VIDA DE SANT FRANCESC D'ASSÍS.
Textos de Sant Bonaventura i il·lustracions de Giotto.
𝟭. 𝗟'𝗵𝗼𝗺𝗲𝗻𝗮𝘁𝗴𝗲 𝗱'𝘂𝗻 𝗵𝗼𝗺𝗲 𝘀𝗶𝗺𝗽𝗹𝗲 (𝗟𝗠 𝟭,𝟭).
Sant Francesc va néixer a Assís l'any 1182, de pares rics i burgesos, comerciants en teles, en Pere Bernardone i na madonna Pica. A la seva joventut es va criar en un ambient de mundanitat i es va dedicar, després d'adquirir un cert coneixement de les lletres, als lucratius negocis del comerç. Va ser un jove alegre i aficionat a les festes, però dins de la correcció i l'honestedat, i per més que es dediqués al lucre convivint entre avars mercaders, mai no va posar la seva confiança en els diners ni en les riqueses. Déu havia infós al més íntim del jove Francesc una certa compassió generosa vers els pobres, la qual, creixent amb ell des de la infància, va omplir el cor de tanta benignitat que, convertit ja en un oient no sord de l'Evangeli, es va proposar donar almoina a tothom que li demanés.
A més, la suavitat de la seva mansuetud, unida a l'elegància de les seves maneres; la seva paciència i afabilitat, fora de sèrie; la llarguesa de la seva munificència, superior als seus havers -virtuts aquestes que mostraven clarament la bona índole de què estava adornat l'adolescent-, semblaven ser com un preludi de benediccions divines que més endavant es vessarien a dojo al seu damunt.
De fet, un home molt simple d'Assís, inspirat, pel que sembla, pel mateix Déu, si alguna vegada es trobava amb Francesc per la ciutat, es treia la capa i l'estenia als peus, assegurant que aquest era digne de tota reverència, atès que, en un futur proper, realitzaria grans proeses i arribaria a ser honrat per tots els fidels.
2. La donació de la capa (LM 1,2).
Quan aquell home simple honorava pels carrers d'Assís a Francesc, aquest ignorava encara els designis de Déu sobre la seva persona, atès que, abocada la seva atenció, per mandat del seu pare, a les coses exteriors i arrossegat a més pel pes de la natura caiguda cap els plaers d'aquí baix, encara no havia après a contemplar les realitats del cel ni s'havia acostumat a tastar les coses divines. I com sigui que el flagell de la tribulació obre l'enteniment a l'oïda espiritual, de sobte es va fer sentir sobre ell la mà del Senyor i la destra de l'Altíssim va operar en el seu esperit un canvi profund, afligint el seu cos amb presó i prolixes malalties per disposar així la seva ànima a la unció de l’Esperit Sant.
Un cop recobrades les forces corporals i quan, segons el seu costum, anava adornat amb precioses vestidures, li va sortir a trobar un cavaller noble, però pobre i mal vestit. En vista d'aquella pobresa, es va sentir commogut el seu cor compassiu, i, desposseint-se immediatament dels seus abillaments, va vestir amb ells el pobre, complint així, a l’hora, una doble obra de misericòrdia: cobrir la vergonya d'un noble cavaller i posar remei a la necessitat d'un pobre.
𝟯. 𝗘𝗹 𝘀𝗼𝗺𝗻𝗶 𝗱𝗲𝗹 𝗽𝗮𝗹𝗮𝘂 𝗽𝗹𝗲 𝗱'𝗮𝗿𝗺𝗲𝘀 (𝗟𝗠 𝟭,𝟯).
A la nit següent d'haver donat els seus vestits al cavaller noble però pobre, quan Francesc estava submergit en una profunda son, la clemència divina li va mostrar un preciós i gran palau, al què es podien apreciar tota mena d'armes militars, marcades amb el senyal de la creu de Crist, donant-li a entendre amb això que la misericòrdia exercitada, per amor al gran Rei, amb aquell pobre cavaller seria guardonada amb una recompensa incomparable. I atès que Francesc preguntés per a qui seria el palau amb aquelles armes, una veu dalt li va assegurar que estava reservat per a ell i els seus cavallers.
En despertar al matí, i atès que encara no estava familiaritzat el seu esperit en descobrir el secret dels misteris divins, va pensar que aquella insòlita visió seria pronòstic d’una gran prosperitat a la seva vida. Animat amb això i desconeixent encara els designis divins, es va proposar dirigir-se a la Pulla amb intenció de posar-se al servei d'un gentil comte, Gualter de Brienne, que estava al capdavant de les milícies d'Innocenci III, i aconseguir així la glòria militar que li presagiava la visió contemplada. Va escometre poc després el viatge, dirigint-se a Spoleto, i vet aquí que de nit va sentir el Senyor que li parlava familiarment:
_ «Francesc, qui penses podrà beneficiar-te més: el senyor o el servent, el ric o el pobre?»
Al que va contestar Francesc que, sens dubte, el senyor i el ric.
Sant Francesc va néixer a Assís l'any 1182, de pares rics i burgesos, comerciants en teles, en Pere Bernardone i na madonna Pica. A la seva joventut es va criar en un ambient de mundanitat i es va dedicar, després d'adquirir un cert coneixement de les lletres, als lucratius negocis del comerç. Va ser un jove alegre i aficionat a les festes, però dins de la correcció i l'honestedat, i per més que es dediqués al lucre convivint entre avars mercaders, mai no va posar la seva confiança en els diners ni en les riqueses. Déu havia infós al més íntim del jove Francesc una certa compassió generosa vers els pobres, la qual, creixent amb ell des de la infància, va omplir el cor de tanta benignitat que, convertit ja en un oient no sord de l'Evangeli, es va proposar donar almoina a tothom que li demanés.
A més, la suavitat de la seva mansuetud, unida a l'elegància de les seves maneres; la seva paciència i afabilitat, fora de sèrie; la llarguesa de la seva munificència, superior als seus havers -virtuts aquestes que mostraven clarament la bona índole de què estava adornat l'adolescent-, semblaven ser com un preludi de benediccions divines que més endavant es vessarien a dojo al seu damunt.
De fet, un home molt simple d'Assís, inspirat, pel que sembla, pel mateix Déu, si alguna vegada es trobava amb Francesc per la ciutat, es treia la capa i l'estenia als peus, assegurant que aquest era digne de tota reverència, atès que, en un futur proper, realitzaria grans proeses i arribaria a ser honrat per tots els fidels.
2. La donació de la capa (LM 1,2).
Quan aquell home simple honorava pels carrers d'Assís a Francesc, aquest ignorava encara els designis de Déu sobre la seva persona, atès que, abocada la seva atenció, per mandat del seu pare, a les coses exteriors i arrossegat a més pel pes de la natura caiguda cap els plaers d'aquí baix, encara no havia après a contemplar les realitats del cel ni s'havia acostumat a tastar les coses divines. I com sigui que el flagell de la tribulació obre l'enteniment a l'oïda espiritual, de sobte es va fer sentir sobre ell la mà del Senyor i la destra de l'Altíssim va operar en el seu esperit un canvi profund, afligint el seu cos amb presó i prolixes malalties per disposar així la seva ànima a la unció de l’Esperit Sant.
Un cop recobrades les forces corporals i quan, segons el seu costum, anava adornat amb precioses vestidures, li va sortir a trobar un cavaller noble, però pobre i mal vestit. En vista d'aquella pobresa, es va sentir commogut el seu cor compassiu, i, desposseint-se immediatament dels seus abillaments, va vestir amb ells el pobre, complint així, a l’hora, una doble obra de misericòrdia: cobrir la vergonya d'un noble cavaller i posar remei a la necessitat d'un pobre.
𝟯. 𝗘𝗹 𝘀𝗼𝗺𝗻𝗶 𝗱𝗲𝗹 𝗽𝗮𝗹𝗮𝘂 𝗽𝗹𝗲 𝗱'𝗮𝗿𝗺𝗲𝘀 (𝗟𝗠 𝟭,𝟯).
A la nit següent d'haver donat els seus vestits al cavaller noble però pobre, quan Francesc estava submergit en una profunda son, la clemència divina li va mostrar un preciós i gran palau, al què es podien apreciar tota mena d'armes militars, marcades amb el senyal de la creu de Crist, donant-li a entendre amb això que la misericòrdia exercitada, per amor al gran Rei, amb aquell pobre cavaller seria guardonada amb una recompensa incomparable. I atès que Francesc preguntés per a qui seria el palau amb aquelles armes, una veu dalt li va assegurar que estava reservat per a ell i els seus cavallers.
En despertar al matí, i atès que encara no estava familiaritzat el seu esperit en descobrir el secret dels misteris divins, va pensar que aquella insòlita visió seria pronòstic d’una gran prosperitat a la seva vida. Animat amb això i desconeixent encara els designis divins, es va proposar dirigir-se a la Pulla amb intenció de posar-se al servei d'un gentil comte, Gualter de Brienne, que estava al capdavant de les milícies d'Innocenci III, i aconseguir així la glòria militar que li presagiava la visió contemplada. Va escometre poc després el viatge, dirigint-se a Spoleto, i vet aquí que de nit va sentir el Senyor que li parlava familiarment:
_ «Francesc, qui penses podrà beneficiar-te més: el senyor o el servent, el ric o el pobre?»
Al que va contestar Francesc que, sens dubte, el senyor i el ric.
Va prosseguir la veu del Senyor:
_ «Per què aleshores abandones el Senyor pel servent i per un pobre home deixes un Déu ric?»
Va contestar Francesc:
_ «Què vols, Senyor, que faci?»
I el Senyor li va dir:
_ «Torna't a la teva terra, perquè la visió que has tingut és figura d'una realitat espiritual que s'ha de complir no per humana, sinó per disposició divina».
A trenc d’alba del nou dia, ple de seguretat i goig, torna precipitadament a Assís, i, convertit ja en model d'obediència, espera que el Senyor li descobreixi la seva voluntat. Desentenent-se des d’aleshores de la vida agitada del comerç, suplicava devotament a la divina clemència que es dignés manifestar-li el que li calia fer.
𝟰. 𝗟'𝗼𝗿𝗮𝗰𝗶𝗼́ 𝗱𝗮𝘃𝗮𝗻𝘁 𝗱𝗲𝗹 𝗖𝗿𝘂𝗰𝗶𝗳𝗶𝘅 𝗱𝗲 𝗦𝗮𝗻𝘁 𝗗𝗮𝗺𝗶𝗮̀ (𝗟𝗠 𝟮,𝟭).
_ «Per què aleshores abandones el Senyor pel servent i per un pobre home deixes un Déu ric?»
