú i sense que ningú n'hi fes. Va ser nodrit
amb benvolença per la gent. Anava d'aquesta manera per la comarca i per les
cases, i mai cap gos no el seguia bordant. Finalment, al cap de dos anys, el
germà llop morí de vellesa, cosa que va doldre molt als veïns de Gubbio, perquè
en veure'l rondar manyac pels carrers, recordaven millor la virtut i la
santedat de Sant Francesc.
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPÍTOL XXII
Com un jove va donar unes tórtores a Sant Francesc.
Un
jove havia agafat un dia moltes tórtores i les va dur a vendre. Trobà Sant
Francesc, que tenia una pietat singular pels animals manyacs. Mirant aquelles
tórtores amb ulls compassius digué al jove:
-- Bon noi, et
prego que em donis aquestes tórtores mansoies, perquè en les Sagrades
Escriptures són comparades a les ànimes castes, humils i fidels, i així no
cauran a mans de gent cruel que les matarà.
Tot
seguit, el noi, inspirat per Déu, les donà a Sant Francesc i ell, rebent-les a
la falda, començà a parlar-les dolçament:
-- Oh, germanes
meves, tórtores senzilles, innocents i castes, per què us deixeu agafar? Jo ara
us vull salvar de la mort i us faré nius perquè us multipliqueu i doneu fruit,
segons el manament del nostre Creador.
Llavors
anà Sant Francesc i a totes les va fer un niu. I elles s'hi van avesar, i
començaren a pondre ous i a covar-los davant els frares; i així, familiarment,
s'estaven i vivien amb Sant Francesc i els altres germans com si haguessin
estat gallines criades sempre entre ells. I no se n'anaren mai fins que un dia
Sant Francesc, amb la seva benedicció, els donà llicència per a marxar i volar.
I al jove que les hi havia donades, Sant Francesc li va dir:
-- Fill meu, tu
encara seràs frare d'aquest Orde i serviràs gentilment Jesucrist.
I
així fou, perquè aquell noi es féu framenor, i va viure dins l'Orde amb gran
santedat.
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPÍTOL XXIII
Com Sant
Francesc va alliberar un germà temptat pel dimoni.
Estant
un vegada Sant Francesc en oració a la Porciúncula, va veure per divina
revelació tot el convent voltat i assetjat pels dimonis, com si fos un gran
exèrcit. Però cap d'ells no podia entrar-hi, perquè els germans eren de tanta
virtut que els dimonis no tenien ningú amb qui ficar-se. Però els dimonis
perseveraven en el seu propòsit. Un dia succeí que un d'aquells germans
s'enfadà contra un altre, i pensava en el seu cor com podria acusar-lo i
venjar-se'n. Mentre continuava en aquell pensament, el dimoni, en veure la
porta oberta, va entrar al convent i es va posar damunt el coll d'aquell
framenor.
El
pastor atent i misericordiós que vetllava sempre el seu ramat, veient que el
llop havia entrat a casa per a devorar una ovelleta seva, féu cridar tot seguit
aquell germà i li va manar que tot seguit descobrís el verí del rancor contra
el proïsme, pel qual ell es trobava en poder de l'enemic. Esporuguit de veure's
descobert pel pare sant reconegué la seva culpa i en demana humilment la
penitència i el perdó. Un cop acomplert això, absolt del pecat i rebuda la
penitència, el dimoni s'allunya immediatament de davant Sant Francesc. El framenor,
alliberat de les mans de la fera cruel per la bondat del bon pastor, donà
gràcies a Déu i va retornar al ramat, corregit i alliçonat. Des d'aleshores
visqué en gran santedat.
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPÍTOL XXIV
Com Sant Francesc convertí a la fe, el sultà de Babilònia.
Mogut
pel zel de Crist i el desig del martiri, Sant Francesc passà una vegada a
ultramar amb dotze dels seus companys virtuosos, per anar de dret al sultà de
Babilònia. (Babilònia era el nom que es donava a Europa per aquell temps a la capital d'Egipte, el Caire. El sultà era Melek-el-Kamel, entossudit aleshores a fer front a la cinquena croada llançada pels pobles cristians).
Un
cop arribats a una contrada de sarraïns, on vigilaven els passos fronterers uns
homes tan cruels que, tot cristià que s'atrevia travessar-los hi deixava la
vida, va plaure a Déu que aquells no fossin morts, sinó que, presos, lligats i
maltractats, fossin conduits davant el sultà. I a la seva presencia, Sant
Francesc, sota el guiatge de l'Esperit Sant, predicà tan divinament la fe de
Crist, que de bon grat per aquesta fe s'hauria tirat al foc.
Això
va fer que el sultà comencés a tenir-li gran devoció, tant per la constància de
la seva fe com pel menyspreu del món que veia en ell -perquè, essent pobre, no
volia cap recompensa d'ell- i també pel desig del martiri que descobria en Sant
Francesc.
De
llavors ençà el sultà l'escoltava de bon grat, i li pregà que tornès a veure'l
sovint. Els va concedir generosament, a ell i als seus companys, que poguessin
predicar arreu on volguessin, i els va donar un senyal pel qual ningú no els
pogués ofendre.
Aconseguida,
doncs, aquesta autorització tan àmplia, Sant Francesc envià aquells germans
elegits, de dos en dos, a diversos països de sarraïns a predicar la fe de
Crist, i ell mateix amb un company va anar cap a la contrada que havia escollit.
Entrà
en un hostal per a descansar, i hi trobà una dona bellíssima de cos però bruta
d'ànima, la qual el requerí, la maleïda, a pecar.
Sant
Francesc li digué:
-- D'acord,
accepto, anem al llit.
I
ella el conduí a la seva cambra. Però Sant Francesc li feu:
-- Vine amb mi,
que jo et conduiré a un llit molt més agradable.
I
la menà a una gran foguera encesa de l'hostal. Enfervorit espiritualment, Sant
Francesc es despullà del tot i es va ajeure a terra tocant el foc. La convidà a
despullar-se i a ajeure's amb ell en aquell llit tou i bufó. I estant d'aquesta
manera Sant Francesc durant molta estona amb la cara alegre i sense cremar-se
ni socarrimar-se gens, aquella dona s'espantà pel miracle. Compungida en el
cor, no solament es penedí del seu pecat i de la seva mala intenció, sinó que
mudà totalment de vida i es convertí a la fe de Crist, i va assolir tanta
santedat que, per ella, es van salvar moltíssimes ànimes en aquell país.
AI
final, en veure Sant Francesc que no podia donar més fruit en aquells indrets,
per inspiració divina es disposà a retornar entre els fidels amb tots els seus
companys. I, reunits tots, es va presentar al sultà per acomiadar-se. Aleshores
el sultà li digué:
-- Germà
Francesc, de bon grat em convertiria a la fe de Crist, però tinc por de fer-ho
ara, perquè, si els meus homes se n'assabentessin, em matarien a mi i a tu amb
tots els teus companys. Com que tu encara pots fer molt de bé, i a mi em cal
solucionar assumptes molt importants, no vull ser causa de la meva mort i la teva.
Però ensenya'm que haig de fer per a salvar-me, que estic disposat a fer el que
em diguis.
Aleshores
Sant Francesc li va dir:
-- Senyor, ara
em cal deixar-vos, però quan hauré retornat al meu país i, per la gracia de
Déu, hauré pujat al cel un cop mort, si a Déu plau, us enviaré dos framenors
meus, dels quals rebreu el sant baptisme de Crist i sereu salvat, tal com m'ho
ha revelat el meu Senyor Jesucrist. I vós, mentrestant, desfeu-vos de tot
destorb, per tal que, quan arribi, la gracia de Déu us trobi a punt per a la fe
i la devoció.
El
sultà va prometre que ho faria, i ho va fer. Després d'això, Sant Francesc se'n
tornà amb aquell grup venerable de companys tan virtuosos, i alguns anys més
tard, per la mort corporal, Sant Francesc lliurà la seva ànima a Déu.
I
el sultà, emmalaltit, esperava que s'acomplís la promesa del sant, i va fer
posar guardes en certs llocs. Manà que si compareixien dos frares amb l'hàbit
de Sant Francesc, fossin conduïts immediatament a ell. En aquell temps, el sant
es va aparèixer a dos framenors i els ordenà que, sense tardança, anessin al
sultà i procuressin la seva salvació, tal com li ho havia promès.
Tot
seguit es posaren en camí i, un cop travessada la mar, foren conduïts pels
guardes al sultà. En veure'ls, va tenir una gran alegria i digué:
--
Veritablement ara sé que Déu m'ha enviat els seus servents per a la meva
salvació, segons la promesa que per revelació divina em féu Sant Francesc.
Havent
rebut, doncs, els ensenyaments de la fe cristiana, regenerat d'aquesta manera
en Crist pel baptisme de mans d'aquells germans, el sultà morí d'aquella
malaltia i salva la seva anima pels mèrits i les pregàries de Sant Francesc.
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPÍTOL XXV
Com Sant
Francesc va guarir miraculosament el cos i l’ànima d'un leprós.
El
veritable deixeble de Crist, Sant Francesc, vivint en aquesta miserable vida,
amb tot el seu esforç procurava seguir Crist, el mestre perfecte. Per això
sovint, per divina inspiració, s'esdevenia que, a aquell a qui guaria el cos,
Déu li guaria l'anima al mateix temps, tal com es llegeix de Crist.
I
com que no sols amb amor servia els leprosos, sinó que també havia manat que
els germans del seu Orde, estant i rodant pel món, servissin els leprosos per
amor de Crist –que per nosaltres volgué passar per leprós-, s'esdevingué una
vegada que en un convent on era llavors Sant Francesc, els frares servien
leprosos i malalts en un hospital. Hi havia un leprós tan impacient, tan
insuportable i entossudit, que tothom creia -i era veritat- que estava posseït
pel dimoni. Perquè insultava amb les seves paraules i apallissava els qui el
servien i, cosa pitjor, blasfemava descaradament contra Crist beneït i la seva
Mare santíssima, la Verge Maria; de tal manera que no trobava qui pogués o
volgués servir-lo. Per bé que els germans s'esforçaven a suportar les injúries
per augmentar el mèrit de la paciència, amb tot, en consciència no podien
aguantar les ofenses que proferia contra Crist i la seva Mare. Per això
determinaren abandonar el leprós. Però no volgueren fer-ho sense notificar-ho
abans a Sant Francesc, que vivia aleshores en un lloc a prop. I quan li ho
hagueren fet saber, Sant Francesc anà a trobar el pervers leprós, i
acostant-se-li, va saludar-lo d'aquesta manera:
-- Que Déu et
doni la pau, germà meu estimadíssim.
Rondinant,
respongué el leprós:
-- Quina pau
puc tenir de part de Déu, que m'ha llevat la pau i tot bé i m'ha fet un podrit
i un pudent?.
Sant
Francesc li féu:
-- Fill meu,
tingues paciència, perquè les malalties del cos, Déu ens les envia en aquest
món per a la salvació de l'ànima, perquè són de gran mèrit quan hom les suporta
amb paciència.
El
malalt va respondre:
-- I com puc jo
suportar amb paciència la pena contínua que m'afligeix nit i dia?. No estic
només afligit pel meu mal. Pitjor em tracten els germans que tu em donares
perquè em servissin, ja que no ho fan com deurien.
Aleshores
Sant Francesc, com que va conèixer per revelació que aquell leprós estava
posseït per l'esperit maligne, se'n va anar a fer oració i pregà devotament a
Déu per ell. Feta la pregària, retornà al seu costat i li va dir:
-- Fill meu, jo
mateix vull servir-te, ja que no estàs content dels altres.
-- Molt bé,
però que podràs fer tu més que els altres?.
Respongué
Sant Francesc:
-- Faré tot el
que tu vulguis.
-- Doncs vull
que em rentis de cap a peus, perquè faig una fetor tan forta que ni jo mateix
puc aguantar-la.
Aleshores,
Sant Francesc va fer escalfar aigua amb moltes herbes aromàtiques. Desprès,
despullà aquell home i començà a rentar-lo amb les pròpies mans, i un altre
germà li tirava aigua al damunt. I per diví miracle, al lloc on Sant Francesc
tocava amb les seves mans, la lepra desapareixia i la carn quedava perfectament
sana. I tan bon punt el cos començava a guarir-se, així mateix anava
netejant-se l'ànima. Per això, el leprós, a mesura que anava refent-se,
començava a tenir una gran compunció i un gran penediment dels seus pecats, i a
plorar molt amargament. De manera que, mentre per fora el cos es netejava de la
lepra pel bany d'aigua, per dins, l'ànima es purificava del pecat amb la
contrició i les llàgrimes.
I
estant completament guarit del cos i de l'ànima, humilment es reconegué
culpable i deia tot plorant en veu alta:
-- Dissortat de
mi, que sóc digne de l'infern per les ofenses i injúries que he fet i he dit
als frares, i per la impaciència que he tingut, i les meves blasfèmies contra
Déu!.
I
durant quinze dies plorà amargament els seus pecats, demanant misericòrdia a
Déu, i féu una confessió general al capellà. Sant Francesc, en veure el miracle
tan palès que Déu havia obrat per les seves mans, donà gràcies a Déu i va
marxar d'aquell indret a un altre lloc llunyà. Per humilitat, volia defugir
tota glòria mundana i en totes les seves obres nomes cercava l'honor i la
glòria de Déu, i no pas la pròpia.
Desprès,
per voler del Senyor, el leprós esmentat, sà de cos i d'ànima, al cap de quinze
dies de la seva penitència, caigué malalt d'una altra malaltia. Enfortit amb
els sagraments de l'Església, moria santament. I la seva ànima, quan entrava al
paradís, s'aparegué pels aires a Sant Francesc, que estava fent oració en un
bosc, i li digué:
-- Em
reconeixes?.
Sant
Francesc li va fer:
-- Qui ets?.
-- Jo sóc el
leprós que Crist beneït va guarir pels teus mèrits. Avui me'n vaig cap a la
vida eterna. Per això en dono gràcies a Déu i a tu. Que siguin beneïts la teva
ànima i el teu cos, i beneïdes les teves santes paraules i obres, perquè per tu
es salvaran moltes ànimes en el món. I sàpigues que no hi ha dia a la terra en
que els sants àngels i els altres sants no regraciïn a Déu els fruits de
santedat que tu i el teu Orde féu en diversos llocs del món. Conforta't, doncs,
lloa i agraeix Déu, i queda't amb la seva benedicció.
Dites
aquestes paraules, se n'anà al cel, i Sant Francesc en va quedar molt consolat.
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPÍTOL XXVI
Com Sant Francesc va convertir tres lladres malvats, que
desprès es feren framenors.
Una
vegada Sant Francesc anà a San Sepolcro, travessant una terra deserta, i quan
passava per un poblet que s'anomena Monte Casale, comparegué un jove noble i
delicat que li va dir:
-- Pare, de
bona gana m'agradaria ser un dels vostres frares.
Sant
Francesc li va respondre:
-- Fill meu, tu
ets jove, delicat i noble; potser no podries aguantar la nostra pobresa i
austeritat.
Ell
li feu:
-- Pare, no sou
vosaltres homes com jo?. Doncs, així com vosaltres les suporteu, també podré
suportar-les jo, amb la gracia de Déu.
Molt
va plaure a Sant Francesc aquesta resposta. Així doncs, el va beneir, el va
rebre tot seguit a l'Orde, i li posà per nom Àngel. I aquell jove es comportà
amb tanta gentilesa i afabilitat, que poc temps desprès Sant Francesc el féu
guardià del convent de Monte Casale.
En
aquell temps rondaven per la contrada tres lladres molt famosos, que feien molt
mal al país. Una dia vingueren al convent dels frares i pregaren al guardià,
l'esmentat fra Àngel, que els donés alguna cosa per a menjar. El guardià els va
respondre amb aspror d'aquesta manera:
-- Vosaltres,
lladres cruels i assassins, no teniu vergonya de robar el fruit del treball
dels altres, i fins i tot, presumptuosos i descarats com sou, voleu devorar les
almoines enviades als servents de Déu, vosaltres que no sou mereixedors que la
terra us aguanti, perquè no teniu cap respecte, ni als homes, ni al Déu que us
ha creat. Aneu, doncs, a les vostres, i no comparegueu mes per aquí.
Trasbalsats
i enutjats per aquestes paraules, els lladres se n'anaren.
I
heus aquí que Sant Francesc tornava de fora, amb el sarró del pa i un flascó de
vi que havien captat amb el seu company, quan el guardià li va referir com
havia acomiadat aquells lladres.
Sant
Francesc el va renyar severament, dient-li:
-- Has obrat
amb crueltat. Els pecadors es recondueixen més aviat a Déu amb la dolcesa que
no pas amb aspres reprensions. Per això el nostre mestre, Jesucrist, l'Evangeli
del qual hem promès observar, diu que el metge és per als malalts i no per als
qui estan bons, i que no vingué a cridar els justos sinó els pecadors perquè es
convertissin, que per això sovint menjava amb ells. Per tant, ja que tu has
obrat contra la caritat i contra el Sant Evangeli de Crist, et mano que per
santa obediència, immediatament prenguis aquest sarró de pa i aquest flascó de
vi que hem captat i corris darrere d'ells, que els busquis per muntanyes i
valls fins que els trobis, i que de part meva els ofereixis tot aquest pa i
aquest vi. En acabat, agenolla't davant d'ells i demana'ls perdó humilment de
la teva culpa i crueltat. Desprès, prega'ls de part meva que no facin mes mal,
sinó que temin Déu i no l'ofenguin més. Si ho fan, jo prometo que els proveiré
per llurs necessitats i els donaré tots els dies menjar i beure. Quan els hagis
dit això, retorna aquí humilment.
Mentre
el guardià anava a complir l'ordre de Sant Francesc, aquest es posà en oració i
pregà Déu que toqués el cor d'aquells lladres i els convertís a penitència. El
guardià, obedient, els va trobar i els oferí el pa i el vi, i va fer tot allò
que Sant Francesc li havia manat. I va plaure a Déu que mentre els tres lladres
menjaven l'almoina de Sant Francesc, comencessin a dir-se entre ells:
-- Pobres de
nosaltres, estem perduts!. Que en són de dures les penes de l'infern que ens
esperen!. Perquè nosaltres no sols anem robant el proïsme, li fem mal i el
ferim, ans que també el matem. I malgrat els mals i crims que fem, no ens
remordeix la consciencia ni el temor de Déu. En canvi, aquest sant germà ha
vingut a trobar-nos i per quatre paraules que amb raó ens ha dit a causa de la
nostra dolenteria, ens n'ha demanat perdó humilment. A més d'això, ens ha
portat pa i vi i la promesa tan generosa d'aquell bon pare. És ben cert que
aquests frares són sants i veritables servents de Déu, i que mereixen el
paradís. Nosaltres, però, som fills de l'eterna condemnació i mereixem les
penes de l'infern. Cada dia agreugem la nostra perdició. Amb tants pecats com
hem comès fins ara, no sabem pas si podrem assolir la misericòrdia de Déu.
Així
parlava un d'ells, mentre els altres afegien:
-- Certament
tens raó, però que ens cal fer?.
-- Anem -digué un
d'ells- a trobar Sant Francesc. Si ens
dóna esperança de que puguem trobar el perdó de Déu pels nostres pecats, farem
el que ell ens mani i podrem alliberar les nostres ànimes de les penes de
l'infern.
Va
plaure el consell, i tots tres, de comú acord, anaren a trobar Sant Francesc i
li digueren:
-- Pare,
nosaltres, a causa de les dolenteries que hem comés, no creiem que puguem
merèixer la misericòrdia de Déu; però si veus alguna esperança que Ell ens
aculli amb pietat, aquí ens tens; estem disposats a complir el que ens diguis i
a fer penitència amb tu.
Aleshores
Sant Francesc els va rebre amb caritat i benignament, els va confortar amb
molts exemples, els assegurà la misericòrdia de Déu i els prometé que amb tota
certesa la hi demanaria; i els va repetir que la misericòrdia divina es infinita,
i que si nosaltres tinguéssim infinits pecats, encara seria més gran que tots
ells, segons diu l'Evangeli. I que l'Apòstol Sant Pau diu: «Crist beneït vingué
a aquest món a salvar els pecador».
Moguts
amb aquestes paraules i ensenyaments semblants, els tres lladres van renunciar
al dimoni i a les seves obres. Sant Francesc els va rebre a l'Orde i començaren
a fer molta penitència.
Dos
d'ells visqueren poc temps desprès de la seva conversió i se n'anaren al
paradís. Però el tercer, que els va sobreviure, pensant en els seus pecats, féu
tanta penitència que, durant quinze anys seguits, llevat de les quaresmes de
costum que feia amb els altres germans, tota la resta de l'any dejunava tres
dies cada setmana amb pa i aigua, anava sempre descalç, cobert amb una sola
túnica, i no dormia mai desprès del rés de matines.
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPÍTOL XXVII
Com Sant
Francesc a Bolonya va convertir dos estudiants que després es feren framenors.
Arribant
un dia Sant Francesc a la ciutat de Bolonya, tota la gent de la ciutat corria a
veure'l. Era tan gran la multitud, que amb prou feines podia arribar a la
plaça. I com que estava tota plena d'homes i de dones i d'estudiants, Sant
Francesc pujà a un lloc alt i va començar a predicar allò que l'Esperit Sant li
dictava.
Predicava
coses tan meravelloses que, més s'hauria dit que predicava un àngel que no pas
un home, i les seves paraules celestials eren com sagetes afuades que
traspassaven el cor dels oients; i per aquella prèdica molts homes i dones es
van convertir a penitència.
Hi
havia entre ells, dos nobles estudiants de la Marca d'Ancona. Un d'ells es deia
Pelegrí i l'altre Riceri, i tots dos, després de la dita predicació, havent-los
tocat el cor una inspiració divina, anaren a Sant Francesc per dir-li que volien
deixar totalment el món i fer-se framenors.
Aleshores
Sant Francesc, que coneixia per revelació divina que Déu els enviava i que a
l'Orde portarien una santa vida, i considerant el seu gran fervor, els va rebre
amb joia i els digué:
-- Tu, Pelegrí,
segueix dins l'Orde el camí de la humilitat. Tu, Riceri, serveix els germans.
I
fou així, perquè fra Pelegrí mai no va voler ser clergue, sinó llec, tot i que
era molt lletrat i un gran decretalista. Per la virtut de la humilitat, arribà
a una gran perfecció; talment que fra Bernat, el primogènit de Sant Francesc,
va dir d'ell que era un dels germans més perfectes d'aquest món. Finalment, fra
Pelegrí, ple de virtut, passà d'aquesta vida santa a la vida benaurada i féu
molts miracles abans i després de la seva mort.
Fra
Riceri servia amb devoció i fidelitat els frares. Vivia amb gran santedat i
humilitat. Gaudia de molta familiaritat amb Sant Francesc, el qual li revelava
molts secrets. I havent estat fet ministre de la província de la Marca
d'Ancona, la va regir molts anys, amb grandíssima pau i discreció.
Al
cap d'un temps, Déu va permetre una greu temptació en el seu interior. N'estava
tan turmentat i angoixat, que s'afligia rigorosament dia i nit amb dejunis,
deixuplines, llàgrimes i pregàries.
Tanmateix,
però, no sabia bandejar la temptació, per la qual cosa sovint entrava en una
gran desesperació, perquè, per aquest motiu, es considerava abandonat de Déu.
En aquesta desesperança, com a últim recurs, determinà acudir a Sant Francesc,
rumiant així:
-- Si Sant
Francesc em fa bona cara i em mostra familiaritat, com és habitual en ell,
creuré que Déu encara té compassió de mi; i si no, serà un senyal que Déu m'ha
abandonat.
Emprengué,
doncs, el camí i anà a trobar Sant Francesc, que llavors es trobava greument
malalt, al palau del bisbe d'Assis.
Déu
li va revelar tota la trajectòria de la temptació i la determinació de fra
Riceri, i la seva arribada. Tot seguit, Sant Francesc cridà fra Lleó i fra
Masseo i els va dir:
-- Aneu de
pressa a recebre el meu fill caríssim, fra Riceri, i abraceu-lo de part meva.
Saludeu-lo i digueu-li que, entre tots els germans que hi ha en aquest món, jo
l'estimo especialment.
Anaren
i trobaren pel camí fra Riceri. L'abraçaren bo i dient-li el que Sant Francesc
els havia encomanat. D'això en tingué un consol i una dolcesa tan grans en
l'ànima, que es sentia fora de si. Donà gràcies a Déu de tot cor, anà i va
arribar al lloc on jeia malalt Sant Francesc. I encara que la malaltia era
greu, Sant Francesc, en sentir que fra Riceri venia, s'aixecà i sortí a
rebre'l, el va abraçar dolçament i li digué:
-- Estimadíssim
fill meu, fra Riceri, entre tots els germans que hi ha al món jo t'estimo,
t'estimo a tu singularment.
Dit
això, li feu el senyal de la santa creu al front, l'hi besà i afegí desprès:
-- Fill
caríssim, Déu ha permès aquesta temptació perquè fos per a tu de gran mèrit. Si
no vols, però, i renuncies a aquest guany, que no el tinguis.
Cosa
meravellosa!. Tot just Sant Francesc va haver dit aquestes paraules,
desaparegué de fra Riceri la temptació, com si no l'hagués tinguda mai en sa
vida. I quedà molt consolat.
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPÍTOL
XXVIII
D'un rapte que va tenir fra Bernat de Quintavalle.
La
gracia que Déu atorgava als pobres segons l'Evangeli, que abandonaven el món
per amor de Crist, es demostrà bé en fra Bernat de Quintavalle, el qual,
desprès d'haver pres l'hàbit de Sant Francesc, era arrabassat molt sovint en
Déu per la contemplació de les coses celestials.En
una d'aquestes ocasions, entre d’altres, esdevingué que estant fra Bernat a
l'església oint missa, amb la ment suspesa en Déu, quedà tan absort i
arrabassat en la contemplació que, durant l'elevació del Cos de Crist, no
s'adonà de res, ni s'agenollà ni es tragué la caputxa com feien els altres,
sinó que, sense parpellejar, mirant de fit a fit, restà insensible des de bon
matí fins a l'hora de nona. Desprès de nona, retornant en ell mateix, anava pel
convent cridant amb veu d'admiració:
-- Oh germans,
oh germans, oh germans!. No hi ha pas ningú en aquesta contrada que, si li
prometien un bellíssim palau ple d'or, no volgués amatent portar un sac ple de
fems per guanyar aquell tresor tan valuós.
Vers
aquest tresor celestial, promès als enamorats de Déu, l'esmentat fra Bernat fou
tan atret per l'esperit que, durant quinze dies seguits, anà sempre amb el
pensament i amb la cara elevats cap al cel. I durant aquest temps, mai no va
quedar tip a taula, per bé que menjava una mica de tot el que li posaven el
davant. Perquè deia que d'allò que l'home no tasta, no en fa pas perfecta
abstinència, sinó que la veritable abstinència es privar-se de les coses que la
boca troba més saboroses.
I
així arribà a tanta claredat i llum d'intel·ligència, que àdhuc els homes més
doctes recorrien a ell perquè els resolgués les qüestions mes difícils i els
passatges més obscurs de la Sagrada Escriptura, i ell els aclaria qualsevol
dificultat. I com que el seu esperit estava completament alliberat i abstret de
les coses terrenes, volava molt amunt per a la contemplació, com fan les
orenetes. A vegades passava durant vint dies, a voltes trenta, isolat al cim de
les més altes muntanyes, contemplant les cases celestials. Per aquest motiu,
fra Gil deia d'ell que no era donat als altres homes aquest do concedit a fra
Bernat de Quintavalle: és a dir, nodrir-se tot volant, com fan les orenetes.
Per
l'excel·lència d'aquesta gràcia que havia rebut de Déu, a Sant Francesc li
agradava parlar sovint amb fra Bernat, tant de dia com de nit. Més d'una vegada
els trobaren tots dos plegats una nit sencera absorts en Déu al bosc, on
s'havien recollit per parlar de Déu, el qual sigui beneït pels segles dels
segles.
Amén.
*****************
· CAPÍTOL XXIX
Com el dimoni es va aparèixer a fra Rufí, en
forma de Crist crucificat.
Fra
Rufí, un dels homes més nobles d'Assís, company de Sant Francesc i persona de
gran virtut, durant un temps fou combatut i fortíssimament temptat en el seu
interior, sobre la predestinació. Això feia que estigués melangiós i trist,
perquè el dimoni li posava al cor que era condemnat i no predestinat a la vida
eterna, i que era malaguanyat tot el que feia dins l'Orde.
Per
més que aquesta temptació s'allargava dies i dies, ell, per vergonya, no la
descobria a Sant Francesc; tanmateix no deixava de fer les pregaries i les
abstinències de costum. Així, doncs, l'enemic començà a afegir-li tristesa rere
tristesa, a més de les lluites internes, i el combatia fins i tot amb falses
aparicions.
Una
de les vegades se li va aparèixer en forma de Sant Crist i li digué:
-- Ai, fra
Rufí, per què t'afligeixes amb penitencies i oracions, si no ets dels
predestinats a la vida eterna? Creu-me, sóc jo qui t'ha elegit i predestinat, i
no creguis pas el fill de Pere Bernardone si et diu el contrari. Més encara: ni
li preguntis res sobre aquest assumpte -ni ell ni els altres no en saben res-,
sinó només a mi, que sóc el fill de Déu. Per això, creu-me el que et dic: tu
ets del nombre dels condemnats. I el fill de Pere Bernardone, així com el teu
pare i el seu pare, també estan condemnats. Qualsevol que els segueixi va
enganyat.
Sentides
aquestes paraules, el dimoni va desaparèixer, i fra Rufí començà a trobar-se
tan entenebrit pel príncep de les tenebres, que ja perdia tota la fe i l'amor
que havia posat en Sant Francesc, i no es feia comptes de dir-li'n res. Però
allò que fra Rufí no deia en absolut al pare sant, l'Esperit Sant ho revelà a
Sant Francesc. Per això, veient en esperit el perill en que es trobava aquell
germà, va manar a fra Masseo que l'anés a buscar.
Però
fra Rufí rondinava i digué a fra Masseo:
-- Què hi tinc
a veure jo amb fra Francesc?.
Llavors
fra Masseo, ple de saviesa divina i coneixent l'engany del maligne, li digué:
-- Ah, fra
Rufí!, no saps que fra Francesc és com un àngel de Déu, que ha il·luminat
tantes ànimes en el món, i pel qual hem rebut nosaltres la gràcia de Déu?. Per
això vull que, de totes passades, vinguis amb mi a veure'l perquè veig
clarament que el dimoni t'ha enganyat.
Dit
això, fra Rufí s'aixecà i anà a Sant Francesc, el qual en veure'l venir de
lluny, començà a cridar:
-- Oh, pobret
fra Rufí, en qui has cregut?.
Un
cop al seu costat, Sant Francesc li va descobrir i li va explicar fil per randa
tota la temptació interior i exterior que havia tingut del dimoni, li va
mostrar amb claredat que aquell que se li havia aparegut era el diable i no pas
Crist, i que de cap manera no havia de consentir a les seves instigacions. I
Sant Francesc encara afegí:
-- Quan el
dimoni et digui: «Estàs condemnat», li respons: «Obre la boca, que te l'ompliré
de femta!». I que això et sigui el senyal de que és el dimoni, i no Crist;
perquè, tot just que li hauràs fet aquesta resposta, fugirà immediatament. I
encara havies d'haver conegut que era el dimoni perquè t'enduria el cor per a
tot bé, cosa que és pròpiament el seu ofici. Però Crist beneït mai no endureix
el cor de l'home fidel, sinó que l'ablaneix, com diu per boca del profeta: «Jo
us trauré el cor de pedra i us en donaré un de carn».
Aleshores,
quan fra Rufí va veure que Sant Francesc li contava amb detall tots els moments
de la temptació, penedit de les seves paraules, començà a plorar amargament i
de genolls davant el pare sant va reconèixer la falta d'haver-li ocultat la
temptació. I així quedà molt consolat i reconfortat dels seus consells i tot
canviat. Després, finalment, Sant Francesc li digué:
-- Ves-te'n,
fill meu, i confessa't, i no deixis mai la pràctica de l'oració acostumada.
Tingues per cert que aquesta temptació et serà de gran profit i consol, com
veuràs en poc temps.
Fra
Rufí retornà a la seva cel·la al bosc i, trobant-se en oració amb moltes
llàgrimes, va veure venir l'enemic en figura de Crist, semblant a la primera
aparició, que li deia:
-- Ai, fra
Rufí, no et vaig dir jo que no creguessis el fill de Pere Bernardone i que no
et fatiguessis més en llàgrimes i oracions, ja que estàs condemnat?. De què et
serveix afligir-te en vida si, quan moriràs, seràs reprovat?.