Va contestar Francesc:
_ «Què vols, Senyor, que faci?»
I el Senyor li va dir:
_ «Torna't a la teva terra, perquè la visió que has tingut és figura d'una realitat espiritual que s'ha de complir no per humana, sinó per disposició divina».
A trenc d’alba del nou dia, ple de seguretat i goig, torna precipitadament a Assís, i, convertit ja en model d'obediència, espera que el Senyor li descobreixi la seva voluntat. Desentenent-se des d’aleshores de la vida agitada del comerç, suplicava devotament a la divina clemència que es dignés manifestar-li el que li calia fer.
𝟰. 𝗟'𝗼𝗿𝗮𝗰𝗶𝗼́ 𝗱𝗮𝘃𝗮𝗻𝘁 𝗱𝗲𝗹 𝗖𝗿𝘂𝗰𝗶𝗳𝗶𝘅 𝗱𝗲 𝗦𝗮𝗻𝘁 𝗗𝗮𝗺𝗶𝗮̀ (𝗟𝗠 𝟮,𝟭).
Mentre Francesc temptejava fervorosament la voluntat de Déu, cert dia, quan cavalcava per la plana que s'estén al costat de la ciutat d'Assís, inopinadament es va trobar amb un leprós, la vista del qual li va provocar un intens estremiment d'horror. Però, portant a la memòria el propòsit de perfecció que havia fet i recordant que per a ser cavaller de Crist, abans de res, calia vèncer-se a si mateix, va baixar del cavall i va córrer a besar el leprós. Des de llavors buscava la solitud i es dedicava completament a la pregària. Es va revestir de l'esperit de pobresa, del sentiment de la humilitat i de l'afecte d'una tendra compassió envers els leprosos, els captaires, els sacerdots pobres i tots els qui patissin.
Mes com vulgui que Francesc no tenia a la seva vida més mestre que Crist, suplicà a la divina clemència satisfer-lo de nous favors visitant-lo amb la dolçor de la seva gràcia. N'és una prova el següent fet.
Va sortir un dia Francesc al camp a meditar, i en passejar al costat de l'església de Sant Damià, de la qual, la inveterada fàbrica amenaçava ruïna, va entrar-hi a fer oració, mogut per l'Esperit; i mentre pregava agenollat davant la imatge del Crucificat, de sobte es va sentir inundat d'una gran consolació espiritual. Va fixar els seus ulls, amarats en llàgrimes, a la creu del Senyor, i heus aquí que va sentir amb les seves orelles corporals una veu procedent de la mateixa creu que li va dir tres vegades:
_«Francesc, vés-te'n i repara casa meva, que, com veus , està a punt d'arruïnar-se tota ella!».
Va quedar estremit Francesc, doncs estava sol a l'església, en percebre veu tan meravellosa, i, sentint al seu cor el poder de la paraula divina, va ser arrabassat en èxtasi. Tornat en si, es disposa a obeir, i concentra tot el seu esforç en la decisió de reparar materialment l'església, malgrat que la veu divina feia referència principalment a la reparació de l'Església que Crist va adquirir amb la seva sang.
Així, doncs, es va aixecar, armant-se amb el senyal de la creu, va prendre amb si diversos draps disposats per a la venda i es va dirigir precipitadament a la ciutat de Foligno, i allà ho va vendre tot, fins i tot el cavall en què muntava. Prenent el seu preu, torna a la ciutat d'Assís i es dirigeix a l'església, la reparació de la qual se li havia ordenat. Va entrar devotament al seu recinte, i, trobant allí un pobret sacerdot, després de rendir-li cortès reverència, li va oferir els diners obtinguts per tal que els destinés per a la reparació de l'església i l'alleujament dels pobres. Després li va demanar humilment que li permetés conviure per algun temps a la seva companyia. Va accedir el sacerdot al desig de Francesc de habitar a casa seva, però va rebutjar els diners per temor als pares. Aleshores el Sant els va llançar sense més ni més a una finestra.
𝟱. 𝗟𝗮 𝗿𝗲𝗻𝘂́𝗻𝗰𝗶𝗮 𝗮𝗹𝘀 𝗯𝗲́𝗻𝘀 (𝗟𝗠 𝟮,𝟰).
Quan el pare de Francesc es va assabentar del que havia fet el seu fill, va córrer, tot enfurismat, a Sant Damià. Francesc, en sentir els crits i les amenaces, es va amagar en una cova. Uns dies més tard es va retreure la covardia, va abandonar l'amagatall i va marxar a la ciutat d'Assís. Els seus conciutadans, en veure'l amb l'estrany tarannà que presentava, el van prendre per boig. Tan aviat com el pare va escoltar el clam de la gentada, hi va acudir cuitós i sense commiseració el va arrossegar a casa, el va assotar i el va tancar encadenat. Enmig de tanta adversitat, Francesc, ple de profunda alegria, donava gràcies a Déu i es sentia més disposat i valent, per acomplir allò que havia emprès. No gaire després, el pare es va veure precisat a absentar-se d'Assís, i la mare va deslliurar el fill de la presó, deixant-lo partir. Francesc va retornar al lloc on havia estat abans.
Però el pare va tornar, i, en no trobar a casa el seu fill, va córrer bramant al lloc indicat per aconseguir, si no podia apartar-lo del seu propòsit, almenys allunyar-lo de la província. Francesc, confortat per Déu, va sortir espontàniament a la trobada del seu enfurismat pare i li va manifestar que estava disposat a patir amb alegria qualsevol mal, pel nom de Crist. Veient el pare que li era del tot impossible canviar-lo del seu intent, va dirigir els seus esforços a recuperar els diners. I, havent-los trobat, per fi, al nínxol d'una petita finestra, es va apaivagar una mica de la seva ràbia.
Intentava després el pare portar el fill davant la presència del bisbe de la ciutat, a fi de que, a les seves mans, renunciés als drets de l'herència paterna i li tornés tot el que tenia. Francesc es va manifestar molt disposat a això i, arribant a la presència del bisbe, no s'atura ni vacil•la per res, no espera ordres ni profereix cap paraula, sinó que immediatament es desposseeix de tots els seus vestits i se'ls torna al pare. A més, ebri d'un meravellós fervor d'esperit, es treu fins als calçons i es presenta davant de tots totalment nu, dient alhora al seu pare: «Fins el present t'he anomenat pare a la terra, però d'aquí endavant puc dir amb absoluta confiança: “Pare nostre, que ets al cel”, a qui he dipositat tot el meu tresor i tota la seguretat de la meva esperança».
En contemplar aquesta escena el bisbe, admirat de l'extraordinari fervor del servent de Déu, es va aixecar a l'instant i plorant el va acollir entre els braços i el va cobrir amb el mantell que ell mateix vestia. Va ordenar després als seus que li proporcionessin alguna roba per cobrir els membres d'aquell cos. De seguida li van presentar un mantell curt, pobre i vil, pertanyent a un pagès que estava al servei del bisbe. Francesc ho va acceptar molt agraït.
Després, desembarassat ja de l'atracció dels desitjos mundans, deixa Francesc la ciutat d'Assís i es retira a la solitud per escoltar sol i en silenci la veu misteriosa del cel.
𝟲. 𝗘𝗹 𝘀𝗼𝗺𝗻𝗶 𝗱'𝗜𝗻𝗻𝗼𝗰𝗲𝗻𝗰𝗶 𝗜𝗜𝗜 (𝗟𝗠 𝟯,𝟭𝟬).
Assentat ja Francesc en la humilitat de Crist, porta a la memòria l'ordre que se li va donar des del Crucifix de reparar l'església de Sant Damià, i, com a veritable obedient, torna a Assís, disposat a sotmetre's a la veu divina, ni que fos pidolant el que calia per a aquesta restauració, a la qual va seguir la d'una altra església, dedicada a Sant Pere, i la de Santa Maria de la Porciúncula.
No van trigar a unir-se a Francesc molts companys. El primer va ser Bernat de Quintavalle, al que van seguir Pere Cattani, Gil, Silvestre i uns altres. Veient el servent de Crist que a poc a poc anava creixent el nombre dels germans, va escriure amb paraules senzilles una petita forma de vida o regla, en la qual va posar com a fonament infrangible l'observança del sant Evangeli, i va inserir poques coses que semblaven necessàries per a una manera uniforme de vida. Desitjant, però, que el seu escrit obtingués l'aprovació del Summe Pontífex, va decidir presentar-se amb aquell grup d'homes senzills davant de la Seu Apostòlica, confiant únicament en la protecció divina.
A Roma van trobar el bisbe d'Assís, Guiu, que, assabentat del que es proposaven aconseguir, es va alegrar molt, i va empenyorar la seva paraula d'ajudar-los amb els seus consells i recursos. El bisbe havia parlat ja al cardenal Joan de Sant Pau, home important a la cúria papal, de la vida del benaurat Francesc i dels seus germans, i aquestes notícies havien fet néixer al cardenal el desig de veure l'home de Déu i alguns dels seus germans. Així que, quan va saber que eren a Roma, els va fer cridar, els va allotjar a casa seva i, edificat de les seves paraules i exemples, els va recomanar davant del papa.
Quan van ser introduïts a la presència del Summe Pontífex, Francesc li va exposar el seu objectiu, demanant-li humil i encaridament li aprovés la susdita forma de vida. En observar Innocenci III l'admirable puresa i simplicitat d'ànima de l'home de Déu, el propòsit decidit i l'encès fervor de la seva santa voluntat, es va sentir inclinat a accedir pietosament a les seves peticions. Amb tot, diferí donar compliment a la súplica del pobret de Crist, atès que a alguns dels cardenals els semblava una cosa nova i tan àrdua, que ultrapassava les forces humanes. El cardenal Joan de Sant Pau va intervenir advertint-los: «Si rebutgem la demanda d'aquest pobre que no demana sinó la confirmació de la forma de vida evangèlica, guardem-nos d'inferir amb això una injúria al mateix Evangeli de Crist». En sentir aquestes consideracions, es va tornar al pobre de Crist el successor de l'apòstol Pere i li va dir: «Pregueu, fill, a Crist, que pel vostre mitjà ens manifesti la seva voluntat, a fi de que, coneguda més clarament, puguem accedir amb més seguretat als teus pietosos desitjos».
Es van retirar de la presència papal Francesc i els seus, i el Sant, lliurat a la pregària, va arribar al coneixement del que havia de dir al Papa. I en efecte, quan es van tornar a presentar al Summe Pontífex, Francesc li va narrar la paràbola d'un rei ric que es va complaure a casar-se amb una dona bella però pobra, de la qual va tenir molts fills, afegint-ne la interpretació: «No hi ha per què témer que morin de gana els fills i hereus del Rei etern...». Escoltà amb gran atenció el Vicari de Crist aquesta paràbola i la seva interpretació, quedant profundament admirat; i va reconèixer que, sens dubte, Crist havia parlat per boca d'aquell home.