I
fra Rufí contestà a !'instant:
-- Obre la boca
que te l'ompliré de femta.
Enfurismat
el dimoni per aquestes paraules, fugí corrents amb tanta tempesta i terratrèmol
de pedres de la muntanya de Subasio, que era a prop d'allà, que un gran espai
fou cobert per l'esllavissament de pedres que queien avall Era tan gran
l'espetec que feien rodolant, que llançaven guspires d'un foc horrible per la
fondària de la vall. I a causa del brogit terrible que feien, Sant Francesc i
els companys, amb gran admiració, eixiren del convent a veure que passava.
Encara avui es veu aquell gran enderrocament de pedres.
Aleshores
fra Rufí s'adonà clarament que el qui l'havia enganyat era el dimoni. Tornant
novament a Sant Francesc, es tirà altra vegada a terra i reconegué la seva
falta. Sant Francesc el reconfortà amb dolces paraules i el va remetre tot
consolat a la seva cel·la. Quan hi estava devotament en oració, se li aparegué
Crist beneït, abrusà la seva ànima d'amor diví i li digué:
-- Has fet bé,
fill meu, de creure fra Francesc, perquè qui t'havia contristat era el maligne.
Però jo sóc Crist, el teu mestre, i per assegurar-te'n bé et dono aquest
senyal: que mentre visquis no sentiràs mai més tristesa ni melangia.
Dit
això, Crist va desaparèixer i el va deixar amb tanta joia, dolcesa d'esperit i
elevació de la ment que, dia i nit, estava absort i arrabassat en Déu.
Des
d'aleshores fou tan confirmat en gràcia i en seguretat de la seva salvació, que
esdevingué tot un altre home: hauria esmerçat el dia i la nit en oració i en la
contemplació de les coses divines, si els altres li ho haguessin permès. Per
això Sant Francesc deia que fra Rufí havia estat canonitzat en aquesta vida per
Jesucrist i que, excepte davant d'ell, no dubtaria a dir “sant Rufí”, vivint ell encara a la terra.
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPÍTOL
XXX
De com Sant Francesc i fra Rufí prediquen nus a
Assís.
L'esmentat
fra Rufí estava tan absort en Déu per la contínua contemplació que, esdevingut
com insensible i gairebé mut, parlava raríssimes vegades i, altrament, no tenia
el do, ni l'ardidesa, ni l'eloqüència de predicar. Tanmateix, Sant Francesc li
manà una vegada que anés a Assís i prediqués al poble allò que Déu li
inspiraria. A la proposta fra Rufí respongué:
-- Pare
reverend, et prego que em perdonis i no m'hi enviïs, perquè tu saps prou bé que
no tinc la gràcia de predicar i sóc home simple i ignorant.
Aleshores
Sant Francesc li digué:
-- Com que no
m'has obeït de seguida, et mano per Santa obediència que nu com vas néixer,
només amb calçotets, vagis a Assís, entris en una església i prediquis al
poble.
En
sentir aquest manament, fra Rufí es va despullar del tot, se n'anà cap a Assís
i entrà en una església. Feta la reverència a l’altar, pujà a la trona i va
començar a predicar, de tal manera que quan els nois i la gent gran el veieren
només en calçotets, es posaren a riure i
deien: «Mireu, es veu que aquests frares fan tanta penitència que es tornen
desassenyats i ximples».
Mentrestant,
Sant Francesc, pensant en la prompta obediència de fra Rufí, que era de les
famílies més nobles d'Assís, i en el manament dur que li havia imposat, començà
a reprendre’s a si mateix dient:
-- D'on et ve
tanta presumpció, fill de Pere Bernardone, vil homenot, que hagis manat a fra
Rufí, un dels homes més nobles d'Assís, que vagi despullat a predicar al poble
com si fos un boig? Per Déu que tu mateix provaràs el que manes als altres!.
I,
amb fervor de l'esperit, tot seguit es despullà semblantment i se n'anà a Assís
acompanyat de fra Lleó, que duia sabre els braços el seu hàbit i el de fra
Rufí. La gent, en veure'ls tots dos de la mateixa manera, en feien escarni i burla,
creguts que tant ell com fra Rufí havien perdut la xaveta de massa penitencia.
Sant
Francesc entrà a l'església mentre fra Rufí deia aquestes paraules:
-- Estimats
germans meus, fugiu del món i deixeu el pecat. Torneu el que no és vostre, si
voleu alliberar-vos de l'infern. Observeu els manaments del Senyor, estimeu Déu
i el proïsme, si voleu anar al cel, i feu penitència, si voleu posseir el Regne
del cel.
Aleshores
Sant Francesc pujà despullat a la trona i començà a predicar tan
meravellosament el menyspreu del món, la Santa penitència, la pobresa
voluntària i el desig del Regne del cel, la nuesa i els oprobis de la Passió de
Nostre Senyor Jesucrist, que tots els qui escoltaven la predicació, homes i
dones en gran nombre, començaren a plorar amargament, amb una increïble devoció
i compunció de cor. I no tan sols en l'església, sinó que en tot Assís aquell
dia hi hagué tantes llàgrimes per la Passió de Crist, que mai no s'havia vist
cosa semblant.
Un
cop consolat i edificat el poble pel capteniment de Sant Francesc i de fra
Rufí, Sant Francesc es vestí altra vegada i vestí fra Rufí. Ja arranjats, tots
dos van retornar cap al convent de la Porciúncula, lloant i glorificant Déu,
que els havia donat la gràcia de vèncer-se pel menyspreu de si mateixos, d'edificar
les ovelles de Crist amb un bon exemple i de demostrar com cal menystenir el
món.
Aquell
dia va augmentar tant la devoció del poble envers ells, que es tenia per feliç
el qui podia tocar-los la vora de l'hàbit.
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPÍTOL
XXXI
Com Sant
Francesc coneixia els secrets de les consciències de tots els seus germans.
Tal
com diu Nostre Senyor Jesucrist en l'Evangeli: «Jo conec les meves ovelles i
elles em coneixen a mi» (Joan 10,14), així el benaurat pare Sant
Francesc, com a bon pastor, sabia per revelació divina tots els mèrits i
virtuts dels seus companys, i també els seus defectes. Això feia que a
cadascun sabes procurar-li el mes bon remei, es a dir: humiliava els
superbs, exalçava els humils, blasmava els vicis i lloava les virtuts,
tal com es pot llegir en les admirables revelacions que tenia sobre aquella
seva família primitiva.
Hom
hi troba, entre altres narracions, que estant Sant Francesc una vegada en un
convent, parlant de Déu amb el primer grup esmentat, fra Rufí no es trobava amb
ells en la conversa, sinó al bosc, en contemplació. Mentre ells continuaven en
la trobada parlant de Déu, tot d'una fra Rufí sortí del bosc i passà no lluny
d'ells. Aleshores Sant Francesc, veient-lo, es girà cap als seus companys i els
demanà:
-- Digueu-me,
quina creieu que és l'ànima més santa que Déu té en el món?.
Els
seus companys respongueren que pensaven que era ell.
Sant
Francesc els va dir:
-- Caríssims
germans, pel que fa a mi, jo sóc el més indigne i més vil dels homes que Déu ha
posat sobre la terra. Però, veieu fra Rufí, que ara surt del bosc?. Doncs Déu
m'ha revelat que la seva ànima és una de les tres més santes del món, i us dic
de veritat, que no dubtaria gens ni mica a anomenar-lo Sant Rufí, en vida, perquè la seva ànima ha estat confirmada en
gràcia i al cel santificada i canonitzada per Nostre Senyor Jesucrist.
Però
Sant Francesc no deia mai això en presència de fra Rufí.
Semblantment,
que Sant Francesc conegué els defectes dels seus germans, ho deixà veure en fra
Elies, al qual sovint reprenia pel seu orgull. I en fra Joan de la Capella, a
qui va predir que es penjaria pel coll. I en el cas d'aquell altre frare, que
el dimoni tenia fermat per la gorja quan era corregit de la seva desobediència.
I en molts altres germans, els defectes secrets i les virtuts dels quals
coneixia clarament per revelació divina.
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPÍTOL XXXII
Com Fra Masseo va obtenir de Crist la
virtut de la santa humilitat.
Els
primers companys de Sant Francesc procuraven amb totes les forces ser pobres de
les coses terrenals i rics de les virtuts, per les quals hom arriba a les veres
riqueses celestials i eternes.
Un
dia succeí que, estant reunits junts per parlar de Déu, un d'ells va treure
aquest exemple:
-- Hi havia un home que era molt amic de
Déu i havia assolit grans gràcies de vida activa i de vida contemplativa i, a
l’hora, una humilitat tan excessiva que es conceptuava com un gran pecador.
Aquesta humilitat el santificava, el confirmava en gràcia i el feia créixer
contínuament en virtut i en dons de Déu, i mai no el deixava caure en pecat.
En
sentir fra Masseo coses tan meravelloses de la humilitat i sabent que era un
tresor de vida eterna, començà a estar tan inflamat de l'amor i del desig
d'aquesta virtut que, alçant amb gran fervor la cara al cel, va fer vot i
propòsit ferm de no alegrar-se mai en aquest món fins que no sentís
perfectament aquesta virtut en la seva ànima. Des d'aleshores, es quedava quasi
sempre tancat a la cel·la i es mortificava amb dejunis, vetlles, oracions i
gran planys davant Déu, per obtenir d'Ell aquesta santa virtut, sense la qual
es considerava digne de l'infern i de la qual aquell amic de Déu, de qui li
havien parlat, era un dotat.
Perseverant
fra Masseo molt temps en aquest desig, s'esdevingué que un dia es ficà al bosc
i caminava amb fervor d'esperit vessant llàgrimes, llançant sospirs i planys,
demanant a Déu amb fervent desig aquesta virtut divina. Com que Déu escolta de
bon grat les oracions dels humils i contrits, fra Masseo, que era un d'aquests,
sentí una veu del cel estant que el cridà dos cops:
-- Fra Masseo, fra Masseo!.
Ell,
que coneixia en esperit que la veu era la de Crist, va respondre:
-- Senyor meu, Senyor meu!.
I
Crist li digué:
-- Que donaries per tenir aquesta gràcia
que demanes?.
Fra
Masseo va respondre:
-- Senyor, donaria fins i tot els ulls
de la meva cara.
I
Crist li féu:
-- Doncs jo vull que tinguis la gràcia,
i també que conservis els teus ulls.
Dit
això, la veu s'esmunyí. I fra Masseo va quedar ple d'una gràcia tan gran per la
desitjada virtut de la humilitat i la llum divina, que des d'aleshores, sempre
estava content. I sovint, quan pregava, feia una mena de parrup alegre com el
dels coloms: « Uh, uh, uh ... ». I
amb la cara riallera i el cor jovial romania així en contemplació. Tot i haver
assolit la humilitat, es considerava el més ínfim dels homes del món.
Quan
li va demanar un dia fra Jaume de Fallerone per què, en el seu goig, no
canviava de tonada, fra Masseo respongué amb gran alegria que, quan hom és
troba bé en una cosa, no cal mudar de cançó.
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPÍTOL XXXIII
Com Santa
Clara, per manament del
Papa, beneí el pa de taula i hi aparegué el senyal de la Santa creu.
Santa
Clara, devotíssima deixebla de la creu de Crist i noble planta de Sant
Francesc, era de tanta santedat que no solament se li adreçaven els bisbes i
els cardenals, sinó que el mateix Papa desitjava amb gran afecte de veure-la i
de sentir-la, i tot sovint la visitava personalment.
Una
d'aquestes vegades el Sant Pare anà al seu monestir a sentir-la parlar de les
coses celestials i divines. I, estant així plegats parlant de Déu, Santa Clara
mentrestant féu parar taula i posar-hi el pa perquè el Sant Pare el beneís. Un
cop acabada la conversa espiritual, Santa Clara, agenollant-se amb gran
reverència, li pregà que li plagués de beneir el pa posat a taula. El Sant pare
li va dir:
-- Fidelíssima germana Clara, vull que
tu beneeixis aquest pa i facis damunt seu el senyal de la santíssima creu de
Crist, al qual tu t'has lliurat totalment.
Santa
Clara li va fer:
-- Santíssim Pare, perdoneu-me. Jo seria
digna de dura reprensió si, davant el Vicari de Crist, jo, que soc una doneta
de no res, gosés fer aquesta benedicció.
I
el Papa va respondre:
-- Perquè això no et sigui tingut com a
presumpció, sinó com a mèrit d'obediència, jo et mano que, per Santa
obediència, facis damunt d'aquest pa el senyal de la santíssima creu i el
beneeixis en nom de Déu.
Aleshores
Santa Clara, veritable filla d'obediència, va beneir devotíssimament aquells
pans amb el senyal de la santíssima creu de Crist. Admirable cas!. Tot d'una va
aparèixer en tots els pans el senyal de la creu, bellíssimament marcat. Part d'aquells
pans fou menjada i part, pel miracle, guardada. I el Pare sant, havent vist el
prodigi, va prendre d'aquell pa, va donar gracies a Déu i marxà desprès de
deixar Santa Clara amb la seva benedicció.
En
aquell temps vivien en aquell monestir sor Hortolana, mare de Santa Clara, i
sor Agnès, germana de la Santa, i totes dues eren amb ella, plenes de virtut i
de l'Esperit Sant, i així moltes d'altres monges, a les quals Sant Francesc
enviava molts malalts. Elles, amb oracions i amb el senyal de la creu, els
retornaven la salut.
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPÍTOL XXXIV
Com Sant Lluís, rei de França, anà a
veure fra Gil.
Sant
Lluís, rei de Franc;a, anava pel món com a pelegrí per visitar santuaris. Quan
va sentir a dir que fra Gil, un dels primers companys de Sant Francesc, gaudia
d'una gran santedat, es posà al cap i va fer la determinació de visitar-lo
personalment, per la qual cosa anà a Perusa, on vivia aleshores l'esmentat fra
Gil.
Arribat
Sant Lluís a la porta del convent com un pelegrí desconegut, amb pocs
acompanyants, demanà amb insistència veure fra Gil, sense dir al porter qui era
el qui el demanava.
El
porter, doncs, va anar a fra Gil i li digué que a la porteria hi havia un
pelegrí que volia veure'l. Déu revelà a fra Gil que aquell pelegrí era el rei
de França. Això va fer que tot seguit, amb gran fervor, fra Gil sortís de la
cel·la i corregués a la porta.
Sense
fer-se cap mena de pregunta, i malgrat que mai no s'havien vist, s'agenollaren
amb gran devoció i s'abraçaren amb la mateixa familiaritat que si haguessin
mantingut de temps una gran amistat. Així i tot, no es van dir res l'un a
l'altre, sinó que continuaren abraçats en silenci amb aquests senyals d'amor
caritatiu. I havent passat molta estona d'aquesta manera sense dir-se res,
s'acomiadaren. Sant Lluís reprengué el seu viatge i fra Gil se'n va tornar a la
cel·la.
Quan
el rei se n'anava, un germà demanà a un dels acompanyants qui era aquell que
havia abraçat tant fra Gil, i li respongué que era Lluís, rei de França, que
havia vingut a veure fra Gil. Desprès de comunicar-ho als altres germans, varen
tenir una gran recança que fra Gil no hagués adreçat ni una sola paraula al
rei. I dolent-se'n li va dir:
-- Oh, fra Gil, per què has estat tan
esquerp, que no has dit res a un rei tan sant, vingut de França per veure't i
sentir de tu alguna bona paraula?.
Fra
Gil va respondre:
-- Estimadíssims germans. No us
meravelleu gens d'això, perquè ni ell a mi, ni jo a ell, no ens podíem dir res.
Tan bon punt ens hem abraçat, la llum de la divina saviesa m'ha revelat i
manifestat el seu cor, i el meu a ell. Mirant-nos així els cors per l'acció
divina, hem conegut molt més bé el que jo li volia dir i el que ell em volia
dir a mi que no pas si haguéssim obert la boca, i amb un consol més gran que no
pas si ens haguéssim volgut explicar de paraula el que sentíem en el cor. La
incapacitat del llenguatge humà, que no pot expressar clarament els misteris
secrets de Déu, ens hauria estat més aviat una pena que un consol.