A més, el papa Innocenci els va manifestar una visió celestial que havia tingut aquests mateixos dies, assegurant que s'hauria de complir en Francesc. En efecte, va referir haver vist en somnis com estava a punt d'esfondrar-se la Basílica Lateranenca i que un home pobret, de petita estatura i d'aspecte menyspreable, la sostenia recolzant-hi les espatlles per tal de que no vingués a terra. I va exclamar: «Aquest és, realment, l'home que amb les seves obres i la seva doctrina sostindrà l'Església de Crist».
𝟳. 𝗟'𝗮𝗽𝗿𝗼𝘃𝗮𝗰𝗶𝗼́ 𝗱𝗲 𝗹𝗮 𝗥𝗲𝗴𝗹𝗮 𝗽𝗲𝗿 𝗜𝗻𝗻𝗼𝗰𝗲𝗻𝗰𝗶 𝗜𝗜𝗜 (𝗟𝗠 𝟯,𝟭𝟬).
Innocenci III havia quedat impressionat per les paraules del Cardenal Joan de Sant Pau a favor del projecte de Francesc: «Si rebutgem la demanda d'aquest pobre com a cosa del tot nova i en extrem àrdua, sent així que no demana sinó la confirmació de la forma de vida evangèlica, guardem-nos-en d'inferir-hi una injúria al mateix Evangeli de Crist. Doncs si algú arribés a afirmar que dins de l'observança de la perfecció evangèlica o en el seu desig es conté una cosa nova, irracional o impossible de complir, seria convicte de blasfem contra Crist, autor de l'Evangeli». Després, va quedar admirat el Pontífex en sentir de boca de Francesc la interpretació de la paràbola abans referida dels fills del rei i de la dona pobra: «No hi ha per què témer que morin de gana els fills i hereus del Rei etern, els quals -nascuts, per virtut de l'Esperit Sant, d'una mare pobra, a imatge de Crist Rei- han de ser engendrats en una religió pobreta per l'esperit de la pobresa. Doncs si el Rei del Cel promet als seus seguidors el regne etern, amb quanta més raó els subministrarà tot allò que comunament concedeix a bons i dolents?» Finalment, en reconèixer en Francesc l'home que sostenia la basílica ruïnosa, el Papa va quedar convençut que hi havia la mà de Déu.
Per això, ple de singular devoció, Innocenci va accedir en tot a la petició del servent de Crist, i des de llavors li va professar sempre un afecte especial. De manera que li va atorgar tot allò que li havia demanat i li va prometre que li concediria encara molt més. Va aprovar la Regla, va concedir al servent de Déu i a tots els germans laics que li acompanyaven la facultat de predicar la penitència i va ordenar que se'ls fes la tonsura perquè lliurement poguessin predicar la paraula de Déu.
L'aprovar oralment una regla, com va fer Innocenci en aquesta ocasió, no significava llavors una mena de simple tolerància. Venia a ser una veritable aprovació, gràcies a la qual no va afectar després als Germans Menors la prohibició de que es redactessin noves regles monàstiques, dictada pel Concili IV de Laterà el 1215, prohibició que sí que va afectar, per exemple, l'Orde de Sant Domènec. D'altra banda, la tonsura dels germans els constituïa clergues, sostraient-los a la jurisdicció dels prínceps i posant-los sota la tutela de l'Església.
𝟴. 𝗟𝗮 𝘃𝗶𝘀𝗶𝗼́ 𝗱𝗲𝗹 𝗰𝗮𝗿𝗿𝗼 𝗱𝗲 𝗳𝗼𝗰 (𝗟𝗠 𝟰,𝟰).
Obtinguda l'aprovació de la Regla, Francesc va emprendre amb gran confiança el viatge de retorn cap a la vall d'Spoleto, disposat ja a practicar i ensenyar l'Evangeli de Crist. Durant el camí anava conversant amb els seus companys de com observar fidelment la Regla rebuda, de la manera de procedir davant Déu en tota santedat i justícia i com podrien ser de profit per a ells mateixos i servir d'exemple als altres.
Ja a la vall d'Spoleto, es van posar a deliberar al voltant de la qüestió de si havien de viure enmig de la gent o més aviat retirar-se a llocs solitaris. Francesc va acudir a la pregària i il•luminat per Déu va arribar a comprendre que ell havia estat enviat pel Senyor per tal de que guanyés per a Crist les ànimes que el diable s'esforçava a arrabassar-lo. Per això, va preferir viure per a bé de tots els altres abans que per a si mateix, estimulat per l'exemple d'aquell que es va dignar morir ell sol per tots.
En conseqüència, es va recollir amb els seus companys en un barracot abandonat, Rivo Torto, a prop de la ciutat d'Assís. Allí es mantenien al dictat de la santa pobresa i es lliuraven de continu a les pregàries divines. Els germans van suplicar a Francesc que els ensenyés a pregar, i ell els va dir: «Quan pregueu digueu: «Pare nostre», i també: «Us adorem, Senyor Jesucrist, també a totes les vostres esglésies que hi ha en tot el món, i us beneïm, perquè per la vostra santa creu heu redimit el món». Els ensenyava, a més, a lloar Déu en i per totes les criatures, a honrar amb especial reverència els sacerdots, a creure fermament i confessar amb senzillesa les veritats de la fe tal com sosté i ensenya la santa Església romana.
Mentre habitaven els germans al referit lloc, un dia de dissabte se'n va anar el sant home a Assís per a predicar, segons el seu costum, diumenge al matí a l'església catedral. Pernoctava, com altres vegades, lliurat a la pregària, en un cobert situat a l'hort dels canonges.
A això de mitja nit, va passar de sobte que, estant Francesc corporalment absent dels seus fills, alguns dels quals descansaven i altres perseveraven en oració, va penetrar per la porta de la barraca dels germans, un carro de foc d'admirable lluentor que va donar tres voltes al llarg de l'estada; sobre el mateix carro s'alçava un globus lluminós que, exhibint l'aspecte del sol, il•luminava la foscor de la nit.
Van quedar esmaperduts els que estaven en vela, es van despertar plens de terror els adormits, i tots van comprendre que havia estat el mateix Sant, absent al cos, però present en l'esperit i transfigurat en aquella imatge, el que els havia estat mostrat pel Senyor en el lluminós carro de foc perquè, com a veritables israelites, caminessin darrere les empremtes d'aquell que, com un altre Elies, havia estat constituït per Déu en carro i auriga d'homes espirituals. Es pot creure que el Senyor, per les pregàries de Francesc, obrí els ulls d'aquests homes senzills perquè poguessin contemplar les meravelles de Déu. Els germans van reconèixer que realment descansava l'Esperit del Senyor en el seu servent Francesc, amb tal plenitud que podien sentir-se del tot segurs seguint la seva doctrina i exemples de vida. Després d'això, Francesc va conduir els seus germans a Santa Maria de la Porciúncula.
𝟵. 𝗟𝗮 𝘃𝗶𝘀𝗶𝗼́ 𝗱𝗲𝗹𝘀 𝘁𝗿𝗼𝗻𝘀 𝗰𝗲𝗹𝗲𝘀𝘁𝗶𝗮𝗹𝘀 (𝗟𝗠 𝟲,𝟲).
Des de Santa Maria de la Porciúncula, Francesc recorria les ciutats i llogarets anunciant el regne de Déu. Nombroses persones, inflamades pel foc de la seva predicació, es convertien al Senyor. Moltes donzelles, entre les quals destaca Clara, es consagraven a Déu en perpetu celibat. Així mateix, homes de tota mena i condició renunciaven a les vanitats del món i s'allistaven per seguir les empremtes de Francesc, augmentant prodigiosament el nombre dels germans. Alhora, creixien en santedat aquests seguidors de Crist i el flaire de la seva fama es difon pel món sencer.
Francesc, a l’hora, s'havia anat convertint en un mirall i preclar exemple de tota virtut. Els germans i la gent el consideraven ja un sant. Ell, per contra, es reputava un pecador i, pel damunt de la base de la humilitat intentava aixecar l'edifici de la seva pròpia perfecció. Solia dir que, el fet de baixar el Fill de Déu des de l'altura del si del Pare fins a la baixesa de la condició humana, tenia la finalitat d'ensenyar-nos la virtut de la humilitat. Moltes vegades, quan la gent enaltia els mèrits de la seva santedat, Francesc ordenava a algun germà que repetís contínuament a les seves orelles, paraules de vilipendi en contra de les veus de lloança.
I com sigui que, tant en si com en tots els seus súbdits, preferia Francesc la humilitat als honors, Déu, que estima els humils, el jutjava digne dels llocs més encimbellats, segons li va ser revelat en una visió celestial a un germà, Fra Pacífic, home de notable virtut i devoció. Anava, l’esmentat germà, acompanyant el Sant, i, en pregar amb ell molt fervorosament en una església abandonada de Bovara, va ser arrabassat en èxtasi, i va veure al cel molts trons, i entre ells un més rellevant, adornat amb pedres precioses i tot resplendent de glòria. Admirat de tal esplendor, va començar a esbrinar amb ansiosa curiositat a qui correspondria ocupar aquest tron. En això va sentir una veu que li deia: «Aquest tron va pertànyer a un dels àngels caiguts, i ara està reservat per a l'humil Francesc».
Tornat en si d'aquell èxtasi, va continuar acompanyant, com de costum, el Sant, que ja havia sortit. Van continuar el camí, parlant entre si de coses de Déu; i aquell germà, que no estava oblidat de la visió tinguda, va preguntar dissimuladament al Sant què pensava de si mateix. L'humil servent de Crist li va fer aquesta manifestació: «Em considero com el més gran dels pecadors». I com que el germà li repliqués que en bona consciència no podia dir ni sentir tal cosa, va afegir el Sant: «Si Crist hagués fet servir amb el criminal més malalt la misericòrdia que ha tingut amb mi, estic segur que aquest li seria molt més agraït que jo».
En escoltar una resposta de tan admirable humilitat, aquell germà es va confirmar en la veritat de la visió que se li havia mostrat i va comprendre el que diu el sant Evangeli: que el veritable humil serà enaltit a una glòria sublim, de la qual és expulsat el superb.
𝟭𝟬. 𝗟'𝗲𝘅𝗽𝘂𝗹𝘀𝗶𝗼́ 𝗱𝗲𝗹𝘀 𝗱𝗶𝗺𝗼𝗻𝗶𝘀 𝗱'𝗔𝗿𝗲𝘇𝘇𝗼 (𝗟𝗠 𝟲,𝟵).
Francesc, home evangèlic, pacífic i pacificador, al començament de totes les seves predicacions saludava el poble anunciant-li la pau amb aquestes paraules: «El Senyor us doni la pau!». Aquesta salutació la va aprendre per revelació divina, com ell mateix ho va confessar més tard en el seu Testament. Per això, segons la paraula profètica d'Isaïes i mogut en la seva persona de l'esperit dels profetes, anunciava la pau, predicava la salvació i amb saludables exhortacions reconciliava en una pau veritable els qui, sent contraris a Crist, havien viscut abans lluny de la salvació.
I així va passar que en certa ocasió va arribar Francesc a Arezzo quan tota la ciutat estava agitada per unes lluites internes tan esgarrifoses, que amenaçaven enfonsar-la en una imminent ruïna. Allotjat al suburbi, va veure sobre la ciutat uns dimonis que feien bots d'alegria i atiaven els ànims pertorbats dels ciutadans, per a llançar-se a matar-se els uns als altres. Per tal d'espantar aquelles insidioses potestats aèries, va enviar davant seu, com a missatger, el germà Silvestre, home de macarrònica simplicitat, dient-li: «Marxa a les portes de la ciutat i, de part de Déu omnipotent, mana els dimonis, per santa obediència, que en surtin immediatament».
Es va afanyar el germà Silvestre a complir les ordres del Pare, i, prorrompent en lloances davant la presència del Senyor, va arribar a la porta de la ciutat i es va posar a cridar amb veu potent: «De part de Déu omnipotent i per mandat del seu servent Francesc, marxeu-vos lluny d'aquí, dimonis tots!».
Va quedar apaivagada la ciutat, i els seus habitants, enmig d'una gran serenor, van tornar a respectar-se mútuament en els seus drets cívics. Expulsada, doncs, la furiosa supèrbia dels dimonis, que tenien tal com assetjada la ciutat, per intervenció de la saviesa d'un pobre, és a dir, de la humilitat de Francesc, va tornar la pau i es va salvar la ciutat.
𝟭𝟭. 𝗟𝗮 𝗽𝗿𝗼𝘃𝗮 𝗱𝗲𝗹 𝗳𝗼𝗰 𝗱𝗮𝘃𝗮𝗻𝘁 𝗱𝗲𝗹 𝗦𝘂𝗹𝘁𝗮̀ (𝗟𝗠 𝟵,𝟴).
La passió de la seva caritat constrenyia Francesc insistentment a la recerca del martiri. Per això, després de dues temptatives frustrades, va intentar encara per tercera vegada marxar a terra d'infidels per propagar, amb l'efusió de la seva sang, la fe a la Trinitat.
Així és que al juny de 1219 va partir cap a Síria, exposant-se a molts i continus perills en el seu intent d'arribar fins a la presència del sultà d'Egipte. Aleshores s'havia iniciat entre cristians i sarraïns una guerra tan implacable que, estant enfrontats ambdós exèrcits a Damiata, no es podia passar d'una banda a l'altra sense exposar-se a perill de mort. Però l'intrèpid cavaller de Crist, Francesc, amb l'esperança de veure complert aviat el seu projecte de martiri, es va decidir a emprendre la marxa sense atemorir-se per la idea de la mort.
Acompanyat, doncs, d'un germà anomenat Il•luminat es va posar en camí, i de sobte es van trobar amb els guàrdies sarraïns, que es van precipitar sobre ells com a llops sobre ovelles i els van tractar amb crueltat. Després els van portar a la presència del sultà, segons ho desitjava l'home de Déu. Aleshores el cap els va preguntar qui els havia enviat, quin era el seu objectiu, amb quines credencials venien i com havien pogut arribar-hi; i el servent de Crist Francesc li va respondre amb intrepidesa que havia estat enviat no per cap home, sinó pel mateix Déu altíssim, per mostrar a ell i al seu poble el camí de la salvació i anunciar-los l'Evangeli de la veritat. I va predicar davant aquest sultà sobre Déu trino i un i sobre Jesucrist salvador de tots els homes amb gran convicció.
De fet, observant el sultà l'admirable fervor i virtut de l'home de Déu, el va escoltar amb gust i el va convidar insistentment a romandre-hi. Però el servent de Crist, inspirat de dalt, li va respondre: «Si us resoleu a convertir-vos a Crist tu i el teu poble, molt gustós romandré pel seu amor en la vostra companyia. Però, si dubtes a abandonar la llei de Mahoma a canvi de la fe de Crist, mana encendre una gran foguera, i jo hi entraré juntament amb els teus sacerdots, perquè així coneguis quina de les dues creences ha de ser tinguda, sens dubte, com més segura i santa». El sultà va respondre: «No crec que entre els meus sacerdots n'hi hagi algun que per defensar la seva fe vulgui exposar-se a la prova del foc, ni que estigui disposat a patir qualsevol altre turment». Havia observat, en efecte, que un dels seus sacerdots, home íntegre i avançat en edat, tan bon punt va sentir parlar de l'assumpte, va desaparèixer de la seva presència. Aleshores, el Sant li va fer aquesta proposició: «Si en el teu nom i en el del teu poble em vols prometre que us convertireu al culte de Crist si surto il•lès del foc, entraré jo sol a la foguera. Si el foc em consumeix, que s’imputi als meus pecats; però, si em protegeix el poder diví, reconeixereu Crist, força i saviesa de Déu, veritable Déu i Senyor, salvador de tots els homes» .
El sultà va respondre que no gosava acceptar aquesta opció, perquè temia una revolta del poble. Amb tot, li va oferir molts i valuosos regals, que l'home de Déu va rebutjar com si fossin fang.
Veient el sultà en aquest sant baró un menyspreador tan perfecte dels béns de la terra, se'n va admirar molt i es va sentir atret cap a ell amb més devoció i afecte. I, encara que no va voler, o potser no es va atrevir a convertir-se a la fe cristiana, però, va pregar devotament al servent de Crist que es dignés acceptar aquells presents i distribuir-los, per la seva salvació, entre cristians pobres o esglésies. Però Francesc, que defugia tot pes de diners i adonant-se, per altra banda, que el sultà no es fonamentava en una veritable pietat, va refusar en absolut condescendir amb el seu desig.
En veure Francesc que res progressava en la conversió d'aquella gent i sentint-se defraudat en la realització del seu objectiu del martiri, avisat per inspiració de dalt, va retornar als països cristians.
𝟭𝟮. 𝗟'𝗲̀𝘅𝘁𝗮𝘀𝗶 𝗱𝗲 𝗦𝗮𝗻𝘁 𝗙𝗿𝗮𝗻𝗰𝗲𝘀𝗰 (𝗟𝗠 𝟭𝟬,𝟰).
Francesc es sentia al seu cos com un pelegrí allunyat del Senyor i s'esforçava, pregant sense intermissió, per mantenir sempre el seu esperit unit a Déu. Certament, la pregària era per a aquest home contemplatiu un veritable solaç, mentre, convertit ja en conciutadà dels àngels dins de les mansions celestials, buscava amb ardent anhel el seu Estimat, de qui només el separava el mur de la carn. Era també la pregària, per a aquest home dinàmic, un refugi, doncs, desconfiant de si mateix i fiat de la bondat divina, enmig de tota la seva activitat descarregava en el Senyor, per l'exercici continu de la pregària, tots els seus afanys.
Afirmava rotundament que el religiós ha de desitjar, per damunt de totes les coses, la gràcia de la pregària; i, convençut que sense la pregària ningú no pot progressar en el servei diví, exhortava els germans, amb tots els mitjans possibles, que es dediquessin al seu exercici. I pel que fa a ell, val a dir que ara caminés o estigués assegut, el mateix a casa que fora, ja treballés o descansés, de tal manera estava lliurat a la pregària, que semblava consagrar-hi no només el seu cor i el seu cos, ans fins i tot, tota la seva activitat i tot el seu temps.
No deixava passar per alt cap visita de l’Esperit. Quan, en camí, sentia alguna alenada de l'Esperit diví, s'aturava al punt, tot deixant passar endavant els seus companys. Moltes vegades es submergia en l'èxtasi de la contemplació de tal manera que, arrabassat fora de si i percebent una mica més enllà dels sentits humans, no s'adonava del que passava a l'exterior, al seu voltant.
I atès que havia après en la pregària que, l'Esperit Sant fa sentir tant més íntimament la seva dolça presència als que preguen com més allunyats els veu del mundanal soroll, per això buscava llocs apartats i es dirigia a la solitud dels boscos i de les muntanyes, o a les esglésies abandonades per a dedicar-se de nit, a la pregària. Allí sostenia freqüents i terribles lluites amb els dimonis, que s'esforçaven per pertorbar-ho en l'exercici de la pregària. Ell, tanmateix, com més durament l’assaltaven els enemics, més fort es feia en la virtut i més fervorós en la pregària, tot dient confiadament a Crist: «A l'ombra de les teves ales amaga'm dels malvats que m'assalten». I així fins que els dimonis, no podent suportar una constància d'ànim semblant, es retiraven plens de confusió.
Quan l'home de Déu quedava sol i asserenat, omplia de gemecs els boscos, banyava la terra de llàgrimes, es copejava amb la mà el pit, i, com qui ha trobat un santuari íntim, conversava amb el seu Senyor. Allà responia al Jutge, allà suplicava al Pare, allà parlava amb l'Amic, allà també va ser escoltat algunes vegades pels seus germans, que amb pietosa curiositat el guaitaven, interpel•lar amb grans gemecs a la divina clemència a favor dels pecadors, i plorar, tot bramant, la passió del Senyor com si l'estigués presenciant amb els ulls propis.
Allà el van veure pregar de nit, amb els braços estesos en forma de creu, mentre tot el seu cos s'enlairava pel damunt de la terra i quedava embolcallat en un nuvolet lluminós, com si l'admirable lluentor que envoltava el seu cos, fos una prova de la meravellosa llum de que estava il•luminada la seva ànima.
𝟭𝟯. 𝗘𝗹 𝗽𝗲𝘀𝘀𝗲𝗯𝗿𝗲 𝗱𝗲 𝗚𝗿𝗲𝗰𝗰𝗶𝗼 (𝗟𝗠 𝟭𝟬,𝟳).
Tres anys abans de la seva mort, és a dir, el 1223, es va disposar Francesc a celebrar al castre de Greccio, amb la major solemnitat possible, la memòria del naixement del nen Jesús, a fi d'excitar la devoció dels fidels.