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPÍTOL XXXV
Com estant malalta Santa Clara fou
portada miraculosament la nit de Nadal a l'església de Sant
Francesc.
Estant
una vegada Santa Clara greument malalta -fins al punt que li era impossible
d'anar a l'ofici a l'església, amb les altres germanes- arribà la solemnitat
del Naixement de Crist i totes anaren a matines. Ella es quedà al llit tota
sola, contristada de no poder-hi anar amb totes les germanes i tenir aquest
goig espiritual. Però Jesucrist, el seu espòs, que no volia deixar-la tan
afligida, la feu portar miraculosament a l'església de Sant Francesc; assistí a
tot l'ofici de les matines i a la missa de la nit, i a més va rebre la santa
comunió, i en acabat fou retornada al seu llit.
Les
germanes, quan tornaren a Santa Clara acabat l'ofici, li digueren:
-- Oh, mare nostra, quina joia que hem
tingut en aquesta nit santa de Nadal!. Si hagués plagut a Déu que hi haguessis
estat amb nosaltres…!.
I
Santa Clara va respondre:
-- Dono lloança i gràcies a nostre
Senyor Jesucrist beneït, germanes meves i filles caríssimes, perquè he anat a
totes les solemnitats d'aquesta santíssima nit i a més grans que aquelles a que
vosaltres heu assistit, amb gran consol de la meva ànima. Per la intercessió
del meu pare Sant Francesc i per la gràcia de nostre Senyor Jesucrist, he estat
present a l'església del meu venerable pare Sant Francesc. I amb les meves
orelles corporals i mentals he sentit tot l'ofici i la música d'orgue que hi ha
estat feta. Allà mateix he rebut la santíssima comunió. Per això, alegreu-vos i
agraïu a Déu aquesta mercè tan gran que m'ha estat donada.
A lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPÍTOL XXXVI
Com Sant Francesc va interpretar a
fra Lleó una admirable visió que aquest havia tingut.
Una
vegada Sant Francesc havia emmalaltit greument i fra Lleó el servia. Fra Lleó,
estant en oració al costat del Sant, fou arrabassat en èxtasi i portat en
esperit davant d'un gran riu, ample i impetuós. Mentre mirava els qui passaven,
veié que entraven al riu alguns germans carregats, els quals, sobtadament
abatuts per la violència de l'aigua, s'ofegaven. Alguns altres feien una
tercera part del camí, uns altres una meitat i uns altres quasi aconseguien
l'altra riba. Tots, però, a causa de l'escomesa de les aigües i del pes que
portaven a l'esquena, queien i s'ofegaven.
Veient
tot això, fra Lleó els tenia una gran compassió. Tot d'una, estant així, heus
aquí que venia una colla molt nombrosa de germans sense cap càrrega ni pes, en
els quals brillava la santa pobresa, i entraven en aquell riu, i el passaven
sencer sense cap perill. Quan va haver vist això, fra Lleó torna en si.
Aleshores
Sant Francesc, sentint en esperit que fra Lleó havia tingut alguna visió, el
cridà al seu costat i li va demanar què havia vist. Quan fra Lleó li hagué
explicat ordenadament tota la visió, Sant Francesc li va dir:
-- Tot això que has vist és veritat. El
riu gran es aquest món; els germans que s'ofegaven en el riu són els qui no
segueixen la professió evangèlica, especialment pel que fa a l'altíssima
pobresa. Però els qui travessaven les aigües sense cap perill són aquells
framenors que no cerquen ni posseeixen cap cosa terrenal o carnal en aquest
món, sinó que només tenen el just per a viure i vestir, estan contents seguint
Crist nu i a la creu, i porten la càrrega i el jou suau de Crist i la santa
obediència amb alegria i de bon grat. Per això passen fàcilment de la vida
temporal a la vida eterna.
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPÍTOL XXXVII
Com Sant Francesc, que es trobava
a casa d'un cavaller ric i cortès, pregà per ell i es feu framenor.
Sant
Francesc, servent de Crist, va arribar un vespre, ja tard, a casa d'un
gentilhome gran i poderós. Fou rebut per ell i allotjat amb el company -com si
fossin àngels del cel-, amb la més alta cortesia i devoció. Per aquest motiu
Sant Francesc li posà molt d'afecte i recordava com, quan entrà a la casa,
l'havia abraçat i besat com un amic, i desprès li havia rentat, eixugat i besat
humilment els peus, havia encès un gran foc i parat taula amb menjars
exquisits, i com, mentre menjava, l'havia servit en tot moment amb una cara
satisfeta.
Quan
Sant Francesc i el seu company hagueren menjat, el gentilhome va dir:
-- Pare: jo us ofereixo la meva persona
i tots els béns que tinc. Sempre que tingueu necessitat de túniques, manteus o
d'alguna altra cosa, compreu-les i jo les pagaré. Ja veieu que estic disposat a
proveir-vos en totes les vostres necessitats perquè, per la gracia de Déu, ho
puc fer, tenint com tinc abundància de bens temporals. Per això, per l'amor de
Déu, que me'ls ha donat, els esmerço en bé dels pobres.
Havent
vist tanta cortesia i afabilitat en aquell home i les seves ofertes així de
generoses, Sant Francesc li posà tanta estimació que, en marxar desprès, anava
dient al seu company:
-- Realment aquest gentilhome seria bo
pel nostre Orde i companyia, ell que és tan assenyat i agraït vers Déu, tan
benèvol i cortès envers al proïsme i els pobres. Sàpigues, germà estimat, que
la cortesia és un dels atributs de Déu, el qual per cortesia dóna el sol i la
pluja als justos i als injustos. La cortesia és germana de la caritat, perquè
apaga l'odi i nodreix l'amor. Per això, he reconegut en aquest bon home tanta
virtut divina, que m'agradaria tenir-lo per company. Vull, doncs, que un dia
tornem a casa seva, a veure si a Déu plau tocar-li el cor perquè ens acompanyi
en el servei diví. Mentrestant, pregarem al Senyor que li mogui el cor amb
aquest desig i li doni la gràcia de dur-lo a terme.
Cosa
admirable!. Pocs dies després que Sant Francesc hagué fet aquesta oració, Déu
va moure aquest desig en el cor del gentilhome. Llavors Sant Francesc digué al
seu company:
-- Anem, germà meu, a casa d'aquell home
tan cortès, perquè tinc esperança certa en Déu que la seva cortesia no
s'acontentarà només amb les coses temporals, sinó que es lliurarà ell mateix i
serà company nostre.
Hi
anaren i, en arribar a prop de la casa, Sant Francesc va dir al seu company:
-- Esperem una mica, perquè primer vull
pregar Déu que faci reeixida la nostra visita, que plagui a Jesucrist de
concedir-nos a nosaltres, pobrissons i febles, per la virtut de la santíssima
Passió, la noble conquesta que pensem guanyar al món.
Havent
dit això, Sant Francesc es posà en oració en un indret on pogués ser vist per
aquell home cortès. Va plaure a Déu que, guaitant d'ací d'allà, veiés Sant
Francesc pregant devotíssimament davant el Crist, el qual amb gran claredat se
li havia aparegut mentre pregava i estava davant d'ell. I mentre es trobava
així, veia Francesc aixecat corporalment a un bon tros de terra.
Per
tot això, fou totalment envaït de Déu i inspirat a deixar el món, talment que
tot d'una sortí del seu palau i, amb fervor d'esperit, va córrer cap a Sant
Francesc. Hi va arribar quan encara estava pregant, s'agenollà als seus peus i
amb gran insistència i devoció li demanà que volgués rebre'l per fer penitència
amb ell. Aleshores Sant Francesc, veient que la seva oració havia estat atesa
favorablement per Déu, i que aquell gentilhome li demanava amb gran insistència
el mateix que ell desitjava, s'aixecà. i amb fervor i joia l'abraçà i el
besà, tot regraciant a Déu que hagués augmentat la seva companyia amb un
cavaller tan virtuós.
Aquell
gentilhome deia a Sant Francesc:
-- Què em manes que faci, pare meu?.
Heus aquí que estic disposat, si m'ho manes, a donar als pobres tot el que tinc
i a seguir el Crist amb tu, deslligat de totes les cases temporals.
I
així ho va fer, segons el consell de Sant Francesc, perquè va distribuir tots
els seus béns als pobres, entrà a l'Orde i visqué amb gran penitència, santedat
de vida i bons costums.
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPÍTOL XXXVIII
Com Sant Francesc conegué en esperit que fra Elies estava condemnat, i
com pregà per ell i va ser escoltat.
En
certa ocasió Sant Francesc i fra Elies estaven plegats en el mateix convent, i
Déu revela al Sant que fra Elies estava condemnat i havia d'apostatar de
l'Orde, i finalment morir-ne fora. Per aquest motiu, Sant Francesc començà a
veure'l amb desplaença, fins al punt que no parlava ni conversava amb ell. A
vegades s'esdevenia que, si fra Elies havia de passar pel seu costat, torçava
el seu camí i se n'anava per un altre, per no trobar-se'l.
Fra
Elies començà a adonar-se'n i a comprendre que Sant Francesc estava decebut
d'ell. Volent, doncs, saber-ne la causa, s'acostà un dia al Sant per parlar-li
i, com que Sant Francesc el va esquivar, fra Elies amb cortesia el retingué per
força i li va pregar amb discreció que fes el favor d'explicar-li el motiu pel
qual esquivava la seva companyia i la conversa amb ell.
Llavors
Sant Francesc li va dir:
-- La causa es aquesta: Déu m'ha revelat
que, pels teus pecats, apostataràs de l'Orde i en moriràs fora; i també que
estàs condemnat.
En
sentir això, fra Elies digué:
-- Reverend pare, jo et prego, per
l'amor de Jesucrist, que no per això m'esquivis ni m'apartis de la teva
presència, sinó que, com un bon pastor, a exemple de Crist, retrobis i recullis
l'ovella que es perdrà si tu no l'ajudes. Prega a Déu per mi que, si és
possible, revoqui la sentència de la meva condemna, perquè escrit està que Déu
fa mudar la sentència, si el pecador s'esmena del seu pecat. I jo tinc tanta fe
en les teves pregaries que, si estigués al mig de l'infern i tu fessis oració a
Déu per mi, jo n'experimentaria algun refrigeri. Per aquesta causa et prego,
encara, que em recomanis a mi, pecador, a Déu, que vingué a salvar els
pecadors, perquè m'aculli en la seva misericòrdia.
Tot
això deia fra Elies amb gran devoció i llàgrimes abundants. I Sant Francesc,
com a pare pietós, li prometé de pregar Déu per ell, i així ho va fer.
I
pregant a Déu devotíssimament per ell, conegué per revelació que la seva oració
havia estat atesa pel que fa a la revocació de la sentència de condemnació de
fra Elies, i que, finalment, la seva ànima no es perdria; però també que,
certament, abandonaria l'Orde i moriria fora d'Ell.
I
així s'esdevingué, perquè Frederic, rei de Sicília, quan es va rebel·lar contra
l'Església, fou excomunicat pel Papa, ell i tots aquells qui l'ajudaven i
aconsellaven. L'esmentat fra Elies, que era tingut per un dels homes més savis
del món, cridat pel rei Frederic, es posà de la seva banda i esdevingué rebel a
l'Església i abandonà i apostatà de l'Orde; per la qual cosa, fou excomunicat
pel Papa i privat de l'hàbit de Sant Francesc.
Mentre
es trobava així excomunicat, va caure greument malalt. Un germà seu, que era
frare llec i que havia perseverat dins l'Orde i era home d'honesta i santa
vida, se n'assabentà i el va anar a visitar. Entre d’altres coses, li digué:
-- Germà meu estimadíssim, em sap molt
greu que estiguis excomunicat i fora de l'Orde, i que en aquesta situació
moris. Però si veus la manera o un camí pel qual jo et pugui ajudar i treure't
d'aquest perill, de bona gana faré qualsevol cosa que m'indiquis.
Fra
Elies respongué:
-- Germà, no veig altre camí sinó que
vagis a trobar el Papa i li preguis, per l’amor de Déu i del seu servent Sant
Francesc, pels ensenyaments del qual vaig abandonar el món, que m'absolgui de
l'excomunió i em restitueixi l'hàbit de l'Orde.
Aquest
seu germà va dir que de bon grat ho faria per a la seva salvació. S'acomiadà
d'ell, se'n va anar als peus del sant Pare i li pregà humilment que atorgués
gràcia al seu germà, per l'amor de Déu i del seu servent Sant Francesc. I va
plaure a Déu que el Papa li concedís que se'n tornés tot seguit i que, si
trobava viu fra Elies, l'absolgués de part seva de l'excomunió i li restituís
l'hàbit.
El
framenor llec va partir alegre i amb molta pressa, i arribà on era fra Elies.
El va trobar viu, però a les portes de la mort. L'absolgué de l'excomunió i de
bell nou li vestí l'hàbit.
Fra
Elies passà d'aquesta vida i la seva ànima es va salvar pels mèrits i les
pregàries de Sant Francesc, en les quals fra Elies havia posat tanta confiança.
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPÍTOL XXXIX
De la meravellosa prèdica que féu Sant Antoni de Pàdua, framenor, en
consistori.
El
meravellós vas de l'Esperit Sant, Sant Antoni de Pàdua, un dels deixebles i
companys escollits de Sant Francesc -a qui el Sant anomenava el seu bisbe-, una
vegada predicava en consistori davant el Papa i els cardenals. En el consistori
hi havia homes de diverses nacions: grecs, llatins, francesos, alemanys,
eslaus, anglesos i d'altres diverses llengües del món. Inflamats per l'Esperit
Sant, fra Antoni va exposar la paraula de Déu amb tanta eficàcia, devoció,
subtilesa, dolçor, claredat, i de manera tan entenedora, que tots els presents
al consistori, per bé que parlaven diverses llengües, entenien clarament totes
les paraules i el seu significat com si hagués parlat en la llengua de cadascun
d'ells. Tots restaven admirats, i semblava que s'hagués repetit aquell antic
miracle dels apòstols, els quals el dia de la Pentecosta, per virtut de
l'Esperit Sant, parlaven en totes les llengües; i meravellats es deien l'un a
l'altre:
-- No es d'Hispània,aquest que predica?
Doncs com és que tots sentim la seva parla en la llengua de les nostres
terres?.
Semblantment,
el Papa, considerant la profunditat de les seves paraules i meravellant-se'n,
digué:
-- Veritablement aquest home és l'arca
del Testament i l'armari de l'Escriptura divina.
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPÍTOL XL
Com Sant Antoni va predicar als peixos del mar.
El
Crist beneït volgué demostrar la gran santedat del seu fidelíssim servent Sant
Antoni de Pàdua i com calia escoltar devotament la seva prèdica i la seva
doctrina santa. S'escaigué una vegada, entre d’altres, que va amonestar a
través d'animals irracionals, com ho són els peixos, la niciesa dels heretges
infidels com antigament, al Vell Testament, per boca de la somera, el profeta
havia reptat la ignorància de Balaam.
Una
vegada es trobava, doncs, Sant Antoni a Rímini, on hi havia una gran multitud
d'heretges. Volent conduir-los novament a la llum de la veritable fe i al camí
de la virtut, durant molts dies els predicà i discutí amb ells sobre la fe de
Crist i la Sagrada Escriptura. Però ells no sols no van fer cas dels seus sants
raonaments, sinó que encara, endurits i obstinats, no volien escoltar-lo més.
Sant Antoni, un dia, per divina inspiració, se'n va anar a la vora del riu en
la seva eixida al mar.
I
estant així, entre el mar i la ribera del riu, començà a dir de part de Déu als
peixos, a manera de sermó:
-- Peixos, germans meus, escolteu la
paraula de Déu, ja que els infidels heretges no la volen escoltar.