Però perquè aquesta celebració no pogués ser titllada d'estranya novetat, va demanar abans llicència al Summe Pontífex; i, havent-la obtingut, va fer preparar un pessebre amb el fenc corresponent i va manar portar un bou i un ase, al lloc.
Són convocats els germans, arriba la gent, el bosc ressona de veus, i aquella nit beneïda, esmaltada profusament de clars llums i amb sonors concerts de veus de lloança, es converteix en esplendorosa i solemne.
L'home de Déu estava ple de pietat davant del pessebre, amb els ulls arrasats en llàgrimes i el cor inundat de goig. Es celebra al damunt del mateix pessebre la missa solemne, en què Francesc, levita de Crist, canta el sant evangeli. Predica després al poble allí present pel que fa al naixement del Rei pobre, i quan vol nomenar-ho, angoixat de tendresa i d’amor, l’anomena «Nen de Bethlehem».
Tot això ho va presenciar un cavaller virtuós i amant de la veritat: el senyor Joan de Greccio, que pel seu amor a Crist havia abandonat la milícia terrenal i professava una entranyable amistat a l'home de Déu. Assegurà aquest cavaller, haver vist adormit en el pessebre un nen extraordinàriament bell, a qui, estrenyent entre els seus braços el benaventurat pare Francesc, semblava voler despertar-lo del son.
Aquesta visió del devot cavaller és digna de crèdit no només per la santedat del testimoni, ans també perquè ha estat comprovada i confirmada la seva veracitat pels miracles que van seguir. Perquè l'exemple de Francesc, contemplat per la gent del món, és com un despertador dels cors adormits a la fe de Crist, i el fenc del pessebre, guardat pel poble, es va convertir en miraculosa medicina per als animals malalts i en revulsiu eficaç per allunyar altres classes de pestes. Així, el Senyor glorificava en tot el seu servent i amb prodigis evidents i admirables demostrava l'eficàcia de la seva santa oració.
𝟭𝟰. 𝗘𝗹 𝗺𝗶𝗿𝗮𝗰𝗹𝗲 𝗱𝗲 𝗹𝗮 𝗳𝗼𝗻𝘁 (𝗟𝗠 𝟳,𝟭𝟮)
Una vegada, Francesc va voler traslladar-se a l'Eremitori de la muntanya de La Verna, a fi de dedicar-se més lliurement a la contemplació; però, atès que ja estava molt feble, es va fer portar per la somereta d'un pobre pagès. Era un calorós dia d'estiu. L'home pujava a la muntanya tot seguint el serf de Crist, i, tot cansat per l'aspra i llarga caminada, va sentir-se defallir per una roent set. Així que, de cop i volta, va començar a cridar insistentment darrere del Sant: «Eh, que em moro de set, em moro si immediatament no prenc per a refrigeri una mica de beure!»
Sense tardança, l'home de Déu va baixar de la somereta i, clavats els genolls a terra i alçades les mans al cel, no va parar de pregar fins que va comprendre que havia estat escoltat. Acabada la pregària, va dir a l'home: «Correu fins aquella roca i hi trobareu aigua viva, que Crist en aquest moment ha tret misericordiosament de la pedra, perquè begueu».
Gloriosa dignació de Déu, que
condescendeix tan fàcilment amb els desitjos dels seus serfs! Va beure l'home
assedegat de l'aigua brollada de la pedra, en virtut de la pregària del Sant, i
va extreure el líquid d'una roca duríssima. No hi va haver abans cap corrent
d'aigua; ni, per més diligències que s’han fet, se n'ha pogut trobar pas
posteriorment.
𝟭𝟱. 𝗟𝗮 𝗽𝗿𝗲𝗱𝗶𝗰𝗮𝗰𝗶𝗼́ 𝗮 𝗹𝗲𝘀 𝗮𝘂𝘀 (𝗟𝗠 𝟭𝟮,𝟯).
Va envair Francesc un angoixant dubte, que el turmentava en gran manera i molts dies, pel que fa a si li calia lliurar-se del tot a l'exercici de la pregària o, més aviat, anar a predicar pel món. Veia els molts avantatges de la pregària, per a la qual creia haver rebut una gràcia més gran que per a la paraula. Però veia també que el Fill unigènit de Déu va baixar del sí del Pare per ensinistrar el món amb el seu exemple i predicar el missatge de salvació als homes. I, per més que durant molts dies va anar donant voltes a l'assumpte amb els seus germans, Francesc no encertava a veure amb tota claredat quina de les dues alternatives hauria de triar com més accepta a Crist.
Així, doncs, va avisar a dos dels seus companys i els va enviar al germà Silvestre i a la santa verge Clara, encarint-los que esbrinessin la voluntat del Senyor sobre el particular. Tant el venerable sacerdot com la verge consagrada a Déu van coincidir de manera admirable en el mateix, és a dir, que era voluntat divina que l'herald de Crist sortís fora a predicar.
Tan aviat com van tornar els germans i van comunicar a Francesc la voluntat del Senyor, es va aixecar de seguida, es va cenyir i sense cap demora va emprendre la marxa.
Apropant-se a Bevagna, va arribar a un lloc on s'havia reunit una gran munió d'aus de tota mena. En veure-les, el sant de Déu va córrer lleuger a aquell lloc i va saludar les aus com si estiguessin dotades de raó. Totes se li van quedar en actitud expectant, amb els ulls fixos en ell, de manera que les que s'havien posat sobre els arbres, inclinant els seus caparrons, el miraven d'una manera insòlita en veure'l aproximar-s'hi. I, dirigint-se a les aus, les va exhortar encaridament a escoltar la paraula de Déu, i els va dir: «Els meus germans els ocellets, molt heu de lloar el vostre Creador, que us ha revestit de plomes i us ha donat ales per a volar, us ha atorgat l'aire pur i us sustenta i governa, sense cap preocupació de part vostra».
Mentre els deia aquestes coses i altres de semblants, els ocellets, gesticulant de manera admirable, van començar a allargar els seus collets, a estendre les ales, a obrir els becs i mirar-lo fixament. Mentrestant, l'home de Déu, passejant-se enmig d'elles amb admirable fervor d'esperit, les tocava suaument amb la bora de la seva túnica, sense que cap no es mogués del seu lloc, fins que, fet el senyal de la creu i concedida la seva llicència i benedicció, van remuntar el vol, tots alhora.
Tot això ho van contemplar els companys
que estaven esperant pel camí. Tornat a ells l'home simple i pur, va començar a
autoinculpar-se de negligència per no haver predicat fins llavors a les aus.
𝟭𝟲. 𝗟𝗮 𝗺𝗼𝗿𝘁 𝗱𝗲𝗹 𝗖𝗮𝘃𝗮𝗹𝗹𝗲𝗿 𝗱𝗲 𝗖𝗲𝗹𝗮n𝗼 (𝗟𝗠 𝟭𝟭,𝟰).
𝟭𝟲. 𝗟𝗮 𝗺𝗼𝗿𝘁 𝗱𝗲𝗹 𝗖𝗮𝘃𝗮𝗹𝗹𝗲𝗿 𝗱𝗲 𝗖𝗲𝗹𝗮n𝗼 (𝗟𝗠 𝟭𝟭,𝟰).
L'incessant exercici de la pregària, unit a la pràctica contínua de la virtut, havia conduït l'home de Déu a tal claredat i serenitat de ment, que arribava a sondejar amb admirable agudesa d'enteniment, les profunditats de la Sagrada Escriptura. Brillà també en Francesc l'esperit de profecia en tal grau, que preveia les coses futures i descobria els secrets dels cors; veia, així mateix, les coses absents com si fossin presents i s'apareixia meravellosament als qui eren lluny.
Una vegada, a la primavera del 1220, després d'haver tornat del seu viatge a Síria i Egipte, va arribar a Celano a predicar; i allí un devot cavaller el va convidar insistentment a quedar-se a dinar amb ell. Va anar, doncs, a casa seva, i tota la família es va omplir de goig a l'arribada dels pobres hostes. Però, abans de posar-se a menjar, Sant Francesc, seguint el costum, es va aturar una mica amb els ulls elevats al cel, dirigint a Déu súpliques i lloances. En concloure la pregària va cridar a part en confiança el bondadós senyor que l’havia hostatjat i li va parlar així: «Mira, germà hoste; vençut per les teves súpliques, he entrat a casa teva per a menjar. Ara, doncs, escolta i segueix amb prestesa els meus consells, perquè no és aquí, sinó en un altre lloc, on menjaràs avui. Confessa de seguida els teus pecats amb esperit de sincer penediment i que a la teva consciència no quedi res que hagi de manifestar-se en una bona confessió. Avui mateix el Senyor et recompensarà l'obra d'haver acollit amb tanta devoció els seus pobres».
Aquell senyor va posar immediatament en pràctica els consells del Sant: va fer amb el company d'aquest una confessió sincera de tots els seus pecats, va posar en ordre totes les seves coses i es va preparar com millor va poder rebre la mort. Finalment, es van asseure tots a taula. Tot just havien començat els altres a menjar, quan l'amo de la casa, amb una mort sobtada, va exhalar el seu esperit, segons li havia anunciat l'home de Déu.
Així doncs, la misericordiosa hospitalitat va obtenir el seu premi merescut, i es va verificar la paraula de la Veritat: «Qui rep un profeta tindrà paga de profeta». En efecte, gràcies a l'anunci profètic del Sant, aquell pietós cavaller es va prevenir contra una mort imprevista, i, defensat amb les armes de la penitència, va poder evitar la condemnació eterna i entrar a les eternes estades.
𝟭𝟳. 𝗟𝗮 𝗱𝗶𝘀𝘀𝗲𝗿𝘁𝗮𝗰𝗶𝗼́ 𝗱𝗮𝘃𝗮𝗻𝘁 𝗱'𝗛𝗼𝗻𝗼𝗿𝗶 𝗜𝗜𝗜 (𝗟𝗠 𝟭𝟮,𝟳).
Francesc, després de consultar el germà Silvestre i Santa Clara, va entendre que era voluntat de Déu que no es dediqués en exclusiva a la pregària i contemplació, sinó que anés a predicar pel món. I sense demora va emprendre la marxa. Caminava amb tal fervor a complir el mandat diví i corria tan precipitadament com si hagués estat revestit d'una nova força celestial. I com que primer es convencia a si mateix amb les obres del que volia persuadir els altres de paraula, sense que temés cap retret, predicava la veritat amb plena seguretat. No sabia afalagar els pecats de ningú, sinó que els fustigava; ni adular la vida dels pecadors, sinó que l'atacava amb aspres reprensions. Parlava amb la mateixa convicció grans que petits i predicava amb idèntica alegria d'esperit molts que pocs.
En veritat, assistien al servent Francesc, on sigui que es dirigís, l'Esperit del Senyor, que li havia ungit i enviat, i el mateix Crist, força i saviesa de Déu, perquè abundés en paraules de sana doctrina i resplendís amb miracles de gran poder.
La seva paraula era com a foc ardent que penetrava fins al més íntim de l'ésser i omplia tothom d'admiració, ja que no feia ostentació de guarniments d'enginy humà, sinó que emetia el buf de la inspiració divina.
Així va passar una vegada que havia de predicar en presència del papa Honori III i dels cardenals, per indicació del cardenal Hugolino. Francesc havia memoritzat un discurs acuradament compost però, quan es va posar enmig d'ells per dirigir-los unes paraules d'edificació, es va oblidar de tot el que havia après i no encertava pas a dir cap paraula. Va confessar el Sant amb veritable humilitat, tot allò que li havia succeït, i, recollint-se al seu interior, va invocar la gràcia de l'Esperit Sant. De sobte va començar a parlar amb una afluència de paraules tant adients i a moure a compunció amb una força tan poderosa les ànimes d'aquells il•lustres personatges, que es va fer palès que no era ell qui parlava, sinó l'Esperit del Senyor.
𝟭𝟴. 𝗟'𝗮𝗽𝗮𝗿𝗶𝗰𝗶𝗼́ 𝗮𝗹 𝗖𝗮𝗽𝗶́𝘁𝗼𝗹 𝗱'𝗔𝗿𝗹𝗲 (𝗟𝗠 𝟰,𝟭𝟬).
Amb el pas del temps va anar augmentant el nombre dels germans, i Francesc va començar a convocar-los a capítol general a Santa Maria dels Àngels per tal d'assignar a cadascú -segons la mesura de la distribució divina- la porció que l'obediència li assenyalés.
Pel que fa als capítols provincials, atès que Francesc no podia assistir-hi personalment, procurava estar present en esperit mitjançant la sol•lícita cura i atenció que prestava al règim de l'Orde, amb la insistència de les seves oracions i l'eficàcia de la seva benedicció, tot i que alguna vegada, per una meravellosa intervenció del poder de Déu, va aparèixer de manera visible.
Així va succeir, en efecte, quan en certa ocasió l'insigne predicador i avui preclar confessor de Crist, Sant Antoni, predicava els germans al capítol d'Arle sobre el títol de la creu: «Jesús Natzarè, Rei dels jueus». Un germà de provada virtut anomenat Monaldo va mirar -per inspiració divina- vers la porta de la sala del capítol, i va veure amb els seus ulls corporals el benaurat Francesc, que, elevat a l'aire i amb les mans esteses en forma de creu, beneïa als seus germans. A l’hora, tots se sentien inundats d'un consol espiritual tan intens i insòlit, que per il•luminació de l'Esperit Sant tingueren dins seu la certesa que es tractava d'una veritable presència del sant Pare. Més tard es va comprovar la veritat del fet no sols pels signes evidents, sinó també pel testimoni explícit del mateix Sant.
Es pot creure, sens dubte, que l'omnipotència divina concedís al seu servent Francesc poder estar present a la predicació del seu veraç pregoner Antoni, per aprovar la veritat de les seves paraules, sobretot pel que fa a la creu de Crist, el portaveu i el servidor del qual era.
𝟭𝟵. 𝗟𝗮 𝗶𝗺𝗽𝗿𝗲𝘀𝘀𝗶𝗼́ 𝗱𝗲 𝗹𝗲𝘀 𝗻𝗮𝗳𝗿𝗲𝘀 (𝗟𝗠 𝟭𝟯,𝟯).
Així, dos anys abans de lliurar el seu esperit a Déu, és a dir, el 1224, i després d'haver suportat tants treballs i fatigues, va ser conduït, sota la guia de la divina Providència, a una muntanya elevada i solitària anomenada La Verna. Allà va començar la quaresma de dejuni que solia practicar en honor de l'arcàngel Sant Miquel, i de sobte es va sentir recreat més abundantment que d'ordinari amb la dolçor de la divina contemplació; i, inflamat en desitjos més roents del Cel, va començar a experimentar en si mateix un més gran cúmul de dons i gràcies divines.
Va conèixer per divina inspiració que, obrint el llibre dels sants Evangelis, li manifestaria Crist allò que fos més accepte a Déu en la seva persona i en totes les seves coses. Després d'una pregària perllongada i fervorosa, va fer que el seu company prengués de l'altar el llibre sagrat dels Evangelis i el va obrir tres vegades en nom de la santa Trinitat. I com que en la triple obertura aparegués sempre la passió del Senyor, va comprendre l'home ple de Déu que, com havia imitat Crist en les accions de la seva vida, així també li calia afaiçonar-se amb Ell en les afliccions i dolors de la passió, abans de passar de aquest món. I malgrat que, per les moltes austeritats de la seva vida anterior i per haver portat contínuament la creu del Senyor, estava ja molt debilitat en el seu cos, no es va intimidar en absolut.
Enlairant-se, doncs, a Déu a impulsos de la cremor seràfica dels seus desitjos i transformat per la seva tendra compassió en Aquell que, a causa de la seva extremada caritat, va voler ser crucificat: Cert matí d'un dia proper a la festa de l'Exaltació de la Santa Creu, que es festeja el 14 de setembre, mentre pregava en un dels vessants de la muntanya, va veure baixar del capdamunt del cel a un serafí que tenia sis ales tan ígnies com lluents. En vol rapidíssim va avançar vers el lloc on es trobava l'home de Déu, aturant-se a l'aire. Aleshores va aparèixer entre les ales l'efígie d'un home crucificat, les mans i els peus del qual estaven estesos a manera de creu i clavats a ella. Dues ales s'alçaven damunt del cap, dues s'estenien per volar i les altres dues restants cobrien tot el cos.
Davant d'aquesta aparició, el Sant va quedar ple d’astorament i va experimentar al cor un goig barrejat de dolor. Se n'alegrava, en efecte, amb aquella mirada graciosa amb què es veia contemplat per Crist sota la imatge d'un serafí; però, alhora, veure'l clavat a la creu era com una espasa de dolor compassiu que travessava la seva ànima.
Estava summament admirat davant d'una visió tan misteriosa, sabent que el dolor de la passió de cap manera no es podia pas avenir amb el goig immortal d'un serafí. Per fi, el Senyor li va donar a entendre que aquella visió li havia estat presentada així per la divina Providència, perquè l'amic de Crist sabés per endavant que havia de ser transformat totalment en la imatge de Crist crucificat, no pel martiri de la carn, sinó per l’abrandament del seu esperit. Així va passar, perquè, en desaparèixer, la visió havia deixat al seu cor un arravatament meravellós, i no va ser menys meravellosa l'efígie dels senyals que va imprimir a la seva carn.
Així doncs, a l'instant van començar a aparèixer a les mans i els peus els senyals dels claus, tal com ho havia vist poc abans a la imatge de l'home crucificat. Es veien les mans i els peus travessats a la meitat pels claus, de manera que els caps dels claus estaven a la part inferior de les mans i a la superior dels peus, mentre que les puntes dels mateixos es trobaven al costat contrari. Els caps dels claus eren rodons i negres a les mans i als peus; les puntes, formades de la mateixa carn i sobresortint-ne, apareixien allargades, recargolades i com reblades. Així, també el costat dret, com si hagués estat traspassat per una llança, amagava una vermella cicatriu, de la qual brollava freqüentment sang sagrada, amarant la túnica i els calçons.
Després que el veritable amor de Crist havia transformat en la seva pròpia imatge aquest amant seu, acabat el termini de quaranta dies que s'havia proposat passar en soledat i ja propera la solemnitat de l'arcàngel Miquel, que aleshores es celebrava el 29 de setembre, Francesc va baixar de la muntanya portant l'efígie del Crucificat, no esculpida per mà d'algun artífex en taules de pedra o de fusta, sinó impresa pel dit de Déu viu en els membres de la seva carn.
𝟮𝟬. 𝗟𝗮 𝗺𝗼𝗿𝘁 𝗱𝗲 𝗦𝗮𝗻𝘁 𝗙𝗿𝗮𝗻𝗰𝗲𝘀𝗰 (𝗟𝗠 𝟭𝟰,𝟲).
Clavat ja en cos i ànima a la creu juntament amb Crist, no podent caminar per mor dels claus que sobresortien a la planta dels seus peus, Francesc es feia portar el seu cos mig mort a través de les ciutats i llogarets, per animar a tots a portar la creu de Crist. I, dirigint-se als seus germans, els deia: «Comencem, germans, a servir el Senyor el nostre Déu, perquè ben poc és el que fins ara hem progressat».
Provat amb múltiples i doloroses malalties durant els dos anys que van seguir la impressió de les sagrades nafres, el vint-i-un any de la seva conversió, Francesc va demanar de ser traslladat a Santa Maria de la Porciúncula per exhalar el darrer alè de la seva vida, allà on havia rebut l'esperit de gràcia. Havent arribat a aquest lloc, per tal de mostrar amb un exemple de veritat que res tenia ell de comú amb el món, portat del fervor del seu esperit, es va postrar totalment nu sobre la nua terra, per expressar la despulla del que pot ser lligadura a aquest món. Postrat així, va elevar el seu rostre al cel, va cobrir amb la mà esquerra la ferida del costat dret per tal que no fos vista, i, tornat als seus germans, els va dir: «Per part meva he complert el que em pertocava; que Crist us ensenyi a vosaltres el que heu de fer».
Ploraven els companys del Sant, i un d'ells, a qui Francesc anomenava el seu guardià, coneixent els desitjos del malalt, va córrer apressat a la recerca de la túnica, la corda i els calçons, i, oferint aquestes peces de roba al pobret de Crist, li va dir : «Te les presto com a pobre que ets i et mano per santa obediència que les rebis». Se n'alegra el sant home i el seu cor saltà de goig en comprovar que fins a la fi ha guardat fidelitat a la dama Pobresa. Va voler conformar-se en tot amb Crist crucificat, que va estar penjat a la creu: pobre, malalt i nu. Per això, al principi de la seva conversió va romandre despullat davant el bisbe, i, així mateix, al final de la seva vida va voler sortir nu d'aquest món.
Acostant-se, per fi, el moment del seu trànsit, va fer venir a la seva presència tots els germans que eren al lloc i, tractant de suavitzar amb paraules de consol el dolor que poguessin sentir davant la seva mort, els va exhortar amb patern afecte a l'amor de Déu. Després es va estendre, parlant-los de la guarda de la paciència, de la pobresa i de la fidelitat a la santa Església romana, insistint-los a anteposar l'observança del sant Evangeli a totes les altres normes.