Dit
això, a l'instant se li acostaren a la riba una multitud de peixos, grans,
mitjans i petits, com mai no se n'havia vist en aquell riu ni en aquella platja
del mar. Tots treien el cap fora de l'aigua i miraven atents, mansuets i en ordre,
la cara de Sant Antoni. AI davant es col·locaren els peixos més petits, després
els mitjans i darrere els més grossos. Disposats d'aquesta manera, Sant Antoni
els predicà amb gran solemnitat. I els va dir:
-- Peixos, germans meus, vosaltres esteu
molt obligats, segons les vostres possibilitats, a regraciar el Creador, que us
ha assenyalat un element tan noble per estatge, de manera que, segons us plau,
teniu aigües dolces i salades. Us ha donat molts refugis per evitar la
tempesta. Us ha donat, també, aigua clara i transparent i menjar amb el qual
podeu viure. Déu, el vostre Creador generós i benigne, quan us va crear, us va
donar el manament de créixer i de multiplicar-vos i us va concedir la seva
benedicció. Després, quan esdevingué el diluvi universal, mentre els altres
animals moriren, vosaltres sols fóreu preservats per Déu de qualsevol dany. Us
ha donat aletes per a córrer cap on us plagui. A vosaltres fou concedit, per
manament de Déu, de conservar el profeta Jonàs i, al cap de tres dies, llançar-lo
a terra sà i estalvi. Vosaltres oferíreu el tribut a Nostre Senyor Jesucrist,
el qual, pobre com era, no tenia res amb que pagar. Vosaltres fóreu nodriment
del Rei etern Jesucrist abans i després de la resurrecció, per un misteri
singular. Per totes aquestes coses, doncs, esteu molt obligats a lloar i beneir
Déu, que us ha atorgat tants beneficis i tan grans, més que a les altres
creatures.
Davant
d'aquestes i semblants paraules i ensenyaments de Sant Antoni, els peixos
començaren a obrir la boca i a inclinar el cap; i amb aquests i altres senyals
de reverència segons els mitjans al seu abast, lloaven Déu.
Aleshores
Sant Antoni, veient tanta reverencia dels peixos envers Déu Creador, s'alegra
en el seu esperit i digué en veu alta:
-- Beneït sigui Déu etern, perquè més
l'honoren els peixos de l'aigua que no pas els homes heretges, i millor
escolten la seva paraula els animals irracionals que no pas els homes infidels.
Com
més predicava Sant Antoni, més creixia la multitud dels peixos; cap no marxava
del lloc que havia ocupat. A aquest miracle començà a concórrer la gent de la
ciutat; i fins i tot aquells heretges, els quals, veient el prodigi tan
meravellós i manifest, compungits de cor, es van llançar als peus de Sant
Antoni per escoltar els seus sermons.
Aleshores
Sant Antoni es posà a predicar sobre la fe catòlica. I ho féu tan noblement que
va convertir tots aquells heretges i retornaren a la veritable fe de Crist. I
tots els fidels en van tenir gran joia, confortats i enfortits en la fe.
En
acabat, Sant Antoni acomiadà els peixos amb la benedicció de Déu i tots se
n'anaren amb prodigiosos moviments d'alegria, i el poble igualment. Després
Sant Antoni va romandre molts dies a Rímini, predicant amb gran fruit
espiritual de les animes.
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPÍTOL XLI
Com el venerable fra Simó va
alliberar un germà d'una greu temptació.
Als
començaments de l'Orde, vivint encara Sant Francesc, hi ingressà un jove
d'Assís, que es deia Simó. Déu va adornar aquest framenor de tantes gràcies i
amb tanta contemplació i elevació d'esperit, que tota la seva vida era un
mirall de santedat, segons que vaig sentir a dir a molts que van conviure
llargues temporades amb ell. Poquíssimes vegades el veien fora de la seva
cel·la; i, si alguna vegada s'estava amb els frares, sempre parlava de Déu.
No
havia aprés res de gramàtica i, malgrat això, parlava de Déu i de l'amor de
Crist amb tanta profunditat i amb tanta elevació que les seves paraules
semblaven paraules sobrenaturals.
De
tal manera que, un capvespre, anà al bosc amb fra Jaume de Massa per a parlar
de Déu. Tot parlant del dolcíssim amor diví, es quedaren tota la nit en aquell
diàleg; al mati els semblava que hi havien estat poquíssim temps, tal com em va
contar l'esmentat fra Jaume.
Fra
Simó experimentava amb tanta suavitat i dolcesa d'esperit, les divines
il·luminacions i les visites amoroses de Déu que, sovint, quan les sentia
venir, es posava al llit, perquè la tranquil·la suavitat de l'Esperit Sant li
exigia no sols el repòs de la ment, sinó també el del seu cos. En aquestes
visites divines, moltes vegades era arrabassat en Déu i es tornava completament
insensible a les coses corporals. Per això, una vegada que estava en aquest
rapte diví i mesell a tota cosa temporal, un framenor volgué tenir experiència
d'això i veure si era tal com semblava. Va prendre un carbó encès i l'hi posa
sobre el peu nu. Fra Simó no sentí res; i el carbó roent no li va fer cap
senyal al peu, per bé que hi restà llarga estona, tanta, que acabà apagant-se
sol.
Quan
es posava a taula, abans de prendre el menjar pel cos, parlava de Déu, donant
als altres i nodrint-se ell mateix de l'aliment espiritual. Per aquest seu
devot, una vegada va convertir un jove de 𝑆𝑎𝑛 𝑆𝑒𝑣𝑒𝑟𝑖𝑛𝑜, el qual, en el món, havia estat un vailet frívol i
presumit, de sang noble i molt donat a les delicadeses del cos. En rebre aquest
jove a l'Orde, fra Simó es reservà els seus vestits de seglar i els hi
guardava. El noi vivia amb fra Simó per a ser instruït en les observances de la
Regla. Però el dimoni, que s'enginya sempre per destorbar qualsevol cosa bona,
li infongué un estímul tan fort i una temptació tan ardent de la carn, que de
cap manera no podia resistir-s'hi. Així és que va anar a trobar fra Simó i li
digué:
-- Torneu-me els meus vestits de seglar
que jo duia abans, perquè no puc suportar mes la temptació carnal.
Amb
gran compassió, fra Simó li féu:
-- Asseu-te aquí una mica amb mi, fill
meu.
I
començà a parlar-li de Déu, de tal manera que la temptació s'esvaïa, però
després, al cap d'un temps, tornava la temptació i li demanava els seus
vestits; fra Simó l'asserenava de bell nou parlant-li de Déu. Quan ho havia fet
així moltes vegades, finalment una nit aquella temptació l'assetja tan fort
-més que no solia- que no podia resistir-la per res del món. Llavors anà de
pressa a demanar la seva roba de seglar, perquè no ho podia suportar de cap de
les maneres i no volia romandre mes temps al convent. Aleshores fra Simó,
segons el seu costum, el va fer asseure al seu costat i li parla de Déu. El
jove inclina el cap a la falda de fra Simó per melangia i tristesa. En aquell
moment, fra Simó, per la gran compassió que li tenia, aixeca els ulls al cel i
va fer oració tot pregant Déu devotíssimament per ell; entrà en èxtasi i Déu
l'escolta. En retornar en si mateix, el jove se senti completament alliberat
d'aquella temptació, tal com si mai no l'hagués sentida: l'ardor de la
temptació s'havia transformat en ardor de l'Esperit Sant.
Com
que s'havia atansat al carbó roent, es a dir, a fra Simó, esdevingué tot
abrusat de l'amor a Déu i al proïsme. De tal manera que una vegada, havent
estat agafat un malfactor al qual s'havien d'arrancar els dos ulls, el jove
framenor, per compassió, se'n va anar decidit al governador de la ciutat i en
ple consell i amb moltes llàgrimes i devotes supliques demanà que li fos tret
un ull a ell i un altre al malfactor, a fi que cap dels dos fos privat de la
vista. Però el governador i el consell, com que van veure el gran fervor de la
caritat d'aquest framenor, perdonaren l'un i l'altre.
Un
dia fra Simó, mentre es trobava al bosc en oració i sentia gran confort de
l’ànima, un esbart de gralles començà a destorbar-lo amb la seva cridòria. Fra
Simó els manà, en nom de Jesucrist, que se n'anessin i no tornessin més. Fugiren
les gralles, i mai més no van ser vistes ni sentides, ni allà ni en tota la
custòdia de Fermo, on es trobava aquell convent.
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPÍTOL XLII
D'alguns miracles que Déu obrà per mitjà dels framenors Bentivoglia,
Pere de Monticello i Conrad d'Offida.
La
província de la Marca d'Ancona fou antigament com un cel estrellat, guarnida de
framenors sants i exemplars, els quals, com un besllum celestial, han
il·luminat i embellit l'Orde de Sant Francesc i el món, amb els seus exemples i
la seva doctrina.
Entre
d'altres, cal esmentar en primer lloc fra Lúcid l'Antic, el qual fou realment
lluminós de santedat i ardent de divina caritat. La seva llengua gloriosa,
instruïda per l'Esperit Sant, aconseguí meravellosos fruits en la predicació.
Un
altre fou fra Bentivoglia de Sant Severí, que fra Masseo va veure elevat en
l'aire una bona estona mentre feia oració al bosc. A causa d'aquest miracle, el
devot fra Masseo, que era aleshores rector, deixà la rectoria, es va fer
framenor i fou de tanta santedat, que obrà molts miracles durant la vida i
després de la mort. El seu cos reposa a Marro.
A
l'esmentat fra Bentivoglia, una vegada que es trobava sol guardant i servint un
leprós, li arribà un manament del prelat que se n'anés d'allà i marxés a un
altre convent, a quinze milles lluny. Però, com que no volia abandonar aquell
leprós, el prengué amb fervor de caritat, se'l carregà al coll i el va portar
des de l'albada fins a sol ixent durant tot aquell camí de quinze milles, fins
al convent on havia estat destinat, que s'anomena “Monte Soncino”. No hauria
pogut fer aquest viatge en tan poc temps ni que hagués estat una àliga volant.
En tota la comarca hi hagué un gran estupor i admiració per aquest diví
prodigi.
Un
altre va ser fra Pere de Monticello. Quan fra Servadeu d'Urbino era guardià del
convent vell d'Ancona, el veié elevat corporalment cinc o sis braçades, fins
als peus del Sant Crist de l'església, davant del qual estava resant. Aquest
fra Pere, una vegada que dejunava amb gran devoció durant la Quaresma de Sant
Miquel Arcàngel, un germà jove, que s'havia amagat expressament sota l'altar
major per a guaitar algun acte de la seva santedat, el va sentir parlar amb
Sant Miquel Arcàngel. La conversa, iniciada per Sant Miquel, fou aquesta:
-- Fra Pere, t'has mortificat fidelment
per mi i has afligit el teu cos de moltes maneres. Jo he vingut ara aquí per
consolar-te: demana'm la gràcia que vulguis, que jo te l'obtindré de Déu.
Fra
Pere va respondre:
-- Santíssim príncep de la milícia
celestial, fidelíssim zelador de l'honor diví i protector misericordiós de les
animes, et demano la gràcia d'obtenir-me de Déu el perdó dels meus pecats.
Sant
Miquel contestà:
-- Demana'm una altra cosa, a més
d'aquesta, i l'obtindré també fàcilment.
Però,
com que fra Pere no li demanà res més, l'Arcàngel va acabar dient:
-- Per la fe i la devoció que tens en
mi, et procuraré aquesta gràcia que demanes i moltes d'altres més.
Acabada
la conversa entre ells dos, que durà molta estona, l'Arcàngel Sant Miquel se'n va
anar i el va deixar summament consolat.
En
temps d'aquest fra Pere, tan sant, vivia fra Conrad d'Offida. Tots dos vivien
en el mateix convent de Forano, de la custòdia d'Ancona. Un dia fra Conrad se'n
va anar al bosc a contemplar Déu. Fra Pere, secretament, el seguí per a veure
que li passaria. Fra Conrad es posà en oració i va començar a pregar,
devotíssimament i amb llàgrimes, a la Verge Maria i amb gran plor, perquè li
obtingués del seu Fill beneït la gracia d'experimentar una mica aquella dolcesa
amb que fou omplert Sant Simeó el dia de la Purificació, quan portà als braços
Jesús, el Salvador beneït. Feta la pregària, la misericordiosa Verge Maria li
fou propícia: tot d'una aparegué la Reina del cel amb el seu Fill beneït als
braços, enmig d'una gran lluminària, i es va acostar a fra Conrad, amb el Fill
beneït als seus braços. Aquest el rebé amb gran devoció, el va abraçar, el besà
i el va estrènyer contra el seu pit; i es fonia en amor diví i consol inefable.
I
també fra Pere, que d'amagat ho veia tot, sentia dins l'ànima una gran dolcesa
i consol. Quan la Verge Maria s'hagué acomiadat de fra Conrad, fra Pere se'n
tornà corrents al convent per tal de no ser vist per ell. Però quan fra Conrad
retornà feliç i xiroi, fra Pere li va dir:
-- Oidà, quin consol celestial més gran
que has tingut avui!.
Fra
Conrad li féu:
-- Que t'empatolles, fra Pere, què saps
tu del que he tingut jo?.
-- Prou que ho sé -deia fra Pere- que
la Verge Maria amb el seu Fill beneït t'ha visitat!.
Aleshores
fra Conrad que, humil com era, desitjava servar secrets els dons que Déu li
atorgava, li va pregar que no ho digues a ningú. Des de llavors els uní una tan
gran amistat que semblaven tenir un sol cor i una sola ànima en totes les
coses.
L'esmentat
fra Conrad, per les seves pregàries, una vegada alliberà, a Siruolo, una dona
endimoniada. Havent pregat per ella tota la nit i apareixent-se a la seva mare,
al mati fugí per a no ser trobat i honorat pel poble.
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPÍTOL XLIII
Com fra Conrad va amonestar un
framenor jove que molestava els altres germans.
Fra
Conrad d'Offida, del qual ja hem parlat abans, fou un admirable zelador de la
pobresa evangèlica i de la Regla de Sant Francesc. Dugué una vida tan religiosa
i tan meritòria davant Déu, que el Crist beneït el va honorar en vida i després
de mort amb molts miracles.
Entre
aquests, es conta que, una vegada que havia vingut al convent d'Offida, els
germans li van pregar per l'amor de Déu i de la caritat, que amonestés un germà
jove que hi havia entre ells, el qual es comportava de manera tan infantil i
amb tant desordre en totes les coses, que pertorbava els vells i joves
d'aquella fraternitat en l'Ofici diví i no es preocupava gens o ben poc de les
altres observances de la Regla.
Fra
Conrad, per compassió d'aquell jove i pels precs dels companys, el cridà un dia
a banda. Amb fervor de caritat li va dir unes paraules d'amonestació tan
eficaces i devotes que, amb l'ajuda de la divina gràcia, de sobte, de vailet
com era esdevingué ancià i assenyat. I tan obedient i benigne, sol·lícit i
devot, tan pacífic i servicial i tan aplicat en tota cosa virtuosa que, així
com abans pertorbava tota la fraternitat, ara tots n'estaven contents i
consolats i l'estimaven tendrament.
Déu
va voler que, poc temps després de la seva conversió, aquest jove morís. Els
frares se'n dolgueren molt. Pocs dies després de la seva mort, la seva ànima es
va aparèixer a fra Conrad, que es trobava devotament pregant davant l'altar
d'aquell convent. El saludà reverentment com a un pare. Fra Conrad li va
preguntar:
-- Qui ets tu?
Va
respondre:
-- Sóc el framenor que ha mort aquests
dies.
Fra
Conrad li féu:
-- Fill meu caríssim, que t'ha passat?
Li
va contestar:
-- Pare estimat, per la gracia de Déu i
per la vostra doctrina, m'ha anat bé, perquè no estic condemnat. Però pels meus
pecats, que no he tingut temps de purgar a la terra, sofreixo penes molt fortes
al purgatori. Us suplico, pare, que així com per la vostra pietat em vau
socórrer quan era al món, igualment ara us plagui d'ajudar-me en les meves
penes dient per mi algun parenostre. Perquè la vostra pregària es molt
acceptada a la presència de Déu.
Aleshores
fra Conrad, accedint benignament a la petició, digué un parenostre amb el 𝗿𝗲𝗾𝘂𝗶𝗲𝗺 𝗮𝗲𝘁𝗲𝗿𝗻𝗮𝗺. Aquella
ànima li va dir:
-- Oh, pare estimadíssim, quan pregueu
per mi em sento alleujat. Us suplico, doncs, que digueu un altre parenostre.
Llavors
fra Conrad, veient que aquella ànima era ajudada per les seves oracions, repetí
cinc cops el parenostre. Quan els hagué resat, l'ànima encara va replicar:
-- Us agraeixo, pare molt estimat, de
part de Déu, la caritat que heu tingut per mi. Perquè per la vostra pregària
estic alliberat de totes les penes, i d'aquesta manera me'n vaig al Regne del
cel.
I
havent dit això, va desaparèixer aquella ànima. Aleshores fra Conrad, per a
donar alegria i conhort als germans, els va explicar fil per randa la visió que
havia tingut.