Asseguts al seu voltant tots els germans, va estendre sobre ells les mans, posant els braços en forma de creu, i va beneir tant els presents com els absents. Després va enviar que se li portés el llibre dels Evangelis i va suplicar que li fos llegit aquell passatge de l'evangeli de Sant Joan, que comença així: «Abans de la festa de Pasqua». A continuació va entonar el salm 141.
Complits, per fi, en Francesc tots els misteris, alliberada la seva ànima santíssima dels lligams de la carn i submergida en l'abisme de la divina claredat, aquest home benaurat es va adormir en el Senyor.
Un dels seus germans i deixebles, Jacob d'Assís, va veure com aquella beneïda ànima s’elevava dreta al cel, en forma d'un estel molt lluent, transportada per un blanc nuvolet sobre moltes aigües. Alluentava extraordinàriament, amb la blancor d'una sublim santedat, i apareixia sadollada a dojo de saviesa i gràcia celestials, per les quals va merèixer el sant baró penetrar a la regió de la llum i de la pau, on descansa eternament amb Crist.
𝟮𝟭. 𝗟'𝗮𝗽𝗮𝗿𝗶𝗰𝗶𝗼́ 𝗮 𝗳𝗿𝗮 𝗔𝗴𝘂𝘀𝘁𝗶́ 𝗶 𝗮𝗹 𝗯𝗶𝘀𝗯𝗲 𝗱'𝗔𝘀𝘀𝗶́𝘀 (𝗟𝗠 𝟭𝟰,𝟲).
Sant Francesc va morir a la Porciúncula, cap al vespre del dissabte 3 d'octubre de 1226, a l'edat de 44 anys. El seu gloriós trànsit va estar acompanyat de no pocs prodigis, com la visió que va tenir en aquell moment Fra Jacob d'Assís, que va veure com la seva ànima beneïda pujava dreta al cel transportada per un blanc nuvolet sobre moltes aigües.
Així mateix, el germà Agustí, ministre aleshores dels germans a la Terra de Labor, un home sant i just, que es trobava a punt de morir i feia temps que havia perdut la parla, de cop i volta va exclamar davant els germans que el sentien: «Espera'm, Pare, espera'm, que ja vaig amb tu!». Els germans, esmaperduts, li van preguntar amb qui parlava d’aquella manera tan animada; i ell va contestar: «Però no veieu el nostre pare Francesc que es dirigeix al Cel?» I al moment aquella santa ànima, sortint de la carn, va seguir el Pare santíssim.
El Bisbe d'Assís, Guiu, havia anat per aquell temps en peregrinació al santuari de San Michele, situat al mont Gargano. Mentre era allà, se li va aparèixer el benaurat Francesc la nit mateixa del seu trànsit, i li va dir: «Mira, deixo el món i me'n vaig al Cel». En aixecar-se al matí següent, el Bisbe va referir als companys la visió que havia tingut de nit, i tornat a Assís va comprovar amb tota certesa, després d'una curosa investigació, que, a la mateixa hora en què se li va presentar la visió, el benaurat Pare havia volat de aquest món.
Les aloses, amants de la llum i enemigues de les tenebres crepusculars, a l'hora mateixa del trànsit del sant baró, quan al crepuscle el seguiria ja la nit, van arribar en una gran bandada per sobre del sostre de la casa i, tot voletejant una llarg estona amb la insòlita manifestació d'alegria, rendien un testimoni tan joiós com evident de la glòria del Sant, que tantes vegades les havia solgut convidar al cant de les lloances divines.
𝟮𝟮. 𝗟𝗮 𝘃𝗲𝗿𝗶𝗳𝗶𝗰𝗮𝗰𝗶𝗼́ 𝗱𝗲 𝗹𝗲𝘀 𝗻𝗮𝗳𝗿𝗲𝘀 (𝗟𝗠 𝟭𝟱,𝟰).
A l’emigrar d'aquest món, el benaurat Francesc va deixar impresos al seu cos, els senyals de la passió de Crist. Es veien en aquells venturosos membres, uns claus de la seva mateixa carn, fabricats meravellosament pel poder diví i tan connaturals a ella, que, si se'ls pressionava per una banda, al moment sobresortien per l'altra, com si fossin nervis durs i d'una sola peça. Va aparèixer també molt visible al seu cos, la nafra del costat, semblant a la del costat ferit del Salvador. L'aspecte dels claus era negre, semblant al ferro; però la ferida del costat era vermellosa i formava, per la contracció de la carn, una mena de cercle, presentant-se a la vista com una rosa bellíssima. La resta del seu cos, que abans, tant per la malaltia com per la seva manera natural de ser, era de color bru, titil·lava ara amb una blancor extraordinària. Els membres del seu cos es mostraven al tacte tan tous i flexibles, que semblaven haver tornat a ser tendres com els de la infància.
Tan aviat com es va tenir notícia del trànsit del benaurat Pare i es va divulgar la fama del miracle de l'estigmatització, el poble en massa va acudir de seguida al lloc per veure amb els seus propis ulls aquell portent, que esvaís tota mena de dubte de les seves ments i curullés de joia els seus cors, afectats pel dolor. Molts ciutadans d'Assís van ser admesos per contemplar i besar les sagrades nafres.
Un d'ells, anomenat Jerònim, cavaller culte i prudent a més de famós i cèlebre, ja fos que dubtés d'aquestes sagrades nafres, essent incrèdul com Tomàs, va moure amb molt de fervor i audàcia els claus, i amb les seves pròpies mans va tocar les mans, els peus i el costat del Sant, en presència dels germans i d'altres ciutadans; i va resultar que, a mesura que anava palpant aquells senyals autèntics de les nafres de Crist, amputava del seu cor i del cor de tothom, la més lleu ferida de dubte. Per això, des de llavors, es va convertir, entre d’altres, en un testimoni qualificat d'aquesta veritat coneguda amb tanta certesa, i la va confirmar sota jurament posant les mans sobre els llibres sagrats.
𝟮𝟯. 𝗘𝗹 𝗽𝗹𝗼𝗿 𝗱𝗲 𝗹𝗲𝘀 𝗖𝗹𝗮𝗿𝗶𝘀𝘀𝗲𝘀 (𝗟𝗠 𝟭𝟱,𝟱).
Els fills de Sant Francesc, que van ser convocats per assistir al trànsit del Pare, tots units amb la gran massa de gent que hi va acudir, van consagrar aquella nit que va morir el sant confessor de Crist, a la recitació de les lloances divines, de tal manera que allò, més que exèquies de difunts, semblava una vigília d'àngels.
Quan va clarejar, la munió que hi havia concorregut va prendre rams d'arbres i una gran profusió d'espelmes enceses, i va traslladar el sagrat cadàver a la ciutat d'Assís entre himnes i càntics.
En passar per l'església de Sant Damià, on habitava enclaustrada, juntament amb altres verges, aquella noble verge Clara, s'hi van aturar una mica de temps i els van presentar a aquelles verges consagrades el sagrat cos, adornat amb les nafres, perquè el veiessin i el besaran. Així es va complir la promesa que havia fet Francesc a Clara que, abans de morir ella, ho veurien tant ella com les seves germanes per a consol seu.
Arribats per fi, radiants de goig, a la ciutat, dipositaren amb tota reverència el preciós tresor que portaven a l'església de Sant Jordi. Aquest era precisament el lloc on Francesc, essent nen, va aprendre les primeres lletres i,on més tard, va començar la seva predicació; aquí mateix, finalment, va trobar el seu primer lloc de descans.
El benaurat Francesc va passar d'aquest món al Pare el dia 3 d'octubre de l'any 1226 de l'encarnació del Senyor cap al capvespre del dissabte, i va ser sebollit l'endemà, diumenge.
𝟮𝟰. 𝗟𝗮 𝗰𝗮𝗻𝗼𝗻𝗶𝘁𝘇𝗮𝗰𝗶𝗼́ 𝗱𝗲 𝗦𝗮𝗻𝘁 𝗙𝗿𝗮𝗻𝗰𝗲𝘀𝗰 (𝗟𝗠 𝟭𝟱,𝟳).
Ben aviat, després de la seva mort, el benaurat baró va començar a brillar amb grans i nombrosos miracles. Així, aquella sublim santedat de Francesc, que mentre va viure en carn mortal s'havia fet palesa al món amb exemples d'una justícia perfecta, convertint-lo en guia de virtut, ara que regnava amb Crist venia corroborada pel cel mitjançant els miracles que realitzava l'omnipotència divina per a una absoluta confirmació de la fe.
Els gloriosos miracles que es van realitzar a diverses parts del món i els abundants beneficis obtinguts per intercessió de Francesc, encenien a molts en l'amor a Crist i els movien a venerar el Sant, a qui aclamaven no només amb el llenguatge de les paraules, sinó també amb el de les obres. D'aquesta manera, les meravelles que Déu realitzava mitjançant el seu servent Francesc van arribar a orelles del mateix summe pontífex Gregori IX.
En veritat, el pastor de l'Església universal, abans cardenal Ugolino, coneixia amb plena fe i certesa l'admirable santedat de Francesc, no només pels miracles que havia sentit a parlar després de la seva mort, sinó també per totes aquelles proves que en vida del Sant havia vist amb els seus propis ulls i palpat amb les mans. Per això, no tenia pas el menor dubte que hagués estat ja glorificat pel Senyor al Cel. Així, doncs, per procedir de conformitat amb Crist, el vicari del qual era, i guiat pel seu pietós afecte a Francesc, es va proposar fer-ho cèlebre a la terra, com a digníssim que era de tota veneració.
Però per oferir a l'orbe sencer la certesa indubtable de la glorificació d'aquest home santíssim, va ordenar que els miracles ja coneguts, documentats per escrit i certificats per testimonis fidedignes, els examinessin aquells cardenals que semblaven ser menys favorables a la causa.
Discutits diligentment aquests miracles i aprovats per tots, tenint a favor seu l'unànime consell i assentiment dels seus germans els cardenals i de tots els prelats que llavors es trobaven a la cúria, el papa va decretar la canonització. Per això es va traslladar personalment a la ciutat d'Assís, i el diumenge dia 16 de juliol de l'any 1228 de l'encarnació del Senyor, enmig d'uns solemníssims actes, va inscriure el benaurat Pare al catàleg dels sants.
Més tard, el dia 25 de maig de l'any del Senyor de 1230, amb l'assistència dels germans que s'havien reunit en capítol general celebrat a Assís, fou traslladat aquell cos, que visqué consagrat al Senyor, a la basílica construïda en honor seu.