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPÍTOL XLIV
Com dos germans s'estimaven tant que,
per caritat, es manifestaven les revelacions que tenien.
En
el temps en que vivien junts al convent de Forano, fra Conrad i fra Pere -que eren dos estels brillants en la
província d'Ancona i dos homes celestials- es tenien tanta amistat i tanta
caritat que, com si tinguessin un sol cor i una sola ànima, es feren aquest
pacte: que tot consol que la misericòrdia de Déu els donés, se'l revelarien
l'un a l'altre, per caritat.
Fet
aquest pacte, s'esdevingué que, un dia, fra Pere estava en oració i pensava
devotament en la Passió de Crist i va veure com la benaurada Mare de Jesús,
Sant Joan Evangelista, el deixeble estimat, i Sant Francesc estaven pintats al
peu de la creu, crucificats amb Crist pel dolor espiritual. Li vingué el desig
de saber quin dels tres havia patit més dolors en la Passió de Crist: si la
Mare que l'havia infantat, el deixeble que havia reposat sobre el seu pit o bé
Sant Francesc, que estava crucificat amb Crist. Mentre es trobava amb aquesta
reflexió, se li va aparèixer la Verge Maria amb Sant Joan Evangelista i Sant
Francesc, abillats amb vestits de glòria benaurada. Però Sant Francesc semblava
com si portés un vestit més bell que Sant Joan.
Quan
fra Pere estava capficat en aquesta visió, Sant Joan el va confortar tot dient:
-- No tinguis por, caríssim germà, perquè
hem vingut a consolar-te i a treure't de dubtes. Sàpigues, doncs, que la Mare
de Jesús i jo sofrírem la Passió de Crist més que cap altra creatura. Però,
després nostre, Sant Francesc en va tenir més dolor que ningú. Per això el veus
resplendir amb tanta glòria.
Fra
Pere li va demanar:
-- Santíssim apòstol de Crist, per què
el vestit de Sant Francesc sembla més bonic que el teu?.
Sant
Joan li va respondre:
-- El motiu és aquest: que quan estava
al món portava vestits més pobres que jo.
Després
d'aquestes paraules, Sant Joan donà a fra Pere un vestit elegant i gloriós que
duia a la mà i li digué:
-- Pren aquesta roba que he preparat per
a donar-te.
I
quan Sant Joan volia vestir-lo amb aquella indumentària, fra Pere, esglaiat, va
caure a terra i començà a cridar:
-- Fra Conrad, fra Conrad estimat,
socorre'm de pressa. Vine a veure coses meravelloses!.
Un
cop dites aquestes paraules, va desaparèixer la visió. I quan vingué fra
Conrad, li va explicar punt per punt tot el que havia succeït, i junts regraciaren
Déu. Amén.
*****************
· CAPÍTOL XLV
De la conversió, vida, miracles i
mort de fra Joan de la Penna.
A
fra Joan de la Penna, quan encara era un noiet seglar a la província de la
Marca, una nit se li aparegué un infant bellíssim, que el cridà i li va dir:
-- Joan, ves a Sant Esteve, on predica
un dels meus germans. Para esment en les seves paraules i creu en la seva
doctrina, perquè sóc jo qui l'ha enviat. Després d'això, hauràs de fer un llarg
viatge, i en acabat vindràs a mi.
El
noi es lleva tot seguit i va sentir un gran canvi dins la seva anima. Quan va
arribar a Sant Esteve, hi va trobar una gran multitud d'homes i de dones que
havien vingut per sentir la predicació. I el qui havia de predicar era un germà
que es deia fra Felip, un dels primers germans que havien vingut a la Marca
d'Ancona, on encara hi havia pocs convents. Aquest fra Felip pujà a la trona i
va predicar molt devotament, no amb paraules d'humana saviesa, sinó per la
virtut de l'Esperit de Crist, a fi d'anunciar el regne de la vida eterna.
Acabat el sermó, aquell noiet se n'anà a trobar fra Felip i li digué:
-- Pare, si us plau de rebre'm a l'Orde,
de gust faré penitència i serviré nostre Senyor Jesucrist.
Fra
Felip va veure i reconèixer en aquest noi una gran innocència i una disposada
voluntat de servir Déu. Per això li va dir:
-- Vine tal dia a trobar-me a Ricanati i
jo faré de manera que et rebin.
En
aquell convent havia de tenir lloc un capítol provincial.
El
jovenet, que era molt innocent, va creure que aquell era el llarg viatge que
havia de fer, segons la revelació que havia tingut, i que després aniria al
paradís. I això esperava que esdevindria tan bon punt fos rebut a l'Orde. Va
anar-hi, doncs, i fou rebut. Veient aleshores que el seu pensament no es
complia i que el ministre deia en el capítol que, a qui volgués anar a la
província de Provença pel mèrit de la santa obediència li donaria permís, li
vingué un gran desig d'anar-hi perquè pensava en el seu cor que aquest era el
llarg viatge que havia de fer abans d'anar al paradís, però no gosava dir-ho.
Finalment
es va confiar a fra Felip, que l'havia fet rebre a l'Orde, i li va pregar tot
afectuosament que li obtingues aquella gràcia d'anar a la província de
Provença. Llavors fra Felip, veient la seva puresa i la seva bona intenció, li
va obtenir aquesta llicència. Fra Joan, doncs, amb gran joia, es posà en camí,
cregut que al terme de la ruta, aniria al paradís. Però fou voluntat de Déu que
s'estigués vint-i-cinc anys en aquella província en espera i desitjós, vivint
amb gran honestedat, santedat i bon exemple, creixent sempre en la virtut i la
gràcia de Déu i del poble; així mateix era summament estimat pels germans i
pels seglars.
Estant
un dia fra Joan devotament en oració, plorava i es planyia perquè el seu desig
no s'acomplia i el seu pelegrinatge s'allargava massa en aquesta vida. Llavors
Jesucrist beneït se li va aparèixer. En veure'l, l'ànima se li fongué. Crist li
digué:
-- Fill meu, fra Joan, demana'm el que
tu vulguis.
Ell
va respondre:
-- Senyor meu, no sé demanar-vos per a
mi res més que Vós mateix, perquè no desitjo altra cosa. Només us prego que em
perdoneu tots els pecats i em concediu la gràcia de veure-us una altra vegada,
quan en tingui més fretura.
Jesús
li féu:
-- La teva pregària ha estat escoltada.
Després
d'això, va desaparèixer Crist, i fra Joan en quedà molt consolat i conhortat.
Aleshores,
havent sentit els germans la fama de la seva santedat, instaren tant el general
de l'Orde que li donà el permís per retornar a la Marca. Fra Joan rebé amb joia
l'obediència i es posa en camí cregut que, un cop acabada la ruta, se n'aniria
al cel, segons la promesa de Crist. Però, un cop a la província de la Marca, hi
va viure trenta anys, sense que cap dels seus parents el reconegués. I cada dia
esperava que la misericòrdia de Déu li complís la promesa. Durant aquests anys,
exercí moltes vegades el càrrec de guardià amb gran discreció, i Déu obrà molts
miracles per mitjà d'ell.
Entre
altres dons que obtingué de Déu, cal esmentar l'esperit de profecia. Una vegada
que viatjava fora del convent, un dels seus novicis fou combatut pel dimoni i
tan fortament temptat que, consentint a la temptació, va determinar deixar
l'Orde un cop fra Joan hagués tornat. Fra Joan conegué aquesta temptació i
aquesta determinació per esperit profètic. Tot seguit tornà a casa, va cridar
el novici i li va dir que volia que es confessés.
Però,
abans de confessar-lo, el mateix fra Joan li va contar fil per randa tota la
temptació, tal com Déu la hi havia revelada, i li va dir:
-- Fill meu, com que m'has esperat i no
volies marxar sense la meva benedicció, Déu t'ha fet la gràcia que mai no
sortiràs de l'Orde, sinó que hi moriràs, ajudat per la divina gràcia.
Aleshores
el novici fou confortat amb bona voluntat, va perseverar dins l'Orde i hi esdevingué
un sant framenor.
Totes
aquestes coses me les contà a mi, fra Hugolí, el mateix fra Joan.
Aquest
fra Joan, que era home d'esperit alegre i reposat, parlava rarament i posseïa
el do de l'oració i la devoció. I particularment després de les matines, mai no
retornava a la cel·la, sinó que es quedava a l'església en oració fins que es
feia de dia. Una nit, quan es trobava després de les matines en oració, se li
va aparèixer l'àngel del Senyor i li va dir:
-- Fra Joan, heus aquí acabat el camí
del qual has esperat tant de temps el terme. Per això et faig saber de part de
Déu que triïs el que tu vulguis: o un dia de purgatori o set dies de penes en
aquest món.
Fra
Joan va escollir el sets dies de penes en aquest món.
De
cop i volta, es posà malalt de diverses malalties. Li vingué una febre molt
alta, mal de gota a mans i peus, mal d'illada i moltes altres dolences. Però la
cosa que més el turmentava era que un dimoni s'estava al seu davant amb un gran
full de paper a la mà, on hi havia escrits tots els pecats que mai no havia
comés o imaginat, i li deia:
-- Per aquests pecats, que has fet de
pensament, paraula i obra, ets condemnat al fons de l'infern.
Fra
Joan no es recordava de cap cosa bona que hagués fet, ni que fos a l'Orde ni
que mai hi hagués estat, sinó que es pensava que estava condemnat tal com li
deia el diable. Així es que, quan li demanaven com es trobava, responia:
-- Malament rai, perquè estic condemnat.
En
veure això els germans, enviaren a buscar un framenor vell que es deia fra
Mateu de Monte Robbiano, el qual era un sant baró i un gran amic de fra Joan.
Fra Mateu, en arribar al seu costat el setè dia de la seva tribulació, el va
saludar i li preguntà com es trobava. Li va respondre que malament, perquè
estava condemnat. Aleshores fra Mateu li digué:
-- No recordes que tu t'has confessat
sovint amb mi i que et vaig absoldre completament tots els teus pecats?. No
recordes que sempre has servit Déu en aquest sant Orde durant molts anys?. No
recordes tampoc que la misericòrdia de Déu excedeix i sobrepuja tots els pecats
del món i que Crist beneït, el Salvador nostre, pagà un preu infinit per
redimir-nos?. Tingues, doncs, confiança, que certament ests salvat.
Mentre
deia això, com que ja s'havia acomplert el terme de l'expiació, es va esvair la
temptació i tornà a venir el consol. I amb una gran alegria, fra Joan digué a
fra Mateu:
-- Estàs cansat i ja es tard. Et prego,
doncs, que te'n vagis a dormir.
Fra
Mateu no volia deixar-lo, però després de molta insistència, el deixà i se
n'anà a reposar. Fra Joan es va quedar sol amb el frare que el servia. I heus
aquí que, tot d'una, Crist beneït el vingué a visitar amb gran resplendor i una
suavitat agradable de perfum, com havia promès a fra Joan d'aparèixer-se-li una
altra vegada, quan en tingués més fretura, i el va guarir de tota malaltia.
Al
cap de pocs dies, fra Joan amb les mans juntes, donà gràcies a Déu per haver
donat fi tan feliçment al llarg viatge de la seva present vida miserable. A les
mans de Jesucrist encomanà i lliurà la seva ànima a Déu, tot passant d'aquesta
vida mortal a la vida eterna amb Crist beneït, la qual tant temps havia
desitjat i esperat de contemplar.
Les
despulles de fra Joan reposen al convent de la Penna de San Giovanni.
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPÍTOL XLVI
Com
fra Pacífic, estant en oració, veié
l'ànima de fra Humil, son germà, que se'n pujava al cel.
A
l'esmentada província de la Marca, després de la mort de Sant Francesc, hi
hagué a l'Orde dos germans. L'un s'anomenava fra Humil i l'altre, fra Pacífic.
Tots dos eren homes de gran perfecció i santedat. L'un, fra Humil, vivia al
convent de Soffiano, on morí; l'altre era d'una altra fraternitat, bastant
lluny d'allà. Per voler de Déu, fra Pacífic, quan es va trobar un dia fent
oració en un lloc solitari, fou arrabassat en èxtasi i va veure l'ànima del seu
germà, fra Humil, com se'n pujava de dret al cel, sense cap retard ni destorb,
tan bon punt se separà del cos.
S'esdevingué
que més tard, al cap de molts anys, fra Pacífic fou destinat al convent llunyà
de Soffiano, on el seu germà havia mort. En aquell temps els frares, a petició
dels senyors de Brunforte, es traslladaren del convent a un altre indret entre
altres coses, transportaren les relíquies dels sants germans que havien mort en
el primer lloc. En arribar a la sepultura de fra Humil, el seu germà fra
Pacífic va prendre els ossos i els renta amb vi bo, els va embolicar amb una
tovallola blanca amb gran reverència i devoció els besava i plorava. Els altres
germans se n'estranyaven i no els era cap bon exemple, perquè, essent ell home
de gran santedat, semblava que plorava el seu germà per un amor carnal i mundà
i que mostrava mes devoció a les seves despulles que a les dels altres frares,
que no eren menys sants que fra Humil i sí dignes de la mateixa reverència.
Però en conèixer fra Pacífic la falsa imaginació dels frares, els va donar
humil satisfacció tot dient:
-- Germans meus caríssims, no us
estranyeu del que he fet amb els ossos del meu germà i no he fet amb els dels
altres. Perquè, beneït sigui Déu, no m'hi ha menat cap amor carnal, com
vosaltres penseu, sinó que he obrat d'aquesta manera perquè, quan el meu germà
passà d'aquesta vida i jo em trobava fent oració en un lloc ben lluny d'ell,
vaig veure com la seva ànima se'n pujava de dret al cel. Per això, estic segur
que els seus ossos són cosa santa i que un dia estaran al paradís. Si Déu
m'hagués concedit la mateixa certesa pel que fa als altres germans nostres, jo
hauria tractat amb semblant reverencia els seus ossos.
Veient
els frares la seva devota i recta intenció, van quedar edificats i lloaren Déu,
que obrà tan meravelloses coses en els seus sants frares.
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPÍTOL XLVII
Com
la Verge Maria es va aparèixer a un framenor greument malalt.
A
l'esmentat convent de Saffiano, hi visqué fa anys un framenor de tanta santedat
i gràcia que tot sovint era arrabassat en Déu. A vegades estava tan absort i
elevat en Déu -perquè tenia sobretot la gràcia de la contemplació- que ocells
de diverses espècies i que cantaven meravellosament, venien i es posaven
manyacs sobre el seu cap, les espatlles, els braços i les mans. Era molt
solitari i parlava rares vegades. Però, quan li preguntaven qualsevol cosa,
responia amb tant seny i gràcia que més aviat semblava un àngel que no pas un
home. Era de molta oració i contemplació, i els frares li tenien una gran
reverència.
Aquest
germà, arribat al terme de la seva vida virtuosa, segons el voler de Déu,
caigué greument malalt; tant, que no podia prendre res d'aliment. Ni volia cap
medicina pel seu cos: tota la seva confiança la tenia posada en Jesucrist
beneït i en la seva Mare beneïda, de la qual va merèixer, per la seva divina
clemència, de ser misericordiosament visitat i medicat. Perquè, trobant-se una
vegada al llit disposat a morir de tot cor i amb tota devoció, se li aparegué
la gloriosa Mare de Jesús, amb una gran multitud d'àngels i verges santes. La
Verge Maria s'atansà al seu llit amb una meravellosa resplendor. Ell,
mirant-la, en va rebre un gran confort i alegria, tant en l'ànima com en el
cos. I li suplicava humilment que demanés al seu Fill estimat que, pels seus
mèrits, el tragués de la presó de la carn miserable.
I,
mentre perseverava en aquesta pregària amb moltes llàgrimes, la Verge li va
respondre, cridant-lo pel seu nom:
-- No dubtis gens, fill meu, que la teva
pregària ha estat atesa, i jo he vingut per reconfortar-te una mica, abans que
no surtis d'aquest món.
Al
costat de la Verge Maria s'hi trobaven tres santes verges, que duien a les mans
tres flascons d'electuari, d'una olor i d'una suavitat extraordinàries.
Aleshores, la gloriosa Verge va prendre un d'aquells flascons, el va destapar i
tota la casa es va omplir de perfum. Prenent electuari amb una cullereta, en
donà al malalt. Un cop l'hagué tastat, va sentir tan gran confort i tanta
dolcesa que li semblava com si la seva ànima no pogués restar més en el seu
cos. I digué:
-- Prou, prou, suavíssima Mare i Verge
gloriosa, metgessa beneïda i salvadora del llinatge humà; prou, que no puc
resistir tanta suavitat.
Però
la pietosa i benigna Mare donava a poc a poc d'aquell electuari al malalt i
li'n feia prendre, fins a buidar tot el flascó.
Després,
buidat el primer flascó, la Verge benaurada va agafar el segon i hi fica la
cullereta per donar més electuari al germà.
Ell
es planyia dolçament i deia:
-- Oh, benaurada Mare de Déu, la meva
ànima es troba quasi desfeta per l'ardor i la suavitat del primer electuari.
Com podré suportar el segon?. Us prego, beneïda per damunt de tots els sants i
tots els àngels, que no me'n doneu més.
I
la gloriosa senyora respongué:
-- Tasta fillet, pren-ne una mica més
d'aquest segon, i prou.
I
quan li va haver donat, li féu encara:
-- Ara, fill meu, ja en tens prou.
Reconforta't, perquè ben aviat vindré a rebre't i et duré al reialme del meu
Fill, que sempre has buscat i desitjat.
Dient
això, l'acomiadà i se'n va anar. I ell quedà tan consolat i tan enfortit per la
dolcesa d'aquella beguda, que encara va sobreviure molts dies, sadollat i fort,
malgrat no haver pres cap aliment corporal. I passada una temporada més, tot
parlant un dia joiosament amb els germans, eixí d'aquesta vida mesquina amb
gran alegria i pau del cor.
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPÍTOL XLVIII
Com fra Jaume de la Massa va veure
sota l'aspecte d'un arbre, tots els framenors del món.
Fra
Jaume de la Massa, a qui Déu va obrir la porta dels seus secrets i donà
perfecta ciència i intel·ligència de la divina Escriptura i de les coses
futures, fou de tanta santedat que, fra Gil d'Assis, fra Marc de Montino, fra
Ginebre i fra Lúcid, van dir d'ell que no en coneixien en el món cap altre de
mes gran als ulls de Déu.
Jo
havia tingut gran desig de veure aquest fra Jaume, i quan vaig demanar a fra
Joan, company de fra Gil, que em declarés certes coses referents a l'esperit,
em va respondre:
--
Si vols ser ben instruït en la vida espiritual, procura parlar amb fra Jaume de
la Massa, perquè fra Gil desitjava
sempre ser instruït per ell. Res no es pot afegir o treure a les seves
paraules, perquè la seva ment ha penetrat en els secrets celestials i les seves
paraules són paraules de l'Esperit Sant. No hi ha ningú a la terra que jo
desitgi tant de veure.
Al
començament de ser ministre general fra Joan de Parma, aquest fra Jaume, estant
una vegada pregant, fou arrabassat en Déu i va estar així tres dies en èxtasi,
suspès de tot sentit corporal i tan insensible que els germans dubtaven que no
fos mort. En aquest rapte, Déu li va revelar el que havia de ser i esdevenir el
nostre Orde. Quan en vaig tenir noticia, augmentà el meu desig de sentir-lo i
de parlar amb ell.
I
quan va plaure a Déu que jo tingués ocasió de conversar-hi, li vaig parlar
d'aquesta manera:
-- Si es veritat tot el que he sentit a
dir de tu, et demano que no m'ho amaguis. He sabut que, quan vas estar tres
dies com mort, entre altres coses que Déu et va revelar, hi hagué el que havia
d'esdevenir al nostre Orde. Això ho vaig sentir a dir a fra Mateu, ministre de
la Marca, al qual tu ho vas revelar per santa obediència.
Aleshores
fra Jaume, amb gran humilitat, va confessar que el que deia fra Mateu era
veritat. I el que va dir a fra Mateu, ministre de la Marca, era això:
-- Sé de boca de fra Jaume, el que Déu
li va revelar sobre el futur del nostre Orde. Em va manifestar i em digué que,
després de moltes coses que Déu li revelà sobre l'estat de l'Església militant,
contemplà en una visió un arbre molt bonic, amb arrels d'or. Els seus fruits
eren homes, tots framenors. Les seves branques principals estaven dividides
segons el nombre de províncies de l'Orde i cada branca tenia tants frares com
n'hi havia en la província que representava. D'aquesta manera va saber el
nombre de tots els germans de l'Orde i de cada província, i també els noms i
les edats, les condicions, els oficis, els graus, les dignitats, així com les
gràcies i les culpes de tots. Veié fra Joan de Parma a la copa de l'arbre i, en
els cims de les branques que envoltaven aquesta branca central, hi havia els
ministres de totes les províncies. Després d'això, va veure Jesucrist assegut
en un tron gloriós de color blanc, des del qual cridava Sant Francesc, li
donava un calze ple de l'esperit de vida i l'enviava, tot dient-li: « Vés i
visita els teus frares, i dóna'ls per beure d'aquest calze de l'esperit de
vida. Perquè l'esperit de Satanàs s'aixecarà contra ells i els escometrà; molts
d'ells cauran i no s'aixecaran mes». I Crist dona dos àngels a Sant Francesc
perquè l'acompanyessin.
»Aleshores Sant Francesc anà a presentar
el calze de la vida als seus frares i començà a oferir-lo a fra Joan de Parma.
El prengué, el begué tot d'un glop, devotament, i es tornà de cop lluminós com
el sol. Després d'ell, Sant Francesc el presentà successivament a tots els
altres. N'hi havia pocs que el prenguessin amb la deguda reverència i devoció i
el beguessin tot. Els qui el prenien devotament i el bevien tot, de sobte es
tornaven resplendents com el sol. Els qui el vessaven tot i no el prenien amb devoció, es tornaven
negres, obscurs, deformes i de posat horrible. Els qui en bevien una part i
vessaven l'altra es tornaven també en part lluminosos, en part tenebrosos, mes
o menys segons la mesura de beure'n o vessar-ne. Però, per damunt de tots els
altres, resplendia l'esmentat fra Joan, perquè havia begut totalment el calze
de la vida, gràcies al qual havia contemplat més profundament l'abisme de la
infinita llum divina i en el qual havia conegut les adversitats i el temporal
que s'havia d'aixecar contra aquell arbre i que en farien doblegar i sacsejar
les branques.
»Per aquest motiu, l'esmentat fra Joan,
lliscant de la copa i baixant per les branques de l'arbre fins a terra, s'amagà
al peu de la soca de l'arbre. Es trobava allà, tot pensatiu, quan fra
Bonaventura -que havia pres una part del calze i havia vessat l'altra- s'enfilà
a la branca fins a la copa d'on havia davallat fra Joan. Mentre romania allà,
les ungles de les mans se li tornaren de ferro, esmolades i tallants com
navalles.
Llavors es va moure del lloc on havia
pujat i, amb impetuositat i furor, volgué tirar-se a sobre de fra Joan per
fer-li mal. Però, en veure això, fra Joan crida fort i s'encomana a Crist, que
estava assegut en el tron. En sentir el clam, Crist va fer venir Sant Francesc
i li donà una pedra foguera molt esmolada, i li va dir: « Vés amb aquesta pedra
i talla les ungles de fra Bonaventura, amb les quals vol esgarrapar fra Joan,
perquè no pugui fer-li mal».
»Aleshores Sant Francesc vingué i féu el
que Jesucrist li havia manat. En acabat, es va alçar un temporal de vent i va
batre l'arbre tan fortament que els frares anaven caient a terra i primer queien
els qui havien vessat tot el calze de l'esperit de vida, i eren enduts pels
dimonis a llocs tenebrosos i penosos. Però fra Joan, junt amb els altres que
havien begut tot el calze, va ser transportat pels àngels cap a un lloc de
vida, de llum eterna i de benaurada resplendor.
»L'esmentat fra Jaume, que contemplava
aquella visió, coneixia i distingia particularment tot el que veia: noms,
condició i estat de cadascú, ben clarament. I va durar tant aquell temporal,
que l'arbre fou abatut, va caure i el vent se l'emportà. Després, tan bon punt
amainà la tempesta, va brotar de les seves arrels, que eren d'or, un altre
arbre d'or massís, que produí fulles, flors i fruits daurats. D'ell i del seu
desplegament, de la seva frondositat, bellesa, flaire i virtut, val més ara no
parlar-ne que només dir-ne alguna cosa.
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPÍTOL XLIX
Com Crist s'aparegué a fra Joan de La
Verna.(1)
Entre
els altres savis i sants germans i fills de Sant Francesc -els quals, segons la
dita de Salomó, són la gloria del pare-, hi hagué en els nostres temps i en
l'esmentada província de la Marca el venerable i virtuós fra Joan de Fermo. A
causa del llarg temps que va viure al convent de La Verna, on morí, era conegut
també per fra Joan de La Verna.
Fou
home de vida singular i de gran santedat. Jovencell i seglar encara, fra Joan
desitjava amb tot el cor el camí de la penitència que manté la netedat del cos
i de l'ànima. Per això, quan tot just era un noiet, començà a portar el cilici
i una malla de ferro arran de carn i a fer grans abstinències. En particular,
quan s'estava amb els canonges de Sant Pere de Fermo, que vivien
esplèndidament, renunciava a les delícies corporals i macerava el seu cos amb
el rigor de les privacions. Però tenia uns companys molt oposats a tot això,
que li prenien el pel, li llevaven el cilici i li impedien de diverses maneres
la seva abstinència. Inspirat per Déu, doncs, va pensar a deixar el món i els
qui el segueixen i oferir-se tot ell als braços del Crucificat, amb l'hàbit del
també crucificat Sant Francesc. I així ho va fer.
Quan
va ser rebut a l'Orde, adolescent encara, i confiat a la direcció del mestre de
novicis, esdevingué tan espiritual i tan devot que, a vegades, en sentir el
mestre que parlava de Déu, el seu cor es fonia com la cera vora el foc. Amb una
gran suavitat de gràcia s'arborava d'amor diví, de tal manera que, no podent
estar quiet ni sostenir tranquil·lament tanta dolcesa, s'aixecava i, com
embriac, d'esperit anava cap a l'hort o cap al bosc o a l'església, segons com
la flama i l'abrivament de l'esperit l'empenyien.
Després,
amb el temps, la divina gracia feu créixer contínuament aquell home angelical
de virtut en virtut i en dons celestials, divines elevacions i raptes. De
manera que, a voltes, la seva ment era enlairada fins a les resplendors dels
querubins, a vegades fins a l'ardor dels serafins, unes altres fins a la joia
dels benaurats, i alguna vegada fins a les amoroses i sobiranes abraçades de
Crist. Tot això no solament amb fruïció espiritual interior, sinó també amb
goig material i exterior.
Una
vegada, fora de mesura, la flama del diví amor va arborar el seu cor i li va
durar ben bé tres dies. I en aquest temps rebia meravellosos consols i
il·luminacions divinals, i sovint era arrabassat en Déu. En una paraula, durant
aquella temporada, semblava tot inflamat i encès per l'amor de Crist; i això va
ocórrer a la muntanya santa de La Verna.
Però
Déu té cura particular dels seus fills i els dóna, segons els diversos temps,
ara consol, ara tribulació, tan aviat prosperitats com adversitats, segons com
veu que convé per a mantenir-los humils, o bé per encendre més encara en ells
el desig de les coses del cel. Va plaure, doncs, a la bondat divina, després
d'aquells tres anys, privar fra Joan d'aquella flama i d'aquell raig del
divinal amor, i llevar-li tot consol espiritual; per la qual cosa, fra Joan
restà sense llum i sense amor de Déu, tot desolat, afligit i adolorit. Així
angoixat, rondava pel bosc, errabund d'ací d'allà, cridant ben fort pels topants
de la selva amb sospirs i llàgrimes l'Espòs estimat de la seva ànima que
s'havia amagat i apartat d'ell, fora de la presència del qual el seu esperit no
trobava ni quietud ni repòs. Enlloc ni de cap manera no podia retrobar el dolç
Jesús, ni sentir de bell nou –com hi havia estat avesat abans- aquelles
suavíssimes delícies espirituals de l'amor de Crist. Aquesta tribulació va
durar en ell molts dies, en els quals va continuar plorant i sospirant i
pregant a Déu que, per la seva pietat, li retornes l'Espòs estimat de la seva
ànima.
Finalment,
quan va plaure a Déu d'haver provat prou la seva paciència i d'haver inflamat
el seu desig, un dia fra Joan caminava pel bosc, afligit i atribolat, i
s'assegué cansat a la vora d'un faig. S'estava mirant el cel amb la cara
amarada de llàgrimes, quan heus aquí que, de sobte, Jesucrist se li va
aparèixer ran del corriol per on fra Joan havia vingut, però sense dir-li res.
I fra Joan, en veure i reconèixer bé que era Jesucrist, es va llançar tot
seguit als seus peus. Desfet en plors i amb extraordinària humilitat, pregava i
deia:
-- Veniu a ajudar-me, Senyor, perquè
sense Vós, el meu Salvador dolcíssim, visc en les tenebres i en plor; sense
Vós, Anyell mansuet, visc angoixat, afligit i atemorit; sense Vós, Fill de Déu
Altíssim, em trobo confós i avergonyit; sense Vós, em veig privat de tot bé i
invident, perquè Vós sou la veritable llum de l'ànima; sense Vós, estic perdut
i condemnat, perquè Vós sou la vida de les ànimes i la vida de les vides; sense
Vós, jo soc àrid i estèril, perquè Vos sou la font de tot do i de tota gracia;
sense Vós, em sento del tot desconsolat, perquè Vós sou, oh Jesús, la redempció
nostra, el nostre amor i el nostre desig, el pa que nodreix i el vi que alegra
els cors dels àngels i de tots els sants!. Il·lumineu-me amb la vostra llum,
Vós, mestre ple de gràcia i pastor piadosíssim, perquè jo sóc la vostra
ovelleta, encara que indigna.
Però
com que el desig dels homes sants que Déu tarda a escoltar els desvetlla a un
amor i a un mèrit més grans, Crist beneït s'allunyà sense escoltar-lo ni dir-li
res, i se'n va anar per aquell mateix corriol. Aleshores fra Joan es va aixecar
i corregué darrere d'Ell i es va llançar altra vegada als seus peus i, amb
santa importunitat i llàgrimes fervents el suplicà i li digué:
-- Oh, Jesucrist dolcíssim, tingueu
misericòrdia d'aquest pobrissó turmentat; escolteu-me per la vostra gran
misericòrdia, per la veritat de la salvació vostra; torneu-me el goig del
vostre rostre i del vostre esguard compassiu, perquè de la vostra bondat n'és
plena tota la terra.
I
Jesucrist s'allunyà encara, sense dir-li res ni donar-li cap consol. Obrà com
una mare amb el seu fill petit, quan li fa desitjar el pit i el fa venir
darrere seu, plorant, perquè després mami més de grat. Per això fra Joan encara
amb un fervor i un desig més grans, va seguir Crist. Així que el va veure,
Jesús beneït es girà vers ell i el va mirar amb cara alegre i gentil i, obrint
els seus braços santíssims i misericordiosos, el va abraçar molt dolçament.
Quan va obrir els braços, fra Joan veié sortir del costat santíssim del
Salvador uns raigs de llum resplendents que il·luminaven tot el bosc i també a
ell, en l'ànima i en el cos. Aleshores fra Joan es va agenollar als peus de
Crist; i Jesús beneït, com a Magdalena, li allargà benignament el peu perquè el
besés. Fra Joan, agafant-lo amb la màxima reverència, el banyà de tantes
llàgrimes que de debò semblava una altra Magdalena. I deia devotament:
-- Us prego, Senyor meu, que no tingueu
en compte els meus pecats, sinó que, per la vostra santíssima Passió i pel
vessament de la vostra sang preciosa, ressusciteu la meva ànima a la gràcia del
vostre amor; perquè aquest és el vostre manament: que us hem d'estimar amb tot
el cor i amb tot l'afecte, precepte que ningú no pot acomplir sense el vostre
ajut. Vulgueu, doncs, ajudar-me, amantíssim Fill de Déu, de manera que us
estimi amb tot el meu cor i amb totes les meves forces.