𝟮𝟱. 𝗟'𝗮𝗽𝗮𝗿𝗶𝗰𝗶𝗼́ 𝗮 𝗚𝗿𝗲g𝗼𝗿𝗶 𝗜𝗫 (𝗟𝗠, 𝗠𝗶𝗿𝗮𝗰𝗹𝗲𝘀 𝟭,𝟮).
A l'hora de narrar els miracles obrats després de la mort de Francesc i aprovats en el procés de la seva canonització, sembla obligat començar pels que es relacionen amb aquell en què de manera particular es posa en relleu el poder de la creu de Jesús i es renova la seva glòria: el nostre Sant va ser condecorat amb les sagrades nafres de la passió de Crist i el seu cos va quedar marcat exteriorment amb el signe de la creu, imprès ja al cor des del principi de la seva conversió.
A corroborar la fermesa indestructible d'aquest fantàstic miracle de les nafres i a allunyar de la ment tota ombra de dubte, no només hi contribueixen els testimonis, dignes de tota fe, d'aquells que les van veure i palparen, sinó també les meravelloses aparicions i miracles que van resplendir després de la seva mort.
El senyor papa Gregori IX, de feliç memòria, a qui l'home sant havia anunciat profèticament, quan encara era el cardenal Ugolino, que seria sublimat a la dignitat apostòlica, abans d'inscriure el portaestendard de la creu al catàleg dels sants, portava al cor algun dubte respecte de la nafra del costat.
Però una nit, segons ho referia amb llàgrimes als ulls el mateix pontífex, se li va aparèixer en somnis el benaurat Francesc amb una certa severitat a la cara, i, reprenent-lo per les perplexitats del seu cor, va aixecar el braç dret, li va descobrir la nafra del costat i li va demanar una copa per recollir-hi la sang, que abundant, rajava del seu costat. Li va oferir el summe pontífex en somnis la copa que li demanava, i semblava omplir-se fins a la vora de la sang que brollava del costat.
Des d'aleshores es va sentir atret per aquest sagrat miracle amb tanta devoció i amb un zel tan ardent, que no podia tolerar que ningú amb una presumpció altiva tractés d'impugnar i enfosquir l'esplèndida veritat d'aquells senyals sense que fos objecte de la seva severa correcció.
𝟮𝟲. 𝗟𝗮 𝗰𝘂𝗿𝗮𝗰𝗶𝗼́ 𝗱𝗲 𝗝𝗼𝗮𝗻 𝗱𝗲 𝗟𝗹𝗲𝗶𝗱𝗮 (𝗟𝗠, 𝗠𝗶𝗿𝗮𝗰𝗹𝗲𝘀 𝟭,𝟱).
A la ciutat de Lleida, a Catalunya, va tenir lloc el següent fet. Un home anomenat Joan, devot de Sant Francesc, travessava de nit un camí on assetjaven per donar mort a un home, que certament no era ell, que no tenia enemics. Però l'home a qui volien matar li era molt semblant i en aquell temps formava part del seu acompanyament.
Sortint un home de l'emboscada preparada i pensant que el dit Joan era el seu enemic, el va ferir tan de mort amb repetits cops d'espasa, que no hi havia cap esperança que recobrés la salut. En el primer cop li va escapçar gairebé completament l'espatlla amb el braç; en un segon cop li va fer sota el mugró una ferida tan profunda i gran, que l'aire que en sortia podria ser prou per apagar unes sis espelmes que cremaven juntes. Segons el parer dels metges, la curació era impossible perquè, havent-se gangrenat les ferides, desprenien una ferum tan intolerable, que fins i tot a la seva pròpia dona la fastiguejava fortament; en allò humà no els quedava cap remei.
En aquest tràngol es va contornar amb tota la devoció que va poder al benaventurat pare Francesc per impetrar el seu patrocini; ja abans, al moment de ser colpejat, l’havia invocat amb immensa confiança, com havia invocat també la Verge Santíssima.
I heus aquí que, mentre aquell desgraciat estava postrat al llit solitari de la calamitat i, vetllant i gemegant, invocava sovint el nom de Francesc, de sobte se'l fa present un, vestit amb l'hàbit de Germà Menor, que, pel que sembla , havia entrat per la finestra. Dient-li aquest pel seu nom, li va dir: «Mira, Déu t'alliberarà, perquè has tingut confiança en mi». El malalt li va preguntar qui era, i el visitant li va contestar que ell era Francesc. Al punt se li va acostar, li va treure les benes de les ferides i, segons semblava, va ungir amb un ungüent totes les nafres.
Tan bon punt va sentir el suau contacte d'aquelles mans sagrades, que en virtut de les nafres del Salvador tenien poder per guarir, desapareguda la gangrena, restablerta la carn i cicatritzades les ferides, va recobrar íntegrament la seva primitiva salut. Després va desaparèixer el benaventurat Pare.
Sentint-se sa i esclafint joiosament en lloances de Déu i de Sant Francesc, va cridar la seva dona. Ella acudeix rabent a la crida, i en veure dempeus a qui creia havia de ser sebollit l'endemà, impressionada summament per l'estupor, omple de cridòria tot el veïnat. Presentant-se els seus, s'esforçaven a enllitar-ho com si fos un pertorbat. Però ell, resistint-se, assegurava que estava guarit, i així es mostrava.
L'estupor els va deixar tan esmaperduts que, com si haguessin estat privats de la ment, creien que el que estaven veient era una cosa fantàstica. Perquè aquell a qui poc abans havien vist esquinçat per inhumanes ferides i ja tot putrefacte, ara el veien alegre i totalment incòlume. Dirigint-se a ells el que havia recuperat la salut, els va dir: «No tingueu por i no cregueu que és fals el que veieu, perquè Sant Francesc acaba de sortir d'aquest lloc i amb el contacte de les seves sagrades mans m'ha guarit totalment de les meves ferides».
A mesura que creix la fama del miracle, va acudint rabent el poble sencer que, comprovant en un prodigi tan evident el poder de les nafres de Sant Francesc, s'omple d'admiració i goig alhora i glorifica amb grans lloances el portador de les senyals de Crist.
𝟮𝟳. 𝗟𝗮 𝗿𝗲𝘀𝘂𝗿𝗿𝗲𝗰𝗰𝗶𝗼́ 𝗱'𝘂𝗻𝗮 𝗱𝗼𝗻𝗮 (𝗟𝗠, 𝗠𝗶𝗿𝗮𝗰𝗹𝗲𝘀 𝟮,𝟭).
Entre els miracles obrats per Déu en atenció al seu servent Francesc, també hi ha casos de morts ressuscitats, com el següent.
A la població de Montemarano, prop de Benevento, va morir una dona particularment devota de Sant Francesc.
Durant la nit, reunit el clergat per celebrar les exèquies i fer la vetlla, tot cantant salms, de sobte, a la vista de tothom, la dona es va aixecar del túmul i va cridar un sacerdot dels presents, padrí seu, i li va dir: «Vull confessar-me, pare; escolta el meu pecat. Ja morta, seria tancada en una presó tenebrosa, perquè encara no m'havia confessat d'un pecat que et descobriré. Però pregà per mi Sant Francesc, a qui vaig servir amb devoció durant la meva vida, i se m'ha concedit tornar ara al cos, perquè, revelant aquell pecat, mereixi la vida eterna. I un cop confessi el meu pecat, en presència de tots vosaltres marxaré al descans promès».
Havent-se confessat, estremida, al sacerdot, igualment estremit, i, rebuda l'absolució, tranquil·lament es va estirar al llit i es va adormir feliçment en el Senyor, de manera que el diable va fugir confús.
𝟮𝟴. 𝗟'𝗮𝗹𝗹𝗶𝗯𝗲𝗿𝗮𝗺𝗲𝗻𝘁 𝗱𝗲 𝗹'𝗵𝗲𝗿𝗲𝘁𝗴𝗲 𝗣𝗲𝗿𝗲 (𝗟𝗠, 𝗠𝗶𝗿𝗮𝗰𝗹𝗲𝘀 𝟱,𝟰).
Ocupant el soli pontifici el papa Gregori IX, un home anomenat Pere, de la ciutat d'Alife, va ser acusat d'heretge i capturat a Roma, i, per ordre del mateix pontífex, lliurat al bisbe de Tívoli per a la seva custòdia. El bisbe, que havia de guardar-lo sota pena de perdre la seva Seu, a fi de que no se li pogués escapolir, el va fer tancar, carregat de cadenes, en una fosca presó, donant-li el pa estrictament pesat, i l'aigua rigorosament taxada.
Havent escoltat que s'aproximava la vigília de la solemnitat de Sant Francesc, aquell home es va posar a invocar-lo amb moltes súpliques i llàgrimes, i a demanar-li que se n'apiadés. I atès que, per la puresa de la fe havia renunciat a tot error d’ℎ𝑒𝑟𝑒̀𝑡𝑖𝑐𝑎 𝑝𝑟𝑎𝑣𝑒𝑡𝑎𝑡 (herètica iniquitat) i amb perfecta devoció del cor s'havia adherit al servent fidelíssim de Crist Francesc, per la intercessió del Sant i pels seus mèrits va merèixer ser escoltat per Déu. Fent-se ja la nit de la seva festa, Sant Francesc, compadit, cap al crepuscle, va baixar a la presó i, tot cridant-lo pel seu nom, li manà que s'aixequés ràpidament. Tremolant de temor, li va preguntar qui era, i va sentir una veu que li deia que era Francesc. Va veure que a la presència del sant home es despenjaven trencades, les cadenes dels seus peus i que, saltant els claus, s'obrien les portes de la presó, oferint-li franc el camí de la llibertat. Però, ja lliure, esmaperdut, no encertava a fugir, i cridava a la porta, infonent la por entre tots els custodis.
Aquests van anunciar al bisbe que el pres estava lliure de les cadenes; i, després d’assegurar-se de l'assumpte, va acudir devotament a la presó i va reconèixer obertament el poder de Déu, i allà va adorar el Senyor.
Van ser portades les cadenes davant del papa i els cardenals, que, veient el que havia passat, admirats extraordinàriament, van beneir Déu.
𝘋𝘪𝘳𝘦𝘤𝘵𝘰𝘳𝘪 𝘍𝘳𝘢𝘯𝘤𝘪𝘴𝘤𝘢̀ – 𝘝𝘐𝘋𝘈 𝘋𝘌 𝘚𝘈𝘕𝘛 𝘍𝘙𝘈𝘕𝘊𝘌𝘚𝘊 𝘋’𝘈𝘚𝘚𝘐́𝘚 – 𝘛𝘦𝘹𝘵os 𝘥𝘦 𝘚𝘢𝘯𝘵 𝘉𝘰𝘯𝘢𝘷𝘦𝘯𝘵𝘶𝘳𝘢: Traducció al català.