Mentre
parlava així als peus de Crist, fra Joan fou atès i li fou retornada la primera
gràcia d'abans, és a dir, la flama de l'amor diví; es va sentir tot ell
consolat i tot renovellat. I en conèixer que el do de la gràcia divina era
altra vegada en ell, començà a regraciar Crist beneït i a besar-li devotament
els peus. Després, redreçat per veure de fit a fit la cara del Salvador, Crist
li va estendre i oferir les seves mans santíssimes perquè les besés. I quan fra
Joan les hagué besades, s'atansà i descansà en el pit de Jesús, el va abraçar i
el besà igualment.
Durant
aquest col·loqui espiritual fra Joan va sentir tanta olor divina que, si
haguessin estat aplegades totes les essències aromàtiques i flairoses del món,
haurien semblat una fetor en comparança amb aquell perfum. I fra Joan en fou
beneficiat, consolat i il·luminat. I aquella olor va durar en la seva ànima
molts mesos.
Des
de llavors ençà, de la seva boca -abeurada a la font de la divina saviesa, que
era el pit sagrat del Salvador- sortien paraules meravelloses i celestials, que
mudaven els cors i donaven gran fruit en les ànimes que les sentien. I el
viarany del bosc on s'havien posat els peus beneïts de Crist i per tot el seu
voltant, fra Joan sentia sempre aquella olor i veia aquella resplendor cada
vegada que hi anava, fins i tot molt temps després.
Quan
va tornar després d'aquell rapte, i havia desaparegut la presència corporal de
Crist, fra Joan restà talment il·luminat en l'ànima i dins l'abisme de la
divinitat, que encara que no fos un home lletrat per estudis humans, resolia i
declarava meravellosament les qüestions més subtils i més elevades sobre la
Trinitat divina i els pregons misteris de la Sagrada Escriptura.
Després,
moltes vegades parlava davant el Papa i els cardenals, els reis i els barons,
els mestres i els doctors. Els deixava a tots admirats per les paraules
elevades i per les sentències profundes que deia.
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPÍTOL L
Com, quan deia missa el dia dels
morts, fra Joan de La Verna va veure moltes ànimes alliberades del purgatori.
Una
vegada fra Joan deia la missa l'endemà de Tots Sants, per totes les ànimes dels
morts, com l'Església ho té ordenat.
Va
oferir amb tanta caritat i amb una pietat tan compassiva aquell altíssim
sagrament -aquell que, per raó de la seva eficàcia, les ànimes desitgen sobre
tots els altres béns que els poden ser concedits-, que semblava com si es
consumis per la dolcesa de la pietat i de la caritat fraterna.
Durant
el temps d'aquella missa, en aixecar devotament el Cos de Crist i oferir-lo a
Déu Pare li demanà que, per l'amor del seu Fill beneït, Jesucrist -que per rescatar
les ànimes havia estat penjat a la Creu-, li plagués d'alliberar de les penes
del purgatori les ànimes dels morts, creades i redimides per Ell. De cop i
volta veié un nombre quasi infinit d'ànimes que eixien del purgatori, semblants
a guspires de foc que sortissin d'una fornal encesa, i pujaven al cel pels
mèrits de la Passió de Crist, el qual cada dia és ofert pels vius i pels morts
en aquella hòstia sacratíssima, digna de ser adorada pels segles dels segles.
Amén.
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPÍTOL LI
De com fra
Jaume de Falerone es va aparèixer, després de mort, a fra Joan de La Verna.
Una
vegada que fra Jaume de Falerone, home de gran santedat, estava greument malalt
al convent de Magliano, de la custodia de Fermo, fra Joan de La Verna, que
vivia llavors al convent de Massa, s'assabentà de la seva malaltia. Com que
l'estimava com al seu pare, es posà en oració per ell, tot pregant Déu
devotament amb oració mental, perquè tornés la salut del cos a fra Jaume, si
era convenient per a la seva ànima.
Estant
en aquesta fervorosa petició, fou arrabassat en èxtasi i va veure pels aires un
gran estol d'àngels i de sants, damunt la seva cel·la, que era al bosc, amb
tanta lluentor que tota la contrada del voltant n'era il·luminada. Enmig
d'aquests àngels veié fra Jaume malalt -pel qual pregava- abillat amb un vestit
blanquíssim, tot resplendent. Hi veié, encara, el benaurat pare Sant Francesc,
adornat amb els sagrats estigmes de Crist i amb molta glòria. Hi va veure, a
més, i hi reconegué el virtuós fra Lúcid i fra Mateu, l'antic, de Monte
Rubbiano, i molts altres germans que mai no havia vist ni conegut en la seva
vida.
I
a fra Joan, mentre mirava amb una gran joia aquell estol benaurat de sants, li
fou revelada, com a fet segur, la salvació de l’ànima del susdit germà malalt i
que moriria d'aquella malaltia, bé que no immediatament, i que, després de la
mort, no aniria pas directament al paradís, perquè convenia que es purifiqués
una mica al purgatori. I fra Joan tenia tanta alegria d'aquesta revelació, a
causa la salut de la seva ànima, que no es dolia de la mort del cos, sinó que,
amb una gran dolcesa d'esperit, el cridava en el seu interior dient:
-- Fra Jaume, pare meu estimat; fra
Jaume, dolcíssim germà meu; fra Jaume, fidelíssim servent i amic de Déu; fra
Jaume, company dels àngels i associat als benaurats!.
I
així, amb aquesta certesa i aquesta joia, tornà en si. Tot seguit va sortir
corrents del convent i anà a visitar fra Jaume, a Magliano. El va trobar tan
empitjorat que amb prou feines podia parlar, i li va notificar la mort del cos
i la salvació i la glòria de la seva ànima, talment com ho sabia per la divina
revelació. Fra Jaume, joiós en el seu esperit i en el seu rostre, el va rebre
molt content i amb un afable somriure, li va agrair les bones notícies que li
duia, i se li va encomanar devotament.
Aleshores,
fra Joan li va pregar amb insistència que, un cop mort, se li mostrés un dia i
li parlés del seu estat. Fra Jaume li ho va prometre, si plaïa a Déu. I, dites
aquestes paraules, com que s'acostava l'hora del seu traspàs, fra Jaume va
començar a recitar devotament aquell verset del salm: «En la pau eterna
m'adormiré i reposaré» (SI 4,9). Havent dit el verset, amb cara joiosa i
serena, passà d'aquesta vida a l'altra.
Quan
hagué estat sebollit, fra Joan se'n tornà al convent de Massa. Esperava que fra
Jaume tornaria a veure'l el dia convingut; amb tot, mentre pregava aquell dia,
Crist se li va aparèixer amb una gran companyia d'àngels i de sants, entre els
quals, però, no hi havia pas fra Jaume. Fra Joan se'n va estranyar molt i el va
recomanar devotament a Déu.
L'endemà,
pregant fra Joan al bosc, se li va aparèixer fra Jaume acompanyat dels àngels,
gloriós i feliç. Fra Joan li va dir:
-- Oh, pare meu, com és que no vas venir
el dia que em vas prometre?.
Fra
Jaume va respondre:
-- Perquè tenia necessitat de purgar una
mica. Però aquella mateixa hora que Crist se't va aparèixer i em vas recomanar
a Ell, Crist et va escoltar i em va alliberar de tota pena. Llavors em vaig
aparèixer a fra Jaume de Massa, llec de molta santedat, que estava ajudant a
missa. Quan el sacerdot va aixecar l'hòstia consagrada, la va veure convertida
i transformada en un xamós Infant viu. Jo li vaig dir: «Avui, amb aquest
Infant, me'n vaig al reialme de la vida eterna, on ningú no pot anar sense
Ell».
I
un cop dit això, fra Jaume va desaparèixer i se'n va anar al cel, amb aquella
benaurada companyia d'àngels. I fra Joan en va restar molt consolat.
Aquest
fra Jaume de Fallerone va morir la vetlla de Sant Jaume apòstol, el mes de
juliol, al convent esmentat de Magliano, en el qual, després de la seva mort,
la bondat divina va obrar molts miracles pels seus mèrits.
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPÍTOL LII
De la visió de fra Joan de La Verna,
en la qual conegué tot l'ordre de la Santa Trinitat.
Com
que l'esmentat fra Joan de La Verna havia renunciat a tota mena de plaer i a
tot consol mundà i temporal, i en Déu havia posat tot el seu delit i tota la
seva esperança, la divina bondat li donava meravellosos conhorts i revelacions,
especialment en les solemnitats de Crist. Quan s'acostava, doncs, una vegada la
festa del naixement de Jesucrist, a la qual esperava amb tota certesa consols
divins de la dolça humanitat de Jesús, l'Esperit Sant li va inspirar un amor i
un fervor tan grans i tan extraordinaris, de la caritat de Crist, per la qual
s'havia humiliat fins a prendre la nostra humanitat, que realment semblava com
si li haguessin llevat l'ànima del cos i s'hagués abrusat en una fornal. Com
que no podia sostenir aquell ardor, s'angoixava i es consumia tot ell i cridava
en veu alta, perquè arran de la impetuositat de l'Esperit Sant i del viu fervor
de l'amor, no podia estar-se d'aquells crits. A l'hora mateixa en que li venia
aquell fervor desmesurat, li arribava al mateix temps, molt forta i segura,
l'esperança de la seva salvació. De manera que no creia en absolut que, si
hagués mort aleshores, hauria de passar per les penes del purgatori.
Aquest
amor li va durar ben bé mig any, tot i que no tingué pas aquell fervor excessiu
i continuat, sinó que li venia a certes hores del dia.
Des
de llavors, rebé meravelloses visites i consolacions de Déu. Moltes vegades fou
arrabassat en èxtasi divinal, tal com ho va veure el germà que va escriure
primer aquestes coses. Una nit entre d’altres, fou tan elevat i arrabassat en
Déu, que veié en el Creador totes les coses creades, les celestials i les
terrenes, i totes les seves perfeccions per graus i ordres diferents.
I
a les hores conegué clarament, com tota cosa creada representava el seu
Creador, i com Déu es troba per damunt, a dins, a fora i al costat de totes
elles. Desprès va conèixer un Déu en tres persones i tres persones en un sol
Déu, i la caritat infinita per la qual el Fill de Déu es va encarnar per
obediència al Pare. I, finalment, va percebre en aquella visió que no hi ha
altre camí pel qual l’ànima pugui anar a Déu i assolir la vida eterna, si no és
per Crist beneït, el qual «és camí, veritat i la vida de l'ànima» (cf. Jn
14,ó).
A
lloança de Crist. Amén.
*****************
· CAPÍTOL LIII
Com, dient missa, fra Joan de La Verna
va caure com si fos mort.
Segons
narraren els germans que hi eren presents, a l'esmentat fra Joan, en el convent
de Magliano, li esdevingué una vegada aquest admirable cas. La primera nit
després de l'octava de sant Llorenç i dintre l'octava de l'Assumpció de Nostra
Senyora, havent dit les matines a l'església amb els altres frares i havent-li
sobrevingut la unció de la divina gracia, se'n va anar a l'hort a contemplar la
Passió de Crist i a preparar-se amb tota devoció per celebrar la missa que li
tocava cantar aquell mati. Mentre meditava les paraules de la consagració del
Cos de Crist -es a dir: «Hoc est Corpus meum», (aquest es el meu Cos)- i
considerava la infinita caritat de Crist, per la qual va voler no sols
rescatar-nos amb la seva Sang preciosa, sinó també deixar-nos per nodriment de
l'ànima el seu Cos i la seva Sang digníssims, va començar a créixer en ell
l'amor del dolcíssim Jesús amb tant fervor i tanta suavitat que la seva ànima
ja no podia aguantar més una dolçor com aquella. Cridava fort i, com embriagat
d'esperit, no parava de dir en si mateix: «Hoc est Corpus meum». Perquè,
tot dient aquestes paraules, li semblava veure Crist beneït amb la Verge Maria
i una munió d'àngels. En això, l'Esperit Sant li il·luminava tots els misteris
alts i profunds d'aquest altíssim sagrament.
A
trenc d'alba, fra Joan entrà a l'església amb aquell fervor d'esperit, amb
aquell neguit i amb aquell parlar. Pensava que ningú no el veia ni el sentia,
però al cor hi havia un frare fent oració i ho veia i ho sentia tot. Com que no
podia contenir aquell fervor, a causa de l'abundor de la divina gràcia, cridava
en veu alta. I continuà molta estona d'aquesta manera fins que fou hora de dir
la missa. Llavors se'n va anar a l'altar a revestir-se.
Va
començar la missa, i com mes avançava més li creixia l'amor de Crist i aquell
devot fervor amb el qual li era lliurat un sentiment inefable de Déu i que ell
mateix no sabia ni podia expressar amb la llengua després. Tement que aquell
fervor i aquell sentiment de Déu no augmentessin fins al punt que li calgués
deixar la missa, restava atabalat i no sabia que fer, si continuar o parar-se i
esperar. Tanmateix, una altra vegada ja li havia passat un cas semblant i el
Senyor li havia temperat el fervor de manera que no li calgués deixar la missa.
Refiant-se de poder fer-ho aquesta vegada, continuà amb gran temor la
celebració.
En
arribar al prefaci de la Mare de Déu, la divina il·luminació i la suavitat
atractiva de l'amor de Déu començaren a augmentar tant que, arribat al «Qui
pridie ... » amb prou feines podia resistir una suavitat i una dolcesa com
aquelles. Finalment, en arribar el moment de la consagració i havent dit la
meitat de les paraules sobre l'hòstia, es a dir: <<Hoc est ... >>,
de cap manera no podia continuar, sinó que repetia aquestes mateixes
paraules: «Hoc est enim ... >>. I la causa que li impedia
d'avançar, era que sentia i veia la presència de Crist amb una multitud
d'àngels, la majestat dels quals no podia suportar. Veia que Crist no estaria
present en l'hòstia o, més ben dit, que l'hòstia no es transsubstanciaria en el
Cos de Crist, si ell no pronunciava l'altra meitat de les paraules, es a dir: <<Corpus
meum ... ». De manera que, restant en aquella angoixa i no sense anar més
endavant, el guardià i els altres frares i també molts seglars que hi havia a
l'església per oir la missa s'acostaren de pressa a l'altar. Quedaren esglaiats
en veure el que succeïa a fra Joan, i molts d'ells ploraven de devoció.
AI
final, després de llarga estona, es a dir, quan va plaure a Déu, fra Joan
digué: <<Corpus meum ... >> en veu alta. De cop i volta, la
forma del pa s'esvaí i en l'hòstia aparegué Jesucrist beneït, encarnat i
glorificat. Així mostrava la humilitat i la caritat que li feren prendre carn
de la Verge Maria i que, cada dia, el fan venir a les mans del sacerdot quan
consagra l'hòstia. Veient això, fra Joan encara s'eleva més en la dolçor de la
contemplació. Quan hagué aixecat l'hòstia i el calze consagrat, fou arrabassat
fora de si mateix. L'ànima li quedà suspesa dels sentits corporals i el seu cos
queia enrere de manera que, si no l'hagués sostingut el guardià, que es trobava
a prop seu, hauria caigut d'esquena a terra. Llavors hi van córrer els frares i
els seglars homes i dones- que hi havia
a l'església i el portaren a la sagristia com mort; el seu cos s'havia refredat
i els dits de les mans estaven tan fortament closos que amb prou feines els
podia bellugar o estendre. D'aquesta manera restà ajagut i esmorteït o més aviat
en rapte fins a l'hora de tèrcia. I aquell era un dia d'estiu.
Jo,
que m'hi trobava present i desitjava molt saber el que Déu havia obrat en ell,
tot just tornà en si vaig acostar-m'hi i li vaig pregar que, per amor de Déu,
m'ho expliqués tot. Ell, doncs, que em tenia una gran confiança, m'ho va contar
tot fil per randa. Entre altres coses, em va dir que, veient presents davant
seu el Cos i la Sang de Jesucrist, i abans i tot, el seu cor s'havia fos com
cera escalfada i la seva carn li semblava com sense ossos. De tal manera que
gairebé no podia alçar els braços i les mans per fer el senyal de la creu
damunt l'hòstia i damunt del calze. Em va dir també que abans de fer-se
sacerdot, Déu li havia revelat que es desmaiaria dient missa, però com que ja
n'havia dit moltes sense que això li passés, pensava que aquella revelació no
era de Déu. Amb tot, uns cinquanta dies abans de I'Assumpció de Nostra Senyora,
el dia que li esdevingué aquell cas, Déu li havia revelat que això li passaria
pels volts de l'esmentada festa de l'Assumpció. Però desprès no s'havia
recordat més d'aquella visió o revelació.
A
lloança de Crist. Amén.
